Lectures: Dune

Hi ha certes coses que em fa l'efecte que donen o treuen punts per ser considerat "friki", un terme que abans tenia un sentit pejoratiu, però que dins d'una comunitat creixent en què cada cop allò més marginal està més estès, ara és fins i tot un motiu d'orgull ser anomenat així.

Per part meva, hi ha moltes coses, molts productes culturals, que no conec i de vegades directament no m'interessen, cosa que, segurament, em tancaria les portes d'aquest club ja no tan selecte, però ara puc dir que he llegit un llibre que forma part de la llista de requisits.

Es tracta de Dune, emblemàtica novel·la de ciència-ficció de 1965 que Mai Més Llibres i Raig Verd van recuperar per al públic català l'any 2021, i que en una primera edició limitada de tapa dura duu una coberta reversible amb el nom tradicional del llibre, Duna, que és com es va publicar el 1989. 

M'havien parlat d'aquest llibre fa molts anys, precisament un company d'una feina temporal l'opinió del qual respectava molt i amb el qual vam perdre contacte, i recordo que va arribar a posar-li al seu gos el nom d'un dels personatges principals del llibre. També em sona haver sentit algun cop, però això no sé si m'ho va arribar a dir ell, que la novel·la era interessant, però una mica feixuga. I, evidentment, coneixia l'existència de l'adaptació cinematogràfica d'en David Lynch de 1984, un fracàs conegut.

El meu primer contacte amb la trama, però, es va produir una mica abans de la publicació del llibre, amb l'estrena de la nova adaptació a la pantalla gran, la de 2021, que almenys a mi em va agradar molt, però que cobreix, pel que sembla, aproximadament la primera meitat del llibre.

A mesura que el llegia anava visualitzant les escenes que recordava, tot i que no soc capaç de dir on hi havia collita pròpia i on no, i després de llegir tot el llibre i repassar el que vaig dir de la pel·lícula a l'entrada corresponent, he de dir que trobo que és una magnífica adaptació del material original, perquè en capta el ritme i l'equilibri entre la narració críptica i la més descriptiva que empra Herbert. 

Pel que fa a l'argument, no m'hi estendré tant com quan vaig parlar de la pel·lícula, però Dune és una trama d'intrigues polítiques ambientada en un futur llunyà i en un altre planeta, Arrakis, explicada a través de pocs personatges principals i alguns de secundaris i ambientada en un món ric en detalls i complex, malgrat que la premissa no és exageradament atractiva: tot plegat gira al voltant de l'explotació d'un recurs natural del planeta, una espècia. Tot i així -perquè sembla que no l'estigui venent gaire bé- la lectura se m'ha fet amena, més enllà del fet que per circumstàncies personals i no pas atribuïbles al llibre se m'hagi allargat durant mesos per la meva mania de triar novel·les gruixudes sabent que no tinc gaires estones per llegir i, encara menys, fer-ho amb calma.

Això no vol dir que no tingui punts negatius: segurament és un problema dels meus gustos i la meva limitada comprensió d'allò que no és tangible, però les parts més místiques, que agafen més importància a la segona meitat, em resulten més pesades. S'ha de dir, però, que l'autor ho tenia tot molt ben pensat, hi ha fins i tot apèndixs sobre qüestions que el llibre no té temps de tractar amb deteniment, i també un útil glossari per a la consulta de terminologia pròpia de la història. A nivell general, m'ha fet l'efecte que hi ha coses sobre les quals no s'atura gaire, i d'altres que es resolen "fora de càmera", salts en la narració. El resultat de tot això, probablement perquè sé que és una saga amb més entregues i això condiciona la meva anàlisi, és que es tracta d'una introducció. Interessantíssima i amb un final que no requereix continuacions -ni les nega-, però una introducció.

L'EDICIÓ

Personalment vaig reservar aquesta edició limitada (la de la imatge del principi de l'entrada) deixant-me endur per l'escalfor del moment, però després es va anunciar que també sortiria en tapa tova, més barata, i potser l'hauria preferit per aquest motiu, però bé, què hi farem...

A banda d'això es remarca força la traducció clàssica de Manuel de Seabra que, segons que es diu en alguns textos informatius, està revisada. Com a revisor de textos que soc, d'una categoria inferior perquè em dedico als del mercat del còmic, específicament de manga, no m'he pogut estar de notar -mai podem desconnectar del tot, els que ens dediquem a això- més d'una relliscada en forma, sorprenentment, de calc de l'anglès. I n'hi ha de flagrants, tant d'expressions com de false friends. A tall d'exemple, per tal que se m'entengui, hi havia un "ressentia la seva presència", estructura que en català no existeix, i que ve de l'anglès "to resent", que vol dir que quelcom fa nosa o indigna. N'hi ha de menys subtils, em podeu creure. Deformació professional, ho sé, i també sé que la gent perpetua aquestes coses en repetir-les perquè les ha llegit o sentit i no li semblen estranyes. És una guerra perduda.

Per coses així em pregunto per què s'ha remarcat tant que és una traducció d'una persona concreta i que, a més, ha estat revisada. Amb tot el meu respecte, per errades com aquestes trobo que no arriba a l'excel·lència com per destacar-ne en portada l'autoria i, a més, em pregunto quina és la revisió que s'ha fet. No és quelcom constant, compte. Altrament n'hauria abandonat la lectura. De fet, hi ha trams en què se'n troben diverses i d'altres en què la cosa flueix molt millor.

CONCLUSIÓ

Sigui com sigui, ens trobem davant d'un clàssic de la literatura de ciència-ficció que torna a estar disponible en català després de dècades, i jo que pensava llegir la saga algun dia en anglès -en part perquè, les coses com són, surt més barat-, vaig decidir-me per la versió catalana i n'estic content. De moment, tinc intenció de comprar-me, aquest cop sense presses i esperant la segura edició en tapa tova, la seva seqüela, ja anunciada per als propers mesos quan es publica aquesta entrada.