Lectures: Sortiller

Després de la plaent però allargada lectura de l'últim llibre de què us vaig parlar, ha tornat, espero, el meu ritme normal de lectures i ja m'he llegit una altra novel·la, aquest cop del meu estimat Discmón, que feia molt de temps que tenia pendent però que, com que ha baixat el ritme de la publicació de la saga en català, no m'ha fet deixar d'estar al dia de l'obra magna de Sir Terry Pratchett en la nostra llengua.

Sortiller és el nom de la tercera aventura protagonitzada pel patètic però entranyable mag Gratavent, cinquè llibre publicat originalment -no pas en català, en què Mai Més Llibres segueix un altre ordre- d'aquest meravellós univers de la literatura fantàstica, amb el títol original de Sourcery, de 1988.

La premissa és la següent: diuen que els mags són vuitens fills, però què passaria si un mag tingués fills? Que en podria tenir vuit, i llavors el vuitè fill d'un vuitè fill seria un sortiller, un mag amb un poder inimaginable, res a veure amb la màgia de pa sucat amb oli que fan els mags del Discmón, que tot i saber-ne molt més que l'inútil d'en Gratavent, no deixen de ser més aviat discrets.

Això és el que passa en aquest llibre: sorgeix un sortiller que posa de cap per avall el Discmón, i provoca un caos i una guerra màgica que sembla que ningú és capaç d'aturar.

En Gratavent tampoc ho és, però no seria el protagonista de la història si no es veiés arrossegat a una missió que no li ve gens de gust i per a la qual no està preparat. Ho fa, això sí, amb uns companys ben curiosos: la Conina, una lluitadora excel·lent amb una vocació totalment diferent, i en Nijel, un bàrbar aficionat que encara està en etapa de principiant.

Per allà també corre el mític Equipatge, el cofre misteriós amb potes que coneixem des de la primera aventura, El color de la màgia, i veiem desfilar també uns quants mags dels seriosos, els de la Universitat No Vista, el també mític simi bibliotecari i, sobretot, un munt de situacions absurdes provocades o facilitades per les circumstàncies del relat, en què la màgia real i pura es desferma amb totes les seves forces i fa possible qualsevol cosa que ens puguem imaginar o, més ben dit, que l'autor es va poder imaginar amb la seva capacitat de fer-nos passar pàgines i pàgines amb descripcions vives i humorístiques de situacions i paisatges, diàlegs divertits i ironia pertot arreu.

La resolució de tot plegat és èpica i ens deixa amb ganes de saber coses que espero que s'expliquin al proper llibre dedicat a la trama dels mags, però en general Sortiller és una novel·la divertida, esbojarrada i en què veiem com l'escenari de tantes aventures és directament víctima d'uns fets extraordinaris. 

Lectures: Les tenebres i l'alba

Feia molt de temps que no escrivia una entrada amb una crítica literària, i no és perquè em fes mandra, sinó perquè el darrer llibre que he llegit m'ha ocupat mesos. Lluny queda el meu rècord històric de lectures anuals que vaig aconseguir l'any passat, amb 22 llibres en 12 mesos, i no comptava pas amb ni tan sols acostar-m'hi, però tampoc esperava que una sola obra em durés uns mesos.

Tampoc és que no m'hagi agradat, al contrari: m'ha agradat molt, ja us ho avanço. Però és un llibre de 900 pàgines, per les dinàmiques familiars cada cop em costa més trobar temps lliure per fer el que a mi m'agrada i ja no tinc precisament vint anys, així que per molta força de voluntat que aconsegueixi aplegar, posar-me a llegir al llit passades les onze de la nit, estirat i recolzant-me sobre un colze és gairebé una garantia de llegir entre cinc i deu pàgines al dia. Tanmateix, ara que estic de vacances li he fumut canya i l'últim terç de la novel·la ha estat superat a un ritme força respectable. 

Després d'aquest llarg preàmbul toca parlar de Les tenebres i l'alba, de Ken Follett, que és el quart llibre de la saga Els pilars de la Terra però cronològicament va el primer de tots, és a dir que es tracta d'una preqüela.

Publicada en anglès originalment l'any 2020, aquesta novel·la històrica se situa entre els anys 997 i 1007, i ens explica, com es podia esperar d'un llibre d'aquesta sèrie, una història èpica i amb estira-i-arronses que ens tindran sovint amb l'ai al cor, protagonitzada per uns personatges que, amb les seves accions i els seus plans, posen els fonaments del que serà l'escenari físic i històric amb què arrenca el ja mític best-seller de 1987. 

Aquesta vegada el relat el teixeixen quatre personatges principals, que són l'Edgar, el fill d'un constructor de vaixells que, juntament amb la seva família, s'ha de reubicar i reinventar lluny el seu poble; la Ragna, la filla d'un comte normand que se'n va a Anglaterra per casar-se amb l'ealdorman de Shiring; l'Aldred, un monjo que vol convertir Shiring en un centre cultural; i el bisbe Wynstan, un home pèrfid, malvat, que és el gran dolent d'aquest relat.

No hi ha gaire cosa més per explicar de la premissa de l'obra, però hi veiem, com era d'esperar, lluites de poder, desgràcies, tragèdies, drames, romanticisme i tot el que podríem esperar d'un llibre de la saga, que ens té acostumats a fer-nos patir veient els cops que el destí clava als personatges bons i la quantitat d'obstacles que posa als seus somnis i desitjos, mentre que els dolents sembla que se surtin de tot.

