Lectures: Detective Comics - Gothtopia

Deia fa un parell de mesos, en fer la ressenya del quart volum de l'etapa New 52 de Detective Comics, que el tàndem format pels senyors John Layman (guió) i Jason Fabok (dibuix) estava oferint unes històries i una manera de narrar-les de nivell excel·lent, i que tanmateix eren eclipsats pel molt més popular equip Snyder-Capullo, que estaven oferint els millors còmics de Batman en uns quants anys. 

Doncs bé, ho continuo pensant, però ara he llegit l'últim recopilatori en què s'encarreguen de Detective Comics i el comiat ha estat bé, notable fins i tot, però per tant d'una qualitat lleugerament inferior, una sensació accentuada per una circumstància aliena a la seva responsabilitat i que més avall explico.

Detective Comics: Gothtopia inclou els números 25 a 29 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre gener i maig de 2014 -sí, ja veieu que vaig amb força retard-, i com deia és el comiat de l'equip creatiu principal d'aquesta col·lecció que és la primera en què es va poder veure el Cavaller Fosc. 

El volum comença amb un número que conté dues històries, dues vessants del mateix relat (una d'elles dibuixada per Jorge Lucas en comptes de Jason Fabok), que pretén tancar la subtrama vista en volums anteriors en què se'ns presentava el Man-Bat d'aquest New 52. Però no és una història tancada de manera ràpida i fàcil, sinó que la condueix un nou repàs, força ben narrat, dels orígens del Comissari Gordon i els temps en què era un policia més i intentava lluitar contra la corrupció del GCPD. 

Molt ben lligat, mantenint la tendència vista fins ara, en què se'ns narraven diverses coses alhora tot evitant la sensació de caos que es podria produir en una situació així. I l'etapa Layman-Fabok més o menys acaba aquí, però el guionista es queda en un arc argumental de tres números i escaig -se solapa amb el final de la història que acabo d'esmentar- que és el que dóna el nom al recopilatori.

Es tracta de Gothtopia, que cobreix els números 26 (a l'última pàgina, estrictament), part del 27, 28 i 29, on els llapissos són obra d'Aaron Lopresti, i que té una premissa que endevinem pel títol i que prometia més del que després ofereix.

En Batman i la Catbird, una nova versió de la coneguda Catwoman, lluiten junts contra petits crims en una ciutat de Gotham on els delictes han baixat un 90% i tenen temps per a fer-se petons, fer aparicions públiques per tal de rebre medalles, riure i fins i tot avorrir-se. Tot va bé, llevat que han augmentat notablement els suïcidis. 

Quan en Batman s'adona que alguna cosa no rutlla, fet que el lector detecta de seguida, esdevé l'enemic públic número u i s'enfronta a una situació ben complicada que, tanmateix, m'ha decebut per la facilitat amb què la resol i la previsibilitat de tot plegat. Per això deia que la premissa prometia més del que al final obtenim.

Desplaçat al final del recopilatori per no interrompre el relat tenim el número amb més pàgines, el Detective Comics 27 d'aquesta renumeració -que ja s'ha "corregit" perquè aquest 2016 s'ha recuperat l'antiga amb un nou reset a DC Comics-, i és un número especial perquè precisament el 27 de Detective Comics, però de la numeració original, va ser el debut d'en Batman, l'any 1939, amb la qual cosa aquell 2014 feia els 75 anys, feliç coincidència.

Per tant, com acostuma a passar en aquests números de celebració, el que tenim aquí és un recull d'històries curtes d'homenatge creades per un munt de guionistes i dibuixants, amb els equips Brad Meltzer-Bryan Hitch, Gregg Hurwitz-Neal Adams, Peter Tomasi-Ian Bertram, Francesco Francavilla (autor complet), Mike W. Barr-Guillem March, Scott Snyder-Sean Murphy i John Layman-Jason Fabok, que aquí el que fan és començar de debò Gothtopia, i acabar del tot la seva col·laboració, però al recopilatori aquesta història s'ha mogut adequadament davant dels números 28 i 29 i el que s'ha desplaçat al final és la resta del 27.

Les històries, totes molt interessants malgrat que en aquests casos la qualitat acostuma a ser desigual, són per exemple una encertada reinterpretació del primer 27 de Detective Comics, una hipòtesi sobre el futur d'en Batman i el seu llegat, una simpàtica celebració dels 75 anys reals d'en Bruce Wayne -amb referències clares a The Dark Knight Returns-, una visió del que hauria estat la seva vida si els seus pares no haguessin mort o una bogeria dibuixada pel gran Neal Adams en què es fa un clar homenatge a les versions antigues del Cavaller Fosc, s'autoparodia el mitjà i es trenca la "quarta paret" i fins i tot es pica l'ullet a la sèrie de televisió camp dels anys 60, entre altres propostes. 

Així doncs, Detective Comics: Gothtopia és un notable recull de còmics de la col·lecció que acaba separant el seu pes en parts diferenciades però desiguals. Per una banda, el tancament més que correcte d'una trama anterior, per l'altra un número especial millor del que és habitual en aquestes col·laboracions multitudinàries, i finalment l'arc argumental que no és tan bo com esperava però que és el que dóna nom al volum sense ser el millor representant del seu contingut. 

Veurem com comença l'etapa de Francis Manapul i Brian Buccellato al sisè recopilatori, però el que han fet els senyors Layman i Fabok m'ha deixat molt satisfet tot i aquest petit regust agredolç del final, que de cap manera embruta el que hem viscut. 

Lectures: Camelot 3000

Hi ha títols, en qualsevol àmbit de la ficció (pel·lícules, llibres, còmics...), que hom sent o llegeix esmentats contínuament, fins que un dia diu prou i decideix veure de què va, tot plegat. Com és que se'n parla tant. I a mi em passa sovint, perquè no sóc dels que descobreixen les coses quan són noves, no sóc dels que marquen tendències ni res d'això. I per tant és per les reiterades recomanacions dels experts -o com a mínim dels que descobreixen les coses abans que jo- que m'endinso en molts productes considerats clàssics moderns.

Aprofitant que se n'ha fet l'enèsima reedició en castellà i l'editorial que actualment en posseeix els drets se'n feia ressò, vaig decidir que ja era hora de llegir aquest clàssic... i me'l vaig comprar en anglès, més de 10 euros més barat que l'edició espanyola.

Camelot 3000 és una maxisèrie clàssica de DC Comics -sense connexions amb el seu univers de superherois, val a dir- formada per 12 entregues publicades de manera individual, en el seu origen, entre desembre de 1982 i abril de 1985.

La signen els il·lustres Mike W. Barr, guionista de reputació a DC Comics però també, en menor mesura, a Marvel, i Brian Bolland, un dels millors dibuixants de la indústria, lloat per l'altíssim nivell de detall de les seves il·lustracions però també conegut sobretot per les seves memorables portades, ja que de pàgines interiors no n'ha fet gaires. En aquest sentit la seva obra més coneguda segurament és Batman: The Killing Joke, i si no seria la que avui ens ocupa, un privilegi perquè malauradament l'home no és capaç de seguir el frenètic ritme de les publicacions dels Estats Units, però se li perdona per la immensa qualitat de la seva obra.

  
Doncs bé, Camelot 3000 és un dels pocs còmics dibuixats pel senyor Bolland i, encara que no assoleix el nivell que veuríem a la posterior i ja esmentada The Killing Joke -també va ser un altre ritme, és clar, i moltíssimes menys pàgines, a més que en aquell cas sí que es va poder entintar a si mateix-, és una autèntica delícia visual pel seu traç net, però detalladíssim, i el seu domini de l'anatomia i les expressions facials, a més del seu particular i captivador estil per a les ombres. No totes les pàgines permeten apreciar-ho de la mateixa manera, això sí, i m'imagino que els límits d'entrega hi van tenir alguna cosa a veure.

Però... de què va? Doncs el títol ens podria fer pensar el pitjor: una barreja de conceptes de l'estil de Cowboys vs. Aliens o Abraham Lincoln: Vampire Hunter, però en aquest cas traslladant el mite artúric al futur. Bé, és això: l'any 3000 la Terra és víctima d'una invasió alienígena i casualment es desperta, per l'acció d'un noi que descobreix la seva tomba, el rei Artús, i per art de màgia -un cop alliberat el mag Merlí d'una maledicció- els seus Cavallers de la Taula Rodona també es desperten, però en aquest cas en forma de records en persones del present que són reencarnacions.

Noms com Lancelot, Percival, Tristany o la mateixa reina Ginebra són els protagonistes d'aquesta història que és una profunda reinterpretació de la llegenda artúrica, que al cap i a la fi té tantes versions que el canvi d'escenari i moment històric tampoc no resulta tan estrany.

