Exposició: Osamu Tezuka, el Déu del Manga

Diria que mai havia fet cap entrada sobre una exposició, però també és veritat que no hi vaig gairebé mai, i que tampoc no se'n fan tantes de relacionades amb els còmics o amb l'oci de què tracto en aquest blog.

Però no és cada dia que el Museu Nacional d'Art de Catalunya té una exposició sobre el Déu del Manga, el desaparegut mestre Osamu Tezuka, així que l'excepcionalitat és benvinguda. 

Osamu Tezuka: El Déu del Manga es va poder visitar del 31 d'octubre de 2019 fins al 6 de gener d'aquest 2020, i va ser possible gràcies a la col·laboració entre el MNAC, Ficomic (precisament s'inaugurava coincidint amb la 25a edició del Manga Barcelona), el prestigiós Festival de la Bande Dessinée d'Angulema i Tezuka Productions. 

La cosa anava més enllà del que podria haver estat una treballada però al capdavall més senzilla exposició d'un Saló del Manga qualsevol, i com a tal es mereixia un escenari a l'alçada. 

Com a admirador de la seva obra i la seva trajectòria, tampoc esperava aprendre res sobre Tezuka, però això no vol dir que no tingués moltes ganes d'anar-hi i veure els més de 200 originals de pàgines d'aquesta figura sense la qual no s'entendria el manga tal com el coneixem, l'home que va influir diverses generacions d'autores i autors de còmic japonès a partir de després de la Segona Guerra Mundial amb la seva llavors innovadora manera de narrar, dinàmica i cinematogràfica, i posteriorment amb la creació de gèneres, l'experimentació i el canvi de to per un de més adult, dramàtic i seriós, a més de les seves importantíssimes aportacions al camp de l'animació.

Uns originals que s'exposaven per primer cop a casa nostra, i per segona vegada a Europa, de fet, només s'havia pogut veure a l'esmentat festival d'Angulema, la fira del còmic de referència del Vell Continent.

S'hi podia apreciar el traç net del mestre Tezuka, entre altres coses com l'humor autorreferencial, i els rètols que acompanyaven aquests tresors -en català, i per al castellà calia recórrer a la lectura de codis QR, per fi posant la llengua de Catalunya al lloc que li correspon- s'hi podia llegir un munt d'informació de caràcter didàctic, interessantíssima per als neòfits i amè recordatori per als que ja seguíem l'autor, pel que fa a la trajectòria del mestre, les aportacions de cada títol representat i curiositats de la seva obra, com ara l'anomenat Tezuka Star System.

Evidentment hi havia lloc per a algunes de les seves obres més conegudes i populars, com Astroboy, Black Jack, Hi no tori, però també de les més dures i no tan citades -algunes de les quals igualment publicades en castellà- i, és clar, per a coses inèdites.

Però, sobretot, el millor era la sensació de ser a pocs centímetres de les pàgines originals d'un autor tan important en el còmic japonès, sí, però també mundial, un material que es mereixia ser exposat en un museu -i l'autor també se'n mereix un, i el té-, com ha estat el cas. 

Així s'ha donat a conèixer, de ben segur, a una part del públic que potser s'hi va acostar per curiositat, lectora de còmics o no, i que a partir d'ara ja sap qui és l'Osamu Tezuka. Sembla mentida, però durant massa temps ha estat un autor conegut només pels aficionats al manga, i dins d'aquests tampoc de manera general, però poc a poc, gràcies a iniciatives com aquesta i el ressorgiment de l'interès editorial en la seva obra, aquest problema es va solucionant.

No era una exposició gaire gran, però com a punt negatiu he de dir que em va saber greu que en comprar l'entrada no avisessin que quedava aproximadament una hora per al tancament, així que el darrer tros, precisament el que coneixia menys, el del Tezuka experimental, el vaig haver de veure per sobre, ben ràpidament. Tanmateix, el regust final va ser ben bo i espero que qualsevol que tingués un mínim interès en aquesta llegenda del còmic tingués l'ocasió d'anar a l'exposició.

Crònica del 25 Manga Barcelona

Un any més, sense faltar a la cita tot i que aquesta vegada, curiosament i per primer cop després d'anys consecutius en què sí que ho feien, no m'han concedit acreditació (sí que l'hi han donat a la Míriam, la fotògrafa), relato el nostre pas per l'esdeveniment més important del manga a aquesta banda dels Pirineus, que celebra la 25a edició, poca broma, amb el canvi de nom que ja va experimentar el seu germà de còmic general.

FOTOGRAFIES DE LA MÍRIAM PUJOL

Com va passar amb l'antic Saló del Còmic, ara Còmic Barcelona, el del Manga, amb cartell dissenyat per Kenny Ruíz i celebrat entre el 31 d'octubre i el 3 de novembre, aquest any ha estrenat nom, cosa que ha coincidit amb el seu 25è aniversari, que no és poca cosa.

El Manga Barcelona 25 (o 25 Manga Barcelona, no acaba de quedar clar quina és la bona ni tan sols dins la pàgina web oficial) ha estat, doncs, una edició amb una efemèride molt important, i fa girar la mirada enrere i veure que han estat 25 edicions, ja, d'un esdeveniment pel qual no gaire gent devia donar ni un duro quan va començar, però al qual molts hem assistit des del principi (o gairebé, en el meu cas) i de manera ininterrompuda.

Això també significa que començo a tenir una edat, i justament ara -fins i tot una mica tard per als estàndards- m'agafa amb una filla de 2 anys que és tot un trasto i que és la protagonista del nostre pas per esdeveniments d'aquesta mena.

Fa anys vam veure, en un Saló del Manga, un nen disfressat de Son Gohan tal com surt per primera vegada, i sempre hem dit que algun dia ens agradaria copiar la idea. Enguany ha estat possible gràcies a l'habilitat amb el fil i l'agulla de la meva sogra i ens hem endut la nena així.

El que no esperàvem, perquè tampoc no sabíem que hi era ni l'havíem disfressat amb aquesta intenció, era que participaria en un concurs de cosplay infantil, i val a dir que va pujar a l'escenari sense gaires problemes i va fer caure la bava de la gent, tal com ens cau a nosaltres.

El cert és que va atraure mirades durant les diverses hores que vam ser al Manga Barcelona -se'm fa molt estrany anomenar-lo així, si em permeteu dir-ho-, i també li van fer alguna foto persones desconegudes. No és ideal, però aquestes coses acostumen a passar.

I nosaltres també n'hi vam fer moltes, de fotos. De fet, la majoria les protagonitza ella. Aquí la tenim, per exemple, imitant el Kame Hame Ha d'en Goku a la Dragon Ball World Adventure, una zona força gran dedicada a Bola de Drac i el seu univers, on es podia participar en activitats relacionades amb l'obra d'Akira Toriyama.

Nosaltres també ens hi vam voler fer fotos, és clar, perquè encara que siguem ganàpies ens continua agradant.

En realitat no li agrada gaire que li facin fotos, si més no, quan no vol no hi ha manera, però tal com ens imaginàvem -i per això bàsicament assistim ara al Saló- li encanta veure l'ambient, les figures, els estands, la llum i els colors que es poden trobar sempre en aquesta fira.

Dibuixar li agrada molt, i aquí sempre ho pot fer. Novament va ser possible a la Mangateca, que també té pissarres de retoladors, cosa de la qual ella difícilment es cansaria.

També va tenir l'oportunitat de pintar una bossa de tela a l'anomenada Doraemon Square, tot i que es va notar que ja no tenia 1 any i va ser més difícil que es concentrés i fes cas.

Allà també hi havia una zona de photocall amb en Doraemon, en Nobita i la Shizuka, però aquesta última no la vam poder veure, i ens hi vam fer una foto, com l'any passat.

Encara no mira dibuixos d'en Doraemon, tampoc d'en Shin-chan, però els reconeix perquè n'ha vist imatges i en té ninots, i per això vam anar també a la zona dedicada al nen de cinc anys més trapella de Kasukabe.

Se'ns veu una mica lluny, però aquesta és la sala d'estar de la família Nohara, reproduïda per a l'ocasió i on ens van fer també una foto.

Per descomptat, amb el mateix Shin-chan també ens vam poder immortalitzar, a la sortida de "casa seva".

On també ens vam fer una foto en família va ser a l'Espai Nintendo, que aquest cop tenia com a joc estrella el recentment llançat Luigi's Mansion 3, i ens hi vam poder retratar amb chroma key fent el pallasso.

Per descomptat, ens vam fer la tradicional foto davant de l'estand de Selecta Visión, on vam quedar per primer cop l'any 2011 -tot i que llavors encara se celebrava a La Farga de l'Hospitalet-, i com fem des que tenim aquest dimoniet, la vam incloure també a ella.

Vull aprofitar l'avinentesa per dir que la persona que ens va fer les fotos en què sortim tots -llevat de la de Nintendo- va ser la Maria Rosa, que sempre ens dona un cop de mà amb la nena, i aquest cop més encara, sense queixar-se ni un sol cop. Moltes gràcies, si llegeixes això, que ja vas sortir a les fotos de l'any passat, però no et vaig esmentar.

Com he apuntat més amunt, ja no té 1 any, dona molta més feina i el cert és que no ha estat el millor any, a títol individual, pel que fa al Saló, en part per  haver d'estar pendent d'ella i els moments més difícils que ens "regala" quan estem moltes hores junts. Així que els moments de desconnexió que ens proporciona la seva ajuda s'agraeixen molt.

A mi em va resultar particularment difícil mirar bé els estands, perquè hi havia molta gent i amb el cotxet no és fàcil acostar-s'hi, i tampoc no vaig anar a cap xerrada ni presentació de novetats, però com els darrers anys, al final veure l'ambient, i com la nena s'ho passa bé, ho acaba compensant tot.

Vull afegir que, per primer cop, vam comprar el dinar als estands dels restaurants japonesos que sempre hi ha, però que almenys jo sempre havia ignorat deliberadament per prejudicis respecte a la relació qualitat/preu dels llocs de restauració dels esdeveniments massius.

Admeto, però, que aquest cop vam triar aquesta via per comoditat i, tot i que els preus són una mica alts per al meu gust, no és res d'extremament exagerat i el menjar, de fet, és força bo.

Acabo, com sempre, amb les compres, que aquest cop es redueixen a un volum, el primer de Cutey Honey 90's, de Gô Nagai (Mazinger Z, Devilman...), publicació en català d'Ooso Comic que vaig comprar directament a l'estand, on també em van fer el favor de canviar-me el volum únic de Cutey Honey: The Legend que em va arribar malmès fa molt de temps, però que la botiga on el vaig comprar no me'l va voler canviar quan ho vaig demanar.

Un Manga Barcelona diferent, però en la línia del que ja vaig veure l'any passat: continua havent-hi exposicions, xerrades, projeccions, activitats culturals i esportives per a tots els públics i coses per passar-hi força estona i anar-hi diversos dies -cosa que en el meu cas aquest cop no hauria fet de cap de les maneres, en no tenir acreditació-, però cada cop més m'ho miro més des d'una nova perspectiva, sense aquella ànsia de comprar perquè l'espai que tinc és el que és, i sense temps -sent pare d'una nena petita- per passejar per allà al meu ritme i aturant-me l'estona que calgui on calgui. Són uns temps que ja van passar, així que a partir d'ara en gaudiré d'una altra manera.

Els 5 moments més violents de Bola de Drac

L'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama és quelcom que els nostres pares van haver d'acceptar que formaria part de les nostres vides, els agradés o no, perquè era una força imparable dins el món de l'entreteniment, amb una influència que gairebé 30 anys després que es comencés a emetre la sèrie animada a Catalunya encara es nota. 

I el cas és que no els agradava gaire, perquè era una sèrie (i un còmic) amb un cert nivell de violència, que augmentaria a mesura que el seu protagonista anava madurant i seria constant a la seva vida adulta. Doncs bé, avui torno amb una nova llista de Bola de Drac, que ara ja feia més d'un any que no en feia, i la protagonitzaran els moments que a mi em semblen més violents. Els repasso per ordre cronològic.

La mort és una cosa habitual a Bola de Drac, però la innocència de les primeres aventures es va començar a perdre amb la primera que vam veure, la d'en Bora, el pare de l'Upa.

L'estereotípic indi americà que vivia tranquil·lament al peu de la Torre d'en Karin es va enfrontar a en Tao Pai Pai i va ser travessat per la seva pròpia llança en perdre estrepitosament contra l'assassí a sou. Va ser la primera mort que vam veure i la manera com es va produir va contribuir a l'impacte.

Malgrat que l'assassinat del General Blue amb la llengua també va esdevenir un clàssic del palmarès d'en Tao Pai Pai, no em va impactar tant com el trencament intencionat i antiesportiu de la cama d'en Yamcha per part d'en Ten Shin Han al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai.

En si, una lesió així no és especialment greu, però el rival l'acabava de deixar inconscient, ell tenia els ulls en blanc i la cama se li va doblegar d'una manera molt lletja.

Saltem al següent campionat, perquè tot i que ja havíem vist morir en Krilín (bé, l'havíem vist mort, i al capdavall va ser d'un cop de peu al cap), i en Goku travessar en Cor Petit per la panxa després d'un violent combat, el que em va fer tornar a estremir va ser el tram final de la final del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Allà, el fill-reencarnació del dimoni va aprofitar un moment en què en Goku badava i celebrava la victòria abans d'hora per foradar-li el pit amb un raig llançat amb la boca. Una ferida lletja i gravíssima, que va fer molta sang, a més d'agafar-nos a tots plegats per sorpresa.

No he posat a la llista la primera mort d'en Krilín pels motius ja explicats, però la segona, a mans d'en Freezer, va ser molt desagradable, i un dels moments que més m'han impactat, a mi, de Bola de Drac.

Fent servir els seus poders, el tirà galàctic feia elevar en Krilín des de lluny i, tot tancant el puny, el petit cos del millor amic d'en Goku s'inflava i explotava. Ens va glaçar la sang i va fer que en Goku, de tanta ràbia, es transformés en superguerrer per primera vegada.

En Yamcha torna a protagonitzar un moment dels que considero més violents, perquè quan els primers androides van arribar, el van agafar per sorpresa i l'A-20, en realitat el Doctor Gero, li va travessar el pit amb la mà.

Ja havíem vist parts del cos perforades, és clar, i també havíem vist en Yamcha perdre i fins i tot morir, però aquí, tot i que no va perdre la vida -gràcies al poder de les mongetes senzu-, el vam veure patir de valent amb una perforació que segurament es percep com a més violenta en ser feta amb una mà que no pas si hagués estat la conseqüència d'un raig d'energia.

Aquests són, doncs, els cinc moments que he triat com a més violents de tota la història de Bola de Drac, almenys pel que fa al manga, que és el que més domino. Quins són els vostres?

Crònica del 37 Còmic Barcelona

Ja no es diu Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que cal admetre que era un nom potent. Ara li hem de dir, i ens hi acabarem acostumant malgrat el xoc gramatical inicial, Còmic Barcelona.

La primera edició amb aquest nom ha estat 37a, i també es perd l'ordinal, així que l'entrada d'enguany sobre "el Saló" és sobre el 37 Còmic Barcelona. Però l'essència és la mateixa, i l'espai, la Fira de Barcelona a Montjuïc, també, de manera que les sensacions no canvien.

Amb aquest cartell sense accent a la paraula "còmic", que era el que impedia que fos català i castellà alhora, disseny d'Ana Galvañ, es publicitava des de feia temps aquesta nova edició del festival del còmic a la capital de Catalunya, i enguany també acreditats per l'organització, Ficomic, hi vam anar per veure què hi havia i passar-hi unes horetes.

Entrant-hi per l'entrada d'acreditats vam començar la visita, a diferència d'altres vegades, pel pavelló 5 de la Fira de Barcelona a Montjuïc, i allà hi havia les exposicions més destacades, a més d'algunes figures de diversos personatges de còmic que no tenien exposició pròpia.

No podia faltar, en el primer "Saló" (si em permeteu anomenar-lo així, per ara) des de la seva mort, una exposició més aviat grandeta sobre el desaparegut Stan Lee, el pare del còmic de superherois tal com el coneixem, l'home que va revolucionar no només el gènere, sinó també el mitjà, amb les seves idees i les seves creacions.

Amb el nom de Stan Lee & The American Comic Book, a més de les seves obres més conegudes, també s'hi destacaven contribucions a la indústria, així com curiositats com els seus famosos cameos a les pel·lícules, com va lluitar contra la infame Comics Code Authority o les seves aventures fora de Marvel.

Una altra exposició que m'interessava veure era Vibracions Underground: Interferències entre còmic i rock & roll, en què es repassaven les confluències entre els artistes de còmic underground i el món de la música rock, com diu el títol, cosa que es plasmava en il·lustracions per a portades de discos, entre altres coses.

Aquí tenim una mostra de les contribucions d'en Daniel Clowes, autor convidat al Còmic Barcelona del qual tinc diversos còmics (Ghost World, Ice Haven, Mister Wonderful, Pussey! i Wilson), però no vaig aconseguir-ne la signatura perquè el seu èxit va superar els meus càlculs i no comptava amb què la cosa funcionaria amb repartiment de números, cosa que les editorials, que sí que ho sabien, van poder preveure. Una llàstima.

A la zona Comic Kids hi havia activitats per a la canalla, a més d'alguna exposició més com Spirou4rights, sobre la Declaració dels Drets Humans i el seu 70è aniversari, amb pàgines creades pels autors de la revista Spirou per a cadascun dels articles, o La Diligencia (a la foto), en què 44 alumnes de les escoles de còmic Joso (catalana) i ENAAI (francesa) versionaven cadascuna de les pàgines de l'àlbum del mateix nom de Lucky Luke.

Allà, és clar, és on la nostra filla va poder dibuixar en una pissarra al final de la visita, tot i que esperem que quan sigui més gran li interessin també els còmics i els vulgui almenys fullejar.

Pel que fa la resta, les tradicionals visites als estands, remenar material de segona mà per veure si hi havia res d'interessant i, en el meu cas, un parell de compres, tot plegat molt conservador, en part perquè no tenia preparada una llista amb còmics d'en Batman per saber què em podia comprar i què no, i és que quan les llicències de DC van passar de Planeta a ECC, com que jo ja em comprava els còmics en anglès, vaig perdre el fil de com s'estava reeditant tot plegat.

Vaig trobar, però, l'Extrañas apariciones, una saga clàssica i aplaudidíssima del Cavaller Fosc dels 70, però que no vaig enganxar en l'edició de Planeta i que en anglès no es troba, i Astèrix: La gran rasa, un dels pocs àlbums que em faltaven d'aquest clàssic europeu.

Me'n vaig anar, aquest cop, amb moltes ganes de llegir còmics -també em passa que marxo de les Reunions d'Usuaris de l'MSX amb moltes ganes de jugar a l'MSX (i després no ho faig)-, i concretament còmic americà alternatiu, underground o com es vulgui dir. Com a mínim posar-me al dia, cosa que tinc pendent des de fa anys, en coses com Odio, o aconseguir més material d'en Daniel Clowes.

Però també atabalat per la immensa quantitat de còmics que existeixen, que no podem abastar, i això per parlar només dels que ens semblen interessants. La quantitat d'obres que es fan i ens podrien agradar, però passen desapercebudes per diverses raons, també fa por.

Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...