Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.

Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.

El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 

A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.

A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.

Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 

A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  

Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 

El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.   

Els meus 5 animes preferits

Fa temps vaig publicar una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de quan era petit, i vaig fer l'esforç de reduir la llista a només cinc títols. Vaig deixar fora coses que m'agradaven força, però volia fer un Top 5 i em vaig reprimir.

Avui vull fer una nova llista, aquest cop només d'animació japonesa, o anime, i com que actualment -i des de fa anys- gairebé no en miro mai, per manca de temps -ni tan sols llargmetratges animats japonesos, miro, tot i que es poden consumir en menys de dues hores-, la llista estarà formada per produccions que em fascinaven de petit i adolescent. I he de dir que també em costarà cenyir-me a cinc noms.

Aquesta vegada, però, m'he vist capaç de fer una llista ordenada, i començo per la cinquena posició, que és per a Fly, el nom amb què es coneixia aquí l'anime Dragon Quest: Dai no daibôken, o "Dragon Quest: La gran aventura d'en Dai", per tal d'evitar l'homofonia entre "Dai" i l'anglès "die".

M'encantava aquell univers de fantasia heroica amb dissenys simpàtics, moltíssims monstres i encanteris de tota mena, i aquelles cançons d'entrada i sortida, i poc m'imaginava, quan era petit, que es basava en un manga que es va publicar aquí parcialment i després no va poder ser editat com calia per problemes de llicències que semblen irresolubles.



Tampoc m'imaginava que se situava al mateix univers de la saga de videojocs de rol Dragon Quest, perquè a Occident va arribar molt tard malgrat l'espectacular èxit que té des de sempre al seu país d'origen. Una saga que és la meva preferida d'aquest gènere dels videojocs, i que aprofito per dir, perquè encara hi ha gent que difon informació errònia, que no té cap joc amb l'argument d'aquesta sèrie.

A la quarta posició tenim Ranma 1/2, adaptació del manga del mateix nom de la Rumiko Takahashi a la qual no vaig fer cas quan s'emetia en castellà a Antena 3, i que a diferència de molta gent vaig conèixer realment quan se'n va començar a publicar el manga en aquell erroni format encolat de 48 pàgines, que va ser cancel·lat i que anys després es va recuperar com calia.

Ara que el tinc sencer en una edició adequada serà el moment de llegir-me'l seguit i bé -ja ho vaig fer fa molts anys entre el que hi havia en castellà i el que vaig continuar en francès-, però aquí he vingut a parlar de la sèrie animada, que em va marcar.

L'opening -horrorós, per cert, encara que el cantem amb nostàlgia- és diferent en tot de l'original japonès, que sí que van respectar força en castellà a l'hora de traduir-lo. Vegem-ne, però, la versió catalana, que encara que sigui pitjor va ser la que vaig sentir més vegades:



Era una sèrie amb un munt de personatges interessantíssims, situacions absurdes -molt en la línia de la mestra Takahashi, però no al nivell de Lamu-, combats trepidants i una estructura autoconclusiva dels episodis que en aquest cas no em suposava cap problema, perquè permetia gaudir d'històries  d'allò més diverses i explicades en alguns dels segments de 20 minuts més ben aprofitats que he vist mai en un anime.

A la tercera posició hi he de posar Captain Tsubasa, el primer anime, el de 128 episodis, el que es va estrenar amb Telecinco -i del qual recordo haver captat alguna imatge en un vídeo de presentació del canal i haver-me emocionat- dos dies després de les primeres emissions definitives de la cadena -sí, ho he buscat-. El que anomenàvem popularment "Oliver y Benji", però que se suposava que es deia Campeones.

Venia d'un manga de 37 volums que amb els anys es va acabar publicant aquí -substituint aquelles edicions piratíssimes en color, com les de Candy Candy en el seu dia-, i que després va tenir diverses seqüeles al Japó, on encara es publica. Aquí va arribar alguna versió més de l'anime, però ja no les vaig seguir. 



Aquesta cançó, com en el cas de Ranma 1/2, també era de nova creació, però en aquest cas sí que m'agradava (i m'agrada) molt.

Sempre s'ha fet molta conya sobre les possibles dimensions del camp, un problema de l'adaptació televisiva i la necessitat d'allargar escenes que al manga se solventen en unes vinyetes (també passa a Bola de Drac), i és veritat que hi ha xuts d'efectes impossibles i diverses violacions de les normes (un nano jugant lesionat, un altre amb problemes de cor, cops amb sang sense que l'àrbitre aturi el joc, etc.), i deus ex machina per justificar situacions (lesions dels jugadors invencibles perquè els partits tinguin un mínim d'emoció, per exemple), però... com gaudia d'aquella sèrie.

Encara ara recordo força resultats dels partits, i les històries de rivalitat amistosa entre diversos personatges, i el carisma dels equips secundaris. Tinc ganes de tornar-la a veure gràcies als DVD que em vaig comprar fa anys.

Al número dos hi ha Bola de Drac, que ja va sortir en aquell listat de sèries de dibuixos animats en general, i que necessita molt poca presentació, si és que li'n cal cap.

Una sèrie que em va canviar la vida, em va fer interessar-me per l'animació i el còmic del Japó -en aquella època, per aquest ordre-, i per extensió va motivar el meu interès per la cultura japonesa i el seu idioma. Es podria dir que no treballaria on treballo si un company de classe no m'hagués parlat d'uns dibuixos sobre un nen que llançava energia ajuntant les mans i volava en un núvol màgic.



Quins moments ens ha proporcionat aquesta sèrie que coneixem de memòria, moments als quals he dedicat diverses entrades, perquè és un univers riquíssim. I ara ha revifat amb Bola de Drac Super i Bola de Drac Heroes, el temps dirà si en un encert o una equivocació.

A mi m'agradava tot, no poso la línia a Bola de Drac Z com fa tantíssima gent, però he de reconèixer que m'encantaven els tornejos d'arts marcials, tot i que després ni l'autor es prenia seriosament. Bola de Drac és un anime (i un manga) que m'agrada revisitar de tant en tant, i un dels més importants de la meva vida.

I si Bola de Drac no ocupa la primera posició és perquè aquesta és, ja ho he dit altres vegades -i parlo d'anime, perquè en manga la meva obra preferida és Touch-, per a Musculman, una sèrie que em tenia fascinat quan era petit, i n'escrivia coses al diari i tot.

El motiu és que m'encantaven els seus combats de lluita lliure i humor absurd, els seus variadíssims personatges, amb secundaris molt interessants com en Menjatallarines, els seus canvis de to que feien que la cosa passés de l'absurd a situacions i parlaments èpics, i en general una història de rivalitats amistoses d'allò més emocionant.



Aquí tenim un exemple d'això que deia, i aquesta sèrie m'agradava tant que no vaig dubtar ni un moment a comprar-ne el manga, publicat aquí exclusivament en català, quan va sortir. Al Japó va tenir seqüeles, i amb els anys els autors van reprendre la història original, que segueixo poc a poc en japonès i que va fer, de retop, que l'edició catalana esdevingués incompleta.

Com vaig fer l'altre cop, i com que he hagut de deixar coses fora, permeteu-me que esmenti també, com algunes de les meves sèries d'anime preferides, Conan, el nen del futur, Maison Ikkoku, Dr. Slump, Sakura, la caçadora de cartes, Marmalade Boy o, més recentment, Nana. Quins són els vostres animes preferits?

Regals frikis de les Festes 2013-2014

El Pare Noel i els Reis d'Orient s'han portat molt bé amb mi, han estat generosos com sempre i entre les coses que m'han dut n'hi ha algunes que entrarien en la categoria de "frikis" (és a dir, aquelles que les persones més grans de la família et regalen amb cara de "a veure quan et passa la ximpleria") i que, per tant, vull compartir amb les lectores i els lectors d'aquest bloc, de manera que els he fet fotos i us les vull presentar.

Al novembre l'editorial EDT, antiga Glénat, va fer una liquidació de còmics amb l'excusa d'un trasllat d'oficines que de moment encara està pendent. El cas és que hi vaig anar i em vaig endur unes quantes coses i, com que em vaig passar una mica, algunes les vaig convertir en regals de Nadal i Reis que després he rebut a diferents cases. 

Una de les coses és aquest pack format pels números 1, 2, 3, 5 i 6 (els que hi havia) de Saint Seiya en edició integral o definitiva, actualment en mans de Planeta DeAgostini. Jo havia començat l'edició anterior, en volums de gruix i mida estàndard, però em vaig desfer dels números que tenia quan es va anunciar aquesta i, com sempre em passa, els diners no van sobreviure a l'espera. 

En la mateixa categoria tenim els volums 10, 12 i 17 de Black Jack, una de les meves obres preferides d'Osamu Tezuka, amb què completo per fi la col·lecció. 

També els números 4, 5, 6, 7 i 11 de Sakura, la caçadora de cartes (en català, sí), col·lecció que tenia pendent acabar des de feia molts anys...

...I que per fi vaig completar quan per Reis em va arribar el número 3, que el dia de l'outlet d'EDT no hi era (o estava molt malmès i llavors sortia massa car per estar en unes condicions de segona mà mal cuidada).

Fora d'EDT, de Panini els Reis em van portar l'11 i el 12 de Hunter x Hunter, i com que ja tenia el 13 i el 14 em poso per fi al dia i podré llegir-ne uns quants de seguits. 

De Planeta DeAgostini em van portar el volum 6 de Master Keaton, amb el qual també em poso al dia, però no n'hi ha foto perquè hi va haver un petit error i en comptes de ser el 6 era el 7, problema que està a punt de resoldre's.

Sortim de l'àmbit estricte dels còmics, però no del paper, perquè el Pare Noel em va dur un pack de paquets de mocadors de superherois de DC Comics, que sospito que només decoren els plàstics i els mocadors en si són blancs, però que de tota manera no penso obrir i queden, així, per a funcions decoratives.

En l'àmbit del marxandatge els Reis em van portar un clauer d'en P-chan, conegut a Catalunya com a "Baconet", que és el Ryôga de Ranma 1/2 transformat per culpa de l'aigua freda. 

Fa poc vaig perdre el que tenia des de feia moltíssims anys, perquè aquests clauers tenen tendència a descargolar-se de la cadena, i tot i que vaig manifestar que no en calia un altre els Reis han decidit que volen que torni a patir per si aquest també se'm perd.

Aquest cop no havia demanat cap videojoc, perquè fa poc me'n vaig comprar alguns i els que tinc al punt de mira encara no han assolit els preus que estic disposat a pagar o a fer pagar (i parlo d'Anglaterra, on són sempre molt més barats que aquí), però vaig tenir l'agradable sorpresa de rebre El profesor Layton y la Caja de Pandora, de la Nintendo DS.

La història d'aquest regal és que el dia de Sant Esteve, quan ens reunim tots els cosins, vam dur a terme la primera edició de l'amic invisible entre cosins, amb la variant —molt diferent de l'original— de jugar-se els regals als daus i anar-ne desembolicant un a cada ronda. El cas és que ajustant-me al pressupost màxim de 10 euros que havíem establert jo vaig portar una còpia d'aquest joc, d'oferta a Opencor, i com que vaig dir que si em tocava a mi mateix no em suposaria cap desgràcia, perquè em faltava i el volia, els Reis van parar l'orella i me'n van dur una altra còpia.

Acabem amb un altre article de marxandatge, en aquest cas de videojocs, que no em podia esperar de cap manera perquè no sabia que existia. Es tracta de la figura del Koopa Troopa, la tortuga dels jocs d'en Mario, amb el seu kart.

La qüestió és que sempre l'havia volgut, perquè és el personatge que agafo més sovint als títols de la saga Mario Kart, la meva preferida, però les diverses col·leccions de ninots amb kart que havien sortit fins ara no havien inclòs mai aquest personatge, i ja no esperava veure-la mai. No sabia, i per tant va ser una sorpresa molt agradable, que a les del Mario Kart 7 (Nintendo 3DS) sí que l'havien tingut en compte. 

Els meus 5 autors de manga preferits

Em sembla que de tant en tant faré llistes curtes, Top 5, sobre diversos temes, i vull estrenar aquesta modalitat d'entrada amb un repàs als meus 5 autors de manga preferits, aquells a qui ho compro tot perquè s'han guanyat la meva admiració, explicant en tots els casos per què són en aquesta llista, i per ordre de preferència, cosa que no ha estat gens fàcil. És d'aquelles coses que potser no interessaran ningú, però em ve de gust fer-ho, de manera que comencem:

Potser sona molt suat, però el Déu del Manga, Osamu Tezuka (1928-1989), havia d'ocupar la primera posició de la llista. Perquè és l'home que va fer que el manga fos com és actualment, introduint-hi tècniques cinematogràfiques, trames d'una certa durada i gèneres que fins llavors no s'havien vist al còmic japonès i, en alguns casos, al còmic mundial en general.

El creador d'obres tan importants com Astroboy, Black Jack, Ribon no Kishi, Kimba el lleó blanc però també Hi no tori, Adolf, Buda i altres títols dramàtics, no tan comercials i adreçats al públic adult, va ser un pioner també en el món de l'animació.

A més, va crear un univers de personatges que podem veure en diverses de les seves obres, no només en forma d'aparicions estel·lars, sinó també interpretant diversos personatges, el que es coneix com a Tezuka Star System.

I si Osamu Tezuka és el meu autor mort preferit, si comptem només el Regne des Vius el número u és per al mestre Mitsuru Adachi (1951), autor d'obres com Touch (el meu manga preferit), Miyuki, Cross Game, Katsu, Q&A i moltes altres, tot i que a l'estat espanyol ha estat molt poc difós. 

Se l'associa, no pas injustament, amb el manga de beisbol, però la seva obra també retrata altres esports (com la natació o la boxa), que tenen un pes més o menys marcat en gairebé tots els seus còmics, i sobretot la joventut japonesa.

En sóc admirador per la seva manera de narrar, on els silencis sovint diuen més coses que els diàlegs i on els cops d'efecte són quelcom que podem esperar en qualsevol moment. Hi ha drama a les seves obres humorístiques i tocs d'humor en les històries en què el drama predomina, i també hi ha personatges extremament entranyables (fins i tot els "dolents", que mai no n'arriben a ser del tot, de dolents). I el dibuix, que algunes persones rebutgen pel seu aspecte "vuitanter", m'encanta. També els seus bellíssims paisatges urbans. Què més es pot demanar?

El mestre Naoki Urasawa (1960) és una "descoberta recent". Ho poso entre cometes perquè coneixia el seu nom, així com la seva bibliografia, des de feia molts anys, però no ha estat fins fa poc que he començat a devorar les seves obres.

El vaig conèixer com a autor de Cinturó Negre, obra que com tants altres catalans vaig gaudir per primer cop en format animat gràcies a la sèrie que es va emetre al 33 fa molt de temps, i el manga el llegeixo des que Glénat (ara EDT) va fer l'esforç de publicar-lo aquí. 

Tot i així en general és més conegut per altres obres, com 20th Century Boys, Monster, Pluto (basada en un capítol d'Astroboy del ja esmentat Osamu Tezuka), Billy Bat o Master Keaton, les quals estic col·leccionant a mesura que puc i, per tant, tinc sense acabar. 

Però enganxa, i molt, la seva mestria a l'hora de tenir el lector en tensió, tant en un manga esportiu com és Cinturó Negre com en d'altres que es poden classificar com a thrillers. I el seu dibuix també és d'allò més atractiu, si bé a les seves primeres obres i fins a la primera meitat dels anys 90 encara hi detectem mancances i una gran influència, si més no pel que fa a les cares dels personatges, de Katsuhiro Ôtomo (Akira).

Si els dos primers llocs els considero intercanviables, el mateix em passa amb les posicions 3 i 4. Perquè la mestra Rumiko Takahashi (1957) m'agrada tant com Naoki Urasawa, i a més des de fa molt més temps. Estem parlant de la creadora de Ranma 1/2, Urusei Yatsura, Maison Ikkoku o Inu-yasha, entre moltes altres obres.

Totes les seves històries, encara que en alguns casos no tinguin una trama definida, atrapen de mala manera i tenen uns personatges especialment carismàtics, que en general es fiquen en situacions còmiques, absurdes i divertidíssimes. 

A més, és capaç de dibuixar títols dramàtics amb la mateixa facilitat que els de comèdia, tot i que en general les seves obres tenen humor i drama, però el que trobo més admirable de la Princesa del Manga és que els seus còmics, almenys a mi, no em cansen per més llargs que siguin, i és que sembla que la seva imaginació i les seves ganes de treballar i encadenar (o fins i tot solapar) obres no tinguin limits. 

L'Akira Toriyama (1955) pràcticament no necessita presentació. La Rumiko Takahashi pot crear un gran èxit rere l'altre i no prendre's cap descans, mentre que en Tori no ha tornat a fer res de significatiu després de l'obra amb què és impossible no associar-lo. 

Històries curtes (Cowa, Kajika, Sand Land, Nekomajin...), col·laboracions esporàdiques amb altres autors per tal de barrejar els seus respectius universos (Cross Epoch), dissenys de personatges per a sagues emblemàtiques dels videojocs com Dragon Quest i... a viure del que va guanyar quan era a dalt de tot i dels diners que encara genera la seva obra. Un dropo reconegut, vaja, que a més va canviar l'estil de dibuix per tal de facilitar-se la vida i va demostrar un clar cansament artístic i argumental als darrers volums del seu èxit més recent, que malgrat l'adjectiu va acabar el 1995, ja fa més de 17 anys.

Però és un mestre del manga d'aventures i d'humor i el creador de Bola de Drac, un dels manga més populars de la història i el més popular a Catalunya, si més no. Això després d'un altre grandíssim manga com és Dr. Slump, que no és poca cosa. Dues obres de gran èxit i a descansar. Per això surt a la llista, però a l'última posició del Top 5.

Cançons que em fan estremir

Avui volia compartir amb vosaltres alguns openings (cançons d'entrada) i endings (de sortida) de les sèries de dibuixos que més m'han agradat durant la meva vida, que em porten molts records i que em fan posar els pèls de punta i experimentar una intensa nostàlgia. Sé que és una entrada de bloc fàcil però també és cert que em ve de gust fer-la. Som-hi.

El Mikan! Aquest era l'ending d'una sèrie que no he tornat a veure mai més i que he oblidat del tot. Només me'n queda una sensació de nostàlgia, perquè sé que m'agradava molt. 

Un altre ending, el segon de Sakura, la caçadora de cartes, una sèrie que van emetre al 33 quan ja era un ganàpia i tot i així me la vaig gravar sencera en VHS, perquè sí, perquè m'agrada i és una de les meves obres preferides de les CLAMP.



I continuem amb les cançons del final, en aquest cas aquesta bonica peça de Conan, el nen del futur, mítica sèrie de 1978 dirigida per Hayao Miyazaki, el futur líder de l'Studio Ghibli.

Oh! L'ending de Bola de Drac! A més, està muntat sobre un vídeo original japonès que aquí no ens va arribar. Quins records... sembla que em traslladi a aquella època en què dibuixava els personatges en situacions recreades i també inventades... Temps que mai no tornaran.

En Ranma és prodigiós... Que dolenta que era, i a sobre era un refregit de la versió francesa, però fa reviure en mi l'emoció de saber que la tornaven a fer (portaven anys sense passar-la per Antena 3, no la vaig enganxar i, com ja he dit en alguna ocasió, jo vaig començar pel manga), i a sobre en català. Aquesta feia d'opening i ending alhora.

No podia faltar aquest! Qui no la cantusseja ara, de tant en tant, eh? 

La música em sembla molt bona, què voleu? Ara, Supergol no era res comparada amb...

No és el primer cop que el poso, però en un article com el d'avui no podia ser que no hi fos. Una altra d'esportiva, Juana y Sergio (que en realitat es deia Dos fuera de serie, però a aquesta li passava com a la de l'Oliver, que tothom la coneixia pel seu sobrenom):

Qui no l'ha cantat alguna vegada adaptant els noms a companys de classe que en teoria s'agradaven? I ara que ja està repassat l'anime, passem als dibuixos no japonesos (tot i que en molts casos hi ha cooperació per part de televisions d'allà):

Ara se m'acaba de posar la pell de gallina. D'Artacan y los tres mosqueperros, sèrie que adapta molt lliurement un dels meus llibres preferits, Els tres mosqueters. Com m'agradava quan era petit, però molt petit... Estic tenint un atac d'esgarrifances... Crec que és la millor sèrie de dibuixos de casa nostra de la història (que sí, que hi havia col·laboració amb teles japoneses, però ja m'enteneu). Altres de la mateixa corda:

Que grans, els Bobobobs... Recordo que vaig crear una reproducció de la seva nau amb una nou i plastilina, i el pal era un escuradents (la bandera no ho recordo)! I també recordo la col·lecció de cromos, quina nostàlgia! Quins personatges més carismàtics... 

Una altra que no podia faltar. També em feia els cromos... I la següent és una cançó d'una gran qualitat musical, especialment el tros instrumental.

 

I aquestes són les que jo recordo i que em fan posar els pèls de punta quan les sento, cadascú deu tenir les seves, melodies que durant la nostra infantesa i adolescència es van enganxar als nostres records i ens traslladaran sempre a l'època a què pertanyen.