Joan Miró als Simpson: no acabem de fer-ho bé

A mi en Joan Miró, com a artista, no m'agrada gens. Que s'enfadi qui vulgui, però no m'agrada gens. Ara, si se l'esmenta fora d'aquí vull que pronunciïn el seu nom correctament i que no diguin que era espanyol. Resulta que al capítol 11 de la 19a temporada d'Els Simpson apareix una escultura seva (en una escena que no sé, sincerament, què pinta), i això és el que sentim al doblatge en castellà:

Oh! Sorpresa! L'equip de doblatge va decidir respectar-li el nom. Normalment els espanyols castellanitzen tots els noms, llevat de molt comptades excepcions (no m'imagino un Pepe Guardiola, per exemple), per tant era una bona notícia. Llavors vaig sentir curiositat per saber com ho havien resolt en anglès:

Nooo! Quina ràbia! Si a la versió en castellà en Homer ho diu malament i el corregeixen, en aquesta es podria dir que en Dan Castellaneta ho pronuncia millor que l'imbècil que el corregeix i de pas castellanitza el nom, i "castellanitzar" és dir molt, perquè més aviat sembla xinès. 

Qui en té la culpa, de tot això? La mala projecció exterior que tenim com a nació. Els americans no tenen gaire idea de geografia ni de política europea, però els dius "Escòcia" i saben que té certa relació amb el Regne Unit però li donen el tractament gairebé d'estat independent (fins i tot aquí, a les notícies de Televisió Espanyola sense anar més lluny, es pot veure "Glasgow, Escòcia"). Saben que hi ha una llengua pròpia encara que estigui molt més morta que el català, però ho saben. Doncs bé, no hi ha manera d'acabar amb el "Barcelona, Spain", i encara menys de donar veu al català internacionalment parlant.

Per què comprar còmics en versió original?

Sóc de l'opinió que llegir còmics i llibres i veure pel·lícules i sèries en versió original, si tenim cert domini de l'idioma, és el millor que hi ha. Per una banda ho rebem sense la traducció, que és un procés benintencionat però que en molts casos, per desgràcia, no es fa com s'hauria de fer i el producte acaba perdent qualitat. Per l'altra, ajuda molt a aprendre noves paraules d'aquell idioma que probablement estem estudiant, i si ja el dominem ens va bé per no oblidar-lo.

Amb els còmics (en anglès, en japonès encara no) ja aplico aquest criteri per diversos motius: la majoria de les coses que m'agraden les publica Planeta, i és una editorial que amb els anys s'ha anat tornant molt barroera. No m'agrada la seva manera de publicar, les decisions que fan que alguns números americans aquí no surtin, i sobretot els retards insofribles que afecten moltes de les seves col·leccions. Per tant, fa un temps vaig decidir fer-me els còmics d'en Batman via importació, i vaig descobrir l'estupenda botiga en línia Book Depository, que envia des d'Anglaterra sense cobrar enviament. Els preus acostumen a ser una mica millors que els d'aquí, i a sobre el format és el que més m'agrada: toms recopilatoris, de tapa dura o tova. Per cert, un truc: tenen una versió .com i una altra .co.uk. Totes dues són d'Anglaterra, però els preus són una mica diferents. El millor és comparar totes dues pàgines en cada llibre que vulguem comprar.

Aquesta és la portada d'un llibre que no és un còmic ni l'ha publicat Planeta. És una biografia il·lustrada del llegendari dibuixant Jack Kirby, històric i molt influent en la història sobretot de Marvel. Doncs bé, l'he triat perquè és un exemple escandalós d'un fenomen que contribueix a que prefereixi les edicions originals: entenc que el procés de traducció val uns diners (tot i que sé que es paga molt malament) i que comprar els drets d'un còmic o un llibre també requereix una inversió, i comptadíssimes vegades l'edició traduïda és millor que l'original en aspectes tècnics, però per regla general el preu no és la simple conversió de dòlar a euro i una mica més pels costos, no. 

Kirby, el Rey de los cómics val 49,95 euros, i el seu preu recomanat a Anglaterra és de menys de 24 euros! És escandalós! Mireu, em sap greu perquè si tothom comença a comprar a l'estranger s'acabarà la traducció al castellà o al català (en el cas de la meva llengua, però, sempre la preferiré perquè ja és una qüestió de supervivència d'un idioma, no d'una antipàtica editorial), però per damunt de tot som consumidors de còmics i volem que es facin les coses bé. 

S'entén que hi hagi uns mesos de retard respecte als Estats Units, i que no tot es pugui publicar, però si ens cancel·len les col·leccions per baixes vendes ens hem de buscar la vida, i a més ens ho han de dir clarament, que és una cosa que Planeta no fa, perquè s'estima més dir "estem en negociacions", "quan se solucioni un problema de drets que tenim amb aquesta col·lecció continuarem" i coses semblants i d'aquesta manera va augmentant el nombre de passerells que els comprem les coses i després ens quedem a mitges. Sé de bona font que fa mesos que van decidir cancel·lar algunes col·leccions, i encara ara maregen la perdiu a la seva secció de preguntes de la web. 

I una que començaré a comprar molt aviat en versió original és E.C. Segar's Popeye, ja que als EUA sortirà en uns mesos el volum 5 (de 6) i en castellà només hi ha 2 volums, un retard de més d'un any i mig respecte a la data prevista de sortida del tercer i una resposta que em van donar que apunta a que amb tota seguretat no sortirà el tercer llibre durant el 2010. Fa pudor de cancel·lació. No s'ha venut prou? Són imbècils? Totes dues coses? M'és igual, jo m'he de buscar la vida. 

Planeta torna a mostrar-se com és: Dr.Slump NO sortirà en català

No és la primera vegada que em queixo de Planeta en aquest bloc i segur que ho tornaré a fer, però avui faig la segona entrada del dia per lamentar-me d'una notícia que s'ha confirmat al Saló: després de mesos de retards i especulacions, l'editorial que ha publicat el còmic en català més venut de la història, Bola de Drac, i alguna coseta testimonial i simbòlica més, com ara 8 volums dels més de 60 de Detectiu Conan o la col·lecció d'Els Barrufets, ha decidit que durà a les botigues l'edició kanzenban de Dr.Slump en 15 volums... només en castellà.

Malgrat les pàgines en color que ja vam veure a l'edició de les mateixes característiques de Bola de Drac, Planeta no s'ha animat a publicar en català aquesta mítica obra d'Akira Toriyama. Un acte de covardia i una mostra més del poc compromís amb l'idioma de l'editorial catalana, que de catalana només té la ubicació, després d'una bona notícia com era el primer còmic de Batman en català, Batman: El Cavaller i el Drac, tot i que és ben clar que només s'ha fet per la localització de l'aventura del Cavaller Fosc a la capital del nostre país i que no hi haurà continuïtat en aquest sentit, no ja en la col·lecció regular, certament inviable, sinó tampoc en volums excepcionals com Year One, The Killing Joke, The Dark Knight Returns, etc. La sorpresa positiva, tot i els terribles errors de rotulació, que fins i tot deixaven alguna cosa en castellà, va ser l'edició de l'absolute de Watchmen en català, però malauradament no s'han fet més coses en aquest sentit.

En fi, no vull escapar-me del tema: Dr. Slump no sortirà en català, no va sortir la primera vegada i tampoc no ho farà ara que era una ocasió ideal aprofitant l'edició autoanomenada com a perfecta. Per a mi ja no es pot considerar així.

PUT* BATGIRL

No pretenc faltar al respecte d'un dels personatges que ha patit més de l'univers Batman, sinó il·lustrar un recent escàndol del qual s'han fet ressò ja a desenes de blocs, però com que m'agrada Batman i tinc un bloc, també tinc el meu dret de parlar-ne des del meu punt de vista. Per si algú encara no ho sap, ha saltat l'escàndol als Estats Units després de la publicació del número 10 de All Star Batman and Robin the Boy Wonder, sèrie que duen a terme Jim Lee com a dibuixant i Frank Miller com a guionista. La col·lecció, que està sortint molt i molt irregularment i que la crítica ha deixat per terra malgrat la genialitat habitual de Frank Miller, pretén ser una mena de remake molt personal de la història de Batman a l'estil dels Ultimate de la Marvel, i la versió de Superman sembla que els ha quedat molt bé (a Grant Morrison i Frank Quitely) i està rebent premis i el suport del públic.

Doncs bé, al número 10 de All-Star Batman apareixen unes paraules gruixudes, com ara fucking i cunt, censurades amb unes barretes negres (fins aquí normal i habitual)... força transparents (aquí l'escàndol).


La DC ha ordenat destruir-ne totes les còpies i ha promès reimprimir-les i tornar-les a distribuir, però si jo tingués aquest còmic a les mans el guardaria com un tresor... i qui sap si amb el temps serà difícil de trobar i es podrà vendre bé... El cas és que això em dóna l'excusa per lamentar-me de l'autocensura que impera al món editorial dels còmics de superherois americans.

Tot això ve de l'època de la Caça de Bruixes, als anys 50, quan tot era sospitós de pervertir les ments i es va establir la Comics Code Authority, que si no donava l'aprovació a un còmic aquest no era publicat, i els autors, en comptes de lluitar pels seus drets i per la llibertat d'expressió, van abaixar el cap, es van abaixar també els pantalons i van publicar històries insípides, estranyes i sense gaire gràcia que afortunadament van canviar amb el temps, un cop passada aquella època fosca de la història dels Estats Units.

A partir dels 70 els còmics van passar a tocar temes durs però reals com ara les drogues o la prostitució, i a partir de llavors han tingut sovint moments de picardia o d'insinuacions, però continuen incloent a les portades el logo de la Comics Code Authority i és molt difícil que s'hi arribi a publicar una paraulota. Poden estar parlant de prostitutes, arrencant els ulls d'algú, aixecant-se d'un llit després d'una nit agitada (sempre amb ombres estratègiques), però no hi veurem la paraula fucking, autèntic tabú americà que els còmics independents (els que no són de superherois, vaja, però tampoc els de tires diàries com Garfield o Peanuts) ja van superar fa temps.

Aquesta autocensura, aquesta por d'anar més enllà que els altres encara que no sigui res més que reflectir la manera de parlar de la gent, em sembla lamentable, doncs és l'herència clara d'una època molt remota (i que els mateixos americans reconeixen com a absurda i vergonyosa), i per molt que els còmics els llegeixin també els nens, no hem d'oblidar que les paraulotes les aprenen a l'escola. Jo quan era petit no llegia còmics que tinguessin aquesta mena de paraules, però al pati se'n deien. Per tant, d'alguna manera arriben als nens, i no és a través dels còmics. L'autocensura em sembla més vergonyosa que la censura imposada per algú, i no cal anar a l'altre extrem del planeta per veure-la. Els mitjans de comunicació espanyols, encara que per llei no tinguin prohibit parlar malament de la família reial o publicar-ne fotografies comprometedores, no ho fan mai, s'autocensuren i simplement no ho intenten, és com un pacte entre mitjans per no fer-ho, mentre que en d'altres països és normal parlar de la reialesa tant per llepar-li el cul, que això sempre es fa, com per dir "ei, que té un jardí de marihuana". Per tant, exclamo des d'aquí un "FUCKING AMERICA"!

El coronel Tapiocca i la nena xinesa

El títol no fa referència a cap nou àlbum perdut de Tintín que hagin descobert, sinó a la relació que he trobat entre un escàndol recent i un tema del qual volia parlar al bloc des de feia temps. Suposo que esteu al cas del frau amb la nena que va cantar a la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing, però si no el recordarem: la petita que va meravellar el món amb la seva veu a la cerimònia d'obertura dels Jocs en realitat feia playback, perquè la veu era d'una altra nena que, pocs dies abans de la gran festa per a la qual s'han estat preparant els xinesos des de fa uns anys, va ser descartada perquè no era especialment afortunada amb el seu físic. Això sí, la veu sí que agradava, així que la pobra nena va ser utilizada de mala manera i rebutjada. Per sort s'ha sabut i mig món s'ha indignat. Què té a veure això amb el Coronel Tapiocca? Ara hi arribem. Resulta que, a banda d'un personatge de Tintín que surt en un parell d'àlbums, el coronel Tapiocca és la imatge d'una botiga de roba aventurera que duu el mateix nom. Es tracta d'un senyor d'edat compresa entre els trenta-cinc i els quaranta anys, barba de tres dies, bigoti i pell bruna... o no és aquest, el coronel? És un farsant, aquest home?

No, no l'és. Aquest personatge que veiem al rètol de la botiga també apareix a la col·lecció del reporter belga, i concretament als mateixos àlbums que el coronel Tapiocca, però es tracta del general Alcázar, un líder guerriller d'esquerres que té com a nèmesi un dictador de dretes, calb i tirant a la cinquantena que mana en un país fictici d'Amèrica del Sud. Què passa? Que algú va tenir la idea de barrejar l'atractiva imatge del guerriller amb l'exòtic nom del dictador, perquè potser no hi entraria ningú, en una botiga amb el rètol d'un senyor calb i amb pinta de dictador.


De fet he estat emprant el tractament de "coronel" tota l'estona, per coherència amb el nom de la botiga, però en realitat el personatge és el general Tapiocca, que a sobre de no poder mostrar els seus trets facials de debò, és degradat també literalment en el sentit militar de la paraula, segur que perquè feia massa lleig dedicar un comerç al nom d'un dictador, encara que fos fictici, i canviant-ho per "coronel" se suavitzava. Jo ho trobo tremendament injust perquè, a banda d'insultant per als fans de Tintín i el públic general en provocar deliberadament confusió sobre quelcom que hauria de ser intocable pel seu valor històric dins el Novè Art... que potser no tenen dret, els dictadors, a ser reconeguts per la seva autèntica cara, sigui agraciada o no? Ningú no ha pensat en els sentiments del senyor Tapiocca en veure que se'l valora només pel seu nom? Que som gaire atractius, tots nosaltres, per decidir què poden suportar els nostres ulls i què no? Llamp de llamp, quina hipocresia!

Em cago en Planeta! Ens l'han tornat a fotre!

Sí, aquest títol tan directe i sense autocensura és per queixar-me de la nova jugada que ens ha fet Planeta, editorial que estava fent una feina impagable —és una manera de parlar, que ens deixem milers d'euros, entre tots, cada mes que comprem les novetats de la casa editorial— en publicar DC a preus raonables i amb interès, també, per recuperar material antic o mal publicat anteriorment.

Quan Planeta va començar a editar la línia "Vertigo" de la DC, que són els còmics independents —on l'associació còmic-autor és per tota l'obra i on el to d'aquestes és més alt en tots els sentits—, va fer-ho d'una manera estranya, una mica absurda: primer, es va dedicar a publicar material inèdit —que no havia arribat a editar Norma, la casa que en tenia els drets fins fa un parell d'anys— en format tom recopilatori de 4-6 números americans. Això feia que, en atrapar l'original, calgués esperar uns mesos fins a l'aparició de les noves entregues en tom. Aquesta manera de fer em sembla adequada, a mi, que m'agrada tenir els còmics com més ben conservats millor, i ja se sap que el format grapa està destinat a fer-se malbé. Però algú podria discutir que, d'aquesta manera, els còmics nous apareixien irregularment. Cert. El més estrany i absurd, però, va ser la reedició de tot el material antic en format rústica de 2 números americans, i no en format tom, que hauria estat el més lògic, segurament per tal de captar el públic que no està disposat a gastar-se 9-15 euros en un tom cada x mesos —jo no ho veig malament, això, però hi ha gent que diu que fa "menys mal" pagar 3 euros i mig al mes que 6 cada dos mesos, encara que surti més car—. La mateixa història de sempre, la mateixa collonada que feia que Planeta s'entestés en publicar manga en grapa, quan Glénat ja estava demostrant que s'havia de fer en tom. El temps va donar la raó a Glénat i ara, Planeta, edita tot el manga en tom. En el cas de Vertigo, ha acabat passant el mateix: PLANETA CANCEL·LA LES COL·LECCIONS MENSUALS DE MATERIAL REEDITAT DE LA LÍNIA VERTIGO!!! Fills de puta! Sí! Ho dic directament! Que vinguin!

