Amb la creació de la malaurada Joey va quedar clar que en Matt LeBlanc s'associaria sempre al famós i estimat personatge que va interpretar a Friends de 1994 a 2004, i malgrat que el seu spin-off d'una temporada i mitja va ser un fracàs total, en David Crane (cocreador de Friends) va saber aprofitar aquesta imatge i donar-li un gir molt intel·ligent.
El que se li va acudir juntament amb en Jeffrey Klarik va ser Episodes, una comèdia de situació o sitcom on ens trobem en Matt LeBlanc fent de... Matt Leblanc. L'any 2012 li va proporcionar el Globus d'Or al Millor Actor de Comèdia i aquest 2013 es va haver de conformar amb la nominació al mateix guardó, però no està gens malament, oi?
En què consisteix, doncs, aquest producte exitós que es ven gràcies a l'actor però on, en realitat, fa un paper secundari?
Els protagonistes són en Sean Lincoln (Stephen Mangan) i la Beverly Lincoln (Tamsin Greig), un matrimoni britànic de guionistes que ha triomfat al seu país amb una sèrie que tindrà un remake als Estats Units, seguint l'estel·la d'altres versions americanes d'obres britàniques com ara The Office o Shameless, que també escriurà aquesta parella.
El problema és que la cadena nord-americana hi introdueix tants canvis que el resultat final no s'assembla gaire a la sèrie que al Regne Unit ja ha aconseguit diversos premis BAFTA. El més destacat és, sense anar més lluny, el canvi del protagonista, un ancià (Richard Griffiths, conegut com l'oncle Vernon de la saga Harry Potter), per un actor molt més jove i popular als Estats Units.
Exacte: és en Matt Leblanc (Matt LeBlanc), el Joey de Friends, elecció que no agrada a cap dels dos però que repugna especialment la Beverly ("Bev"), i és que en té una imatge força associada a la que donava el seu personatge més famós i no tan allunyada de la realitat com podríem pensar. S'entén que l'actor no deu ser així de capsigrany a la seva vida real fora d'Episodes, que fa una mica de Joey (les referències al personatge que el va marcar per sempre són constants), però com que s'interpreta a ell mateix costa tenir-ho en compte.
I si els canvis a la sèrie no són del gust dels seus creadors, com tampoc no ho és el clima de Hollywood per a la Bev (tot i que curiosament Episodes es filma al Regne Unit), el que tampoc no poden suportar és el seu entorn laboral, ple d'esnobs que no entenen els protagonistes en absolut i que els mostren falsos somriures mentre fan i desfan com els surt dels nassos.
Un d'ells és en Merc Lapidus (John Pankow), el director de la divisió californiana de la cadena, un home d'actitud força despòtica que enganya la seva dona, cega a causa d'un accident. Malgrat que no és especialment atractiu ni alt, ni pren les decisions adequades, és un fanfarró de ca l'ample.
S'entén amb la Carol Rance (Kathleen Rose Perkins), la número 2, que és especialista en mentir i dir que sí per després clavar punyalades per l'esquena. Al principi no cau especialment bé, però a mesura que avança la sèrie estableix una amistat un xic egoista amb la Beverly i li acabem agafant afecte.
El seu somni és que en Merc deixi la seva dona Jamie (Genevieve O'Reilly) i substituir-la, tot deixant de ser la seva amant en el procés, però sap que ho té fumut perquè contra una dona cega és pràcticament impossible competir.
Dels personatges importants només ens queda esmentar-ne un, que és la Morning Randolph (Mircea Monroe), el reclam femení de Pucks, la sèrie dins la sèrie. Una dona que té molts més anys dels que sembla gràcies a la cirurgia plàstica i que provocarà la majoria d'embolics de faldilles que tenen lloc a Episodes, que no són precisament pocs.
A banda d'aquests personatges també coneixerem la Myra, que sempre fa una lletja cara de fàstic, l'assetjadora Labia o l'esmentada cega Jamie, entre altres que contribueixen a provocar moltes de les situacions humorístiques d'una sèrie que també es recolza en les diferències culturals i lingüístiques entre britànics i americans.
N'acabem de veure un tràiler força llarg, i on per cert hi ha censura en forma de xiulets que en realitat no trobarem als capítols (podem sentir en Joey dient "fuck"!). La sèrie s'emet primer al Regne Unit, a la cadena BBC Two i la BBC HD, i després a la Showtime nord-americana, i de moment n'hem pogut veure 16 episodis, repartits en una primera temporada de 7 i una segona de 9, estructura gens habitual a la televisió dels Estats Units però sí a la britànica.
Val a dir que té un humor molt especial i que en els primers dos o tres episodis podem tenir la sensació que no acaba d'arrencar, però em podeu creure si us dic que s'anima i acaba enganxant. Ara caldrà esperar l'arribada de la tercera temporada, prevista per a principis de 2014. Sí, això també és típicament britànic: pocs episodis i moltíssima espera entre temporades.
Coneixia en Satoshi Kon com a director d'anime, suposo que com la majoria de la gent que n'hagi sentit o llegit el nom, i també per la seva prematura defunció l'any 2010 a l'edat de 46 anys a causa d'un càncer de pàncrees.
Sabia que havia fet pel·lícules com Perfect Blue, Paprika, Millennium Actress o Tokyo Godfathers, però les seves poques obres de manga, format al qual es va dedicar breument abans d'embarcar-se en l'animació, les coneixia sense saber que eren d'ell. Si més no, no m'havia quedat el nom de l'autor d'una obra que Planeta DeAgostini va publicar el 1994 amb el títol de Regreso al mar.
Però el 2012 es va publicar el volum Historias cortas de Satoshi Kon (que tinc a la llista de desitjos) i es va anunciar que molt probablement arribaria l'esperadíssima reedició de Kaikisen o, com s'havia traduït 18 anys abans, Regreso al mar.
Finalment, pel 31è Saló del Còmic de Barcelona vam poder adquirir la nova versió d'una obra descatalogadíssima anys enrere, i ara amb sentit de lectura oriental, nova traducció d'en Marc Bernabé i —característica més discutible i innecessària perquè ens fa pagar 14,95 € per 200 pàgines quan l'estàndard per a aquesta quantitat de pàgines és la meitat— tapa dura.
Superada aquesta sorpresa negativa amb l'argument que en tractar-se d'un volum únic és una despesa inesperadament alta però que no s'allargarà en el temps com sí que passarà amb la caríssima nova edició de Fénix del mestre Tezuka, vaig comprar el llibre i reconec que me n'alegro, perquè m'ha agradat força.
Regreso al mar es va publicar en 11 entregues a la revista Young Magazine durant l'any 1990, i després es va recopilar en aquest volum únic en què coneixem el fictici poble d'Amite, a la costa japonesa, i alguns dels seus habitants, que gaudeixen d'un clima i un mar benèvols gràcies —diuen— a un tracte fet amb una sirena segons el qual el poble seria pròsper a canvi que tingués cura d'un ou que hauria de tornar al mar cada 60 anys, moment en què s'hauria de fer càrrec d'un altre ou.
L'ou reposa al santuari del poble, és la relíquia d'aquest centre religiós, i com és natural en aquests casos hi ha gent que hi creu mentre que d'altres no li donen cap importància. Precisament del segon grup és el propi sacerdot, que està venent terrenys del poble a una corporació un xic tèrbola que vol transformar Amite en un complex turístic, tot plegat en nom del progrés i la modernització.
El seu fill, en Yôsuke, que és el protagonista de la història, no s'acaba de creure que l'ou sigui realment un ou de sirena, però duu a terme la seva tasca de canviar-li l'aigua cada setmana, més que res per complaure el seu avi, que sí que hi creu. Els seus amics Natsumi i Tetsu, en canvi, no són escèptics com en Yôsuke.
El protagonista, però, viu al llarg del relat diverses experiències que no pot explicar i que el van convencent que l'ou, com a mínim, té alguna cosa de màgica i fantàstica, però el que té clar des del principi és que no està disposat a deixar que el seu poble, per molt tecnològicament endarrerit que estigui, perdi l'encant i els seus pescadors els "fruits del mar" que els permeten viure.
És per això que amb l'ajuda dels seus amics i enfrontant-se tant al seu pare (que no és un avar malèvol com tothom es pensa, sinó que té els seus motius per tal de recolzar la modernització d'Amite) com al senyor Ozaki, el cap visible de l'empresa que duu a terme les obres del poble, decideix protegir l'ou sigui com sigui i amb això provoca els moments de tensió i el clímax d'un manga per altra banda tranquil i agradable.
Regreso al mar és com una pel·lícula però en paper, i segurament és aquest domini del ritme narratiu el que va permetre al mestre Kon triomfar com a director d'animació. La història es fa curta, perquè és amena, però té el que ha de tenir, no li sobra absolutament res, ens diu el que ens ha de dir i ens deixa amb molt bon gust de boca.
Pel que fa al dibuix, molt semblant al de Katsuhiro Ôtomo (Akira) com es podria esperar d'un exajudant seu com era en Satoshi Kon, és d'estil realista i ric en detalls, i fuig dels ulls exagerats tan típics del manga i l'anime per tal d'oferir-nos una imatge versemblantment japonesa, tant en els paisatges com en les cares dels personatges.
Ben mirat, com que és un bon manga i la seva lectura és d'allò més agradable, la tapa dura d'aquesta edició fa que sigui una bona idea endur-se'l de viatge per tal de fer-ne una relectura. Tot i així, jo me n'he dosificat la lectura en sessions de 40 pàgines per tal d'amortitzar els calés, una de les meves pràctiques habituals.
Després d'un inici prometedor i un final caòtic i de molta menys qualitat, la segona etapa editorial de Birds of Prey acabava i la col·lecció es renovava com totes les col·leccions de l'Univers DC amb The New 52, la tardor de 2011.
I ho ha fet amb molt d'encert, si hem de jutjar la nova BoP pels seus 7 primers números, publicats de novembre de 2011 a maig de 2012 i recopilats a Birds of Prey: Trouble in Mind, tots escrits per en Duane Swierczynski i dibuixats per en Jesús Saiz, equip que afortunadament no canvia en tot el volum i que, per tant, dóna unitat a l'etapa.
Per començar, l'equip de les Birds of Prey sempre havia estat format per, com a mínim, la Barbara Gordon (Oracle) i la Dinah Lance (Black Canary), i gairebé sempre hi havia un tercer membre que era la Helena Bertinelli, la Caçadora.
Però a la nova Birds of Prey només una d'elles es manté, que és una Black Canary perseguida per assassinat (no se'ns expliquen més detalls) i disposada a tornar a formar el grup encara que sigui sense el recolzament d'una recuperada Babs Gordon que, com ja sabem, torna a fer de Batgirl.
