Lectures: El desprendimiento

Feia temps que no llegia res del meu estimat Osamu Tezuka, i no és que no se n'estigui publicant res, al contrari: Planeta Cómic va fer una atrevida afirmació segons la qual ho pensava editar tot, d'un dels autors més prolífics de la història, a més d'un dels més influents, i amb una cadència gairebé mensual ens van arribant volums tant de títols que altres editorials havien publicat fa anys com d'obres inèdites.

El problema és la meva manca de temps, i per això dono prioritat als volums més prims, o autoconclusius, o d'històries curtes, com és el cas del que us porto avui, que és el llançament més recent de la col·lecció en el moment de publicar aquesta entrada, però per les seves característiques ha passat per davant de moltes altres lectures pendents.

El desprendimiento, en japonès Rakuban, és un recull d'històries que no tinc clar que tinguin un tema en comú, però que a més són de llargada i interès desigual. Són relats, en qualsevol cas, no gaire llargs que van ser publicats originalment en diferents revistes, de manera que ni tan sols això, tenen en comú. No és que sigui gaire important, ni únic en l'extensíssima bibliografia de l'autor, però sí que em sembla curiós. 

En fi, comencem amb una història de 1959, la que dona nom al recopilatori, i que ens situa en una mina en la qual un noi jove pregunta al supervivent d'un esfondrament de fa molts anys per les circumstàncies d'aquella tragèdia, per demostrar-li que ha anat canviant el relat amb el temps, tot plegat amb un objectiu ocult.

A continuació ens trobem Flores en tierra yerma (1959) la història d'una illa on viuen només una colla de pescadors i on també es produeixen baralles sembla que diàries, i en què surt vencedor un home cepat que té atemorits els altres.

Un bon dia n'hi arriba un altre que li planta cara, però que no pretén buscar brega i es vol dedicar a una curiosa afició que canviarà l'atmosfera del grup de treballadors, amb un desenllaç colpidor.

Les històries que trobem a continuació no m'han semblat especialment interessants ni memorables, i també són més curtes: a Batalla final en el cabo Caníbal (1957) veiem una operació suïcida en el context de la Segona Guerra Mundial, però amb un estil narratiu i gràfic que desprèn un humor que sobta en aquestes circumstàncies, i que va més enllà, trobo, de l'habitual toc de comèdia de Tezuka en qualsevol de les seves obres. L'estil de dibuix més senzill de l'habitual no l'afavoreix.

A El fantasma de la base Jet, de 1956, un fenomen provoca la sospita que hi ha fantasmes, i a El valle de fuego (1960) tenim un western en què també hi intervenen les creences en allò sobrenatural, ja que gira al voltant d'una pistola maleïda.

Després tenim una història anomenada El cuaderno de bitácora del Tornado (1964) que no passa de la quarantena de pàgines, però que curiosament es fa un pèl feixuga perquè s'hi condensa una història amb molts elements, al preu de presentar moltes vinyetes petites per pàgina i farcides de text, cosa poc habitual en un autor que era conegut pel dinamisme no només dels seus dibuixos -que aquí es manté-, sinó també de les seves composicions de pàgina.

No veiem de seguida cap on va la història, però si tenim una mica de paciència li acabem agafant el gust, i ens trobem davant d'un relat de ciència-ficció amb races humanoides, intrigues polítiques i criminals i un missatge ecologista.

És probable que la millor història del recopilatori sigui l'última, molt llarga (ocupa aproximadament un 40% del volum) però que a més consumim a un ritme molt inferior perquè no té format de còmic, sinó, sorprenentment, de relat il·lustrat.

Alas de polvo de estrella (1962) és el nom d'aquesta narració sobre unes misterioses ales que un astronauta troba a l'espai i porta a la Terra, i l'efecte que tenen sobre la classe treballadora d'una ciutat i, després d'un seguit de peripècies, també sobre tota la societat. 

Una història ambientada en una visió seixantera del futur, que parla de diferències entre classes, explotació laboral i els perills de la tecnologia per a les persones, però sobretot descriu una possible deriva de la moral humana, especialment per part dels que tenen la paella pel mànec.

I així es tanca aquest recopilatori que segurament no conté les millors històries curtes d'Osamu Tezuka, però que celebro que hàgim rebut, i és que l'editorial ja va anunciar fa uns anys que trauria "tota l'obra" del Déu del Manga. La rebré amb els braços oberts, tant les obres mestres com les més fluixes.

 

Lectures: La fortaleza de papel

D'un temps ençà, i seguint una lògica editorial que no acabo d'entendre perquè no fa tants anys es considerava temerari publicar manga clàssic, fins i tot si era d'aquest senyor, s'han estat editant títols del mestre Osamu Tezuka, tant reedicions com obres inèdites, i han anat entrant a la meva col·lecció.

Com que el format triat per a aquesta línia que va inaugurar Planeta és el de toms gruixuts i grans de tapa dura, reconec que per manca de temps se m'han acumulat i ja en tinc uns quants per llegir -el jove Toni, el que tenia temps lliure, hauria al·lucinat amb la quantitat d'obres del Déu del Manga que estan sortint, més enllà de les conegudes-, però el que porto avui té un gruix de tom estàndard, de manera que ha passat al davant de tot.

La fortaleza de papel, publicat al Japó originalment el 1974 amb el títol de Kami no toride, és un recull d'històries curtes autobiogràfiques, o amb un fort component autobiogràfic, relacionades amb el final de la Segona Guerra Mundial i com es va viure a la ciutat d'Osaka.

