Sèries: Arrow

Quan vaig saber que hi havia el projecte de dur a la petita pantalla una sèrie sobre el meu segon superheroi preferit, en Green Arrow, que a més no és tampoc un dels més coneguts, vaig tenir una sorpresa i una alegria prudent, que es va aigualir quan es va saber que s'emetria al canal nord-americà The CW, orientat al públic adolescent.

El pòster promocional que veiem aquí i que també s'ha fet servir per a publicitar la versió doblada que s'emet al canal de pagament Calle 13 no ajuda precisament a esborrar la sensació que podien fer una desgràcia amb la franquícia, però no ha estat així.

Arrow (sense el Green) s'assembla en certa manera a Smallville (sèrie basada en l'univers Superman que no he vist perquè quan ho he intentat no m'ha convençut) en el sentit que rejoveneix el seu protagonista i n'explica la història amb molts canvis, molta collita pròpia, tot plegat per al públic adolescent, i sí, femení, perquè aquí els "guaperes" són els nois, que estan tots molt quadrats, mentre que les noies són molt normaletes fins i tot després de capes i capes de maquillatge. 

Però al cap i a la fi és la sèrie d'en Green Arrow i l'havia de veure, decisió que no he lamentat perquè és una sèrie amb intriga, acció i un fotimer de picades d'ullet als lectors de còmics, no només de Green Arrow sinó de DC Comics en general.

Partint d'un fet que els fans del personatge coneixem, que el troben viu després de 5 anys perdut en una illa que el fa transformar-se de ric consentit en un home capaç de sobreviure a les situacions més complicades gràcies a la lluita cos a cos i a un gran domini de l'arc i la fletxa, a Arrow el superheroi lluitarà contra la corrupció a la seva ciutat (Starling City en comptes d'Star City) tot repassant una llista de noms que li deixa el seu pare just abans de morir, en una trama que s'anirà complicant i fent més interessant, però que de tant en tant s'interromprà amb les escenes de flaixbac dels anys del protagonista a l'illa (a cada capítol, de fet) i també amb l'aparició de personatges d'altres còmics de DC.

  

I parlant de personatges és hora que els coneguem, oi? Comencem, evidentment, pel protagonista, l'Oliver Queen (Stephen Amell, que no és precisament un dels millors actors que he vist), amb un aspecte similar al de la seva contrapartida en paper des de The New 52, és a dir molt jove i sense la barba de cabra que caracteritzava des de sempre el personatge i que incomprensiblement no delatava el justicier com el milionari que era en la seva vida civil.

Ha tornat de l'illa amb cicatrius, no vol parlar amb ningú dels horrors que va viure i està decidit a netejar la ciutat del mal que la corromp, i a diferència del que passa amb el còmic, no dubta a l'hora de matar els seus enemics, "subtil" canvi que en realitat és el que hauria de molestar més els fans, ja que si ens aturem a pensar-hi, en tenir el domini que té de l'arc i les fletxes hauria de poder neutralitzar els seus oponents amb ferides no letals.

Evidentment també tenim la Dinah Lance, aquí coneguda com a Laurel Lance tot fent servir el seu segon nom, interpretada per la Katie Cassidy. Per tal de no rebentar res als qui no coneguin el seu nom civil d'haver-lo vist milers de vegades als còmics no diré res més sobre la seva identitat, però hi ha canvis importants en el seu perfil. 

Aquí és una advocada dels desafavorits i se'ns diu que tenia una relació amb l'Oliver abans que aquest se n'anés en el viatge marítim que el va fer anar a parar a l'illa. La tensió entre tots dos continuarà malgrat que el seu retorn impedeix a la Laurel oblidar que el paio l'enganyava amb la seva germana, personatge original de la sèrie que es va endur al viatge i que va morir ofegada.  

Al tercer angle del triangle amorós (en una sèrie d'aquestes característiques n'hi havia d'haver un) tenim en Tommy Merlyn, interpretat per en Colin Donnell. El millor amic de l'Oliver està enamorat de la Laurel i voldrà aprofitar l'oportunitat de conquistar-la, però abans haurà de demostrar que no és un fill de papà i que pot espavilar-se sol.

La tornada de l'Oliver no li facilita les coses, ni tampoc l'opinió que té sobre les activitats del Justicier, totalment diferent, és clar, de la que té el seu amic. Com a curiositat, als còmics només ha sortit, fins ara, a The New 52, concretament al número 0 del nou Green Arrow, mentre que de tota la vida en Merlyn havia estat la nèmesi del protagonista, un arquer tan capacitat com ell, i no tenia el mateix nom de pila, però a la sèrie se les empesquen per fer sortir també aquesta versió més clàssica.

En John Diggle (David Ramsey, vist a Dexter) és un personatge original de la sèrie, un exmilitar contractat com a guardaespatlles de l'Oliver que l'acabarà ajudant en la seva tasca clandestina de justicier i que també ha de passar comptes amb algú per la mort del seu germà, l'Andy Diggle, "casualment" el nom del guionista de l'aclamada minisèrie Green Arrow: Year One. 

Un altre personatge creat per a la sèrie és la Thea Queen (Willa Holland), la germana de l'Oliver, que té el sobrenom (no explicat) de Speedy, una altra picada d'ullet als fans que espero que a la propera temporada s'expliqui d'alguna manera a tot el públic.

La típica adolescent que justifica el seu comportament problemàtic pel trauma d'haver perdut el pare i el germà, però afortunadament va posant en ordre les coses a mesura que avança aquesta primera temporada, que ha funcionat prou com per a assegurar la segona. La Thea, per cert, donarà lloc a l'entrada d'un altre personatge anomenat Roy Harper, que agafarà més pes a la propera temporada.

El detectiu Quentin Lance (Paul Blackthorne) és el pare de la Laurel i la desapareguda Sara i està basat en el seu equivalent de paper, que es deia Larry. 

És el cap visible de la policia de Starling City, encara que només és un detectiu, i a banda de culpar l'Oliver de la mort d'una de les seves filles intentarà desemmascarar el Justicier, sense conèixer la seva autèntica identitat, però sovint es veurà obligat a col·laborar-hi. 

La Moira Queen (Susanna Thompson), la mare dels Queen, que als còmics va morir igual que en Robert, el pare, a la sèrie es va tornar a casar no gaire després de la desaparició del seu marit i no hi ha dubte que estima els seus fills i faria qualsevol cosa per a protegir-los, però això també significa que s'ha emmerdat en perillosos negocis que tenen molt a veure amb la trama de la primera temporada.

Més endavant apareix la Felicity Smoak (Emily Bett Rickards), una crack dels ordinadors que a mi em fa pensar en l'Oracle, perquè desenvolupa funcions similars a les de la Barbara Gordon (Batgirl), però he descobert que està basada en un personatge molt petit que sortia als còmics de DC i també es deia Felicity.

La subtrama dels flaixbacs de l'illa, que en alguns moments sí que es fa una mica pesada i sembla que no aporti gran cosa, ens presenta tot i així personatges interessants com en Deathstroke, un dels dolents més carismàtics de l'Univers DC, que aquí no ho és tant. Però també hi coneixerem en Yao Fei i la Shado, aquesta sí pròpia dels còmics de Green Arrow. 

El cas és que Arrow és la interessant història alternativa d'en Green Arrow, construïda pensant en els neòfits i oferint-los una trama que no requereix que hagin llegit ni una pàgina de cap còmic de DC, però alhora penso que satisfà els que sí que coneixem les aventures en paper de l'Oliver Queen i altres personatges, perquè els veiem tant a ell com a d'altres herois i dolents (la Huntress, en Deadshot, en Vertigo...) encara que sigui amb importants canvis respecte a la història "oficial" i amb relacions inventades expressament per a l'ocasió.

Tot plegat ens ho trobarem salpebrat amb referències que només entendrem els coneixedors dels còmics, com ara noms de carrers i personatges que són cognoms de guionistes, o ciutats que apareixen a l'Univers DC, sense tenir en compte que sabrem abans que els no lectors qui és en realitat un personatge el nom del qual coneixem com la identitat civil d'un heroi o un dolent, però són referències que només donen valor afegit als lectors i no són cap impediment per als que no llegeixen els còmics. 

Això compensa en part les importants diferències que els fans de l'Arquer Maragda trobarem entre la sèrie i el que sabíem fins ara del personatge i el seu entorn, i llevat que sigueu radicals d'aquells que no es queden satisfets amb cap pel·lícula basada en un còmic, crec que Arrow us agradarà, perquè trobo que està bé que hi hagi sorpreses i maneres diferents d'explicar una història. A mi m'ha enganxat, el clímax de la primera temporada és espectacular i vull saber com continuarà la propera temporada.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 10

Continuem amb la ressenya de Bola de Drac en la seva edició definitiva amb el 10è volum dels 34 que la formen, i entrem en la que per a molts (i com a mínim per a mi) és la millor saga de la part de la història en què en Goku és petit, que més o menys coincideix amb el que a causa de la sèrie televisiva coneixem com a "Bola de Drac" sense la zeta.

Al volum anterior acabava el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials amb la tràgica i impactant mort d'en Krilín, el segon personatge bo que moria en aquest còmic (després d'en Bora, el pare de l'Upa) i el primer si tenim en compte només els personatges més importants.

És evident que de seguida vam pensar en les boles de drac i sabíem que tard o d'hora el nostre amic ressuscitaria, però va ser dolorós igualment. I aquí en Goku se'n va esperitat a venjar el seu condeixeble i millor amic, en el que és l'inici de la saga d'en Cor Petit.

Al principi no ho sabem, però el primer enemic amb què s'enfronta el protagonista és en Tamborí, fill-creació d'en Cor Petit, que li clava una pallissa inesperada i el deixa estabornit, a més de matar el Núvol Kinton.

Aquest paio es dedica a assassinar els lluitadors que apareixen al registre dels participants a les diverses edicions del Gran Torneig de les Arts Marcials, després anirem sabent per què, i això ens dóna l'oportunitat de tornar a veure algunes cares conegudes dels primers volums de la col·lecció, encara que sigui per a assistir a les seves terribles morts.

En aquest volum coneixerem també algun nou personatge bo, concretament en Iajirobai (així s'ha transcrit en aquesta traducció), un paio que es quedarà fins al final de la història i que es caracteritza pel seu aparent egoisme, la seva mandra i la seva covardia en segons quines situacions.

Aquí el veurem lluitar amb en Goku perquè aquest se li ha cruspit un peix que estava rostint, i a més duu penjada al coll una bola de drac, que curiosament té un fil que la travessa quan, en teoria, això és físicament impossible. Un dels molts errors de guió del mestre Toriyama.

Amb les forces recuperades gràcies a l'àpat, en Goku tindrà l'oportunitat de tornar a lluitar contra en Tamborí, que despatxa ràpidament i mata amb un potent kamehame-ha, després que en Iajirobai, al seu torn, també venci amb facilitat el segon dels monstres d'en Cor Petit, en Timbal. 

Sorprès per la facilitat amb què han caigut dues de les seves creacions, en Cor Petit en persona (que en aquesta traducció ja no es diu "Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis", si més no en aquest volum) decideix lluitar contra aquest marrec que li ha assassinat dos "fills" i després de ser agafat per sorpresa dóna la volta al combat i en Goku torna a quedar fet un nyap, per segona vegada en molt poc temps.

En Pilaf i companyia, que van apareixent durant la infantesa d'en Goku una vegada per saga, sempre entre Grans Tornejos de les Arts Marcials, són pràcticament inofensius però sempre aconsegueixen provocar maldecaps als nostres amics, i en aquest cas la fan ben grossa en haver ressuscitat aquest temible enemic llegendari amb l'esperança de repartir-se la Terra amb ell.

 

Amb en Goku donat per mort per part dels seus amics només en Ten Shin Han, en Chaos (o Xaos) i el Follet Tortuga tenen alguna opció remota de defensar el planeta tot reunint les boles de drac per tal d'evitar que ho faci el seu enemic, i és així com veiem, per primera vegada, el Mestre Mutenroshi lluitant fora d'un torneig, quan li aplica a en Cor Petit la tècnica amb què el seu propi mestre, en Mutaito, el va tancar en una olla tantíssims anys enrere i de la qual en Pilaf el va alliberar. I aquesta tècnica, l'única cosa que fa por a en Cor Petit, és el que fonamenta el seu pla de destruir tots els lluitadors forts de la Terra.

