Personatges televisius que no m'agraden

És fàcil, jo mateix ho he fet alguna vegada, repassar personatges que ens agraden. Es pot fer en general o acotant la selecció i triant, per exemple, els secundaris preferits o els personatges femenins (de còmic o de sèries) que ens cauen millor, però també es pot fer el contrari: parlar de personatges que no ens agraden, que ens cauen malament, que ens fan rabieta, sigui pel motiu que sigui. I això és el que em disposo a fer avui, sense cap ordre, sinó tal com se'm van acudint.

Evidentment no parlaré de personatges que representa que són malvats o que estan dissenyats per a que no ens agradin, això seria massa obvi (i fins i tot seria més interessant parlar de dolents que sí que m'agraden), sinó d'altres que potser són estimats, però que a mi no m'acaben de fer el pes. Seria el cas, per exemple, d'en Tsubasa Ôzora, però a ell ja li vaig dedicar una entrada sencera. Aquí faré un repàs més breu d'uns quants personatges de sèries de televisió que estarien entre els que no m'agraden per un motiu o un altre.

Començarem per un de masculí, en Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory. Em fa l'efecte que és un personatge estimat, però a mi em carrega tant com al seu company de pis, en Leonard.

Se suposa que és un geni amb unes habilitats socials gairebé nul·les, incapaç d'entendre el sarcasme i encara menys dur-lo a terme, però sovint les seves actuacions contradiuen aquesta característica (ho considero un error de guió, perquè no és que amb el temps n'hagi après, sinó que ja ho feia a les primeres temporades de la sèrie). A més, per ser un paio tan aferrat a la realitat, trobo que li agraden massa els universos de ficció.

No m'agrada, doncs, com està construït el personatge, i a més tampoc no crec que en Jim Parsons l'interpreti d'una manera en absolut lloable (i tot i així l'han premiat): els seus moviments, la seva manera de parlar, els seus gestos... no deixen de ser un reflex de l'homosexualitat de l'actor, i ja hauríeu de saber que no sóc ni de bon tros enemic dels homosexuals, però en un intèrpret això no s'hauria de notar, sobretot quan dóna vida a un personatge de les característiques d'en Sheldon.

La Sansa Stark, de la saga literària Cançó de Gel i Foc, amb l'adaptació televisiva Game of Thrones té una versió "humana" i és per això que en tenim una fotografia.

El cas és que als llibres més o menys es veu quins personatges estan fets per a caure'ns bé, encara que sigui poc a poc, i quins no. El de la Sansa no sabria en quin sac ficar-lo, però a mi em cau malament. És massa refinada, ploramiques, covarda i bleda, res a veure amb la seva germana petita, l'Arya, i sincerament se me'n fot el que li passi. La seva versió televisiva la retrata perfectament i, per tant, no millora la imatge que en tinc.

Un que sí que tinc clar que la gent estima, i que molts consideren el millor de la seva sèrie, How I met your mother, és en Barney Stinson, un altre amic típicament pesat, que a mi em cansa ben ràpid i que em fa identificar encara més amb el protagonista.

És d'aquelles persones que mai no saben quan han de parar de fer el ruc, que volen arrossegar els altres a fer les activitats que ell considera interessants i/o adequades sense tenir en compte com tinguin organitzat el dia les seves "víctimes" i, per molt que ho faci tot amb bona intenció, no suportaria tenir un amic com ell.

Quan vaig fer l'entrada de Friends ja vaig dir que els 3 nois m'agradaven, que no em podia quedar només amb un d'ells, mentre que amb les noies tenia clar que la meva preferida era la Phoebe. Doncs bé, m'ha costat una mica més decidir quina de les noies em cau pitjor, però guanyaria la Rachel Green.

Ja vaig dir en aquella entrada que sí que evolucionava una mica, el personatge, però que continuava caient-me malament, i és que es tracta d'una noia malcriada, egoista i amb un alt concepte de si mateixa. Evidentment té moments bons, però en general trobo que té una personalitat molt poc atractiva.

Molt semblant és el cas de la Gabrielle "Gaby" Solís de Desperate Housewives, que si llegiu l'entrada veureu com dic clarament que és el que em cau pitjor dels personatges femenins.

Ella també és egoista, capriciosa i, a sobre, manipuladora en el pitjor dels sentits: sempre per al seu propi benefici. N'hi ha que fan les coses perquè el fi justifica els mitjans, però en el seu cas tot se centra en ella, i això és quelcom que no puc suportar.

Més que caure'm malament, el que em passa amb l'Schmidt de New Girl és més o menys el mateix que amb els altres personatges masculins que hem vist més amunt: em cansa. El trobo pesat, i tampoc no el voldria a la meva colla d'amics.

Alhora és un metrosexual amb un alt concepte de si mateix i està obsessionat amb el vestuari, la decoració i tota mena de coses que a mi m'importen tres pebrots.

Grey's Anatomy és una sèrie bastant coral, i una fàbrica de personatges ben definits i caracteritzats, però en teoria la seva protagonista és la Meredith Grey, que no m'ha acabat d'agradar mai, ni el primer dia ni ara que estic acabant de veure la desena temporada de la sèrie.

Mentre altres personatges han destacat per algun motiu i s'han fet estimar, trobo que la que dóna nom a la sèrie és molt plana, no té res d'especial i, el que és pitjor, ella considera que sí. No sé si és un problema de guió, si sóc l'únic que ho percep així o senzillament els han sortit millor tots els altres personatges. 

Per fi arribem, però, a un personatge que odio de debò. La protagonista (almenys així era al principi) de The L Word, la Jenny Schecter, és una paia estranya, sonada, narcisista, egoista i amb un punt malèvol que vull pensar que els guionistes van fer així expressament, perquè si pretenien que trobéssim per on agafar-la es van equivocar de mig a mig.

El més normal en qualsevol obra de ficció és que el protagonista conegui altres personatges i s'integri en una colla preexistent o sigui el detonant de la creació d'una de nova. Però ella no, ella sembra la discòrdia amb la seva actitud i les seves accions i no és difícil odiar-la encara que sigui una mica. Ho trobeu normal? Doncs això és el que fa, i a mi m'és igual que em diguin que és una noia que busca el seu lloc al món, que té els seus traumes, etc. Collonades.

És odiosa, i pel que sembla és un sentiment majoritari entre la crítica i el públic, però tot i que abans he dit que no parlaria de personatges dissenyats per a ser odiats, en aquesta cas faig una excepció perquè no està clar que la creessin amb aquesta idea al cap i perquè, en ser la protagonista, val la pena destacar-la.


En qualsevol sèrie hi ha personatges que m'agraden més i menys, però si hagués de dir tots els que no m'han caigut especialment bé no acabaríem mai, de manera que he fet una selecció dels més destacats, que si m'han vingut al cap deu ser per alguna cosa. Quins són els vostres? N'hi ha cap dels que he dit que vulgueu defensar?


 

En Xaos, el gran oblidat

Sovint es diu que en Iamxa és el personatge menys aprofitat, o més desaprofitat, que és el mateix, de Bola de Drac. Sens dubte és l'ase dels cops, i no diré pas el contrari, però un altre que el segueix de ben a prop en aquest sentit és en Xaos, el company (inseparable?) d'en Ten Xin Han, al qual avui dedico un homenatge.

En Xaos, en japonès Chaozu, rep el nom dels jiao zi, un menjar xinès, igual que en Ten Xin Han, i és que com ja deveu saber a Bola de Drac els noms de gairebé tots els personatges tenen un significat que a més està relacionat amb el significat dels noms dels personatges del seu entorn immediat. Per si sou més de gastronomia japonesa, els jiao zi són els gyôza de tota la vida.

Doncs bé, a l'obra més coneguda d'Akira Toriyama no hi ha dos personatges amb uns lligams tan forts com els d'en Xaos i en Ten Xin Han, que no acaba de quedar clar si és una figura amistosa, fraternal o fins i tot paterna. El que està clar és que s'estimen molt i que cap dels dos no vol continuar vivint si l'altre perd la vida.

Tots dos els vam conèixer a la saga del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, si bé és cert que a l'anime havien aparegut abans, en un d'aquells capítols de farciment que es fan quan una sèrie de televisió està atrapant el material original del manga. Allà eren uns estafadors que deixaven anar un senglar gegant pels pobles i després cobraven per "aturar-lo". Un error, segons el meu parer, perquè era en Goku qui els aturava, i representa que no els coneix fins més endavant. A l'anime, però, fan petits canvis a les primeres escenes del torneig que "legitimen" aquella primera robada exclusiva de la versió animada.

Oficialment, però, va ser durant el torneig que els vam conèixer. Llavors eren "dolents", deixebles d'en Tsuru Sennin, el gran rival del Follet Tortuga de tota la vida, un home sense escrúpols que obligava en Xaos a fer servir els seus poders psíquics per a intervenir en coses com els emparellaments de la fase final del campionat o, encara pitjor, el bon desenvolupament dels combats, naturalment fent la guitza als rivals d'en Ten Xin Han si s'esqueia.

Pel que fa a les seves aptituds per al combat, a l'enfrontament contra en Krilín va quedar clar que tenia unes tècniques força curioses, com aquesta que li permetia girar sobre si mateix, però també li va ser molt útil la capacitat de volar (va ser probablement el primer personatge no alat en fer ús d'aquesta possibilitat).

I no oblidem el dodon-pa, el temible raig d'energia que havíem conegut en veure'l llançat per en Tao Pai Pai (germà del mestre d'en Xaos i en Ten Xin Han) uns quants episodis abans. Però res de tot això, ni la seva cara pràcticament impassible, no va evitar que perdés el combat en mostrar una de les seves grans debilitats: el càlcul mental més bàsic i, acompanyant-lo, l'astúcia que sí que va demostrar tenir en Krilín, que el va fer fora del ring mentre ell comptava amb els dits. Tot i així va ser el millor combat d'en Xaos, que a la 23a edició del Gran Torneig de les Arts Marcials, la darrera on va participar, no va superar ni la fase preliminar.

La manera de comportar-se i moure's, així com el seu aspecte (la pell blanca i les galtes vermelles), s'inspiren en els vampirs xinesos també coneguts com a Jiang shi, però el primer que pensem quan el veiem és que som davant d'una mena de pallasso. L'uniforme que representa que és el de l'escola del seu mestre també s'assembla al dels Jiang shi, per a acabar-ho d'adobar.

El que no se sap és per què sota la boina només hi té un pèl allargat i de consistència, pel que sembla, púbica. Tampoc no envelleix el més mínim. Però és Bola de Drac, un món on trobem gent amb 3 ulls, animals antropomorfs i un rei del món que és un gos.

A banda de la història oficial, en Xaos va tenir força protagonisme al llargmetratge Aventura Mística (1988), la tercera pel·lícula de Bola de Drac. En aquell producte no canònic feia de rei de l'imperi de Mifan i buscava la seva dona, la Ran Ran, amb l'ajuda dels seus subordinats Ten Xin Han i Tsuru Sennin, que en realitat planegen matar-lo i fer-se amb el poder.

No és en aquestes circumstàncies que el veurem morir, però. Just després del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, quan en Ten Xin Han i ell abandonen el seu malvat mestre i passen a formar part de la colla d'en Goku, es troben amb un temible enemic com és en Cor Petit, que a la seva llista de personatges assassinats directa o indirectament, on hi ha en Krilín i el Follet Tortuga, suma en Xaos, que mor per cagadubtes a l'hora de demanar al drac Xèron que acabi amb l'enemic.

Al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, ja ressuscitat, havent entrenat amb el Follet Karín al costat del seu antic rival Krilín (que creix més que ell en aquests anys), en Iamxa i el seu estimat Ten Xin Han, aquesta vegada no arriba a la fase final perquè el vencen als combats preliminars, i ho fa en un gran cop d'efecte un Tao Pai Pai transformat en ciborg.

La segona vegada que va morir és la més recordada, atès que és un dels moments mítics i dramàtics de Bola de Drac: a la saga dels guerrers de l'espai, on estrenava la samarreta de tirants, a partir de llavors habitual, es feia esclatar a si mateix amb l'objectiu d'endur-se en Nappa amb ell a la tomba, però no aconseguia ni tan sols trencar-li l'armadura.

Malgrat les seves bones intencions, les possibilitats d'en Xaos eren limitades des del mateix moment que va debutar a l'obra, i no és estrany que després de dues morts inútils en Ten Xin Han decidís, en les seves ocasionals aparicions providencials al llarg de les diferents sagues, fer-ho sense la companyia del seu millor amic (per això posava un interrogant a l'adjectiu "inseparable" del principi), que a partir de llavors pràcticament no veuríem mai, a diferència d'un Iamxa conscient del poc que podia aportar però igualment interessat en ser testimoni dels combats.