Amb els anys, a còpia de llegir mangues del meu autor preferit (no viu), he anat aprenent coses sobre la seva vida, coses de les quals parlava ell als seus propis còmics en forma d'epílegs o que altres persones han dit d'ell, i també he estat al museu que té dedicat al Japó, atès que és una figura que m'interessa, però el que tenim amb aquesta publicació és un dels mangues més personals de la seva carrera.

I, tot i que hi veiem escenes narrades amb un estil humorístic malgrat la cruesa que representen en realitat, a més d'alguns moments que indiscutiblement suposen un, com es diu ara, "alleujament còmic", en aquestes històries l'autor ens parla de les misèries de la guerra a través d'un protagonista que és ell mateix, normalment amb el nom una mica canviat -i diferent segons la història-, sense estalviar autocrítica o ridiculització de si mateix en situacions que no el deixen gaire ben parat, com ara la seva obsessió amb el menjar i el manga en plena guerra, però també ens mostra els horrors de què va ser testimoni en la seva miraculosa supervivència.

Aquests relats se centren -encara que en algun cas fan algun salt endavant en el temps- en els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, i ens parlen d'un Tezuka de 16-17 anys que somia amb ser dibuixant de còmics mentre li toca fer instrucció, treballar en un arsenal o fer de voluntari tot just finalitzada la guerra, tot plegat a l'Osaka de mitjan anys 40.

Curiosament, la primera història recollida al volum, Diario de un patán, té un punt de fantasia i atribueix l'èxit de l'autor a una coneixença misteriosa, i se situa a la postguerra, però també va dècades endavant; a La fortaleza de papel, que dona el nom al llibre, el veiem treballar a l'esmentat arsenal, on també s'enamora d'una noia en una història amb final tràgic; a El blues del hambre el veiem fer el que calgui per endur-se alguna cosa a la boca en un període en què va passar gana, i com es relaciona, com tants altres nens i adolescents, amb els soldats estatunidencs que els donaven xiclets i altres llaminadures.

La historia del Tokiwa-sô canvia de protagonista perquè ens parla en primera persona el llegendari edifici de Tòquio on van viure tant l'autor com altres mangaka emblemàtics; Y llegó una carta és, a més d'un relat molt curt, el més allunyat temàticament de l'ambientació general del tom, amb una qüestió personal -domèstica fins i tot- de l'autor que no hi té res a veure; a continuació, Ensayos ociosos sobre animales s'allunya de la resta però en l'aspecte visual i narratiu, atès que són un parell d'històries curtes amb dibuixos acompanyats de narració fora de la imatge en què parla de records de l'època de la guerra relacionats amb uns animals que va conèixer; finalment, Doitsutare (acaba con él), obra que havia de ser més llarga però que va deixar córrer perquè no li estava agradant, és una recomposició de les parts en què apareix ell mateix i se situa en l'època en què començava la seva carrera professional com a mangaka i una curiosa dificultat amb què es va trobar.

Tot plegat són històries amb elements autobiogràfics, més que no pas una autobiografia estricta, onTezuka fa una reflexió i una denúncia, en aquest cas sobre l'absurditat de la guerra -i em consta que és un tema que tracta en més títols dels anys 70-, sense poder-se estar d'introduir-hi elements humorístics tant argumentals com estilístics, com de costum. 

És el Tezuka que coneixem i estimem, però amb aquest llibre, tot i que no siguin coses que li van passar exactament com les explica, el coneixem i estimem una mica més.

Lectures: Dust 8

Llegir obres d'Osamu Tezuka, sempre és un plaer. Rellegir-les, també. Però hi va haver uns anys en què semblava impossible que poguessin arribar gaires coses inèdites, atesa la poca repercussió del manga clàssic al nostre mercat. Tanmateix, des de fa uns anys això ha canviat, i ara ja no sorprèn tant que surtin còmics signats pel Déu del Manga que no havien vist mai la llum traduïts al castellà. 

Per tant, els mangues d'aquest senyor que surten actualment sense que haguessin tingut edicions prèvies em fan una il·lusió especial, i avui toca parlar d'un altre títol que encaixa en aquesta descripció.

Dust 8, publicada originalment a la revista Shônen Sunday el 1972 i recopilada en dos volums que ens arriben directament en un llibre de tapa dura de 416 pàgines en el format amb què Planeta Cómic està publicant la resta de l'obra del mestre -excepte Adolf, que ara ho està fent en volums estàndard per primera vegada-, és un manga que m'ha anat agradant més a mesura que l'anava llegint. 

Partint d'una premissa de ciència-ficció una mica naïf, podríem dir, l'obra l'acaben conformant episodis autoconclusius que formen part d'una trama més gran. 

La història comença quan un accident d'avió en una illa misteriosa deixa 10 supervivents, que han pogut salvar la vida perquè els han caigut unes pedres que tenen propietats màgiques. El també misteriós senyor de l'illa ordena a un noi i una noia que estan conscients que entreguin aquestes pedres, i quan ho fan perden la vida. Tanmateix, els seus cossos són posseïts per una mena d'esperits, els kikimora, que s'hauran d'encarregar de recuperar les altres 8 pedres dels respectius supervivents, que per alguna raó donen nom al títol del còmic.

Sembla que els kikimora escollits són un matrimoni, de manera que ara que tenen aquests cossos actuen com a tal. Tot i així, mentre que ella vol fer-ne via i recuperar les 8 pedres com més aviat millor, ell s'estima més buscar la manera de guanyar diners per no haver de malviure mentre dura el procés.

Això provoca una mena de competència estranya, ja que ell ofereix als supervivents una manera de continuar vius a canvi de diners, si cal obstaculitzant els intents d'anar per feina d'ella, i acaba semblant que ell és el bo i ella, la dolenta, encara que tinguin el mateix objectiu final. 

Malgrat que tot plegat és, com deia, una mica ingenu, i hi ha moments en què com a lectors ens adonem que la situació es podria haver resolt de seguida sense sortir de l'escena inicial a l'illa o que la "competència" entre els dos protagonistes és força absurda, la trama es divideix en capítols dedicats a cadascun dels "Dust" i això permet a l'autor narrar les circumstàncies de cadascun d'ells, cosa que dona lloc a una obra episòdica que resulta d'allò més interessant.

Cada cop que els kikimora s'acosten a un dels supervivents veiem com aquests són plenament conscients que viuen gràcies a les pedres, de les quals no es pensen separar -quan se n'allunyen una mica comencen a trobar-se malament-, i la reacció de cadascun d'ells davant l'arribada dels missatgers de la mort i l'oferta que els fa el noi (que, per cert, no té nom, com tampoc la seva dona) és la gràcia de Dust 8, que en aquest sentit a mi m'ha recordat una mica, amb totes les enormes diferències que hi ha, la més moderna (i altament recomanable) Ikigami. 

És cert que alguns dels capítols són força més curts que altres -la quantitat de pàgines de cada capítol és irregular-, però els que són més llargs són tots interessants i ens mostren com els supervivents lluiten per fer realitat els seus desitjos o acabar alguna tasca pendent, més altruista o egoista, abans que els arribi una mort de la qual s'havien escapat una vegada, però que saben que no poden tornar a despistar. 

Com a resultat tenim el que en forma de sèrie animada (o d'imatge real) hauria estat la típica producció amb cas/enemic setmanal emmarcat en una missió general, però Dust 8 té una conclusió, encara que, sense voler entrar en spoilers, sigui tan artificial com coherent amb la ingenuïtat a la qual he fet referència diversos cops en aquesta ressenya.

Val a dir que originalment havien de ser 18 episodis, perquè els supervivents dels quals s'havien de recuperar les pedres eren 18, i l'obra, en si, va néixer com a Dust 18, però Tezuka es trobava en un moment de transició entre les seves obres per a públic infantil i l'enfocament al manga per a adults. 

Va ser un canvi que ara valorem i que sens dubte fa que se n'estiguin editant i reeditant obres, i que és indestriable del seu estatus com a autor de còmic, però que llavors el feia patir perquè el públic de l'època no ho va pair de seguida i aquesta obra, concretament, va ser cancel·lada. Sí, el Déu del Manga tampoc n'estava exempt, de les tiranies de les revistes japoneses. Per sort, de cara a la publicació en volums recopilatoris, l'autor va fer una sèrie de canvis argumentals, amb els canvis de dibuix associats, per donar coherència i un caràcter complet al manga que ens ha arribat ara. 

Un manga que, tot i les seves mancances -més que res, aquestes cosetes sobre les quals val més que no ens escalfem el cap si no volem trobar forats pertot arreu-, és força entretingut i ens mostra el patiment de persones amb les seves llums i les seves ombres quan s'enfronten a la mort, de manera que és un drama orientat al públic adult. 

Com a curiositat, el volum inclou, suposo que per decisió editorial perquè per la seva durada no hauria tingut cabuda de manera individual, una història independent anomenada Bakaichi, de 1971, protagonitzada per un noi que viu assetjat pels companys d'institut perquè és extremament baixet i sembla un nen, i que té lloc en un poble on es desenvolupa una trama fantàstica i sobrenatural amb evolucions una mica pertorbadores.

Per ser una història extra col·locada en aquest llibre com a possible única manera que veiés la llum, trobo que està força bé, i també és seinen, manga per a adults, encara que els seus protagonistes siguin estudiants d'institut. 

En conjunt, Dust 8 i aquest benvingut extra del final és un volum recomanable, encara que no sigui de les millors coses que va fer el prolífic Osamu Tezuka, i ja friso per veure què més ens arribarà del que és el meu autor preferit de manga.
 

 

  

Lectures: Grand Dolls

D'un temps ençà, Planeta Cómic està reeditant l'obra d'Osamu Tezuka en un format no apte per a totes les butxaques, sinó orientat al públic més gurmet, potser amb la intenció de satisfer les necessitats d'aquest nínxol, malgrat que en el passat el manga "clàssic", fins i tot el del Déu del Manga, fracassava comercialment.

Això està molt bé, però encara ho està més quan s'hi afegeixen obres inèdites fins ara, com va ser el cas de Cráter o Dust 8 -de la qual espero parlar aviat-. Per acabar-ho de rematar, tot i que per motius de feina acostumo a estar al cas de futurs llançaments de bona part del manga que es publica al nostre mercat, l'obra que avui ens ocupa no va passar per les meves mans en cap procés de la revisió, i ni tan sols en coneixia l'existència, de manera que el seu llançament ha estat una notícia molt positiva, per a mi, tant pel caràcter inèdit de l'obra com perquè, com he explicat, no l'esperava pas.

Parlo de Grand Dolls, una obra que es va publicar a la revista Shônen Book, ja desapareguda i predecessora de la Shônen Jump, durant l'any 1968 i que aquí ens arriba per primer cop directament en un volum gran i de tapa dura, d'acord amb la Biblioteca Tezuka que des de fa uns anys està publicant Planeta. Pot sobtar, però, que sigui un volum força mes prim del que estem acostumats a veure a la col·lecció, però és que en aquest cas no és un integral ni conté 2 o 3 volums estàndard com en el cas de Black Jack o Astroboy. 

En poc més de 300 pàgines, Tezuka ens ofereix un relat sobre la invasió de cossos, però amb un gir personal per donar a aquesta idea clàssica un toc d'originalitat.

