Lectures: Homes d'armes

Enguany ja és l'any que més llibres he llegit, que jo recordi, i encara queden unes quantes setmanes per millorar els números. Bona part de la culpa l'ha tingut el préstec, tant particular com de la xarxa de biblioteques, i he gaudit molt de la lectura d'aquests llibres.

També m'ha anat bé per descansar una mica del Discmón, no perquè n'estigués cansat, sinó per variar una mica. Però tard o d'hora hi havia de tornar, tenia dues novel·les pendents de llegir i una de nova a l'horitzó, així que he tornat a l'obra de Sir Terry Pratchett i, acabat de llegir, us parlo d'un altre dels seus llibres. 

Homes d'armes és la segona novel·la de la Guàrdia de la Nit (la primera, recordem-ho, és Guàrdies! Guàrdies!, de la qual ja vaig parlar) i es va publicar originalment en anglès com a Men at Arms l'any 1993. Està considerat el 15è llibre en general del Discmón, i he de dir que els personatges concrets sobre els quals gira la història no són dels que més em criden l'atenció -tampoc dels que menys-, però que gràcies a aquesta segona aventura me'ls he fet més meus i espero que Mai Més Llibres no abandoni la titànica publicació del Discmón complet en català, perquè m'agradaria veure'n el tercer llibre.

Han passat gairebé dos anys i escaig des d'aquella lectura i he de dir, per començar amb una nota no tan bona i acabar amb una de positiva, que continuo veient-hi confusions gramaticals entre l'ús de "l'hi" i "li", calcs de l'anglès i algun error ortogràfic greu, com per exemple un "en la majoria dels cassos", però per la resta és una novel·la que es llegeix amb un somriure gràcies a la sornegueria de l'estil de l'autor, que el traductor trasllada bé malgrat tot. 

La premissa, aquest cop, és que s'estan produint uns assassinats no permesos -recordem que a Ankh-Morpork es toleren els robatoris i els assassinats per part dels corresponents gremis, sempre dins d'unes quotes- i una Guàrdia de la Nit en plena transició, perquè el capità Vimes es retira per casar-se i la Guàrdia en si està rebent nous reclutes que pertanyen a espècies no humanes per una qüestió d'inclusió, rep l'encàrrec d'investigar-los.

Val a dir que la trama és una mica enrevessada potser per culpa d'algunes escenes un pèl críptiques, canvis d'escenari constants i una gran quantitat de personatges actuant i conversant, i no és impossible perdre una mica el fil de la història, però al capdavall és Discmón, i les interaccions entre els seus personatges estan sempre farcides d'humor i ironia, a més d'algunes bromes que trenquen la quarta paret.

Aquesta inclusió forçada -si més no, així és com la veuen els membres més veterans de la Guàrdia- dona al repartiment una diversitat i una riquesa que, de retop, li donen vida i fan que una nova aventura d'aquest grup de maldestres benintencionats sigui benvinguda i divertida.

Queda una subtrama que no sé si es continuarà explorant en noves històries de la Guàrdia de la Nit, però la novel·la acaba amb un bon clímax -fins i tot algun element tràgic- i continua donant profunditat al personatge d'en Safanòria, que és ja un dels més emblemàtics de l'univers creat pel mestre Pratchett. Li seguirem la pista.

 

Lectures: Friday

M'encanta descobrir còmics. N'hi ha moltíssims més dels que puc saber, evidentment, però em refereixo a còmics que em cridin l'atenció.

Com el que us porto avui, que coneixia perquè l'havia vist recomanat i a sobre estava en català, però no me'l vaig comprar perquè quan ho anava a fer vaig haver de triar perquè el pressupost és limitat, així que el vaig acabar agafant de la biblioteca quan el vaig veure i em va tornar a venir al cap.

El seu títol és Friday, que és també el nom de la seva protagonista, però no us penseu pas que és cosina de cap alumna de l'acadèmia Nevermore. 

Aquesta història, nascuda de la ment del reputat guionista Ed Brubaker (un dels més populars del gènere dels superherois, però amb una demostrada capacitat per escriure altres gèneres, especialment el criminal, com és el cas del còmic que ens ocupa), que va trobar en el dibuixant Marcos Martín i la colorista Muntsa Vicente els companys ideals per dur a terme aquest relat que li voltava pel cap des de feia molts anys, ens situa en un poblet d'estil gòtic de la Nova Anglaterra dels anys 70.

La història comença quan la Friday Fitzhugh torna a casa per Nadal, després d'haver-se'n allunyat per començar la universitat, i es retroba amb en Lancelot Jones, el que havia estat durant anys el seu millor amic i company inseparable d'aventures detectivesques fins que es van distanciar, cosa a la qual la nova etapa acadèmica va contribuir.

Però només arribar-hi, en un temporal de neu que confina el poble a casa, es produeix un assassinat que farà tornar la protagonista a les tasques que es pensava que havia deixat enrere com l'etapa adolescent que es pensava que eren.

La història podria ser perfectament un relat de misteri amb una ambientació realista i quotidiana, però de sobte fa un gir sobrenatural que a mi, personalment, em recorda una mica, amb les seves diferències d'època i edat, la sèrie Stranger Things.

I és que al poble realment hi passa alguna cosa, alguna cosa molt fumuda, que ens anirà sorprenent amb cada revelació.

No m'esperava aquest element fantàstic, certament no havia volgut llegir de què anava el còmic, però m'ha agradat molt i trobo que encaixa perfectament amb el to inicial del relat.

La història està formada per 3 volums d'unes 120 pàgines que ens ha portat Mai Més Llibres, i que recullen les 9 entregues amb què es va publicar digitalment als Estats Units a Panel Syndicat entre 2021 i 2024, i després en paper per part d'Image Comics. El 2021 i el 2024 va guanyar el prestigiós premi Eisner en la categoria de Millor Còmic Digital. I ho entenc.

Lectures: Psalm per als construïts en terres salvatges

Els videojocs no són l'únic àmbit en què descobreixo l'existència de coses perquè a les xarxes socials algú en parla i em criden l'atenció. També em passa amb els còmics i els llibres en general, com en el cas de la novel·la que ressenyo avui.

Així com altres cops he conegut coses perquè explorava la bibliografia d'algun autor del qual m'havia agradat una obra, o en buscava expressament algun de molt conegut, de vegades miro el catàleg d'una editorial d'aquestes que es guanyen una reputació pel bon criteri amb què trien les obres. 

És el que passa amb aquesta novel·la breu, amb l'afegit del que deia al principi, la popularitat que havia adquirit entre persones que segueixo a l'antic Twitter. Tot plegat va fer que superés les reticències inicials respecte a la relació pàgines/preu, que en aquest cas no és gaire favorable -i això dins d'un mercat en què els preus dels llibres han pujat molt en els darrers anys i es distancien cada cop més dels atractius preus de les versions originals-, i em decidís a comprar i llegir Psalm per als construïts en terres salvatges, de Becky Chambers.

L'aposta, que no tenia pinta d'arriscada, em va sortir bé? Doncs és precisament d'això, que hem vingut a parlar. Però començarem amb la premissa, senzilla però necessària per parlar de qualsevol llibre.

Resulta que a la lluna anomenada Panga, la humanitat i els robots fa temps que van partir peres, tot i que de manera civilitzada, i les persones viuen en un món sostenible -d'aquí que es consideri que la novel·la pertany al subgènere solarpunk- i en una harmonia utòpica en què hi ha un nombre curiosament alt de persones que es consideren no binàries i una àmplia conscienciació al respecte, o qui sap si sempre ha estat una cosa d'allò més natural. 

Tot plegat és senyal d'una societat d'allò més avançada, sense grans problemes -almenys en aparença-, que viu en el territori establert per a les persones, mentre que les màquines fa segles que van anar a una mena d'exili i van passar a ser més aviat mites d'un passat remot.

