Lectures: Devorar la Tierra

L'interès que des de fa uns anys han mostrat per l'Osamu Tezuka editorials que no són Planeta ni la desapareguda Glénat, que eren les que tradicionalment l'havien publicat, continua ben viu, i la darrera mostra d'això la vam tenir fa uns mesos, quan ECC Ediciones, que ja havia llançat La canción de Apolo i havia reeditat Oda a Kirihito, es va decidir amb un altre volum gruixut que, fins llavors, jo tenia al punt de mira en edició nord-americana i que ara, tot aprofitant una rebaixa -perquè ECC no és precisament una editorial barata-, he adquirit i llegit en castellà.

Devorar la Tierra, no del tot encertada traducció de l'original Chikyû o nomu (amb el kanji 呑む però amb el significat, en qualsevol cas, més d'empassar-se que de menjar), publicat al Japó entre 1968 i 1969, és un manga més del Tezuka adult, allunyat del shônen més comercial amb què es va donar a conèixer, com per exemple la popularíssima Astroboy.

No m'estendré en les etapes del Déu del Manga, ho he fet en moltes altres entrades, i simplement diré que aquesta història, inèdita per a nosaltres fins ara, s'emmarca en el context de les altres obres recuperades per l'editorial i ja esmentades, així com El libro de los insectos humanos i Alabaster (ressenya també meva però en castellà per a un blog col·laboratiu), també de la mateixa etapa però publicades per Astiberri.

S'hi emmarca també per la mena d'història que ens presenta, que en aquest cas és una epopeia de més de 500 pàgines en què el fil conductor és la brutal venjança duta a terme per una dona misteriosa, anomenada Zephyrus, i que té unes ramificacions que proporcionen complexitat a un relat, per altra banda -i com passava amb Alabaster-, no del tot versemblant ni coherent.

Sense voler destrossar gaire l'argument, aviat veurem a què respon exactament el nom de Zephyrus, una femme fatale d'aquelles amb les que, després de llegir diverses obres madures de l'autor, sembla que estava obsessionat.

El principal obstacle de l'esmentada venjança és en Gohonmatsu, un jove interessat únicament en beure quantitats absurdament elevades d'alcohol i immune a les armes femenines. Un paio estrany, bonastre, temerari, forçut i despreocupat que trenca els esquemes de l'altra protagonista i fa que l'obra agafi viaranys inesperats. I precisament en tenir la beguda un paper tan destacat en l'obra trobo que s'hauria pogut traduir el títol d'una manera més ambigua, per exemple Tragar la Tierra, i tothom content.

Naturalment hi ha també altres personatges, però són secundaris, i sovint estan relacionats amb una trama paral·lela que té a veure amb una pell artificial que introdueix un toc de la ciència-ficció més càndida i que contribueix a l'objectiu de la venjança, en últim terme trastocar la civilització o, potser sí, devorar la Terra.

En fi, tot i mostrar una ingenuïtat heretada dels seus temps d'autor de shônen -ingenuïtat que inclou un masclisme involuntari en la perpetuació de tòpics sobre les dones, però també incoherències argumentals i de caracterització dels personatges-, si fem un esforç per a perdonar-li diverses mancances Devorar la Tierra esdevé un manga dels que, ja em perdonareu el trist joc de paraules, es poden devorar fàcilment, llevat que feu com jo i, després de gastar-vos tants calés de cop, us vulgueu dosificar la lectura.

Lectures: Batman - Amor loco y otras historias

Si seguiu el blog ja deveu saber que acostumo a llegir els còmics de superherois en versió original des de fa uns quants anys. Per tant, no és gaire habitual que ressenyi l'edició espanyola d'un d'aquests còmics, però de vegades a causa del preu de l'edició o alguna oferta o rebaixa puntual faig excepcions, com és el cas d'avui.