Però la mafuba, nom japonès de l'atac que aquí s'ha traduït com a olla per tancar el dimoni i que a la televisió anomenaven "el Tornado Verd" (o "el Tornado Obert", ja que fonèticament no quedava clar), falla i el Follet Tortuga mor debades, perquè es tracta d'una tècnica que mata aquell qui l'executa. El seu sacrifici, doncs, no serveix de res. Mentrestant, en Ten Shin Han s'ho ha de mirar paralitzat pel propi Follet Tortuga, que el volia protegir, com també ha de veure la mort d'en Chaos en el seu intent fallit d'avançar-se al dimoni per tal de demanar al drac Shenron que acabi amb ell.

Per si tots aquests impactes no havien estat prou, en Cor Petit aconsegueix fer realitat el seu desig de tornar a ser jove i recuperar la força que tenia tant de temps abans, i a tall d'agraïment mata el drac, cosa que no ens havíem imaginat mai que passaria i que, en principi, frustra les possibilitats de tornar a veure amb vida els personatges morts. 

Tot un gir cruel, fosc i dramàtic a Bola de Drac, que a partir de llavors encadenaria sagues amb enemics cada cop més forts i despietats i on sempre, sense excepció, es produirien morts tràgiques que ens tindrien amb l'ai al cor.

Sabem que en Goku ho resoldrà, perquè veiem com, acompanyat per en Iajirobai, fa un nou ascens a la Torre Sagrada per tal d'esdevenir més fort, escena que ens serveix també per a veure l'Upa i el seu pare, ara sans i estalvis. 

I serà un combat èpic, amb escenes inoblidables, però això és quelcom que ja veurem arribat el moment, és a dir al volum 11 d'aquesta edició definitiva de Bola de Drac. 

Lectures: Pussey!

L'any passat vaig fer 3 ressenyes de còmics del senyor Daniel Clowes, concretament d'Ice Haven, Wilson i Mister Wonderful, que sense comptar Ghost World eren fins ara tots els còmics que havia llegit d'aquest autor, i avui arriba la ressenya de la cinquena d'aquestes lectures, Pussey!

Per altra banda és la meva primera lectura en versió original d'un còmic d'en Daniel Clowes, i aprofito per dir que la sonoritat del títol no és tan compromesa com podria semblar, ja que el cognom del seu protagonista, que es diu Dan Pussey, en teoria sona com "puzé". 

En fi, el cas és que Pussey! es va publicar originalment en 9 parts a la revista Eightball, del mateix Clowes, entre 1989 i 1994, i en aquest volum de tapa tova que és l'edició que vaig comprar jo tenim també una introducció de 2006 en què l'autor ens explica, per si no havia quedat clar, que considera el personatge un alter ego de si mateix, a través del qual es pregunta com hauria estat la seva carrera com a autor de còmics si en comptes del món alternatiu hagués optat pel mainstream de superherois. 

Perquè en Dan Pussey és un inadaptat social que té la sort de triomfar com a dibuixant de còmics tot plasmant al paper personatges del gènere superheroic, el que llegia quan era petit, però això no vol dir que no intenti explorar altres territoris, experiment fracassat que l'acaba conduint altre cop al còmic de masses, al capdavall el que l'ha convertit en un paio famós i, d'aquesta manera, fa que oblidi l'època en què era un simple nerd ignorat per les noies.

Precisament els nerds, "frikis" com diríem aquí, són un dels molts objectius dels dards enverinats de Clowes, que aprofita Pussey! per a fer un retrat satíric de la indústria del còmic, tant pel que fa als lectors com als editors que mouen els fils d'aquest món i s'enduen la major part dels calés mentre els dibuixants, almenys els d'abans, són pràcticament esclaus.

Es parla del valor que assoleixen els còmics amb el pas del temps i l'absurditat del col·leccionisme especulatiu, de la pedanteria dels presumptes erudits que volen veure en el còmic més del que realment hi ha i li volen aplicar els criteris incomprensibles del món de l'art i, en definitiva, de tot allò desagradable que qualsevol autor de còmics deu haver observat en el seu sector però que s'ha hagut d'empassar, i aquí Clowes el que fa és denunciar-ho a la seva manera, que és amb ironia i mordacitat i explicant anècdotes de ben segur basades en les seves pròpies experiències.

Una altra lectura satisfactòria d'aquest mestre del còmic alternatiu que naturalment també recomano, i que em convenç de continuar comprant-me tot allò que em falti de la seva bibliografia, perquè encara que no ho sembli m'agraden més coses, a banda del manga i el còmic de superherois. 