La primera lluitadora que s'uneix al nou grup és la Starling, de nom civil Evelyn Crawford, un personatge creat precisament al primer número d'aquesta nova etapa i que se'ns presenta com una vella amiga de la Dinah que domina la lluita cos a cos i les armes de foc. El seu aspecte es caracteritza sobretot pels tatuatges que duu al braç esquerre i part del coll.
Com que la Batgirl no vol unir-se a l'equip que en la seva anterior encarnació havia creat ella mateixa, al·legant poques ganes de col·laborar amb noies perseguides per la Llei, proposa com a tercera component la Katana, la Tatsu Yamashiro, que coneixíem dels Outsiders abans del rellançament de l'Univers DC.
Igual que abans, és una experta espadatxina que no dubta a l'hora de matar i que està convençuda que dins la seva katana hi ha l'ànima del seu marit assassinat per la Yakuza, que en teoria la guia en les seves decisions i l'informa sobre la gent que es va trobant.
I no és cap sorpresa, perquè ja ho vèiem a la portada del recopilatori, que la quarta membre de les refundades Birds of Prey no és una superheroïna de mètodes discutibles i discutits, sinó directament una de les dolentes: la doctora Pamela Isley, més coneguda com a Poison Ivy.
No queda gaire clar com és que la Black Canary en defensa la pertinença al grup amb tant convenciment, més enllà de les indubtables i extraordinàries habilitats que hi pot aportar, però com a lectors som testimonis d'una escena que si bé no explica gaire, sí que augura problemes de convivència en el futur proper.
Abans hem dit que la Batgirl no volia formar part del grup, però això no vol dir que no hi col·labori puntualment, com veurem entrada la saga.
Birds of Prey: Trouble in Mind és un volum de presentació del grup, però lluny de quedar-se aquí ens ofereix un interessant arc argumental únic (podrien haver estat històries autoconclusives però no ha estat així) que obliga el grup de superheroïnes a enfrontar-se a un enemic pràcticament intangible: un paio que es fa dir Choke i que empra sofisticades tècniques de control mental per tal de fer que un exèrcit de pobres diables dugui a terme petites accions que formen part d'un pla més gran i misteriós.
Aquests pobres diables duen vides completament normals i són activats a distància en moments determinats, i les seves accions poden ser de diverses menes, les més perilloses de les quals les explosions espontànies.
Les protagonistes no s'escaparan d'aquest control mental i en un moment o altre experimentaran angoixants pèrdues de la noció del temps, llacunes de memòria i altres alteracions que els complicaran molt la vida i encaminaran la història a un clímax que no és el final de la saga, ja que el final del volum promet que tornarem a veure aquesta organització, desconec si de seguida o més endavant.
Birds of Prey: Trouble in Mind és un molt bon inici de la nova etapa de la col·lecció, fa neteja respecte al decebedor comiat pre-The New 52 i amb un guió ben lligat i un dibuix no excessivament detallat però sí adequat per a les escenes d'acció promet trepidants aventures en els propers números, que evidentment també ressenyaré. Una altra de les bones del nou Univers DC.
Continuem amb les ressenyes dels volums en català de Cinturó Negre malgrat que ja se sap que acabaran al número 19, l'últim que s'ha publicat i es publicarà en la nostra llengua. El fet que encara me'n quedin per llegir em recorda constantment aquesta desgràcia, però em vaig comprometre a escriure'n les ressenyes i continuaré fent-les, fins i tot quan continuï llegint la història en un altre idioma, encara per determinar si el japonès o l'italià.
Al volum 15 deixàvem la Ginger i la Fujiko al Mundial de Judo de Iugoslàvia de 1989 donant una imatge sorprenentment bona en el cas de la Llargaruda i inesperadament dolenta pel que fa a la protagonista, però al 16 veiem com es resol tot plegat.
La Fujiko, com dèiem, fa un paper sorprenentment bo amb la seva barreja d'actitud covarda i una sort del principiant que ja fa massa temps que no és de principiant i on es comencen a veure els resultats dels ensenyaments del mestre Jigorô, però la finalíssima de la categoria absoluta és contra la temible Teleshikova, i la Teleshikova és molta Teleshikova.
Tot i així d'alguna manera, qui sap si per distraccions de la soviètica causades per l'enrabiada de no poder-se enfrontar a la Ginger, o si per les pròpies qualitats de la Llargaruda, el combat esdevé molt més emocionant del que ens pensàvem.
Arriba un punt que fins i tot comencem a creure que la Fujiko s'endurà la medalla d'or, perquè prop del final està guanyant per punts, però com hem dit la Teleshikova és molta Teleshikova i al final se'n surt amb un ura nage (projecció cap enrere) dels seus i s'acaba el somni de la millor amiga de la Ginger.
Curiosament, encara que aquesta derrota dóna a tot plegat el realisme que es pot esperar de qualsevol obra del mestre Naoki Urasawa (encara que diguin que Cinturó Negre l'avergonyeix una mica), ens queda un bon regust de l'actuació de la Llargaruda i esperem que com a mínim s'endugui la medalla de bronze al combat pel tercer lloc, la també coneguda com a "final de consolació", però hi fa un ridícul estrepitós i se'n va a casa amb les mans buides.
A la Ginger, que creia en la seva amiga, li sap greu, i l'actitud agressiva de la soviètica li fa tan poca gràcia que li clava una mirada severa que promet acció en el futur, suposo que als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.