Batman: Amor loco y otras historias, de la línia Grandes Autores de Batman d'ECC Ediciones, correspon al volum estatunidenc Mad Love and Other Stories i recull diverses històries de la col·lecció Batman Adventures, el reflex en paper de l'aclamada sèrie animada d'en Batman. 

Precisament un dels impulsors de la sèrie va ser el dibuixant Bruce Timm, que s'encarrega de la part gràfica també de les històries incloses al volum, amb guió d'en Paul Dini. Per què és important ressaltar aquests dos noms? Doncs perquè junts van fer episodis memorables de la sèrie i van crear, per exemple, el personatge de la Harley Quinn, que va debutar als dibuixos animats al setembre de 1992 i poc després va començar a sortir als còmics de Batman Adventures. 

El moment culminant, però, va ser l'aparició de l'especial Mad Love, de més de 60 pàgines, que és el que dóna el títol al volum i va guanyar el 1994, any en què es va publicar per primer cop, el premi Eisner a la millor història autoconclusiva. 

No seria fins el 1999 que el personatge passaria a formar part oficial de l'Univers DC després de protagonitzar una novel·la gràfica -escrita per en Paul Dini, per cert-, però amb Mad Love va adquirir notorietat perquè, després d'haver aparegut com a sequaç d'en Joker, aquí se li va donar una interessantíssima capa de profunditat en explicar el seu origen: resulta que era una nova psiquiatra d'Arkham i es va enamorar del Príncep Pallasso del Crim.

El còmic explora, fent que la Harley Quinn sigui la protagonista del relat, els deliris d'aquesta acròbata criminal, que s'autoproclama parella d'un Joker que clarament la fa servir segons la seva conveniència, i el resultat és una història tragicòmica on en Batman fa més aviat un paper secundari. 

És un còmic d'allò més interessant i no és estrany que gairebé des que es va publicar es consideri un dels relats imprescindibles d'en Batman, així com tampoc no sorprèn que se'n fes una adaptació animada i se n'extraguessin elements per als videojocs Batman: Arkham City i Batman: Arkham Origins. 

El volum, però -ja ho diu el títol- té "altres històries", per al meu gust d'interès desigual i força per sota de la que fa de reclam. Són narracions publicades originalment als especials anuals 1 i 2 de Batman Adventures, al Holiday Special número 1 de la col·lecció, al 3 d'Adventures in the DC Universe i una extreta de Batman: Black & White que ja tenia al volum corresponent. 

Tenim relats de diversa durada, però generalment curta, que ens presenten la Roxy Rocket (personatge menor que només des de fa uns anys ha començat a aparèixer als còmics no relacionats amb la sèrie animada), que ens parlen de la recaiguda del Ventríloc i l'Scarface, d'una venjança justiciera de l'Espantaocells, d'una topada amb la Catwoman, de com és el final d'una jornada normal d'en Joker -una de les històries més interessants-, d'un creuer accidentat, del combat nadalenc entre la Batgirl i en Clayface i, abans del relat repetit que deia abans, protagonitzat per en Two-Face, una història més llarga, corresponent al segon anual -el primer està format per històries curtes-, en què el protagonisme es reparteix entre el Cavaller Fosc, en Ra's al Ghul i el dimoni Etrigan, per tant tot un crossover. 

Són històries amb un caire molt més optimista i fins i tot humorístic que no pas els dels còmics normals de l'Univers Batman, al capdavall Batman Adventures imita l'aspecte cartoon i la dinàmica de la sèrie animada, per tant qui hi busqui aquelles històries fosques d'investigació detectivesca i dibuix realista que ens han ofert els millors còmics del Cavaller Fosc segurament quedarà decebut. 

Si entenem el que hem d'esperar d'aquest producte, en general més enfocat als enemics i als personatges secundaris que no pas a en Bruce Wayne, tenim a les mans un recull d'històries desiguals, sí, però en general interessants i amb alguns moments memorables.

Per desgràcia per als completistes com jo, alguns dels còmics inclosos hi estan representats només parcialment, ja que aquest volum de poc més de 200 pàgines és una selecció d'històries de Batman Adventures en què està implicat el tàndem Dini-Timm. Però deixant això de banda es tracta d'un llibre interessant i recomanable, especialment per aquest origen d'un personatge que entre els videojocs, una col·lecció pròpia i la futura pel·lícula Suicide Squad està vivint un moment dolç.

Lectures: La canción de Apolo

Tal com està el mercat del manga a l'estat espanyol, actualment en lleugera recuperació però amb les editorials molt prudents a l'hora de llançar segons què, sempre és una sorpresa i una alegria que alguna es decideixi a publicar qualsevol cosa del Déu del Manga, el meu admirat Osamu Tezuka. 

Durant el XIX Saló del Manga de Barcelona l'actual propietària de la llicència dels còmics de superherois de DC, la barcelonina ECC Ediciones, va anunciar que començaria a tocar còmic japonès i que una de les obres inaugurals d'aquesta línia seria la que avui ressenyo i que abans de saber que es llicenciaria al nostre mercat tenia al punt de mira en la seva edició nord-americana.

Es tracta de La canción de Apolo, o Apollo no uta, una obra que es va serialitzar a la revista setmanal japonesa Shônen King el 1970 i que es va recopilar en tres volums, però que ens ha arribat, en la meva opinió encertadament, en un únic llibre de més de 500 pàgines i un preu, 25 euros, relativament assequible. De fet, El libro de los insectos humanos té gairebé 200 pàgines menys i en val 23.

A més, ens ha arribat en sentit de lectura oriental —quan les editorials que no treuen gaire manga es decideixen per una obra d'origen japonès no sempre en respecten el sentit de lectura, o sigui que hem estat de sort—, i amb una excel·lent traducció que vaig tenir el plaer de revisar.

Però bé, parlem de l'obra en si, que és un seinen (per molt que la revista original fos shônen) que gira al voltant de l'amor d'una manera força original. No és pas un shôjo, ja ho he dit, malgrat que el mestre també va fer obres adreçades al públic femení, però parla igualment de l'amor, encara que des d'una perspectiva diferent, que és el gran atractiu d'aquest còmic.

El seu protagonista, en Shôgo Chikaishi, ha crescut odiant les relacions afectives entre mascles i femelles de qualsevol espècie, i per tal d'intentar guarir-lo l'internen en un centre psiquiàtric on esdevindrà l'objecte de diverses teràpies amb la missió de fer-li passar aquest trauma i que pugui desenvolupar-se com un humà normal i corrent.

El cas és que, per més inversemblant que ens sembli que això ho pugui provocar un electroxoc, una sessió d'hipnosi o la caiguda per un barranc, cada cop experimenta una aventura situada en una època i un lloc diferents, però amb l'amor com a denominador comú. 

La idea és que el noi conegui l'amor i aprengui a reconèixer-ne la importància, i això dóna a l'autor l'excusa per a situar en Shôgo en el que semblen relats curts en un contenidor anomenat La canción de Apolo. Evidentment, que tinguin un mateix protagonista i forma de somnis (tot i que bona part de la història té lloc, també, a l'època "present" i a la "realitat" dels personatges) permet que el conjunt estigui ben lligat, però si no es llegeix una mica seguit pot ser una mica caòtic i desorientador.

Entès com un tot, aquest manga és una sèrie d'històries dramàtiques i fins i tot tràgiques on es parla d'amor i sexe, però sexe com a resultat natural de l'amor (hem vist altres obres on Tezuka el tracta de manera deslligada dels sentiments, també), i alhora és la història d'un noi pertorbat, que se sent (i és) perseguit i mentre evoluciona i va entenent el significat de l'amor arriba un punt que li costa distingir si el que li passa és cert o forma part d'un d'aquests somnis provocats per les circumstàncies més diverses.

Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera amb un manga d'aquest senyor, les diverses ambientacions del que se'ns narra permeten a l'autor reflexionar també sobre temes habituals en la seva bibliografia, com la guerra, el medi ambient o els perills de l'excessiva evolució de la tecnologia. I potser no sóc l'únic que ho pensa, però els canvis d'escenari en qüestió de temps i espai m'han recordat una mica Hi no tori, també d'Osamu Tezuka. 

Estem davant d'un manga que ens vol explicar moltes coses i a un ritme molt elevat, i que potser en alguns moments ens sembla desordenat, bigarrat i amb situacions i converses poc realistes (més enllà del fet que es tracta d'una història de fantasia i que té dret a ser-ho). 

Suposo que no sóc l'únic que se n'endurà aquesta impressió, però també és un còmic intens, amè i amb un Tezuka més seriós que mai. De fet, no hi ha ni una de les seves típiques bromes anacròniques i cameos, presents a gairebé totes les seves obres, siguin de comèdia o dramàtiques. Per descomptat, en l'aspecte gràfic posa tota la carn a la graella i ens ofereix el dibuix més realista que li surt, sense deixar de banda els seus experiments en la composició de les pàgines, tot i que aquí són més discrets que en d'altres ocasions.

El cas és que deixant de banda les seves mancances, que jo resumiria en què l'autor va voler tocar un tema profund des d'una perspectiva original i no li va acabar de sortir rodó, en part per les situacions inversemblants que deia, és un manga d'allò més recomanable i que ens deixa amb ganes de tornar-lo a llegir. Al capdavall, és un títol del Déu del Manga.

Lectures: Batman - Mi principio... y mi probable fin

Si em seguiu i us llegiu les ressenyes que redacto sobre lectures de còmics de DC ja deveu saber que fa anys que me'ls compro en recopilatoris i en l'edició original nord-americana. Ho faig perquè em resulta més còmode, trobo que es conserven millor que en grapa i a més d'ajudar-me a aprendre més anglès sempre és millor llegir en versió original si s'entén l'idioma.

Però també hi ha un altre motiu, i és que des de fa un temps qui té la llicència de DC Comics a l'estat espanyol és ECC Ediciones, una nova editorial que fa les coses amb més seny que Planeta però també força més cares, i que divideix els recopilatoris d'una manera particular.

Un altre dels defectes d'ECC, que en aspectes tècnics supera l'anterior llicenciatària amb diferència, és que no fa gaire cas del material clàssic, però per una vegada que ho fa, i a més tractant-se d'uns còmics que només s'havien publicat en castellà quan DC la portava Zinco, però que per altra banda als Estats Units s'han recopilat d'una manera que no m'interessava, vaig haver-me d'empassar els 18 euros per només 6 còmics que conté aquest Grandes Autores de Batman: Alan Davis - Mi principio... y mi probable fin, descomptes de FNAC a banda.

I n'estic satisfet, tot i que m'ho hauria comprat encara que m'haguessin dit que no valia gaire la pena. Una altra cosa que no m'agrada, permeteu-me que us ho digui, és que l'hagin encapçalat amb aquest "Grandes autores de Batman: Alan Davis", ja que el senyor Davis és el dibuixant d'unes històries creades pel també conegudíssim guionista Mike W. Barr. 

El que més destaca d'aquest recopilatori, que reuneix els números 569 a 574 de Detective Comics, publicats originalment de desembre de 1986 a maig de 1987, és que són històries narrades amb un estil completament diferent de Year One, que Frank Miller i David Mazzucchelli publicaven precisament de febrer a maig de 1987 als números 401 a 404 de Batman.

Al Batman d'Alan Davis i Mike W. Barr encara veiem colors llampants, un cert humor i un protagonista més obert i xerraire, propi de les dècades immediatament anteriors i sens dubte allunyat de la foscor i el realisme que imperarien a partir de finals dels 80 gràcies (en el cas d'en Batman) a l'esmentada Year One i a la també cèlebre The Dark Knight Returns. Ara bé, encara que siguin aventures menys realistes i serioses són molt amenes i qualsevol fan d'en Batman en gaudirà.

No em va emocionar especialment la primera de les històries que hi apareixen, que ocupa dos números i ens explica una aproximació (la primera, potser?) de la Catwoman al bàndol dels bons, frustrada per un Joker a qui aquesta possible aliança no fa cap gràcia. No dic que sigui una història dolenta, però tenint en compte els ingredients que té n'esperava més, deixant de banda que la vaig trobar una mica caòtica.

En canvi, una història autoconclusiva amb l'Espantaocells com a protagonista a priori m'atrau menys, però en aquesta que trobem al número 571 vaig trobar força interessant la premissa d'una variant del seu fàrmac que fa que la gent, en comptes de tenir por, deixi de tenir-ne i per tant es torni temerària.

A continuació tenim un número molt especial, de més gruix de l'habitual (i que fa que els 18 euros del llibre siguin menys dolorosos), en què se celebra el 50è aniversari de Detective Comics, que va començar el 1937. Però com que en Batman no hi va debutar fins el número 27, la història comença amb en Sam Bradley, primer detectiu de la col·lecció, creat per Jerry Siegel i Joe Shuster, els pares d'en Superman.

En realitat és una història duta a terme per diversos equips creatius i dividida en capítols, protagonitzats al seu torn per l'esmentat Sam Bradley, el també detectiu Ralph Dibny (l'Home Elàstic), en Sherlock Holmes en un capítol situat a la seva època, a finals del segle XIX, i naturalment en Batman i en Robin, tot plegat al voltant d'un misteri relacionat amb un cas encara per tancar del detectiu més famós de la literatura universal. Magnífic.

El volum acaba amb una història en dues parts, la primera de les quals al voltant del Barreter Boig, amb un aspecte diferent del que almenys jo estava acostumat a veure-li, que dóna pas a un número en què es tracten les conseqüències de l'enfrontament: en Robin està greument ferit (i en Batman, duent-lo als braços, sembla que ens avanci una escena que es repetirà no gaire més endavant, però amb un final molt més tràgic) i ingressa a la clínica de la Leslie Thompkins, la dona que es va fer càrrec del protagonista quan li van matar els pares.

Mentre en Jason Todd es recupera de les ferides nosaltres gaudim d'un repàs a la formació del Cavaller Fosc, des de la mort dels seus pares fins al moment que va decidir adoptar la identitat per la qual el coneixem, passant pels seus anys d'estudi.

Mi principio... y mi probable fin és un volum que m'ha agradat més que no em pensava, ja que m'ha permès gaudir d'un Batman pre-Year One sense que es tracti de les històries poca-soltes dels 40 i els 50, i a més he pogut veure aventures on en Robin era en Jason Todd, que com que jo vaig començar amb DC quan se'n va fer càrrec Planeta DeAgostini poques vegades l'he vist sota aquesta identitat.

Les històries que conté el llibre, com ja he dit, valen la pena (la primera, en la meva opinió, menys del que es podia esperar), i el dibuix de Davis és una delícia pel que fa a l'acció i el dinamisme, encara que la reproducció de la tinta de Paul Neary no sigui del tot bona en els primers números, error que suposo que podem atribuir a ECC Ediciones.

Després d'això, Barr i Davis continuarien a Detective Comics una temporada més, amb l'arc argumental que es coneix com a Year Two, que Planeta sí que va reeditar al primer col·leccionable de Batman el 2005. Els números que es troben al recopilatori que he ressenyat avui falten, doncs, a qualsevol lector que s'enganxés a DC amb Planeta o fins i tot Norma, però tant si és així com si els teníeu de l'etapa de Zinco, aquí en podreu gaudir amb paper satinat i blanquet i tapa dura.