Lectures: Els Jocs de la Fam (trilogia)

Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'Els Jocs de la fam, una trilogia literària que encara està de moda, el primer que vaig sentir va ser el mateix rebuig que sento per altres sagues com Crepuscle, Millennium o 50 ombres de Grey, i és que les històries ximpletes per a adolescents o públic poc acostumat a la lectura no m'agraden, com tampoc no m'agrada quan un relat és concebut des del principi com una trilogia (o tretralogia, o el que sigui), a diferència del que passa quan una saga es forma al llarg dels anys sense que el seu autor l'hagués pensat així inicialment.

Doncs bé, en aquest últim punt (i en la també típica tendència de fer adaptacions cinematogràfiques dels llibres tot fent una pel·lícula més que entregues literàries hi ha) val a dir que Els Jocs de la Fam no és diferent, però pel que fa a la resta trobo que és un llibre d'aventures d'allò més interessant, ameníssim i per a tots els públics (no només mestresses de casa avorrides, noies que de sobte descobreixen la literatura eròtica o nous fans del gènere negre) que atrapa i no et deixa anar fins que no te l'has llegit, juntament amb les seves dues seqüeles. 

A la primera part, de títol original Hunger Games (2008), Suzanne Collins ens presenta la interessant premissa d'uns Estats Units en el futur més aviat llunyà que s'han reconfigurat com a Panem després d'un desastre que gairebé acaba amb la civilització. En aquest context un govern dictatorial situat al Capitoli, la regió central on hi ha la riquesa i el poder, decideix el destí de la resta d'un país que es divideix en districtes, de l'1 al 12, on la situació és d'una pobresa més o menys extrema segons el territori.

Per acabar-ho d'adobar, des que fa dècades hi va haver un intent de revolta contra el Capitoli se celebren els temibles Jocs de la Fam, en què un noi i una noia d'entre 12 i 18 anys de cada districte són enviats a combatre les parelles d'altres districtes, també triades per sorteig, en una battle royale de la qual només un sortirà viu (és a dir que caldrà matar o deixar morir, tard o d'hora, el company) i on els participants, a més, hauran d'evitar els efectes de temibles paranys dirigits pels organitzadors de la competició.

Els Jocs tenen la funció de mantenir els districtes calmats, ja que al cap i a la fi no tenen el poder per fer front a la infraestructura d'aquest estat totalitari, i és aquí on entra en joc la nostra protagonista, la Katniss Everdeen, del Districte 12, que —ho heu endevinat— haurà d'anar a combatre a l'edició anual dels Jocs de la Fam i que comptarà només amb la seva destresa amb l'arc, adquirida durant anys de caçar il·legalment als boscos per tal de proporcionar a la seva família, sense pare, una vida un xic millor.

No és cap sorpresa que, en haver-hi més d'un llibre, la noia no mor en la seva participació en aquesta terrible competició, i ens oferirà un tens i emocionant relat que tindrà la seva continuació a Els Jocs de la Fam II: En Flames (en anglès Catching Fire, de 2009), on les torna a passar magres juntament amb el lector, testimoni d'un altre angoixant capítol d'unes 400 pàgines de la seva vida.

És millor no llegir ni tan sols la sinopsi de la contraportada d'aquest segon llibre, però tampoc no resulta especialment sorprenent la situació a què es veu abocada la protagonista, que va creixent i alhora es va desequilibrant mentalment a mesura que el seu enemic personal, el president del país, li fa la guitza un cop rere l'altre. 

Amb això arribem al final de la trilogia, Els Jocs de la Fam III: L'Ocell de la Revolta (Mockingjay, 2010), que situa l'acció en l'evolució lògica del que ha passat en els altres dos llibres, però que també és el més dur de la trilogia.

Es veia venir que, si es parlava de revolta, n'hi hauria alguna, i això és el que passa aquí: el tercer llibre és el de la revolta contra el Capitoli, un segon intent que aquest cop confia en reeixir gràcies al simbolisme que la Katniss té entre la població descontenta del país, que és una immensa majoria però que, fins ara, no es veia amb cor de fer gaire res. 

Assistim a una més que satisfactòria conclusió de la trilogia, amb moments d'alta tensió, girs sorprenents i cops d'efecte que compensen la relativa previsibilitat dels dos primers llibres, i no cal dir que si els hem llegit necessitarem, i voldrem, aquesta tercera part per tal de conèixer la història sencera, i la resolució de l'inevitable triangle amorós que sembla que hi ha d'haver en qualsevol relat protagonitzat per una dona.

He dit al principi que Els Jocs de la Fam no m'atreia gens, però el cas és que a la campanya pre-Oscars vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt, The Silver Linings Playbook, on vaig conèixer la Jennifer Lawrence, guanyadora de l'Oscar a la millor actriu gràcies a aquella pel·lícula. En investigar què més havia fet vaig descobrir coses interessants com ara X-Men: First Class (que no tenia vista) i em vaig topar amb la versió cinematogràfica d'Els Jocs de la Fam, de manera que vaig decidir veure-la, no sense abans llegir els llibres. 

I el cert és que ara que ho he fet tinc ganes de veure aquesta història en moviment i amb actors de carn i ossos (enguany s'estrenarà la segona part), perquè potser és un problema meu, però llegint la trilogia sovint m'ha costat imaginar-me el que l'autora estava descrivint o senzillament he pensat que estaria molt bé gaudir de segons quines escenes en pantalla. Pel que en diuen, aquesta versió és tan recomanable com els llibres. 

Lectures: La ley de James Gordon

Fa un parell de Salons del Còmic vaig adquirir, a un preu molt reduït, un volum que feia temps que m'interessava i que Planeta DeAgostini va comercialitzar, amb molt d'encert, sota la línia Gotham Central. 

No formava part de la imprescindible i malaurada col·lecció, però les històries que conté van ser el seu embrió, i a més contenia material que no s'ha recopilat als Estats Units ni s'havia publicat de cap altra manera, abans, a l'estat espanyol. Per tant, un volum que havia de tenir fos com fos.

Estem parlant de Gotham Central Presenta: La Ley de James Gordon, un llibre de tapa tova però amb 13 números cabdals al seu interior, que repassarem dividint-lo per parts, ben diferenciadaes però amb el denominador comú de parlar de la vida de la policia de Gotham, amb en Batman en un pla molt secundari, pràcticament inexistent en alguns casos.

A Batman:Year One, imprescindible obra de Frank Miller i David Mazzucchelli, vam saber que el llegendari i entranyable James Gordon arribava a Gotham després que la seva carrera policial a Chicago acabés malament, i als 4 números de Batman: Gordon of Gotham (de juny a setembre de 1998) tastarà per primera vegada la frustració que sent qualsevol policia honest i íntegre en un entorn de corrupció, gràcies a una parella llegendària formada pel guionista Denny O'Neil i el dibuixant Dick Giordano.

Després, encara que aquesta altra minisèrie de 4 números es va publicar originalment abans (de desembre de 1996 a març de 1997), tenim Batman: Gordon's Law, que dóna nom al volum i que duu a terme un altre duet de llegendes com són en Chuck Dixon com a guionista i en Klaus Janson (amb un dibuix que no m'agrada gaire però que reconec que sempre he trobat efectiu) com a dibuixant.

En aquest cas el ja comissari de Gotham no estarà sol, però sí que liderarà una perillosa operació per tal de descobrir els responsables de l'atracament a un banc, amb policies implicats i tot.

   
El que va despertar el meu interès en aquest volum, però, va ser una altra minisèrie de 4 números, Batman: GCPD, de 1996, que va escriure en Chuck Dixon amb dibuixos del mític Jim Aparo i tinta d'una altra superestrella, en Bill Sienkiewicz.

En saber de la seva existència (desconeixia les altres minisèries de la policia de Gotham) vaig descobrir també que no havia estat recopilada als Estats Units, i finalment vaig tenir l'oportunitat de llegir-la, juntament amb les altres, gràcies a aquest volum. I potser és la que més s'assembla a Gotham Central, perquè aquest cop ens presenta diverses històries paral·leles protagonitzades per agents que en alguns casos ja coneixíem, com la Renée Montoya, en Harvey Bullock o en Mackenzie Bock.

El volum acaba, molt encertadament, amb l'Annual número 2 de Legends of the Dark Knight, de 1992, que conté la història Vows, on el guionista Chuck Dixon i el dibuixant Michael Netzer ens parlen del casament d'en James Gordon i la Sarah Essen, el dos personatges en què més ha aprofundit aquest Gotham Central Presenta: La Ley de James Gordon.

La reaparició del corrupte Flass i de l'infant (ja no bebè) James Gordon Jr. són referències, també, a l'esmentat clàssic Batman: Year One, i en el cas del segon és, com ja vaig explicar, una de les poques reaparicions del fill del comissari que hi havia hagut fins que DC l'ha recuperat. Ja és casualitat que me l'hagi trobat dos cops en tan poc temps, tot llegint còmics que es van publicar amb tants anys de distància.

Una lectura imprescindible si us va agradar Gotham Central, però també si sou seguidors dels còmics d'en Batman, la policia de Gotham o simplement el personatge d'en James Gordon, un secundari que aquí esdevé protagonista.

Comic Book Men

Fa una mica més d'un mes vaig començar a veure el programa de què parlaré avui i va originar una entrada sobre el col·leccionisme al bloc Compte Enrere, però ara que ja he vist tots els episodis que se n'han fet de moment toca parlar del programa en si.

Es tracta de Comic Book Men, un reality show que recorda els que es poden veure al canal Xplora, sobretot els d'empenyoraments, però que està especialitzat en còmics. Hi veurem gent que va a vendre-hi coses, també gent que les vol comprar i naturalment les negociacions que això provoca.

En aquest sentit si sou lectors de còmics us passarà com a mi: voldreu tenir les coses que apareixen al programa i tard o d'hora us adonareu que ni podreu ni en teniu cap que es pugui vendre a aquests preus, ja que el col·leccionisme de còmics que mou diners de debò és el dels originals, no pas el de les versions traduïdes. 

En aquest tràiler de la segona temporada, que és un dels pocs vídeos que hi ha a Youtube on es poden apreciar moments del programa (trobareu també un munt d'escenes inèdites, que permeten veure millor l'esperit del programa encara que no s'emetessin, però del metratge emès no hi ha res penjat), ens ho expliquen, però ho resumiré.

El conegut director de cinema i guionista de còmics Kevin Smith (Clerks, Mallrats, Chasing Amy, Dogma...) és propietari d'una botiga de còmics a Redbank, Nova Jersey, que duu el nom dels dos personatges més coneguts del seu particular univers, Jay & Silent Bob's Secret Stash, i és on té lloc Comic Book Men.

Aquí tenim precisament una d'aquestes escenes inèdites, que curiosament és bastant diferent del que acostuma a mostrar el programa: un client comprant (normalment vénen a vendre coses) i l'absència d'en Walt Flanagan, dibuixant de còmics i millor amic d'en Kevin Smith que és qui porta realment la botiga i que segurament heu vist fent petitíssims papers en més d'una de les seves pel·lícules.

A banda d'ell, que és el cap i el millor negociador que tenen, hi veiem en Mike Zapcic, en Ming Chen i en Bryan Johnson, aquest darrer també director de cinema, que en realitat no treballa a la botiga, sinó que hi passa el dia amb els seus amics tot fent comentaris sarcàstics. 

I la gent que hi va no només intenta vendre còmics, sinó també marxandatge de tota mena relacionat amb els còmics, sí, però també amb pel·lícules i sèries de televisió. En el cas que acabem de veure, una altra escena inèdita, el paio se'n va sense aconseguir treure ni un dòlar.

Comic Book Men, que es va estrenar el 2012 i fins ara ha tingut una primera temporada de 6 episodis de 45 minuts i una segona de 16 entregues de 20 minuts (i que acaba de renovar per a la tercera temporada), s'estructura al voltant d'un podcast on els 4 paios abans esmentats i en Kevin Smith (que només s'ha vist, fins ara, en un sol capítol a la seva botiga) parlen de com ha anat la setmana, cosa que condueix a les escenes de la vida a la botiga, on a banda de la compravenda de còmics tenen lloc converses típiques de frikis i algunes visites de personatges coneguts de l'univers Kevin Smith i també d'alguna gran estrella del món del còmic.

Tot té el seu origen a la web Smodcast, d'en Kevin Smith, on també es poden escoltar els podcast I Sell Comics, que porten en Mike Zapcic i en Ming Chen, i Tell'em Steve-Dave!, conduïts per en Walt Flanagan i en Bryan Johnson. Doncs bé, quan el senyor Smith va voler crear Comic Book Men la cadena AMC (The Walking Dead, Mad Men, Breaking Bad...) l'hi va comprar i el resultat és el reality show de què hem parlat avui. 

Si sou frikis us agradarà, si seguiu els programes d'empenyoraments d'Xplora (l'AMC anomena Comic Book Men la versió friki del que a l'estat espanyol es coneix com a "La casa de empeños") també, i si us agraden les dues coses... l'heu de veure.

Lectures: Batman - The City of Owls

S'ha fet esperar, perquè el primer recopilatori del Batman de The New 52 es va llançar molt aviat i ho havien de compensar, però ja he pogut llegir Batman: The City of Owls, amb els números 8 a 12 i l'Annual 1 del volum 2 de Batman.

Són números publicats per primera vegada de manera individual de juny a octubre de 2012 i que no han estat recopilats fins aquest mes d'abril, però afortunadament cap a la tardor ja podré gaudir del tercer llibre.

Centrem-nos, però, en el tema que ens ocupa ara, la conclusió de l'espectacular arrencada d'aquesta col·lecció després del reset que DC Comics va fer a totes les seves sèries després de l'estiu de 2011. 

Llavors, com vaig explicar a la meva ressenya, deixàvem en Batman tocat per l'atac sorpresa del perillosíssim Tribunal de les Òlibes o dels Mussols, o Court of Owls, poderosa organització que havia romàs adormida fins que s'alça i intenta apoderar-se de Gotham, amb lligams amb el passat d'en Bruce Wayne i d'altres col·laboradors del Cavaller Fosc.

El vam veure patir com mai, el nostre amic Bruce, i en aquest volum es produeix l'anomenada Night of the Owls, en què aquests decideixen atacar directament casa seva, ja que en coneixen la identitat, mentre es proposen acabar amb una sèrie d'objectius al llarg de tota la ciutat, tots ells vells coneguts dels lectors.

 

En Batman s'hi haurà d'enfrontar, a aquesta enorme crisi, amb l'ajuda del seu majordom Alfred, que coordinarà els múltiples aliats del superheroi en la defensa d'aquestes persones marcades, cosa que m'imagino que podré llegir amb més profunditat quan tingui a les mans els recopilatoris de cadascun d'ells, però per temes de dates de publicació d'aquests volums no ho podré fer en l'ordre que m'hauria agradat.

De tota manera el més interessant és el que viu en primera persona en Batman, que anirà traient l'entrellat (no del tot, però sí tant com pot) del que està passant i s'arribarà a enfrontar al líder dels Mussols o les Òlibes, un moment cabdal no només pel combat èpic que es produeix (i que promet més trobades en el futur), sinó també per les revelacions que es fan durant el mateix i que entronquen amb el passat del protagonista. 

Al mig del volum trobarem el primer Annual del segon volum de Batman, que no és pas gratuït: a banda de presentar-nos la versió de The New 52 de Mr. Freeze, amb un encertat nou origen, explica com s'han reanimats els cadàvers que conformen l'exèrcit dels Mussols/les Òlibes. L'escriuen Scott Snyder, guionista de la resta de números, i James Tynion IV, amb preciosos dibuixos de Jason Fabok.

El volum acaba amb el número 12, on coneixem els germans Row, especialment al Harper, una especialista en electricitat que vol tornar un favor a en Batman i esdevé, en contra de la voluntat del Cavaller Fosc, que l'hi prohibeix, aliada seva. 

Aquí els guionistes abans esmentats treballen amb els dibuixants Becky Cloonan y Andy Clarke, que fan una feina molt diferent de la del dibuixant oficial d'aquella etapa de Batman, el senyor Greg Capullo, però que no està gens malament.

En resum, un altre llibre imprescindible que fa encara més gran la llegenda del personatge i que em tindrà esperant amb candeletes la següent entrega, prevista per al 15 d'octubre i amb només 5 números, del 13 al 17. No és res més que la tendència segons la qual quan apareix un recopilatori ja s'han publicat individualment els números que formaran part del següent, per tant els que seguim aquests toms anem amb 6-7 mesos de retard respecte als que compren els còmics en format grapa.