Però bé, tornant a la protagonista, ha de disputar la final de la categoria de pes per sota dels 48 kg. i hi ha arribat guanyant tots els combats pels pèls, capficada per l'absència del periodista Matsuda, com ja vam dir a l'anterior ressenya apartat de la seva feina per una malaltia del seu pare, però disposat a arribar a Belgrad a temps per a veure-la guanyar.
Tot són dificultats i ens fa patir molt el seu viatge en taxi des de Zagreb (a l'actual Croàcia), perquè fins i tot quan el conductor s'assabenta de la implicació de la Ginger, a qui admira, i enfonsa el peu a l'accelerador, el temps va passant i l'estrella japonesa del judo continua moixa.
Però només li cal veure un instant el noi, que per fi arriba a la seu del campionat, per tal de recuperar l'empenta que l'ha caracteritzat fins ara, de manera que resol el combat a la seva coneguda manera.
Un ippon seoi rapidíssim que meravella tot l'estadi i que li dóna una altra medalla d'or, que suma a la que ja tenia pels Jocs de Seül.
A ella tot això se li'n fum, ara només pensa en en Matsuda, perquè sent alguna cosa per ell encara que no ho vulgui reconèixer ni en els seus pensaments més íntims. Tant li fa que la fotògrafa Kuniko i el penques d'en Kazamatsuri hagin intentat sembrar zitzània tot parlant malament del nano: s'havia de produir aquest retrobament tard o d'hora.
Però aquesta escena pràcticament d'amor queda interrompuda i, a més, en Matsuda torna a parlar massa i donar a la protagonista la impressió que només s'interessa pel seu vessant esportiu, de manera que es tira pedres a la pròpia teulada.
Tornant al Japó després del Mundial, un Jigorô empipat per la pobra imatge que ha donat la seva néta en tots els combats llevat de la final accedeix a permetre-li treballar a l'agència de viatges Tsurukame Travel si amb l'equip femení de judo de la universitat Mitsuba, d'on està a punt de graduar-se, venç un altre equip escollit per ell mateix.
Potser llegint altres entrades ja ho heu sospitat, però si no és així ho diré abans de començar per tal que quedi clar: sóc molt d'en Batman, i en Superman també m'agrada, però en tinc i n'he llegit moltíssims menys còmics que no pas del Cavaller Fosc.
Tot i així estava convençut d'anar a veure la darrera pel·lícula de l'Home d'Acer, el nou intent de rellançar la franquícia després del fracàs de Superman Returns (2006) —que a mi em va semblar entretinguda— i de crear un ric Univers DC cinematogràfic, tot seguint els passos de la competència, Marvel, que ho està fent amb èxit des de fa molts anys.
Com sempre passa en aquests casos, i es podia esperar d'una pel·lícula basada en el superheroi més popular de tots els temps, que enguany ha fet els 75 anys, molta gent ha quedat descontenta de l'adaptació. És el que hi ha, sempre hi ha gent impossible de satisfer, sobretot pel que fa al cinema basat en còmics.
Per la meva banda, tot i ser una persona molt menys experta en Superman que en Batman, he percebut les llicències que la pel·lícula dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen) es pren, però no podem viure sempre de l'aclamat film de 1978, hem de reconèixer que Man of Steelestà força bé i com a mínim tothom coincideix en què és millor que la de 2006.
Potser ha estat per tràilers com aquest, que ens inflaven les expectatives des de feia mesos, unes expectatives que havien nascut quan es va saber que hi hauria una nova pel·lícula d'en Superman, dirigida pel senyor Snyder i escrita per David S. Goyer i Christopher Nolan (també productor), responsables de la trilogia més recent d'en Batman.
O potser ha estat perquè s'esperava quelcom precisament del nivell de l'esmentada trilogia del Cavaller Fosc, i és cert que des de Warner Bros. s'han encarregat de vendre'ns-ho d'aquesta manera. Fins i tot pot ser que hagi estat per això, perquè el seu to (no argumental, sinó visual) és fosc com el de Batman Begins, El Cavaller Fosc i The Dark Knight Rises. Però Man of Steel no és Batman Begins, encara que també sigui una pel·lícula d'orígens d'un personatge icònic i se n'hagi encarregat la mateixa gent. Sigui com sigui, amb defensors i detractors, ha funcionat i té prevista una seqüela per a l'any que ve, sense fer-nos esperar els habituals 3 anys de mitjana que acostumen a passar entre les entregues d'una sèrie cinematogràfica.
El cas és que, pel que percebo, ha agradat sense entusiasmar en excés. A mi també hi ha coses que no m'han agradat, i en parlaré, però em disposo a fer la meva particular ressenya de la pel·lícula defensant allò que crec que fa bé.
Començant pel protagonista, en Henry Cavill, que abans d'aquesta pel·lícula el més important que havia fet era la sèrie The Tudors, no és excessivament carismàtic però trobo que fa una bona feina, i penso que no era necessari que en Superman/Kal-El/Clark Kent estigués encarnat per una cara massa coneguda.
Aplaudeixo també el fet que sigui un Superman de pit pelut i barba en segons quins moments, i que s'hagin eliminat el ridícul rínxol rebel del front i els "calçotets per fora". És 2013 i hi ha coses que potser no calen ni tan sols en un film clarament de fantasia com el que ens ocupa.
També m'agrada la nova Lois Lane, interpretada per una Amy Adams que es conserva força bé malgrat els seus 38 anys, gairebé 39. Aporto la dada relativa a l'edat perquè en Clark representa que en té 33 (curiosament l'edat de Jesucrist quan va morir, i el seu paper de salvador ha fet que més d'un hagi trobat a la pel·lícula tot de referències religioses cristianes).
Per altra banda, quan vaig saber que seria l'Amy Adams la que faria d'eterna noia de l'Home d'Acer tenia por que la fessin tenyir de morena, al capdavall és el color dels cabells de la Lois de tota la vida, però afortunadament li han permès lluir la seva cabellera pèl-roja habitual, que no natural (tot i que passaria pel seu autèntic color).
La relació entre el seu personatge i el del protagonista, tractada durant dècades als còmics (i també als films i les sèries que se n'havien fet fins ara) com un fals triangle amorós, és revisada a Man of Steel per tal d'oferir-nos una versió més creïble i versemblant que també m'ha agradat, encara que a molts els sembli un sacrilegi i vulguin continuar creient que unes ulleres poden canviar tant el rostre d'algú que la seva presència o absència ens faci veure-hi respectivament un simple periodista o el superheroi més gran de tots els temps. No siguem criatures i acceptem que així és millor.
El que no m'agrada, però, és que per molta Lois Lane que sigui, i per molt intrèpida que sigui com a reportera, sigui testimoni de primera mà de gairebé tots els esdeveniments de la pel·lícula. En altres paraules, la seva participació en segons quines escenes em sembla forçada i injustificada, com també trobo forçat, i accelerat i poc realista, el seu enamorament de l'heroi. Per a acabar-ho d'adobar, hi ha lleis de la física que no s'apliquen a la senyoreta Lane. Si veieu o ja heu vist la pel·lícula m'entendreu.
Pel que fa a la història en si, i a la manera d'explicar-nos-la, no cal que us amoïneu perquè si bé és cert que Man of Steel explica les coses d'una altra manera, llicències incloses, tot el que hi ha d'haver, tot el que podria esperar un lector habitual dels còmics d'en Superman, hi és.
Si a algú no li agraden les adaptacions cinematogràfiques de còmics, i per desgràcia molta gent s'enorgulleix de no quedar mai satisfeta en aquest aspecte, que es quedi amb la literalitat de Sin City, però un film per a les masses ha de mirar de satisfer tota mena de públics i alhora sorprendre una mica els fans més experts, i en la meva humil opinió aquest ho aconsegueix.
Oblideu-vos d'en Lex Luthor: l'enemic aquest cop és el General Zod (interpretat per en Michael Shannon, conegut pel seu personatge de Nelson van Alden a Boardwalk Empire), el líder militar de Krypton que va intentar un cop d'estat per tal de fer front a la decadència del planeta i que va ser empresonat a la Zona Fantasma, d'on va poder escapar a causa de la destrucció del seu món. Des de llavors busca la manera de destruir el nen que va ser enviat a la Terra com a últim supervivent de Krypton, que resulta que no és pas l'últim.
No em sembla pas malament que aquest cop s'hagi optat per evitar l'enemic obvi, que segur que sortirà a la segona part, i que la nèmesi del protagonista sigui un dels enemics habituals dels còmics que, de fet, també sortia a Superman i Superman II. El paper del senyor Luthor, que als còmics consisteix bàsicament en intentar convèncer el món del perill que representa tenir entre nosaltres un extraterrestre com en Superman, era innecessari en la història que ens han explicat aquest 2013. Ja tindrem temps de veure'l, n'estic segur. I també la kryptonita, substància que com tothom sap és el punt feble del protagonista però que aquí no fa acte de presència. Al cap i a la fi, ja té prou debilitats pel simple fet de ser un superheroi novell, amb dubtes i traumes, que comet errors.
He dit que era una pel·lícula d'orígens, i ho és. Comença a Krypton, el dia del naixement d'en Kal-El, fill d'en Jor-El (el científic més important del planeta) i la seva dona Lara. Man of Steel ens ofereix una bona quantitat de metratge relatiu als últims dies de Krypton, i la presència d'en Jor-El al film va més enllà de la seva mort, tant que fins i tot em va fer la sensació que l'actor que l'interpreta, en Russell Crowe, apareixia en pantalla més del que calia.
A l'inrevés que Batman Begins, però, no tenim una pel·lícula lineal amb una primera hora o una hora i mitja sense veure el protagonista en acció, sinó que alternem el present, on en Clark descobreix el seu origen i decideix posar en pràctica les seves habilitats per tal de salvar el món, amb escenes de flaixbac on el veiem de petit i adolescent a Smallville, Kansas.
En aquestes escenes brilla en Kevin Costner en el seu paper de Jonathan Kent, que es dedica a controlar els poders del seu fill adoptiu amb l'objectiu de fer-ne un bon home, un home de profit que sàpiga esperar el moment adequat per a mostrar al món el que és capaç de fer.
I aquesta idea de fer-lo esperar la duu fins a les últimes conseqüències, encara que l'obligui a prendre decisions exagerades, com acabarem veient entrada la pel·lícula. L'acompanya la també conegudíssima Diane Lane fent de Martha Kent, la connexió constant del protagonista amb la seva infantesa terrestre.
Tot plegat durà en Superman a la seva primera missió, que és salvar la Terra entregant-se a en Zod, que amenaça amb eliminar-ne la població i transformar-la en el nou Krypton, i no està per orgues. Al contrari del que passa als còmics, i també és un canvi que m'agrada, tan bon punt el món coneix l'existència del futur superheroi es troba amenaçat precisament per la seva presència al planeta a causa dels plans d'en Zod.
I és per això que no cal que hi hagi en Luthor (que hi és, però d'una manera indirecta, fixeu-vos-hi), perquè la por al desconegut, a l'extraterrestre, és la reacció natural dels humans a tota aquesta història.
Com no podia ser d'una altra manera hi ha combats espectaculars, molt ben duts a terme per part de l'equip d'efectes especials i que fan empal·lidir la destrucció de Nova York que vam poder veure l'any passat a The Avengers, de Marvel.
Però potser el combat final s'allarga una mica massa i crida molt l'atenció que en Superman, per molt debutant que sigui en l'ofici, no intenti endur-se la batalla a alguna banda on no causi tantíssima destrucció, perquè no ens mostren morts col·laterals, però s'entén que se'n produeixen milions amb la caiguda d'edificis i tot plegat.
Sigui com sigui he dit més amunt que és un Superman novell i comet errors, i algunes decisions que la seva versió de paper no prendria mai han indignat més d'un fan, però jo trobo que estan justificades per les circumstàncies de l'argument i perquè es tracta, ho dic per tercer cop, d'un Home d'Acer que comença i té dret a equivocar-se.
No em vull allargar tant, jo, i acabaré dient que Man of Steel m'ha agradat força, tot i alguns defectes que puc detectar sense ser un gran expert en el personatge creat per Jerry Siegel i Joe Shuster. Defectes que li perdono i que trobo que no són tants com afirmen els seus detractors. La banda sonora del meu admirat Hans Zimmer és d'allò més adequada, encara que no s'assembli gaire al seu estil habitual, de vegades massa semblant entre unes bandes sonores i les altres, ni a la feina que va fer amb la trilogia Batman.
És un Superman diferent, més modern, un bon punt d'arrencada del que espero que sigui una trilogia d'èxit i, si tot va bé, permeti veure en el futur (com és la intenció) una pel·lícula de la Lliga de la Justícia, que sorprèn negativament que Warner Bros., propietària de DC Comics, no hagi dut a terme per culpa dels fracassos que van representar Superman Returns (2006) i Green Lantern (2011). El Batman de Nolan va ser una primera passa cap a un futur millor en aquest sentit i crec que Man of Steel hi contribueix. Espero que el temps em doni la raó. Ara, però, toca esperar la seqüela de la pel·lícula l'any 2014.
No en vaig fer una entrada quan es va saber perquè acabava de publicar-ne una altra i perquè al cap i a la fi la notícia ja havia corregut, de manera que el que faig avui, pocs dies després, és retre homenatge a l'actor James Gandolfini, mort als 51 anys probablement per un atac de cor el dia 19 de juny a Roma, on s'estava per tal de rebre un premi a Sicília uns dies després.
Era i sempre serà el líder mafiós més conegut de la televisió, en Tony Soprano, protagonista de la sèrie The Sopranos, una de les meves preferides, tal com al cinema el concepte de capo és inseparable dels noms de Vito i Michael Corleone, interpretats al seu torn per Marlon Brando (Robert DeNiro en la seva versió jove) i Al Pacino.
I a més era (és, de fet) un dels meus personatges preferits del món de les sèries de televisió, amb el seu caràcter temperamental i les seves preocupacions, que el feien anar a teràpia malgrat que era un dels líders mafiosos més temuts de l'àrea de Nova Jersey. Sempre m'ha atret la Màfia, què voleu que us digui? Vegem-ne alguns dels millors moments.
Sembla mentida, però el personatge en realitat era força bon paio, dins el que cap, i el que hem vist és una recopilació d'alguns dels seus atacs d'ira més emblemàtics. Sens dubte és el personatge pel que se'l recordarà, i prova d'això són també homenatges com aquest gran imitador que es diu Max Koch:
Impressionant. Fins i tot els gestos facials, els imita bé. Probablement és l'únic recurs que ens queda, ara, si volem sentir en Tony Soprano sense tornar a veure la sèrie, que tampoc no seria mala idea, per cert. Algun dia ho faré, que per això la tinc.
Però és clar, no només havia fet de Tony Soprano, sinó que també havia sortit en unes quantes pel·lícules, amb papers més o menys importants (gairebé sempre de secundari, cal dir-ho), algunes escenes de les quals han servit per a fer aquest vídeo d'homenatge on hi ha, també, escenes de The Sopranos:
Com que probablement amb les imatges no n'hi ha prou, esmentaré que va treballar en pel·lícules com Amor a boca de canó (True Romance), Marea Roja, Perdita Durango, Midnight in the garden of Good and Evil, Assassinat en 8 mil·límetres, The Mexican, The man who wasn't there, Surviving Christmas, Tots els homes del rei, Assalt al tren Pelham 1 2 3, i molt recentment Killing them softly i Zero Dark Thirty. L'any que ve s'estrenarà el seu últim film, Animal Rescue.
El seu paper televisiu, l'únic que havia dut a terme a la petita pantalla, de fet, li va proporcionar una pila de nominacions i premis, entre els quals 3 Emmy al millor actor protagonista dramàtic, categoria que també li va donar un Globus d'Or. A banda d'això va rebre guardons com a productor de l'especial televisiu de no ficció Alive Home Memories: Home from Iraq (2008) i el documental Wartorn: 1861-2010 (2010), tots dos sobre els efectes traumàtics de la guerra en els soldats.
El cas és que gràcies als DVD he pogut veure, per fi, sencera i tota seguida una sèrie que va marcar una dècada i que va revolucionar el gènere de la comèdia de situació, la sitcom, i de la qual qui més qui menys ha vist, com a mínim, uns quants capítols alguna vegada a la vida (i hi ha moltíssima gent que els ha vist tots diverses vegades).
Friends, creada per David Crane i Marta Kauffman, es va emetre originalment a la cadena nord-americana NBC entre 1994 i 2004 amb un total de 10 temporades i 236 episodis, i va esdevenir un èxit des de la primera temporada, però el seu impacte aniria creixent i creixent al llarg dels anys fins al punt que encara ara, 9 anys després del seu final, es considera no només una de les millors sèries del seu gènere, sinó també de la televisió en general.
Si us hi fixeu, fins i tot en les sitcoms més populars de l'actualitat, en els grups de personatges sempre n'hi ha un o dos que destaquen per sobre dels altres, i és aquest un dels punts en què innovava Friends: cap dels seus personatges es pot identificar com a protagonista, sinó que tots ho són. Bé, si més no els 6 que conformen el repartiment fix, perquè naturalment també hi ha personatges habituals que són clarament secundaris.
Aquesta característica no la trobem, per citar exemples recents del gènere on també hi hagi grups d'amics, a How I met your mother, centrada en en Ted Mosby, ni a The Big Bang Theory, on destaquen sobretot en Leonard i en Sheldon.
Friends és el dia a dia d'un grup d'amics novaiorquesos —encara que no es rodava a Nova York— de vint-i-tants anys (trenta-i-tants en acabar la desena temporada), relacionats per parentesc, coneixença dels anys d'institut o proximitat de residència, que dediquen tot el temps lliure que tenen a estar junts, generalment a la cafeteria Central Perk, i a enfortir aquests lligams a través d'experiències que, paradoxalment, ens fan veure'ls més aviat com a família que com el grup d'amics que dóna nom a la sèrie. Ja els deveu conèixer, però els repassem?
La sèrie comença el dia que la Rachel Green (Jennifer Aniston) es retroba amb la seva amiga Monica després de deixar plantat el nuvi al seu propi casament, dia en què també coneix (o retroba, segons el cas) la resta del repartiment.
Una insuportable nena de casa bona amb la mà foradada, amb pocs coneixements de cultura general i que no ha treballat en sa vida, la Rachel evoluciona al llarg de la sèrie i va madurant, però li queden petites coses que a mi m'impedeixen tenir-li gaire estima, així com una obsessió pel món de la moda que, afortunadament per a ella, li acaba permetent guanyar-se les garrofes.
En Ross Geller (David Schwimmer), un paleontòleg divorciat que per més que intenta posar-se seriós no acaba d'obtenir dels altres el respecte que desitjaria, és el protagonista de les bromes recurrents dels altres per la seva afició a casar-se i divorciar-se i pel fet que la seva primera dona el va deixar per una altra dona.
Però en Ross també és el protagonista d'una altra cosa, i és la història d'amor amb múltiples interrupcions que viu amb la Rachel des que es va enamorar d'ella a l'adolescència. En retrobar-se d'adults és quan té lloc aquesta relació que enganxa els espectadors, que sempre estarem a favor de la parella encara que sovint cadascun dels seus dos membres trobi, aparentment, l'amor en una altra banda, casos en què tots dos fan el cor fort i miren d'ajudar l'altre encara que en realitat estiguin extremament gelosos.
Es van conèixer gràcies a la Monica Geller (Courteney Cox), la germana petita d'en Ross, que era la millor amiga de la Rachel a l'institut. Amb un passat com a noia molt grassa i addicta a qualsevol mena de menjar, la Monica ha aconseguit aprimar-se i lluir una bona figura, però ha fet del menjar la seva professió i treballa de xef.
A banda d'això està obsessionada amb la neteja i l'ordre, fet que exaspera els seus amics, que li tenen por i acostumen a tolerar les seves manies. Durant bona part de la sèrie viu amb la Rachel com a companya de pis, circumstància que enforteix encara més la seva relació.
A l'altra banda del passadís de la planta hi ha el pis d'en Chandler Bing (Matthew Perry), analista estadístic que té el vici de fer broma de tot, sovint amb un humor que només entén ell i en els pitjors moments possibles.
Els seus amics no saben ben bé a què es dedica, i malgrat que no té gaire experiència amb les dones sí que hi va tenir una relació que el va marcar: la de la pesada i estrident Janice, que esporàdicament se'l troba, tot exclamant el mític "Oh...my...God!" i intentant recuperar-lo.
El seu millor amic i company de pis durant bona part de la sèrie és en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc), un actor italoamericà sense gaire èxit professional, però un autèntic Casanova, que ens fa riure a cada capítol amb la seva limitada intel·ligència i els comportaments que aquesta provoca.
També se'l coneix per la seva fam insaciable i els seus pocs escrúpols a l'hora d'endur-se coses a la boca. Ara bé, tot i que no és gaire espavilat, en realitat per a ell els amics són el més important i ho demostrarà més d'un cop. Devia ser el preferit de l'audiència, perquè després de la sèrie va protagonitzar l'spin-off que duia el seu nom, Joey, que malauradament no va anar bé i va ser cancel·lat després de només una temporada i mitja. La Marta Kaufmann i en David Crane, els creadors de Friends, no hi van voler participar.
Ens queda la Phoebe Buffay (Lisa Kudrow), la hippy del grup, que tot i tenir un passat més aviat dramàtic és la més optimista i alegre de la colla. A la sèrie és massatgista i cantautora amateur, faceta en què destaca, però negativament, encara que els seus amics no són capaços de dir-l'hi.
