dimecres, 9 de gener de 2019

Visionats: Black Mirror - Bandersnatch

Quan parlo d'una sèrie ho faig a la secció Sèries, però en aquest cas la nova entrega de Black Mirror ha arribat en format pel·lícula, i en no ser al cinema va a Visionats. Però és una pel·lícula amb un format diferent, que ha fet embogir els seus seguidors, i que tot i així encaixa bé en aquesta proposta televisiva que reflexiona sobre la tecnologia i el seu ús i abús per part de les persones.


Black Mirror: Bandersnatch és una pel·lícula, doncs, dirigida per David Slate, que es presentava al desembre com el típic episodi especial nadalenc de la sèrie, però del qual la gent va començar a parlar més que de costum per la seva naturalesa.

I és que permet a l'espectador prendre decisions amb el comandament del televisor -suposo que en d'altres dispositius es pot fer d'una altra manera- que afectaran el desenvolupament de la història.


Una mena de Tria la teva aventura, saga de llibres juvenils a la qual recorda de manera constant i inevitable, però en format audiovisual, que ens arrenca un somriure i ens fa voler veure si hem triat bé o no, i sentir curiositat per com hauria estat si haguéssim triat diferent.

La trama ja està pensada perquè ens equivoquem en alguns punts, la història retrocedeixi -convertint el que hem vist en un somni del protagonista, per exemple- i puguem veure el camí alternatiu, de vegades fins i tot veurem cap a on ens vol orientar i d'altres descobrirem com ho feia per acabar-nos portant a un altre carreró sense sortida, però ens hi divertim des del primer moment, en què hem de decidir quins cereals pren el protagonista.


Que és un noi, l'Stefan Butler (Fionn Whitehead) que viu amb al seu pare (Craig Parkinson) i que és programador aficionat de videojocs l'any 1984, a Anglaterra, bon moment per a la retroinformàtica en aquell país. Doncs bé, resulta que presenta un projecte de videojoc anomenat com la pel·lícula, basat en un llibre que tenia la seva mare, i la companyia Tuckersoft, per a la qual desenvolupa jocs també el seu ídol, en Colin Ritman (Will Poulter), es compromet a publicar-lo.

Davant la decisió de fer-ho a casa o a les oficines trobem la primera dicotomia important, perquè tindrà conseqüències cabdals, i anirem jugant amb una trama amb moments realment pertorbadors mentre experimentem aquesta manera diferent -no totalment original, perquè ja s'havia fet, i hi ha moltíssims videojocs que plantegen coses similars- el consum d'un film.


Bandersnatch, pel que fa a la trama, mostra principalment les dificultats que l'Stefan té amb la finalització del seu projecte, assessorat sovint pel misteriós Ritman, i pel camí gaudim de les típiques picades d'ullet a altres episodis de Black Mirror, algunes de més evidents que les altres, a més d'una ambientació visual i sonora vuitantera que trenca amb el difús "futur proper" habitual de la sèrie, però enllaça una mica amb el celebrat episodi San Junipero, que al seu torn no estava ambientat en realitat als anys 80, però ja se m'entén.

Val a dir, però, que la gràcia del capítol o la pel·lícula -depèn de què considerem que és- rau en la interactivitat de tot plegat, però com a història potser no és res de l'altre món.


Tanmateix, els seguidors de la sèrie (i els que no ho són també, per què no?) gaudim amb la proposta i ens ho passem bé intentant trobar el final "correcte" entre els que es poden generar, perquè n'hi ha més d'un. Això fa que no sapiguem quanta estona trigarem en acabar Bandersnatch, i aquest cop Netflix evita mostrar-nos-ho a la pantalla.

El que també ens arrencarà un somriure és el trencament de la quarta paret, com se sol dir, en alguns moments de la trama, en un exercici autorreferencial i metarreferencial que fa d'aquest film interactiu quelcom una mica diferent de propostes similars.



Com a curiositat per acabar, llegeixo -perquè no em vaig quedar a veure-ho- que els crèdits d'un dels finals contenen uns sorolls que recorden molt els que feien les cintes dels microordinadors de 8 bits si es posaven en un reproductor de so en comptes de l'aparell lector que els convertia en dades, i es va descobrir que en un emulador del ZX Spectrum creava un codi QR... que porta a una pàgina web creada expressament per a l'ocasió, d'on es pot descarregar el Nohzdyve, un dels jocs ficticis que apareixen a Bandersnatch, per tal de jugar-hi en un emulador d'Spectrum o un Spectrum real. Genial.

Potser és l'episodi menys Black Mirror de la franquícia, potser no és la història més interessant ni ens fa reflexionar sobre l'ús de la tecnologia aquesta vegada, però per tot el que he explicat és evident que val la pena provar-lo, i aviat ens hi enganxarem i, si cal, hi tornarem.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails