Cementiri de Pneumàtics

Lectures: Of mice and men

2012-01-26T22:49:00.000+01:00

Feia uns quants dies que no actualitzava el bloc, però avui he acabat de llegir un llibre i, tal com tenia pensat, en faré la meva particular ressenya. No us vull entretenir més amb pesades introduccions, de manera que comencem.

Of mice and men (Homes i ratolins en la seva traducció catalana, que no és la que he llegit) va ser publicat per primera vegada el 1937 i és una obra lleugerament inspirada en experiències del mateix John Steinbeck, autor dels Estats Units responsable d'altres obres com A l'est de l'Edèn o El raïm de la ira i guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1962.

Aquest llibre és, en realitat, una novel·leta que en la seva primera edició constava de 107 pàgines, poques més en la que he llegit jo, i és tan amè que es podria llegir en un parell de tardes. Jo he trigat més, perquè sóc dispers i cometo l'error d'intentar llegir just abans d'anar a dormir, però avui n'he llegit l'últim terç i n'he quedat encantat.

Of mice and men és una història senzilla, la de dos homes que fan de treballadors de ranxo i tenen el somni comú d'acabar portant algun dia la seva pròpia granja, sense que els mani cap amo i sense les precàries condicions laborals de què són víctimes juntament amb els seus companys.

Només hi ha un "petit obstacle", a l'hora de fer realitat aquest somni, i és que la parella protagonista està formada per en George Milton i el seu amic Lennie Small, un home enorme i disminuït psíquic que se sent exageradament atret per les coses suaus i petites (està obsessionat amb tenir cura dels conills el dia que pugui viure amb en George a la seva pròpia granja) però que no controla la força que té i és una bomba de rellotgeria ambulant.

El fill de l'amo de la granja, exboxador aficionat que odia els paios grans, la dona d'aquest i algun company amb ganes de burxar són ingredients que faran el còctel encara més explosiu, i la tragèdia s'ensuma des del principi del llibre, que ens duu sense que ens n'adonem, perquè no és en absolut feixuc, a un final d'allò més tens.

És un dels llibres més coneguts de la literatura dels Estats Units, molt polèmic durant dècades pel seu tractament de temes com la relació entre treballadors i amos, els seus comentaris racistes i el llenguatge vulgar i "profà" que hi apareix contínuament. És per això que va ser prohibit a les escoles públiques i a les biblioteques d'aquestes, però actualment és un dels llibres habituals d'obligada lectura als centres educatius.

No és estrany, doncs, que se'n fessin tantes adaptacions en forma d'obres de teatre (llegint el llibre hom té una forta sensació d'estar llegint teatre i ho pot visualitzar, fins i tot) i també al cinema, la primera de les quals dos anys després de la seva publicació i la més recent el 1992, dirigida per en Gary Sinise, que també feia de George, i amb en John Malkovich com a Lennie (mireu la imatge de dalt). La pel·lícula va ser molt ben rebuda i fins i tot el seu director va ser nominat a la Palma d'Or de Cannes.

No fa gaire el llibre va agafar certa popularitat entre els seguidors de la sèrie Lost, i és que hi sortia referenciat diverses vegades, sobretot pel fet que el personatge d'en Sawyer apareixia llegint-lo. En realitat és un llibre molt referenciat, és un clàssic dels més importants i algunes de les seves frases han aparegut fins i tot, i més d'un cop pel que sembla, als Looney Tunes de la Warner Bros.

Teniu una extensa llista de referències a l'obra d'Steinbeck en una pàgina de la Wikipedia dedicada precisament a aquesta qüestió, però ja us avanço que a mida que la llegim ens adonem de l'autèntic abast de la influència d'aquest llibre tan recomanable i fàcil de llegir amb uns coneixements mitjans d'anglès (fa servir un llenguatge ple d'incorreccions i expressions dialectals del sud dels Estats Units, però no és cap problema), i naturalment més fàcil encara si ho fem en català.

Una d'aquestes influències, i ja acabo, no m'havia vingut al cap ni tan sols a mida que llegia el llibre: la sèrie My name is Earl té com a protagonistes dos germans, un dels quals ben ganàpia i amb una capacitat intel·lectual limitada i poca consciència de la seva força i la seva mida, que recorda en Lennie gràcies al físic però també a l'actuació de l'Ethan Suplee.

Precisament el nom de Lennie és pràcticament sinònim de paio gran aficionat a acariciar animals petits sense saber que els podria arribar a matar sense voler en qualsevol moment amb la seva incontrolada força. Va, un exemple més i ja ho deixo, que al cap i a la fi l'entrada és sobre un llibre. Aneu al minut 0.50 d'aquest vídeo de Friends:

Desconec com va quedar a la versió doblada de la sèrie, ja m'hi fixaré quan me la compri, però és un exemple més de la important presència d'Of mice and men a la cultura popular dels nord-americans. De debò, llegiu-lo, que està molt bé. Si voleu fer-ho en català, endavant. Si voleu provar de fer-ho en anglès, no us en penedireu, tampoc. No és dels difícils, sí dels bons.

Paraulotes als dibuixos animats

2012-01-20T12:59:00.000+01:00

Si em coneixeu personalment potser us n'heu adonat, però m'encanten les paraulotes. Em fan riure. Digueu-me infantil, però em fan gràcia. Per això ric amb els Mojinos Escozíos, adoro la paraula fucking del l'anglès i l'ús que se'n fa com a paraula multiusos, i gaudeixo especialment amb coses com aquesta:

Us pensàveu que en Porky podia dir una cosa així? Doncs no la diu, habitualment, però pel que sembla això va ser una broma interna dels estudis de la Warner Bros. que, en principi, no havia de veure la llum. I és que normalment els dibuixos animats no diuen paraulotes, paraules gruixudes, grolleries... llevat que siguin per a adults, com és el cas de l'anime Nana o els americans South Park i companyia. Aquí tenim un clàssic:

Si un és fan de la sèrie s'hi acostuma ràpidament, però en el seu moment aquestes coses sobtaven, perquè no s'havien vist mai. Ara veurem part d'un antic anunci que emprava metratge de la sèrie animada antiga d'en Batman i feia que semblés que deien paraulotes, amb els típics xiulets censors col·locats de manera que deixaven poc lloc al dubte.

Malauradament no hi ha gaires exemples més, especialment quan es tracta de produccions americanes, però per altra banda és ben sabut que el català i el castellà són molt rics en paraulotes, de manera que sempre es pot fer una rica adaptació del llenguatge informal japonès, idioma que en grolleries és tremendament pobre. Vegem-ho a la comparativa dels doblatges català i castellà de l'abans esmentada Nana:

Què us sembla? Molt més realista i viu, trobo, amb expressions com "deixeu-vos d'hòsties" o "em cagaré en la mare que els va parir a tots plegats". En castellà, i de fet l'objectiu del vídeo és mostrar que és un doblatge molt més insípid tant en veus (amb l'excepció de la Núria Trifol, veu de la Nana/Hachi, que fa els dos idiomes) com en llenguatge. Però com he dit abans, no hi ha gaires més exemples i ho haurem de deixar aquí. No sense abans compartir aquest magnífic vídeo dels usos de la paraula "fuck". És molt bo, creieu-me:

Està fet en to de broma, però tot el que s'hi diu és completament cert. Se n'aprèn molt, i us recomano que el mireu sencer, perquè no deixa de ser una lliçó d'anglès.

Mad Men

2012-01-16T12:29:00.000+01:00

Ara que m'he posat al dia dels Estats Units d'aquesta sèrie i ja n'he vist, per tant, quatre temporades, trobo que és un bon moment per parlar de les meves impressions, abans que al març s'estreni a la cadena AMC la seva esperada cinquena temporada, gairebé un any i mig des del final de la quarta.

Mad Men, creada per en Matthew Weiner, és una sèrie protagonitzada per publicistes novaiorquesos dels anys 60 del segle XX, coneguts amb el sobrenom de mad men, que és un joc de paraules amb ad men (advertising men, és a dir "homes de la publicitat") i l'Avinguda Madison de Nova York, on es concentraven les oficines de les principals agències publicitàries.

Dit així sona una mica avorrit, i la seva primera temporada no contribueix excessivament a canviar aquesta imatge: reunions, converses de negocis que de vegades ens fan perdre una mica el fil, i poc aprofundiment en els personatges secundaris. Però no ens deixem enganyar, perquè tal com em va dir un amic, també seguidor de la sèrie, Mad Men té el seu propi ritme, la seva pròpia velocitat, i si li donem una oportunitat després dels primers episodis el seu interès va creixent i creixent, sense parar.

Hi ha sèries que són trepidants des del seu primer episodi, com Breaking Bad, i d'altres que són més lentes. Però "lentes" no és el mateix que "dolentes", i Mad Men enganxa sense que ens n'adonem. Ha rebut una pila de nominacions i premis, entre els quals l'Emmy a la millor sèrie dramàtica durant quatre anys seguits (és a dir que ha fet un ple) i el mateix premi als Globus d'Or, tres vegades els anys 2007, 2008 i 2009.

És una de les sèries de culte del moment i el seu secret, segons el meu parer, és producte del fet que, a més de retratar una professió gens habitual a les sèries, mostra una part de la societat nord-americana dels anys seixanta d'una manera realista, amb esdeveniments històrics inclosos com ara l'assassinat d'en Kennedy, una època on es van produir canvis revolucionaris com la lluita per la igualtat entre blancs i negres i entre homes i dones, l'emergència de la televisió com a mitjà de comunicació de masses o la popularització de les drogues, i on encara hi havia problemes greus com l'homofòbia o el sexisme.

També van ser uns anys en què fumar no estava gens mal vist, tothom es passava el dia consumint cigarreta rere cigarreta, i a Mad Men pràcticament tots els seus personatges ho fan, de la mateixa manera que beuen tranquil·lament durant les hores de feina i les reunions.

En aquest sentit és una sèrie una mica gamberra, on també veiem personatges summament masclistes, faldillers irredempts que tracten les dones com a objectes mentre elles, almenys majoritàriament, ho permeten. L'últim ingredient, encara que és imprescindible en qualsevol tipus de producció, són els seus personatges, que repassarem a continuació amb el mínim d'spoilers possible.

En Don Draper (John Hamm), el puto rei. Un geni de la publicitat, director creatiu de Sterling Cooper que tracta els altres amb condescendència i crueltat en alguns moments, un paio fred i faldiller que quan coneguem el secret del seu passat i el vegem mostrar-se esporàdicament humà i feble anirem apreciant més, tot i que és un més dels molts protagonistes de sèries que no em cauen especialment bé, ni de bon tros.

En Roger Sterling (John Slattery) és el meu personatge masculí preferit, tot i que si bé és emocionalment més apassionat que en Don, és també un malparit del dimoni. Xulesc, altiu malgrat que és soci de l'agència perquè va heretar el càrrec del seu pare, es mostra davant dels altres com algú amb un alt concepte de si mateix tot i que sap, en el fons, que el crack és en Don, que precisament va descobrir ell. És casat, però té una aventura de certa importància amb la Joan Holloway...

...Que és interpretada per la Christina Hendricks i que és el meu personatge femení preferit. És la cap de les secretàries de Sterling Cooper i m'agrada perquè és una dona amb molta classe i que no perd mai els papers, sense la qual l'empresa se n'aniria a can Pistraus fàcilment. És evident, per què negar-ho, que a la sèrie atrau les mirades de desig dels homes a causa del seu voluptuosíssim físic.

La Peggy Olson (Elisabeth Moss) comença la sèrie com a secretària d'en Don (un lloc que, per les característiques d'ell, sempre dóna molts problemes) i després evoluciona d'una manera molt interessant que no revelaré aquí. És una noia que sap el que vol i que no tem dir les coses clares, però sempre després de reflexionar i d'empassar molta merda per tal de no ficar la pota.

En Pete Cambell (Vincent Kartheiser) és el més destacat dels joves talents de Sterling Cooper i té força barra, perquè sovint planta cara a en Don, el seu cap i supercrack, com ja hem dit, de l'empresa. He de dir que em cau malament, però que he après a respectar-lo a mida que la sèrie anava avançant.

La Betty Draper (January Jones) és model i la dona d'en Don, a més de la mare dels seus fills, un modest Bobby i la molt més interessant Sally. Tot i que podem simpatitzar amb la Betty sabent —això sí, més del que sap ella— la quantitat d'aventures que té el seu marit, algunes de les quals amb enamorament inclòs (temporal, com és habitual en ell), és un personatge capriciós, rondinaire i que, almenys a mi, em cau molt malament.

En Bert Cooper (Robert Morse) és l'altre soci de l'empresa que duu el seu cognom i el d'en Roger, però té un paper menys important a la sèrie, clarament secundari, i l'esmento perquè destaca per les seves excentricitats (al seu despatx, per exemple, s'hi ha d'entrar en mitjons o mitges, mai amb sabates) i la seva calma. És un personatge força decoratiu i no l'he vist mai participar en cap campanya publicitària, i és que es dedica més aviat a supervisar i a la part econòmica.

En Lane Pryce (Jared Harris), britànic sense cap mena de dubte quan el sentim parlar (en versió original, és clar) i perquè el seu personatge ve de Londres, és un altre secundari, en aquest cas introduït a la sèrie a la tercera temporada, que volia esmentar al final del repàs dels personatges més importants perquè se li agafa molt d'afecte, malgrat que al principi sembla molt estirat i, físicament, diguem que no és dels més atractius.

Com sempre he de deixar fora diversos personatges secundaris, però els anomenaré perquè són remarcables: en Harry Crane, en Ken Cosgrove, en Paul Kinsey, en Sal Romano, en Duck Phillips, en Freddy Rumsen, la Rachel Menken, l'Anna Draper, la Faye Miller o la Megan Calvet. Si els voleu conèixer juntament amb els principals us recomano aquesta imitada (Pan Am, The Playboy Club...) i homenatjada sèrie que de moment duu 52 episodis emesos, 13 per temporada. I, com ja he dit, si us avorreix una mica doneu-li uns quants capítols. Val la pena.

Lectures: Q & A, número 2

2012-01-13T12:59:00.000+01:00

Tal com vaig prometre l'altre dia, en parlar de les futures lectures que m'havien proporcionat els regals de Nadal i Reis, ja he llegit el segon volum de Q & A, del meu estimat Mitsuru Adachi, i el comentaré una mica, encara que aniré més per feina perquè ja vaig aprofundir en parlar del primer.

Primer de tot he de dir que, tenint en compte que al Japó surt un volum cada sis mesos, em va sorprendre que Panini en llancés el segon volum al cap de només dos mesos (de fet, no hi arriba) de l'aparició del primer, que va sortir al XVII Saló del Manga. Però ep, no ens en queixarem, oi? Això només vol dir que arribarà un moment que sortirà un volum cada molts mesos, però en fi, certament tenia ganes de saber com continuava la història.

Al volum 2 la cosa continua més o menys com la vam deixar al primer. No se sap cap on s'encamina l'obra i se succeeixen els capítols autoconclusius en què el fantasma d'en Q té un paper més o menys important, de vegades ens fa emprenyar i d'altres somriure, però principalment aquest segon volum serveix per presentar dos personatges nous, que són l'Ichirô Ogasawara, autodeclarat rival de l'Atsushi, i la Shinobu Ôchi, una judoka que coneix l'Atsushi de fa anys encara que ell no la recorda.

Aquest és el fet més destacat del número 2, un número on s'ha de dir que el mestre Adachi introdueix una dosi d'humor més alta del que havíem vist a la primera entrega (i ja vaig dir que aquesta no és de les habituals obres amb toc dramàtic de la seva extensa bibliografia), més situacions picants (sense ensenyar res, que és l'Adachi!), més cameos d'ell mateix i també un parell de moments en què se li'n va una mica el cap i posa escenes que no tenen massa sentit.

Com a aspectes negatius, n'hi ha de tres tipus. El primer, aquest de les escenes sense sentit que he comentat, que és atribuïble a l'autor, igual que les pàgines extra del final amb humor absurd. El segon, de la retolació, que fa que ens trobem un cartell traduït, amb un asterisc que ens fa llegir exactament el mateix text en castellà sota la vinyeta. És a dir, una traducció redundant. Per tal que us feu una idea del problema, la decisió de Panini pel que fa a onomatopeies és deixar-les en japonès i posar al costat i en petit la traducció al castellà (cosa que em sembla molt encertada), i amb els cartells importants l'opció ha estat sempre traduir-los i ja està, però no "sobretraduir-los".

Només passa dos cops, amb un mateix cartell, i és aquest, que a més ens porta al tercer punt negatiu, i aquest ja és greu i de traducció: el cartell és del club de judo de l'institut Meika, però es tradueix dos cops com a "club de kendo". I com ho he detectat abans de comparar-lo amb la versió original? Doncs perquè dins el club el que s'hi practica és el judo, no el kendo, disciplines molt diferents perquè la primera la coneixem tots i la segona és la típica de l'espasa de bambú amb el casc de reixa. Un lapsus, vaja.

Al primer tom ja en teníem un, en una nota de traducció que descrivia el Kôshien com l'estadi de Tòquio on se celebren diversos esdeveniments com ara concerts (descripció que correspon al Tokyo Dome, en realitat, que seria com el nostre Palau Sant Jordi o l'Estadi de Montjuïc), mentre que aquesta nota hauria d'haver dit que és un estadi de beisbol famosíssim de Nishinomiya, a prop de Kobe, on es disputa la fase final del torneig nacional de beisbol de Batxillerat.

Deixant de banda aquests petits problemes és una bona traducció, com ja ho era la del primer volum, per a un tom entretingut i amb molt de regust d'Adachi, amb les seves típiques imatges delicioses de paisatges urbans detalladíssims, entre les quals la de la pàgina que he posat.

No obstant això, ja ho vaig dir fa gairebé dos mesos: Q & A és una obra menor d'en Mitsuru Adachi, i en aquest segon tom veiem poca evolució de la història. A mi em continua agradant perquè sóc molt fan d'aquest autor, però els otakus poc pacients que hagin començat a llegir-la per recomanació dels veterans podria ser que l'abandonessin. Espero que no, que aguantin una mica i que l'editorial no es penedeixi d'haver-hi apostat, encara que la tria d'aquesta obra hagi sorprès tothom. Jo, per part meva, espero amb ànsia el tercer tom, que segons l'estupenda base de dades Listado Manga arribarà al febrer (per tant aviat cremarem la distància amb el Japó).

Relectures: Marmalade Boy

2012-01-10T17:20:00.001+01:00

En parlàvem fa uns dies: cada cop que és alguna ocasió especial em regalen, perquè els demano, molts còmics. I cada vegada mon pare em diu "on els desaràs? Si no te'ls tornaràs a llegir mai més!". Jo li dic que la intenció és que sí, i ho porto a la pràctica sempre que em ve de gust, tot i que amb tantes coses noves és difícil que repeteixi alguna lectura. Això sí que ho admeto, però la intenció hi és. El cas que ens ocupa avui és un feliç exemple, perquè ja l'he llegit 3 vegades, i és que de tant en tant em ve de gust tornar a gaudir d'aquest shôjo.

Marmalade Boy és obra de la Wataru Yoshizumi, que me'n va signar al XVI Saló del Manga el primer volum en aquesta primera edició en 8 volums que després Planeta va esprémer en una posterior edició en grapa (camí que normalment és a la inversa) i en la definitiva (ja amb camisa, pàgines en color, sentit de lectura oriental i maquetació decent, sense menjar-se trossos de les pàgines), i es va publicar al Japó a la revista Ribon de 1992 a 1995, amb un total de 8 volums recopilatoris.

Va tenir també una sèrie d'anime de 76 episodis entre 1994 i 1995, un curt de 26 minuts considerat pel·lícula, 10 novel·les lleugeres i dos videojocs per a la Gameboy i la Super Nintendo, dels quals ja vaig parlar a 3 Botons i START.

Però anem al gra: Marmalade Boy és un shôjo, un manga dirigit a noies adolescents, que jo vaig conèixer, com gairebé tots els otakus de la meva generació, a través del seu anime, que emetia La 2 a finals dels anys noranta amb el nom de La familia crece.

Quins records, l'opening... En fi, era una història amb un públic objectiu clarament femení, però em va enganxar tant a mi com a molts altres nois, i evidentment me'n vaig comprar el manga quan va sortir. Ara potser tocaria parlar de la història, amb diferències respecte a la sèrie animada (que lògicament tenia uns quants capítols de farciment, com acostuma a passar) però bàsicament la mateixa: la Miki Koishikawa rep un bon dia la notícia que els seus pares, que eren de viatge, han conegut una altra parella i s'han enamorat respectivament, de manera corresposta, de la persona del sexe contrari d'aquesta altra parella.

Però la cosa no s'acaba aquí, sinó que resulta que han decidit que aniran a viure tots junts per tal de fer la situació menys traumàtica. No ho veu així l'horroritzada Miki, però sí el fill dels Matsûra, en Yû, de la mateixa edat i company de classe de la protagonista.

Marmalade Boy és la història de la relació entre aquests dos personatges, que ja us podeu imaginar per on va, i d'altres de secundaris força carismàtics, com en Ginta Suô, enamorat des de sempre de la Miki, la Meiko Akizuki, la millor amiga d'ella, o l'Arimi Suzuki, ex d'en Yû que continua enamorada d'ell i que és, per cert, el meu personatge preferit de l'obra. Dels masculins és en Ginta, ja que hi som.

N'hi ha més, com el professor Namura, la Suzu, en Kei i en Satoshi Miwa, però la història principal gira al voltant de la Miki i en Yû, tot plegat un culebrot d'amors, desamors, traïcions i problemes sentimentals amb forma de manga que, públic objectiu a banda, no satisfà de la mateixa manera ara que fa 14 anys. Perquè llegit actualment es veu un pèl naïf, amb situacions poc versemblants (ja tinc en compte que algunes escenes i premisses juguen a favor del toc de comèdia que té) i una mica lluny d'un altre que li ha pres el relleu com a "manga per a noies que em té enganxat" i que es diu Nana.

Però continua tractant-se d'un manga que m'agrada rellegir de tant en tant i que és força millor que molts shôjo dels que avui dia es produeixen en massa (i que ens arriben lògicament menys que als japonesos, però de tota manera en grans quantitats i per desgràcia sovint amb poc criteri per part de les editorials).

A més —no sóc l'únic que ho diu— va salvar en bona mesura el llavors decadent mercat del manga a l'estat espanyol, perquè va atraure un sector de públic molt important per a la seva supervivència, el femení, i prova d'això és com es va inflar la bombolla a partir del IV Saló del Manga (1998), que és quan va començar la publicació d'aquest manga, en plena febre per la seva sèrie animada. Li estic agraït per això, per haver trencat prejudicis sobre nois que llegim manga "per a noies" i també perquè, repeteixo, continua sent un manga molt interessant i forma una part important de la meva formació com l'humil otaku que sóc.

El Pare Noel i els Reis volen que llegeixi

2012-01-07T15:57:00.003+01:00

Començo el titular acusant injustament uns personatges que, en realitat, es limiten a fer realitat els meus desitjos. Sé qui hi ha sota les seves disfresses, de manera que en tot cas són ells, els meus éssers estimats, els culpables que ara tingui més problemes d'espai a casa, perquè m'han dut una pila de còmics i llibres entre Nadal i Reis.

Anem per ordre: per Nadal em van portar el 43, el 49 i el 50 de Naruto, i del 5 al 8 de Cinturó Negre, totes dues obres naturalment en català.

I la meva nena, sense que els hagués pas demanat però sabent que em faltaven i els volia, em va regalar el 9 i el 10 de Sakura, la caçadora de cartes, i el 2 de Q&A, que ressenyaré ben aviat, quan acabi de llegir-me'l.

Per Reis, és a dir ahir, van arribar els volums 49 a 53 d'Inu-yasha, també en català, que em situen a només tres toms del final d'aquesta llarguíssima però no obstant això interessant i divertida obra de la Rumiko Takahashi.

També els volums 9 a 11 de Cinturó Negre, que em col·loquen a 6 de l'últim que s'ha publicat en català de moment, el número 17 (i ara vindrà una pausa llarga, que segons Glénat no té res a veure amb cap cancel·lació, al cap i a la fi només falten 12 volums per al final).

I per fi el 47 de Naruto, que no va arribar per Nadal i que fa que ja tingui els 50 volums que han aparegut, de moment, d'aquest trepidant manga d'en Masashi Kishimoto en la nostra llengua.

Tal com he dit abans, hi havia còmics però també llibres. Un d'ells, New York, de l'Edward Rutherfurd, és en anglès i em va arribar per Nadal. La resta, tots per Reis: Un món sense fi, d'en Ken Follett, Crònica de l'ocell que dóna corda al món i De què parlo quan parlo de córrer d'en Haruki Murakami, i L'any de la mort de Ricardo Reis i Caín d'en José Saramago.

Edito el 9 de gener: aquesta foto l'he hagut de posar després, perquè l'1Q84 Llibre 3, d'en Murakami, me'l van regalar el dia de Reis però s'havia de canviar perquè els ineptes de l'Abacus d'Hostafrancs (no em fa res dir-ho així i públicament perquè no és la primera vegada ni la segona que donen els llibres malament als meus pares) van donar-lo a un dels Reis Mags en castellà malgrat que explícitament havia estat demanat en català, i amb insistència. Segurament és el que llegiré primer, perquè és la conclusió dels llibres 1 i 2 de l'ambiciosa obra del meu novel·lista japonès preferit.

Els Simpson parodiant sèries de televisió

2012-01-03T23:39:00.002+01:00

Ja sabeu que no és, ni de bon tros, la primera vegada que parlo d'Els Simpson a Cementiri de Pneumàtics, i tampoc no és el primer cop que ho faig per compartir amb vosaltres alguna de les moltes paròdies que formen part del seu humor, però avui repassaré les d'algunes sèries de televisió que he pogut veure que apareixien al llarg dels anys.

Precisament una de les últimes va ser la de Mad Men a l'episodi 23x07, per tant de la temporada que hi ha en marxa ara mateix. Tot aquell episodi recordava molt la sèrie creada per en Matthew Weiner, que precisament fa un petit personatge, i també hi sentim en John Slattery, en Roger Sterling de la sèrie, que aquí posa veu i imatge a un personatge que no es diu com ell però que és totalment reconeixible. Fins i tot apareix una escena molt famosa d'aquesta sèrie que aviat ressenyaré:

Però la cosa no és pas nova: a la temporada 20, concretament el capítol 20x04, que era el tradicional de la Casa-Arbre del Terror, hi ha un sketch amb reminiscències de la sèrie i, de fet, una entradeta que no deixa cap lloc al dubte:

La comparativa és ben clara, oi? Ara deixem Mad Men i podríem parlar, per exemple, de 24, però no ho farem perquè ja hi vaig dedicar un article sencer. En canvi, sí que és adient parlar de The Sopranos, sèrie que ha estat parodiada a Els Simpson diverses vegades, també.

Aquest vídeo ja és un clàssic, del capítol 13x22, on es fa servir directament la cançó d'entrada de la mítica sèrie i se'n parodien les imatges, a més que hi podem reconèixer algun personatge. Un altre moment memorable va ser l'homenatge a una de les escenes més impactants de la sèrie, que no comentaré per tal de minimitzar spoilers si encara no heu vist (i recomano que la mireu) aquesta obra d'art de la televisió:

A més va coincidir que, quan vaig veure aquesta escena, no feia gaire que havia vist la de debò, i me l'ensumava des dels primers segons tot i que anava pensant que no podia ser. Doncs sí, va ser. Una de molt clàssica, que segur que recordareu fins i tot els que vau deixar de mirar la sèrie fa anys, és la que té lloc al capítol 8x10, anomenat The Springfield Files:

Un evident homenatge a Expedient X, amb la presència dels personatges d'en Mulder i la Scully amb les seves respectives veus reals i una imatge simpsonitzada però reconeixible. També tenim aquesta simpàtica referència a Sexe a Nova York, més per l'estil que per personatges concrets:

Ara en posaré una que és bastant absurda, del capítol 20x03, i és en Bart veient per la finestra d'un cotxe una sèrie de coses que contenen la síl·laba Mac (o Mc) al seu nom. Doncs bé, precisament dues d'aquestes coses són els doctors McDreamy i McSteamy, els sobrenoms dels "guaperes" de Grey's Anatomy, respectivament el Dr. Shepherd i el Dr. Sloan:

Bastant parida, però em va fer gràcia. Ara anem amb una de ben recent, del 23x03 (un altre especial de la Casa-Arbre del Terror), on es parodia l'opening de Dexter, sèrie que també estic mirant actualment però que trigaré en ressenyar.

I acabarem amb una de dibuixos animats, del 21x08, perquè totes les paròdies no tenen per què ser de sèries d'imatge real, oi? Aquesta no cal que us la presenti, ja veureu quina és. A més, és descarada en l'estil i en l'esment del nom d'un dels personatges de l'autèntica.

Es dóna la circumstància que en Matt Groening és amic d'en Trey Parker i en Matt Stone, els creadors de South Park, o sigui que de rivalitat malsana n'hi ha més aviat poca, i hi ha hagut paròdies en tots dos sentits més d'una vegada.

Avui ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha paròdies de moltes més sèries, però o bé no les recordo o bé requeririen una investigació més profunda per part meva, tot i que trobo que no ha estat gens malament. A més, sempre en puc fer una segona entrega.

Visionats: Dragon Ball - Episode of Bardock

2011-12-30T21:50:00.003+01:00

És possible que darrerament hàgiu sentit a parlar de Dragon Ball: Episode of Bardock, perquè se n'ha fet una adaptació animada que ha cridat l'atenció dels mitjans especialitzats. Doncs bé, ara que ja l'he vist comentaré aquest episodi especial protagonitzat pel pare d'en Goku. Avanço que faré una mica d'història i que, en certa manera, algunes de les coses que diré es poden considerar petits spoilers, però penso que fan venir ganes de veure l'episodi i no rebenten coses greus.

Per començar, fem una mica d'història: en Bardock va aparèixer per primera vegada en un especial televisiu de Bola de Drac, de fet el primer (el segon seria el del futur d'en Trunks), l'octubre de 1990. Aquesta història es pot comprar perquè s'ha editat diverses vegades a casa nostra, també s'ha emès per televisió en català, i hi podem veure com en Bardock i el seu grup van ser traïts per en Freezer i com aquest va destruir el planeta Vegeta amb gairebé tots els guerrers de l'espai dins.

I allò va quedar així (a Bola de Drac Z Kai, al primer episodi, hi ha la famosa escena d'en Bardock a punt de morir i veient el seu fill, en Goku, enfrontant-se a en Freezer al futur, cosa que a Bola de Drac Z, sense Kai, no es va col·locar al davant de tot), fins que es van publicar tres episodis del manga Dragon Ball: Episode of Bardock a la revista V-Jump entre juny i agost d'aquest 2011 que és a punt d'acabar.

Era part del projecte conegut com a Dragon Ball SSSS (Saikyô Super Saiyan Secret) Project, consistent en crear més productes de Bola de Drac, oficials perquè vénen de la mateixa editorial Shûeisha, on sempre hi ha hagut la franquícia en la seva versió en paper, però sense la participació directa del mestre Akira Toriyama.

En altres paraules, si en comptes del Japó fossin els Estats Units ja faria molt temps que s'hauria continuat explotant la franquícia amb altres autors, però al País del Sol Naixent això no sol passar, i és per aquest motiu que crida tant l'atenció que una altra persona estigui creant còmics de Bola de Drac.

Però és ben cert —tot i que no són històries que continuïn el manga, sinó que plantegen alternatives, almenys fins ara—, i és la dibuixant Naho Ooishi, que dibuixa des de 2010 el còmic menys seriós Dragon Ball SD i anteriorment havia fet l'adaptació en forma de manga de la famosa OVA de 2008 que ja vaig comentar. Sembla, doncs, que la senyora Ooishi és la continuadora oficial de l'obra d'Akira Toriyama, amb la seva col·laboració encara que sigui en la forma d'aprovació o supervisió.

I aquest any ha fet, com deia, Episode of Bardock, una història no gaire llarga però que té una premissa interessant: en Bardock no hauria mort en la destrucció del Planeta Vegeta i hauria estat enviat al passat conservant, això sí, la memòria. Allà hi coneixeria en Chilled, un avantpassat d'en Freezer, i s'hi enfrontaria.

A més es convertiria en superguerrer, cosa que "oficialment" no passa. Fa ben poc es va anunciar que aquesta aventura alternativa (podríem dir "no oficial", però quantes pel·lícules "oficials" de Bola de Drac que hem vist tenien punts de partida contradictoris amb la història canònica?) tindria una adaptació animada, i és aquesta que poso ara i que es va estrenar al Japó el dia 17 d'aquest mes. A veure quant dura penjada a Youtube:

El còmic no l'he llegit, suposo que ho acabaré fent perquè són només tres entregues, que no formen ni tan sols un volum japonès de gruix estàndard, però sembla que hi ha algunes diferències. En tot cas, bàsicament és la mateixa història, que resulta interessant, tot i que es fa curta i podria haver-se allargat una mica o fins i tot haver estat objecte d'un llargmetratge, té coses poc versemblants (per què aquest salt temporal? Tan fàcil és esdevenir superguerrer? Tan fàcil és caure-li mínimament bé a un guerrer de l'espai?) i planteja la pregunta què hauria passat, si els fets haguessin estat així? Doncs que, per començar, en Goku no hauria existit.

Sigui com sigui és una història alternativa entretinguda (sempre m'han agradat les preqüeles, encara que en aquest cas sigui una història alternativa, quan entronquen amb el principi d'històries que ja es coneixen) i té al darrere Toei Animation, per tant és un producte cuidat i oficial. S'agraeix que, malgrat que el disseny està basat en el del manga de la Naho Ooishi, que al seu torn dibuixa d'una manera semblant a en Toriyama, s'hagi conservat la veu d'en Bardock (la mítica Masako Nozawa, veu dels homes de la família d'en Goku) i s'hagi triat per a en Chilled, personatge inèdit, la veu d'en Freezer, en Ryûsei Nakao.

Com a curiositat, el personatge d'en Chilled, juntament amb en Toobi (un dels seus homes a Episode of Bardock) i d'altres de completament originals, es pot veure al videojoc Dragon Ball Heroes, exclusiu de les recreatives japoneses, que va sortir el 2010. S'entén que aquest personatge no hi va aparèixer fins més tard, cosa que és factible amb actualitzacions i amb el sistema de cartes amb què funciona el títol.

Lectures: El viatge de l'elefant

2011-12-24T15:27:00.001+01:00

És la primera vegada que parlo d'un llibre d'en José Saramago, un dels meus novel·listes preferits sobretot per les premisses de les seves obres, que sovint rocen el que es podria considerar absurd, i crec que El viatge de l'elefant és una obra prou simpàtica i amena com per parlar-ne i recomanar-la.

El punt de partida d'aquesta obra de 2008 anomenada originalment A viagem do elefante és un d'aquells típics d'en Saramago, aparentment sense interès, si més no sense un interès que justifiqui la creació d'una novel·la, però com sempre ens equivocarem si pensem això. El 1551 el rei Joan III de Portugal vol regalar a l'arxiduc Maximilià d'Àustria un elefant que té i que es vol treure de sobre. I el llibre narra les peripècies de la comitiva que va de Lisboa a Viena, passant per Galícia, Castella, la Corona d'Aragó (concretament Roses), Itàlia, els Alps i el Tirol. Res més.

Com podria ser interessant, això? Potser és la pregunta que us feu, o potser temeu, com jo temia (cosa que no em va impedir fer-me amb el llibre), que sigui un llibre de viatges profundament descriptiu dels paisatges i tot plegat. Hi ha gent a qui li agrada, aquest tipus de llibre, però a mi no. Doncs bé, no patiu, que el mestre sap com fer una novel·la amena a partir de qualsevol idea, per avorrit que pugui semblar el seu plantejament.

Hi ha un viatge, sí, però només són 208 pàgines (almenys a l'edició de butxaca, que és la que tinc jo) i l'autor ens l'explica amb el seu particular estil, amb humor i ironia, amb una manera de retratar els personatges (el mateix elefant Salomó, el seu cornac —paraula que no coneixia i que es dóna als cuidadors dels elefants—, els membres de la reialesa europea que hi surten, els membres de la caravana...) que els humanitza i ens els fa simpàtics, amb digressions intencionadament anacròniques, fotent-se dels seus personatges però alhora justificant els seus actes...

I encara que sembli una paradoxa el seu famós estil, tot seguit, amb un sol paràgraf fins al final i les majúscules amb l'única funció de diferenciar qui parla (i quan comença una nova frase després de punt i seguit, però en canvi no les veiem en els noms de persones i llocs), no fa el llibre menys amè, ans al contrari.

Una delícia que potser no és el meu llibre preferit d'aquest senyor que ens va deixar el 2010, però segurament és un dels que més m'han agradat. Si us ha agradat alguna de les seves novel·les en el passat i aquesta us fa enrere pel tema us recomano que us deixeu d'històries i la llegiu.

Superheroïnes contra el càncer de mama

2011-12-22T11:17:00.000+01:00

No és cap notícia, no és res que s'hagi publicat avui, sinó fa uns dies, ni tampoc és un contingut que se m'hagi acudit a mi, però en parlaré igualment perquè és un tema que per desgràcia no passa de moda i que, encara que no hagi estat idea meva, s'ha de difondre igualment.

Fa uns dies es va publicar en diversos blocs un conjunt d'il·lustracions fetes per la Maisa Chaves per a l'agència publicitària DDB Moçambique per a una campanya de sensibilització sobre el càncer de mama. A les imatges hi podem veure quatre personatges femenins del còmic de superherois (o de superheroïnes) autoexaminant-se a la cerca de bonys sospitosos.

Cadascuna d'elles mostra una postura diferent, mentre que el missatge és compartit: "Ningú no és immune al càncer de mama. Quan parlem de càncer de mama no hi ha dones i superdones, tothom s'ha d'autoexaminar mensualment, lluitar amb nosaltres contra aquest enemic i, en cas de dubte, consultar el metge".

El càncer no hi entén, de races, i de fet tampoc de sexes, perquè també hi ha alguns homes que el pateixen. Per tal de reforçar el missatge, o potser són interpretacions meves, podem veure-hi dones de tot tipus: una amazona (la Wonder Woman), una lladre reconvertida en aliada d'en Batman (la Catwoman), una mutant africana (la Storm) i la Hulka, una dona amb superpoders heretats del seu cosí Bruce Banner/Hulk per una transfusió de sang.

Quatre dones ben diferents, més o menys poderoses, dues de DC i dues de Marvel, que s'uneixen per tal de difondre el missatge: totes les dones (i els homes) poden passar per això i cal fer els màxims esforços per tal de prevenir-ho i agafar-ho a temps. És un càncer cada cop més conegut i amb més percentatge de curació, però no s'ha d'abaixar la guàrdia, i aquestes admirades dones del món del còmic ens ho recorden.

The Simpsons: Holidays of Future Passed

2011-12-17T18:20:00.001+01:00

No havia fet mai cap ressenya d'Els Simpson, i no crec que passi gaire sovint, si és que torna a passar, però l'últim episodi emès als Estats Units m'ha agradat força, per diversos motius, i en vull parlar. És un bon exemple de per què crec que la gent que diu "ja no miro Els Simpson, m'avorreixen, ja no són el que eren" s'equivoca i parla, això és evident, sense saber.

Per definició, criticar una sèrie que ja no mires fa que no tinguis gens de raó, perquè no has pogut veure si els capítols d'ara t'agraden més que els últims que havies vist o si ha continuat en decadència, segons el teu punt de vista.

Tot és qüestió de gustos, naturalment, i no nego que la sèrie s'ha anat omplint amb els anys de cameos, referències culturals constants i altres coses que no desprenen la innocència de les primeres temporades. Però precisament aquella innocència a mi m'agradava menys que l'humor de l'estil Futurama que va adquirir la sèrie a finals dels anys 90, coincidint precisament amb aquesta altra sèrie de la factoria Matt Groening. En fi, no vull divagar més perquè avui es tracta de parlar (amb molts spoilers, aviso) d'un episodi concret, que és aquest Holidays of Future Passed, el novè de la 23a temporada, emès originalment als Estats Units fa 6 dies, l'11 de desembre de 2011.

Aquesta seqüència m'encanta, amb l'evolució dels Simpson al llarg dels anys i a través de les fotos de Nadal. Hi ha exageracions pel que fa a la predicció del futur, però són intencionades i simpàtiques, i també hi ha detalls com els camells al Pol Sud, que anem camí de fer que no siguin exagerats. És obligatori anar parant el vídeo per tal d'analitzar la situació: veiem com l'avi no hi apareix més (llei de vida, però no, després el veiem ben viu), com creix la petita Maggie fins que sembla una Lisa actual, com en Bart i la Lisa autèntica es van convertint en adolescents i passen per diverses etapes (respectivament "pijo" i gòtica, fan de V de Vendetta i de Sailor Moon, i de Rebel sense causa i d'Annie Hall).

Després veiem com en Bart entra a la universitat (pública) i el foten fora ràpidament, arriba el torn de la Lisa, que té una nova etapa en què surt amb dones (fins i tot amb les que porta en Bart), es gradua d'una universitat privada i s'acaba casant amb en Milhouse, mentre en Bart es va convertint en un fracassat i ella es queda embarassada. Mentrestant, la Maggie passa per l'adolescència, arriba la primera néta Simpson, la família que viu al 742 d'Evergreen Terrace es queda en Homer, Marge, Bart i Maggie, la petita esdevé una estrella del rock i el matrimoni acaba engegant en Bart i gaudint de la jubilació.

Finalment en Bart es casa i té dos fills, però se separa ràpidament. Tot plegat coherent amb el perfil dels personatges, i lluny de ser un gag més es transforma en la premissa argumental de l'episodi, que ens transporta al futur i ens hi deixa fins al final. Ja hi havia hagut episodis d'Els Simpson situats en un futur hipotètic, però aquest és, de lluny, el que més m'ha agradat, i la crítica l'ha qualificat com el millor capítol de la sèrie en anys.

És cert que els episodis del futur, per la seva naturalesa extraordinària, tenen un atractiu inherent, però és que a més en aquest cas els gags són bons. Per exemple, veiem com cadascun dels octogèmins de l'Apu i la Manjula ha tingut també al seu torn octogèmins, i això dóna a la parella índia 64 néts, tots de la mateixa edat. Un altre dels bons:

M'encanta com en un espai tan petit i en tan pocs segons hi ha tants gags. L'església dels Beatles, el joc de paraules de l'hotel i la mítica música del Benny Hill Show... Per cert, el Regne Unit torna a ser referenciat quan es parla del dèspota rei Harry (que va després del seu germà Guillem en la successió a la corona britànica, amb les implicacions que té la hipòtesi del seu regnat) i el retorn de la decapitació.

M'agrada molt també la visió gairebé apocalíptica de la Springfield de 30 anys en el futur, com ha canviat el seu paisatge i com han acabat els seus personatges. Crec que un d'ells es mereix un altre vídeo:

He deixat una mica més del principi perquè també és bo el gag sobre la pel·lícula District 9, però la gràcia està sobretot en el Ralph Wiggum del futur, que ha substituït i superat el seu pare com a patètic comissari de policia i ha estat clonat en previsió de la seva extremada mortalitat.

Durant l'episodi veiem també altres personatges (llàstima que no hi hagi temps per a veure'ls tots o d'una manera més profunda) i com han canviat: en Carl i en Lenny tenen un gag força bo, en Flanders s'ha tornat a casar (no revelo amb qui), en Kearney fa de taxista i l'Skinner és el propietari de l'edifici d'apartaments que abans era l'Escola Primària d'Springfield, on viu el derrotat i divorciat Bart.

Ja ens centrem en la família Simpson i veiem que si en Homer era mal pare, en Bart encara ho és més. Però curiosament el temps ha ensenyat en Homer a millorar en les seves habilitats educatives i es cuida dels seus néts:

La Lisa té una filla amb en Milhouse, que encara és un paio malaltís i figaflor, però no hi té gaire relació perquè la Zia Simpson (imposar el seu cognom encaixa perfectament amb la filosofia feminista de la Lisa) es passa el dia enganxada a internet. La Maggie, per la seva banda i com hem dit abans, és una estrella del rock i, com és habitual i forma part ja de l'essència de la sèrie, no li sentirem la veu.

També hi ha lloc per a les emocions, quan tant en Bart com la Lisa s'adonen que no connecten amb els seus respectius fills i reflexionen sobre què estan fent malament. I l'escena en què veiem com en Homer duu els fills d'en Bart a visitar el seu besavi, ara congelat viu mitjançant la tècnica de la criogenització per tal de salvar-lo d'una malaltia, també és emotiva perquè ens demostra un cop més la relativa maduresa emocional que ha adquirit el personatge d'en Homer. La Marge, per altra banda, no ha canviat i és la de sempre.

Final feliç amb l'arribada de la Maggie a casa per Nadal per tal de presentar-los la seva criatura, acabada de néixer, una versió en petit d'ella mateixa quan era bebè, i la reconciliació de tots plegats. Deixaré sense rebentar, també, qui fa la foto final.

En resum, un capítol molt bo que suposo que es veurà a Antena 3 la propera dècada, sense exagerar gaire. Tard o d'hora arribarà i espero que encara quedi gent que miri la sèrie, però aprofito per recomanar-ne el seguiment en versió original subtitulada, per les virtuts que té aquest mètode pel que fa a l'aprenentatge de l'anglès però també per tal de poder seguir-la de manera ordenada i al ritme dels Estats Units.

Cinema: Les aventures de Tintín - El secret de l'unicorn

2011-12-14T17:20:00.002+01:00

Aquesta entrada porta força retard. Va ser el 7 de novembre que vaig veure finalment la pel·lícula Les Aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn, basada en el meu primer còmic i un dels més emblemàtics de la història del Novè Art. Però per diverses circumstàncies, entre les quals la meva voluntat de rellegir els àlbums en què s'inspira per tal de parlar amb propietat, han fet que no fos fins avui que escrivís aquesta ressenya. Els spoilers que hi pot haver són molt petits, no tingueu por.

Reconec que quan vaig saber que anaven a fer una pel·lícula d'en Tintín i que se n'encarregava el senyor Spielberg, i a sobre en animació per ordinador, vaig arrufar el nas. Després, a mesura que n'anaven sortint imatges, em vaig anar engrescant, i finalment quan la vaig veure en vaig quedar força satisfet. Vegem-ne el tràiler en català:

Aquesta era, per a mi, una condició sine qua non. Tintín és en català, per a mi i per a molts catalans de la meva generació i posteriors. I em vaig saltar la meva norma habitual de veure les pel·lícules en versió original per aquest motiu, però també perquè la versió original d'una pel·lícula de Tintín rodada en anglès no tenia sentit, quan ve d'un còmic belga escrit en francès.

La idea de dur a terme una pel·lícula del personatge creat per Hergé la va tenir l'Steven Spielberg als anys 80, quan va conèixer el còmic i se'n va enamorar, però una sèrie de problemes van endarrerir-ne la creació. La mort d'Hergé el 1983, precisament quan s'anava a reunir amb el cèlebre director, no va ser un d'ells, ja que els hereus del mestre van confiar igualment en l'Spielberg i li van cedir els drets per a l'adaptació cinematogràfica.

El problema van ser el continus retards, perquè l'home es va dedicar a les pel·lícules que li coneixem, va perdre els drets en favor d'altres directors i finalment els va recuperar a principis dels 2000. Des de llavors el projecte ha anat canviant de forma fins que va esdevenir una coproducció amb en Peter Jackson (trilogia El Senyor dels Anells, King Kong...) rodada digitalment i amb la tècnica de la captura de moviment.

Per què no senzillament amb actors de carn i ossos? La idea de fer-la amb la tècnica definitiva va ser precisament d'en Peter Jackson, expert en la matèria, i per a representar els personatges es va recórrer als habituals Jamie Bell i Andy Serkis com a Tintín i el Capità Haddock respectivament. Al repartiment també hi destaca en Daniel Craig com a Ivan Ivànovitx Sacarina.

La pel·lícula es diu El secret de l'Unicorn, i certament agafa força elements de l'àlbum del mateix nom, de 1943, però es pren diverses llicències que, personalment, penso que són la gràcia de les adaptacions cinematogràfiques dels còmics. La precisió i fidelitat total de Sin City, per altra banda, és interessant com a experiment però no penso que se n'hagi d'abusar.

Val més, com es fa per exemple amb les pel·lícules de superherois, explicar una nova història, o una història plausible, o bé una d'existent però d'una altra manera, sempre que es respecti l'esperit de l'obra original. I a El secret de l'Unicorn és això el que s'ha fet, tot i que barrejant-hi elements d'El Cranc de les Pinces d'Or (el meu primer còmic absolut) i hi afegeix collita pròpia.

D'aquella història, originalment de 1941, se n'extreu una part important que és el moment en què es coneixen en Tintín i el Capità Haddock, a banda de la mítica escena del desert, però res més. La trama del tràfic de drogues no apareix a la pel·lícula, que se centra en l'àlbum que li dóna el nom.

També hi apareix el final de la història, que ve d'El tresor de Rackham el Roig perquè és una d'aquelles aventures de dos àlbums que hi ha a la bibliografia d'en Tintín, però com dic és només el final, mentre que l'aventura que hi condueix és del tot diferent de la que es pot veure en aquest tercer llibre de 1944.

Llàstima que una de les coses que passaven a El tresor de Rackham el Roig no hi aparegui: el moment en què coneixen el professor Tornassol. Sí que hi apareix la Castafiore, encara que no tingui res a veure amb les històries en què es basa el film, però forma part del que es poden considerar llicències pel bé de l'element sorpresa que crec que qualsevol fan de l'obra d'Hergé hauria d'agrair. Si no, quina gràcia tindria anar a veure una pel·lícula explicada fil per randa com ens la sabem de memòria?

En resum, per a mi una molt bona adaptació de les aventures d'en Tintín i companyia, amb la proporció justa de fidelitat i invenció (repeteixo, per a mi necessària en fer el salt a un altre mitjà), amb una tècnica de captura de moviments molt encertada per tal de poder fer que les cares dels personatges siguin el més fidels possible al disseny dels còmics i que no semblin excessivament fetes per ordinador, però alhora es puguin fer coses que en acció real s'haurien de fer d'una manera més realista i alhora menys pròpia dels còmics.

A més, fa una bona tria de les aventures originals que formen part de la barreja final, hi ha picades d'ullet als fans dels còmics, un homenatge a Hergé a l'escena dels encants i, per si era poc, es tracta d'una pel·lícula d'aventures d'allò més entretinguda que pot gaudir també la gent que no té ni idea (perdona'ls, que no saben el que es fan) de l'Univers Tintín.

La pel·lícula s'ha pogut veure en 2D i en 3D, jo sóc de 2D (no m'agraden les tres dimensions) i és així com l'he vist, i pel que fa al futur, s'ha confirmat que hi haurà una altra pel·lícula per a 2014 o 2015, dirigida per en Peter Jackson aquest cop, en què presumiblement la base serà la doble aventura Les 7 boles de cristall i El temple del Sol, mentre que s'especula amb una tercera part, encara sense any aproximat, que partiria d'El Lotus Blau i Tintín al Tibet. Aprofito per recordar que la versió per a Nintendo 3DS del videojoc oficial de la pel·lícula va protagonitzar una entrada de 3 Botons i START com a primer videojoc per a consola que inclou la nostra llengua.

Més manga en català, via Japó

2011-12-12T12:13:00.000+01:00

Agafem aquesta informació amb pinces perquè no és tan bonica com pot semblar. De moment Glénat no té cap intenció de publicar cap altre títol de manga en català, i encara gràcies que diu que no cancel·larà res que estigui en marxa. Però sí que hi ha, des d'avui, una altra manera de llegir manga en català, encara que en unes condicions precàries.

Aquesta imatge pertany al portal J-Comi, impulsat per en Ken Akamatsu, autor de Love Hina i Negima!, i consisteix en difondre a través d'internet i de manera gratuïta (finançada per la publicitat) títols de manga en molts casos desconeguts o descatalogats.

Està en marxa des de 2010 i ja té milions de lectors, però a partir d'ara s'ha posat en marxa una beta de traducció d'alguns dels seus títols a 30 idiomes, entre els quals el català. El problema és que és una traducció automàtica i fa força pena. Els títols disponibles són aquí, i per tal de veure'ls en català hem de triar aquest idioma a la primera pàgina de cadascun d'ells, un cop obert el lector en línia.

Us he posat una captura de pantalla per tal que comproveu com queda, però també ho podeu fer directament aquí. Ja veureu que, com deia, fa una mica de pena, però sempre podem fer la comparació amb el manga Love Hina, que és un dels que Glénat si que ha editat en paper en la nostra llengua.

Una iniciativa curiosa, doncs, que espero que es poleixi. No és el mateix que tenir el manga traduït a les mans, ni tan sols és el mateix que tenir el text col·locat als globus corresponents, però aquest manga "subtitulat" pot ser una manera de d'acostar-nos títols desconeguts (gens comercials, vaja) en el nostre idioma i als amants de la lectura en pantalla els podria agradar i tot. Jo, com potser ja sabeu, sóc de paper (tacte, olor...) fins a la mort.

Adéu a Jerry Robinson, cocreador d'en Robin i el Joker

2011-12-09T16:43:00.000+01:00

Avui s'ha estès la notícia que fa un parell de dies, el 7 de desembre, va morir als 89 anys el senyor Jerry Robinson, guionista de còmics que té, entre els seus assoliments, el d'haver cocreat (o creat, sempre hi ha hagut polèmica sobre la qüestió) el personatge del Joker, considerat per molts com el millor dolent de la història del Còmic.

Crec que és important reivindicar la figura d'aquest guionista, de la mateixa manera que en el seu dia ho vaig fer amb la d'en Bill Finger, el cocreador d'en Batman malgrat que sempre es digui allò de "Batman, de Bob Kane".

En Jerry Robinson va cocrear (o crear), com deia, el personatge del Joker, un dolent pur, un paio que no pot caure't bé de cap manera i que odies sense matisos, a diferència del que passa amb en Dues Cares, que a nivell personal m'agrada més. Però bé, el Joker fa meravellosament la funció per a la qual va ser creat, la de nèmesi d'en Batman, i és per això que es pot considerar un personatge perfecte. Ho hem d'agrair, total o parcialment, al senyor Robinson, que ens el va portar al número 1 de Batman, la primavera de 1940.

Si us fixeu en la imatge veureu que ja en aquella època es donava el crèdit dels còmics del Cavaller Fosc únicament a en Bob Kane, una tremenda injustícia. El mateix passa amb el personatge d'en Robin, per al qual sembla força clar que, almenys, en Robinson va suggerir el nom. L'abans esmentat Dues Cares i l'impagable majordom Alfred Pennyworth també serien cocreacions seves juntament amb en Bob Kane i en Bill Finger.

La curiosa història d'aquest home és que va ser contractat per en Bob Kane mentre era estudiant de Periodisme per tal que entintés els fons dels seus còmics i també fes la retolació (posar els textos a les vinyetes, vaja). Més endavant va anar ascendint de categoria i es va convertir en l'entintador principal, i mentre va col·laborar amb els altres dos van sorgir aquestes idees, de paternitat polèmica, que hem comentat. Quan en Bob Kane va deixar les col·leccions d'en Batman per passar a la tira diària del personatge, cosa que va passar el 1943, en Jerry Robinson va fer fins i tot de dibuixant durant uns quants números.

Aquesta portada, la del 69 de Detective Comics (novembre de 1942), és obra d'en Jerry Robinson. Però bé, a què es va dedicar quan va deixar de treballar als còmics de l'Home Rat-penat? Doncs va dibuixar còmics per a tires diàries, però sobretot es va dedicar a lluitar pels drets dels creadors (allò que dèiem), i va ser conegut per ajudar els d'en Superman, en Jerry Siegel i en Joe Shuster, a aconseguir que DC Comics els pagués de manera vitalícia per l'ús del personatge que havien creat. En aquest mateix sentit, el 1978 va fundar el Cartoonists & Writers Syndicate / CartoonArts International, el sindicat de dibuixants i guionistes que, segons la Wikipedia, el 2010 tenia més de 550 membres de 75 països.

Això que veiem aquí és Astra, un manga (sí, un manga) per al qual va aportar el concepte original i que van executar un dibuixant i un guionista japonesos, Shojin Tanaka i Ken'ichi Oishi respectivament. Van ser 8 números que es van recopilar en un volum i va veure la llum el 1999. Probablement va ser un rampell de la vellesa.

Des de 2007 era consultor creatiu de DC Comics, i se'ns moria l'altre dia després d'una llarga carrera i d'haver aportat (en més o menys mesura, però amb tots tres morts ara ja és difícil aclarir qui en va tenir cada percentatge) unes idees tan importants per a la història del còmic en general i d'en Batman en particular. Descanseu en pau, mestre.

Les veus de Bola de Drac

2011-12-06T20:37:00.000+01:00

Fa un temps vaig escriure una entrada sobre el nou doblatge de Bola de Drac Z Kai, i al titular hi deia, de broma, que feia cagar. No perquè sigui dolent, tot el contrari, sinó per altres motius que podeu llegir aquí. He pensat que estaria bé, però, tornar a parlar del doblatge de la sèrie des d'un altre punt de vista.

Mireu aquest interessant vídeo que ve a continuació, on podem veure quina cara fan els actors i les actrius de doblatge japonesos que posen la veu als personatges de la sèrie i que, en ocasió de Bola de Drac Z Kai, van reprendre els seuses papers. És una mica llarg, però no cal saber japonès per tal de gaudir-ne.

La senyora que fa de Goku, que al Japó no va canviar malgrat el pas de nen a adult del protagonista, es diu Masako Nozawa i té 75 anys. Sembla mentida, però és cert: aquesta dona és la veu d'en Son Goku, i encara que no mireu la sèrie en japonès segurament n'heu pogut sentir algunes veus als videojocs més moderns de la franquícia.

Precisament la veu de la senyora Nozawa és una de les més característiques, de manera que com a mínim us ha de sonar, especialment quan fa el kamehame-ha. És igualment interessant un moment del vídeo en què les veus d'en Cor Petit, en Goku i en Krilín tornen a interpretar una de les escenes més impactants de la sèrie. Si no heu vist el vídeo sencer us recomano que ho feu ara, encara que sigui només per tal de buscar això. També us recomano que mireu el següent, perquè val molt la pena.

Com podeu veure, es tracta d'un reportatge sobre el doblatge de Bola de Drac Z Kai en català que, igual que el japonès, es va tornar a fer per tal d'oferir la màxima qualitat de so possible i textos més fidels al manga. Se'ns expliquen curiositats sobre la traducció i també que es van mirar de mantenir tantes veus del primer doblatge com es va poder però, per desgràcia, igual que a la versió original, no s'han pogut recuperar algunes de les veus mítiques per defunció de les persones que les posseïen, en el cas català en Follet Tortuga (Vicenç Manel Domènech) i en Freezer (Jordi Vila, que va morir a l'estiu), veus que ja vaig dir que trobava a faltar.

No és la primera vegada que parlo de doblatge aquí a Cementiri de Pneumàtics, i no és tampoc gens estrany que hagi fet una entrada sobre el de Bola de Drac, una sèrie tan important per als japonesos però també per a generacions (ara ja en plural) de catalans.

El Musculman original continua al Japó

2011-11-27T17:39:00.003+01:00

Musculman és un manga que d'aquí a no gaire temps hauré acabat de llegir i comentaré, i n'he fet alguna referència en més d'una ocasió, però avui en parlaré per un tema d'actualitat: la sèrie clàssica, la de 1979 a 1987, continua des de demà dilluns al Japó.

Sí, ho heu llegit bé. La imatge que podeu veure aquí a sobre promociona l'esdeveniment. Després del manga original, publicat només en català (i, no em cansaré de dir-ho, única edició occidental de l'obra) i adaptat a l'anime en una sèrie emesa als Països Catalans (tant a Catalunya com al País Valencià, allà en dialecte valencià), va venir Kinnikuman Nisei (Musculman: Segona Generació), la continuació de la història, protagonitzada aquest cop per el fill d'en Musculator i amb un total de 29 volums.

Es va publicar entre 1998 i 2005, i al seu torn va rebre una seqüela anomenada Kinnikuman Nisei: Kyûkyoku no Chôjin Tag Hen, que ha acabat ara al Japó també amb 29 volums recopilats. Però aquesta segona generació se situava 28 anys després del final de la sèrie clàssica. Per tant, hi havia la possibilitat d'estirar més el fil d'aquesta, i això és el que s'ha fet.

El 2010 ja va sortir un volum que recopilava històries curtes protagonitzades pels herois que nosaltres coneixem, els "pares", i es va numerar amb el 37, continuant on havia quedat la primera Musculman. Doncs bé, fet tot aquest repàs anem al gra: els Yudetamago han decidit continuar la història original amb un còmic gratuït en línia, a la revista Shû Play News, que és de la Playboy japonesa, on es publicava Kinnikuman Nisei.

Sortirà un capítol per setmana, serà esborrat i substituït pel següent al cap de 7 dies i s'anirà recopilant en volums, suposo que des del número 38. Estaria bé saber prou japonès per poder-la seguir, tenint en compte que Glénat ja es va desentendre de publicar res més de Musculman a causa del seu poc èxit comercial. Això vol dir, per cert, que l'edició de Musculman en català passarà d'estar completa a incompleta. En canvi, els 77 episodis de l'anime de Kinnikuman Nisei s'han pogut veure en valencià a Punt 2, amb el nom de Musculman: la nova generació, i anteriorment en castellà al canal de pagament Animax.

La maledicció de Blade Runner

2011-11-24T18:25:00.003+01:00

Fa unes setmanes vaig fer la ressenya d'un llibre cabdal dins el gènere de la ciència-ficció, anomenat Do androids dream of electric sheep? (Els androides somien xais elèctrics?), d'en Philip K. Dick, que va originar la popularíssima pel·lícula Blade Runner. Avui no parlaré del film en si mateix, sinó del que es coneix com la "maledicció de Blade Runner".

A la pel·lícula es pot notar la profusió de product placement, és a dir productes reals que, apareixent a les imatges, obtenen publicitat i al mateix temps donen a les pel·lícules o les sèries en qüestió un toc de realisme, de proximitat respecte a l'espectador.

Una de les companyies que s'anunciaven a Blade Runner era, com podeu veure a l'esquerra de la foto, Atari, un gegant dels videojocs en aquella època (1982) que va patir la Crisi dels Videojocs de 1983 als Estats Units (saturació de fabricants, descontrol dels drets sobre els videojocs, fracassos comercials...), per poc que no desapareix i des de llavors no ha tornat a ser la mateixa, fins al punt que fa molts anys que no fabrica consoles.

Aquí a l'esquerra podeu veure (llàstima que no n'he trobat cap foto bona amb el logo il·luminat sencer) publicitat de Pan Am, la principal aerolínia del país fins que va haver de plegar el 1991 per fallida econòmica a causa de l'augment del preu del petroli provocat per la Primera Guerra del Golf (1990-1991), i ja venia d'un tràgic atemptat amb bomba, ordenat pel recentment desaparegut Muammar Gadafi, que va fer esclatar un dels seus avions el 1988 en ple vol.

Una altra: veieu el logo que hi ha a la part grisa, a la part inferior dreta de la foto? Pertany a la Bell System, que venia de l'original Bell Telephone Company, la primera companyia telefònica. La va crear el sogre de l'Alexander Graham Bell (el suposat inventor del telèfon) i va passar per moltes fusions i canvis de nom mentre creixia sense parar.

El cas és que el 1984, dos anys després de la pel·lícula, va ser desmuntada legalment i es va acabar el gegant de les telecomunicacions que era juntament amb l'AT&T (que encara existeix) i amb qui formava l'esmentat Bell System. Ja no existeix com a tal, va ser desmembrada i el seu logo encara es veu en algunes de les companyies que l'havien format, com AT&T o Verizon.

I Coca-cola? Que ha plegat? Home, no, ja ho sabem, però també les va passar magres 3 anys després de la pel·lícula quan se li va acudir canviar-li el gust a la Coca-cola, projecte que va fracassar estrepitosament i una mica més i acaba amb la companyia, que va recuperar la clàssica i va rebatejar la nova com a Coke II. No és que funcionés gaire bé i va acabar desapareixent al cap d'uns anys, perquè de fet ja no havia triomfat en el seu naixement. Ara, sembla que a Samoa encara es ven.

Cuisinart, una companyia fabricant d'aparells de cuina, també sortia a Blade Runner i va plegar el 1989, mentre que RCA (Radio Corporation of America), també present a la pel·lícula, va ser desmantellada el 1986 i reabsorbida per altres companyies. En canvi, algunes marques que van passar pel que es considera probablement el millor film de ciència-ficció de la història no van tenir tan mala sort, com són TDK o Budweiser.

Maledicció? Casualitat? Sovint la ciència-ficció s'equivoca en fer prediccions, el mateix Philip K. Dick ho deia a la novel·la original, en què es parlava precisament d'aquest gènere literari, però l'adaptació cinematogràfica en va encertar ben poques, de companyies que encara funcionaran el 2019. I esperem-nos, que encara falten uns anys per arribar-hi.

En cas de ser realment una maledicció, la meva teoria és que la va posar en marxa el mateix autor, que no va arribar a veure el film perquè va morir uns mesos abans, però que malgrat haver aprovat la versió definitiva del guió que li havien mostrat no havia quedat gens content amb el primer enfocament que li havien presentat un temps abans ni era especialment entusiasta amb el fet que s'adaptés la seva novel·la a una pel·lícula.

Lectures: Ultraviolencia

2011-11-20T20:03:00.000+01:00

No sé si normalment us fixeu en la columna dreta, on hi ha una imatge de la portada del llibre que m'estic llegint, però aquest no hi havia sortit. L'estava llegint en paral·lel a d'altres, i és que normalment tinc en marxa un llibre de ficció i un altre de no-ficció. Aquest pertany al segon grup, però no és un llibre d'història, ni un assaig. És un llibre de parides.

Amb aquest títol d'Ultraviolencia, en Miguel Noguera comparteix amb nosaltres tota mena d'idees de sonat que li han passat pel cap. Reflexions, preguntes que es fa, collonades que de vegades ens fan pensar que no hi toca, d'altres pensem que no fan tanta gràcia i que ja el podríem haver fet nosaltres mateixos, un llibre així, i d'altres fan petar de riure per la seva absurditat, pel seu humor negríssim o per la seva incorrecció política.

Són idees que consisteixen en un dibuix i una explicació, tot i que també n'hi ha d'altres que són pràcticament només un dibuix i una frase escrita a mà. Sigui com sigui hi trobem de tot: idees inquietants, surrealistes, esgarrifoses, desagradables, repugnants, coses que potser també ens havien passat pel cap però que no havíem gosat compartir amb ningú, d'altres que senzillament no tenen contingut sinó que són com sintagmes nominals llançats a l'aire...

I en Noguera no s'està de res, sovint és bastant escatològic i no dubta a fer servir les paraules més grolleres que troba al seu diccionari mental, o les idees més salvatges. Però com jo penso que es gaudeix més el llibre, i ho vaig notar perquè ho vaig fer quan ja el tenia començat i des de llavors l'experiència va millorar, és sabent com parla aquest home, amb quina violència (d'aquí el títol, segons la meva interpretació) li vénen al cap aquestes idees tan estranyes. I per tal de poder-ho fer n'hi ha prou amb una mostra d'alguna de les seves aparicions públiques:

Ja ho explica en Buenafuente: aquest home duu les idees "pels puestos" amb el nom d'Ultrashow, i des que vaig descobrir-lo en moviment he rigut encara més amb el llibre, perquè mentre llegia em venien al cap la seva veu i el seu estil seriós.

Precisament en vídeos com el que he posat he vist idees que no surten al llibre, cosa que em fa pensar que no seria gens estrany veure'n una segona part d'aquí un temps. De fet, són idees que se li acudeixen contínuament, com ell mateix explica a les entrevistes.

En tot cas, m'ho he passat molt bé amb aquest llibre, que no coneixia fins que me'l van regalar, i en recomano la lectura. Però tot i que enganxa i és fàcil acabar-se'l en pocs dies, crec que és un títol ideal per a tenir al capçal del llit (que és el que tinc jo) o a la tauleta de nit (la majoria de la gent) i anar-ne fent tastets just abans de plegar veles, de manera que l'última lectura del dia ens hagi fet riure i així ens n'anem amb un somriure als braços de Morfeu.

Undeclared

2011-11-17T13:20:00.018+01:00

Ja fa un parell de setmanes que vaig acabar de veure aquesta sèrie, però n'havia posposat la ressenya perquè volia fer-la bé i amb calma, i a més havia estat ocupat. Abans de començar he de dir que sí, que recomano Undeclared, i tant, però sobretot si heu vist abans Freaks & Geeks i si, en general, coneixeu l'univers del productor Judd Apatow. Més que res perquè en gaudireu més, ja que és un home que acostuma a repetir actors en les seves diverses obres i els va donant més o menys pes en cada ocasió.

Aquesta sèrie es va emetre entre 2001 i 2002 amb un total de 17 episodis, perquè igual que la seva predecessora va ser tan bona com poc seguida pel públic, almenys segons la Fox, que ja sabem que és una cadena que té la tisora llarga, i si no que els ho preguntin als creadors de Futurama.

Hi veurem alguns actors, especialment en papers petits, que ja sortien a Freaks & Geeks (i que, repeteixo, podem anar veient en diverses de les recomanables pel·lícules dirigides i/o produïdes per en Judd Apatow, el creador de les dues sèries) i això és una cosa que sempre agrada als seguidors fidels d'un creador o d'un grup d'actors, i exclamarem més d'un "hòstiaaaaa... mira'l!", però aquí s'acaben les semblances amb Freaks & Geeks.

Per començar, tot i que aquesta sèrie es va fer un any després de Freaks & Geeks, els seus capítols duren la meitat (uns 22 minuts) i tenen un to molt més humorístic, sense moments filosòfics i sense un missatge com sí que hi havia en aquella primera sèrie. Ni tan sols hi surten tant els temes acadèmics, per no dir que pràcticament no hi surten gens. A més, Undeclared s'ambienta a la universitat, no a l'institut, i el més important: aquí no són els primers anys 80, sinó que se suposa que l'acció té lloc a la mateixa època en què es va emetre la sèrie, a principis dels 2000.

Argumentalment narra la vida diària d'uns universitaris de primer curs que l'únic que volen és lligar i passar-s'ho bé, si bé tots ells tindran problemes en algun moment, com és natural. Són joves i entusiastes però això de descobrir les coses de la vida implica tant les bones com els dolentes.

El títol fa referència a que el protagonista, l'Steven, encara no ha decidit quina carrera farà i, de moment, ha marcat "undeclared", que vol dir que ja ho decidirà. Pel que he pogut veure en algunes sèries, sembla que el sistema educatiu dels Estats Units permet començar la universitat i anar fent assignatures per acabar-te de decidir per la carrera, l'especialitat que seguiràs (la "major"), més endavant.

A Undeclared hi ha evolució en els personatges i les seves relacions, i és una sèrie que enganxa bastant, però ni la sèrie és tan profunda ni l'esmentada evolució és tan evident com a Freaks & Geeks. Això no significa que els seus personatges no siguin interessants, així que en repassarem els principals, als que s'agafa simpatia ben aviat.

L'Steven Karp (Jay Baruchel) és, a banda del doble del meu cosí Eric, el clar protagonista de la sèrie. Arriba a la universitat amb ganes de menjar-se el món malgrat el seu aspecte esquifit (això sí, bastant alt) i la seva nul·la experiència amb les noies.

Aviat s'enamora de la Lizzie Exley (Carla Gallo, vista com a secundària a Californication), que també se sent atreta per ell, però té un problema: està sortint amb l'Eric, un personatge que repassarem més avall perquè és secundari i que no va a la universitat. Ella se suposa que estudia Psicologia.

En Ron Garner (Seth Rogen, un dels intocables de l'Apatow) és un dels companys d'habitació de l'Steven, i és el que sempre està muntant activitats i té alguna conya preparada per fer. És també el personatge que més burxa l'Steven, però en el fons és bon paio. La seva especialitat són els negocis.

Aquí en Seth Rogen, que també escriu alguns dels capítols, té un paper més gran que a Freaks & Geeks, on ja vaig comentar que feia la sensació que no havia tingut més importància per culpa de la prematura cancel·lació de la sèrie. Suposo que no és casual que aquí tingui més minuts.

En Lloyd Hathe (Charlie Hunnam) és també company de l'Steven i és el guaperes de la sèrie, de fort accent britànic precisament perquè és anglès. En el seu cas, a banda de lligar-se totes les noies que pot i fer que les seves relacions durin, intencionadament, com a màxim una nit, el que l'apassiona és el teatre, que de retruc li serveix a l'hora d'entabanar les noies.

En Marshall Nesbitt (Timm Sharp) és el quart company d'habitació, vol ser músic i té la mateixa experiència amb les noies que l'Steven: zero. A diferència d'ell, però, no sembla que atregui l'atenció de cap noia i a més acostuma a quedar en ridícul i en situacions que el fan més aviat poc atractiu. Està penjat de la Rachel...

...que de cognom es diu Lindquist i que és la companya d'habitació de la Lizzie. Igual que l'Steven, encara no ha decidit especialitat. És interpretada per la Monica Keena i és la "tia bona" de la sèrie, desitjada per bona part dels novells de la residència, tot i que és un aspecte que no acostuma a explotar.

Segurament el secundari més recurrent és en Hal Karp (Loudon Wainwright III), el pare de l'Steven, que s'ha separat i l'està visitant cada dos per tres, i es porta d'allò més bé amb els col·legues del seu fill, cosa que a l'Steven no li fa cap gràcia.

El que sí que és un secundari de luxe és en Jason Segel (Freaks & Geeks, How I met your mother), que fa d'Eric, el xicot pesadíssim i obsessiu (però molt) de la Lizzie, i per tant l'enemic natural de l'Steven. Ja havia fet de pesat a la sèrie anterior, i sembla que el paper li està molt bé.

Repassats els personatges més importants, com sempre he de dir que també n'hi ha que no he esmentat aquí però que ajuden a donar vida a la sèrie, i com ja passava a Freaks & Geeks fins i tot hi ha aparicions estel·lars d'actors bastant importants (més ara que fa 10 anys), en algun cas fent d'ells mateixos, com ara... no, no ho diré o perdrà la gràcia. Un petit vídeo abans d'entrar a la recta final de l'article:

Segurament, si us ha cridat l'atenció el que he anat dient de la sèrie, us preguntareu com la podríeu seguir. Doncs bé, és una mica complicat. Hi ha diverses maneres de descarregar-se els capítols o de veure'ls en línia, però la primera emissió televisiva als Estats Units va ser un desastre en termes d'ordre (i això afectava la continuïtat), i també serà un desastre si la seguiu a través de segons quins llocs, perquè dependrà de si els han col·locat segons l'ordre d'emissió o de producció (el correcte i disponible al DVD, exclusiu dels Estats Units per desgràcia).

A sobre, n'hi va haver un que no es va emetre i que només va sortir en DVD, cosa que també contribueix al caos que comento. Però en fi, si voleu seguir-la bé podeu fer-ho per Series Yonkis (on la tenen subtitulada i en format RMVB però amb una mala qualitat d'imatge gens pròpia d'aquest format) o buscant els vídeos en diferents portals (no trobareu tots els subtítols, ja us aviso), o bé a Youtube, on està penjada sencera (allà, però, l'haureu de mirar en anglès sense subtítols, que he de dir que tampoc no costa tant d'entendre, en aquest cas).

Sigui com sigui, la meva recomanació és que us els baixeu d'on pugueu i que els mireu seguint aquesta llista. Per tal de saber si el capítol que heu obert és el bo o no, l'ordre que hi ha a Youtube és correcte, i encara que no la mireu per allà sí que hi podreu comprovar que aneu bé. I quan acabeu mireu almenys la pel·lícula Embolic Compromès (Knocked Up, 2007), molt bon film on veureu, a més, unes quantes cares conegudes d'Undeclared i Freaks & Geeks. Jo la penso tornar a veure per fixar-m'hi, ara que ja conec el grup.

Una llàstima que s'acabés amb tan pocs capítols, entre altres coses perquè hi havia planejada l'aparició de la Linda Cardellini, protagonista de Freaks & Geeks, al que hauria estat el 18è episodi, però bé, ja se sap: de vegades les coses són encara més bones si són breus.

Lectures: Q & A, número 1

2011-11-15T11:13:00.000+01:00

En Mitsuru Adachi és el meu mangaka preferit viu, i la seva obra mestra, Touch, va aclarir els meus dubtes sobre quin era el meu manga preferit. Per desgràcia, tot i que els gurmets del manga saben que el que fa aquest senyor és grandíssim, els otakus en general de l'estat espanyol no han demostrat que hi estiguessin gaire interessats les poquíssimes vegades que han arribat coses d'ell. Però ara ha arribat la tercera obra (només la tercera, de la seva extensa i prolífica carrera) en castellà i per primera vegada gràcies a una editorial decent i amb uns mínims estàndards de qualitat.

Es tracta de Q&A, que va començar el 2009 i que es publica a batzegades mensuals a la revista Gessan, a un capítol cada mes. Són capítols més llargs que els que es veuen a les revistes setmanals, però se'n recopila un volum cada 6 mesos, i per això ja ens podem preparar i tenir paciència.

De la sinopsi en vaig parlar quan es va anunciar que sortiria de cara al XVII Saló del Manga, però la repassarem breument: l'Atsushi Andô és un noi de 15 anys que torna amb els seus pares i el seu gos al poble on havia viscut fins fa 6 anys. Allà es retroba amb velles amistats, com la Yûho Maezawa —que és companya seva de classe però que sobretot tenia relació amb el seu germà, dos anys més gran que ells, i que per això tracta l'Atsushi amb una mica de fredor—, i amb el fantasma del seu germà Hisashi, de sobrenom "Q" ("kyû" és l'altra lectura del kanji "hi" del seu nom), que va morir als 11 anys en circumstàncies que, almenys al volum 1, no se'ns expliquen.

L'Atsushi és el típic personatge adachià, estil Tatsuya Uesugi de Touch, que és d'allò més corrent, sense destacar en res, però que és inevitable acabar estimant. Més encara quan el veiem aguantant les trapelleries d'en Q dia rere dia, que sembla que no tingui res més a fer que empipar el seu germà petit (ara més gran que ell, és clar).

És massa aviat per emetre un veredicte sobre aquesta obra, perquè el primer volum el que ha fet ha estat presentar els personatges i no sabem ben bé cap on va, però si ja havíem llegit alguna cosa del mestre Adachi ens adonarem que Q&A és una obra menor. No sé com són els tres altres volums (quatre aquest mes) que ja hi ha disponibles al Japó, però hi ha coses que es noten de seguida.

Això no vol dir que no m'agradi, en absolut. Una obra menor de l'Adachi és el somni de molts autors mediocres. Però malgrat que hi ha els elements de sempre (personatges entranyables, secundaris interessants, el dolent que no és tan dolent, la noia —una mica malcarada, en aquest cas—, l'esport, fins i tot el personatge mort, i el gos i la llitera que inevitablement ens recorden Touch), tot plegat té un to força humorístic i bastant més shônen del que és habitual o del que, si més no, havia trobat fins ara a les obres d'aquest senyor.

El regust que em deixa la lectura d'aquest primer volum és potser no tan bo com esperava. Perquè, com deia, és molt introductori, no es veu clarament on vol anar a parar el mestre i, al cap i a la fi, va sorprendre que Panini triés aquesta obra per recuperar-lo, ja que si bé per una banda té sentit perquè és curta (o al Japó porta pocs volums) i és molt recent, fa molt poc n'hi va haver una de més llarga però molt bona, Cross Game, que va obtenir el premi Shôgakukan al millor manga en la categoria de shônen el 2008, cosa que demostrava que el seu autor estava en plena forma, perquè era el tercer cop després d'haver-lo obtingut el 1982 per Touch i Miyuki alhora.

Hi ha qui diu que les llicències de les seves obres són cares, d'altres afirmen que les editorials no s'atreveixen amb històries de més volums, i n'hi ha que creuen que el problema és el beisbol, molt present a la seva bibliografia però poc popular aquí.

No sé quina de les tres coses (potser totes) és la culpable que no tinguem més material del mestre Adachi aquí, i que hàgim de conformar-nos, per una vegada que arriba, amb una obra menor, però espero que la jugada surti millor del que als fans de l'autor ens sembla que sortirà (i que molts estands del Saló del Manga no tinguessin el primer volum de Q&A certament no hi ajudarà) i que Panini o qualsevol altra editorial s'animi a treure qualsevol de les seves anteriors obres, totes molt bones i amb extensions diferents.

Però malgrat aquesta queixa continuaré comprant, evidentment, Q&A tan aviat com vagin sortint els toms, i estic segur que m'anirà agradant cada cop més. De moment ja tinc personatge preferit, que és el que podeu veure a la imatge, es diu Kyôko i pot percebre coses paranormals.

Tot i així penso que potser no és la millor elecció per captar nou públic que creï la demanda adequada per fer que arribin més coses d'aquest autor que continua fent el que millor fa, sense perdre l'empenta. Ara, encara que sembli una paradoxa som precisament els fans del mestre Adachi els que ens adonem, per comparació, que aquesta obra de moment no arriba al nivell de les altres, i en canvi som el gruix dels que la continuarem comprant.

Pel que fa a l'edició de Panini, és un volum amb paper més que acceptable, amb camisa i una retolació correcta (i en un manga amb més text del que és habitual en aquest autor això és important), però podria haver estat millor si s'haguessin respectat les pàgines en color de l'edició original.

La traducció, per primera vegada en una obra de l'Adachi feta per una autèntica professional del tema, no com la fluixíssima de Touch i Short Program de la desapareguda Otakuland, està en general força bé i es permet algunes llicències que, tot i que en general és una cosa que no m'agrada massa com a concepte, en aquest cas són prou neutres com perquè no grinyolin en el futur, quan aquestes frases hagin passat de moda.

Petitíssimes coses millorables —algun lapsus— a banda (deformació professional, què voleu? I amb l'Adachi m'ho miro tot amb lupa), es pot dir sense cap mena de dubte que és la millor traducció al castellà que s'ha fet fins ara d'una obra d'en Mitsuru Adachi, i el mateix pel que fa a l'edició, si ens oblidem del tema de la manca de pàgines en color i d'un preu, 7,95 €, per sobre de la mitjana que les altres editorials posen en volums semblants.

Freedom

2011-11-12T10:02:00.000+01:00

No havia comentat, fins ara, cap sèrie sencera d'anime. Però anomenar "sèrie" aquesta Freedom és, potser, una mica exagerat. Són només 7 capítols, OVA concretament, i ja en coneixia l'existència perquè tenia al punt de mira el pack amb tots ells, que és a la venda amb àudio i subtítols en català, però era un projecte de futur i finalment l'he acabat veient ara que s'ha emès al canal 3XL, on va acabar la setmana passada.

Amb 7 capítols, doncs, produïts entre 2006 i 2008 per a la seva venda directa en format domèstic, Freedom Project (el seu nom original i oficial) té una història força curiosa al darrere: és una promoció dels fideus instantanis de la marca Nissin Cup Noodle, que celebrava 35 anys el 2006, i que podem veure repetidament durant la sèrie, en el que es coneix com a product placement.

No tenen cap influència, però, en la trama, cosa que rebaixaria la qualitat del conjunt, encara que al Japó sí que hi va haver molta promoció amb el marxandatge de l'obra i l'aparició dels seus personatges als productes de Nissin, a més d'anuncis televisius que feien publicitat al mateix temps dels fideus i dels DVD que anaven sortint amb els capítols.

Ara, el gran atractiu de Freedom, o així és com se'ns ven, és que hi ha implicat el gran Katsuhiro Ôtomo, director d'Akira i d'Steamboy, entre altres coses. Però... és seva, Freedom? No, ell només dissenya personatges i maquinària, aquesta última una delícia per als fans dels vehicles detallats i futuristes, i hi podem trobar elements característics de les seves obres (especialment Akira), cosa que vol dir que segurament va donar força idees, però la dirigeix en Shuhei Morita i l'escriuen en Katsuhiko Chiba, en Yûichi Nomura i en Dai Satô.

Freedom ens situa al segle XXIII, en una colònia lunar anomenada Edèn, on viu el que queda de la Humanitat, en una societat altament tecnificada i controlada. Se'ns explica que fa 160 anys hi va haver un canvi climàtic brutal a la Terra, que va quedar devastada i que hi havia un projecte per colonitzar Mart, el Freedom, però es va deixar córrer.

Aquesta és la història oficial que també s'explica als habitants d'Edèn, però entre els joves que fan curses clandestines amb uns vehicles que anomenen tricicles però que tenen poc a veure amb la imatge que ens evoca la paraula hi ha en Takeru, un somiador que descobreix una fotografia enviada presumptament des de la Terra i on hi diu "estem bé".

A partir d'aquí el nano, amb l'ajuda més o menys voluntària dels seus millors amics, en Kazuma i el poruc però manetes d'en Biz (de Bismarck), intentarà la bogeria de viatjar a la Terra per tal de veure si és cert que hi queda gent, al contrari del que els governants d'Edèn sostenen oficialment, i conèixer la noia de la foto, l'Ao, de qui s'enamora platònicament des del primer moment.

No diré res més sobre la història pròpiament dita, però sí que voldria donar la meva opinió d'aquesta producció, que al cap i a la fi és per això que escric l'entrada. Freedom és un anime que té a favor la seva curta durada, és amè (fins i tot el darrer capítol, que dura uns 45 minuts i per tant és el doble de l'habitual) i malgrat que no és una història imprescindible trobo que és més interessant a cada episodi i acaba fent venir ganes de veure el capítol següent, cosa que potser no succeeix al primer de tots, i penso que seria un error deixar-la córrer per això.

Visualment és molt bona, tot i que la tècnica del cel shading, que es fa servir molt en els videojocs que es basen en sèries d'anime, provoca un efecte curiós: fa que els personatges es moguin d'una manera força realista, però que al mateix temps distreu l'atenció i de vegades fa l'efecte contrari. No sé ben bé com explicar-ho i potser ho ha de veure cadascú amb els seus propis ulls, però no m'ha acabat d'agradar.

Una altra cosa negativa de la sèrie és que si busquem realisme pel que fa al guió no el trobarem. És a dir, és ciència-ficció que pretén allunyar-se de monstres i elements fantàstics, però hi ha coses agafades pels pèls, discutibles, i costa de creure l'enrenou que munta el seu adolescent protagonista i com es van resolent les situacions.

La recomano, doncs, després de d'haver-ne dit algunes coses dolentes? Sí, la recomano, perquè és una aventura amena, divertida i amb un to tirant a optimista. Ens ho passem bé, mirant-la. No obstant això, ens hem de treure del cap la idea que és "una obra d'en Katsuhiro Ôtomo". Sí que hi ha els dissenys i algunes coses que recorden Akira, però no arriba al nivell d'aquell mític film ni de bon tros. Pels punts febles que he esmentat, bàsicament. A més, aquest cop ell no s'ha encarregat d'escriure-la ni de dirigir-la, i es nota.

Si la mirem tenint en compte això, que no és comparable a Akira i que és un producte pensat per fer-nos passar una bona estona sense complicar-se la vida amb la versemblança dels fets que ens explica ni amb reflexions filosòfiques, llavors sí que en recomano el visionat.

Visionats: Un estiu amb en Coo

2011-11-09T23:31:00.002+01:00

Durant el XVII Saló del Manga vaig anar a aconseguir la signatura d'un únic convidat, i per primera vegada era un director d'anime. Era en Keiichi Hara i la pel·lícula que volia que em signés no l'havia vist. De fet, la vaig comprar expressament al Saló. Però tenia entès que era tan bona que vaig voler la dedicatòria igualment, i n'estic content perquè ja l'he vist i m'ha agradat molt.

Un estiu amb en Coo (el DVD, que per cert val només 6,99 €, no duu el català entre els seus idiomes però quan ja estava editat es va emetre en català a la tele) és obra d'en Keiichi Hara tant pel que fa la direcció com en la història, inventada per ell i projecte personal des de feia moltíssims anys.

Precisament durant la seva trobada amb els fans al Saló del Manga va explicar que era una idea que tenia des de sempre, però que no havia pogut dur a terme. Després de dirigir molts capítols de Doraemon durant els 80 i Shin-chan entre 1992 i 2004, a més d'unes quantes de les pel·lícules basades en aquestes sèries, entre altres coses, va aconseguir cert prestigi i els mitjans per tirar endavant el seu vell somni, i el resultat és aquesta Kappa no Kû to Natsuyasumi, de 2007.

És la història d'en Kôichi Uehara, un nen d'uns 11 anys que un bon dia es troba un kappa (ésser immensament popular del folclore japonès) i se l'endú a casa. Tota la família es queda parada, i ell mateix també, perquè en realitat el que s'havia endut era el que es pensava que era un kappa fossilitzat. Però no, és viu i, com que fa un sorollet que sona "coo", així és com el bateja.

I no en sabem el nom, perquè ni ell no el recorda. Resulta, com veiem al principi de la pel·lícula, que vivia a l'era dels samurais i que després d'una tràgica experiència va acabar caient en un forat i es va conservar amb vida, misteriosament, fins als nostres dies.

I la família se'l queda i li agafa afecte ràpidament (no tant en el cas de la petita de la casa, que es posa gelosa i el considera un invasor, encara que també acabarà "caient"), mentre es meravella en descobrir que els mites sobre els kappa són certs i, al mateix temps, que malgrat les evidents diferències que hi ha entre els humans i aquests éssers hi pot haver una molt bona relació entre totes dues espècies. Al seu torn, en Coo al·lucinarà amb els canvis que hi ha hagut al món des de la seva època.

Però esclar, això no pot durar sempre i en Coo sent la necessitat de trobar altres membres de la seva espècie, encara que tot indica que no en queda cap, a banda d'ell mateix. I a més hi haurà un altre problema: han de mantenir en Coo amagat, perquè si algú que no fos de la família el veiés es muntaria un bon enrenou.

Per acabar de parlar de l'argument (no vull desvelar res més), tenim la Sayoko Kikuchi, una companya de classe d'en Kôichi que és víctima d'assetjament escolar per part d'alguns i algunes indesitjables, o l'Ossan, el gos de la família Uehara, que pot parlar telepàticament amb en Coo.

Una pel·lícula llarga (138 minuts) però molt amena, tal com comentava el senyor Hara que li diu tothom, i que en certs moments es pot arribar a comparar a les de l'Studio Ghibli o a E.T.: l'extraterrestre, però que té una personalitat pròpia i moments que poden gaudir tant el públic més jove com l'adult. Rialles i alguna llàgrima en els moments més durs són coses que també es poden arribar a escapar mentre veiem la pel·lícula.

Com a curiositat, el director va respondre a aquestes comparacions dient que, encara que costi de creure, la idea per a Un estiu amb en Coo la va tenir abans de l'estrena d'E.T., i que també tenia la intenció de ser el primer director d'anime en fer una pel·lícula on es parlés del folclore japonès, perquè admirava molt la feina del mestre Hayao Miyazaki però fins llavors no havia ambientat cap pel·lícula ni sèrie al Japó... i mentre passaven els anys sense que en Hara pogués rodar el seu film va arribar El meu veí Totoro (1988). Alhora que al·lucinava amb el film, com tothom, es trobava que el gran mestre se li havia avançat en aquest sentit.

I com diuen que les comparacions són odioses, el millor que es pot fer és veure aquesta molt recomanable i bella pel·lícula sense buscar-hi semblances amb l'obra de cap altre autor. Té prou valor per si mateixa i no us deixarà indiferents.

Ja me n'oblidava: aquestes són les dedicatòries del mestre Hara, una a la caràtula del DVD (per dins del plàstic, no fos cas que se m'esborrés) i una altra en un petit pòster que es podia agafar allà mateix. L'alternativa era Colorful, la seva segona pel·lícula des que treballa per lliure, de 2010 i també aclamada per crítica i públic (en aquest cas basada en una novel·la) i disponible des del Saló en DVD i Blu-ray, però que encara no he vist.

Posant cares als actors de doblatge

2011-11-07T10:07:00.000+01:00

Tot i que d'un temps ençà m'he convertit en un addicte a les versions originals de les coses, entre elles les pel·lícules i les sèries, estic molt orgullós dels actors de doblatge que tenim a Catalunya, la majoria dels quals s'encarreguen també dels doblatges en castellà, i no em preocupa la immodèstia d'afirmar que sóc bastant bo reconeixent-ne les veus i recitant alguns dels seus papers. Però... quines cares tenen, en realitat? Això és el que vull veure i compartir amb vosaltres amb els vídeos que posaré.

Atenció al primer, no el poseu més enllà del minut 1.30 si no heu vist La tomba de les lluernes perquè hi ha spoilers de la mida d'un campanar, més endavant. La primera frase que sentireu, però, no ho és, perquè a la pel·lícula surt de seguida. Aquests són els germans Trifol, veus molt conegudes i pràcticament omnipresents en l'anime, tant en català com en castellà (quan està ben doblat i no posen veus desconegudes i mediocres).

M'imagino que a la versió en català, que no he vist perquè l'edició que tinc en DVD és antiga i encara no el portava, són ells mateixos els que posen les veus als germans protagonistes. Ara veurem la del meu actor de doblatge preferit, que és en Ricard Solans (Robert DeNiro, Al Pacino, Richard Gere..., tant en català com en castellà). El vídeo comença, per cert, amb una introducció del senyor Manolo García, que posa la veu a l'Steve Martin, en Bill Murray o en Robert Redford, entre altres.

El que ve ara també el reconeixereu, és una veu bastant habitual, fins i tot és la veu en off de les obres de teatre del Tricicle. És en Jordi Brau, que al mateix vídeo diu el que ha fet:

Us agradaria saber com és la veu d'en Morgan Freeman o teniu la barra de dir que no en recordeu la veu? Doncs mireu el següent vídeo:

Aquest senyor també és català, igual que la seva filla, la Núria Mediavilla, que té una veu força característica i que hem sentit, per exemple, doblant l'Uma Thurman, l'Helena Bonham Carter o la Winona Ryder:

És curiós, però hi ha força famílies ficades en això del doblatge. Hi ha qui diu que el món del doblatge és "una màfia", però si les veus són bones personalment trobo que tant li fa si els actors i actrius entren en aquesta professió endollats. Mireu també els Trifol, els del primer vídeo, que al seu torn són fills de l'Albert Trifol pare, ja desaparegut. Un altre:

Si l'heu mirat encara que sigui durant un minut ja ha quedat explicat qui ha doblat en Camilo García, una altra veu molt identificable i també catalana (va tenir fins i tot un petit paper a El Cor de la Ciutat). Sabeu quina cara fa la veu d'en Johnny Depp, en Jim Carrey o en Leonardo DiCaprio? (primer comença amb la Graciela Molina, però també val la pena escoltar-la també a ella):

Us sona, en Lluís Posada? Segurament sí, si vau veure Nissaga de Poder, perquè hi va actuar com a segrestador de l'Abril. A les sèries catalanes, ja que en parlem, hem vist moltes veus de doblatge que també són (o puntualment han fet de) actors i actrius d'interpretació, com per exemple el desaparegut Alfred Lucchetti o la Marta Barbarà (veu d'en Krilín, que va tenir un paper molt petit a la telenovel·la catalana), per dir-ne només algunes.

Per acabar vull que mireu aquest vídeo, perquè és d'un actor de doblatge... demanant el retorn de Bola de Drac (abans que finalment es produís)!

Aquest home és un crac. De fet, no és la primera vegada que fa un vídeo d'ell mateix interpretant en Vegeta, i també ha assistit al Saló del Manga amb en Marc Zanni, la veu d'en Goku, per fer una mica el pallasso davant dels fans, cosa que s'ha d'agrair.

Lectures: Do androids dream of electric sheep?

2011-11-04T18:36:00.001+01:00

Aquesta serà la meva entrada número 100 de la categoria de Lectures i per sort puc fer-la sobre una a,b què he gaudit molt. Ha estat, a més, el primer llibre que he llegit en anglès (no compten les versions descafeïnades que ens feien llegir a l'assignatura d'anglès quan érem estudiants de primària i secundària) i he tingut menys problemes dels que m'esperava en aquest sentit, i me n'esperava perquè no és el mateix llegir còmics que novel·les, és evident.

Com podeu veure, és Do androids dream of electric sheep?, d'en Philip K. Dick, reconegut autor de ciència-ficció que ha escrit diverses obres que s'han dut al cinema, entre les quals aquesta, més coneguda com a Blade Runner.

Precisament fa uns mesos vaig veure la pel·lícula en la versió del director, quan la van emetre al canal 3XL, i com que l'havia vist fa molts i molts anys no en recordava res. Per tant, em va anar bé i al mateix temps vaig poder veure la versió tal com l'havia imaginat el director, en Ridley Scott. En fi, no ens desviem del tema. Ja feia temps que volia llegir el llibre i el buscava en català, però n'existia una edició tirant a antiga i descatalogada. Casualment, quan estava mirant la manera de trobar-lo es va reeditar i el vaig veure a l'Abacus (Blade Runner: Els androides somien xais elèctrics?). Però llavors ja m'havia agafat el cuquet de llegir en anglès i vaig decidir-me per la versió original.

I m'ha agradat molt, el llibre. També m'agrada l'Isaac Asimov, però el senyor Dick sempre s'ha caracteritzat per escriure una ciència-ficció amena, sense emmerdar-se en detalls concrets i donant més importància als personatges i les seves reflexions. Això és el que podem veure a Do androids dream of electric sheep?, que és molt diferent de la pel·lícula, com ja tenia entès.

A la novel·la, de 1968, el protagonista és el mateix, en Rick Deckard, i la idea també és la mateixa: és un policia del futur (originalment 1992 i en edicions posteriors 2021) en un món decadent després d'una guerra d'enormes proporcions, i ha de caçar 6 androides que s'han rebel·lat i s'han escapat d'una colònia espacial. Però a la versió en paper hi ha coses que al film de 1982, que per cert l'autor del llibre no va arribar a veure per uns mesos, no surten.

Tenim per exemple la importància del tema de l'extinció dels animals, i és que el Deckard de la novel·la està obsessionat amb tenir-ne un de real (té un xai elèctric), cosa que només es poden permetre els més rics. A més, el personatge és molt més reflexiu i té molts monòlegs filosòfics interiors, que a la pel·lícula eren més difícils de traslladar.

L'obsessió per aconseguir un animal és el que el motiva per a la tasca de "retirar" els androides (a la pel·lícula "replicants"), i és que el seu pla és comprar-ne un amb els diners que farà. I amb això vol solucionar una sèrie de problemes existencials que té i que el fan vulnerable, a més de sentir-se satisfet i més humà, coses que ara no té per culpa, entre altres coses, d'una dona que es passa el dia a casa enganxada a un aparell que modifica l'humor. A Blade Runner no hi ha xai elèctric ni dona i es pren la tasca com una assignació més i amb una motivació purament professional.

També hi ha el tema de la religió: a la novel·la es parla d'un culte anomenat Mercerisme, al voltant d'un personatge misteriós amb qui hom es connecta a través de la Capsa d'Empatia, i a l'altra banda tenim un ídol televisiu, en Buster Friendly, que és la nèmesi del tal Mercer. A la pel·lícula no hi juguen cap paper, però a la novel·la tenen importància en el comportament dels personatges.

Blade Runner és un clàssic de la ciència-ficció cinematogràfica i una grandíssima pel·lícula, però està basada en el llibre d'una manera molt lliure, lleugera, plena de llicències. Són dues històries molt interessants i recomanables amb alguns personatges compartits i el mateix escenari (bé, és San Francisco al llibre i Los Angeles a la pel·li), però també amb unes motivacions i un desenvolupament de la història força diferents. Crec que val la pena tant veure la pel·lícula com llegir el llibre —és igual l'ordre—, perquè a cadascun dels dos productes trobarem el regust de l'altre i al mateix temps tindrem la sensació d'estar gaudint d'aventures diferents.

Si heu vist la pel·lícula, però, us recomano que llegiu el llibre no només perquè sempre és bo saber d'on vénen les coses, sinó perquè són tan diferents, repeteixo, que no tenim aquella sensació d'estar veient/llegint una història que ja coneixem fil per randa. No us en penedireu.

XVII Saló del Manga: la crònica

2011-10-31T23:36:00.001+01:00

El XVII Saló del Manga va començar dissabte i s'acaba demà, però amb tres dies n'he tingut prou per quedar-ne satisfet. La meva manera d'enfocar-lo ha canviat amb els anys, les últimes vegades hi he anat acreditat com a redactor de petits blocs i, a més, sol. És una manera diferent de viure els Salons, tant del manga com del còmic. Això sí, també aprofito per comprar-me coses, perquè encara que la situació no sigui gens bona un Saló és un Saló.

I el que m'he comprat és això que podeu veure a la foto: el pack de la sèrie completa d'Evangelion, la pel·lícula El verano de Coo (Kappa no Kû to Natsuyasumi), que en parlen molt bé i només valia 5 euros, el pack amb els OVA de Rurôni Kenshin, tant els del passat com els que conclouen la història (també 5 euros), el 45 de Naruto (de segona mà) i l'1 de Q & A, del meu estimadíssim Mitsuru Adachi. D'aquesta única novetat que m'interessava ja en vaig parlar fa un temps.

A més, no els he fet cap foto però avui he trobat en una altra botiga de segona mà els números 42, 44, 46 i 48 de Naruto, de manera que només me'n falten tres, per desgràcia saltejats, per posar-me al dia. Per la meva situació no està gens malament el que he comprat, però comparat amb l'any passat ha estat un Saló amb poc material de segona mà i poc interessant en general.

En fi, la resta del temps he passejat, he mirat les botigues, les disfresses i l'ambient, he anat a les presentacions que considerava d'interès per al bloc gràcies al qual anava acreditat, i he fet una mica el ximple:

Aquí em podeu veure amb un dels meus ídols videojoquístics, la mascota de la meva companyia preferida. No cal que us en digui el nom, oi? De cap de les dues coses. Parlant de videojoc, a l'estand de Nintendo vaig poder provar el Super Mario 3D Land i el Mario Kart 7, els dos títols que em compraré segur quan tingui la Nintendo 3DS i que encara no han sortit a la venda. També vaig aconseguir la signatura del director de la pel·lícula El verano de Coo, en Keiichi Hara:

Aquest senyor va aconseguir atraure l'atenció dirigint pel·lícules d'en Doraemon i en Shin-chan (i capítols de la sèrie d'aquest) i després va poder dur a terme el llargmetratge pel qual es va fer famós internacionalment. Enguany ha sortit la seva segona pel·lícula, Colorful, però ja me la compraré més endavant. Pel que fa als altres autors convidats, només m'interessava el veterà Hiroshi Hirata, però com que no en tenia cap còmic ni n'he trobat cap a preu de ganga ho he deixat estar.

Pel que fa a les exposicions, destacaven una de quimonos, una mostra de la qual podeu veure en aquesta foto, i també una del món dels samurais al manga:

I més o menys això seria tot. Com sempre, una quantitat enorme de gent, dissabte i diumenge costava moure's per allà sense donar empentes involuntàries a la gent, i la calor que desprenien tants cossos en un espai tan clarament insuficient era poc pròpia de finals del mes d'octubre. Per sort, a partir de la propera edició el Saló del Manga es farà a la Fira de Barcelona, a Montjuïc, molt més adequada com es pot veure a cada Saló del Còmic i com reconeix l'organització, conscient que no hi caben ni tota la gent que hi vol entrar ni tots els estands que hi voldrien exposar productes i serveis. De retruc, en podrem tornar a dir Saló del Manga de Barcelona sense cometre cap inexactitud.

Acabo amb aquesta simpàtica imatge. Tants anys reclamant amb pancartes i pintades que es tornés a emetre Bola de Drac i ara que per fi la tornem a tenir aquí, és de ben educats que hi hagi una pancarta d'agraïment al canal que ho ha fet possible.

Un any més, content d'haver-hi anat (no tant com l'any passat, però, en què per exemple vaig aconseguir dedicatòries de dos dels grandíssims), amb ganes de poder-hi tornar l'any que ve amb més poder adquisitiu i content també d'haver-hi conegut una persona que ja coneixia, però poc i només d'internet. Un plaer, i la propera vegada espero que no hagis d'aguantar més cues per culpa meva!

Breaking Bad

2011-10-27T14:53:00.002+02:00

Quan em van recomanar la sèrie Breaking Bad, que s'emet des de 2008 a la cadena dels Estats Units AMC, no vaig posar la sèrie a la llista d'espera on acostumo a posar les recomanacions (i literalment, a més, perquè me les apunto en un Bloc de Notes de Windows), sinó que la vaig començar a veure pràcticament de seguida. I ja no he pogut parar.

En parlar de l'argument de Breaking Bad em veig obligat a fer una petita quantitat d'spoilers que afecten sobretot el primer capítol, però no hi ha cap altra manera i, igualment, no li restarà interès si és que algú de vosaltres es deixa convèncer per mi i comença a veure la sèrie (que, per cert, també fan en català al 3XL). Som-hi, doncs: en Walter White és professor de química en un institut d'Albuquerque (Nou Mèxic) i té una segona feina en un túnel de rentat de cotxes. Té una dona considerablement més jove, que està embarassada, i un fill adolescent amb paràlisi cerebral.

No és feliç, i encara menys quan li diagnostiquen un càncer de pulmó (com molts dels diagnosticats, ell tampoc no fuma) molt avançat, de manera que decideix fer servir els seus coneixements en química per tal d'assegurar el futur financer de la seva família. I concretament el que fa és fabricar/cuinar/sintetitzar metamfetamina amb la col·laboració d'un exalumne, en Jesse Pinkman.

A partir d'aquí comença la primera temporada, de 7 episodis, seguida per tres més de 13 episodis i una cinquena, el 2012, que en tindrà 16 i que com que acaba de finalitzar la quarta temporada ens tindrà, als que anem al dia, almenys 9 mesos esperant. A més, diuen que aquests 16 capítols es podrien dividir en dues temporades, de manera que reunim tota la paciència que puguem.

Mirant el primer capítol la impressió que fa és que es tracta d'una sèrie d'humor negre, però a mida que van passant els minuts ens adonem que no, que és un drama com una catedral. Un drama de ritme lent, però amè i intens, que esdevé més interessant a cada episodi, com qualsevol bona sèrie però partint d'un nivell altíssim ja des de la primera temporada, de manera que estem davant de la que és, per a mi, la millor sèrie dels últims anys, si més no des de Lost. Cada cop la fan més grossa, els seus protagonistes, i quan miren de solucionar un problema que han creat en provoquen un altre de més greu, constantment, des del principi. És això el que ens té en tensió durant tota la sèrie.

Repassem els personatges principals, si us sembla bé. En primer lloc tenim en Walter White (Bryan Cranston), un dels millors protagonistes que he vist mai, i si em seguiu ja sabreu que acostumo a tirar més cap als secundaris. El seu paper evoluciona fent honor al títol, perquè amb el seu objectiu al cap no s'atura davant de res (té remordiments, això sí), encara que signifiqui anar contra la llei, mentir, cometre delictes greus i... bé, no dic res més en aquest sentit, només que veure com la foscor dins seu creix tant com la seva riquesa econòmica és indescriptiblement interessant.

La interpretació que en fa el senyor Cranston és magistral, i li va suposar durant tres anys seguits l'Emmy al millor actor principal en una sèrie dramàtica. Curiosament, també havia estat nominat tres cops com a millor actor secundari en una sèrie de comèdia per Malcolm in the Middle. Digne de veure i, sobretot, més que mai, en versió original.

En Jesse Pinkman (Aaron Paul) és un ionqui i alhora un narcotraficant de pa sucat amb oli que havia estat alumne d'en Walt. El destí els unirà, o més aviat hauríem de dir que la tossuderia d'en Walt els unirà. Dos personatges tan diferents que xoquen contínuament i ens proporcionen per això algunes de les millors escenes de la sèrie. L'Aaron Paul també va aconseguir un Emmy per la seva interpretació, el 2010 i com a millor actor secundari en una sèrie dramàtica, i se'l mereixia, perquè també és un tros d'actor.

En Hank Schrader (Dean Norris) és el cunyat d'en Walt, marit de la germana de la seva dona, concretament, i és un agent de la DEA, l'agència contra la droga dels Estats Units, especialment ocupat en un territori tan proper a Mèxic. Ironies de la vida, precisament un dia que en Walt l'acompanya en una detenció descobreix en Jesse i després li fa la proposta de treballar junts.

En Hank és el típic bromista, extremadament sarcàstic i de vegades torracollons (per pesat) que més o menys tots coneixem o hem conegut alguna vegada, amb un caràcter totalment oposat al d'en Walt, i també és una mica sapastre, però també és tossut i no s'aturarà davant de res en el seu objectiu d'acabar amb en Heisenberg, el misteriós narcotraficant que ha omplert la contrada de metamfetamina blava "de la bona" i que és, com us podeu imaginar, en Walt.

La Skyler (Anna Gunn) és comptable de professió i la dona d'en Walt. Comença la sèrie embarassada i viu amb neguit tant la malaltia del seu marit com la transformació del seu caràcter. El comportament estrany del seu marit fa que sospiti que passa alguna cosa estranya amb en Walt i tot plegat acabarà afectant de diverses maneres la seva relació. En el cas de la Skyler no puc explicar gaire més sense rebentar l'argument, però hi afegiré que és la germana de la Marie, la dona d'en Hank.

En Walter Jr. (RJ Mitte) és un adolescent amb paràlisi cerebral (l'actor també, a la vida real), que no vol dir que tingui les facultats mentals malmeses, i més d'un cop demostrarà que és un dels personatges més espavilats i madurs de la sèrie. Un bon nano que aporta a la resta de personatges calma però que també sap fúmer cops de puny a la taula per tal d'exigir explicacions.

Hi ha uns quants personatges secundaris més, però acabaré amb en Saul Goodman (Bob Odenkirk), precisament perquè és el personatge que aporta a la sèrie l'únic ingredient humorístic que té. En Saul és el típic advocat dels Estats Units que surt als anuncis de la tele i s'aprofita dels seus clients, però dut a l'extrem. La seva manera de parlar, també sarcàstica com la d'en Hank, arrenca més d'una rialla i ajuda a treure una mica de tensió en alguns moments. Curiosament, tant ell com en Bryan Cranston han aparegut en una sèrie totalment diferent com és How I met your mother.

Canviant d'opinió, comento breument un altre personatge perquè és d'allò més interessant, però sense entrar en detalls. Aquest senyor és en Giancarlo Esposito i fa el personatge d'en Gustavo "Gus" Fring, el propietari de la cadena de restaurants de menjar ràpid Los Pollos Hermanos... i alguna cosa més. Apareix per primera vegada a la segona temporada i bé, no puc explicar-ne res més.

Els episodis de la sèrie acostumen a començar amb un flashforward, una escena del futur que no entendrem del tot fins que no avanci el capítol. De vegades, fins i tot, amb una modalitat encara més interessant que consisteix en mostrar-nos trossos d'una escena que no veurem fins al final de la temporada. És una de les característiques que criden més l'atenció de la narrativa d'aquesta sèrie, però també els seus alts estàndars de qualitat a nivell de producció i la mestria amb què tots els elements de la trama estan lligats, de manera que no en sobra ni un. No hi ha cap personatge (ni esdeveniment) que dugui a terme una funció purament decorativa. Amb més o menys importància, tots ells jugaran un paper clau com a mínim en un moment de la sèrie.

De debò, feu-me cas: si encara no la mireu, comenceu-ho a fer. No us en penedireu. No se n'ha penedit ningú dels que han seguit el meu consell. Per alguna cosa té tants premis i nominacions. I a més té aquell puntet tan interessant del dilema moral que suposa la nostra inevitable simpatia per uns protagonistes que fan coses que estan molt malament des del punt de vista legal i humà. No voldrem que enxampin en Walt, ni que li passi res al penjat d'en Jesse, però cap de nosaltres no està a favor del narcotràfic, oi que no?

Cinema: Somewhere

2011-10-22T17:44:00.002+02:00

Què tenen a veure un Ferrari i el cul de la Scarlett Johansson? A banda del fet que totes dues coses m'agraden, esclar. Va, us ho dic: són a les llargues escenes que obren dues pel·lícules de la Sofia Coppola, Lost in Translation (2003) i Somewhere (2010).

És aquesta última que vaig veure ahir, però en tenia ganes des d'abans que s'estrenés, perquè en veure'n el tràiler ja em vaig imaginar que s'assemblaria força a Lost in Translation, una de les meves pel·lícules preferides. El que no sabia era que hi hauria tants paral·lelismes.

En què s'assemblen aquestes dues pel·lícules? Doncs en unes quantes coses. Per començar, l'escena inicial és llarga, hi veiem un Ferrari donant voltes a un circuit al desert, sense més ni més. Com vèiem unes calces transparents de color rosa al film on vaig conèixer la Scarlett Johansson. En el cas de Somewhere el protagonista és un actor, en Johnny Marco (Stephen Dorff) que s'avorreix però que ho té tot: fa pel·lis, guanya calés, té fama, lliga més del que és normal... i tot això no el satisfà.

No troba cap plaer en les coses que fa. Com en Bob Harris (Bill Murray) a Lost in Translation, tot i que aquell personatge s'estava al Japó per promocionar un whisky, i duia una vida social molt més discreta. En Johnny també viu en un hotel, en aquest cas el Chateau Marmont, que es veu que és un hotel de debò on s'estan moltes estrelles de Hollywood.

En Johnny té una filla d'onze anys, la Cleo (Elle Fanning), que m'agradaria adoptar perquè em sembla adorable. De fet, era el meu motiu principal per veure la pel·lícula, després d'haver gaudit de la seva interpretació a Super 8 (2011). La germana petita de la Dakota Fanning és una actriu a tenir molt en compte, i a diferència de la seva germana no fa gràcia perquè parli com una adulta, sinó perquè és (o sembla) realment madura per l'edat que té. En fi, m'encanta. Jo vull una filla així.

La Cleo és l'única alegria a la vida d'en Johnny, que està separat de la mare de la nena i que la té de tant en tant. Però també és cert que no ha estat mai gaire per ella i que no la coneix massa. Això no significa que no es portin bé, tot el contrari. Tenen una relació molt bonica, i el film ens situa en un moment en què ell se n'ha de fer càrrec perquè a la mare se li ha girat la truita i se n'ha anat, no sabem on ni fins quan. A partir d'aquí la Cleo viu amb ell a l'hotel, l'acompanya als llocs, li fa els àpats i el mira desaprovadorament quan hi ha dones que no coneix passejant-se per l'habitació.

Un altre moment molt Lost in Translation es produeix quan en Johnny ha d'anar a Milà a promocionar una pel·lícula i una reportera li fa una entrevista que ell no esperava. Les seves curtes respostes són traduïdes amb molta collita pròpia per part de la periodista, com li passava (o ho semblava) al personatge d'en Bob Harris a Lost in Translation, però s'ha de dir que és normal que en japonès les frases siguin exageradament llargues per culpa de la llegendària circumspecció dels seus parlants nadius (i dels afortunats que dominen la vessant cultural d'aquesta bonica llengua).

Dins el mateix viatge fins i tot hi tenim també un moment de summa vergonya, quan en Johnny rep un premi i a l'escenari li munten un xou que no s'esperava. Si heu vist LiT, recordeu alguna escena semblant? Segur que sí. En què més s'assembla a aquella pel·lícula? Doncs en què, passar-hi passar-hi... no hi passa res. No hi ha cops d'efecte, girs inesperats, etc. És un paio que s'avorreix, que passa temps amb la seva filla fent coses divertides, que quan és amb ella deixa de banda el cràpula que és la resta del temps, però que en general s'avorreix.

S'ha criticat a la pel·lícula que els "problemes" que té el protagonista ja els voldríem la majoria de nosaltres, que el film és frívol en aquest sentit, però a mi em va agradar. Crec que és una pel·lícula recomanable per als fans de Lost in Translation, per la calma de les seves escenes, els retalls de vida quotidiana (per molt que sigui en hotels) i algun moment de diversió que viuen els seus protagonistes i que algun dia ens agradaria repetir (quan sigui ric i estigui en un hotel em penso demanar gelats en plena nit), però tenint en compte que l'altra és força millor.

Aquesta és "més del mateix" però no m'ha arribat tant, ni de lluny. Potser el meu vincle sentimental amb el Japó hi té alguna cosa a veure. Potser el problema és aquest "més del mateix". Potser és que a LiT els dos actors m'encantaven (la Scarlett no la coneixia d'abans, però durant la pel·li me'n vaig enamorar) i en aquesta el senyor Dorff no em diu res. El millor, per a mi, l'Elle Fanning.

El pitjor, un final poc creïble. El que fa l'actor està bé, però li sobra teatralitat. La intenció és el que compta i no cal ser tan dràstic ni tan poc pràctic. Hi ha altres maneres de fer el mateix. Vaja, si la veureu ho entendreu. Per cert, no cal dir que si sou del bàndol que odia (per "avorrida", perquè "no hi passa res", etc.) Lost in Translation us recomano que no l'aneu a veure.

Curiositats: el personatge d'en Sammy, millor amic d'en Johnny, és interpretat per en Chris Pontius, membre dels Jackass, i la banda sonora està produïda per la banda francesa de rock Phoenix, que hi fica dues cançons i el cantant de la qual és el marit de la Sofia Coppola. Això sí, la cançó del tràiler, que se m'ha enganxat, és de The Strokes i es diu I'll try anything once, que en realitat és una versió rara de la cançó You only live once, del mateix grup.

Finalment, no sé ben bé per què, però per alguna raó la pel·lícula s'ha estrenat a l'estat espanyol amb més de 9 mesos de retard respecte a l'estrena americana, i això que havia guanyat el Lleó d'Or al Festival de Venècia de l'any passat.

Lectures: Bruce Wayne - The Road Home

2011-10-20T01:23:00.001+02:00

Després de veure els esforços d'en Bruce Wayne per retornar de l'exili temporal (al passat) a què l'havia sotmès en Darkseid, fent creure a (pràcticament) tot l'Univers DC que el primer Batman era mort, i havent vist els primers moments del personatge ja a l'època que li correspon al número únic Batman: The Return, inclòs al tercer volum de Batman and Robin, tocava llegir el volum Bruce Wayne: The Road Home, en què ja el tenim situat al present i fent els preparatius per al pla que vol posar en marxa. Atenció, spoilers!

El cas és que el desembre de 2010 es van publicar un seguit d'especials relacionats amb el retorn a casa d'en Bruce, que es deien Bruce Wayne: The Road Home i tot seguit Batman and Robin, Red Robin, Outsiders, Batgirl, Catwoman, Commissioner Gordon, Oracle i Ra's al Ghul. Un total de 8 números especials en què en Bruce, sota la identitat del presumptament nou superheroi Insider (i un supertrajo que no sabem d'on ha sortit però que probablement s'ha fabricat molt secretament), observa els seus aliats, amics i fins i tot enemics per veure com se n'estan sortint, des que ell no és a Gotham.

Els primers que observa són, naturalment, els nous Batman i Robin, als quals posa a prova i reconeix que no ho estan fent pas malament, però esclar, en Dick Grayson és un paio molt més obert que en Bruce Wayne, i aquest últim no les acaba de tenir totes respecte a la idoneïtat d'un Batman relativament alegre, si bé en certa manera enveja aquesta manera de ser.

El següent és en Red Robin, en Tim Drake, que pel que veiem és el primer que sap que ha tornat. De fet, era l'únic personatge que estava totalment convençut que el seu mentor i pare adoptiu no havia mort de debò, i no va descansar fins que no ho va demostrar, com s'ha pogut veure a la seva col·lecció en solitari. El cas és que junts estan posant en marxa un pla per aturar una sèrie d'assassinats d'alcaldes que tenen lloc en diverses ciutats del món.

Aquesta història s'entrellaça de debò amb la trama de Red Robin, perquè en Bruce s'infiltra al Consell de les Aranyes, enemic de la Lliga dels Assassins amb la qual "treballava" en Tim, i tot plegat serveix perquè en Bruce posi a prova el seu deixeble alhora que va acabant amb l'organització des de dins, com intentava fer en Tim amb la d'en Ra's al Ghul. Després passa al número dels Outsiders, que també posa a prova atacant en Geo Force. I igual que en el cas d'en Tim, la seva líder, la Katana, també acaba coneixent la identitat de l'Insider, tot i que no es pot dir que el grup tutel·lat per en Bruce superi l'examen del tot. Els observarà de prop, a partir d'ara.

El número de la Batgirl és el meu preferit. Recordem que la Stephanie Brown va posar-se la disfressa quan en Bruce ja no hi era, i com que aquests dos no s'havien portat mai gaire bé (ell no li permetia fer de Spoiler i com a Robin tampoc no li va donar gaires oportunitats) la noia sempre ha temut que el senyor Wayne no aprovaria el seu nou càrrec, en cas de ser viu. I quan resulta que sí que és viu la posa a prova, ella la supera i ell li revela la identitat. La reacció de la noia és la que veiem a la pàgina que poso com a mostra.

Com passa amb tots els que ja he esmentat, l'actuació de la Steph no acaba de convèncer del tot en Bruce, però en queda satisfet i així l'hi fa saber. En valora el creixement com a heroïna i la discreció, la "invisibilitat" que pot aportar a la batfamília, en comparació amb els seus altres membres. Li diu, en un moment molt emotiu, que deixi de justificar-se perquè el lloc és seu, i quan l'Alfred li pregunta per què no es preocupa per la Cassandra Cain, l'antiga Batgirl, en Bruce revela un fet que m'ha arribat a l'ànima: quan la Cass li va passar l'uniforme al número 1 de la seva col·lecció seguia ordres pensades per al cas que en Batman morís o desaparegués. Era, des del principi, un pla d'en Wayne per tal de compensar la senyoreta Brown per no haver-l'hi posat gens fàcil en el passat.

I abans de continuar amb la segona meitat del volum he de parlar de la subtrama de tot plegat, a banda de l'observació que ho engloba tot: ja hem vist en diverses col·leccions relacionades amb en Batman que la periodista Vicki Vale, antiga amant d'en Bruce, ha lligat caps i ha aconseguit tenir la certesa que coneix les identitats del Cavaller Fosc i els seus principals aliats, com vam veure per exemple al tercer volum de Red Robin. Després d'una escena en què un petó d'en Tommy Elliot (antic Hush, i actual "Bruce Wayne") la convenç que és davant d'un fals Wayne, visita l'Alfred i aquest li diu, sense embuts, que sí, que en Bruce Wayne és en Batman, però que ningú no la creurà si ho esbomba perquè en realitat no en té cap prova concloent. M'encanta, aquest tio.

Aquesta història és la que ocupa la segona meitat del volum, com deia, començant per l'especial de la Catwoman, en què en Bruce se les manega perquè la Selina visiti el pis de la Vicki i s'endugui d'allà l'esquema amb fotografies que hi ha muntat. D'aquest número, però, n'esperava més, i és que el retrobament d'aquests dos personatges que s'estimen hauria d'haver donat lloc, en la meva opinió, a una conversa cara a cara una mica més llarga. Al final ens hem de conformar amb què la Catwoman s'adona de qui és l'Insider, i si hem de jutjar-ho per l'escena que veiem aquí dalt i la posició de tots dos... podem fer força broma.

I què en diu, d'ella? Doncs que òbviament no li agraden les companyies que freqüenta (les altres dues Sirens, la Poison Ivy i la Harley Quinn) però que continua veient que evoluciona bé com a persona i que està tranquil amb ella. Amb qui està tranquil del tot és amb el comissari Gordon, el protagonista del següent especial, que durant tot el número el que fa és arriscar la seva vida per protegir una Vicki Vale perseguida per tot l'inframón de Gotham en saber-se que coneix la identitat d'en Batman.

Aquí l'Insider col·labora amb en Gordon, en qui confia plenament i de qui diu que si deixés la lluita també s'acabaria la seva, i fa que deixin de protegir la Vicki, per tal de saber qui ha difós la informació que l'ha posat en perill. És la filla del comissari, precisament, la Babs Gordon, l'Oracle, protagonista del següent número, qui li diu que ja sap qui ha estat: en Ra's al Ghul.

Durant el número dedicat a l'Oracle, líder de les Birds of Prey, la primera Batgirl reuneix un equip inèdit d'herois per tal de protegir la Vicki, que és atacada pel grup conegut com a Set Homes de la Mort, de l'esmentat Ra's al Ghul. Mentrestant la Barbara es va adonant de qui és l'Insider, perquè coneix bé en Bruce, i recorda el que va fer per ella quan es va quedar paralítica després dels esdeveniments de The Killing Joke. Finalment, malgrat el seu espectacular uniforme i tots els "superpoders" que li proporciona, l'Insider és ferit i la Vicki capturada. Per tant, passem a l'últim número, el dedicat al Cap del Dimoni, com també es coneix l'avi del seu fill.

I ho aconsegueix perquè en Bruce, a banda d'estar ferit, s'ha d'enfrontar al Fantasma Blanc, la mà dreta del seu enemic, que per poc no impedeix que salvi la Vicki. Descobrim que en Ra's al Ghul la volia matar (ell o qualsevol dels que ha enviat per fer-ho) per respecte al seu enemic, perquè no volia que la periodista publiqués una informació que faria tant de mal a la seva nèmesi. Això és un dolent, senyores i senyors. Un dolent noble. Sempre m'ha agradat, el paio.

Però a la noia al final no li passa res, ni tan sols veiem que en Bruce i en Ra's es barallin: n'hi ha prou amb convèncer el Cap del Dimoni que és un tema del que ja s'encarregarà la persona interessada. I un cop sol amb la Vicki en Bruce es treu la màscara d'Insider i li confirma a la penedida periodista que sí, que és en Batman. Ella li diu que la tasca que fa el Cavaller Fosc és molt més important que un premi Pulitzer i queden tan amics.

De què li ha servit, tot això, a en Bruce? Com veiem a la reflexió final que fa, li ha servit per veure que sí que necessita gent que l'ajudi en la seva tasca, que la que ja ho està fent és gent preparada i que s'ha tornat imprescindible per a ell. A partir d'ara, doncs, s'ha decidit a posar en marxa el seu pla per "globalitzar" el concepte Batman. El que serà conegut, després, com a Batman Incorporated.

Acabo amb la meva opinió sobre el volum: inevitable ball de dibuixants i guionistes, però la història, sense arribar als nivells èpics i commovedors de, per exemple, The Return of Bruce Wayne, o moments concrets de les col·leccions dels diversos personatges de la batfamília, és entretinguda i passa bé. Es podria haver espremut més algun dels casos, aprofundit més en d'altres, però sí, està bé.

Frikades a The Big Bang Theory

2011-10-16T18:08:00.021+02:00

Quan vaig parlar de The Big Bang Theory ja vaig dir que trobava que era una sèrie per a diferents públics. Penso que el seu èxit rau en què un tipus de gent es pot sentir identificat amb uns personatges i unes situacions i una gent completament diferent amb uns altres personatges i unes altres circumstàncies. En el meu cas no són les referències a la física, ni a les relacions noi friki - noia "normal", sinó els còmics. I al capítol 5 de la cinquena temporada de la sèrie, emès dijous passat a la nit als Estats Units, hi ha una escena de les que m'agraden a mi.

Espero que l'hàgiu vist i llegit, perquè els subtítols els he traduït i enganxat jo mateix (traduint d'un document en anglès, esclar, perquè no sé sincronitzar). Disculpeu la mida, m'han quedat una mica massa petits. No és ben bé de còmics, que ocupen només una part de l'escena. La destaco perquè mai no he hagut de negociar per res que tingués a veure amb els còmics, però m'agradaria tenir els diners que em permetessin trobar-me en situacions com aquesta.

També l'he trobat interessant perquè, malgrat que la sèrie és de la Warner Bros., propietària de DC Comics, i que hi ha més tendència a referenciar els còmics de la casa, com per altra banda és ben comprensible, de vegades també es parlar dels de la Marvel, en aquest cas de l'Iron-man, cosa que celebro i això que sóc ben DCer.

Canviant de tema, sabeu que sóc "especialista" en reconèixer veus, i és un tema que m'atrau. Encara que en aquest cas no he fet cap descoberta, sinó que m'he limitat a cercar la informació, vull compartir amb vosaltres un petit vídeo de Grey's Anatomy i vull que us fixeu en la veu de la pacient que hi surt:

Què? Us sona, la veu? És la Carol Ann Susi, que a The Big Bang Theory no veiem mai però sí que la sentim:

Evidentment la veu està canviada, deformada, però si ens hi fixem bé podem reconèixer-ne les característiques. De manera que ja li podem posar cara, a la senyora Wolowitz.

Lectures: Gotham City Sirens - Strange Fruit

2011-10-14T13:00:00.002+02:00

Primer de tot em vull disculpar per no haver actualitzat el bloc en 6 dies, però he tingut una setmana força atrafegada. De ganes, però, no me'n faltaven. Dit això, comencem: avui parlaré de la lectura del tercer volum recopilatori de la col·lecció Gotham City Sirens, amb el subtítol Strange Fruit i protagonitzat, com sempre, per la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn.

Aquest volum conté els números americans 14 a 19 (setembre 2010 - març 2011) de la col·lecció, i es divideix en dues trames. A la primera hi veiem la Poison Ivy perdent els papers i enfrontant-se a la Humanitat, dins la qual inclou les seves dues amigues/companyes de pis. No sorprèn en excés, perquè deixant de banda la Catwoman, que és normal, tenim la Harley, que és boja, i la Poison Ivy que, directament, no és del tot humana. Per tant, havia de passar.

El que ho desencadena tot és que la infiltració de la Pamela als laboratoris S.T.A.R. comporta el descobriment d'un exemplar aparentment mort d'extraterrestre provinent d'una raça de plantes humanoides. La parella perfecta per a la senyoreta Isley, i és així com ella ho percep. Des que la van transformar en el que és sempre ha estat més en comunió amb les plantes que amb els éssers humans, i per això no li costa gens ajudar el seu nou "xicot" a posar en marxa la invasió de la Terra que era, de fet, la seva missió fins que va ser capturat pel predecessor de la Poison Ivy a S.T.A.R.

Després d'aquella història de dos números arriba la que és la més interessant i la que arriba al final del volum: un intent de segrestar la Catwoman demostra un cop més, com deixa ben clar la Talia al Ghul (que, per cert, en sumar-se a les altres tres completa el repartiment de dolentes principals d'en Batman), que és un perill que la Selina conegui la identitat civil del Cavaller Fosc.

Les seves companyes ja l'hi van intentar arrencar al primer volum de la sèrie, però llavors ens van explicar que precisament la Talia havia ensenyat a la seva rival per l'amor d'en Bruce una tècnica de bloqueig mental que li impedeix revelar-ne la identitat fins i tot sota tortura, llevat que ho vulgui fer per voluntat pròpia.

Però això no vol dir que no l'hi puguin treure la informació mitjançant la màgia, de manera que convenç la Zatanna, un altre dels amors d'en Batman, per tal que li esborri del tot aquest coneixement. Ja sabem que en el passat no només va esborrar informació del cervell del Dr. Light (cosa que va desencadenar un terrabastall a la saga Identity Crisis), sinó que també havia manipulat la mateixa Selina per tal de fer-la tornar bona.

El cas és que en aquesta història veiem com, després d'un dur debat intern i una conversa amb el seu difunt pare, decideix treure la identitat real d'en Batman de la ment de la Catwoman, mentre la Poison Ivy i la Harley Quinn intenten aconseguir la informació, com també els segrestadors de la Selina. Però... d'on han sortit, aquests enemics que s'han ficat al cap de la Catwoman? Qui els ha enviat? Qui en surt més beneficiat, de la desaparició d'aquesta informació? Ja li està bé, a la Selina? Què s'estima més: recordar en Bruce i el patiment que li provoca la seva indiferència —això diu ella, tot i que jo no estic gens d'acord amb que el tio passi de la Selina— o oblidar-ne l'existència i, de retruc, de sentir el que sent per ell? (bon moment per recomanar la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind, de la Kirsten Dunst i en Jim Carrey —però drama—, que és del mateix tema)

En conjunt és un volum entretingut però, per a mi, està per sota del nivell dels dos primers. I la resolució de les històries em sembla correcta, però no passarà a l'enciclopèdia de grans moments de la sèrie. Això sí: ens deixa amb un petit cliffhanger, perquè la reflexió de la Catwoman fa pensar la Harley Quinn, que porta temps afirmant que ja no està penjada del Joker, que hi podria haver una manera definitiva de treure-se'l del cap.

En l'apartat tècnic, continua com a guionista en Tony Bedard, que es va fer càrrec de la sèrie a partir del número 12, inclòs al segon recopilatori, i ara tenim l'Andrés Guinaldo com a dibuixant fent equip amb els entintadors Lorenzo Ruggiero (números 14 i 15), BIT (16 i 18) i Walden Wong (17 i 19). Un ball d'entintadors que fa que sembli que els dibuixants també siguin diversos, cosa que com sempre no m'agrada i, per altra banda, tampoc no em sembla que facin una gran feina. Potser és que enyoro en Guillem March, ara només portadista...

Gotham City Impostors, el curt animat

2011-10-08T12:26:00.000+02:00

Fa uns dies vaig publicar les meves impressions sobre el volum recopilatori Batman: Impostors, que reuneix els números 867 a 870 de Detective Comics i que, com ja vaig dir, és força interessant però es nota que forma part de la campanya de promoció del videojoc descarregable per a Xbox 360, Playstation 3 i PC que es llançarà durant el primer trimestre de 2012 amb el nom de Gotham City Impostors. Avui en torno a parlar breument, però per ensenyar el curt que s'ha fet públic i que fa les funcions de nou tràiler del joc que arribarà durant l'esmentat període.

No està gens malament, tampoc, i resumeix força bé la idea argumental que és l'excusa del nou videojoc, on s'enfronten els imitadors d'en Batman, els Guardian Bats, i els d'en Joker, els Jokerz. Sí que hi ha una petita incongruència, i és que els Jokerz no poden "activar-se" voluntàriament, però ho acceptarem perquè al cap i a la fi simplifica el curt, que és el que interessa.

El nou doblatge de Bola de Drac Z Kai fa cagar

2011-10-06T11:59:00.004+02:00

...Però no en un mal sentit, que consti. Quan es va estrenar Bola de Drac Z Kai vam poder ser testimonis dels canvis en l'aspecte de la sèrie que, de fet, ja s'havien anunciat. El que no era estrictament necessari era que els actors de doblatge de la versió catalana també fessin, com els seus homòlegs japonesos, una nova gravació de les intervencions dels personatges. Tot i així ho van fer, i a banda de canviar algunes veus suposo que per motius diversos, es va aprofitar per introduir canvis al text, segons sembla per tal de fer la traducció més fidel a l'original japonès.

El cas és que s'ha notat, per exemple en els noms d'alguns atacs, que han passat a tenir la nomenclatura japonesa, o en frases que, sense que les recordem de memòria del text antic, ens sonen diferents. És el cas d'una que ha tingut lloc al capítol 12 de Bola de Drac Z Kai, i que antigament era com veureu al primer vídeo, que per cert ja vaig posar fa temps. Aneu al minut 0.30, aproximadament, i escolteu el que diu en Son Gohan. El text s'ha canviat lleugerament, cosa que notareu en comparar-lo amb el segon vídeo, però el més interessant són les primeres paraules que surten de la boca del moribund Cor Petit.

Res d'estrany, oi? Bé, i ara a veure què us semblen els canvis que han fet a la nova versió, la que correspon a Kai. A mi m'agraden força, en aquesta escena, ho he de dir. Jutjeu-ho vosaltres mateixos:

No és cap secret que m'agraden les paraulotes, i en un còmic o en uns dibuixos animats trobo que donen vida al text. En japonès no hi ha, ni de lluny, la riquesa en paraulotes que tenim nosaltres, però sí la intenció, i estic segur que aquest "mecagon tot" s'acosta més a l'original que no pas el "cuita". Què en penseu? Per cert, en un altre moment del capítol en Nappa diu "cabró!" a en Goku. M'hi jugo el que vulgueu que a la primera versió no deia això.

En fi, la cosa no s'acaba aquí, perquè també tenim en Yajirobai, que torna a tenir la veu de la Maria Moscardó, la que considero la veu més sensual del doblatge en català i en castellà (no pas quan fa papers d'aquest tipus, però). Recordem que havia posat la veu a en Goku als primers capítols de Bola de Drac, a la saga d'en Pilaf i durant l'entrenament amb el Follet Tortuga, i que ja havia fet de Yajirobai durant les seves primeres aparicions a Bola de Drac Z. Vegem l'escena que vull destacar:

En aquest cas no he pogut trobar la versió antiga, però m'hi jugo alguna cosa que no hi havia cap referència al moviment intestinal associat a la imminència d'una situació perillosa. No són pas imaginacions meves. Al capítol 15 ens ho tornem a trobar:

El nou doblatge m'està agradant, sí. Deixant de banda alguns canvis de veus mítiques (Raditz i Follet Tortuga, de moment), i la substitució de l'article personal "en", en desús però més català que no pas "el", a més d'alguna cosa que em fa esgarrifar com ara un "asquerós" que li va dedicar en Nappa a en Xaos.

Lectures: Green Arrow - Into the woods

2011-10-04T11:13:00.002+02:00

Després dels esdeveniments de Justice League: Cry for Justice i Justice League Rise and Fall, evidentment volia saber què passava amb un dels personatges principals d'aquells arcs argumentals, i alhora el meu segon superheroi preferit després d'en Batman. Per això em vaig comprar, com era d'esperar, el volum Green Arrow: Into the woods, que representa un nou inici per a l'Arquer Maragda malgrat que el rellançament de tot l'Univers DC el fa força innecessari. Però bé, és en Green Arrow i l'havia de llegir.

Com podeu veure a la portada, pertany a Brightest Day, la nova supersaga de DC ideada per en Geoff Johns i situada immediatament després de Blackest Night, però aquest cop no l'estic seguint, per diners i per espai (tots dos motius em duen a esperar la futura edició en tapa tova), i tot i així vaig pensar que podria llegir aquest volum, que inclou els números 1 a 7 del volum 4 de Green Arrow (agost de 2010 a febrer de 2011), sense problemes.

La idea de partida és que allà on es va produir la terrible destrucció de Star City per culpa d'en Prometheus (història vista a l'esmentat volum Justice League: Cry for Justice), a causa dels esdeveniments de Brightest Day hi ha crescut de la nit al dia un bosc, on està exiliat precisament l'Oliver Queen, que fa de vigilant de la zona. Pràcticament no surt a l'exterior i s'amaga del món després del que va passar. És en aquest punt on no acabo de trobar sentit a una cosa, que potser s'explica en algun número de la sèrie principal de Brightest Day: a Rise and Fall en Green Arrow va ser condemnat a no posar els peus a Star City, però aquí veiem com en Green Lantern, que li fa una visita, l'intenta convèncer de tornar i lluitar al costat de la Lliga de la Justícia.

Deixant de banda aquest detall, la situació d'aquests còmics és la següent: en Green Arrow viu al bosc misteriós, on hi ha un arbre amb el símbol dels White Lanterns i on els poders dels personatges que en tenen no funcionen. Hi passen altres coses de difícil explicació racional que m'estimo més no esmentar per tal de no fer spoilers innecessaris, però n'hi ha prou amb dir que és ben bé el principi d'una nova vida per a l'Oliver, lluny dels seus éssers estimats (no hi apareixen la Black Canary, l'Speedy, en Connor Hawke ni en Red Arrow, naturalment, a causa dels esdeveniments recents) i amb temps per reflexionar sobre la seva vida i el que pensa fer d'ara endavant.

Per diverses circumstàncies ens trobarem el senyor Queen enfrontant-se al seu passat, veurem els traumes que té amb la mort dels seus pares i, casualment (bé, gràcies al guionista J. T. Krul), la persona que es fa càrrec de Queen Industries a través d'una OPA hostil és algú molt relacionat amb el seu passat: la Isabel Rochev, una excèntrica megalòmana que quan era molt joveneta va conéixer en el sentit bíblic (així ho diu ella mateixa) el pare de l'Oliver, de qui el nostre protagonista va treure els gens de la promiscuïtat.

Aquesta dona no només vol fer-se amb allò que considera seu (l'herència Queen), sinó que hi implanta un exèrcit privat d'homes vestits amb armadures tecnològicament avançades, que defensen l'empresa de la població indignada per com la nova direcció vol rebre part dels ajuts federals que haurien d'anar als necessitats després de la destrucció de bona part de la ciutat. Alhora veiem que té una aliada que es dedica a carregar-se importants personalitats de la ciutat conegudes per la seva corrupció, cosa que en Green Arrow, com a superheroi de còmic que és, no pot permetre.

Tot plegat dóna lloc a una història que poc a poc ens fa deixar de lamentar els evidents canvis en l'statu quo del personatge, i que és interessant perquè en Green Arrow s'enfronta al seu passat, s'hi reconcilia i troba la motivació per continuar exercint de superheroi, alhora que es guanya una nova enemiga que, en realitat, ja li tenia ganes perquè és el fill de l'home de qui ella es considerava autèntic amor. Potser semblen prou elements per fer remarcable aquesta nova etapa, però jo trobo a faltar la "família Arrow", i saber que hi haurà un reinici d'aquí poc... tampoc no contribueix a que em mori de ganes de llegir el proper (i últim) tom recopilatori, de subtítol Salvation, que inclourà els últims 8 números d'aquest breu volum 4.

Lectures: Batman - Impostors

2011-10-01T18:28:00.000+02:00

Si em seguiu de fa temps deveu saber que ja fa bastant que llegeixo els còmics de DC a través dels toms recopilatoris en versió original que van sortint. Explico això perquè acostumo a estar pendent del que ha de sortir en els propers mesos en aquest sentit, i quan vaig veure el nom del Batman: Impostors em va quedar, i poc després em tornaria a venir a la memòria, després explicaré per què.

Conté els números 867 a 870 de Detective Comics (setembre a desembre de 2010), però encara que siguin només quatre entregues tenen un gruix superior a les habituals 22-24 pàgines, de manera que en sostenir aquest tom de tapa tova sembla que estiguem davant del típic TPB de 6-7 números. I què hi veiem, en aquest arc argumental? Doncs, com ja s'anuncia a la portada, uns còmics que tenen a veure amb això:

Fa uns mesos que es va començar a parlar del Gotham City Impostors, un videojoc previst per a PC, Xbox 360 i Playstation 3 que sortirà el 2012 i que serà descarregable. En comptes de tenir, però, en Batman o algun dels seus aliats com a protagonistes, és un first person shooter on controlarem o bé el bàndol d'imitadors de Joker o bé el dels que emulen en Batman, en una guerra esbojarrada i amb tocs d'humor que ens permetrà, a més, personalitzar fins a l'extrem el nostre personatge, la seva indumentària i les seves armes.

Llavors vaig lligar caps i vaig suposar que Batman: Impostors hi tindria alguna relació, i així és. Escrit per en David Hine i il·lustrat per l'Scott McDaniel, me'l vaig comprar perquè evidentment m'ho compro tot, d'en Batman, però no les tenia pas totes. El senyor McDaniel, encara que hi estigui acostumat perquè el tinc força vist de Green Arrow, no m'acaba d'agrada massa, amb el seu estil cartoon. A més, sabent que el còmic tenia a veure amb un videojoc basat en Gotham però sense els seus protagonistes... tampoc no m'acabava de cridar l'atenció. Estava equivocat: tant una cosa com l'altra són d'allò més adequades.

Què passaria si una de les víctimes del verí d'en Joker, que normalment moren entre rialles i amb la cara totalment pintada i deformada... no hagués mort? Aquest és el punt de partida de la història, on un personatge com el que he descrit desferma una guerra d'imitadors d'en Joker contra la ciutat de Gotham, una incontrolable massa de gent embogida fent l'animal que en Batman i la policia tenen feina per intentar contenir. Per si era poca cosa, sorgeix també un bàndol d'imitadors del Cavaller Fosc, els Guardian Bats, que té com a missió eliminar els Jokerz (així es diuen), i ho fa sense un dels punts bàsics del codi d'en Batman: la renúncia a matar.

I deia que estava equivocat perquè la història em sembla d'allò més interessant, l'estil cartoon d'en McDaniel queda força bé, sobretot a l'hora de retratar els Jokerz i els seus assassinats entre rialles, i tot i així no resta tensió en una història on veiem en Batman desbordat. A sobre, l'excusa que provoca la situació no està gens malament, té sentit i m'agrada.

Punts negatius: fa la impressió que és un arc argumental creat per tal de promocionar el videojoc, encara que sortirà amb més d'un any de retard respecte a la publicació original dels còmics en format grapa, i la sensació s'incrementa quan ens adonem que l'argument no té cap relació amb els esdeveniments que estan tenint lloc a l'Univers Batman i, el més important, no sabem qui és en Batman.

En cap moment l'Alfred, que apareix força, es dirigeix al seu cap com a "Master Bruce" ni com a "Master Richard", cosa que si el coneixem mínimament sabem que fa sovint, i tampoc no hi apareix en Robin. Cap d'ells. Això fa pensar que DC no s'ha volgut mullar en aquest sentit i ha creat un còmic que es podria llegir qualsevol lector, tant si està al dia del que passa últimament a Gotham i sota l'uniforme del Cavaller Fosc com si no.

És una aventura que pot satisfer tothom, neòfits i seguidors fidels, perquè per una banda no requereix cap més lectura (en no tenir relació amb la continuïtat actual) i per l'altra tampoc no és contradictòria amb el que està passant darrerament (és a dir, si volem pensar que en Batman és en Dick Grayson tampoc no hi ha res que ho contradigui). Es podria situar en qualsevol moment de la història del personatge (podria ser fins i tot una novel·la gràfica o un Elseworlds), és interessant sense ser cap meravella i parteix d'una premissa que (crec) no s'havia explorat fins ara. Així doncs, no em penedeixo gens d'haver-lo llegit.

Què tenen en comú en Son Gohan, en Krilín i la Scarlett Johansson?

2011-09-27T11:20:00.001+02:00

La pregunta us pot semblar d'allò més estranya, però no ho és tant. La Scarlett Johansson, en Son Gohan i en Krilín tenen una cosa en comú. Anem a pams: mireu aquest vídeo, sisplau, i escolteu-lo atentament.

M'encanta Lost in Translation. En fi, si encara us esteu demanant si m'he tornat boig o, senzillament, què coi és el que tenen a veure, podeu mirar aquest altre vídeo i, novament, escoltar atentament.

No cal ser un ~~Toni~~ especialista en identificar veus d'actors i actrius de doblatge per adonar-se'n. Són dos registres diferents de la mateixa dobladora, la Joël Mulachs, habitual de cinema, sèries i publicitat i força reconeixible, però que fins que no va arribar Bola de Drac Z Kai amb els seus crèdits identificant les veus no havia relacionat amb en Son Gohan. Doncs sí, és ella. Una mateixa veu i dos efectes totalment diferents en mi. Però espereu, que falta la part d'en Krilín:

Una altra pel·lícula que, com la primera, m'encanta, i no només per ella. Match Point, d'en Woody Allen, que al DVD també es pot sentir en català (i llegir, que també duu subtítols en la nostra llengua). Com que no n'hi ha cap vídeo disponible l'he posat en castellà, però les veus són les mateixes. Bé, us sona aquesta sexi veu que pertany a la Marta Barberà, una de les habituals de la Scarlett?

Ja ho he dit: és la veu d'en Krilín! I no només ara amb el nou doblatge, no, aquesta és la veu de sempre d'en Krilín, des que va substituir la del desaparegut Francesc Figuerola, que l'havia doblat als primers capítols de Bola de Drac. Així doncs, la Scarlett Johansson i Bola de Drac tenen força relació.

Cinema: Karigurashi no Arrietty

2011-09-25T13:40:00.002+02:00

Sempre és un plaer poder veure anime al cinema, un fet quotidià al Japó però rar aquí, i quan això passa miro d'anar-hi. Sobretot quan es tracta d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli com és el cas d'aquesta Karigurashi no Arrietty (2010), que malgrat no haver estat doblada al català (en castellà es diu Arrietty y el mundo de los diminutos) espero que quan surti en DVD i Blu-ray se solucioni aquesta sorprenent mancança que fa que em pregunti on és la polèmica llei del cinema en català. En fi, parlem de la pel·lícula, que va ser objecte, per cert, d'un concurs en aquest bloc i que també ha ressenyat la guanyadora del mateix, que hi va anar amb mi.

Així és el pòster japonès d'aquesta pel·lícula dirigida no per en Hayao Miyazaki, ni l'Isao Takahata, ni tan sols el fill del primer, en Gorô Miyazaki (director de Gedo Senki (2006) i de la d'aquest any, Kokuriko-zaka kara), sinó pel debutant Hiromasa Yonebayashi, el director més jove de la història de l'Studio Ghibli, però no per això inexpert, ja que treballa a la productora des de 1997, any en què va participar en l'animació de Mononoke Hime. I a mi m'ha agradat com ho fa, si bé segurament és perquè ha volgut mantenir l'estil dels seus predecessors.

El mestre Miyazaki el que fa és coescriure el guió, amb la Keiko Niwa, d'aquesta història basada en la sèrie de novel·les The Borrowers, de la Mary Norton, formada per quatre llibres publicats els anys 1955, 1959, 1961 i 1982 i adaptada a diversos formats, entre els quals el cinematogràfic, que ens va dur per exemple la pel·lícula de 1997 The Borrowers. Vaig veure aquest film fa molts anys, quan era estrena al Canal +, i no en recordo res, però del títol sí que me'n recordava, i quan vaig saber de què anava Arrietty em va venir al cap.

L'Arrietty és una noia diminuta que viu amb els seus pares amagada en una casa de Koganei, al Japó modern. Es dediquen a subsistir i a fer la seva vida agafant coses dels humans d'amagatotis, amb la constant por al cos de ser descoberts algun dia. Si això passés haurien de marxar per tal de sobreviure en un món en què, aparentment, no queda ningú que sigui com ells.

El mateix dia que l'Arrietty farà la seva primera incursió nocturna acompanyant el seu pare a la recerca de provisions per anar tirant una temporada més, arriba a la casa en Shô, un noi humà de salut feble que, mentre espera una delicada operació, farà repòs en aquesta nova llar. Però el que semblava que era una primera aventura plàcida i sense sobresalts acaba de la pitjor manera i l'Arrietty i el seu pare són descoberts. Què passarà, ara que en Shô els ha vist?

Els tres membres de la família ho interpreten de maneres diferents, i en Shô no els vol fer cap mal, però la situació se'ls ha complicat i a partir d'aquí tenim una bonica història d'amistat amb el regust Ghibli de sempre, no exempta però de perills i moments que ens tenen amb l'ai al cor.

És Ghibli, sí, són dibuixos animats dels que ni la més paranoica de les AMPA podria treure cap exemple per atacar el manga i l'anime, però el final no és necessàriament feliç. Ja ho veureu, si l'aneu a veure, cosa que recomano. A mi, personalment, m'ha agradat més que La Ponyo al penya-segat, l'última que havia vist i que també es va estrenar als cinemes (jo al vaig veure fa uns mesos en DVD, però). I va guanyar el premi a la Millor Pel·lícula d'Animació de l'acadèmia japonesa de cinema en l'edició d'aquest 2011, un guardó que encara que sembli mentida es va inaugurar el 2007 i que fins ara han guanyat, per ordre, La noia que saltava a través del temps, Tekkon Kinkreet, La Ponyo al penya-segat, Summer Wars i ara aquesta. Poca broma.

El tràiler ens serveix també per sentir la cançó de la pel·lícula, interpretada per la cantant bretona Cécile Corbel, que va aconseguir la feina després d'enviar una carta d'admiradora a l'Studio Ghibli que incloïa un àlbum seu. Canta la cançó en anglès i als crèdits finals en japonès (amb accent, no gaire però amb accent), i també n'existeix una versió en francès que suposo que deuen posar a França.

La música instrumental també acompanya molt bé la pel·lícula, però aquest cop no se n'encarrega el meu admiradíssim Joe Hisaishi, sinó la mateixa Cécile Corbel. Tant la banda sonora com la pròpia pel·lícula han rebut una molt bona acollida de la crítica i el públic, i han donat milions de dòlars de beneficis a Ghibli, cosa que s'estén al mercat domèstic perquè al Japó ja està disponible per comprar i s'està venent com els xurros. Aquí sortirà, segons Aurum, probablement al gener. Jo me la compraré, i us recomano que feu el mateix, però també que aneu a veure-la al cine perquè és una cosa que no es pot fer gaire sovint, quan es tracta d'anime.

Qui és aquest? Doncs el gat de la pel·lícula, que com podem veure ja té marxandatge. En parlo perquè és un dels elements que vaig trobar que referenciaven altres pel·lícules de l'estudi, en aquest cas El meu veí Totoro. Ho fa també en situar l'acció en una casa en plena natura on descansa una persona malalta. Però també, digueu-me paranoic, hi vaig veure una coseta de Nausicaä i un personatge que em va recordar la mítica sèrie Conan, el nen del futur. A veure si ho trobeu vosaltres. Les cares, la roba, la bellesa de l'animació i dels escenaris... més que referències són la marca de la casa. Una delícia.

Lectures: Red Robin - The Hit List

2011-09-23T17:24:00.002+02:00

Ara feia temps que no ressenyava cap lectura de còmics, però com que n'estic llegint diversos calculo que n'hi haurà unes quantes de més o menys seguides, durant les properes setmanes. Començaré amb la d'un recopilatori que vaig acabar abans-d'ahir, que és el Red Robin: The Hit List. Ja aviso que hi ha spoilers.

És el tercer volum de les aventures d'en Tim Drake com a Red Robin i reuneix els números americans 13 a 17 de la col·lecció, publicats de manera individual d'agost de 2010 a gener de 2011. I he de dir que segurament és el volum que més m'ha agradat fins ara. Hi podem veure un Red Robin centrat, que ha deixat de buscar la prova que en Bruce Wayne és viu perquè ja la té i ha tornat a Gotham per continuar combatent el mal. Com deia, està centrat, es meticulós en la seva feina i és cada cop més madur.

Per una banda ha decidit confeccionar una llista d'enemics, la del títol, que vol tenir controlats i, per què no, aturar de manera proactiva, d'ofici, sense esperar que facin res en concret. Té un pla per aconseguir-ho i lluitarà per dur-lo endavant, tot i que s'acabarà adonant que sempre hi haurà algú que li donarà problemes i la pau absoluta serà impossible d'aconseguir. En segon lloc ha de fer front a uns altres problemes relacionats amb la seva identitat civil, que és pública en tant que Tim Wayne, fill adoptiu i hereu d'en Bruce Wayne.

Ara li toca anar-se fent càrrec de certes funcions dins les Empreses Wayne, encara que hi hagi el titella d'en Thomas Elliot suplantant en Bruce Wayne, i fa servir intel·ligentment la companyia per tal de lluitar contra el crim, cosa que el posa al punt de mira de certs grups. Al mateix temps, té trepitjant-li els talons la Vicki Vale, la periodista que havia estat relacionada sentimentalment amb en Bruce (el paper de la Kim Basinger a Batman, d'en Tim Burton) i que, com hem pogut veure en d'altres col·leccions darrerament, ha lligat caps i ha descobert la doble identitat d'en Batman i els seus pupils.

Moltes coses que ha de gestionar alhora, i per si era poc, coneix una enemiga, la Lynx, per la qual sent una forta atracció física que té un evident paral·lelisme amb la relació entre en Batman (Bruce Wayne) i la Catwoman, una semblança que ell és el primer en notar i que el seu mentor també li recordarà al cap d'uns minuts. Però no ens avancem i contemplem aquesta escena de to força pujat que té lloc entre tots dos:

Llegiu-la, que val la pena. La cosa és que quan la coneix, en Red Robin la fa detenir tot i que ella assegura que és una policia de Hong Kong infiltrada. Llavors, al cap d'uns dies en Tim decideix finalment alliberar-la i es produeix aquesta escena tan batmancatwomanesca, que continua així:

D'acord, reconec que l'escena té bona part de la culpa que el volum m'agradi tant. Però no és només per això, sinó també perquè m'encanta l'evolució del personatge i, especialment, el número que tanca el recopilatori, on veiem aquesta escena i també descobrim que en Red Robin està en contacte amb el recent tornat Bruce Wayne, que és testimoni del que ha passat i li fa un comentari divertit: "ja parlarem de com he gestionat el tema de la Selina Kyle tots aquests anys".

És, el 17, un número molt humà i no només per això, sinó també perquè en Tim vol posar en ordre la seva vida, tant la de justicier com la privada, i el veiem parlant amb personatges com la Leslie Thompkins, la Cassandra Cain (exBatgirl, amb qui abans es portava molt bé i a qui ofereix que torni a ser la Batgirl, o almenys una d'elles, ara que en Bruce ha tornat) i un amic civil amb qui s'havia de posar al dia. Menció especial es mereix la seva trobada amb en George Harkness, el Capità Boomerang, que va matar el seu pare biològic. Per sobre de tot, però, trobem aquesta preciosa escena:

Que bonic... Un retorn desitjat i una abraçada entre mestre i deixeble, pare i fill adoptius. En Tim era l'únic que estava convençut que en Bruce no havia mort i va lluitar fins que va trobar-ne la prova i en va convèncer la resta de la comunitat superheroica coneixedora de la identitat d'en Batman. I en Bruce ha tornat amb ganes de veure la gent i amb un humor una mica millor del que és habitual en ell.

Pel que fa a l'apartat tècnic, m'agrada perquè és un volum amb unitat en aquest sentit i hi tenim en Fabian Nicieza (guionista), en Marcus To (dibuixant) i en Ray McCarthy (entintador) treballant junts des del principi fins al final i fent una bona i coherent feina. He de dir, però, que em va fer parar una mica boig el joc de salts temporals endavant i endarrere que hi ha en alguns moments, però al final s'acaben entenent.

Què ens espera, ara? Doncs, amb les dates encara per confirmar (però tinguem paciència) el volum Red Robin: The Rabbit Hole (Red Robin 18-21 i Teen Titans 91-92), el tom Judgement on Gotham (Batman 708-709, Gotham City Sirens 22 i Red Robin 22) i finalment Red Robin: 7 Days of Death (Red Robin 23-26), que seran els tres darrers volums on hi haurà còmics de la col·lecció abans del rellançament massiu de títols de DC des dels nous números 1, esdeveniment del que tinc pensat parlar un dia d'aquests perquè no em fa gaire gràcia.

El bloc ha rebut un Premi Bloggero!

2011-09-21T17:33:00.002+02:00

Què és això del Premi Bloggero? Doncs en realitat he de dir, primer de tot, que no crec que Cementiri de Pneumàtics es mereixi cap premi. Sí que hi ha entrades que de tant en tant tenen força èxit i que a mi mateix em deixen satisfet, però estic lluny dels blocs interessants de veritat i que tenen molts seguidors i comentaris cada dia. Dit això, que és sincer, vull agrair formar part d'aquesta "cadena", perquè és això, el Premi Bloggero: una cadena de mencions d'uns blocs a uns altres pertànyer a la qual no deixa de ser un honor.

A mi m'ha esmentat la Mònica de Cinema en Cartells, un interessant bloc que parla de cinema a través dels seus cartells (el nom no podria ser més explícit, ben al contrari que el del bloc que esteu llegint en aquests moments), cosa que li agraeixo molt i que comporta, això sí, unes petites obligacions, que són fer una entrada explicant-ho (aquesta), enllaçar el bloc que t'ha esmentat, compartir una frase d'aquell bloc...

"Scarlett Johansson és perfecta"

De fet, és una cita d'una cita (i traduïda, si ens fixem en l'accent), i és una cosa que ja no penso, però la vaig pensar i em recorda els vells temps. Finalment, també s'ha de premiar 10 blocs i avisar-los. Se suposa que, al seu torn, ells han de fer el mateix. És com una cadena d'aquelles dels e-mails però amb un to infinitament més simpàtic, oi? Bé, he de dir que no vull obligar cap dels esmentats a seguir la cadena. Feu-ho si us ve de gust. Som-hi:

-Des del meu punt de vista: un bloc eclèctic on l'Eli, la primera blocaire que vaig conèixer en persona, ens explica de tot.

-It's not a phase: per als i les que sabeu que això vostre no és una fase, que és qui sou, i per als que no som exactament iguals però també ens agrada saber què fan i què pensen.

-Mulier Sapiens: un bloc per a dones alliberades i inconformistes, que també recomano que llegeixin els homes.

-La Batcova: bloc de còmics, amb un nom que m'enamora particularment.

-Rustu Comic Bloc: més còmics, amb especial esment de Marvel i del Capità Amèrica.

-ComiCat: totes les notícies relacionades amb el còmic en català.

-El Bloc del Commutador: lectures d'un home que ha de commutar cada dia i sap com aprofitar els viatges.

-Addictive Epicurean: una noia amb unes idees d'allò més interessants.

-V de Vampida: bloc d'una revolucionària que fa una mica de por però que en el fons és bona persona :P

-Cine a lo pareja: bloc sobre cinema amb un enfocament interessant que és, de fet, qui va premiar el bloc que em va premiar a mi.

Bola de Drac Z Kai, capítol 1

2011-09-20T11:23:00.001+02:00

Bé, ja he pogut veure, a través de la web del 3XL perquè ahir a les 21.30 no era a casa, el primer episodi de Bola de Drac Z Kai, malgrat que he mostrat la meva oposició a aquest projecte des que vaig saber que arribaria. Tot s'ha de provar per poder-ne parlar, i això és el que he fet.

En realitat només n'he vist el primer capítol, suposo que aniré seguint fins que me'n cansi perquè al cap i a la fi hi ha ganes de Bola de Drac, i és precisament per això que hi havia tanta expectació amb el retorn de la sèrie a les pantalles catalanes després d'anys d'absència i d'una generació de catalans i catalanes creixent amb el lamentable doblatge de la versió en castellà. Ja no és una qüestió de guerra d'idiomes i cultures, és que l'anime en castellà es confia a actors de doblatge normalets en el millor dels casos (el de Bola de Drac pertany al pitjor dels casos), mentre que en català els recursos que s'hi fan servir no són diferents dels que es dediquen a una sèrie de televisió o una pel·lícula, amb actors de doblatge de reconeguda trajectòria i veus diferenciades i característiques. En fi, que divago. Per què no m'agrada la idea de Dragon Ball Kai?

Primer de tot: què és? Doncs és una revisió de Bola de Drac Z que es va emetre al Japó entre abril de 2009 i març de 2011 per tal de commemorar el vintè aniversari de la sèrie. En què consistia aquesta revisió (el "kai" del nom)? Imatge en alta definició, nous opening i ending amb dibuix nou, remasterització del so i els efectes especials i nou doblatge amb la majoria del repartiment original.

Es veu que s'havien llençat o perdut molts dels cel·luloides originals i es van haver de refer digitalment, amb colors més suaus, i en general hi va haver petits canvis que potser, després de tants anys, nosaltres no serem capaços de notar. De tota manera, el més significatiu (i el primer punt negatiu, per a mi) és que no només s'han reduït escenes excessivament llargues (quant duraran els cinc últims minuts del planeta Namek, aquest cop?) i s'han eliminat els episodis de farciment (fillers) que no sortien al manga, cosa que no em sembla malament del tot, sinó que també s'han menjat la saga d'en Bu.

El tema més polèmic: la censura. En ple segle XXI, els japonesos van decidir aprofitar "l'avinentesa" per reduir una mica la càrrega violenta i sanguínia, i a sobre han venut a Occident una versió encara més suavitzada (anomenada Dragon Ball Z Kai i no Dragon Ball Kai), per tal d'evitar polèmiques que efectivament hi va haver en el passat. Quina imatge tenen els nostres pares de Bola de Drac? Doncs això. Em sembla molt malament, però. I, a sobre, als Estats Units hi va haver canals que, com és habitual allà, hi van afegir collita pròpia.

Un criat negre als Estats Units? No podia ser. Un tema massa sensible. Hauran de deixar d'emetre pel·lícules antigues, però no passa res amb El Príncep de Bel-Air perquè en Jeffrey era negre però els seus amos també.

I què passa amb Bola de Drac, la part de quan en Goku era petit i fins el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials? Doncs que la resumeixen en uns minuts del primer episodi (començant, però, amb la mort d'en Bardok, el pare d'en Goku), com hem pogut veure. I això que és la part preferida de la majoria de gent, em penso. També he observat el doblatge, que és un tema en què em fixo bastant com ja sabeu, i lamento l'absència d'algunes veus (la mítica del Follet Tortuga, que pertanyia a un actor de doblatge ja desaparegut, o la d'en Raditz, que era la d'en Joan Pera i aquí ens l'han canviat!), però per altra banda m'alegro que no les hagin canviat totes. Em pregunto, també, si s'han tornat a gravar com al Japó o s'ha aprofitat el doblatge antic. En cas que s'hagin tornat a gravar, s'han introduït canvis en el text? S'ha fet, potser, amb els personatges que tenen noves veus? Sí que he vist, però, que surt el nom correcte del drac (Shenron i no Xèron) i que es deia la paraula "saians". Veurem si es manté o s'alternarà amb "guerrers de l'espai".

L'opening i l'ending ens els haurem de mirar unes quantes vegades abans de poder dir si ens agraden o no, però de moment no m'han cridat gaire l'atenció, crec que no estan al nivell ni tan sols dels de Bola de Drac GT (que el millor que tenia, possiblement, eren les cançons). Em quedo, però, amb el repartiment d'actors i actrius de doblatge que surt als crèdits del final, tot un detall i un encert. I és l'únic lloc on veurem dibuix nou, cosa que per a mi no té gaire sentit si els capítols tenen els dissenys de sempre.

Més coses, ja que ens posem a analitzar-ho a fons en ser el primer capítol: quan es va saber que 3XL emetria Bola de Drac novament es va dir que ho faria en l'ordre de sempre (Bola de Drac, Bola de Drac Z i Bola de Drac GT, amb l'afegit de Kai), però s'ha començat per Kai. Entenc el raonament: és la "nova", la gent té curiositat, etc. Però... si encara queda algú que no recorda Bola de Drac ni tan sols vagament (és a dir, nens que van néixer o eren massa petits a l'època en que ja no s'emetia en català), i ha començat a veure-la per Kai... ja li han rebentat, per exemple, l'origen d'en Goku. El primer episodi de Bola de Drac Z Kai té un efecte sorpresa zero. I si no, just abans de l'ending fan un avançament del proper capítol en què ho rebenten tot.

Ja acabo. Les músiques de fons, la coneguda background music (BGM), havia de ser nova, però per si a la sèrie li faltava polèmica el seu compositor, en Kenji Yamamoto, va ser acusat de plagiar bandes sonores de pel·lícules. Mirem-ne un vídeo comparatiu:

Quan això es va fer públic, al Japó estava a punt d'acabar d'emetre's la sèrie, però es va substituir la banda sonora dels capítols que faltaven per l'original, la d'en Shunsuke Kikuchi. Així es va editar en DVD i Blu-ray i així ens ha arribat. Totalment lamentable, el cas, però d'altra banda m'alegro de continuar sentint la música com jo la recordo i l'he taral·lejat tantes vegades. Edito uns dies més tard perquè ja s'han començat a penjar vídeos de la sèrie en català a internet. Aquí teniu la primera meitat del primer episodi:

En resum: què en penso, de Bola de Drac Z Kai? Que no calia, que per fer una renovació a mitges no era necessari muntar tot aquest enrenou. Que la podrien haver redibuixat tota i se l'haurien mirat les noves generacions, però que tal com ha quedat no satisfà del tot els seguidors de tota la vida ni els nous. He dit "del tot".

Adéu a en Jordi Dauder

2011-09-16T18:46:00.000+02:00

Ahir va morir a l'edat de 73 anys en Jordi Dauder (1938-2011), que patia un càncer el tipus del qual no s'ha concretat, almenys oficialment, i que va rebre el Gaudí d'Honor als Premis de l'Acadèmia Catalana del Cinema en la seva tercera edició que va tenir lloc el 17 de gener d'enguany. Era un veterà actor de cinema i teatre, però sobretot era conegut pels seus papers televisius, en especial el d'en Mateu Montsolís:

Aquí el teníem a la mítica escena amb què acabava la vida d'en Mateu i l'Eulàlia Montsolís, dos germans enamorats i malvats que decideixen d'una manera dràstica acabar amb ells mateixos a Nissaga de Poder. De fet, és l'últim capítol, si no comptem aquella seqüela anomenada Nissaga: L'herència on, naturalment, no apareixia cap dels dos.

Però també tenim la seva inconfusible veu en anime, no us penseu pas que no hi va treballar, encara que fos poques vegades. I és ni més ni menys que a Bola de Drac, on va posar la veu durant un temps al Rei Gyûma, el pare de la Xixi i avi matern d'en Son Gohan:

Encara va tenir, però, una altra intervenció coneguda a la sèrie, molt més endavant. Us recordeu del Dr. Gero, reconvertit per si mateix en l'A-20?

Per cert, si encara hi ha algú que dubti de la immensa superioritat del doblatge d'anime en català sobre les versions en castellà, acabem de veure'n la prova: veus com les d'en Carles Canut, en Joan Pera i naturalment en Jordi Dauder. Doblatge professional, tant si es tracta de pel·lícules com si són dibuixos animats, per part d'actors sovint reconeguts. Aquesta és la resposta.

A banda d'aquests papers, també surt acreditat posant la veu a un personatge a Porco Rosso, la pel·lícula de l'Studio Ghibli, i suposo que hi deu haver altres petits papers que va fer en diverses sèries d'animació japoneses, però com que les fitxes de la web Eldoblatge.com són limitadetes... ho haurem de deixar aquí. Descansi en pau.

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 2

2011-09-14T19:35:00.001+02:00

Fa una mica més de dos mesos vaig fer el comentari de la lectura del primer volum d'Universo DC: Aves de Presa, la col·lecció que pretenia reunir en 6 gruixuts llibres de tapa tova quasi tota la sèrie de les Birds of Prey (abans que se n'inaugurés un nou volum fa relativament poc) i que va ser cancel·lada després del tercer. Doncs bé, avui toca el segon, que he acabat de llegir fa poc.

En aquest tom tenim els números 8 a 18, 22 a 26 i 28 a 30 de la sèrie, que correspondrien al període que va d'agost de 1999 a juny de 2001, però esclar, hi ha uns salts. Quina manera de fer una col·lecció integral, eh? Els números 19 a 21 es poden trobar al volum Nightwing: Hunt for Oracle, que Planeta va editar com a La caza de Oráculo dins la col·lecció dedicada al Nightwing d'en Chuck Dixon, curiosament també responsable de tot l'inici de Birds of Prey. El 27 no sé per què no es va afegir aquí, però els altres són molt necessaris per tal d'entendre la història, i com que no els inclouen els substitueixen per un article just abans de l'inici de la saga.

Aquesta segona entrega s'obre amb la història autoconclusiva que il·lustra la portada, una que em va semblar molt simpàtica i humana en narrar una trobada entre en Dick Grayson i la Barbara Gordon al circ on van morir els pares d'ell i unes interessants converses entre aquests dos éssers que sempre han tingut una complicada història d'amor.

Del número 9 al 14 té lloc la primera aventura més o menys llarga de la col·lecció, on la Black Canary torna a actuar sola a les ordres de l'Oracle i no hi veiem la Huntress (de fet, no la veiem en tot el tom). Aquí la Babs envia la Dinah a rescatar un científic presoner en un país fictici de llengua eslava (típic dels còmics de superherois, després passa el que passa i es pensen que Latveria existeix de debò), però la cosa es complica quan aquest vol endur-se també una arma humana que té l'aspecte d'un personatge que coneixem.

A continuació, una altra història autoconclusiva, de descans literalment, en què la Dinah és a casa en un merescut dia lliure (però no pot desconnectar de la seva vessant justiciera) i la Barbara coneix en persona, per fi, el misteriós home amb qui ha estat xatejant des del volum anterior. I és... algú que coneixem i que no diré, però que em cau molt bé, des de sempre, i que aquí comença una bonica amistat de les de "uiiii..." amb la nostra Oracle.

El final del número de transició presenta la següent minisaga, formada pels números 16 i 17, en què en Joker ha tornat a fer la jugada de representar diplomàticament un país (ja ho havia fet just en acabar la mítica història A death in the family (número 429 de Batman, el 1989), cosa que en realitat li impediria ser-ho per un altre país, encara que aquest segon sigui fictici), i anuncia el llançament de míssils nuclears sobre Nova York, que l'Oracle intentarà impedir mentre interroga l'home que la va deixar en cadira de rodes.

Destaca també l'aparició de la Power Girl, però no la que conec jo, sinó una encarnació anterior. Tot seguit, una altra història d'un sol número i altra vegada un país balcànic fictici, on la Dinah està de pas perquè torna d'una missió que només s'esmenta, i s'hi troba una guerra ètnica. És d'aquelles coses que un es troba casualment, esclar. Al final, aquest còmic enllaça amb la següent saga llarga del tom.

Tres números i escaig d'una aventura que ve precisament dels números inclosos al volum de Nightwing que he dit abans, i que ens situen la Dinah emmerdada en un pla per aconseguir un cor de goril·la per al personatge d'en Blockbuster, i és que com a conseqüència de l'aventura "perduda" la prenen per l'Oracle, de qui en realitat no coneixen la identitat. Parlant d'identitats, és en els números del 19 al 21 que la Dinah i la Barbara es coneixen en persona, per fi, però ens ho perdem.

Tot seguit, el número 25 tanca la història dels goril·les (per això deia "tres números i escaig") i torna a ser un número de transició, que no vol dir que no sigui interessant, en què aquesta vegada la Dinah descansa i la Babs i el seu amic veuen interromput el seu descans per un problema civil en què han d'intervenir.

El número 26 és una altra història autoconclusiva, però aquest cop és una missió: la Dinah ha de trobar una cèl·lula terrorista, però en comptes d'això troba una cova amb un perill d'una naturalesa diferent, on també coneix en Bane, encara enamorat de la Talia al Ghul però disposat a canviar l'objecte del seu amor. I després ja passem als últims quatre números d'aquest segon llibre, dedicats a una aventura de viatges en el temps i civilitzacions antigues del nord d'Europa i que m'han agradat en bona part perquè al primer d'ells tenim la primera trobada tranquil·la entre les dues protagonistes, i una conversa d'aquelles que m'agraden a mi, amb xafarderies i preguntes personals.

M'ha agradat, però l'interès de les històries és desigual, per al meu gust, i em comença a cansar que les missions tinguin lloc en països ficticis, farcits de tòpics eslaus o àrabs, o en jungles de tot el món. No sé com continua la col·lecció, a veure quan trobo el tercer i de moment últim tom a preu d'oferta com vaig trobar els dos primers, però en tot cas després em quedaré penjat a l'espera que El Catálogo del Cómic, que tindrà els drets de DC des de gener, tingui el detall d'acabar la sèrie, o anar-me comprant els números no recopilats als Estats Units de manera unitària i després enllaçar amb els TPB que sí que existeixen.

Concurs Arrietty, la nova de l'Studio Ghibli

2011-09-12T11:36:00.007+02:00

Avui proposo el primer concurs que ha tingut lloc des que es va fundar Cementiri de Pneumàtics. Es tracta d'una invitació per anar amb mi a veure al cine Karigurashi no Arrietty, la nova pel·lícula de l'Studio Ghibli que arribarà als cinemes aquest divendres dia 16 de setembre. La data ja la negociarem, però no hem de trigar gaire o ens la trauran de les sales de cinema. Vegem-ne el tràiler:

El film, de 2010, està dirigit aquesta vegada no per en Hayao Miyazaki, ni per l'Isao Takahata, ni pel fill del primer, en Gorô Miyazaki, sinó pel debutant Hiromasa Yonebayashi, que dirigeix per primer cop però que duu molt temps treballant a l'Studio Ghibli. El guió l'adapten la Keiko Niwa i el mateix Hayao Miyazaki. Arrietty no sembla que s'hagi de doblar al català, per desgràcia, però Aurum la distribuïrà a 90 sales de tot l'estat espanyol, cosa que no és gaire habitual amb les pel·lícules d'animació japonesa.

L'argument d'aquest film es basa en la novel·la de 1952 de la Mary Norton, que obria una saga que va durar cinc llibres, anomenada The Borrowers. El nom potser us sona d'una de les adaptacions cinematogràfiques d'imatge real que se n'han fet, la de 1997, on apareix en John Goodman. Doncs sí, és la mateixa història, però ambientada al Japó: una família d'éssers diminuts viu en una casa humana amagant-se de les persones, fins que la protagonista és descoberta pel nen humà.

De moment, allà on ha anat ha tingut bona acollida i el 2010 va guanyar el premi a la millor pel·lícula d'animació per part de l'Acadèmia Japonesa, però ja veurem si és molt bona o simplement bona (l'Studio Ghibli no ha fet res de dolent).

Què s'ha de fer per guanyar aquesta entrada per veure la pel·lícula en versió original subtitulada amb la meva preuada companyia? Doncs hi ha uns requisits: has de ser noia, haver nascut als anys 80 i encertar, en un comentari, quina és la meva pel·lícula preferida de l'Studio Ghibli. La primera que l'encerti guanya el concurs, i he de dir que com que jo mateix no tinc clar quina és la que m'agrada més (n'hi ha tres que podrien optar perfectament a ser-ho), hi ha tres respostes vàlides. Es pot encertar per sort o per fidelitat al bloc, on he parlat de Ghibli diverses vegades. Si compleixes els requisits jo sóc home de paraula i vindràs amb mi, encara que no et conegui d'abans. Si ningú no encerta (o no hi participa)... ja em buscaré algú, he he...

Còmics a Nova York

2011-09-10T10:50:00.001+02:00

Ja ho vaig avançar l'altre dia, en parlar de la vessant friki del meu viatge a Nova York: els còmics, un altre dia. No parlaré de la importància de Nova York als còmics, que és evident als de la Marvel, per exemple, on és seu de personatges com l'Spider-man o de grups com Els 4 Fantàstics. A DC s'esmenta, però alhora és la inspiració de Gotham de nit i de Metropolis de dia.

El que vull fer és parlar de les botigues de còmics que hi ha allà, almenys de les més conegudes. Entre les coses que em vaig apuntar abans d'anar cap allà hi havia tres botigues que havia conegut a través d'un fòrum de la ciutat, on hi havia un fil precisament d'aquest tipus d'establiment. Tenia l'esperança de trobar-hi marxandatge no disponible aquí, números endarrerits i preus increïbles. He trobat tot això, però he de matisar totes tres coses.

La primera que vaig visitar va ser Midtown Comics, segurament la més coneguda. Segons Google Maps té tres botigues, però la que vaig veure jo era la del carrer 40 amb la Setena Avinguda, molt a prop de Times Square. Té dues plantes: la primera està dedicada als còmics en si, amb molt material endarrerit (no vaig trobar res del que buscava, però, que eren bàsicament números de Detective Comics que no han estat recopilats en tom) a preu una mica superior a l'original. La segona és per al marxandatge. Allà hi ha ninots, samarretes d'aquelles que molen però que no comprem per internet perquè amb les despeses d'enviament no surten a compte, etc. No m'hi vaig comprar res perquè no anava sol i tampoc no podia mirar amb calma, però ja hi tornaré.

Precisament com que ja havia visitat una botiga de còmics no comptava amb poder anar a cap altra, però resulta que aquell mateix dia em vaig quedar sol un parell d'hores i vaig decidir no repetir Midtown, sinó anar a veure les altres que tenia apuntades. Una d'elles era Forbidden Planet, al carrer 13 amb Broadway, molt a prop de Union Square. És molt més petita que l'altra, però també era plena de gent i té dues plantes. A la de dalt hi ha manga i marxandatge relacionat amb el còmic i l'animació del Japó, i a la de sota, la primera, la resta de còmic i marxandatge. També hi ha samarretes que molen. Curiosament, a Dublín tenen una botiga, però no hi vaig entrar perquè malgrat que l'escala era llarga volia veure la ciutat i tampoc no em sobrava el temps.

Un carrer més avall (a la següent cantonada) del Forbidden Planet novaiorquès hi ha Strand Book Store, una botiga que tenia vista també per internet i que és on vaig fer les compres. És una llibreria enorme que té una respectable secció de còmics a la tercera planta, que és petita i permet veure les plantes inferiors. Una mena d'Abacus Balmes molt més gran, però amb l'estil de La Central, per entendre'ns. Allà havia llegit, i és cert, que tenien volums recopilatoris a molt bon preu. I aquests són els que em vaig comprar:

Són Green Arrow: Into the Woods (amb els 7 primers números del nou volum), Gotham City Sirens: Strange Fruit (números 14 al 20), Gotham City Impostors (Detective Comics 867-870) i Outsiders: The Hunt (números 21 a 25 del volum 4). Són llibres que formaven part de la meva wishlist i els vaig adquirir sense dubtar gens perquè si bé normalment els compro a Bookdepository.com, on tenen el preu pràcticament convertit del dòlar sense afegir-hi res, cosa que està molt bé, allà els podia comprar al moment i gairebé a meitat de preu. La foto no es veu gaire bé (creieu-me, ho he intentat diverses vegades però no hi ha hagut manera), tot i que es pot apreciar el que dic:

Ho veieu? Preu orginal, gairebé 23 dòlars, i el final 13,80. Voleu fer la conversió en euros? He de dir que, com en gairebé tot a Nova York, al final t'hi afegeixen taxes, el que aquí seria l'IVA que normalment està inclòs en els preus que es mostren al públic, però em va sortir igualment molt bé. No vaig agafar més coses, i n'hi havia unes quantes de les que volia, perquè la meva economia està força malament, però us la recomano moltíssim, aquesta botiga, si voleu comprar volums recopilatoris tant de tapa tova com de tapa dura. Jo no sé si són de segona mà, però molts d'ells eren tan recents que ho dubto.

A banda dels còmics, als carrers hi havia parades com aquesta on venien xapes relacionades amb superherois. Em vaig quedar una mica amb les ganes de comprar-ne alguna, però em sembla que no eren gaire barates i, a més, no tenia cap constància de la seva oficialitat. I bé, s'ha de passejar l'orgull:

Aquest sóc jo el dia que vam fer l'excursió organitzada que mostra els contrastos de la gran Nova York, entre illes tan diferents com el Bronx o Queens, i Brooklyn, on aquell dia la comunitat jueva ortodoxa celebrava el sàbat i anava a les sinagogues. Al mig de tot això em teniu a mi amb la samarreta del Batman, una samarreta que per cert va ser elogiada aquell dia dos cops, per part d'un venedor indi de botiga de regals i a l'esmentada Strand Book Store per part d'un altre client. Genial.

Vessant friki d'un viatge a Nova York

2011-09-08T14:10:00.004+02:00

La setmana passada vaig ser a Nova York. Sí, es van publicar entrades igualment perquè les vaig deixar programades, i és que no volia deixar els meus milers de fans sense novetats. De res, de res. Doncs bé, allà vaig poder fer, entre altres coses, algunes frikades. A més, amb premeditació, que té més gràcia. Una d'elles va ser buscar localitzacions de pel·lícules i sèries i fer-hi fotos. Comencem:

Sabeu què és això? I per què hi ha una cadena (amb un cartell que tapo on diu que es respecti la privacitat de les persones que viuen allà)? Doncs per això:

És el portal de casa de la Carrie Bradshaw, de Sexe a Nova York, situat al número 66 de Perry Street, al barri de Greenwich Village. No gaire lluny d'allà tenim aquest altre edifici emblemàtic i de pelegrinatge per als frikis:

L'edifici on se suposa que viuen els protagonistes de Friends, situat a la cruïlla entre els carrers Grove i Bleecker, a pocs minuts de casa de la Carrie. Ho podem veure al següent vídeo, que si no heu vist el final de la sèrie us recomano que atureu tan bon punt s'hagi vist la casa:

Passem a les pel·lícules, amb una altra cruïlla que vaig buscar per tal que es veiés de la mateixa manera que al pòster:

A algú li sona aquesta imatge? Doncs si no és així, aprofito per recomanar la grandíssima pel·lícula Once Upon a Time in America, d'en Sergio Leone i de 1984, amb una espectacular banda sonora de l'Ennio Morricone i un pòster que feia així:

Què? Malalt, eh? I ben orgullós que n'estic. Si us interessa saber on cau (va costar una mica de trobar tot i que tenia apuntada l'adreça), és a la cruïlla entre els carrers Water i Washington, a Brooklyn concretament. També és obligada la parada a la joguineria FAO Schwarz, a la Cinquena Avinguda amb el carrer 58, on hi ha un objecte mític d'una pel·lícula:

El famós piano de l'escena més coneguda de Big (1988), on la joguineria també apareixia. No hi vaig pujar perquè a banda que s'havia de pagar, la mitjana d'edat dels que sí que ho feien era com la que es pot deduir en veure les personetes que apareixen a la foto. A veure si sabeu què és això:

No us sona de res? Sincerament, no recordo si a la pel·lícula es veu per fora, però sí per dins, i hi va tenir lloc una de les escenes més conegudes de la història del cinema:

Pertany a When Harry met Sally (1989), i el lloc, que no deixa de ser un restaurant barat, es va fer famós gràcies al film, fins al punt que hi vaig ser de nit i de dia i no hi vaig entrar, de la gent que hi havia, 22 anys després. De tota manera, vaig fer una foto d'un cartell que hi ha dins:

Jo volia menjar un dels sandvitxos de pastrami que tenen, no necessitava tenir el que té la Meg Ryan a la pel·lícula, i encara menys quan no és autèntic, però bé, el cartell és curiós. Si voleu fer el mateix que jo i potser, amb sort, entrar-hi, és al carrer Houston, entre els carrers Ludlow i Orchard, al barri de Bowery. Recordeu Forrest Gump (1994) i el negoci de gambes que volia obrir el personatge d'en Bubba?

El 1996 es va obrir a la vida real a Monterey (Califòrnia) i va esdevenir una cadena que ara té més de trenta restaurants, un d'ells a Times Square, a Nova York, que és on vaig fer jo la foto. Hi ha una pel·lícula que potser us sona, que es diu Serendipity (2001). Jo no l'he vist, algun dia ho faré, però treu el nom d'un local que existeix, que també surt a la pel·li:

Està situat al carrer 60 Est, entre la Segona i la Tercera Avinguda, i força a prop d'aquest lloc emblemàtic que, per desgràcia, no vaig saber trobar perquè la informació que havia tret d'internet era errònia. Es veu en comparar les fotos:

La imatge pertany a Manhattan (1979), una de les obres més aclamades del mestre Woody Allen, i no és pas el pont de Brooklyn ni el de Manhattan, sinó el de Queensboro. Concretament, el punt no sé quin és, però jo vaig fer aquesta foto:

El pont ja es veu que és el mateix, però no vaig trobar l'angle ni aquell banc. Després vaig veure, baixant per un carrer des d'on es veia el riu, zones amb bancs, i probablement era per allà, però no vaig fer cap foto més. El cas és que buscant informació vaig trobar que s'havia de mirar des del carrer 59, però allà no hi ha cap banc i l'angle és el que es veu a la meva foto. Ha de ser més avall, en alguna de les zones amb bancs. Anar provant. Per acabar amb les pel·lícules, recordeu Coyote Ugly (2000)? Doncs el lloc existeix:

Està situat a la Primera Avinguda, entre els carrers 9 i 10, però no hi vaig entrar. Altres frikades que vaig fer consistien en trobar referències a sèries, com les que veurem ara, començant per una que vaig començar a veure, m'estava decebent i a partir de la segona temporada m'ha captivat:

Vaig descobrir que la cadena de botigues de roba Banana Republic tenia una línia de trajos basats en Mad Men, i com que el personatge d'en Roger Sterling és el meu preferit, i no pas en Don (de la roba del qual també vaig fer una foto), és amb ell que exemplifico aquest fet.

Hi havia cartells bastant visibles (grans) anunciant noves sèries i noves temporades de les sèries ja existents, com per exemple aquest que ens prepara per a la segona de Boardwalk Empire, l'hereva espiritual de The Sopranos. Ara que parlo d'això, vaig visitar les botigues de la NBC (Friends) i la HBO (The Sopranos, Boardwalk Empire, Sexe a Nova York, Six Feet Under...) per tal de comprar alguna coseta per a mi (de fet, una: la samarreta del Bada Bing, el club d'striptease dels Soprano), i sobretot per a regalar. Aquestes coses es poden adquirir per internet, però a banda de les despeses d'enviament que em vaig estalviar, anar a les botigues físiques forma part també del pelegrinatge.

Hi ha més llocs frikis, segur, però aquests són els que jo buscava. I potser us preguntareu per què no parlo de còmics. Bé, és que l'entrada ja ha estat prou llarga. Dels còmics, perquè allà també hi ha botigues famoses de còmics i és un dels països del món on el Novè Art té més importància, en parlaré la propera vegada.