Té una germana bessona, l'Ursula, que és actriu porno i que interpreta òbviament la mateixa Lisa Kudrow. Curiosament, el personatge de l'Ursula es va estrenar a la sèrie Boig per tu, emesa originalment de 1994 a 1999. Dos dels personatges d'aquesta sèrie van aparèixer a Friends i van confondre la Phoebe amb la seva amiga Ursula, en una picada d'ullet als seguidors de les dues sèries.
Repassats els 6 personatges protagonistes, com hem dit tots igual d'importants, ens queda dir que a Friends hi ha algun secundari recurrent, com el cambrer Gunther (James Michael Tyler), eternament enamorat de la Rachel en secret, els pares d'alguns dels personatges principals, en Richard (Tom Selleck), l'esporàdic David (Hank Azara) o l'esmentada Janice.
I un altre dels al·licients de la sèrie són les seves estrelles convidades, les que amb aparicions d'un o pocs episodis provoquen els udols del públic que assistia en directe a les gravacions (encara que el so de les rialles i els crits es retoqués posteriorment si no quedava bé), unes estrelles que són de més pes a mesura que avancen les temporades, i entre les quals s'han vist actors i actrius com ara la Susan Sarandon, en Sean Penn, en Brad Pitt, en Michael Rapaport, en George Clooney, la Christina Applegate, la Julia Roberts, en Jon Favreau, en Danny DeVito, l'Elle MacPherson, en Bruce Willis, la Denise Richards, la Winona Ryder, en Gary Oldman o l'Alec Baldwin, entre molts altres, a més de cameos com els de la Sarah Ferguson, en Jean-Claude Van Damme o en Ralph Lauren.
Les històries de Friends són, com és habitual a les comèdies de situació, autoconclusives, amb capítols dobles al final de cada temporada que deixaven amb l'ai al cor els que la miraven quan s'emetia per primer cop, però hi ha una continuïtat argumental en les subtrames que dóna coherència a tot plegat i fa que sigui recomanable mirar-la sencera i en ordre, si bé també és cert que veure'n capítols saltejats no farà que ens ho passem pitjor.
Friends és una d'aquelles sèries que no cansen gens, i si l'heu vist unes quantes vegades però ara la teniu en DVD (o Blu-ray, que acaba de sortir i conté, finalment, els episodis amb una qualitat d'imatge adequada) podeu aprofitar per veure-la en versió original —al cap i a la fi ja us la deveu saber de memòria— i gaudir dels matisos interpretatius que sempre es perden en els doblatges i que en el cas de Friends ens permeten conèixer un aspecte més dels personatges, concretament l'accent italià d'en Joey, els esgarips de la Phoebe quan canta, el famós i agut "I know!" de la Monica, l'entonació sarcàstica d'en Chandler, la rialla nerviosa d'en Ross o les també rialles, però forçades, de la Rachel.
I pel que sembla els actors que per a nosaltres seran sempre en Chandler, en Joey, en Ross, la Monica, la Phoebe i la Rachel tenen tan bona relació que fins i tot es van posar d'acord per a negociar col·lectivament el seu sou a partir de la tercera temporada, un sou que va anar augmentant espectacularment i que els va suposar 1 milió de dòlars per capítol a cadascun d'ells a les dues últimes temporades.
Una dècada sencera de Friends va fer que aquesta cançó, I'll be there for you, de The Rembrandts, se'ns enganxés i encara piquem de mans quan ho fan també a la cançó original cada cop que l'escoltem a l'opening d'un episodi.
No hi ha dubte que és una de les sèries més populars de la història de la televisió, i això queda clar amb el munt de nominacions i premis que va recollir al llarg de la seva emissió. A més, segons la Wikipedia és la darrera sitcom que s'ha situat com a sèrie més vista de la televisió dels Estats Units (concretament amb la mitjana de 24 milions d'espectadors de mitjana a la setena temporada), i ja han passat 12 anys des que ho va aconseguir. Us vénen de gust unes quantes preses falses?
A banda de l'èxit quantificable en audiències i diners, es veu que diversos estudis van observar que la influència de la sèrie va més enllà de les rèpliques del fictici Central Perk (n'hi ha fins i tot una franquícia) i l'arribada de sitcoms semblants com ara How I met your mother: les expressions i les entonacions dels personatges ja formen part de la manera de parlar dels nord-americans, i la idea de viure amb amics més que no pas amb la família no és pas un invent de la sèrie, però sí que va contribuir a normalitzar el model.
La clau de l'èxit de Friends, a més de l'habilitat dels actors i uns guionistes que reescrivien el capítol durant el rodatge per tal de perfeccionar-lo, va ser la facilitat amb què l'audiència es va poder identificar amb aquesta colla de gent normal, amb problemes i preocupacions normals, i l'afecte que li va agafar al llarg de 10 anys de canvis de pentinat, creixement personal i reaccions que es podien deduir gràcies a les personalitats tan ben definides que tenien, però que tot i així no feien la sèrie previsible, ans al contrari: és tan amena que es pot considerar immortal, perquè com hem dit abans no ens cansem de veure-la.
I no, no se'n farà cap pel·lícula, tal com els seus creadors han confirmat aquest mateix 2013. Si els volem tornar a veure junts (no tots, però sí de dos en dos) ens haurem de conformar amb les seves aparicions com a convidats en algunes de les sèries que han protagonitzat després de Friends.
.png)