Després de tres llibres ambientats al mateix univers i coneixent la manera de fer de l'autor, tot plegat esdevé una mica massa previsible, però alhora no podem evitar -si les condicions són les adequades, com comentava al principi- passar pàgines i pàgines, perquè Follett és un mestre a l'hora d'atrapar amb la seva construcció de personatges, el ritme just per fer amè qualsevol dels capítols, i els girs de guió col·locats als moments adequats, mentre descriu una època i uns costums sobre els quals s'ha documentat i ens fan viatjar a una època i un lloc que, en realitat, ens queden molt lluny.

Un relat, doncs, molt satisfactori, si bé en termes generals potser ja no té el mateix impacte perquè és més del mateix. Però quan aquest "mateix" és tan interessant i familiar, la veritat és que almenys jo no em puc queixar. Em temo, tanmateix, que he d'acabar amb una nota una mica negativa, i és que la traducció al català, que aquest cop està feta a sis mans -coses que passen al mercat editorial de vegades, normalment per culpa de les dates ajustades dels encàrrecs-, traspua diferents estils traductològics, cosa que es nota, per exemple, en fragments que estan més plens que altres de calcs del castellà o de l'anglès, però malauradament aquesta manca d'una revisió final és quelcom que s'està normalitzant a l'edició de llibres en català. 

Deixant això de banda, si sou fans de la saga, no us perdeu aquest llibre. I ara ja n'hi ha un altre, que llegiré espero que d'aquí a no gaires mesos, que se'n va a l'altre extrem per situar-se al final (?) cronològicament parlant. En parlaré.

 
 

Lectures: One Piece vols. 1 a 4

Fins no fa gaire no m'hauria imaginat que acabaria escrivint una ressenya com aquesta al blog, perquè l'obra en qüestió, per molt que sigui el manga més supervendes de la història i tremendament popular, sobrepassant llegendes com Bola de Drac o Naruto, en realitat no em va convèncer quan me'l vaig intentar llegir fa moltíssims anys, quan s'editava en grapa -quin format més dolent per al manga, per l'amor de Dende!-. 

Alguna cosa no m'acabava de convèncer, a banda del dibuix, i després simplement he estat testimoni de com durava i durava en el temps i s'anava fent famós, fins al punt que va començar el 1997 i encara no ha acabat, amb més de 100 volums que recopilen la seva publicació setmanal a la revista Shônen Jump. Sabia també que l'anime s'estava doblant al català, però no m'hi vaig ficar mai. Ara, però, en tenim en marxa la publicació del manga en català, en uns toms triples que van cridar l'atenció de la meva filla, els vam començar a agafar de la biblioteca perquè se'ls llegís ella, i ja posats me'ls estic llegint jo també, de manera que ja puc dir que estic llegint One Piece. 

No tinc gaire clar com vull afrontar aquests articles, si és que n'hi ha més -qui sap, potser me n'acabo cansant, de llegir o de parlar-ne, tot i que espero que no-, però en principi no faré un repàs d'esdeveniments com en altres casos. Tampoc tinc intenció de parlar de la premissa ni els personatges, que a aquestes altures ja coneix tothom que pugui estar mínimament interessat en aquesta obra, i soc jo qui hi arriba tardíssim.

El que sí que sé és que en aquesta primera entrada vull aclarir que he fet el tall al quart dels volums catalans, que és quan hi ha un canvi de saga, i que aquests volums inclouen, al seu torn, tres volums de l'edició estàndard que no vam tenir mai en el nostre idioma, en el qual apareix per primera vegada directament en aquest format. Per tant, el que he llegit fins ara han estat els 12 primers volums de One Piece, dels espaterrants 115 que porta publicats, i encara en seran més. 

Dit això, un petit incís sobre la traducció: és fantàstic, tot i que arriba molt tard, tenir aquest manga tan important en català, però trobo que des del punt de vista lingüístic la traducció deixa una mica a desitjar. Parlo d'algunes expressions calcades del castellà (com la de la imatge) i d'altres mal aplicades, contrastant amb algunes formes ultracorrectes com "per a" en comptes de "per", "mai no" en comptes de "mai" o la forma plena dels pronoms febles malgrat que -per les ordres que ens arriben a la feina- les editorials que publiquen manga en català en teoria prefereixen un llenguatge més col·loquial, amb les formes reduïdes d'aquests pronoms. A banda d'això, hi ha coses com la confusió freqüent de "l'hi" i "li", que s'ha de dir que és el punt feble de molts traductors i traductores.

Tornant a l'obra en si, he de dir que tenia unes nocions molt bàsiques i limitades dels protagonistes de l'obra, i amb la lectura d'aquests volums he pogut conèixer els seus orígens i com es van coneixent, cosa que ha estat agradable i enriquidora. Per motius de feina he estat en contacte amb trames molt més avançades de manera tangencial i esporàdica, però m'agradarà veure d'on ve tot plegat.

Aquí coneixem, doncs, el seu protagonista, en Monkey D. Ruffy, amb el seu estrambòtic poder que li atorga un cos de goma i un caràcter optimista, determinat i imaginatiu que dona lloc a combats d'allò més espectaculars i sorprenents; l'esquerp Roronoa Zoro, que vol ser el millor espadatxí del món, el mentider de bon cor Usopp, la misteriosa i reservada Nami i el magnífic cuiner faldiller i especialista en el combat amb les cames Sanji, que conformen el que de moment és la tripulació del protagonista, decidit a ser el rei dels pirates i obtenir el cobdiciat tresor anomenat One Piece.

Durant els capítols en què es van coneixent veiem combats cada cop més esbojarrats, amb enemics més temibles que els que han vist fins llavors, com correspon a un shônen mereixedor d'aquesta etiqueta, i una barreja d'humor, epicitat i violència.

Perquè en surt molta. Encara que els personatges demostrin tenir una resistència extrema a les ferides letals per a les persones normals, hi veiem córrer molta sang i es fumen uns mastegots que fan por. Però el to general és d'humor i amb el típic missatge d'esforç, lluita pels somnis i amistat. Sense deixar de banda moments de drama i llàgrimes.

Encara que, com he dit al principi, el dibuix no em va resultar gaire atractiu quan vaig intentar començar la sèrie a l'adolescència, i reconec que encara ara no és el que jo associo mentalment a l'"estil manga", he de dir que és perfectament adequat al ritme i el dinamisme que Eiichirô Oda dona a les seves pàgines i vinyetes, i que l'autor mostra una imaginació desbordant pel que fa al disseny dels personatges i els seus enemics, i és capaç de caracteritzar-los d'una manera clara.

Se'm fa una mica difícil llegir aquests volums tan gruixuts en el temps habitual de préstec de la biblioteca -tot i que es pot demanar pròrroga, és clar-, perquè lluiten molt, sí, però també xerren, però he d'admetre que això ja és culpa de les meves circumstàncies personals, en què el temps lliure és escàs i a certes hores els meus ulls ja no poden més. De moment, però, One Piece m'ha fet una bona segona impressió i continuaré llegint-la.

 

Lectures: Astèrix a Lusitània

Els fans de les aventures d'Astèrix ja sabem que cada dos anys en surt un àlbum nou, després del relleu artístic forçat per la mort d'Uderzo, i el 2025 vam arribar a la setena entrega d'aquesta nova etapa que començava el 2013 -per tant, ja no tan nova-.

Tanmateix, no va ser fins al meu aniversari el passat mes de març que me'l van regalar, i l'he tingut a la tauleta de nit des de llavors a l'espera que li arribés el moment, i el moment ha estat ara. Per tant, passo a fer-ne, com sempre, la meva humil crítica.

Astèrix a Lusitània és com es diu el 41è àlbum d'Astèrix, i aquest cop compta amb el guió de Fabcaro per segona vegada i al dibuix s'hi manté, des de 2013, Didier Conrad. I, com és tradició, després de l'aventura anterior a "casa" (tot i que ja vaig dir que tenia una mica de viatge, també), tocava un nou viatge d'aquest duet (trio, no ens oblidem de l'Idèfix!).

Aquesta vegada toca anar a la versió Astèrix de Portugal, una Lusitània que si l'hem visitat alguna vegada en temps moderns ens arrencarà més d'un somriure amb els seus tòpics exagerats -el pessimisme, la tristor dels fados, l'obsessió amb el bacallà...- i alguna referència més turística. 

La premissa, en aquest cas, és l'arribada d'un lusità que havia sortit brevíssimament a La residència dels deus (1971) i que, tot recordant els nostres intrèpids gals, s'acosta al seu llogaret i els demana ajuda per rescatar un comerciant injustament acusat d'intentar enverinar el Cèsar i empresonat per aquest motiu.

L'Astèrix i l'Obèlix, que no necessiten que els empenyin gaire a l'hora de viatjar i ajudar tot aquell que els necessiti, accepten l'encàrrec i se'n van cap al sud-oest d'Europa per rescatar l'home, víctima d'una complexa i rebuscada -i alhora potser agafada pels pèls, també us ho dic- conxorxa del seu competidor, propietari d'una marca que llegeixo que havia sortit a Astèrix a Itàlia -no vaig caure en la referència, sincerament, perquè han passat ja uns quants anys-, i el corrupte governador de província lusitana.

La missió, en tot cas, requereix una infiltració per part dels nostres amics, i ja ens podem imaginar que no serà fàcil, perquè si bé el menut Astèrix és molt espavilat, l'Obèlix diguem que... té molta força. El veurem rondinar pels canvis que aquest viatge suposa en la seva alimentació i fins i tot el seu aspecte, però a l'hora d'estomacar romans tots dos formen un duet inigualable.

En definitiva, un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix que val la pena llegir, que toca temes com el comerç globalitzat i que ens fa somriure més d'un cop amb el seus gags habituals, el seu humor, les picades d'ullet en forma de noms amb referències d'actualitat o còmplices amb el lector -aquí cal dir que hem d'aplaudir, com sempre, la traducció, que en aquesta ocasió s'ha empescat coses com el traïdor Botiflés- i de cares de personalitats de la vida real, i les situacions absurdes en què es troben sovint els protagonistes. 

Celebro que l'etapa posterior als autors originals d'aquesta llegenda del còmic francobelga continuï amb tan bones idees i una periodicitat que el mestre Uderzo no va poder mantenir, i amb la broma ja van 7 àlbums d'aquest nou Astèrix que es veu fresc, però que alhora no trenca del tot amb el clàssic ni en l'estil gràfic ni en l'humorístic.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 17 i 18

M'havia marcat l'objectiu de llegir tots els àlbums dels Barrufets en què l'autor original, en Peyo, havia estat implicat personalment, i deixar-ho aquí, però al final he decidit continuar-ne agafant de la biblioteca i gaudir de les aventures d'aquests llegendaris personatges del còmic francobelga creades després de la mort del seu pare, i en principi continuaré amb aquest format de ressenyes dobles. 

Parlant de pares, l'hereu de Peyo és, argumentalment parlant, el seu fill Thierry Culliford, que ja va participar en el guió del volum 16, El barrufet financer, i que després de la sobtada i prematura defunció del mestre va continuar coescrivint la sèrie, i va continuar confiant en la col·laboració en el guió de Luc Parthoens i en el dibuix d'Alain Maury, tots dos ja participants al darrer àlbum en vida de Peyo, que per motius de salut va necessitar ajuda. No acostumo a entrar en tant de detall, però tal com va passar també al volum 16, Thierry va encarregar l'acolorit a la seva dona, Janine "Nine" Culliford.

I ens trobem, dos anys després de la desaparició de Peyo el 1992, de nou novembre però de 1994, la publicació del dissetè àlbum dels Barrufets, de nom El barrufador de joies, que fa un canvi de tendència i ens presenta una història que ocupa les 48 pàgines del llibre.

En aquest cas, en l'enèsima sortida accidentada d'uns barrufets al bosc per encàrrec del Gran Barrufet, el Barrufet Bromista cau a les mans d'uns humans que decideixen aprofitar la seva reduïda mida per obligar-lo, amb un xantatge, a robar a les cases d'un poble.

És una història divertida i amena que treu els barrufets de la seva zona de confort i, tot i que no és el primer cop que veiem humans a la sèrie -més enllà d'un Gargamel que aquí hi fa pràcticament un cameo i prou-, sí que podem dir que no se n'havien vist mai tants alhora, ni amb tant de protagonisme. 

 

Alhora, el ritme narratiu, els gags i les situacions encaixen amb el que havíem vist fins ara, també l'estil gràfic, així que els seus responsables fan una bona feina amb la continuïtat després de la mort del creador de la sèrie.

 

 

El mateix equip creatiu presentava, l'octubre de 1996, un nou àlbum anomenat Doctor Barrufet, amb una història que torna a ocupar tot l'àlbum i que aquest cop presenta una altra de les premisses habituals: els barrufets enreden la troca dins del poble en absència / distracció / malaltia del Gran Barrufet.

 

En aquest cas concret, tenim un barrufet que, com que el líder està ocupat i no se n'adona, comença a donar consells mèdics als altres i acaba obrint una consulta i autodenominant-se metge del poble. Els altres li segueixen el joc perquè són fàcils d'entabanar -de fet, ell mateix s'ho creu, sense mala intenció-, però després tot plegat s'embolica i n'hi ha alguns que volen dir la seva en aquesta sàtira de la pràctica de la Medicina i les seves variants.

 

Aquesta història m'ha agradat una mica menys que l'altra i se m'ha fet una mica llarga, però continua en la línia del que hauríem pogut trobar amb l'autor original. Així doncs, continuarem i ens tornarem a veure amb la crítica dels volums 19 i 20!  

  
 

 

Lectures: El gust de les ortigues

Un altre cop que caic a les xarxes del mostrador de novetats de la biblioteca, i aquest cop fins a l'extrem de fer-me interrompre la lectura d'un altre llibre, cosa que feia molt de temps que no em passava, però que està justificada perquè aquesta altra novel·la que estava llegint primer és molt més gruixuda i la de la biblioteca no la volia deixar passar, amb el risc que l'agafés algú altre i trigués en tornar.

En fi, gràcies a això he llegit per primer cop un dels clàssics de la literatura japonesa contemporània que coneixia de nom -fins i tot hi ha un premi literari dedicat a ell-, però que mai havia tingut l'ocasió de llegir. I ja us dic que, gràcies a la línia El Cercle de Viena, col·lecció de Viena Editorial dedicada a publicar clàssics del segle XX inèdits en català, en llegiré més obres.

Doncs bé, la meva estrena amb Jun'ichirô Tanizaki (1886-1965) ha estat amb aquesta novel·la de 1929 anomenada El gust de les ortigues, i que és un relat amb elements autobiogràfics sobre un matrimoni que està planificant la seva separació en els millors termes possibles, de manera amistosa, però alhora d'amagat d'una societat on el què diran era més important del que ho continua sent al Japó actual, que ja és dir.

El protagonista, en Kaname, ha aprovat i fins i tot encoratjat que la seva dona, la Misako, trobés una altra parella, i és que ell ja fa anys que va deixar de desitjar-la. La relació entre tots dos és cordial i de respecte mutu, però la lentitud del procés, la cautela i les excuses per no acabar de rematar el que ja només existeix sobre el paper els angoixa a tots dos, tenint en compte també que afectarà el seu fill. 

Paral·lelament a aquestes escenes quotidianes d'un matrimoni benestant d'Osaka, també tenim les trobades amb el pare de la Misako, amb qui en Kaname té molt bona relació malgrat que representa el tradicionalisme enfrontat a la modernitat que s'adiu més a la parella protagonista, i que a l'autor li serveixen per retratar aspectes de la cultura japonesa de l'època com la roba, l'arquitectura, la gastronomia, els costums o, sobretot, les arts, especialment el teatre de titelles bunraku. 

En fa una descripció meticulosa, però al contrari del que podríem pensar el text és d'allò més amè i les pàgines passen volant, a més que el recompte total d'aquestes, 256, tampoc és gaire elevat, si bé les altres novel·les de l'autor en el nostre idioma estan clarament per sota. 

El gust de les ortigues retrata el Japó d'una època concreta, a més del caràcter i la manera de pensar dels seus personatges, i toca un tema que es pot considerar prou avançat al seu temps, una combinació que ajuda a que ens puguem identificar amb els seus personatges, o alguns dels seus aspectes, segons les pròpies experiències vitals, tot i la distància geogràfica i temporal que ens separa d'ells com a lectors del segle XXI. M'ha agradat molt i tornaré al mestre Tanizaki aviat, espero.

 

  

Lectures: Correus

Encara que tinc poc temps lliure, m'entesto en tenir més d'una afició, i una d'elles, des de ben petit, és llegir. El cas és que amb els llibres que tinc a casa, entre els que encara no he llegit mai i els que puc rellegir tranquil·lament perquè no me'n recordo gaire, no caldria que n'agafés de la biblioteca, però hi caic un cop rere l'altre en passar per davant de l'expositor de novetats quan hi vaig per agafar-hi i tornar-hi llibres per a la meva filla.

El llibre de què parlaré avui no l'hauria agafat mai en préstec, però, si fos pel títol. No em semblava que suggerís un tema gaire atractiu, però el seu autor, en canvi, el coneixia com un dels grans noms de la literatura estatunidenca del segle XX, i vaig pensar que el destí m'havia posat aquella portada als morros perquè hi fes coneixença, ja que no n'havia llegit mai res. Malauradament, pel que sembla, no hi ha res més d'ell publicat en la nostra llengua, almenys que jo hagi trobat. 

Correus és el nom d'aquesta novel·la de Charles Bukowski, autor tremendament prolífic i influent en la seva època, i un dels representants de l'anomenat realisme brut, és a dir, un tipus de realisme narratiu centrat en les vides quotidianes de persones normals i corrents, amb especial interès en els baixos fons, fent ús d'un llenguatge concís, sense cap floritura, i sense gaires embuts.

No és que jo sigui cap expert en literatura, en absolut, però sense tenir ni idea de quina mena de llibres escrivia aquest senyor que va viure de 1920 a 1994, sí que coneixia el seu nom, senyal que no era un qualsevol. El cas és que he connectat ràpidament amb la seva manera d'escriure i els seus temes, i continuaré buscant llibres i autors que pertanyin a aquest corrent.

Però anem al llibre, que ressenyaré breument dient que és un relat autobiogràfic narrat en primera persona pel seu alter ego, en Henry Chinaski, i basat en els anys que l'autor va treballar en oficines de correus. No hi ha grans esdeveniments: ens parla del fastigós dia a dia en aquesta empresa federal, de com l'explotaven i de com no s'estava de res en el seu escàs temps lliure, que en comptes de dedicar al descans omplia de sexe, alcohol i apostes hípiques, tot en excés. 

Publicat originalment el 1971, i editat en català per l'editorial mallorquina Quid Pro Quo el 2021, ens presenta una prosa ameníssima, molt divertida, amb anècdotes delirants gairebé al límit del que és creïble, però la sensació que transmet és aquesta: malgrat la duresa de les seves condicions laborals, aquest home portava una vida tremenda, s'ho passava d'allò més bé i pocs penediments es devia endur a la tomba.

Un cràpula, aquest Bukowski, i si tota la seva obra és tan irreverent com aquest primer llibre que n'he llegit, soc capaç de provar fins i tot a llegir-ne poesia, gènere en què també va ser molt prolífic i destacat, per pura curiositat, jo que no tinc gaire interès en aquest format no per menyspreu, sinó per la meva manca de capacitat de valorar-lo com cal. Sigui com sigui, m'ha caigut molt bé, aquest senyor, i el vull conèixer millor.

 

Lectures: Segador

Ara feia força temps que no llegia un llibre del Discmón, i el que tenia pendent -perquè encara n'hi ha un de publicat que no tinc- estava protagonitzat precisament pel meu personatge preferit de l'esbojarrat univers de Sir Terry Pratchett, de manera que de ganes de llegir-me'l no me'n faltaven, però li han passat altres coses al davant perquè, atès el ritme de publicació d'aquesta saga en català, me la vull dosificar en la mesura del possible.

Segador és el nom d'aquesta novel·la de 1991 que és la segona protagonitzada per la Mort personificada i l'onzena general del Discmón. Com havia passat a Morth, aquí ens trobem el divertit personatge abandonant el seu deure altre cop, però per motius diferents: els Auditors de la Realitat consideren que està desenvolupant una personalitat massa independent i l'envien a viure entre els humans.

Allà, adopta el nom de Bill Porta i s'integra en una comunitat agrícola segant espigues com abans segava vides, i la interacció amb els humans, dels quals no coneix els costums a un nivell profund, provoca un munt de situacions i equívocs que ens arrenquen més d'un somriure, però a poc a poc estableix vincles amb els seus companys. 

Per altra banda, mentre no arriba el seu substitut, al Discmón es comencen a produir fenòmens paranormals atès que l'equilibri entre la vida i la mort s'ha trencat, i l'autor ens mostra la seva particular i satírica visió d'un repertori de monstres clàssics i altres tòpics del gènere del terror.

El caos és absolut a Ankh-Morpork i rodalies, mentre que la vida de la Mort és pràcticament un oasi de calma i tranquil·litat, i personalment són aquestes escenes, les de la Parca, les que més m'han agradat. A més, part del videojoc Discworld II, amb què vaig descobrir l'existència d'aquests llibres, es basa en els fets d'aquesta història, de manera que em sento més preparat per jugar-hi seriosament algun dia.

Un altre volum ben interessant i divertit del Discmón, i encara que no sé si Mai Més té plans de continuar la saga en català, espero que sí i poder llegir més aventures d'aquest simpàtic esquelet amb dalla.
 
 

Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.

 

Lectures: Beautiful World, Where Are You

Quan un autor m'agrada vull llegir-ne més coses i acostumo a comprar-me o agafar de la biblioteca més llibres seus, i després del que vaig gaudir de Normal People, i precisament quan la vaig anar a tornar a la biblioteca, vaig veure a la prestatgeria dues novel·les més de la seva autora, i vaig decidir endur-me'n una, que em vaig posar a llegir en arribar a casa.

El llistó estava molt alt, i la portada és plena de cites de ressenyes que la posen pels núvols, així que en tenia moltes ganes. Ha estat a l'altura, però, de les meves expectatives?  

Beautiful World, Where Are You és una novel·la de Sally Rooney de 2021 que gira al voltant de dues amigues dels principis de la trentena que viuen separades, una a Dublín i l'altra en un poble que no està tan lluny, però que per motius de feina i malentesos sembla que sigui a una distància insuperable.

La que viu al poble es diu Alice i és una novel·lista famosa, mentre que l'altra es diu Eileen i treballa d'editora en una revista de poca importància. S'escriuen e-mails l'una a l'altra explicant-se la vida i també filosofant sobre diverses qüestions que les preocupen sobre el món actual, uns textos que poden ser una mica farragosos i esnobs, i que certament no han ajudat a que jo llegís el llibre al ritme que esperava, sobretot venint de l'anterior novel·la de l'autora irlandesa, però bé, això és un altre tema, i estem parlant de la trama.

No m'hi allargaré gaire perquè ni vull fer spoilers ni la cosa dona per a tant, això serà una ressenya breu, però un tema al voltant del qual giren les vides de les dues dones, com ens passa a tantes persones, és el sentimental. L'Eileen està enamorada, des d'adolescent, d'en Simon, amic comú de totes dues, un bon home que a més és molt atractiu i que la tracta de meravella en el seu paper de millor amic, però que segons l'Eileen és poc accessible emocionalment. Per la seva banda, l'Alice ha conegut un home allà al poble, en Felix, que a diferència dels altres tres personatges té uns interessos allunyats de la literatura i la política, una reputació discutible i una honestedat innecessàriament brutal.

 

La novel·la ens va explicant, amb alternança entre capítols narratius i d'altres en forma dels e-mails que esmentava, uns mesos de la vida de les dues dones, amb els seus traumes personals i familiars, els respectius alts i baixos en les seves relacions sentimentals i també en la seva pròpia amistat, que trontolla en més d'una ocasió.

Som testimonis dels drames i les preocupacions de les dues dones, reflex d'una generació que ja em comença a quedar per sota, en un text que a mi no m'ha resultat tan amè com el de Normal People -també he de dir que m'he entestat a llegir-lo en sessions al llit abans de dormir i la son m'ha impedit avançar gaire, però que l'embranzida final l'he fet de dia i m'hi he enganxat més-, ni la història m'ha emocionat com aquella, tampoc hi han ajudat les expectatives provocades pels extractes de crítiques que deia al principi, però que naturalment no em penedeixo d'haver llegit, i m'ha convençut de continuar llegint el que hagi fet i vagi fent aquesta senyora. Al capdavall, té una manera de narrar que em captiva amb la seva capacitat de ser extremament descriptiva i minuciosa amb detalls com els sons, les olors, la roba dels personatges o els seus gestos sense que això entorpeixi la lectura com de vegades sí que passa amb altres autors.

Suposo que la continuaré llegint en versió original, però he d'esmentar que tenim tota la seva obra disponible en català, en aquest cas amb el nom d'On ets, món bonic, d'Edicions del Periscopi, que també té Gent normal i Intermezzo, mentre que el seu debut, Converses entre amics, és de La Magrana. 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 15 i 16

Com us vaig anunciar fa uns mesos, i em feia l'efecte que havia passat menys temps, en el tram final de les ressenyes dels àlbums dels Barrufets he passat a parlar de dos llibres en comptes de tres, i els d'avui són els últims en què va participar el seu creador, en Pierre "Peyo" Culliford, perquè el 1992 ens va deixar, per desgràcia, de manera prematura.

A L'estrany despertar del barrufet gandul, un àlbum publicat originalment en francès el 1991, tenim en realitat cinc històries de 8 pàgines cadascuna, i aquest cop la que li dona el nom és la més divertida.

Resulta que els barrufets li volen fer una broma al barrufet gandul, que es passa el dia dormint, i decoren la vila i es disfressen de manera que li fan creure que ha dormit durant 200 anys.

Això dona lloc a uns quants gags molt ben trobats i divertits, he arribat a riure en veu alta i tot, cosa extremament rara en mi quan llegeixo, i una sèrie de bromes creuades que acaben amb en Gargamel esquitxat i tot.

Però a l'àlbum hi ha quatre històries més, trames senzilles però ben trobades en què veiem els barrufets estrenar un trenet per facilitar el transport de provisions, l'arribada d'un drac com a perillosa mascota del barrufet tímid, la creació d'un cos de bombers al poble i el caos provocat per un talp ben miop.

Són històries d'una qualitat, per a mi, superior a les del 14è àlbum, també de cinc històries, que no vol dir que fossin dolentes, però a mi m'han agradat més aquestes.

L'últim àlbum dels barrufets amb la presència del seu creador és El barrufet financer, que té una intrahistòria curiosa, i encara que tampoc és el lloc d'explicar amb detall, direm que hi va haver un canvi d'editorial que incloïa un acord de creació d'un àlbum amb una història sencera (és a dir, res de relats breus) i uns terminis d'entrega força curts.

Això va fer que l'autor compartís guió amb el seu fill Thierry i dibuix amb Alain Maury i Luc Parthoens, però el cas és que al novembre de 1992 es va poder publicar aquest àlbum, malgrat la precària salut de Peyo, i va ser tot un èxit.

En aquesta història, després d'un contacte d'un barrufet amb un mercat humà se li acut introduir els diners a la vila dels barrufets, que fins ara s'han dedicat a les seves coses amb un sistema d'intercanvi de bens i serveis sense establir valors ni monedes de cap mena.

El que ara esdevé el barrufet financer els convenç i comencen a fer servir els diners, mentre el Gran Barrufet no s'hi pot ficar gaire perquè està malalt, i el que comença com una cosa divertida i d'allò més interessant per al lector acaba en un caos que ja es podia esperar, perquè al capdavall és una crítica al capitalisme.

És un concepte que l'autor volia plasmar en un àlbum i que va poder fer just abans de morir, cosa que va passar el 24 de desembre de 1992. 

Hem repassat els seus 16 àlbums, i a partir d'ara veuré si continuo llegint els que van escriure i dibuixar els seus successors, però estic content d'haver fet aquest recorregut pel material original d'una franquícia que, a la televisió, de petit m'agradava molt. Hi he pogut conèixer amb més profunditat barrufets concrets, també els barrufets com a poble, i gaudir d'històries més o menys interessants i divertides d'aquest clàssic del còmic francobelga. Missió complerta.

Lectures: Normal People

Abans de res, tot i que segons quan es llegeixi això tindrà una rellevància nul·la, permeteu-me que em disculpi per l'absència d'entrades durant 14 dies, que trenquen la periodicitat setmanal que intento mantenir des de fa molts anys.

Però hi ha etapes en què se m'acumulen els temes dels quals parlar, i d'altres en què hi ha sequera perquè tinc diverses coses en marxa però cap d'acabada. Doncs bé, ha arribat el moment d'actualitzar el blog perquè m'he acabat un llibre, que ja us dic que m'ha agradat molt, i vull parlar-ne.

Normal People, escrit per la irlandesa Sally Rooney, és un títol que coneixia de nom des de fa anys, va tenir força ressò quan va sortir el 2018 i ha rebut moltíssims premis i reconeixements, a més d'edicions en diversos idiomes, entre els quals el català. Jo tenia ganes de llegir-ne la versió original, que ara feia temps que no llegia en anglès, i el tenia surant a la llarga llista de coses pendents de fer, però al desembre me'l vaig trobar en un expositor de la biblioteca i va ser un senyal, encara més quan era la versió que volia, que havia arribat el moment.

He de dir que ni tan sols sabia de què anava, però em cridava l'atenció pel seu ressò, i pel que sembla està considerat una de les millors novel·les de la dècada dels 2010. Poca broma.

En fi, Normal People és la història de dos adolescents del poble fictici de Carricklea, a Irlanda, que estan acabant l'institut, en Connell i la Marianne, i la seva complicada relació, primer d'amagat per les reticències que té ell davant del fet que els companys d'institut se n'assabentin, i després amb un munt de separacions, retrobaments, malentesos i mals timings.

I és que en Connell és de classe treballadora i la Marianne ve d'una família rica, però mentre ell és força popular a l'institut, ella cau malament i sovint li fan la guitza. Aquestes diferències de percepció per part dels altres condicionen el comportament d'ell, que s'hi fica al llit mentre la ignora a l'institut, però a mesura que passen els mesos -cada capítol suposa un salt temporal d'entre unes setmanes i diversos mesos- i es van fent grans i passen per la universitat, els seus rols pateixen modificacions i la seva relació d'amistat i amor esdevé intermitent, segons les etapes que experimenten el protagonistes pel que fa a estudis, feina i vida social.  

Descrit així, per culpa de la meva poca habilitat escrivint, pot semblar que estem davant d'una novel·la romàntica típica i adreçada a un públic molt jove. Pel que fa a aquest segon punt, no sé quina és la intenció, però la primera part no és en absolut certa. La novel·la, que a més va tenir una aclamada adaptació a minisèrie de televisió l'any 2020, caracteritza d'una manera excel·lent els dos protagonistes, que alternen punts de vista segons el capítol, amb les seves circumstàncies personals, algunes de molt tèrboles i fins i tot tràgiques, i ens explica les seves pors, sentiments de culpa, contradiccions i les parts fosques de la seva personalitat, sense amagar-ne res.

Tots dos tenen traumes i dimonis, i de vegades fan o pensen coses per les quals es podrien considerar males persones, però al capdavall... qui de nosaltres està lliure de tot això? Per a mi, això és part del que ens (i els) fa humans. En qualsevol cas, la història de la Marianne i en Connell és una història d'un amor que troba molts obstacles i que ens fa patir quan veiem que dues persones que no haurien d'encaixar són, malgrat tot, incapaces de desentendre's l'una de l'altra encara que estiguin físicament separades, hagin discutit fort per algun malentès, o vegin com una de les dues està emparellada amb una tercera persona. 

La poderosa atracció que senten mútuament fa que no puguin passar pàgina, al revés del que ens passa a nosaltres, perquè ja us aviso que aquest llibre és tremendament addictiu alhora que dolorós. És un dolor controlat, de baixa intensitat, que no ens abandona. 

 

  

Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.

Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència. 

 

 

 

Lectures: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Fa uns mesos, quan vaig ressenyar Amics i llibres a Jinbôchô, vaig dir que era una novel·la totalment independent, que es podia llegir sense haver-ne llegit cap altra, però que havia descobert, massa tard, que era una continuació d'un altre llibre.

I aquell llibre, que em vaig proposar agafar també de la biblioteca, perquè la història hi estava relacionada però també perquè els dos llibres del seu autor que havia llegit fins ara m'havien agradat força, és el que us porto avui.

Els meus dies a la llibreria Morisaki, de Satoshi Yagisawa, és la primera novel·la, de fet, de l'autor, i es va publicar originalment al Japó l'any 2010, mentre que en català la tenim des de 2023 gràcies a l'editorial Navona.

Si a Amics i llibres a Jinbôchô coneixíem la Takako, una dona jove que ajudava el seu oncle puntualment a la llibreria de vell que regentava, aquí tenim la història a la qual aquella novel·la, essent-ne seqüela, fa alguna referència.

Hi veiem l'època en què la protagonista, després d'un dur desengany amorós, deixa la feina i s'instal·la al pis que el seu oncle, que feia anys que no veia, té damunt de l'esmentada llibreria, i hi acaba treballant durant una temporada, cosa que li permet acostar-se a l'oncle Satoru, apreciar-ne l'ofici i descobrir un amor desmesurat per la lectura, mentre es va refent emocionalment i descobrint el seu propi camí. També s'hi retroba amb la Momoko, la dona desapareguda del seu oncle, amb qui estableix una relació complexa però entendridora, i personatge important també a la segona part de la història.

Com als altres llibres del mestre Yagisawa que he llegit -i espero que ens continuïn portant la seva obra traduïda a la nostra llengua-, estem davant d'una novel·la d'allò més amena, que reflecteix una quotidianitat deliciosa i un retrat del Japó contemporani que tant ens agrada als amants d'aquell país i la seva cultura, amb personatges entranyables i el punt just de drama, combinació gràcies a la qual passem les seves pàgines a bon ritme, però malauradament és un llibre curt, de només 168 pàgines, així que aviat ens trobarem tancant-lo i desitjant més... cosa que, si llegim la història en l'ordre correcte, es pot fer realitat si agafem l'altre títol que esmentava. 

En el meu cas, com que ja l'havia llegit per desconeixement de l'existència d'aquest, he considerat Els meus dies a la llibreria Morisaki una preqüela, que tampoc és mala idea per saber d'on ve tot plegat. En qualsevol cas, totalment recomanable.

   

Lectures: Les pereres fan la flor blanca

Ja vaig dir, en ressenyar el primer llibre de Gerbrand Bakker que vaig llegir, A dalt tot està tranquil, que m'havia agradat molt i que segur que en llegiria més coses, i així ha estat, gràcies al fet que l'editorial Raig Verd ens està portant traduïdes el català les seves novel·les originalment neerlandeses.

El següent llibre seu que vaig llegir, El fill del perruquer, em va commoure, i vaig saber que ja era un dels meus escriptors preferits, i per tant vaig decidir que me n'aniria comprant tots els llibres que pogués, sense passar per la biblioteca, perquè sabia que no em decebria. Doncs bé, ha arribat el moment de parlar de la tercera lectura d'una obra d'aquest senyor.

No els estic llegint per ordre de publicació original ni català, tampoc importa, però Les pereres fan la flor blanca és una novel·la breu de 1999 (2012 a Catalunya), tot i que també trobo 2007 com l'any de publicació, suposaré que per una reedició.

El cas és que es tracta d'una novel·la juvenil, pel que sembla -tot i que a mi se me'n fum, com vaig explicar en parlar de Holes-, i certament té com a protagonistes uns adolescents i el seu pare, amb la mare absent, i gira al voltant d'un accident de cotxe que en deixa un d'ells cec, cap spoiler perquè trobem aquest fet en qualsevol sinopsi, inclosa la de la contraportada. 

Bakker narra, amb la seva sensibilitat característica -encara que aquesta és la seva primera obra, però si n'hem llegit d'altres abans ho identifiquem ràpidament-, una ambientació delicada que mai resulta excessiva, frases curtes i una prosa ameníssima, la relació entre els membres que queden d'aquesta família trencada quan la mare, fa anys, va decidir marxar amb un altre home i no tornar mai més, l'esmentat accident de cotxe, l'hospitalització i la convalescència del nano cegat per sempre.

Però en comptes d'oferir un relat optimista de superació personal, mostra, de manera encertada per al meu gust, una visió més original en què veiem la profunda depressió en què cau l'afectat, les seves dificultats en un dia a dia per al qual no estava entrenat, i les conseqüències que té això en aquesta dissortada família. Un drama com una catedral, vaja.

No en puc explicar gaire més, ja que com he dit és una novel·la molt breu, però ja us dic que és ben bona, i si n'he de dir res de dolent és que és massa curta, amb 160 pàgines. Ara bé, no decebrà cap fan del seu autor, i si és la primera novel·la que li llegiu i us agrada, us recomano que no us perdeu les altres. Cada cop que el llegeixo a mi em venen ganes d'anar-me'n a viure al camp dels Països Baixos.