En aquest context tenim li Dex, protagonista de la guanyadora del premi Hugo a la millor novel·la curta el 2022, que és uni mongi del te, especialista en preparar tes segons el caràcter i les necessitats que endevina en els seus clients, a qui escolta i conforta, que un bon dia s'adona que viatjar d'aquí cap allà fent feliços els altres no l'omple del tot i pren la decisió d'explorar el món més enllà de la zona delimitada per als humans.

No puc dir gaire cosa més de la trama sense destrossar-la, però és que -i vet aquí el meu principal problema amb la novel·la- no hi ha gaire cosa més per dir. Sabia que era la primera part d'una història formada per dues novel·les curtes -aquí els editors, amb l'avantatge del temps transcorregut des de l'edició original als Estats Units, ens podrien haver dut un volum integral i hauria quedat del gruix d'un llibre normal sense que ens hi haguéssim de deixar 40 euros en total, però bé-, i tot i així no m'ha agradat la sensació final que tot plegat era una introducció. 

No hi passa gran cosa, si bé el que hi llegim transmet un constant missatge de bon rotllo, és amè i passa molt bé, i de cop s'acaba i sabem que tocarà llegir la segona part. A mi m'ha quedat gust de poc, vaja. Esperava alguna mena de conflicte que no arriba mai.

La traducció

No acostumo a fer un apartat específic per parlar de traduccions, però quan ho faig és per dir-ne alguna cosa que no m'ha acabat d'agradar. En aquest cas he de tocar la polèmica decisió de fer servir el llenguatge neutre. 

No hi tinc res en contra, personalment, si bé cal admetre que en català no teníem cap fórmula existent que ho solucionés de manera natural, com sí que té l'idioma original amb el they/them/their, així que s'ha optat per la proposta de fer servir les terminacions en -i. El problema és que ens hi podem acostumar ràpidament, però a la traducció això patina no un parell de cops, sinó ben bé una trentena, en què per a li Dex es fa servir el masculí, de manera que es trenca l'acord tàcit de naturalitzar la condició no binària del personatge. 

Dit això, per la resta força bé llevat d'algun moment en què l'ull entrenat -és a dir, la impossibilitat de desconnectar el lingüista o el revisor que duem dins els que ens dediquem a això- detecta alguna reminiscència de l'anglès, però res d'exagerat.

Lectures: Guàrdies! Guàrdies!

Tinc un problema amb els llibres de la saga Discmón: no tinc gaire temps per llegir i al llarg de l'any em quedo força lluny d'una quantitat de lectures de novel·la que arribin als dos dígits, però intento que siguin variades, i resulta que les obres de Sir Terry Pratchett m'enganxen de manera que quan n'acabo una, n'hi ha una altra que és una ferma candidata a convertir-se en el següent llibre que llegeixo. 

He de fer esforços per obligar-me a mi mateix a canviar d'autor, i és el que em passa ara, que he acabat un altre dels seus llibres que a sobre, a priori, tenia la premissa que menys em cridava l'atenció de les que ens plantegen a les contraportades dels llibres que ens estan arribant en català, que són cada cop més, però encara massa pocs.

Guàrdies! Guàrdies! és una novel·la de 1989 i constitueix la primera part de la saga de la Guàrdia Nocturna. Com a curiositat, sembla que és la principal inspiració del primer videojoc Discworld, que no tinc -no perquè no el busqui activament-, però ja vaig comentar que havia descobert la saga gràcies al Discworld II. 

En fi, el vuitè llibre per ordre de publicació original -que ja sabem que és una mica igual tal com està muntat aquest univers- ens parla d'un orde secret i clandestí que prepara l'enderrocament del líder de la ciutat d'Ankh-Morpork, el patrici Lord Vetinari, d'una manera força rebuscada: convocar, mitjançant la màgia, un drac per terroritzar la ciutat i llavors presentar un salvador, pretesament l'hereu de l'antiga casa reial, amb la idea que sigui el nou líder, però titella de l'esmentat orde. 

