Futurama - Temporada 7 (2a part)

Quan el setembre de 2012 vaig parlar de la primera part de la 7a temporada de Futurama ja vaig dir que la segona part de la sisena no havia tingut entrada, i que esperava que no em passés el mateix amb la setena. 

Doncs bé, no ha estat a punt de passar-me això, sinó una altra cosa: malgrat com m'agrada aquesta sèrie, amb l'espera d'un any fins a l'arribada de la segona part de la setena temporada me n'havia oblidat i la vaig començar a veure quan ja havia acabat. 

Amb aquesta promoció de 3 minuts s'anunciava l'arribada, a l'estiu que llavors se situava al futur, de la temporada 7-B de Futurama, també coneguda com l'última part —ara sí que diuen que de debò— de la sèrie creada per en Matt Groening (Els Simpson).

Perquè ja va ser cancel·lada el 2003, per després tornar el 2006 en forma de 4 pel·lícules llançades directament en DVD, i el 2010, gràcies al fet que la cadena Comedy Central en va comprar els drets d'emissió, va tornar en forma de sèrie, de manera que n'hem tingut 13 nous episodis cada any des de llavors... i fins ara, que ni tan sols la Comedy Central l'ha volgut renovar. 

Però en fi, és el que tenen aquelles obres que es consideren "de culte": les veu poca gent, no prou per als executius de les televisions, però la poca que les veu les troba excel·lents. I la segona part de la 7a temporada no ha estat menys que les anteriors, ans al contrari.

Començava amb un episodi on en Fry i la Leela es prenen unes accidentades vacances en parella, i és que en aquests 13 últims capítols és on la relació sentimental entre tots dos —insinuada des de molt al principi de la sèrie— s'ha explotat més, cosa que em va agradar i que no és gaire habitual en una sèrie humorística animada d'aquestes característiques. És una de les coses que la fan diferent.

Un altre dels episodis destacables de la temporada va ser un en què els personatges protagonitzen versions d'alguns dibuixos animats clàssics de l'imaginari nord-americà, com ara Scooby Doo, però admeto que va ser un episodi estrany sense el qual els fans de la sèrie podríem continuar vivint.

Abans de destacar-ne més n'esmentaré algun altre, com un en què els protagonistes van a parar a un món en 2 dimensions, un altre en què en Bender es fa bomber o un on la Leela comença a patir mutacions que l'allunyen del seu aspecte humanoide (recordem que no és humana del tot).

Em vaig divertir força amb Assie come home, un capítol en què en Bender recorre l'espai a la recerca del seu cul, que perd després que uns gàngsters li desmantellin el cos. 

Un dels meus preferits és Game of Tones, en què per tal de resoldre el misteri d'una melodia que emet una nau que s'acosta a la Terra la colla es fica als records d'en Fry (amb clares referències a Inception) i tot plegat ofereix una excusa per a un d'aquells capítols tan bons en què tornem al 1999 i veiem la família d'en Fry i el seu gos Seymour. L'episodi és d'allò més emotiu, però aquesta vegada no és pas pel gos.

També em va agradar força Stench and Stenchibility, en què el sempre estrany (i no només pel seu aspecte) Dr. Zoidberg troba parella, una atractiva humana... que no té sentit de l'olfacte i, per tant, no té cap problema amb acostar-se al mol·lusc humanoide (que fins ara no sabíem que feia tanta pudor, de fet).

El problema és que ella es guanya la vida venent flors i vol saber quina olor fan, de manera que en Zoidberg l'operarà tot i saber que amb això la perdrà... o no?

Ara bé, la cirereta del pastís és l'últim episodi, Meanwhile, en què el professor Farnsworth inventa un dispositiu que permet retrocedir 10 segons en el temps i en Fry, en abusar-ne per tal de fer-li a la Leela la petició de mà més romàntica possible, provoca una sèrie de problemes i paradoxes que desemboquen en la congelació del temps per a tothom... excepte en Fry i la Leela. 

No en puc dir res més sense rebentar la sorpresa, però el resultat és un episodi meravellós, emotiu, i el colofó perfecte per a una sèrie que sempre he dit que té un humor un esglaó per sobre del d'Els Simpson, i això que sóc un ferm defensor i seguidor d'aquesta sèrie que curiosament tanta gent fa 10 temporades que no veu però tot i així es creu amb dret de criticar. 

Per bé que va ser un episodi ideal com a final de Futurama, vull que continuï d'alguna manera, encara que sembli contradictori. I segons els seus creadors això no quedarà així, però és bastant segur que com a sèrie ja s'ha acomiadat de la televisió. Ja veurem què passa.

De moment ha dit adéu amb una segona meitat de temporada amb guions inspirats, uns quants episodis memorables i l'humor de sempre: paròdies de la nostra societat des d'un futur imaginari, sarcasme, convidats especials, trames ben lligades i plenes de referències culturals i també moments emotius que ens agafen per sorpresa i fan de Futurama una sèrie especial que, per desgràcia, no ha conquistat el gran públic. Tornarem a veure els personatges, però, a l'últim episodi de la 25a i actual temporada d'Els Simpson.

Futurama - Temporada 7 (1a part)

No us deixeu enganyar pel títol, que no és que sigui una entrada tan extensa que l'hagi hagut de dividir en dues parts, ni tornareu a sentir parlar de Futurama, almenys per part meva, en els propers dies: l'he separat en dues parts perquè també s'ha separat als Estats Units d'aquesta manera i, tal com es va anunciar, després dels 13 episodis de la setena temporada que hem pogut veure aquest estiu en vindran 13 més per al mateix període de 2013.

De fet repasso l'arxiu de Cementiri de Pneumàtics i m'adono que a la sisena temporada ja ho van fer, això, tot deixant una pausa de més de 7 mesos al mig, però només vaig fer la ressenya dels primers 13 episodis. En demano disculpes, i espero que no em torni a passar amb la segona meitat de la 7a temporada. Dit això, comencem amb el comentari del que es coneix com a Temporada 7-A.

És una temporada que en general ens ha ofert episodis més que acceptables, amb alguns de remarcables però sense cap que es pugui considerar un clàssic de Futurama. Si de cas el primer, precisament, en què veiem com en Bender té un fill, però per motius que no revelaré s'han de separar al final de l'episodi.

En un altre capítol veurem com l'Hermes comença a modificar el seu cos per tal de millorar-lo i canvia els seus membres per parts robòtiques fins que perd el control de la situació. No és que sigui especialment remarcable, però és interessant pel protagonisme que dóna a un personatge que normalment no juga un paper gaire important a la sèrie.

Però l'estrella de Futurama és sens dubte en Bender, al qual veurem amoïnat per la seva manca de lliure albir, cosa que el duu a emprendre un viatge per tal d'entendre el significat de la seva vida. Tot el que fa ve determinat per la seva programació? Què faria si fos completament lliure per a prendre decisions? Ho sabrem durant la setena temporada.

Una temporada on també coneixem els pares del professor Farnsworth, perquè encara són vius, sí, encara que el seu fill tingui més de 150 anys. El que passa és que són en una llar virtual de jubilats, i quan en Fry ho descobreix vol conèixer els seus descendents, que no entenen tot el tema de la congelació del seu avantpassat i el consideren un nét. Per a mi és un dels millors episodis de la temporada i a més ens permet conèixer uns fets cabdals del passat del professor.

La temporada acaba amb un estrany capítol dedicat a la paròdia dels documentals de la natura que protagonitzen versions animals dels protagonistes de la sèrie en un episodi tríptic que ens presenta curiositats com un homenatge al recentment mort Solitari George, l'última tortuga de la subespècie de l'Illa Pinta que es coneixia.

A banda d'aquests que he esmentat també en trobem d'altres que parlen de la fi del món, eleccions presidencials mundials, la Leela i l'Amy convertides en lluitadores professionals, la relació sentimental d'en Zapp Brannigan i la mare de la Leela, una trama de casinos de l'estil de la saga Ocean's amb referències al cine de mafiosos o un episodi dedicat a la caça futurista de la guineu, entre altres històries d'una temporada que m'ha deixat força satisfet i que demostra que Futurama continua amb la mateixa força de sempre. Però ara haurem d'esperar un any fins que torni, així que paciència.

Lost encara cueteja

Modèstia apart, crec que no podria haver trobat cap titular millor per a l'entrada que faré avui. Ahir, mentre mirava el capítol més recent emès als Estats Units de la sisena temporada de la meva estimada sèrie Futurama, hi vaig veure un homenatge que em va agradar molt. Representa que els tripulants del Planet Express entren al Tetraedre de les Bermudes, l'equivalent espacial del Triangle de les Bermudes, i hi troben això:

Entre molts altres objectes voladors, espacials o no, reals o ficticis, però que formen part de la cultura popular, un dels més recents, l'avió sinistrat de la sèrie Lost, fa acte de presència amb la part de la cua, que és una de les dues parts en què es divideix a l'aire abans de caure a la famosa illa. 

Podem veure-hi clarament el logo d'Oceanic Airlines, la fictícia companyia aèria a la que pertanyia el vol 815 que anava de Sydney a Los Angeles a la sèrie abans de tenir l'accident. Sense canviar-li el nom com sí que ha passat en d'altres homenatges de les produccions d'en Matt Groening a marques reals, aquest cop es va decidir deixar-ho com estava, potser precisament perquè és una companyia inexistent. Però bé, és d'aquelles coses que fan somriure qualsevol fan, encara que les audiències de Futurama tampoc no convidin a celebrar res i que, com que de moment aquesta nova temporada no ha arribat aquí, poca gent que jo conec l'estigui seguint. 

Lectures: Futurama Adventures

Ja havia dit alguna vegada com m'agrada Futurama, oi? Em penso que sí, que m'he arribat a fer pesat sobre aquest tema i tot. Doncs bé, com Els Simpson, també té còmics, i com ja passa amb els còmics de la família groga, els de Futurama són el producte ideal per a qualsevol seguidor de la sèrie, perquè no són les mateixes històries, sinó que són exclusives de la versió en paper. Per tant, complementen els capítols que hem vist, i ho fan mantenint el nivell d'humor intel·ligent a què ens tenen acostumats els responsables de la sèrie. Aquest nou volum recopilatori, Futurama Adventures, que recull els números 5 a 9 de la col·lecció (publicats entre 2001 i 2002), m'ha semblat fins i tot millor que el primer. 

El còmic que obre el volum és, com he dit, el número 5 de la col·lecció, i ens presenta una situació que recorda l'excel·lent pel·lícula Slumdog Millionaire, però per l'època en què va ser publicat no és possible que s'hi inspirés: en Fry s'apunta al famós programa Who's dying to be a gazillionaire?, que ja podeu imaginar en quin programa real s'inspira, per tal d'ajudar el professor Farnsworth a pagar un deute que té amb el govern en descobrir-se que té 160 anys en comptes de 150. 

La gràcia del concurs és que el presenta en Morbo, l'alienígena que també presenta les notícies i que surt a la cantonada superior esquerra de la portada, i el càstig per fallar la pregunta és la mort. Sabem que en Fry no és gaire espavilat, per tant no és gens estrany que el personal de Planet Express faci el possible per salvar-lo d'una mort segura, que ell no percep com a tal perquè va al concurs convençut que el pot guanyar. 

A Xmas time is fear en Bender es troba implicat en una conspiració de l'assassí Santa Claus robot amb altes esferes per tal de matar més gent que mai a la tradició nadalenca de Futurama que consisteix precisament en la matança anual per part d'en Santa Claus, que obliga la població a passar les festes tancada a casa i protegint portes i finestres. El dimoni robot, cert presentador televisiu i algun cap de polític famós hi tindran molt a dir. 

A New Year's rockin' evil el professor Farnsworth ha inventat una nova i espectacular bola de Cap d'Any de Times Square, però és tan potent que se'n va el corrent elèctric de tota la ciutat de Nova Nova York. Només un aparell funciona (ja que també porta piles): la màquina "what if" (què passaria si...?), que en Fry proposa que facin servir per tal de matar l'estona. I en Bender li pregunta a l'aparell: "què passaria si jo viatgés al 1999 en comptes de fer-ho en Fry al 2999?"

Tenim una història interessant en què per una vegada són alguns membres de Planet Express els que viatgen al passat i veiem, sempre com a hipòtesi (perquè això és el que ofereix la màquina) com podria haver anat tot plegat si hagués passat de debò.

Planet X-Press Men és una paròdia gens amagada dels X-Men, on cada personatge del repartiment protagonista de Futurama té els poders o les habilitats dels mutants més coneguts de l'Univers Marvel. Per què? Ho sabrem al final del còmic, però és una història que es gaudeix bastant, naturalment encara més si es coneixen els personatges parodiats. A més, l'elecció de qui fa de qui està, en general, bastant ben trobada. 

I l'últim còmic inclòs, el 9, és Freaky Fry-day, on tenim un recurs que no és gens original, l'intercanvi de personalitats (o de cossos, segons com es miri), però que dóna lloc a la que per a mi és la millor història del volum, amb moments molt divertits tot i la poca originalitat de la seva premissa. Us imagineu en Fry dins el cos del professor Farnsworth i viceversa? Doncs tindria més conseqüències de les que se'ns poden acudir en un primer moment. 

Com deia, aquest volum m'ha agradat més que el primer, que ja estava bé. Per tant, molt recomanable per a qualsevol fan de Futurama. Des de la ressenya d'aquell primer volum fins ara hi ha hagut alguns canvis respecte a algunes coses que vaig dir: per una banda, Ediciones B s'ha animat a començar a publicar els còmics de Futurama, cosa que és digna de celebrar. Veurem si, tot i el baix ritme que espero de la iniciativa, acaben recopilant material que als Estats Units, a diferència del que passa amb Simpson Comics, no han estat compilats en cap volum (només hi ha els dos que he ressenyat, dos més i prou, i a sobre hi ha dos números, el 14 i el 15, que en van quedar fora). No entenc per què passa, això, però ja veurem què fa Ediciones B. 

Per altra banda, ja no compro còmics via Amazon, perquè des d'aquella vegada ha passat molt temps i vaig descobrir Book Depository, una botiga en línia que envia còmics des del Regne Unit (tant edicions britàniques com americanes) sense cobrar enviament i a preus insuperables. Per tant, l'únic obstacle que em trobo a l'hora de completar la col·lecció és el que deia de la no recopilació de la immensa majoria dels còmics de Futurama, que ja en la seva edició en grapa es publiquen molt irregularment. Pel que fa a l'idioma, llegir còmics en anglès m'està ajudant molt amb el vocabulari, però molt, i els còmics d'aquesta col·lecció són especialment desafiants en el sentit que hi ha molts jocs de paraules, i n'estic aprenent molt. Qui diu que llegir còmics no serveix de res? Perdona'ls, que no saben el que diuen.

Futurama (sisena temporada)

Si sou seguidors d'aquest bloc des de fa un temps deveu saber que m'agrada molt Futurama. També dic que m'agrada més que Els Simpson, perquè trobo que la van estrenar en el moment àlgid de l'humor de la factoria Groening, i amb els inevitables alts i baixos trobo que sempre ha estat una sèrie amb uns gags d'allò més divertits, especialment quan es tracta de fer broma sobre coses actuals des de la perspectiva del segle XXXI, que és on s'ambienta la sèrie. De fet, es veu que té el Rècord Guinness de la sèrie animada actual més aclamada per la crítica. 

Però les audiències no eren les de la família groga més popular dels dibuixos animats, i tant li feia, a la Fox, el que demanessin els milions de fans de les aventures d'en Bender, la Leela, en Fry i companyia. Després de quatre temporades d'emetre's a la Fox (1999-2003), la cadena va trobar l'excusa que necessitava per cancel·lar-la: les audiències eren molt baixes, però és que la culpa era de la mateixa Fox per programar-la després dels esports, i quan hi havia pròrroga... de vegades se saltaven els capítols. Bé, ja ho vaig explicar amb més detall fa més d'un any, quan es va fer oficial que la sèrie tornava.

El cas és que després d'una falsa cinquena temporada en forma de quatre llargmetratges (Bender's Big Score, The Beast with a Billion Backs, Bender's Game i Beyond the Wild Green Yonder) la sèrie va tornar el juny de 2010, amb una nova temporada (que compta com a sisena, surt en DVD com a cinquena i en termes de producció és la setena, tot un cacau) de 26 episodis dividits en dues parts. 

Al novembre es va emetre l'últim d'aquests 13 (que és el que fa 101 en total) i la meitat que resta no començarà a emetre's als Estats Units fins el 23 de juny d'aquest any. M'ha anat bé, doncs, trigar a posar-me a veure-la, perquè em toca esperar poc més de 3 mesos. 

I què puc dir d'aquesta sisena temporada? Que continua amb la tònica de sempre, amb una qualitat superior a la de les quatre pel·lícules, a les quals el format de llargmetratge no els va anar gaire bé, i amb l'humor, els gags i la frescor de sempre. Hi ha capítols més fluixets, però n'hi ha dos o tres d'especialment bons. De fet, crec (i no sóc l'únic) que hi tenim un dels millors episodis de la història de Futurama, anomenat The Late Philip J. Fry, el setè capítol, de caire emotiu i amb viatges en el temps implicats, quelcom que sempre em fascina.

També és molt bo i amb toc emotiu el Lethal Inspection, el sisè, en què coneixem l'origen d'en Bender però que no comentaré gaire més perquè seria una llàstima rebentar determinats detalls. Una altra cosa que m'ha agradat molt d'aquesta temporada és la continuïtat respecte a la quarta pel·lícula, que acabava d'una manera que es curava en salut i que no deixava clar si la sèrie continuaria o no. 

Però va continuar, des d'ara al canal Comedy Central, que sí que hi va voler confiar. La primera imatge de l'entrada fa referència al capítol, que es diu Rebirth, nom adequat en més d'un sentit, i és conseqüència del cliffhanger amb què acaba el film. La relació sentimental entre en Fry i la Leela, que a Beyond the Wild Green Yonder feia un important pas endavant, continua en aquesta temporada, malgrat que d'una manera inexplicablement intermitent.

Curiosament, l'episodi número 100 del total de la sèrie és bastant fluixet, no dolent, i tampoc no és el que es coneix com a mid-season finale, perquè encara se'n va fer un altre abans del descans, però no deixa de ser una fita per a una sèrie l'existència de la qual sempre ha trontollat perquè vivia a l'ombra de la producció més coneguda del seu creador.

Compres: The Simpsons Futurama Crossover Crisis edició col·leccionista

Avui m'ha arribat un paquet amb la meva última compra comiquera. Sí, continuo aturat (aviat farà 10 mesos) i em quedo sense diners, però hi ha coses que no es poden deixar escapar. Coneixia aquest crossover de la Bongo Comics des de feia temps, i no m'acabava de decidir a comprar-lo en versió original (no n'hi havia cap altra) fins que vaig deixar estar el tema. Precisament ara que Ediciones B comença a publicar còmics de Futurama se'ls ha acudit treure l'edició de col·leccionista de The Simpsons Futurama Crossover Crisis, una minisèrie publicada originalment entre 2002 i 2005 en dues parts, la primera anomenada Infinitely Secret Crossover Crisis i la segona Crossover Crisis II, cadascuna amb dues entregues. 

Clara paròdia de les famoses crisis de l'Univers DC, el seu principal atractiu és que uneix en format còmic Els Simpson i Futurama. És un must have, vaja, i ho dic sense haver llegit la història. L'edició de col·leccionista és espectacular, n'he fet fotos i tot: 

Pesa. Estic content d'haver baixat corrent les escales quan la cartera m'ha dit que venia amb un paquet, encara que estigués sense pentinar, perquè la meva oficina de Correus em queda força lluny.

Sí... Tapa dura, però en estoig de cartró, també. Preciós.

La part de darrere del llibre en si, amb els personatges de Futurama.

El còmic per dins. Paper de qualitat, com a mínim força més que la que acostumo a veure tant en els còmics d'Ediciones B com en els de Bongo Comics. 

De regal, després d'abundant material extra, un número 1 de Simpsons Comics (1994) completament nou. Ja el tenia en castellà (i una mica malmès, per desgràcia), però fa il·lusió tenir-lo aquí en una edició de col·leccionista i no tocar-lo gaire. Per cert, la frase de dalt de tot de la portada (una portada que homenatja el número 1 de Fantastic Four (1961)) ja la duia originalment, en dono fe.

I la part de darrere de l'estoig. Doncs bé, vaig conèixer aquesta edició de col·leccionista a la FNAC, mirant còmics, i el preu no em va sorprendre gens, tenint en compte el lògic increment que s'aplica a tots els còmics traduïts perquè hi ha una feina al darrere, i també la barra que tenen els d'aquesta editorial perquè cada vegada venen més cars els seus productes (els volums Super Humor Simpson, per buscar-ne una referència directa i no parlar de Mortadelo y Filemón, on passa el mateix, ara valen 17 euros (i amb efecte retroactiu!) mentre que abans en valien 13). Aquest en val 25. Als Estats Units, 25 dòlars. No és el mateix. I, a més, allà sempre fan ofertes, baixades de preu, etc. Aquí no passa mai, això. 

Què m'ha costat, a mi? 9,45 euros portat a casa, aprofitant un descompte limitat temporalment del 40%. No cal dir res més, com deia aquell entrenador alemany amb passat blaugrana, matalasser i merengue.

Futurama a l'Univers DC

Avui m'he llegit el número 2 de la minisèrie Oracle: The Cure, protagonitzada per la Barbara Gordon, la primera Batgirl, i hi he trobat un interessant cameo de Futurama que he procedit a escanejar per poder-vos-el mostrar.

No faré cap indicació, ni tan sols cal ampliar la imatge. És massa evident. L'explicació d'aquesta aparició especial és ben senzilla: representa que això és un món virtual anomenat Alta Viva, clarament inspirat en el famós Second Life, el món virtual en 3D en què hom pot relacionar-se amb els altres usuaris a través d'avatars que pot dissenyar com li vingui de gust. Per tant, no és estrany que hi hagi gent que aprofiti per reproduir els seus ídols. 

Tatuatges de Futurama

En la tradició que mantinc als meus blocs sobre tatuatges relacionats amb els temes que toco, continuo parlant de Futurama després del parèntesi sobre els regals de Reis. I avui he decidit compartir amb vosaltres fotografies de tatuatges de la segona sèrie més coneguda d'en Matt Groening. Som-hi:

Ja ens podíem imaginar que l'estrella dels tatuatges seria principalment en Bender, el millor personatge de la sèrie, sens dubte. Aquest tio té les cames tan peludes com jo i s'ha hagut de depilar per fer-se el tatuatge. Què farà quan li creixi el pèl un altre cop?

Una frase cèlebre d'en Bender, en un tatuatge de qualitat una mica discutible. S'han vist reproduccions millors, certament.

Aquest, per exemple, em sembla millor com a dibuix. Ara, és una panxa, això? Si ho és, està inflada. Què passarà quan s'aprimi, si és que s'aprima?

Aquest m'ha semblat molt original, alhora que un gag molt bo.

El Dr.Zoidberg és probablement el segon personatge més popular de la sèrie, si més no un dels  més populars, i per tant no és estrany que algú se'l tatuï.

Això ja és passar-se, però em sembla que no és real, sinó una simulació. Encara sort... Ara, original és.

Aquest és espectacular. Feu-lo gran i el veureu millor. És un enorme homenatge a la sèrie, i curiosament els personatges que surten a la part de dalt estan fets amb un estil respectuós amb el disseny original, però els de la part de baix són unes interessants reinterpretacions. Impressionant.

I bé, això és tot. Jo ja he comentat alguna vegada que em faria un tatuatge, si me'n fes un —que no ho crec— del Fènix d'Osamu Tezuka, però la segona opció, potser fins i tot complementària, seria un Bender, un personatge descarat i egoista que representa aquella part de nosaltres mateixos una mica menys amable i que tots tenim.

L'escena més trista de Futurama

Bon Any 2010 a tothom! I continuem amb la "setmana Futurama". Futurama és una sèrie d'humor que no és estrany que ens faci plorar de tant riure, de vegades. Però al capítol 7 de la quarta temporada, el que en el còmput total era el 61, els creadors de la sèrie David X. Cohen i Matt Groening ens tenien reservat un cop d'efecte com no s'havia vist mai ni es va tornar a veure. El capítol en qüestió, com la majoria, tenia un títol que parodiava una referència cultural, Jurassic Bark, que en castellà es va traduir com a Ladrido Jurásico. Un dels moments més recordats és el de la cançó Walking on sunshine.

En aquest episodi, en Fry trobava el seu gos fossilitzat. Se l'havia trobat quan treballava a la pizzeria i van "perdre el contacte" quan el protagonista de la sèrie va fer un salt de mil anys cap al futur, via criogenització. Però al segle XXXI es va trobar el fòssil d'en Seymour i es va posar en marxa el procés de reanimació o clonació del gos, cosa que posava extremadament gelós en Bender, que malgrat el seu odi contra els humans es considera a si mateix el millor amic d'en Fry. Però a l'últim moment aquest va decidir deixar-ho estar, perquè va saber que en Seymour havia viscut 15 anys i va deduir que havia tingut una vida molt llarga i feliç sense el seu amo adoptiu. S'equivocava:

Fixeu-vos en una curiositat: al vídeo hi surt la data de 2 de gener, que és avui! Aquest final de capítol és especialment emotiu, i una de les escenes de dibuixos animats més tristes que he vist mai, molt poc pròpia d'un equip de guionistes que normalment es fum de tot. Qui hagi tingut un gos i l'hagi perdut, com és el meu cas, se sentirà encara més tocat per aquesta escena, on per cert també vaig descobrir aquesta bonica cançó que es diu I will wait for you i és de la Connie Francis.

Per saber més coses d'aquest gos, o per veure'n una agraïda referència, vegeu la pel·lícula Bender's Big Score, on coneixem més detalls de la seva vida.