Lectures: La fortaleza de papel

D'un temps ençà, i seguint una lògica editorial que no acabo d'entendre perquè no fa tants anys es considerava temerari publicar manga clàssic, fins i tot si era d'aquest senyor, s'han estat editant títols del mestre Osamu Tezuka, tant reedicions com obres inèdites, i han anat entrant a la meva col·lecció.

Com que el format triat per a aquesta línia que va inaugurar Planeta és el de toms gruixuts i grans de tapa dura, reconec que per manca de temps se m'han acumulat i ja en tinc uns quants per llegir -el jove Toni, el que tenia temps lliure, hauria al·lucinat amb la quantitat d'obres del Déu del Manga que estan sortint, més enllà de les conegudes-, però el que porto avui té un gruix de tom estàndard, de manera que ha passat al davant de tot.

La fortaleza de papel, publicat al Japó originalment el 1974 amb el títol de Kami no toride, és un recull d'històries curtes autobiogràfiques, o amb un fort component autobiogràfic, relacionades amb el final de la Segona Guerra Mundial i com es va viure a la ciutat d'Osaka.

Amb els anys, a còpia de llegir mangues del meu autor preferit (no viu), he anat aprenent coses sobre la seva vida, coses de les quals parlava ell als seus propis còmics en forma d'epílegs o que altres persones han dit d'ell, i també he estat al museu que té dedicat al Japó, atès que és una figura que m'interessa, però el que tenim amb aquesta publicació és un dels mangues més personals de la seva carrera.

I, tot i que hi veiem escenes narrades amb un estil humorístic malgrat la cruesa que representen en realitat, a més d'alguns moments que indiscutiblement suposen un, com es diu ara, "alleujament còmic", en aquestes històries l'autor ens parla de les misèries de la guerra a través d'un protagonista que és ell mateix, normalment amb el nom una mica canviat -i diferent segons la història-, sense estalviar autocrítica o ridiculització de si mateix en situacions que no el deixen gaire ben parat, com ara la seva obsessió amb el menjar i el manga en plena guerra, però també ens mostra els horrors de què va ser testimoni en la seva miraculosa supervivència.

Aquests relats se centren -encara que en algun cas fan algun salt endavant en el temps- en els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, i ens parlen d'un Tezuka de 16-17 anys que somia amb ser dibuixant de còmics mentre li toca fer instrucció, treballar en un arsenal o fer de voluntari tot just finalitzada la guerra, tot plegat a l'Osaka de mitjan anys 40.

Curiosament, la primera història recollida al volum, Diario de un patán, té un punt de fantasia i atribueix l'èxit de l'autor a una coneixença misteriosa, i se situa a la postguerra, però també va dècades endavant; a La fortaleza de papel, que dona el nom al llibre, el veiem treballar a l'esmentat arsenal, on també s'enamora d'una noia en una història amb final tràgic; a El blues del hambre el veiem fer el que calgui per endur-se alguna cosa a la boca en un període en què va passar gana, i com es relaciona, com tants altres nens i adolescents, amb els soldats estatunidencs que els donaven xiclets i altres llaminadures.

La historia del Tokiwa-sô canvia de protagonista perquè ens parla en primera persona el llegendari edifici de Tòquio on van viure tant l'autor com altres mangaka emblemàtics; Y llegó una carta és, a més d'un relat molt curt, el més allunyat temàticament de l'ambientació general del tom, amb una qüestió personal -domèstica fins i tot- de l'autor que no hi té res a veure; a continuació, Ensayos ociosos sobre animales s'allunya de la resta però en l'aspecte visual i narratiu, atès que són un parell d'històries curtes amb dibuixos acompanyats de narració fora de la imatge en què parla de records de l'època de la guerra relacionats amb uns animals que va conèixer; finalment, Doitsutare (acaba con él), obra que havia de ser més llarga però que va deixar córrer perquè no li estava agradant, és una recomposició de les parts en què apareix ell mateix i se situa en l'època en què començava la seva carrera professional com a mangaka i una curiosa dificultat amb què es va trobar.

Tot plegat són històries amb elements autobiogràfics, més que no pas una autobiografia estricta, onTezuka fa una reflexió i una denúncia, en aquest cas sobre l'absurditat de la guerra -i em consta que és un tema que tracta en més títols dels anys 70-, sense poder-se estar d'introduir-hi elements humorístics tant argumentals com estilístics, com de costum. 

És el Tezuka que coneixem i estimem, però amb aquest llibre, tot i que no siguin coses que li van passar exactament com les explica, el coneixem i estimem una mica més.

Lectures: Devorar la Tierra

L'interès que des de fa uns anys han mostrat per l'Osamu Tezuka editorials que no són Planeta ni la desapareguda Glénat, que eren les que tradicionalment l'havien publicat, continua ben viu, i la darrera mostra d'això la vam tenir fa uns mesos, quan ECC Ediciones, que ja havia llançat La canción de Apolo i havia reeditat Oda a Kirihito, es va decidir amb un altre volum gruixut que, fins llavors, jo tenia al punt de mira en edició nord-americana i que ara, tot aprofitant una rebaixa -perquè ECC no és precisament una editorial barata-, he adquirit i llegit en castellà.

Devorar la Tierra, no del tot encertada traducció de l'original Chikyû o nomu (amb el kanji 呑む però amb el significat, en qualsevol cas, més d'empassar-se que de menjar), publicat al Japó entre 1968 i 1969, és un manga més del Tezuka adult, allunyat del shônen més comercial amb què es va donar a conèixer, com per exemple la popularíssima Astroboy.

No m'estendré en les etapes del Déu del Manga, ho he fet en moltes altres entrades, i simplement diré que aquesta història, inèdita per a nosaltres fins ara, s'emmarca en el context de les altres obres recuperades per l'editorial i ja esmentades, així com El libro de los insectos humanos i Alabaster (ressenya també meva però en castellà per a un blog col·laboratiu), també de la mateixa etapa però publicades per Astiberri.

S'hi emmarca també per la mena d'història que ens presenta, que en aquest cas és una epopeia de més de 500 pàgines en què el fil conductor és la brutal venjança duta a terme per una dona misteriosa, anomenada Zephyrus, i que té unes ramificacions que proporcionen complexitat a un relat, per altra banda -i com passava amb Alabaster-, no del tot versemblant ni coherent.

Sense voler destrossar gaire l'argument, aviat veurem a què respon exactament el nom de Zephyrus, una femme fatale d'aquelles amb les que, després de llegir diverses obres madures de l'autor, sembla que estava obsessionat.

El principal obstacle de l'esmentada venjança és en Gohonmatsu, un jove interessat únicament en beure quantitats absurdament elevades d'alcohol i immune a les armes femenines. Un paio estrany, bonastre, temerari, forçut i despreocupat que trenca els esquemes de l'altra protagonista i fa que l'obra agafi viaranys inesperats. I precisament en tenir la beguda un paper tan destacat en l'obra trobo que s'hauria pogut traduir el títol d'una manera més ambigua, per exemple Tragar la Tierra, i tothom content.

Naturalment hi ha també altres personatges, però són secundaris, i sovint estan relacionats amb una trama paral·lela que té a veure amb una pell artificial que introdueix un toc de la ciència-ficció més càndida i que contribueix a l'objectiu de la venjança, en últim terme trastocar la civilització o, potser sí, devorar la Terra.

En fi, tot i mostrar una ingenuïtat heretada dels seus temps d'autor de shônen -ingenuïtat que inclou un masclisme involuntari en la perpetuació de tòpics sobre les dones, però també incoherències argumentals i de caracterització dels personatges-, si fem un esforç per a perdonar-li diverses mancances Devorar la Tierra esdevé un manga dels que, ja em perdonareu el trist joc de paraules, es poden devorar fàcilment, llevat que feu com jo i, després de gastar-vos tants calés de cop, us vulgueu dosificar la lectura.

25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.