Hi ha dues sèries de les que miro jo sol que m'agraden moltíssim, que són prioritàries i que abans tenia costum de seguir setmana rere setmana aprofitant els viatges cap a (i des de) la feina. Com ja sabem, els hàbits de transport de tots plegats s'han vist greument alterats des de finals del primer trimestre de 2020, i entre això i que he donat voluntàriament més pes als videojocs en el meu preuat temps lliure he deixat d'estar al dia fins i tot de les sèries que més m'interessen.
De Better Call Saul no hi ha hagut més temporades des d'abril de l'any passat, i la vaig acabar i comentar una mica després, però la quarta tongada d'episodis de la sèrie que avui ens ocupa es va emetre a la tardor d'aquell mateix any, i no l'he acabat fins ara, uns quants mesos després, cosa que em sap greu perquè, veient-la, m'adono de com m'agradava i no entenc per què he esperat tant a posar-m'hi.
Tant se val, en realitat no té cap importància, i l'experiència em demostra que quan un blog té tan poques visites com aquest, no hi ha cap diferència entre parlar d'una sèrie tot just quan s'ha acabat i fer-ho quan fa mesos o fins i tot anys que ha deixat d'estar d'actualitat, així que val més tard que mai. Avui toca parlar de la quarta temporada de Fargo, la sèrie de televisió basada en la pel·lícula del mateix nom dels germans Coen de 1996, però amb la qual, com he dit en ressenyar les temporades anteriors, només comparteix estil narratiu i humorístic i la menció més o menys freqüent de la localitat que dona nom a aquest univers, però cada temporada és una història diferent, independent de les altres.
En aquesta quarta anem a la ciutat de Kansas, a l'estat de Missouri dels Estats Units, l'any 1950, cosa que situa el relat com el més antic dels que ens ha explicat ara l'home que va convertir Fargo en sèrie de televisió, en Noah Hawley.
En una introducció deliciosa se'ns presenta la premissa que diversos sindicats del crim organitzat de la ciutat han coexistit amb el seu rival del moment amb l'estratègia d'intercanviar els primogènits dels seus líders per tal d'assegurar la pau malgrat les rivalitats, i com això s'ha anat fent al llarg de les dècades fins que, a l'actualitat de la temporada, com hem dit el 1950, els grups implicats són els sicilians Fadda i els afroamericans encapçalats per en Loy Cannon.
La desafortunada mort del líder dels Fadda, en unes circumstàncies pròpies de l'humor negre que caracteritza Fargo, desencadena un seguit de fets que complicaran les coses entre les dues famílies criminals i que portaran, poc a poc, a les inevitables tragèdies i a una guerra brutal, però deixo aquí les mencions a l'argument i passo als personatges principals, l'autèntic atractiu de l'obra, especialment en aquesta temporada.
El ja esmentat Loy Cannon té la cara d'en Chris Rock, actor de comèdia prou conegut que aquí interpreta un paper dramàtic, i que he de dir que a mesura que avancen els episodis em va convencent més i més.
Pare de família, el seu objectiu final és que funcioni un nou sistema de pagament que se li ha acudit i que es coneixerà com a "targeta de crèdit". És un home implacable, però difícilment perd la calma.
Els Fadda, després de la mort del seu líder, obeeixen les ordres del fill d'aquest, en Josto Fadda (Jason Schwartzman), un homenet acomplexat per la seva curta alçada i perquè, tot sigui dit, no sembla que inspiri gaire respecte entre els seus homes, cosa que segurament obeeix més aviat al fet que és massa impulsiu i provoca més d'un maldecap amb les seves decisions.
Això no afecta gaire, però, a la seva autopercepció, cosa que li hem d'aplaudir, perquè en tot moment actua com el cap dels Fadda de Kansas que és.
Només es mostra vulnerable amb la infermera Oraetta Mayflower (Jessie Buckley), avançada al seu temps i aficionada a l'aplicació de l'eutanàsia, tot i que per motius egoistes, com ja anirem veient.
És un personatge estrany, fins i tot en la seva manera de caminar, que tot i comportar-se d'una manera extremament educada també fa una mica de por quan s'enfada, i quan en la intimitat amb en Josto mostra un caràcter ben fort.
Amb qui té problemes d'una altra manera en Josto és amb en Gaetano (Salvatore Esposito), el seu germà petit en edat però molt més corpulent, que envien des de Sicília i que és tot força bruta, amb molt poca paciència.
Molt violent i imponent, es convertirà en el maldecap principal del líder dels sicilians, en part perquè la seva imatge fa que els homes del seu germà tendeixin a fer-li més cas.
Atrapat en tot això hi ha també el policia Odis Weff (Jack Huston, que feia del desfigurat Richard Harrow a Boardwalk Empire), un home amb diversos tics nerviosos que, per acabar-ho d'adobar, està en nòmina dels Fadda, però després se li complica enormement la vida amb l'arribada dels Cannon.
És difícil no simpatitzar amb ell, perquè pateix i ens fa patir amb els seus nervis sempre a flor de pell, incompatibles amb la mena d'ofici a què es dedica, però ens reserva alguna sorpresa, també.
Des de llavors forma part de la família Fadda, però l'estigma de traïdor no se'l traurà mai de sobre, i tanmateix veiem com és probablement el personatge més bo de tots els que surten en aquesta història, esdevenint un protector i fins i tot mentor del fill dels Cannon mentre s'està amb els Fadda.
Per acabar amb el repàs dels personatges principals he de parlar, al final, de la jove Ethelrida Pearl Smutny (E'myri Crutchfield), estudiant d'institut molt aplicada i intel·ligent que viu a la casa on es desenvolupa el negoci dels seus pares, una funerària.
En una sèrie de crims i matances això té la seva utilitat, però en aquest cas dona lloc a què la noia conegui tota mena de persones i s'assabenti de coses que potser hauria valgut més que no descobrís. El seu paper sembla força secundari, però al final serà essencial per donar lloc al clímax de la temporada.
Sí que tenen papers secundaris personatges com la Zelmare Roulette (Karen Aldridge) i la Swanee Capps (Kelsey Asbille), la parella d'atracadores, el conseller dels Cannon Doctor Senator (Glynn Turman) o el marshall Dick "Deafy" Wickware (Timothy Oliphant, una de les cares conegudes del repartiment), i com tots els personatges tenen moments de glòria i participen en els esdeveniments, a més de ser més o menys entranyables, però ja podríem donar per acabat el repàs dels personatges, que aquest cop donen a la sèrie un caràcter força més coral que de costum.
La quarta temporada de Fargo, probablement la més diferent, és una delícia per als amants de les històries de crim organitzat, i alhora es manté fidel a l'estil visual, artístic i narratiu d'aquest univers que s'ha anat creant i ampliant a partir d'una pel·lícula de culte.
Hi trobarem diàlegs excel·lents, una trama interessant i molta violència, presentada de manera explosiva entre moments de calma tensa, a més de la presència constant de la Mort, que aguaita els personatges, de vegades de manera més visible que altres. No em feu parlar més, però amb aquesta sèrie ja se sap: un accident, un error, un rampell, i per a aquell personatge tururut viola. Sigui qui sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada