Lectures: Normal People

Abans de res, tot i que segons quan es llegeixi això tindrà una rellevància nul·la, permeteu-me que em disculpi per l'absència d'entrades durant 14 dies, que trenquen la periodicitat setmanal que intento mantenir des de fa molts anys.

Però hi ha etapes en què se m'acumulen els temes dels quals parlar, i d'altres en què hi ha sequera perquè tinc diverses coses en marxa però cap d'acabada. Doncs bé, ha arribat el moment d'actualitzar el blog perquè m'he acabat un llibre, que ja us dic que m'ha agradat molt, i vull parlar-ne.

Normal People, escrit per la irlandesa Sally Rooney, és un títol que coneixia de nom des de fa anys, va tenir força ressò quan va sortir el 2018 i ha rebut moltíssims premis i reconeixements, a més d'edicions en diversos idiomes, entre els quals el català. Jo tenia ganes de llegir-ne la versió original, que ara feia temps que no llegia en anglès, i el tenia surant a la llarga llista de coses pendents de fer, però al desembre me'l vaig trobar en un expositor de la biblioteca i va ser un senyal, encara més quan era la versió que volia, que havia arribat el moment.

He de dir que ni tan sols sabia de què anava, però em cridava l'atenció pel seu ressò, i pel que sembla està considerat una de les millors novel·les de la dècada dels 2010. Poca broma.

En fi, Normal People és la història de dos adolescents del poble fictici de Carricklea, a Irlanda, que estan acabant l'institut, en Connell i la Marianne, i la seva complicada relació, primer d'amagat per les reticències que té ell davant del fet que els companys d'institut se n'assabentin, i després amb un munt de separacions, retrobaments, malentesos i mals timings.

I és que en Connell és de classe treballadora i la Marianne ve d'una família rica, però mentre ell és força popular a l'institut, ella cau malament i sovint li fan la guitza. Aquestes diferències de percepció per part dels altres condicionen el comportament d'ell, que s'hi fica al llit mentre la ignora a l'institut, però a mesura que passen els mesos -cada capítol suposa un salt temporal d'entre unes setmanes i diversos mesos- i es van fent grans i passen per la universitat, els seus rols pateixen modificacions i la seva relació d'amistat i amor esdevé intermitent, segons les etapes que experimenten el protagonistes pel que fa a estudis, feina i vida social.  

Descrit així, per culpa de la meva poca habilitat escrivint, pot semblar que estem davant d'una novel·la romàntica típica i adreçada a un públic molt jove. Pel que fa a aquest segon punt, no sé quina és la intenció, però la primera part no és en absolut certa. La novel·la, que a més va tenir una aclamada adaptació a minisèrie de televisió l'any 2020, caracteritza d'una manera excel·lent els dos protagonistes, que alternen punts de vista segons el capítol, amb les seves circumstàncies personals, algunes de molt tèrboles i fins i tot tràgiques, i ens explica les seves pors, sentiments de culpa, contradiccions i les parts fosques de la seva personalitat, sense amagar-ne res.

Tots dos tenen traumes i dimonis, i de vegades fan o pensen coses per les quals es podrien considerar males persones, però al capdavall... qui de nosaltres està lliure de tot això? Per a mi, això és part del que ens (i els) fa humans. En qualsevol cas, la història de la Marianne i en Connell és una història d'un amor que troba molts obstacles i que ens fa patir quan veiem que dues persones que no haurien d'encaixar són, malgrat tot, incapaces de desentendre's l'una de l'altra encara que estiguin físicament separades, hagin discutit fort per algun malentès, o vegin com una de les dues està emparellada amb una tercera persona. 

La poderosa atracció que senten mútuament fa que no puguin passar pàgina, al revés del que ens passa a nosaltres, perquè ja us aviso que aquest llibre és tremendament addictiu alhora que dolorós. És un dolor controlat, de baixa intensitat, que no ens abandona. 

 

  

Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.

Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència. 

 

 

 

Lectures: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Fa uns mesos, quan vaig ressenyar Amics i llibres a Jinbôchô, vaig dir que era una novel·la totalment independent, que es podia llegir sense haver-ne llegit cap altra, però que havia descobert, massa tard, que era una continuació d'un altre llibre.

I aquell llibre, que em vaig proposar agafar també de la biblioteca, perquè la història hi estava relacionada però també perquè els dos llibres del seu autor que havia llegit fins ara m'havien agradat força, és el que us porto avui.

Els meus dies a la llibreria Morisaki, de Satoshi Yagisawa, és la primera novel·la, de fet, de l'autor, i es va publicar originalment al Japó l'any 2010, mentre que en català la tenim des de 2023 gràcies a l'editorial Navona.

Si a Amics i llibres a Jinbôchô coneixíem la Takako, una dona jove que ajudava el seu oncle puntualment a la llibreria de vell que regentava, aquí tenim la història a la qual aquella novel·la, essent-ne seqüela, fa alguna referència.

Hi veiem l'època en què la protagonista, després d'un dur desengany amorós, deixa la feina i s'instal·la al pis que el seu oncle, que feia anys que no veia, té damunt de l'esmentada llibreria, i hi acaba treballant durant una temporada, cosa que li permet acostar-se a l'oncle Satoru, apreciar-ne l'ofici i descobrir un amor desmesurat per la lectura, mentre es va refent emocionalment i descobrint el seu propi camí. També s'hi retroba amb la Momoko, la dona desapareguda del seu oncle, amb qui estableix una relació complexa però entendridora, i personatge important també a la segona part de la història.

Com als altres llibres del mestre Yagisawa que he llegit -i espero que ens continuïn portant la seva obra traduïda a la nostra llengua-, estem davant d'una novel·la d'allò més amena, que reflecteix una quotidianitat deliciosa i un retrat del Japó contemporani que tant ens agrada als amants d'aquell país i la seva cultura, amb personatges entranyables i el punt just de drama, combinació gràcies a la qual passem les seves pàgines a bon ritme, però malauradament és un llibre curt, de només 168 pàgines, així que aviat ens trobarem tancant-lo i desitjant més... cosa que, si llegim la història en l'ordre correcte, es pot fer realitat si agafem l'altre títol que esmentava. 

En el meu cas, com que ja l'havia llegit per desconeixement de l'existència d'aquest, he considerat Els meus dies a la llibreria Morisaki una preqüela, que tampoc és mala idea per saber d'on ve tot plegat. En qualsevol cas, totalment recomanable.

   

Lectures: Les pereres fan la flor blanca

Ja vaig dir, en ressenyar el primer llibre de Gerbrand Bakker que vaig llegir, A dalt tot està tranquil, que m'havia agradat molt i que segur que en llegiria més coses, i així ha estat, gràcies al fet que l'editorial Raig Verd ens està portant traduïdes el català les seves novel·les originalment neerlandeses.

El següent llibre seu que vaig llegir, El fill del perruquer, em va commoure, i vaig saber que ja era un dels meus escriptors preferits, i per tant vaig decidir que me n'aniria comprant tots els llibres que pogués, sense passar per la biblioteca, perquè sabia que no em decebria. Doncs bé, ha arribat el moment de parlar de la tercera lectura d'una obra d'aquest senyor.

No els estic llegint per ordre de publicació original ni català, tampoc importa, però Les pereres fan la flor blanca és una novel·la breu de 1999 (2012 a Catalunya), tot i que també trobo 2007 com l'any de publicació, suposaré que per una reedició.

El cas és que es tracta d'una novel·la juvenil, pel que sembla -tot i que a mi se me'n fum, com vaig explicar en parlar de Holes-, i certament té com a protagonistes uns adolescents i el seu pare, amb la mare absent, i gira al voltant d'un accident de cotxe que en deixa un d'ells cec, cap spoiler perquè trobem aquest fet en qualsevol sinopsi, inclosa la de la contraportada. 

Bakker narra, amb la seva sensibilitat característica -encara que aquesta és la seva primera obra, però si n'hem llegit d'altres abans ho identifiquem ràpidament-, una ambientació delicada que mai resulta excessiva, frases curtes i una prosa ameníssima, la relació entre els membres que queden d'aquesta família trencada quan la mare, fa anys, va decidir marxar amb un altre home i no tornar mai més, l'esmentat accident de cotxe, l'hospitalització i la convalescència del nano cegat per sempre.

Però en comptes d'oferir un relat optimista de superació personal, mostra, de manera encertada per al meu gust, una visió més original en què veiem la profunda depressió en què cau l'afectat, les seves dificultats en un dia a dia per al qual no estava entrenat, i les conseqüències que té això en aquesta dissortada família. Un drama com una catedral, vaja.

No en puc explicar gaire més, ja que com he dit és una novel·la molt breu, però ja us dic que és ben bona, i si n'he de dir res de dolent és que és massa curta, amb 160 pàgines. Ara bé, no decebrà cap fan del seu autor, i si és la primera novel·la que li llegiu i us agrada, us recomano que no us perdeu les altres. Cada cop que el llegeixo a mi em venen ganes d'anar-me'n a viure al camp dels Països Baixos.  
 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 13 i 14

Quan vaig començar a publicar ressenyes dels àlbums dels Barrufets m'ho vaig plantejar en un format de crítiques triples, és a dir de tres àlbums a cada entrada, però el nombre de publicacions de les aventures d'aquests petits follets blaus signades pel seu autor original és de 16, de manera que per a aquest últim tram he decidit fer dues entrades de dos àlbums cadascuna, i aquí teniu la primera.

Els petits barrufets presenta dues aventures de Peyo, la primera de les quals la que dona el nom a l'àlbum, de 1988, i que suposa l'aparició d'uns barrufets una mica més petits i amb roba que recordava vagament de quan mirava la sèrie, però ja cap al final, quan jo era més gran i estava per altres coses. 

Aquí se'ns explica, doncs, com tres barrufets normals es fan accidentalment més joves i, com a bons adolescents, no fan cas dels grans i van a la seva, cosa que condueix també a la creació d'una segona barrufeta. Una molt bona història, una de les més destacades de la col·lecció, en part perquè l'aparició de nous personatges regulars sempre és refrescant.

L'àlbum inclou també El barrufet robot, del mateix any, en què el barrufet inventor, cansat de rebre encàrrecs constantment, crea un robot que li tregui feina de sobre, però això provoca que en Gargamel també en faci un altre amb un malvat pla.  

El 14è àlbum, L'aerobarrufet, de 1990, conté aquesta vegada cinc històries, la primera de les quals, com sempre, és la que dona nom al llibre, però en aquest cas trobo que no és especialment memorable.

Fa temps vam parlar de l'àlbum El barrufonauta, en què un barrufet somiava amb anar a la lluna i els altres li feien creure que ho aconseguia. Doncs bé, continua pensant en separar-se del terra, i aquí fa que el barrufet inventor li fabriqui un avió, amb què casualment aconsegueix salvar la Barrufeta de les grapes d'en Gargamel.

Després, tenim una història en què un pastís encantat pel bruixot transforma els barrufets en pedres, una altra en què un barrufet emmascarat fa trapelleries i fa anar de corcoll la vila, a la següent coneixen un gos amb un misteriós medalló impossible d'obrir, i a l'última els barrufets estan tips dels regals explosius del barrufet bromista i aquest acaba marxant de la vila i ficant-se en un embolic.

Cap de les històries és més llarga que les altres, són de vuit pàgines cadascuna, i estan força bé, però potser precisament perquè són totes més aviat curtes no n'hi arriba a haver cap pel qual sigui un àlbum que perduri gaire en el record. Tampoc són dolentes, però. 

I, ara sí, us emplaço a la propera entrada, en què parlaré -un cop els hagi llegit- dels últims dos volums de les aventures dels barrufets segons el seu creador abans que ens deixés.

 

 

Lectures: Homes d'armes

Enguany ja és l'any que més llibres he llegit, que jo recordi, i encara queden unes quantes setmanes per millorar els números. Bona part de la culpa l'ha tingut el préstec, tant particular com de la xarxa de biblioteques, i he gaudit molt de la lectura d'aquests llibres.

També m'ha anat bé per descansar una mica del Discmón, no perquè n'estigués cansat, sinó per variar una mica. Però tard o d'hora hi havia de tornar, tenia dues novel·les pendents de llegir i una de nova a l'horitzó, així que he tornat a l'obra de Sir Terry Pratchett i, acabat de llegir, us parlo d'un altre dels seus llibres. 

Homes d'armes és la segona novel·la de la Guàrdia de la Nit (la primera, recordem-ho, és Guàrdies! Guàrdies!, de la qual ja vaig parlar) i es va publicar originalment en anglès com a Men at Arms l'any 1993. Està considerat el 15è llibre en general del Discmón, i he de dir que els personatges concrets sobre els quals gira la història no són dels que més em criden l'atenció -tampoc dels que menys-, però que gràcies a aquesta segona aventura me'ls he fet més meus i espero que Mai Més Llibres no abandoni la titànica publicació del Discmón complet en català, perquè m'agradaria veure'n el tercer llibre.

Han passat gairebé dos anys i escaig des d'aquella lectura i he de dir, per començar amb una nota no tan bona i acabar amb una de positiva, que continuo veient-hi confusions gramaticals entre l'ús de "l'hi" i "li", calcs de l'anglès i algun error ortogràfic greu, com per exemple un "en la majoria dels cassos", però per la resta és una novel·la que es llegeix amb un somriure gràcies a la sornegueria de l'estil de l'autor, que el traductor trasllada bé malgrat tot. 

La premissa, aquest cop, és que s'estan produint uns assassinats no permesos -recordem que a Ankh-Morpork es toleren els robatoris i els assassinats per part dels corresponents gremis, sempre dins d'unes quotes- i una Guàrdia de la Nit en plena transició, perquè el capità Vimes es retira per casar-se i la Guàrdia en si està rebent nous reclutes que pertanyen a espècies no humanes per una qüestió d'inclusió, rep l'encàrrec d'investigar-los.

Val a dir que la trama és una mica enrevessada potser per culpa d'algunes escenes un pèl críptiques, canvis d'escenari constants i una gran quantitat de personatges actuant i conversant, i no és impossible perdre una mica el fil de la història, però al capdavall és Discmón, i les interaccions entre els seus personatges estan sempre farcides d'humor i ironia, a més d'algunes bromes que trenquen la quarta paret.

Aquesta inclusió forçada -si més no, així és com la veuen els membres més veterans de la Guàrdia- dona al repartiment una diversitat i una riquesa que, de retop, li donen vida i fan que una nova aventura d'aquest grup de maldestres benintencionats sigui benvinguda i divertida.

Queda una subtrama que no sé si es continuarà explorant en noves històries de la Guàrdia de la Nit, però la novel·la acaba amb un bon clímax -fins i tot algun element tràgic- i continua donant profunditat al personatge d'en Safanòria, que és ja un dels més emblemàtics de l'univers creat pel mestre Pratchett. Li seguirem la pista.