El guionista aprofita l'ocasió per a introduir un tema que llavors devia ser molt més trencador, fins i tot polèmic, com és el de la identitat de gènere, la transsexualitat fins i tot, amb el personatge d'en Tristany, reencarnat en una dona i gens d'acord amb el seu nou cos, però encara enamorat de la seva Isolda.

Així, un cop reunits els cavallers, els reis i el seu nou ajudant, en Tom, aquest valent però reduït grup d'herois i heroïnes esdevé la punta de llança de la defensa d'una Terra que fins ara ha estat incapaç de combatre l'enemic, i és que si bé els protagonistes compten amb l'ajuda de la poderosíssima màgia d'en Merlí, el bàndol contrari es mou segons els designis de la malvada germanastra de l'Artús, la Morgana Le Fay.

La recreació, adaptada a l'any 3000 i a l'escenari còsmic, és una modernització del mite, fortament adaptat, però el cert és que d'escenes de naus espacials disparant raigs làser en veurem més aviat poques. El gruix de l'obra, sens dubte aventurera, es dedica als conflictes individuals i grupals dels personatges, de manera que els acabarem coneixent en profunditat i ens adonarem que, si havíem tingut prejudicis perquè ens pensàvem que el còmic seria una ximpleria futurista, en realitat està força ben equilibrada entre les batalles -gairebé sempre en terra ferma, tot barrejant lluita tradicional i pistoles làser- i les relacions entre els protagonistes.

És cert que la premissa és forçadíssima, i que després de més de 30 anys de la publicació original hi ha coses que a 2016 ja veiem que l'any 3000 segurament no seran com ens les pinten aquí, però la proposta és força original, i la barreja d'elements com el Sant Greal i l'espasa Excàlibur per una banda i la imaginada tecnologia de l'any 3000 per l'altra s'aguanta força bé.

El guió, farcit de tòpics en alguns moments i, com deia fa un moment, forçat en la mateixa premissa és, no obstant això, àgil i molt amè. És particularment interessant veure el personatge de l'Artús, que és ell mateix despertat tants segles després de la seva mort, interactuar amb els altres, la personalitat dels quals és una barreja de pensaments i bagatge dels originals i les reencarnacions, cosa que dóna molt de joc.

Hi podem trobar defectes, és clar, no pretén ser realista com la poc posterior Watchmen -comparable en molts sentits, tant l'època com el format i l'editorial-, però és un clàssic del còmic nord-americà dels anys 80 que té a favor, a banda de la seva qualitat, la independència de l'univers DC dels superherois i el fet que en 12 números, recopilats diverses vegades al llarg dels anys, tenim la història completa, i amb el mateix equip creatiu. Val molt la pena.

 

Lectures: Batman - Mi principio... y mi probable fin

Si em seguiu i us llegiu les ressenyes que redacto sobre lectures de còmics de DC ja deveu saber que fa anys que me'ls compro en recopilatoris i en l'edició original nord-americana. Ho faig perquè em resulta més còmode, trobo que es conserven millor que en grapa i a més d'ajudar-me a aprendre més anglès sempre és millor llegir en versió original si s'entén l'idioma.

Però també hi ha un altre motiu, i és que des de fa un temps qui té la llicència de DC Comics a l'estat espanyol és ECC Ediciones, una nova editorial que fa les coses amb més seny que Planeta però també força més cares, i que divideix els recopilatoris d'una manera particular.

Un altre dels defectes d'ECC, que en aspectes tècnics supera l'anterior llicenciatària amb diferència, és que no fa gaire cas del material clàssic, però per una vegada que ho fa, i a més tractant-se d'uns còmics que només s'havien publicat en castellà quan DC la portava Zinco, però que per altra banda als Estats Units s'han recopilat d'una manera que no m'interessava, vaig haver-me d'empassar els 18 euros per només 6 còmics que conté aquest Grandes Autores de Batman: Alan Davis - Mi principio... y mi probable fin, descomptes de FNAC a banda.

I n'estic satisfet, tot i que m'ho hauria comprat encara que m'haguessin dit que no valia gaire la pena. Una altra cosa que no m'agrada, permeteu-me que us ho digui, és que l'hagin encapçalat amb aquest "Grandes autores de Batman: Alan Davis", ja que el senyor Davis és el dibuixant d'unes històries creades pel també conegudíssim guionista Mike W. Barr. 

El que més destaca d'aquest recopilatori, que reuneix els números 569 a 574 de Detective Comics, publicats originalment de desembre de 1986 a maig de 1987, és que són històries narrades amb un estil completament diferent de Year One, que Frank Miller i David Mazzucchelli publicaven precisament de febrer a maig de 1987 als números 401 a 404 de Batman.

Al Batman d'Alan Davis i Mike W. Barr encara veiem colors llampants, un cert humor i un protagonista més obert i xerraire, propi de les dècades immediatament anteriors i sens dubte allunyat de la foscor i el realisme que imperarien a partir de finals dels 80 gràcies (en el cas d'en Batman) a l'esmentada Year One i a la també cèlebre The Dark Knight Returns. Ara bé, encara que siguin aventures menys realistes i serioses són molt amenes i qualsevol fan d'en Batman en gaudirà.

No em va emocionar especialment la primera de les històries que hi apareixen, que ocupa dos números i ens explica una aproximació (la primera, potser?) de la Catwoman al bàndol dels bons, frustrada per un Joker a qui aquesta possible aliança no fa cap gràcia. No dic que sigui una història dolenta, però tenint en compte els ingredients que té n'esperava més, deixant de banda que la vaig trobar una mica caòtica.

En canvi, una història autoconclusiva amb l'Espantaocells com a protagonista a priori m'atrau menys, però en aquesta que trobem al número 571 vaig trobar força interessant la premissa d'una variant del seu fàrmac que fa que la gent, en comptes de tenir por, deixi de tenir-ne i per tant es torni temerària.

A continuació tenim un número molt especial, de més gruix de l'habitual (i que fa que els 18 euros del llibre siguin menys dolorosos), en què se celebra el 50è aniversari de Detective Comics, que va començar el 1937. Però com que en Batman no hi va debutar fins el número 27, la història comença amb en Sam Bradley, primer detectiu de la col·lecció, creat per Jerry Siegel i Joe Shuster, els pares d'en Superman.

En realitat és una història duta a terme per diversos equips creatius i dividida en capítols, protagonitzats al seu torn per l'esmentat Sam Bradley, el també detectiu Ralph Dibny (l'Home Elàstic), en Sherlock Holmes en un capítol situat a la seva època, a finals del segle XIX, i naturalment en Batman i en Robin, tot plegat al voltant d'un misteri relacionat amb un cas encara per tancar del detectiu més famós de la literatura universal. Magnífic.

El volum acaba amb una història en dues parts, la primera de les quals al voltant del Barreter Boig, amb un aspecte diferent del que almenys jo estava acostumat a veure-li, que dóna pas a un número en què es tracten les conseqüències de l'enfrontament: en Robin està greument ferit (i en Batman, duent-lo als braços, sembla que ens avanci una escena que es repetirà no gaire més endavant, però amb un final molt més tràgic) i ingressa a la clínica de la Leslie Thompkins, la dona que es va fer càrrec del protagonista quan li van matar els pares.

Mentre en Jason Todd es recupera de les ferides nosaltres gaudim d'un repàs a la formació del Cavaller Fosc, des de la mort dels seus pares fins al moment que va decidir adoptar la identitat per la qual el coneixem, passant pels seus anys d'estudi.

Mi principio... y mi probable fin és un volum que m'ha agradat més que no em pensava, ja que m'ha permès gaudir d'un Batman pre-Year One sense que es tracti de les històries poca-soltes dels 40 i els 50, i a més he pogut veure aventures on en Robin era en Jason Todd, que com que jo vaig començar amb DC quan se'n va fer càrrec Planeta DeAgostini poques vegades l'he vist sota aquesta identitat.

Les històries que conté el llibre, com ja he dit, valen la pena (la primera, en la meva opinió, menys del que es podia esperar), i el dibuix de Davis és una delícia pel que fa a l'acció i el dinamisme, encara que la reproducció de la tinta de Paul Neary no sigui del tot bona en els primers números, error que suposo que podem atribuir a ECC Ediciones.

Després d'això, Barr i Davis continuarien a Detective Comics una temporada més, amb l'arc argumental que es coneix com a Year Two, que Planeta sí que va reeditar al primer col·leccionable de Batman el 2005. Els números que es troben al recopilatori que he ressenyat avui falten, doncs, a qualsevol lector que s'enganxés a DC amb Planeta o fins i tot Norma, però tant si és així com si els teníeu de l'etapa de Zinco, aquí en podreu gaudir amb paper satinat i blanquet i tapa dura.