Avui també adverteixo que les imatges que oferiré a continuació poden constituir un spoiler, de manera que si no heu vist les quatre primeres temporades de Desperate Housewives, us recomano que no contineu. Si ja les heu vist (si us plau, jo tot just he començat la cinquena, no em rebenteu res) o se us en fum la sèrie, endavant.
El que vull destacar és un discurs que em va convèncer, si és que no n'estava prou convençut ja, que el personatge d'en Tom Scavo és el meu preferit de tot el repartiment, ho ha estat des del principi i ho serà sempre, li passi el que li passi al personatge, si és que li ha de passar alguna cosa. Magnífic.
Aquest tio és el marit perfecte, és un tio amb valors i malgrat que té la millor esposa de les que surten a la sèrie és una injustícia que la parenta no li doni veu i vot més sovint. És un exemple a seguir, no em faria res ser ell quan sigui gran. I demà la cosa anirà, naturalment, sobre còmics!
Jo no sóc una persona que acostumi a exterioritzar la tristor que em provoquen les escenes de pel·lícules i sèries que estan fetes per arribar al més profund de la nostra ànima. No és que em faci vergonya, de vegades fins i tot m'agradaria que em fos més fàcil, però el cas és que raríssimament els guionistes em fan saltar llàgrimes.
El moment inoblidable d'avui és bastant recent, i estic segur que les reaccions que tothom té davant de les coses depenen del moment anímic en què es trobi, però el cas és que a mi em va desarmar completament. Ja aviso, és un moment del capítol 13 de la sisena temporada, l'últim que s'ha emès quan escric aquestes línies. Per tant, si seguiu la sèrie i encara no l'heu vist, ABSTINGUEU-VOS DE CONTINUAR, JA QUE ÉS, NATURALMENT, UN SPOILER.
El moment és indiscutiblement emocionant, per diversos motius: un retrobament que ve després de tres anys sense que els personatges es vegessin, que al seu torn venia d'una llarga etapa en què la Sun es pensava que en Jin era mort. Feia relativament poc que sabia que el seu marit era viu, i tot i així no s'havien pogut trobar.
A més, van començar la sèrie com a matrimoni enfrontat per l'aparent rigidesa d'ell i les ganes de ser lliure d'ella, que havia après anglès d'amagat del seu marit. Quan es va saber que la Sun entenia els altres i s'hi podia comunicar, en Jin es va sentir encara més traït i arraconat, però les circumstàncies el van acabar obligant a passar-se tres anys en plena immersió lingüística, i per a mi aquesta escena simbolitza la culminació de l'obertura d'ell, que per fi arriba al nivell de la seva dona, emocionalment parlant. Per fi són lliures, i que la seva primera conversa després de tants anys sigui en aquest idioma, que no és el propi de cap dels dos, fa l'escena encara més interessant.
Tant és així que va esdevenir automàticament el meu moment preferit de tota la sèrie, desbancant el final de l'últim capítol de la tercera temporada, en què per primera vegada se'ns presentava un flashforward en comptes d'un flashback.
Com que últimament m'he adonat que us agraden els temes de morts, i ja que aquest bloc té la paraula "cementiri" en el seu nom, aprofitaré per fer una entrada que em venia de gust des de feia temps. Una subtrama argumental de Beverly Hills 90210 absolutament dramàtica i que va començar a la temporada 3 per tancar-se definitivament a la 6. M'agradaria que miréssiu els fragments de vídeo que he tallat i penjat personalment a Youtube.
Va començar amb la mort d'en Jack McKay, el pare d'en Dylan, un home que havia estat empresonat per delictes econòmics i que tenia un enemic jurat. Amb el temps va sortir de la presó i, malgrat les reticències, pare i fill van començar una relació de zero. La cosa, però, va acabar malament:
El vídeo correspon al capítol 21 de la tercera temporada. Després d'allò, en Dylan va jurar venjança, i va acostar-se a l'assassí del seu pare a través de la seva filla. De fet, es pensava que era un fill, anomenat Tony, però en realitat era Toni, que als Estats Units és femení quan és amb i llatina (tindré problemes amb això, quan hi vagi...). I, esclar, se'n va enamorar. I aquella bonica història d'amor va acabar en casament... i funeral.
M'imagino la situació d'en Brandon, veure això ha de ser terrible. I ara passem a un gran moment relacionat, el del funeral, que per a mi és un dels millors moments que he vist en una sèrie de televisió.
Tot això succeïa al 10 de la sisena temporada. Una història tristíssima, molt dramàtica, que a mi em va impactar moltíssim. La conya de tot plegat, i el que fa aquesta trama digna d'una tragèdia grega, és que el pare d'en Dylan no era mort, com es va veure al capítol 18 de la desena i última temporada. Va simular la seva pròpia mort amb la col·laboració de l'FBI per tal que en Tony Marchette deixés de perseguir-lo, de manera que es va introduir al programa de protecció de testimonis, però ho va voler fer tan creïble que va tenir enganyat el seu fill. La causa era noble, perquè de pas protegia en Dylan, però les conseqüències van ser devastadores.
Ja sabem que en Dylan se'n va refer (a Beverly Hills tot era fàcil d'oblidar) i que va acabar amb la Kelly, però el pobre nano tenia més traumes a la seva vida dels que van tenir mai els seus amics tots junts. Per cert, l'actor Stanley Kamel, que feia de Tony Marchette (el pare de la Toni o Antonia), va morir als 65 anys d'un atac de cor a casa seva, i el seu personatge a la sèrie Monk, òbviament, també va desaparèixer, cosa que van justificar amb un atac de cor succeït entre la sisena i la setena temporada.
Avui volia compartir amb vosaltres alguns openings (cançons d'entrada) i endings (de sortida) de les sèries de dibuixos que més m'han agradat durant la meva vida, que em porten molts records i que em fan posar els pèls de punta i experimentar una intensa nostàlgia. Sé que és una entrada de bloc fàcil però també és cert que em ve de gust fer-la. Som-hi.
El Mikan! Aquest era l'ending d'una sèrie que no he tornat a veure mai més i que he oblidat del tot. Només me'n queda una sensació de nostàlgia, perquè sé que m'agradava molt.
Un altre ending, el segon de Sakura, la caçadora de cartes, una sèrie que van emetre al 33 quan ja era un ganàpia i tot i així me la vaig gravar sencera en VHS, perquè sí, perquè m'agrada i és una de les meves obres preferides de les CLAMP.
I continuem amb les cançons del final, en aquest cas aquesta bonica peça de Conan, el nen del futur, mítica sèrie de 1978 dirigida per Hayao Miyazaki, el futur líder de l'Studio Ghibli.
Oh! L'ending de Bola de Drac! A més, està muntat sobre un vídeo original japonès que aquí no ens va arribar. Quins records... sembla que em traslladi a aquella època en què dibuixava els personatges en situacions recreades i també inventades... Temps que mai no tornaran.
En Ranma és prodigiós... Que dolenta que era, i a sobre era un refregit de la versió francesa, però fa reviure en mi l'emoció de saber que la tornaven a fer (portaven anys sense passar-la per Antena 3, no la vaig enganxar i, com ja he dit en alguna ocasió, jo vaig començar pel manga), i a sobre en català. Aquesta feia d'opening i ending alhora.
No podia faltar aquest! Qui no la cantusseja ara, de tant en tant, eh?
La música em sembla molt bona, què voleu? Ara, Supergol no era res comparada amb...
No és el primer cop que el poso, però en un article com el d'avui no podia ser que no hi fos. Una altra d'esportiva, Juana y Sergio (que en realitat es deia Dos fuera de serie, però a aquesta li passava com a la de l'Oliver, que tothom la coneixia pel seu sobrenom):
Qui no l'ha cantat alguna vegada adaptant els noms a companys de classe que en teoria s'agradaven? I ara que ja està repassat l'anime, passem als dibuixos no japonesos (tot i que en molts casos hi ha cooperació per part de televisions d'allà):
Ara se m'acaba de posar la pell de gallina. D'Artacan y los tres mosqueperros, sèrie que adapta molt lliurement un dels meus llibres preferits, Els tres mosqueters. Com m'agradava quan era petit, però molt petit... Estic tenint un atac d'esgarrifances... Crec que és la millor sèrie de dibuixos de casa nostra de la història (que sí, que hi havia col·laboració amb teles japoneses, però ja m'enteneu). Altres de la mateixa corda:
Que grans, els Bobobobs... Recordo que vaig crear una reproducció de la seva nau amb una nou i plastilina, i el pal era un escuradents (la bandera no ho recordo)! I també recordo la col·lecció de cromos, quina nostàlgia! Quins personatges més carismàtics...
Una altra que no podia faltar. També em feia els cromos... I la següent és una cançó d'una gran qualitat musical, especialment el tros instrumental.
I aquestes són les que jo recordo i que em fan posar els pèls de punta quan les sento, cadascú deu tenir les seves, melodies que durant la nostra infantesa i adolescència es van enganxar als nostres records i ens traslladaran sempre a l'època a què pertanyen.
Permeteu-me que interrompi el cicle de Popeye per fer una nova entrega dels Moments Inoblidables del món de l'entreteniment. Em sembla que no n'havia parlat abans en aquest bloc, però m'agrada Beverly Hills 90210. De fet m'encanta. Quan era petit em fumia de ma germana, que la mirava, però ja als 17 anys vaig enganxar algunes de les últimes temporades a Telecinco i allà va quedar la cosa, fins que Televisió de Catalunya ens la va portar fa uns anys en català (una nova versió, perquè es veu que antigament Telecinco ja havia fet alguna prova d'emissió en català de les seves sèries, però amb un doblatge de l'època).
Molta gent devia fugir, de tota manera, de Beverly Hills quan es va passar pel K3, per allò de "és que en català em sona estrany" i tota mena d'excuses típiques de l'autoodi català. Però no és el meu cas, ans al contrari: que l'emetessin en aquell moment i a més en català era el que em calia per veure-la d'una vegada i cronològicament, sobretot els primers anys, que de petit havia ignorat. I, personalment, trobo que queda molt millor el títol en català, que se salta senzillament la referència del codi postal que hi ha en anglès, que no pas el sobrenom pel qual es coneixia la sèrie en castellà, manllevat de l'eslògan de la Coca-cola d'aquells temps.
La primera cançó d'entrada! Que mítica! I com havia d'evolucionar amb el temps per acabar esdevenint un inoblidable opening, amb la música més enganxadissa de la història de la televisió... Però no som aquí per parlar d'això, sinó del moment inoblidable que inaugurarà el cicle (que continuaré a mesura que aconsegueixi els vídeos per tallar-ne la part que m'interessa i pujar-la a Youtube) de Beverly Hills dins la secció: la primera mort d'un personatge. Una mort aparentment inexplicable, sense gaire repercussió en la resta de personatges, però no per això menys impactant.
L'Scott Scanlon era l'amic d'en David quan encara era un pela-canyes com ell, però va morir en una època en què el personatge interpretat per en Brian Austin Green començava a ser acceptat dins la colla dels "populars" i tenia molt abandonat el seu antic millor amic, fins al punt que va assistir a la seva festa d'aniversari (on, toca't els ous, es produeix la mort de l'homenatjat) forçat per la mare del seu amic.
Hi va haver un moment en què vaig pensar que en David estaria afectat per tot això, sí, i ara el veurem, però no va passar d'aquí. Ben aviat es va oblidar el tema. És curiós com es va passar pàgina amb la mort de l'Scott. De fet, això succeïa al capítol 14 de la segona temporada, i no se'n va tornar a parlar. D'acord, Beverly Hills no és una sèrie amb una complexitat argumental destacable, i hi ha més moments incoherents durant els 10 anys d'emissió de la sèrie original, però la mort d'un protagonista (encara que fos entre protagonista i secundari) hauria d'haver tingut més pes. Vegem l'única reacció que hi va haver:
Que gran per part dels guionistes, oi? Muntar una escena tan sorprenent per conscienciar els espectadors sobre la importància de l'amistat, encara que després part dels protagonistes es passessin la vida robant-se la parella, un acte de pura amistat. Doncs no, senyores i senyors, no és això. L'intèrpret de l'Scott, en Douglas Emerson, es va retirar de l'actuació de sobte, va anar a la universitat i va servir a l'Exèrcit dels Estats Units fins que se'n va jubilar el 2003. Ara viu retirat a Denver (Colorado), té 35 anys, és casat i té dues filles, i cap intenció de tornar a actuar.
Per tant, entenc que segurament ho va decidir i va fotre enlaire els plans dels guionistes, que es van haver d'inventar aquesta història pel canvi d'humor del jove Douglas. O vés a saber, potser sí que primer va ser la sorpresa del guió i després la retirada, però jo m'inclino més a pensar que el tio va donar els 15 dies i es va enrolar a l'exèrcit.
Bon Any 2010 a tothom! I continuem amb la "setmana Futurama". Futurama és una sèrie d'humor que no és estrany que ens faci plorar de tant riure, de vegades. Però al capítol 7 de la quarta temporada, el que en el còmput total era el 61, els creadors de la sèrie David X. Cohen i Matt Groening ens tenien reservat un cop d'efecte com no s'havia vist mai ni es va tornar a veure. El capítol en qüestió, com la majoria, tenia un títol que parodiava una referència cultural, Jurassic Bark, que en castellà es va traduir com a Ladrido Jurásico. Un dels moments més recordats és el de la cançó Walking on sunshine.
En aquest episodi, en Fry trobava el seu gos fossilitzat. Se l'havia trobat quan treballava a la pizzeria i van "perdre el contacte" quan el protagonista de la sèrie va fer un salt de mil anys cap al futur, via criogenització. Però al segle XXXI es va trobar el fòssil d'en Seymour i es va posar en marxa el procés de reanimació o clonació del gos, cosa que posava extremadament gelós en Bender, que malgrat el seu odi contra els humans es considera a si mateix el millor amic d'en Fry. Però a l'últim moment aquest va decidir deixar-ho estar, perquè va saber que en Seymour havia viscut 15 anys i va deduir que havia tingut una vida molt llarga i feliç sense el seu amo adoptiu. S'equivocava:
Fixeu-vos en una curiositat: al vídeo hi surt la data de 2 de gener, que és avui! Aquest final de capítol és especialment emotiu, i una de les escenes de dibuixos animats més tristes que he vist mai, molt poc pròpia d'un equip de guionistes que normalment es fum de tot. Qui hagi tingut un gos i l'hagi perdut, com és el meu cas, se sentirà encara més tocat per aquesta escena, on per cert també vaig descobrir aquesta bonica cançó que es diu I will wait for you i és de la Connie Francis.
Per saber més coses d'aquest gos, o per veure'n una agraïda referència, vegeu la pel·lícula Bender's Big Score, on coneixem més detalls de la seva vida.
Aprofitant que ahir vaig parlar dels primers còmics de Futurama, he pensat en fer una mena de Setmana de Futurama, com la que vaig fer amb Els Simpson. I començo amb una entrada sobre els grans moments d'en Bender, el millor personatge de la sèrie, sens dubte, i un dels millors de l'Univers Matt Groening.
Aquesta és una de les seves frases mítiques, imprescindible a l'hora d'imitar aquest antipàtic però hipercarismàtic robot, cosa que és sabut que m'agrada fer en la intimitat i sempre que surti de mi, sense que m'ho demani ningú. Però també tenim altres grans moments:
Aquest humor informàtic a nivell d'usuari és molt divertit, realment. En la mateixa línia tenim el tall de vídeo d'un dia que volia explicar una història de por:
Però quan entrem en bromes matemàtiques ja no tinc ni tan sols nivell d'usuari i només puc somriure quan me les expliquen:
Avui ho deixaré aquí, però durant les properes entrades del bloc Futurama continuarà sent protagonista. Espero que us agradi i que no us ho perdeu. Que tingueu tots i totes una bona entrada d'any!
La mort d'en Vegeta és un dels moments inoblidables de Bola de Drac i de l'anime en general. És un personatge que no arriba mai a caure excessivament bé, i que consti que és un dels meus preferits de la sèrie, però mica en mica li vas agafant, més que afecte, respecte. Un aliat de valor incalculable, un esplèndid guerrer que amb el temps va passar a un segon pla, però no tant com els altres amics i aliats d'en Son Goku, a qui per cert va vèncer les dues vegades que van lluitar.
Aquest orgullós guerrer de l'espai va caure davant d'en Freezer, va ser el primer i únic que el va matar. La segona mort del Príncep va ser a causa d'una inútil autoimmolació que pretenia acabar amb en Bu. Però la mítica és aquesta, la primera.
Abans de veure'm obligat a pujar aquest vídeo després de retallar-lo n'hi havia un que tenia un tros en japonès. Jo ho atribueixo al fet que deu ser capturat d'alguna de les últimes emissions, perquè se sap que cada cop que emetien la sèrie censuraven més coses, fins a extrems absurds, i tanta sang i mort devia ser massa difícil de digerir per a vés a saber qui. El cas és que devien muntar el vídeo amb la part que faltava treta d'un tall en japonès, però aquest que he pujat jo deu ser capturat d'un DVD.
El cas és que aquest vídeo ens mostra l'agonia d'un dels personatges més forts de Bola de Drac, un lluitador incansable que, al cap i a la fi, es va deixar guanyar una mica per la bondat i amabilitat dels terrestres que el van acollir, fins al punt de quedar-se amb "la noia de la sèrie", amb qui va tenir dos fills.
La cançó (o fragment de cançó) de la banda sonora de Captain Tsubasa que vull compartir avui no la puc associar a una escena concreta, perquè el vídeo està fet a partir de diversos moments, però la considero igualment digna de protagonitzar una entrada del bloc perquè és una de les meves preferides de tota la música de la sèrie.
Sentir-la és com tornar als anys noranta, a aquella sèrie que representava l'aposta inicial de Tele 5 pel que feia a dibuixos animats en la seva fundació. Em vénen cal cap i al cor tot de sensacions, com si realment fos en aquella època i tot tornés a ser com abans. Els dibuixos que jo feia basats en els personatges, les meves esperances de veure algun dia tots els ninotets de goma de la sèrie, i no només els quatre que van sortir (en aquella època amb els noms d'Oliver Aton, Benji Price, Mark Lenders i Ed Warner), les pilotes de plàstic que venien amb el dibuix d'en Tsubasa o d'en Genzo... Nostàlgia, en una paraula.
En Son Gohan és un personatge de Bola de Drac que mai no m'ha arribat a agradar massa. El potencial que tenia com a personatge quan ens el van presentar trobo que es va malbaratar, i és precisament per l'únic defecte que trobo en aquesta obra cabdal de la història del còmic: tot gira al voltant del seu protagonista, i els secundaris tenen poca influència en el desenvolupament dels esdeveniments, i si arriben a tenir-ne gaire la van perdent amb el temps.
Però en Son Gohan va tenir un moment de glòria, va vèncer personalment un dels grans enemics de la sèrie. Ara, li va costar fer bullir la sang de superguerrer que du a les venes:
Aquest és un vídeo emotiu del moment en què assoleix el que alguns (o molts) vam pensar que era el tercer grau dels superguerrers, i que al final va resultar ser una mena de nivell 2,5 que, de fet, no va tornar a aparèixer. És destacable també la cançoneta, cantada com sempre pel senyor que cantava les cançons d'aquesta i d'altres sèries, tant els openings, o molts d'ells, com les cançons esporàdiques de dins, cosa que ja hem vist altres vegades, quan he posat vídeos de Musculman.
El meu personatge preferit de Captain Tsubasa, no és cap secret, és en Tarô Misaki, més conegut aquí amb el nom de Tom Baker. Amb en Tsubasa formaven la golden pair de la sèrie, i era un jugador estimat per tothom, fins i tot pels rivals, perquè havia jugat en diversos equips a causa dels continus trasllats d'institut per culpa de la feina del seu pare (pintor de quadres).
