dijous, 5 d’abril de 2012

Lectures: Musculman

Fa més de 5 anys, a la primera versió de Cementiri de Pneumàtics, a la qual vaig perdre accés quan Google es va associar a Blogger, vaig fer la meva particular ressenya del primer volum de Musculman. En aquell bloc també vaig parlar del segon volum, de fet. 

I bé, els anys han anat passant, m'han anat regalant la resta de toms i jo l'he llegit sencera, al meu ritme. Ha arribat el moment de parlar, doncs, d'aquesta obra del tàndem Yudetamago que a Catalunya vam conèixer gràcies a l'anime fa molts anys.


Abans de continuar repassarem els conceptes bàsics de l'obra, però: amb el títol original de Kinnikuman, aquest manga es va publicar al Japó entre 1979 i 1987 a la revista Shônen Jump i va donar lloc als 36 volums que a l'edició catalana per part de Glénat (l'única que hi ha a Occident) es van transformar en 18 volums de gruix doble. I se'n va fer una sèrie animada:


Va tenir 137 episodis entre 1983 i 1986 i els catalans (també els del País Valencià) el recordem amb afecte perquè va ser un dels primers animes que vam poder veure, i no em fa cap vergonya afirmar que eren els meus dibuixos preferits quan era petit, per sobre de Bola de Drac, fins al punt d'escriure sobre la sèrie al meu diari personal quan tenia vora 9 anys. 

I això és tot el que en podem llegir/veure en català, perquè les vendes no han acompanyat i Glénat (ara EDT) no té cap intenció de treure ni el volum 37 que va sortir el 2010, ni Kinnikuman Nisei (1998-2005, amb una adaptació animada que sí que s'ha pogut veure en català/valencià), ni Kinnikuman Nisei - All chôjin dai shingeki (2002-2007) ni l'actual Kinnikuman Nisei: Kyukyoku no chôjin tag hen (des de 2005), deixant de banda és clar les noves aventures dels personatges originals, que tot just aquesta setmana veuen sortir al Japó el volum 38 després de 15 anys.


Entrem a Musculman i el seu argument, que ja toca. Què és Musculman? Doncs un manga de lluita lliure amb atacs de fantasia i protagonitzat per personatges d'allò més estranys amb una dosi molt alta d'humor, sovint absurd, però també d'èpica, que és l'ingredient que més em va marcar quan en vaig veure la sèrie animada, que amb el pas dels anys recordava d'una manera difuminada. 

El seu protagonista és en Musculator (els noms per a la traducció del manga s'han agafat de la versió animada en català), un superheroi ridícul de pa sucat amb oli que ve del Planeta Múscul i a còpia de guanyar combats amb la seva força de voluntat es guanya també el respecte dels seus col·legues i va formant un grup d'amics cada cop més gran. 


És un punt de partida que s'ha vist i es veurà al manga un fotimer de vegades, com també el fet que molts rivals acaben formant part del bàndol dels justiciers, però en aquest cas, i malgrat el referent de Bola de Drac, a l'obra dels Yudetamago el recurs es fa servir fins a un punt exagerat. Un personatge cruel i mancat d'ètica pot esdevenir un dels millors amics del protagonista en molt poc temps. Maco, però exagerat.


Exagerades són també les tècniques que veiem a Musculman, que tant poden matar com no fer-ho, però si un dels personatges perd la vida no passa res, perquè les llàgrimes d'un dels seus companys o qualsevol altre deus ex machina (i en aquest manga hi abunden) el poden fer tornar a la vida com si res. 

Precisament aquest és el principal punt feble de l'obra: una cosa és que hi hagi fantasia i humor absurd i una altra de ben diferent és que passin coses inversemblants, que contradiguin les lleis que s'han establert anteriorment o que les normes dels combats es canviïn perquè sí i això, a sobre, ho decideixin els del bàndol dels dolents i ningú no hi posi remei. 


Per exemple, podem arribar a entendre que en Menja-tallarines i en Blockman Jr. esdevinguin millors amics després d'aquesta inoblidable escena en què el primer assassina cruelment el pare del segon? Doncs es veu que sí. I que consti que en Menja-tallarines és el meu personatge preferit i té una popularitat que li va permetre no només protagonitzar el seu propi manga, Tatakae!! Ramenman, de 12 volums entre 1982 i 1989, sinó també una sèrie de 35 episodis, una pel·lícula i un videojoc per a la NES el 1988. 


Però bé, que els dolents acabin al bàndol dels bons i ens els arribem a estimar no és quelcom que em tregui de polleguera, sinó més aviat els deus ex machina tramposos i les explicacions sense sentit. Per desgràcia és un problema que va augmentant amb el pas de les sagues, arcs argumentals força llargs que vénen després d'uns primers volums on les històries més aviat curtes són el més habitual.

A Musculman veurem el seu protagonista protegir maldestrament la Terra de l'atac de monstres, participar en Olimpíades de Superherois, anar-se'n de gira pels Estats Units, enfrontar-se als Set Superhomes de l'Apocalipsi (probablement la saga més recordada), lluitar per tornar la pau al Planeta Múscul contra els Sis Superhomes Diabòlics (més fluixeta), participar en un torneig per parelles (la meva saga preferida malgrat l'absurditat de la seva premissa) i lluitar pel seu dret al tron del Planeta Múscul en una última i excessiva trama on tots els defectes de la sèrie s'accentuen (l'excusa directament no té sentit) però que també té els seus bons moments.


És un manga on hi ha un innegable component èpic i moments tan dramàtics que poden arribar a amenaçar amb fer-nos caure alguna llagrimeta però que, si es passen de rosca, resulten ridículs. A Musculman hi ha un fotimer de personatges, majoritàriament suggerits pels propis fans, però per sobre de tot són personatges carismàtics i això és quelcom que s'ha de tenir en compte. 


I quan dic carismàtics hi incloc també els enemics, perquè n'hi ha d'inoblidables. En aquest punt podem dir que Musculman és impecable, i és un bon contrapès per als seus múltiples defectes, però si em demaneu que la recomani us diré que no ho puc fer

M'agrada? , la tornaré a llegir algun dia, i de fet tinc intenció de consumir, encara que sigui a través d'scanlations, les seves continuacions. Però no la puc recomanar al públic neòfit, i als nostàlgics de la sèrie de televisió els aviso que les sensacions i l'impacte que ens provocaven els dibuixos animats canvien amb la lectura d'un manga que és feixuc, amb molta lletra (fins al punt que la traducció i la retolació se'n ressenteixen amb uns lapsus massa freqüents) i que no es veu de la mateixa manera amb 30 anys que amb 9. 


Però al cap i a la fi és un manga molt important i recordat pels japonesos, i no és casualitat que el 1985 guanyés el prestigiós Premi Shôgakukan en la categoria de shônen (manga per a nens i adolescents) ni que hagi tingut llargmetratges, una pila de videojocs i tones de marxandatge. 

Sigui com sigui són inoblidables i queden a la memòria tant el seu protagonista com en Robin de les Estrelles, en Terryman, en Menja-tallarines, en Mitsú, en Warsman, en Búfal, en Geronimo, en Musculator el Gran, en Blockman Jr., els pares d'en Musculator o enemics com en Neptú, en Muntanya Forta, el Monstre del Mal o en Musculator Super Fènix. I, naturalment, les seves tècniques.



2 comentaris:

  1. Sí, és un manga amb bastantes incoherències i canvis de guió, i on no calen boles de drac per ressuscitar, però fins i tot això, forma part d'aquest entremat muscular, tenint un gran èxit al seu país natal.

    Per altra banda afegir, ja ho has anat dient també, és que la gran força que mou a tots el personatges és l'amistat i el sacrifici en vers als altres.

    I afegir que un dels grans autors actuals l'Eiichiro Oda, va crear un personatge per Musculman, el qual surt al seu tom 1, i que més tard el va introduir a One Piece, parlo del Pandaman

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és això, que objectivament no s'aguanta per enlloc, però té un encant innegable.

      Havia oblidat el tema del Pandaman, que sort que va recuperar per a One Piece (obra que no segueixo) perquè a Musculman hi té un paper tan petit que ni tan sols el recordo vagament. :P

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails