Lectures: Els fills de Dune

Coneixia l'existència de Dune, més enllà que em sonava molt vagament del joc de la Mega Drive, des que fa més de 20 anys un company de feina em va dir que el seu gos es deia Leto, i en preguntar-li per l'origen d'aquell nom, em va parlar d'aquesta popularíssima saga del gènere de la ciència-ficció escrita per en Frank Herbert.

Però no m'hi vaig posar de seguida, sinó que amb els anys, i motivat per la coincidència entre l'arribada de la nova pel·lícula de Denis Villeneuve i la publicació en català d'una nova edició de la primera novel·la, el moment havia arribat. Vaig veure'n la pel·lícula -continuo sense veure la de David Lynch, i encara no he vist la segona, que adapta la meitat final del primer llibre-, vaig llegir el primer llibre, després el segon, i ara és hora que faci la meva particular i modesta crítica literària del tercer.

Els fills de Dune, publicada originalment als Estats Units com a Children of Dune l'any 1976, ens arribava per primer cop en la nostra llengua l'any passat, el 2024, i a mi me'l van portar els últims Reis. No acostumo a deixar passar gaire temps entre que tinc un llibre nou de la saga i me'l llegeixo, i així ha estat aquest cop, que ho vaig fer durant el proppassat més de maig.

En fi, en aquest cas la novel·la gira al voltant de les conseqüències del que es va veure a El messies de Dune, que tenia força menys pàgines, per les 600 d'aquesta tercera part. Han passat 9 anys des que en Paul va decidir anar-se'n al desert després d'una novel·la més reflexiva i on la religió tenia un paper molt important, i ara els protagonistes de la història són els fills bessons que va tenir amb la Chani, que són en Leto II i la Ghanima.

Tots dos han heretat els poders prescients del seu pare, i tenen els records de totes les generacions anteriors, de manera que són nanos de 9 anys amb l'actitud d'adults i una capacitat de raonar i maquinar molt per sobre del que els tocaria per maduresa mental.

En aquest context, Arrakis es troba en un moment crític per diversos motius: la transformació ecològica que està fent que les condicions per viure-hi siguin més òptimes per als humans també amenaça la pròpia producció de la cobdiciadíssima espècia, que requereix tot el desert possible; l'Alia, la germana d'en Paul, que fa de regent, sembla que no està en condicions d'exercir aquest paper; la Casa Corrino, perjudicada per l'arribada al poder dels Atreides al primer llibre, conspira per matar els bessons i recuperar el seu antic estatus; i al mig de tot això, un misteriós predicador es dedica a difondre un missatge contrari a la religió que es va apoderar de Dune al voltant de la figura del seu messies, en Paul.

Conspiracions, intrigues, cops d'efecte i girs inesperats en un llibre on potser tenim més acció que al segon, o almenys és l'efecte que m'ha fet a mi, però que manté l'estil críptic de sempre, i una complexitat considerable pel que fa a l'univers creat pel senyor Herbert, que per una banda li proporciona una innegable riquesa, però per l'altra suposa una mica d'obstacle per a qui vulgui iniciar-se a la saga i esperi una cosa lleugera. No ho és. La saga Dune és densa. Per sort, però, i encara que en alguns moments no tinc gaire clar què està passant -l'extensa terminologia no hi ajuda, i que el segon i el tercer llibre no tinguin glossari, tampoc-, a mi m'agrada.  

No sé si hi ha plans, per part de Raig Verd, d'editar les novel·les que falten, almenys les que va escriure el seu autor original, però si arriben, allà em trobaran.