Un bon jan i excel·lent jugador, va ser víctima de les maquinacions de l'autor, en Yôichi Takahashi, que per fer la història més interessant va voler posar en problemes el Nankatsu (New Team) allunyant el seu súper porter, en Wakabayashi, i aquest aliat d'en Tsubasa que avui ens ocupa. És una bona idea afegir dificultats als protagonistes per tal de mantenir l'interès de l'obra, però es veu d'un quilòmetre lluny com s'ho fa venir bé.
Havia estat al Meiwa (Muppet) i al Furano (Flynet), i del Nankatsu també en va haver de marxar. Més endavant el tornaríem a veure a la selecció japonesa i cap al final a l'equip real Jubilo Iwata, de la J-League, juntament amb jugadors com en Ryô Ishizaki (el mític Bruce Harper).
El cas és que quan va marxar del poble de Nankatsu es va produir un emotiu comiat, típic del manga, amb l'etern camió de mudances i els amics que van a acomiadar-lo a última hora, sense festa de comiat prèvia ni res. És curiós que allà la penya marxi dels llocs d'un dia per l'altre, i en el cas d'en Misaki encara més, perquè ja m'explicareu què empeny un pintor a marxar de cop. Fixeu-vos també que el vídeo és d'en Tsubasa recordant el moment, perquè el troba a faltar molt, al camp.
Si a algú li interessa (a mi el primer) saber què va fer el bo d'en Misaki entre que va marxar i que el vam tornar a veure ja de més gran, existeix un especial, un volum únic anomenat Captain Tsubasa: Taro Misaki Story, que es pot aconseguir en italià si no sabem japonès i el volem llegir en una llengua romànica. De la mateixa família lingüística tenim la versió francesa, Moi, Tarô Misaki. Fins aquí arriba la importància del personatge, que protagonitza un especial ell sol!
Musculman és la meva sèrie de dibuixos animats preferida de quan era petit, em sembla que ja ho he dit alguna vegada, i més enllà de la conya que sempre hi ha, els combats són èpics, el drama és intens i a la versió televisiva de les històries publicades per Glénat en català, els recursos per tal d'accentuar el dramatisme —fins i tot en les situacions més absurdes, com veurem al vídeo— són més potents:
Potser hi ha qui no pensa el mateix que jo, però de moments emotius n'hi ha a dojo, en aquesta sèrie. La saga dels Set Superhomes de l'Apocalipsi és de les que més recordo, tot i que llegint el manga m'adono que hi ha prou coses que havia oblidat com perquè la lectura sigui interessant i en alguns punts fins i tot sorprenent, per a mi. És clar que estem parlant d'una sèrie que vaig veure de petit, i tinc una memòria lamentable quan es tracta de la ficció, de manera que afortunadament qualsevol relectura em fa la sensació com de primera vegada que llegeixo aquell títol.
Per sort a internet hi ha gent que s'ha dedicat a pujar els episodis de la sèrie en català. Sovint, però, per culpa de la censura, hi ha parts que s'han hagut d'extreure de l'original i per això ens les trobarem en japonès, però val més això que res, oi?
Que a Bola de Drac els personatges morien i tornaven a la vida com qui canvia de camisa ja ho sabem tots, però quan es va esdevenir la primera mort d'en Krilín no ens ho esperàvem, no estàvem acostumats a les morts i les resurreccions (de fet, només havíem vist la del pare de l'Upa) i aquell dia vam perdre la innocència. De fet, ens vam espantar perquè ho vèiem com una desgràcia sense solució, com a la vida real, si més no al principi, a causa de l'impacte.
Doncs bé, aquí teniu el moment. Són els dos últims minuts del capítol 101 de la sèrie, i la seva càrrega dramàtica és innegable:
Sobta adonar-se que el doblatge català va suavitzar el tema. En un primer moment en Goku diu "està greument ferit", però tant en japonès com en anglès es parla de mort. És ridícul que ho suavitzessin, perquè després el van haver de considerar mort per força. Les imatges manen i als ferits no se'ls fica en una vitrina.
Fa esgarrifar, almenys a mi, reviure aquell moment en què presumptament perdíem un dels millors personatges de la sèrie. Per sort, sabem que va tornar a la vida, i fins i tot va arribar a morir dos cops més, de manera que ostenta el curiós rècord de ser el personatge que més vegades s'ha mort (3). Però això no treu que aquell fos un dels moments més fumuts i inoblidables de Bola de Drac.
Avui torno amb un altre petit vídeo de la música de fons de Captain Tsubasa, amb aquells tocs setenters habituals encara en les BGM japoneses de principis dels 80.
A les imatges veiem la satisfacció d'en Kojirô Hyûga després d'haver-li marcat un gol a en Genzô Wakabayashi (en "Benji Paralotodo" de la versió en castellà), que es queda tan desfet com l'estrella de l'equip i protagonista principal de la sèrie, en Tsubasa Ôzora. Els fets tenen lloc a la final del primer torneig nacional que apareix tant al còmic com als dibuixos animats, on el Nankatsu va acabar guanyant 4 a 2 el Meiwa, l'equip de l'etern rival d'en Tsubasa.
La importància d'aquest gol és la següent: era el primer gol que rebia en Wakabayashi Normal, si durant la resta del torneig el porter no era ell, sinó el suplent Morisaki, un truc de guió precisament perquè era impensable que en Wakabayashi rebés un gol abans de la final, de manera que el Nankatsu hauria passat net i hauria estat molt avorrit.
Bé, també en va encaixar dos en aquell primer amistós entre el Nankatsu i el Shûtetsu, amb aquell mític empat a 2, però eren gols d'en Tsubasa. Aquí el Meiwa empatava el partit a 1 després d'insistir molt en el seu atac, i el Nankatsu es quedava destrossat perquè es veia contra les cordes, a més del cop moral per al seu porter que, no ens enganyem, és bastant cregut.
I ho deixem fins a la propera entrega dels moments musicals inoblidables d'aquesta sèrie que va marcar la infantesa de molts nosaltres.
El vídeo que veieu a continuació és d'un dels moments més tristos de Bola de Drac Z, un dels més inoblidables de la història dels dibuixos animats al nostre país, és una escena que la nostra generació no oblidarà mai.
La mort d'en Satanàs Cor Petit Jr. ens semblava impossible quan la vam veure la primera vegada, perquè si ell la dinyava desapareixia Déu i de pas les boles de drac, de manera que no es podia fer res per ressuscitar cap dels morts en el combat contra els guerrers de l'espai. Després vam veure com se solucionava el problema, però sigui com sigui aquest és un moment lacrimògen dels que marquen per sempre.
I després de tants dies arriba per fi la segona entrega dels moments inoblidables que s'han produït a les nostres sèries d'animació preferides. Continuem amb Captain Tsubasa:
Preciós moment en què en Hikaru Matsuyama (rebatejat a Itàlia, i per extensió aquí, com a Philip Callahan) ha de dir adéu a la seva enamorada, la Yoshiko. No és en Hikaru un personatge amb sort. Als dos tornejos que veiem durant la primera sèrie es queda a les portes de la final, primer en no poder transformar un penal per culpa d'un canvi de porter a última hora, en el partit contra el Meiwa, i al segon torneig senzillament perquè el Furano s'enfrontava al Nankatsu i, evidentment, en Tsubasa no podia quedar eliminat a les semifinals... Doncs bé, a sobre li marxa la noia...
Tal com faig amb el meu altre bloc, a mida que passen els dies se'm van acudint seccions noves, i precisament avui inauguro "Moments inoblidables", que sovint dedicaré a la banda sonora de Captain Tsubasa, especialment la background music (BGM). Vegem el primer vídeo:
Una de les meves melodies preferides, i és que la sèrie en tenia de molt bones. Per cert, aquest tall és de la primera i única derrota del Nankatsu contra el Meiwa, però era la lligueta classificatòria de l'inici del primer torneig i aquell 6 a 7 no va ser cap obstacle per a l'equip dels nostres protagonistes, que va arribar a la final i va derrotar finalment el Meiwa per dos gols de diferència, excusa de guió que va fer servir el senyor Takahashi per tal de poder fer que en Tsubasa fos el pichichi del campionat en comptes d'en Hyûga.