Podríem pensar, si concedim el benefici del dubte, que s'editaven col·leccions mensuals de 2 números americans per número d'aquí, paral·lelament a la publicació de material nou en tom, per tal de satisfer els que venien de Norma i, al mateix temps, els "nous" que s'estimessin més pagar "poc" cada mes —cosa que, al final, acaba sortint més cara, ocupa més lloc i es conserva pitjor—. Jo, que no tenia de Norma The Sandman ni Y, el último hombre ni 100 Balas, m'anava comprant les col·leccions mensuals amb la idea d'enllaçar amb els toms quan fos possible. Ara ho puc fer amb Y... —que es podria haver cancel·lat fa uns mesos, al número 9, on es començava a solapar amb l'edició en toms—, d'aquí a uns mesos podré fer-ho amb 100 Balas, perquè Planeta publicarà dos toms del material que falta fins a atrapar el material nou en toms; però... què passa amb The Sandman? Ni una cosa, ni l'altra: no ho han confirmat, però tot hi apunta. Planeta editarà l'obra mestra de Neil Gaiman en format Absolute. Sí, aquells toms enormes i cars que solen portar material extra de qualitat discutible. Als EUA, aquesta edició està tenint molt d'èxit, és preciosa, el color està "remasteritzat", etc. Però surt un tom cada any, i en seran 4. En resum, si vull continuar aquesta col·lecció quan els toms Absolute continguin el que em falta —i esperem que hi hagi una coincidència perfecta, que no se solapin, per exemple, 10 números, cosa que podria passar—, hauré d'esperar, com a mínim, a finals de 2009.

Jo, passo. M'ho faré amb els toms de Norma. No serà un color remasteritzat, però serà més barat. I, el que és el dibuix, tothom sap que, a The Sandman, és el punt feble. Com va dir algú una vegada, molaria encara que l'hagués dibuixat un cec.

Planeta, per molts anys. Ho heu tornat a fer. Després de l'estafa de Ranma 1/2, Glénat us va deixar amb el cul a l'aire reeditant-la en toms i en paral·lel —des d'on us havíeu quedat vosaltres i, al mateix temps, des del número 1—, i encara vau trigar a deixar de publicar manga en grapa i en l'anomenat Biblioteca Manga. Aquest últim no estava malament, però tampoc no era garantia de publicació completa de l'obra... a casa tinc més d'un títol que es va quedar a l'espera d'allò que dèieu: "quan hi hagi més material japonès, el publicarem". De debò, que us donin pel cul. Continuaré comprant el que treieu de DC, perquè esteu fent una feina acceptable —no perfecta, eh?, que al col·leccionable de Batman la vau embolicar bé—, i perquè, si ho vull, no tinc cap altre remei. També us compraré els toms de les obres que ara cancel·leu en prestigi de dos números. Però no compteu amb mi per The Sandman. Com tampoc no compteu amb mi pel manga, llevat de poquíssimes excepcions. Em teniu agafat pels ous si publiqueu coses que vull, però us heu tornat a allunyar, en imatge, d'una editorial exemplar com és Glénat, si és que encara es podia estar més lluny. Acabeu de demostrar que sí.