Lectures: Atomcat

Malgrat que d'un temps ençà he començat a comprar i llegir manga en japonès, hi ha coses que, per la seva antiguitat, no es troben fàcilment i no em queda altre remei que adquirir-les en d'altres idiomes. El cas és que el manga que ressenyo avui és el primer que he llegit en anglès, que d'altra banda és una de les maneres més barates d'aquirir còmic japonès gràcies a The Book Depository.

Atomcat m'interessava per diversos motius: per una banda era una paròdia-homenatge d'Astroboy dibuixada pel propi Osamu Tezuka, i per l'altra es va publicar als Estats Units gràcies una iniciativa de micromecenatge duta a terme per l'editorial Digital Manga Publishing a través de la plataforma Kickstarter, i volia saber com eren les seves edicions començant per un volum únic i baratet abans d'embarcar-me en despeses més grans per d'altres obres del Déu del Manga que s'han publicat de la mateixa manera i que precisament perquè van tenir més èxit del que s'esperava han permès la publicació d'altres obres com la que ens ocupa.

Ja que hi som començo amb les impressions sobre l'edició, que trobo correcta però res de l'altre món. Té un aire amateur però alhora benintencionat, amb paper reciclat (en altres paraules, és el mateix que el dels llibres de butxaca), una traducció gosaria dir que bona —tot i que l'anglès no és la meva llengua materna ni en tinc cap títol— i el seu punt més feble és el material de les cobertes: sembla que les hagin folrat i que no hagi quedat net del tot, amb picades pertot arreu.

Atomcat es va serialitzar al Japó entre 1986 i 1987, dos anys abans de la mort de l'autor, i els 7 capítols que la formen es van recopilar en aquest volum únic que es pot adquirir en anglès des d'abril de 2013 i, com sol passar, fins que s'acabin les existències. 

Com deia abans és una paròdia-homenatge, perquè no acaba de fúmer-se del tot d'Astroboy, i alhora fa venir ganes de rellegir l'obra més comercial d'Osamu Tezuka, que precisament va acabar odiant-la per aquest motiu però que, com veiem, al final de la seva vida va decidir homenatjar amb aquest shônen o manga per a nens que, sorprenentment, és d'allò més entretingut.

La premissa no podria semblar més ximple, però al final resulta que està bé i tot: el protagonista de la història és en Tsugio, un nen poruc, fracassat i amb ulleres que llegeix còmics d'Astroboy i viu amb els seus pares, un inventor de pa sucat amb oli que era fan del personatge quan era petit (l'autor ens va indicant contínuament que les aventures del seu personatge més conegut són, a la publicació d'Atomcat, antigues) i una mestressa de casa de constitució enorme i caràcter temible.

Un dia en Tsugio, que pateix l'assetjament —prou moderat com per tenir cabuda en un manga adreçat al públic infantil-juvenil— d'un company de classe hiperdesenvolupat que es coneix amb el nom de Gaddafi, troba un cadell de gat abandonat i moribund i se l'endú a casa. Resulta que s'assembla força a l'Astroboy i decideix posar-li Atom (recordem que en japonès Astroboy és Tetsuwan Atom), i després d'un accident de bicicleta provocat per uns extraterrestres aquests el ressusciten tot agafant com a referència els records d'en Tsugio, que són plens d'històries de l'Astroboy, de manera que us podeu imaginar el resultat final de la "reparació": l'Atom acaba tornant a la vida com a gat robot amb la capacitat de parlar i raonar i poders com els del personatge dels còmics preferits d'en Tsugio.

En Tsugio al·lucina amb el canvi, però decideix mantenir-lo en secret per tal de no cridar l'atenció, si bé fa un bon ús dels nous poders del seu gat durant les aventures en què s'embarca, sovint sense voler, i on trobem altres personatges carismàtics com ara la gata Munch. Històries que acostumen a començar amb recordatoris (una mena d'escenes redibuixades) de situacions del còmic original que els donen l'excusa, i on veurem en Tsugio i l'Atom lluitar contra gats malvats, buscar tresors, defensar-se de la maledicció d'unes mòmies o apagar focs forestals, entre altres coses.

Són aventures senzilles i de to infantil, però també en podem gaudir els adults que ja fa temps que preferim el Tezuka més seriós, el del seinen, i us en dono fe perquè a mi aquest manga m'ha agradat força. Es podria pensar que l'autor, cansat de l'Astroboy, crearia un còmic molt més mediocre que no pas el que tenim amb Atomcat, gens indigne del producte original. Gairebé diria que Atomcat és una petita joia, perquè seria fàcil passar-la per alt i perdre's un bon entreteniment per a tots els públics.

Però a més el mestre Tezuka aprofita, com sempre, per a tocar temes constants en la seva obra, com ara el respecte pels animals o la preservació de la natura. I no crec que vegi fantasmes on no n'hi ha si considero que, de manera intencionada, fa un petit homenatge a Doraemon en emprar com a ingredients un nen amb ulleres que no fa res ben fet, un gat robot que li treu les castanyes del foc mentre intenta animar-lo a valer-se per si mateix i un abusador amb qui el nen protagonista tem trobar-se.