Ara hauria de dir allò de "per tal d'impedir-ho...", però en realitat els protagonistes de la novel·la són els tres membres que queden de la Guàrdia de la Nit, un cos oficial sobre el paper però ignorat i menystingut per la seva fama d'inútil i corrupte, adjectius no del tot injustos, però que resulta que gràcies a la seva aparent irrellevància pot tenir un paper cabdal, malgrat els seus membres, acostumats a la llei del mínim esforç, en el desenvolupament de la com sempre esbojarrada trama.

Els lidera el capità Vimes, un personatge una mica més solemne que els seus dos homes, però amb les seves innegables febleses, i és inevitable que sentim simpatia per ell, però les coses canvien de debò quan els arriba un nou recluta, en Safanòria, un paio alt com un Sant Pau criat per nans que s'ho pren tot al peu de la lletra i és tan honest i honrat que posa en perill l'statu quo tant de la Guàrdia com de la pròpia ciutat, que funciona en la pràctica dictadura i on fins i tot els assassins i els lladres tenen un gremi oficial per tal de mantenir unes quotes raonables d'aquesta mena de delictes. 

No vull entrar en més detalls, de manera que acabaré dient que Guàrdies! Guàrdies! és, altre cop, un llibre molt divertit, ple de personatges i situacions absurdes i la fina ironia que caracteritzava la prosa de l'autor. Si us heu endinsat al Discmón fa poc, aquesta novel·la no us decebrà, així com tampoc l'edició en català, amb una traducció més que notable malgrat algun moment en què l'anglès transparenta i la insistència en els "li" que haurien de ser "l'hi". Ja em perdonareu, deformació professional.

Lectures: Déus menuts

Fa uns anys que em vaig endinsar a la saga Discmón amb el seu primer llibre, The Colour of Magic, del qual ja vaig parlar aquí.

Em van encantar tant la història com la manera d'escriure del desaparegut Sir Terry Pratchett, i vaig decidir que aniria seguint aquell popularíssim univers del gènere fantàstic encara que literalment no em cabessin a casa les seves desenes de llibres. 

Va anar passant el temps, però, i les grans ofertes de llibres en anglès que hi solia haver a internet van començar a escassejar, i llavors van arribar les primeres edicions en català d'alguns dels llibres del Discmón i jo, cansat d'esperar bons preus per a la magnífica versió original, i influït per la càlida rebuda que ha tingut la versió de Mai Més Llibres, em vaig decidir a reprendre la saga en la meva llengua. 

Seguir aquest univers literari és una mica complex, atès que hi ha diferents sagues protagonitzades per diversos personatges que de vegades s'entrecreuen en un mateix context espaciotemporal, i hi ha més d'una manera d'encarar-lo, però vaig decidir que el meu primer llibre en català de la saga seria aquest Déus menuts (1992), que va pel seu compte.

De què va, doncs? El seu protagonista és en Gedmà, un novici analfabet i tremendament ingenu que té una extraordinària capacitat de retentiva, i que un dia rep l'encàrrec del cap de la Quisició de l'Església d'Om, en Vorbis, d'acompanyar-lo en una missió diplomàtica a un país amb el qual Omnia ha tingut disputes darrerament.

Però resulta que en Gedmà sent la veu del déu Om, que s'ha presentat en forma de tortuga bòrnia i rondinaire, i que el va guiant i dificultant-li l'obediència als seus superiors.

El resultat és una aventura plena d'ironia marca de la casa, que constitueix el gruix de l'humor que destil·la potser més que els esdeveniments i tot, i una sàtira de la política, la religió (catòlica, per ser més específics), la filosofia i la societat en general.

M'ha agradat molt, aquest llibre, i estic d'acord amb què és un punt perfectament vàlid per endinsar-se al Discmón. I si no us agrada, la història en si és autoconclusiva.