 

Lectures: Tokyo Revengers

Fa temps vaig escriure una entrada sobre el primer volum d'un manga, un tipus de publicació que no és habitual en aquest blog a no ser que comenti una col·lecció després de la lectura de cada entrega, que no ha estat el cas. Però em va impressionar prou com per parlar-ne. 

Ara, havent llegit l'obra sencera, és el moment de fer-ne la crítica en el seu conjunt i comparar aquell entusiasme inicial amb la sensació final, que trobo que és interessant.  

De la premissa de Tokyo Revengers i de les circumstàncies de la seva publicació ja en vaig parlar en aquella primera entrada, però suposo que toca fer-ne un breu resum: aquesta obra de Ken Wakui, publicada originalment al Japó entre 2017 i 2022 amb un total de 31 volums recopilatoris, té com a protagonista en Takemichi Hanagaki, un noi que en el moment de morir es trasllada al seu jo de 12 anys abans i, per tal de salvar la seva xicota, que mor al seu present, fa servir aquest poder de viatjar entre la seva època adulta i l'adolescent, i s'infiltra en la banda de delinqüents juvenils que indirectament va provocar l'esmentada tragèdia.

La veritat és que pinta bé, i l'obra té els típics ingredients que fan que un shônen o manga per a adolescents triomfi: un protagonista amb un poder especial, però que progressa malgrat la seva inferioritat física i la manca de coneixements de lluita gràcies a una enorme determinació i una curiosa capacitat d'aixecar-se després dels cops, relacions d'amistat que donen lloc a accions i pensaments d'allò més nobles i, sobretot, baralles, moltes baralles.

És un còmic que ens ha arribat en català en una aposta de Norma Editorial per una obra que no era coneguda ni tenia un anime d'èxit en el nostre idioma, cosa que està molt bé perquè implica un risc, i en una edició equivalent a la castellana, amb el mateix tractament exacte, cosa que cal destacar perquè no totes les editorials actuen de la mateixa manera. 

M'alegro molt d'haver-lo llegit i pertany a un gènere -el de les bandes juvenils- i té una ambientació que són molt del meu gust, però malauradament he de dir que, tot i l'entusiasme amb què vaig ressenyar-ne el primer volum doble, la cosa es desinfla ben ràpid, per al meu gust, i ni tan sols algun volum puntual ni un emotiu i molt interessant -si ens agrada l'acció sense missatge profund- tram final salven Tokyo Revengers, als meus ulls, de ser considerat un còmic decebedor.

És veritat que tenia les expectatives molt altes, que l'obra havia guanyat un prestigiós premi com a millor shônen el 2020 i que és molt popular, però al cap de pocs volums, que llegia amb una periodicitat irregular però, quan els tenia a les mans, devorava, vaig veure que les seves pàgines es passaven a una velocitat inusualment alta. I en aquest cas no ho dic com una prova de la seva amenitat. Ho dic perquè està fet amb vinyetes molt grans, moltes il·lustracions de pàgina sencera o doble pàgina i està molt enfocat en l'acció.

Això no seria un gran problema en si, al capdavall Bola de Drac també és així, però el guió de Tokyo Revengers trobo que fa aigües, i que la seva complexitat neix pels motius equivocats: arriba un punt, amb tants viatges endavant i enrere, i tantíssims personatges amb noms, cognoms, càrrecs dins les bandes i canvis de camisa, que costa seguir la història. 

Jo vaig perdre fa temps el fil de les motivacions de cadascun dels personatges, les seves relacions i el seu passat. Al meu cap es confonen, i tampoc entenc gaire a què es dediquen aquestes bandes més enllà de lluitar les unes contra les altres, de vegades amb resultats tràgics -si bé, normalment, veiem els seus membres endur-se uns cops que no s'entén com se'n surten sense seqüeles físiques i mentals-, amb nanos, no ho oblidem, menors d'edat encara que el dibuix de l'autor els faci semblar deu anys més grans.

I és una llàstima, perquè volia que m'agradés, i a mi el lore de les obres que consumeixo, tant en còmics com en videojocs, m'importa i el tinc en compte, però a Tokyo Revengers, per tot això que he explicat, aviat va deixar de ser un factor per a mi, i la vaig acabar llegint amb el pilot automàtic. 

Com he dit més amunt, té els seus moments, és clar, i potser si un dia en miro l'anime canvio d'opinió, no seria el primer cop, però em sap greu haver de dir que, tot i que fa tres anys em lamentava de no tenir espai a casa per fer-me-la -l'he llegit en préstec-, ara potser ho he d'agrair. Amb una vegada n'he tingut prou.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Bermudillo, volum 5

Cada cop que he escrit una entrada sobre un volum de l'integral de Bermudillo he dit que m'agradaria llegir-los i parlar-ne més seguits, perquè n'estava publicant entrades més o menys anuals, i malgrat que aquest cop tenia la ferma intenció de solucionar aquest problema, m'adono que han passat més de tres anys des de la darrera ressenya.

Per acabar-ho d'adobar, tenia el recopilatori començat des de fa molt de temps, però per alguna raó em vaig posar amb altres coses i no ha estat fins ara que he llegit la part que em faltava. Disculpeu-me, doncs, perquè sé que el meu públic està desitjant llegir el que escric i, en especial, crítiques d'aquest clàssic del còmic neerlandès que fan caure el blog de la quantitat de visites que reben. 

Aquest cinquè integral de Bermudillo conté, com de costum, tres àlbums originals, publicats en neerlandès per primer cop, i respectivament, els anys 1986, 1988 i 1990. 

Al primer d'ells, que és el que vaig llegir abans d'una aturada molt llarga, i que té per títol en castellà Las brujas de anteayer, en Bermudillo arriba a un poble els habitants del qual han de fer una llarga marrada per arribar a una altra localitat, perquè el camí més directe està encantat per unes bruixes i qui s'atreveix a aventurar-s'hi acaba desaparegut. 

 

El següent àlbum, Los salteadores de Valletrancazos, en realitat conté una cosa amb què encara no m'havia trobat, i que no sé si torna a passar en aquesta col·lecció, que és un recull de relats curts, un dels quals aquest dels bandits. En un altre, en Bermudillo desrovella la seva habilitat patinant, i també el veiem pescant. 

 

Són històries interessants, però no grans aventures o narracions de més entitat com aquelles a les que estem acostumats, cosa que torna al següent dels àlbums recollits, el 15è.

 

 

La traición de Baltasar posa el nostre protagonista al cas d'una conxorxa per estafar una anciana, amb un drama familiar barrejat pel mig, en el que esdevé una aventura sense elements sobrenaturals més enllà del farcell màgic d'en Bermudillo.

 

Per acabar, com sempre, hi ha uns extres amb informació sobre la creació de l'obra, i en aquest cas ens el guionista Thom Roep ens explica la curiosa necessitat del desaparegut dibuixant Piet Wijn d'aprendre a dibuixar amb la mà esquerra per culpa d'un vessament. Una història de superació que no s'aprecia a simple vista llegint el còmic, però que també va requerir l'ajuda d'un tercer home com a entintador, del qual també s'explica la trajectòria, durant un temps.

 

Tres àlbums interessants, però la sensació que m'han deixat és que no arriben al nivell del que havia llegit fins ara. No em faig promeses pel que fa a la lectura dels propers, però sí que puc dir que em venen molt de gust, i que reprendre la lectura d'aquest clàssic del còmic neerlandès ha fet que m'hi torni a enganxar. 

 

Lectures: Guia galàctica per a autoestopistes

Hi ha llibres dels que he sentit a parlar durant anys, però que pel que sigui no vaig arribar a llegir quan van sortir o quan van estar de moda. Això no és cap problema en el cas de clàssics atemporals com Dràcula, però m'amoïna una mica quan són novel·les (o còmics) pensats per a edats que ja m'han quedat enrere, com passa amb el llibre de què parlaré avui, que novament vaig trobar per casualitat exposat a la biblioteca i que em vaig endur per mirar d'acabar les vacances amb ell, ja que en tenia un altre de començat.  

M'ha sorprès veure, però, que malgrat que se sol classificar com un llibre juvenil, i no dic que no ho sigui, sí que està prou lluny de ser infantil com per permetre'n gaudir-ne als 43 anys. Llàstima que no hagi estat amb 42, si enteneu el que vull dir.

Guia galàctica per a autoestopistes és la primera entrega d'una saga que va començar el 1979 -en aquest cas m'hauria estat impossible llegir-lo quan va sortir, però tampoc ho vaig fer durant les dècades següents- i de la qual no sabia res més que el nom i que era això: una saga. 

El seu autor, el britànic Douglas Adams (1952-2001), hi va plasmar un univers -mai més ben dit- d'allò més esbojarrat, amb un humor tan de la seva terra que no he pogut evitar que em recordés el Discmón del també desaparegut Sir Terry Pratchett, els llibres del qual vaig ressenyant en aquest blog tan bon punt me'ls vaig acabant.  

Amb el títol original de The Hitchhikers Guide to the Galaxy, aquesta novel·la de ciència-ficció i humor ens explica la història del pobre Arthur Dent, l'únic supervivent de la Terra, que és destruïda per una civilització alienígena perquè fa nosa per construir una autopista especial. 

L'Arthur se salva gràcies al seu estrany amic Ford Prefecte, que resulta que és un alienígena que recull informació de la Terra per afegir a la Guia galàctica per a autoestopistes del títol i que coneix el destí del planeta. A partir d'aquí, junts, viuen una aventura d'allò més divertida -per al lector, no per a ells- i plena de situacions absurdes mentre van coneixent altres alienígenes i també l'autèntic paper de la Terra en tot plegat.

L'autor demostra una imaginació desbordant en la construcció de l'univers de l'obra, però també en les situacions i els girs que té el llibre, que passa molt bé i que m'ha fet venir ganes de no trigar gaire a posar-me amb les continuacions, amb les quals la saga arriba als sis llibres -l'últim, escrit per una altra persona després de la seva mort- però, pel que sembla, de moment només n'hi ha tres en català. En qualsevol cas, estic molt content d'haver fet el pas i haver guixat de la llista de pendents aquest títol. 

 

Lectures: El matí de la Sega

Quan estava de moda perquè n'havien sortit les pel·lícules, i també perquè acabava de descobrir la Jennifer Lawrence i la volia veure allà, em vaig endinsar a la trilogia de novel·les Els Jocs de la Fam, i em van agradar molt, com també les seves adaptacions cinematogràfiques. 

Però vaig passar pàgina, mai més ben dit, i no vaig arribar a llegir la preqüela Balada d'ocells i serps, de 2020, ni vaig veure'n la corresponent pel·lícula.

Però gràcies a la recomanació d'una companya de feina sí que vaig voler llegir el cinquè llibre de la saga, una altra preqüela, que Suzanne Collins ha publicat aquest mateix 2025 i que Fanbooks no ha trigat en portar-nos en català.

La veritat és que no vaig voler ni mirar-ne la sinopsi, em pensava que la història estaria situada en un passat molt remot de Panem, així que em va sorprendre descobrir que el seu protagonista era un jove Haymitch Abernathy, personatge que vam conèixer a la trilogia original com un home de mitjana edat, destrossat per les addiccions i poc fiable com a mentor dels nous tributs del Districte 12, malgrat que ell havia estat l'últim vencedor dels Jocs d'aquell districte fins a l'aparició de la Katniss.

Tenint en compte que aquests llibres estan adreçats a un públic jove i els seus ingredients principals són l'acció i les relacions sentimentals dels protagonistes, podríem pensar que llegir sobre un edició passada dels Jocs de la Fam de la qual ja coneixem el vencedor no té gaire emoció, però em podeu creure: sí que en té, i molta.

D'acord, sabem que en Haymitch va vèncer, però com va ser escollit, com era la seva vida fins llavors -res a veure amb la desferra que coneixem del seu futur-, quins i com eren els seus companys tributs, i les peripècies que va haver de viure en la seva participació a la 50a edició són prou interessants com per fer-nos passar una pàgina rere l'altra, i la manera com l'autora ens deixa algun moment sorprenent o impactant al final de cada capítol en té bona part de la culpa.

També és molt interessant veure el protagonista quan encara era algú decent, digne d'admiració, identificar-nos amb ell i anar veient com el trauma que viu en aquesta aventura no desitjada el transforma. Però això no és tot, perquè l'autora ens té reservat un tram final duríssim, que acaba d'explicar per què el Haymitch que coneixíem dels llibres originals és com és. I està ben lligat. 

No sé si m'agradarà tant, però gràcies a la impressió que m'ha fet aquest llibre ara sí que crec que donaré una oportunitat a l'altra preqüela. Però, de moment, us dic que si us agrada la saga i us falta llegir aquest llibre, no us penedireu de fer-ho.

Lectures: Friday

M'encanta descobrir còmics. N'hi ha moltíssims més dels que puc saber, evidentment, però em refereixo a còmics que em cridin l'atenció.

Com el que us porto avui, que coneixia perquè l'havia vist recomanat i a sobre estava en català, però no me'l vaig comprar perquè quan ho anava a fer vaig haver de triar perquè el pressupost és limitat, així que el vaig acabar agafant de la biblioteca quan el vaig veure i em va tornar a venir al cap.

El seu títol és Friday, que és també el nom de la seva protagonista, però no us penseu pas que és cosina de cap alumna de l'acadèmia Nevermore. 

Aquesta història, nascuda de la ment del reputat guionista Ed Brubaker (un dels més populars del gènere dels superherois, però amb una demostrada capacitat per escriure altres gèneres, especialment el criminal, com és el cas del còmic que ens ocupa), que va trobar en el dibuixant Marcos Martín i la colorista Muntsa Vicente els companys ideals per dur a terme aquest relat que li voltava pel cap des de feia molts anys, ens situa en un poblet d'estil gòtic de la Nova Anglaterra dels anys 70.

La història comença quan la Friday Fitzhugh torna a casa per Nadal, després d'haver-se'n allunyat per començar la universitat, i es retroba amb en Lancelot Jones, el que havia estat durant anys el seu millor amic i company inseparable d'aventures detectivesques fins que es van distanciar, cosa a la qual la nova etapa acadèmica va contribuir.

Però només arribar-hi, en un temporal de neu que confina el poble a casa, es produeix un assassinat que farà tornar la protagonista a les tasques que es pensava que havia deixat enrere com l'etapa adolescent que es pensava que eren.

La història podria ser perfectament un relat de misteri amb una ambientació realista i quotidiana, però de sobte fa un gir sobrenatural que a mi, personalment, em recorda una mica, amb les seves diferències d'època i edat, la sèrie Stranger Things.

I és que al poble realment hi passa alguna cosa, alguna cosa molt fumuda, que ens anirà sorprenent amb cada revelació.

No m'esperava aquest element fantàstic, certament no havia volgut llegir de què anava el còmic, però m'ha agradat molt i trobo que encaixa perfectament amb el to inicial del relat.