El protagonista de l'obra és en Tetsuo Utsuki, amb el sobrenom de Tecchin, un nano de secundària normal i corrent, a qui no li agrada dur la contrària a ningú ni destacar, que un dia es troba una noia inconscient al carrer. 

Quan va a buscar ajuda i torna a aquell punt el que hi troba en el seu lloc és un ninot, que s'endú a casa i que, just després de reparar-ne una part lleugerament trencada, pren la forma de la noia que ell havia vist.

A partir d'aquí se succeeixen els misteris, perquè la noia li diu que és una Grand Doll, uns ninots amb vida que agafen la forma de persones reals, i li diu a en Tecchin que ell també n'és un, cosa que ell nega categòricament.

Tot i que més enllà d'aquesta revelació la noia, que es presenta després com a nova alumna a la classe d'ell, sembla que vulgui fer com que aquella conversa no ha tingut mai lloc, el cert és que el comportament de tots dos crida l'atenció d'uns misteriosos i poderosos enemics que els persegueixen i que també són Grand Dolls.

No cal explicar més coses de la trama, tampoc és que tingui gaire sentit fer-ho: hi trobarem persecucions, combats i girs de guió, amb molta acció i una narrativa dinàmica com la que tan bé dominava el desaparegut mestre Osamu Tezuka.

També hi ha lloc per al caos i l'humor de vegades autoreferencial (amb algun cameo de l'autor), elements característics de Tezuka que poques vegades quedaven fora de les seves obres, però val a dir que malgrat l'angoixa que es desprendria normalment d'una trama com aquesta, el cert és que Grand Dolls no és un manga fosc, excessivament dramàtic ni inquietant.

S'ha de prendre més aviat com un còmic d'acció sense grans pretensions, i en aquest punt he de dir que és divertit i amè, però no el considero pas de les millors aportacions del mestre Tezuka. Fins i tot trobo que fa l'efecte que amb més pàgines hauria pogut desenvolupar millor algunes coses i alguns personatges (els pares del protagonista, sense anar més lluny), i que no queda del tot clar quin era el propòsit final de l'enemic. Fa la sensació, tot i tenir un final, que han quedat coses pel camí.  

Lectures: The Mysterious Underground Men

No és una cosa que acostumi a fer, diria fins i tot que és el primer cop, però com que no vull que hi hagi tan poques entrades sobre lectures -encara que és normal, perquè el consum de llibres i còmics és més lent que el de pel·lícules i sèries-, reciclo una entrada que havia escrit en un altre blog, col·laboratiu -que no s'actualitza des de 2015 i que al final només duia jo i per això va acabar plegant-, i en aquell cas en castellà. 

Per tant, és una traducció d'un text que era meu de tota manera, i a més no és una simple traducció, sinó un reciclatge amb molta reescriptura, així que espero que m'ho perdoneu. I, què carai, es tracta d'una obra d'Osamu Tezuka, que sempre m'agrada parlar d'aquest senyor.

The Mysterious Underground Men, en japonès Chiteikoku no kaijin, és un manga publicat directament en format llibre l'any 1948, i si el vaig poder llegir va ser perquè el 2013 es va publicar als Estats Units una edició en teoria facsímil, però que en realitat és una imitació de l'aspecte envellit i tacat que tindria un llibre de l'època, tot plegat enquadernat, això sí, en anglès, tapa dura i un disseny d'acord amb la línia Ten-Cent Manga de l'editorial PictureBox Inc., a més d'un interessant i extens epíleg.

Independentment de la fidelitat material d'aquesta obra, sí que és veritat que, tot i que no hi estem acostumats, som davant d'una obra del Déu del Manga d'època i en versió primigènia, no pas un d'aquests remakes habituals en l'autor. 

Aquí el dibuix és més "antiquat", més genuí per tant, i en color (bitò, però), mal posat, brut, etc. Tot plegat fa que la sensació sigui força autèntica i d'importància històrica, només traït per l'esmentada enquadernació i pel fet que el text està traduït a l'anglès.

Així, som davant d'un manga de Tezuka dels anys 40 tal com eren realment, i en aquest cas és un relat "llarg" (per a l'època, d'aquí que es conegués com a "story manga" aquesta mena de còmics), de prop de 150 pàgines, argumentalment senzill, però en el qual veiem les característiques pròpies de l'autor en aquells anys: aventures, narració dinàmica, "actors" del Tezuka Star System...  

A The Mysterious Underground Men hi ha aventures i ciència-ficció, amb la improbable premissa d'un nano de primària que construeix una màquina per travessar la Terra per dins, després que el seu pare morís en un accident d'avió i ell li prometés que inventaria un mitjà de transport més segur. Calia que fos mentre encara anava a l'escola? No, però a Tezuka això li era igual. I, al capdavall, es tractava de fer que el públic infantil s'identifiqués amb el protagonista.

El cas és que en el viatge inaugural de la màquina els humans es topen amb una civilització que viu al subsòl i que té la intenció de conquerir la superfície, cosa que dona lloc a enfrontaments i al clímax de la història. 

A més de personatges clàssics de la bibliografia de Tezuka (l'esmentat Tezuka Star System) com el protagonista Ken'ichi, l'Acetylene Lamp o l'aquí debutant Ham Egg, en aquest manga destaca el conill Mimio (a la imatge de dalt i a la de sota), un secundari de luxe que és un conill amb capacitats humanes -proporcionades per un experiment científic- i la intenció de ser reconegut com un humà més.

No és una història revolucionària, al capdavall és força desconeguda i cap editorial d'aquí -almenys de moment- s'ha interessat per portar-la malgrat el renovat interès per l'autor que ens està proporcionant reedicions i comença a dur-nos obres fins ara inèdites, i no és gaire estrany. 

The Mysterious Underground Men quedaria lluny del que podem considerar una obra mestra o una imprescindible d'Osamu Tezuka, però no podem negar-ne la importància històrica, a més que, malgrat el seu estil visual infantil, té un desenllaç força tràgic sobre el que no em vull estendre, de manera que algun gir inesperat sí que té, i ens deixarà tocadets. 

En tot cas, es tracta d'una de les seves primeres obres, com deia més amunt amb les característiques que definien el mestre (dibuix dinàmic i cinematogràfic, poc text, grans vinyetes -aquí fins i tot hi ha il·lustracions de doble pàgina-...), i només per això ja val la pena, però com que el que és el dibuix no està retocat i, per tant, és una versió original, a més de l'edició "facsímil" i un epíleg ple d'informació interessantíssima pel que fa a la seva creació, en recomano encara més la lectura, si bé ja està descatalogat. 

        

Lectures: Cráter

Fa molts anys que m'agraden les obres del mestre Osamu Tezuka, el Déu del Manga. Últimament és fàcil trobar-ne títols traduïts, aquí, però antigament hi havia tres o quatre coses, i un fan de l'autor sabia que n'existien moltes més, al capdavall era un home tan prolífic que ni tenim ni tindrem mai tot el que se'n va publicar, però mirant per Europa es trobaven edicions de còmics seus que aquí no semblava que haguessin d'arribar mai. Eren altres temps.

Un d'ells era un recopilatori d'històries curtes, i jo el tenia vist en francès. Quan vaig viatjar al Japó, però, el vaig veure i el vaig comprar amb la intenció de llegir, per primer cop, Tezuka en japonès. El temps ha anat passant i... ara, Planeta Cómic, en el seu afany de rescatar les obres del mestre en reedicions (i en gran format) i publicar-ne d'inèdites, ha editat aquell recopilatori, que ja es pot llegir en castellà.

I em feia il·lusió llegir-lo, perquè si bé és cert que he anat renovant la meva "tezuteca" traient-me de sobre les edicions antigues i aconseguint les noves, una obra que no he llegit abans sempre em crida més l'atenció, com és el cas. A més, com que feia dos anys que no ressenyava cap manga del desaparegut mestre, cobreixo també aquest forat.

Cráter és un recull, com he dit abans, d'històries, concretament 18, on trobem ciència-ficció i fantasia, tot i que també algun relat més realista i reflexiu, amb ambientacions més o menys versemblants, totes elles interessants -això no sempre passa als recopilatoris d'històries curtes, però estem parlant del mestre Tezuka- i amb algun missatge o tema, alguns dels quals es van repetint.

Tenim, per exemple, la història que obre el volum, amb un seguit de personatges que senten el so d'una campaneta que no els deixa viure en pau, i que descobrim que amaguen algun fet que els provoca un extrem penediment i que se'ls manifesta d'aquesta manera.

També gaudirem de relats sobre l'experimentació amb armes químiques, la força de l'odi, l'amor fraternal, les segones oportunitats, el racisme, l'aprenentatge dels errors (en una curiosa trilogia d'històries curtes protagonitzades excepcionalment per un mateix personatge, ja hi arribarem), la lluita contra el destí, la importància de l'aspecte físic, la recerca del coneixement, els canvis vitals, la rivalitat, els amors prohibits, la propaganda militar, la irresponsabilitat i la fi de la Humanitat.

Tezuka reflexiona sobre aquestes i altres qüestions a través d'històries que tenen el seu estil inconfusible -cosa que significa, a banda de la mestria narrativa, el domini d'un dibuix dinàmic i clar i una barreja de drama i humor- i que a Cráter (en japonès The Crater, curiosament) tenen forma de relats de ciència-ficció, fantasia paranormal, terror, trames de gàngsters, misteri...

I estan majoritàriament protagonitzades per un personatge que es diu Ryûichi Okuno, de vegades amb el sobrenom d'Okuchin, que precisament va debutar en aquestes històries publicades originalment a la revista Akita Shoten entre 1969 i 1970 i recollides en tres volums -que en aquesta edició traduïda es transformen en un de 555 pàgines, mida gran i tapa dura-, i que esdevé, així, membre de l'anomenat Tezuka Star System, segons el qual els personatges són actors que poden representar diversos papers.

Això vol dir que el podríem veure en obres posteriors de l'autor, i que no l'hem de confondre -tot i que se li assembla- amb el clàssic Rock, però aquest recull és l'aparició més important de la seva "carrera", tot interpretant precisament diversos personatges, que encara que es diguin igual (o gairebé igual) tenen una història completament diferent.

El seu "paper" més llarg, ho avançava uns paràgrafs més amunt, té lloc en tres relats sobre el mateix personatge, l'estudiant Okuchin, que són els més lleugers, des del punt de vista dramàtic, de tots els que conté el volum.

No em queda clar, però, si a l'última història, que no he esmentat més amunt i que té com a protagonista un astronauta amb un tràgic destí, és ell o no, però segurament sí. En tot cas, això de fer interpretar diferents papers a un mateix personatge de ficció era un tret característic de Tezuka, que no és que no tingués imaginació per crear-ne de nous, ni de bon tros, però en aquest volum ho veiem contínuament, en cada història, i, per tant, de manera més clara que si ens hem de remetre a diverses obres de les moltíssimes que va arribar a crear el Déu del Manga.

Sigui com sigui, Cráter és un volum que m'ha agradat moltíssim, i encara més quan, tot i que m'agraden especialment els recopilatoris d'històries curtes, tant en còmic com en literatura, reconec que sempre hi ha alguns relats més aviat fluixos. Doncs bé, en aquest recull trobo que no, que tot és d'una qualitat, com a mínim, notable. Absolutament recomanable, i cap seguidor d'Osamu Tezuka se l'hauria de perdre.




 

Exposició: Osamu Tezuka, el Déu del Manga

Diria que mai havia fet cap entrada sobre una exposició, però també és veritat que no hi vaig gairebé mai, i que tampoc no se'n fan tantes de relacionades amb els còmics o amb l'oci de què tracto en aquest blog.

Però no és cada dia que el Museu Nacional d'Art de Catalunya té una exposició sobre el Déu del Manga, el desaparegut mestre Osamu Tezuka, així que l'excepcionalitat és benvinguda. 

Osamu Tezuka: El Déu del Manga es va poder visitar del 31 d'octubre de 2019 fins al 6 de gener d'aquest 2020, i va ser possible gràcies a la col·laboració entre el MNAC, Ficomic (precisament s'inaugurava coincidint amb la 25a edició del Manga Barcelona), el prestigiós Festival de la Bande Dessinée d'Angulema i Tezuka Productions. 

La cosa anava més enllà del que podria haver estat una treballada però al capdavall més senzilla exposició d'un Saló del Manga qualsevol, i com a tal es mereixia un escenari a l'alçada. 

Com a admirador de la seva obra i la seva trajectòria, tampoc esperava aprendre res sobre Tezuka, però això no vol dir que no tingués moltes ganes d'anar-hi i veure els més de 200 originals de pàgines d'aquesta figura sense la qual no s'entendria el manga tal com el coneixem, l'home que va influir diverses generacions d'autores i autors de còmic japonès a partir de després de la Segona Guerra Mundial amb la seva llavors innovadora manera de narrar, dinàmica i cinematogràfica, i posteriorment amb la creació de gèneres, l'experimentació i el canvi de to per un de més adult, dramàtic i seriós, a més de les seves importantíssimes aportacions al camp de l'animació.

Uns originals que s'exposaven per primer cop a casa nostra, i per segona vegada a Europa, de fet, només s'havia pogut veure a l'esmentat festival d'Angulema, la fira del còmic de referència del Vell Continent.

S'hi podia apreciar el traç net del mestre Tezuka, entre altres coses com l'humor autorreferencial, i els rètols que acompanyaven aquests tresors -en català, i per al castellà calia recórrer a la lectura de codis QR, per fi posant la llengua de Catalunya al lloc que li correspon- s'hi podia llegir un munt d'informació de caràcter didàctic, interessantíssima per als neòfits i amè recordatori per als que ja seguíem l'autor, pel que fa a la trajectòria del mestre, les aportacions de cada títol representat i curiositats de la seva obra, com ara l'anomenat Tezuka Star System.

Evidentment hi havia lloc per a algunes de les seves obres més conegudes i populars, com Astroboy, Black Jack, Hi no tori, però també de les més dures i no tan citades -algunes de les quals igualment publicades en castellà- i, és clar, per a coses inèdites.

Però, sobretot, el millor era la sensació de ser a pocs centímetres de les pàgines originals d'un autor tan important en el còmic japonès, sí, però també mundial, un material que es mereixia ser exposat en un museu -i l'autor també se'n mereix un, i el té-, com ha estat el cas. 

Així s'ha donat a conèixer, de ben segur, a una part del públic que potser s'hi va acostar per curiositat, lectora de còmics o no, i que a partir d'ara ja sap qui és l'Osamu Tezuka. Sembla mentida, però durant massa temps ha estat un autor conegut només pels aficionats al manga, i dins d'aquests tampoc de manera general, però poc a poc, gràcies a iniciatives com aquesta i el ressorgiment de l'interès editorial en la seva obra, aquest problema es va solucionant.

No era una exposició gaire gran, però com a punt negatiu he de dir que em va saber greu que en comprar l'entrada no avisessin que quedava aproximadament una hora per al tancament, així que el darrer tros, precisament el que coneixia menys, el del Tezuka experimental, el vaig haver de veure per sobre, ben ràpidament. Tanmateix, el regust final va ser ben bo i espero que qualsevol que tingués un mínim interès en aquesta llegenda del còmic tingués l'ocasió d'anar a l'exposició.

Lectures: Black Jack

Tot i que normalment faig les entrades sobre còmics de més d'un volum quan m'he acabat la col·lecció, i alguna vegada fins i tot havia fet ressenyes de primers volums, de vegades hi pot haver excepcions, com és aquest cas.

No he llegit la totalitat de l'obra de què vull parlar avui -em falta poc i se solucionarà en el futur-, però pel que n'he de dir no és necessari, i més encara quan no té un final definit i, al capdavall, l'edició que ens en va arribar estava reordenada pel mateix autor segons les seves preferències.

Això pel que fa a l'edició que comento, de Glénat/EDT, en 17 volums d'unes 300 pàgines basades en el material original, en 25 volums estàndard, que al Japó recopilaven el material serialitzat a la revista setmanal Shônen Champion entre 1973 i 1983. Però anteriorment Glénat n'havia llançat una col·lecció incompleta de 12 volums de gruix normal, en sentit de lectura occidental i traduïts del francès. 

Per tant, la que començava el 2006 era l'edició definitiva d'aquest clàssic del Déu del Manga, el mestre Osamu Tezuka, autor també d'Astroboy, Jungle Taitei, Hi no tori, MW, Adolf, Buda i tants altres títols, molts dels quals han tingut les seves crítiques aquí, en aquest blog. 

Black Jack és un dels meus còmics preferits del meu autor preferit, només superat per l'esmentada Hi no Tori o Fénix, que algun dia acabaré de llegir i comentaré. 

I si és un dels meus títols preferits del pare del manga tal com el coneixem és perquè, tot i que m'agraden també els seus inicis disneyans, alegres i per a tots els públics, on crec -com tanta gent- que brilla amb llum pròpia és en els manga per a adults que va dibuixar més endavant, especialment als 70 i als 80, i Black Jack és una de les obres que mostren millor aquest Tezuka fosc, seriós i un pèl macabre. 

Aquesta és una obra que sense el seu protagonista no seria res, encara que hi hagi capítols en què apareix a l'últim moment, perquè té una personalitat molt marcada i realment dona molt de joc.

En Black Jack és un cirurgià genial, també en diuen "el cirurgià d'allò impossible", però per diverses circumstàncies, la més important de les quals que no vol formar part del corrupte món de la Medicina japonesa, opera -mai més ben dit- des de la clandestinitat, a la seva cabana i cobrant per les operacions sumes indecents de diners. 

Curiosament es coneix la localització de la seva cabana, dalt d'un penya-segat, però no el van mai a detenir. Qui hi va són precisament candidats a pacients als quals ja els està bé pagar el preu que sigui per guarir-se o salvar la vida, tant perquè es tracta de delinqüents que no volen passar pels hospitals oficials com perquè tenen malalties estranyes que només podria guarir aquest doctor. 

Però l'antipatia inicial que ens pot provocar el protagonista -i que sens dubte provoca en molts dels personatges que hi interactuen- queda compensada quan anem coneixent detalls de la seva vida, els seus tràgics orígens i el fet que, en el fons, les seves exigències econòmiques tenen a veure amb el perfil del pacient, de manera que als més necessitats o honrats sovint acaba perdonant-los la factura o rebaixant-la a quantitats ridícules, mentre que als rics, els delinqüents i altres persones d'aquesta mena no els en perdona ni una. 

És un personatge interessantíssim que eclipsa un cop rere l'altre els secundaris que en cada cas van apareixent a la història, tot i que n'hi ha de recurrents que val la pena esmentar.

És el cas de la Pinoko, formada per les restes d'un fetus dins el cos de la que hauria estat la seva bessona, i reconstruïda pel doctor amb membres artificials, que té l'aspecte i el comportament d'una nena petita, però es considera a si mateixa adulta, perquè dins la seva germana ha "viscut" 18 anys. A més, s'autoproclama la dona d'en Black Jack i fa de qüestionable mestressa de casa.

Aporta el toc d'humor ocasional en aquest manga que, d'altra banda, com és habitual a l'obra de Tezuka, està esquitxat de gags per treure tensió, però que no per això perd el to dramàtic que el caracteritza en general.

Cal esmentar igualment personatges com el Doctor Honma, el mentor del protagonista, que li va salvar la vida contra tot pronòstic quan era petit i encara es deia Kurô Hazama; el Doctor Kiriko, gran defensor de l'eutanàsia i per tant enemic natural d'en Black Jack; la doctora Konomi "Black Queen" Kuwata, d'amputacions fàcils; o la Megumi Kisaragi, un antic amor del protagonista.

També, com era d'esperar, anem veient cares conegudes de la bibliografia de l'autor, l'anomenat Tezuka Star System, que són personatges d'altres còmics que aquí fan un altre paper, però que són immediatament recognoscibles. Per exemple, en una història hi apareix en Kimba, el lleó blanc, però també veurem desfilar per les pàgines de Black Jack una versió diferent de l'Astroboy o el mateix Osamu Tezuka, així com altres personatges-actors com són en Shunsaku Ban o l'Acetylene Lamp.

Black Jack està dividit en històries autoconclusives normalment d'unes 20 pàgines, la típica entrega setmanal de les revistes japoneses de còmics, i hi veiem casos mèdics d'allò més estrambòtics, barrejats  amb d'altres de més plausibles, tot plegat basant-se en els coneixements mèdics del mestre Tezuka, que com és ben sabut va estudiar Medicina, però no la va exercir. 

Es veu un esforç per la qualitat del dibuix i el seu detall, típic d'aquesta última etapa de l'autor, i pel que fa a les trames atrapen de mala manera amb premisses interessants, moments de tensió -hi ha persecucions, trets, baralles...-, drama i escenes entendridores, amb -ja ho he dit abans- esporàdics gags humorístics. El conjunt és d'allò més amè i fa d'aquest títol no només un dels meus manga preferits d'Osamu Tezuka, sinó també un dels meus còmics preferits en general.

Tot i que no va assolir la fama i la popularitat d'Astroboy, també va tenir diverses adaptacions animades: una OVA de 12 episodis (1993-2011), una sèrie de 62 entregues (2004-2006) i una altra de 17 l'any 2006, a més d'un especial de televisió de 4 episodis (2003) i diversos llargmetratges, entre els quals alguns d'imatge real i tot. 

En qualsevol cas, tot fora de l'època en què es publicava el manga, però la influència d'aquesta obra és innegable, i una prova d'això són també altres còmics d'homenatge que se n'han fet.

Pel que fa al manga original, properament en sortirà una nova edició, amb volums d'unes 600 pàgines, ara amb el segell de Planeta Cómic. No deixeu escapar l'oportunitat. Val la pena.

Lectures: Bárbara

El mercat del manga al nostre país ha revifat amb força en els darrers anys, però per sort amb més seny que la primera vegada. Un dels efectes positius d'aquest canvi ha estat el renovat interès, tot i que amb molta prudència, per algunes obres del considerat manga clàssic.

