Sèries: Un cuento perfecto

Ja he dit més d'una vegada que m'he trobat sorpreses veient alguna sèrie per "acompanyar" -és a dir, que no són sèries que m'haurien cridat l'atenció per veure jo sol-, però en el cas de la que us porto avui, a més d'això, resulta que el tràiler no em va agradar gens. Era estrany, i he pogut comprovar que no reflectia en absolut el to i el ritme de la sèrie.

De fet, es tracta d'una minisèrie, i curiosament sorgeix d'un llibre d'Elísabet Benavent, la mateixa escriptora que amb les seves novel·les va originar Valeria, l'última sèrie que vaig ressenyar, també de Netflix, també espanyola. 

Un cuento perfecto és una sèrie de 2023 que té un total de 5 episodis, ben amens i de consum fàcil, que narra els mesos en què els seus protagonistes coincideixen, malgrat que venen d'entorns totalment diferents dins del context de la ciutat de Madrid.

Ella és la Margarita "Margot" Ortega Ortiz de Zárate, l'hereva d'una cadena hotelera i vicepresidenta de la companyia, que està promesa a un guaperes italià, però el dia del seu casament, de sobte, i per a disgust de la seva poderosa família i en especial la mare, interpretada per l'Ana Belén, que només pensa en les aparences, literalment es posa unes vambes i surt corrent.

La interpreta la catalana Anna Castillo, que jo em pensava que tenia vista, però que és improbable perquè només hauria pogut ser a La família del Super 3, on va sortir durant uns anys, però en aquella època jo no mirava aquest programa contenidor.

El cas és que la protagonista de la sèrie és rica sense pal·liatius, però no està segura que les coses estiguin anant al ritme que ella vol, i el que fa és una fugida endavant, tot i que no ha deixat d'estimar el seu promès i es proposa recuperar-lo. 

Un dia que surt amb les seves germanes per esbargir-se i oblidar-se una mica de tot plegat coneix, al bar on van, en David (Álvaro Mel), un paio normal com qualsevol de nosaltres, amb les seves samarretes frikis, feines mal pagades però, sobretot, molta llibertat d'acció i de moviments.

En David té un caràcter obert, entusiasta i optimista, però l'acaba de deixar la seva xicota, amb qui només veure-la sabem que no encaixa gens, perquè es nota que busca una mena d'home que el protagonista masculí no és, i abandona la idea de transformar-lo perquè ho acabi sent.

El cas és que la Margot i en David es cauen força bé, tot i venir d'entorns, com deia, molt diferents, es fan amics i es proposen ajudar-se mútuament a recuperar les respectives parelles. Per fer-ho, no se'ls acut res més que anar-se'n de viatge -de fet, ella se n'hi havia d'anar sola, però l'acaba convidant a ell- a Grècia, on desconnectaran, parlaran i intentaran reconstruir-se per tenir més clar què volen a la vida i com poden tornar, en versió millorada, amb les persones que han perdut.

Com es podia esperar, i aquí no puc evitar fer spoilers, la cosa no evoluciona com tenien pensat, i la sèrie esdevé un relat típic i tòpic, força previsible. A més, els personatges secundaris són pocs i pràcticament no tenen trames pròpies -si més no, que s'explorin gaire-, simplement oferint a la parella protagonista el contrapunt còmic de la història. 

Però no ho estic dient com una cosa negativa. Evidentment, no estem davant d'un clàssic de la televisió moderna, d'una sèrie imprescindible, d'una Top 50. Però encara que ens puguem imaginar què anirà passant, enganxa de mala manera amb els seus girs, el component dramàtic i unes interpretacions naturals per part dels seus dos protagonistes.

Un plaer culpable, si voleu, ideal per a romàntics sensiblers com és qui escriu aquestes línies. És la mena d'història que m'agrada, no me'n penso amagar, i si sou de la mateixa corda us recomano molt que mireu aquesta sèrie. En el pitjor dels casos, només hi perdreu 3 o 4 hores de la vostra vida.