La història està formada per 3 volums d'unes 120 pàgines que ens ha portat Mai Més Llibres, i que recullen les 9 entregues amb què es va publicar digitalment als Estats Units a Panel Syndicat entre 2021 i 2024, i després en paper per part d'Image Comics. El 2021 i el 2024 va guanyar el prestigiós premi Eisner en la categoria de Millor Còmic Digital. I ho entenc.

Lectures: La fi de la infància

El nom d'Arthur C. Clarke no em resulta en absolut estrany, al capdavall és el pare de 2001: Una odissea  a l'espai i està considerat un dels millor escriptors del gènere de la ciència-ficció, però no n'havia llegit mai res.

Tanmateix, en una de les meves ja cèlebres incursions a la biblioteca per agafar i tornar llibres i deixar-me seduir per les propostes de novetats del catàleg vaig veure l'oportunitat d'estrenar-me amb ell, i a més en català, de manera que, tot i que ni tan sols coneixia l'existència de la novel·la de què parlaré avui, no vaig dubtar ni un moment a agafar-la en préstec. 

La fi de la infància, que Raig Verd ens portava dins de la col·lecció Duna Llibres al desembre de 2023, es va publicar originalment als Estats Units el 1953 i va ser tot un èxit, amb diversos intents d'adaptació al format audiovisual que van culminar amb una minisèrie australo-estatunidenca de 3 episodis l'any 2015.

Però centrem-nos en el que ens importa, que és la novel·la i la seva història. La seva premissa em va atrapar de seguida, i és que una cosa que sempre he pensat sobre els extraterrestres és que, per molt que ens els imaginem com uns humanoides verds amb els ulls grans i negres, no tenen per què tenir aquest aspecte que els assignem per culpa de la caracterització que se n'ha fet durant dècades al cinema, la televisió, els còmics i tota mena de productes de ficció. De fet, opino que fins i tot podríem ser incapaços de detectar-los. Què passaria si no tinguessin una forma que ens resultés tan convenient? I si no ens volguessin atacar, com sempre imaginem? 

Doncs a La fi de la infància, Clarke presenta una premissa d'allò més interessant: la humanitat ha entrat en contacte amb vida extraterrestre, que ha arribat a la Terra i ha acabat amb tots els mals, des de les guerres fins a la pobresa... a canvi de sotmetre-la a una mena d'amable dictadura planetària. Davant de la seva superioritat, qualsevol intent de rebel·lia és senzillament anul·lat, però sense violència.  

La novel·la se centra, però, en un petit grup de protagonistes humans que, per una raó o una altra, i de manera més o menys directa, interactuen amb el representant d'aquests alienígenes. Es fan preguntes, sí, però viuen en una utopia en què tothom es pot dedicar a allò que més li agrada, on els diners no tenen importància, i on les decisions les prenen aquests éssers que, de moment, sembla que no facin res més.

Però hi ha personatges que tenen unes inquietuds que no poden refrenar, i d'altres que no es creuen que els extraterrestres els estiguin ajudant sense una intenció oculta. Tot plegat ens porta a poc a poc al devastador clímax de la història, un relat d'allò més amè -i, com era habitual a l'època en què es va escriure, amb un punt d'ingenuïtat tecnològica que llegit ara és entranyable i sense complicacions- que celebro haver descobert per casualitat, i que segurament em farà buscar més obres del seu autor.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 10 a 12

Continuem amb les ressenyes dels àlbums dels Barrufets, com sempre gràcies a la seva disponibilitat a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sense la qual, per motius d'espai i diners, aquesta lectura d'un clàssic del còmic belga no hauria estat possible.

Així que comencem amb la quarta entrega d'aquesta sèrie de ressenyes, que girarà al voltant dels àlbums publicats originalment com a 10, 11 i 12.

El desè recopilatori s'anomena Sopa de Barrufets i es va publicar originalment en francès el 1976, el mateix any que la seva història principal -perquè cal tenir en compte que una cosa era la publicació en revista i una altra la seva inclusió en àlbum-.

I hi trobem una divertida i prou llarga història sobre un inesperat atac d'en Gargamel al poble dels barrufets, perquè un dia se li presenta a casa un gegant afamat i d'estómac impossible de satisfer i al bruixot se li acut, per treure-se'l de sobre, dir-li que l'únic que li pot omplir la panxa és un plat a base de barrufets, que se les hauran d'empescar per sortir-se'n.

Després, unes quantes pàgines amb gags curts, algunes de les quals amb la Barrufeta, que sembla que no però se suposa que encara viu al poble, com a protagonista. 

Els barrufets olímpics, l'onzè àlbum, fa pensar en unes històries curtes que havíem vist anteriorment, però aquesta vegada és una història de més extensió i dona nom al recopilatori. Publicat el 1983, la primera història, de 1980, ens mostra una competició esportiva organitzada pel Barrufet Forçut, que vol que els seus congèneres estiguin una mica més en forma, però com que són tan babaus ja ens podem imaginar que ens espera un esdeveniment d'allò més accidentat... i amb un participant revelació.

A la segona història, El barrufet de Pasqua (1981), els Barrufet de les Ulleres li vol regalar un ou al Gran Barrufet, però la cosa es complica de seguida quan es produeixen intercanvis d'ous i, com de costum, el caos arriba a la vila. 

Finalment, a El jardí dels barrufets (1982), els nostres estimats follets blaus volen anar de pícnic, però no acaben de trobar el lloc adequat, fins que la Barrufeta en descobreix un de molt atractiu. Tant, que alguna cosa dolenta hi havia d'haver. 

A El bebè barrufet, ja amb el títol ho sabem, tenim un punt d'inflexió amb l'arribada d'un personatge nou d'aquells que ho fan per quedar-se. Es va publicar originalment en francès l'any 1984, el mateix any que l'àlbum que el conté, i posa els barrufets en una situació nova: un nadó, que no se sap d'on ha sortit, arriba accidentalment al poble, i els seus habitants se'n fan càrrec i li van agafant afecte, però el que més se l'estima és el més inesperat de tots.

Una commovedora història que és cronològicament l'última de les que conté aquest dotzè àlbum, i probablement per la seva importància s'endú la portada. A El barrufet inventor, de 1982, aquest descobreix com fer forats perfectes i es dedica a provar-ho en diversos objectes dels seus veïns, cosa que els provoca tota mena de molèsties; a La pintura barrufadora, de 1983, el Gran Barrufet mana als seus barrufets que facin una nova capa de pintura al poble, que es veu deixat, però en Gargamel també remena pintura, una d'invisible que pensa fer servir per atrapar els nostres amics.

Finalment, com que aquest cop el llibre conté quatre històries, tenim La gran barrufesta, també de 1983, en què els barrufets organitzen... una festa, és clar. En Gargamel, que se n'assabenta, idea un pla per colar-s'hi, però li surt molt malament.

Hem repassat tres àlbums d'un cop, com hem fet sempre, que mantenen el nivell vist fins ara. Naturalment, hi ha històries més interessants que altres i la que es mostra en portada i dona el nom a l'àlbum en qüestió ho aconsegueix per alguna raó, i també n'hi ha de més curtes que potser no són tan bones, però ens podem endur més d'una sorpresa en aquest sentit.

 

 

Lectures: Amics i llibres a Jinbôchô

L'altre dia publicava una crítica literària doble amb dos llibres de la mateixa autora, que ja vaig dir que havia agafat el mateix dia de la biblioteca, però en realitat no me'ls vaig llegir seguits, sinó que al mig hi va haver un altre títol, també del mateix dia, i també japonès, però d'un altre autor.

Es tracta d'un escriptor que vaig conèixer fa poc, i el llibre del qual ja vaig tocar aquí, i que havia dit que seguiria de prop. Doncs bé, ho he complert i ja n'he llegit una altra novel·la, que és la que us porto avui. 

Amics i llibres a Jinbôchô, de Satoshi Yagisawa, em recorda l'altre llibre que deia, Els meus dies al cafè Torunka perquè, de fet, tenen un estil i un to força semblants. Si allà teníem com a escenari principal, gairebé un personatge més -quina ràbia quan fan servir aquest tòpic en descriure un llibre, oi?-, una cafeteria mig amagada, aquí el local per on circulen els seus personatges és una llibreria de vell del barri toquiota famós per aquests comerços especialitzats.

Tanmateix, aquest cop hi ha una diferència notable, i és que en comptes de ser tres històries protagonitzades per sengles personatges amb lligams amb l'escenari del títol, aquí la narradora és tota l'estona una dona que dona un cop de mà al seu oncle amb la llibreria quan té temps lliure, perquè es guanya la vida amb una feina que no hi té res a veure.

Aquesta novel·la, de fet, és anterior a la del cafè Torunka, es va publicar al Japó l'any 2011, i no passa res perquè no estan relacionades. On sí que passa és en el fet que he descobert, mentre en buscava el títol original, que és una continuació, de manera que si ho hagués sabut hauria agafat abans el llibre la història del qual continua, que a sobre existeix en català i que es diu Els meus dies a la llibreria Morisaki.

Val a dir, però, que havent llegit Amics i llibres a Jinbôchô no he trobat a faltar res. És una novel·la que es pot llegir de manera totalment independent, i que sí que és cert que fa referència a uns fets del passat que ara que ho sé acabaré llegint a la primera novel·la quan l'enganxi, però que no sospitem que sigui necessari conèixer amb més detalls, sinó que donen el context que donaria qualsevol altra novel·la.

El cas és que, com dèiem, la seva protagonista és la Takako, que quan passa estones a l'esmentada llibreria va tractant tant amb alguns clients peculiars com amb el seu no menys peculiar oncle, un home pencaire i estoic, alhora que ha de resoldre temes de la seva vida sentimental. Fins aquí, tenim una història de vida quotidiana, calmada i japonesa d'aquelles que transmeten calma i bon rotllo. 

Malauradament per als seus personatges, també hi ha drama, i el tram final de la novel·la deixa un regust amarg, un nus a la gola i, suposo, deu fer caure alguna llàgrima en aquella part del públic capaç d'experimentar aquesta mena de reacció. El meu equivalent, si serveix d'alguna cosa, és aquest nus i l'ha aconseguit. Si us agrada la literatura japonesa, no us la perdeu.