Encara hi ha molta feina a fer, sens dubte, però van sortint cosetes, i com sempre el gran beneficiat d'això és el Déu del Manga, Osamu Tezuka, del qual es van reeditant obres en formats més adequats als nous temps i també en van sortint d'inèdites en volums únics (o en dues parts) pensats per a atraure el públic lector de còmics en general, i no tant l'otaku. 

En aquest context pel XXII Saló del Manga va sortir, amb el segell d'ECC, Bárbara, obra de dos volums publicada entre 1973 i 1974 al Japó que ens arriba en una única entrega de més de 400 pàgines i un disseny de portada coherent amb aquesta línia de manga per a públic general, sota la qual ja s'havien editat La canción de Apolo, Devorar la Tierra i Oda a Kirihito (aquesta última una reedició després que fa molts anys l'hagués publicat Otakuland). 

Celebro que es vagi reeditant el que es podia editar millor i que surtin títols mai publicats en castellà del meu autor preferit, i especialment si són de la seva època madura, seriosa, més fosca, com és el cas de Bárbara. A més, en aquesta ocasió m'ha sorprès -perquè ja he llegit força obres d'aquesta època i malgrat que m'agraden acostumen a ser poc realistes i és fàcil perdre'n el fil- que sigui un relat fàcil de seguir i sembli talment una pel·lícula dels anys 70. De fet, s'inspira en l'òpera Les contes d'Hoffmann, de Jacques Offenbach (1881).

  

En fi, en Yôsuke Mikura és un escriptor força conegut que un dia troba pel carrer una noia amb aspecte de vagabunda. Per alguna raó se'n compadeix i se l'endú a casa, on ràpidament descobreix que és deixada, maleducada i una alcohòlica empedreïda, i no precisament la millor companya de pis per a algú que, per la seva professió, necessita calma, tranquil·litat i ordre.

Però no només això, sinó que interfereix en la seva vida social, sigui en celebracions amb col·legues i editors o en cites amb dones, fins al punt que el treu de polleguera, però sense saber per què és incapaç de fer-la fora, i quan després d'una forta discussió i alguna bufetada -que en aquella època no es veia amb l'escàndol que hauria provocat ara- sí que parteixen peres, sempre s'acaben tornant a trobar. Perquè la necessita, i sense adonar-se'n és amb la seva presència, tot fent-li de musa, que li arriba la inspiració per a les seves millors novel·les.

Bárbara està dividit en episodis, cadascun dels quals explica alguna història autoconclusiva dins el conjunt d'aquests anys de convivència entre els dos protagonistes, però cap a la meitat del volum la trama esdevé única i ens prepara per al desenllaç.

És, ja ho he dit més amunt, com mirar una pel·lícula. El mestre Tezuka es posa seriós i no fa conyetes, més enllà de l'aparició d'un col·lega mangaka al final de tot que no revelaré i que seria un cameo, i si una de les característiques de la seva obra és l'experimentació amb la composició de vinyetes i els plans cinematogràfics, aquí veiem fins i tot com provoca el lector dibuixant intencionadament tortes i brutes algunes línies, com si hagués dibuixat aquest manga amb pressa i amb desgana, i ho arribem a pensar, però a l'epíleg explica que tot estava calculat.

Ho fa perquè no ens acabi de quedar clar si les experiències d'en Yôsuke Mikura són reals o imaginàries, o si n'hi ha que són una cosa i d'altres que són l'altra, i en aquest cas, en quina proporció. 

I tot i així insisteixo en què Bárbara és un dels títols de l'època adulta del Déu del Manga amb què menys problemes m'he trobat per entendre el que se m'estava explicant, perquè això és possible fins i tot quan en una història aparentment realista hi apareixen elements fantàstics, si es fa bé com passa amb aquest còmic. 

Però tant és, perquè es tracta d'una història fascinant, amena, que atrapa de seguida, i amb uns protagonistes molt potents. Ell, un cràpula amb fums pel seu èxit literari, i ella una persona caòtica, desvergonyida i misteriosíssima -què és, en realitat?- que, tanmateix, acabem descobrint que ens desperta afecte.

És la història d'aquesta entranyable i alhora incòmoda companya, però també de l'efecte que provoca en els homes -sí, torna el Tezuka obsessionat amb retratar dones dolentes i/o perjudicials per al protagonista masculí, sembla que és un tema recurrent a la seva bibliografia- i dels límits a què els artistes estan disposats a arribar per tal d'aconseguir l'èxit professional.

Pel que fa a l'edició, el preu de 20 euros per 432 pàgines (menys el 5% que ara ja fan a gairebé qualsevol botiga) em sembla raonable -no una ganga-, i la reproducció és una mica millor del que es pot veure en d'altres productes de l'editorial. 

La traducció, per altra banda, també és millor del que em pensava en veure els noms del tàndem que se n'ha ocupat, que pertany a una empresa de traduccions que acostuma a presentar textos que, per dir-ho d'alguna manera, es podrien arreglar. 

He dit "millor del que em pensava", que no vol dir "impecable". Hi veig expressions errònies recurrents, alguns calcs de l'anglès -encara que s'hagi traduït del japonès és un problema molt estès- i certs tics, però és acceptable.

Ja veurem què passa amb la nova edició d'Oda a Kirihito, que ja tinc i que signa el mateix traductor de Fullmetal Alchemist, també membre de l'esmentada empresa, perquè a la història dels germans Elric ho va fer prou malament com perquè dediqués a aquest apartat un bon tros de l'entrada. Creuem els dits.