Tanmateix, i ja ho vaig comentar en un dels articles sobre errors de guió que deia al principi, el vam arribar a veure entrenant amb Déu i fins i tot amb en Kaito, però en realitat no hi va aprendre res, ni l'atac d'en Kaito ni la bola d'energia, tot i que juntament amb en Ten Xin Han va ser el personatge que va passar més temps amb el rei de la galàxia Nord, si no comptem la segona estada que hi va fer, durant diversos anys, en Goku.

A l'anime aquesta situació es va aprofitar per a mostrar escenes d'entrenament inèdites al manga i enfrontar-lo, al costat d'en Ten Xin Han, en Iamxa i en Cor Petit, als 4 membres morts de les Forces Especials d'en Frízer, però va ser un farciment que li va donar un protagonisme (hi va guanyar en Gurdo, en Força Animal) que al manga no sortia.

És precisament en aquests fillers de l'anime quan podem veure de vegades en Xaos en situacions que al manga no es descriuen, com ara cuinant a cal Follet Tortuga o ajudant a reunir les boles de drac durant la saga d'en Cor Petit. 

En general, però, el veiem en comptades vinyetes quan tant ell com en Ten Xin Han, aïllats del món i entrenant-se sense parar (i sense que a en Xaos li serveixi de res), noten una gran energia, o quan fan la seva aportació a la gran bola d'energia amb què en Goku derrota en Bu a l'última saga del manga.

S'ha dit (jo mateix ho he fet en més d'una ocasió) que en Krilín era el personatge que havia mort més vegades a Bola de Drac (3 en total), però no és cert. En realitat empata amb en Xaos, que a banda de les dues vegades esmentades va perdre la vida també quan en Bu, en la seva forma original, cap al final de la història, destruïa la Terra i amb ella tots els personatges que fins llavors tenien el comptador a zero (com en Son Gohan), i evidentment sumant una mort als que ja en tenien una, o dues com en Xaos.

El seu impacte a Bola de Drac va ser realment petit, i si en Iamxa era el que gairebé sempre perdia, i molts cops fent el ridícul, en Xaos era el que no guanyava mai (llevat dels combats preliminars del Gran Torneig de les Arts Marcials). Fa anys se li va fer un petit homenatge a Naruto, però jo li'n volia fer un de més extens dedicant-li una entrada, perquè és un personatge misteriós, tranquil, taciturn i entranyable, sovint oblidat fins al punt que de vegades esmenten un grup de personatges del qual forma part i el seu nom no apareix. Sense anar més lluny, en Goku i ell mai no intercanvien ni una paraula. I és injust.

"Matches" Malone, l'alter alter ego d'en Bruce Wayne

Permeteu-me trencar una mica aquest reguitzell de ressenyes de còmics —de fet no acostumo a fer-ne més de 3 de seguides— però sense deixar de parlar de còmics, perquè avui repassarem una figura íntimament relacionada amb en Bruce Wayne, només que no es tracta d'en Batman.

Ja ho he dit bé al títol, no és que m'hagi equivocat: és l'alter alter ego d'en Bruce Wayne, és a dir "el seu altre altre jo", perquè l'orfe multimilionari més famós de la història del còmic no només es disfressa de Batman per tal de combatre el mal a través de la força física i la por que provoca, sinó que també ha d'adoptar una identitat per a acostar-se als personatges de pa sucat amb oli dels baixos fons i extreure'n informació, tot infiltrant-s'hi com si fos un d'ells.

Creat pel mític Denny O'Neil el 1972, amb debut al número 242 de Batman, en "Matches" Malone (anomenat així pel llumí que sempre duu a sobre, a la boca, i encén amb celeritat) era originalment un personatge per se, un delinqüent que es dedicava a provocar incendis i estafar asseguradores, però tot i això, i pertànyer al crim organitzat de Gotham, sovint duia a terme accions que salvaven vides o evitaven crims més greus. 

És per això que en Batman, tot i que el tenia vigilat, no l'entregava mai a la policia, però un dia es va produir un enfrontament directe entre aquests dos personatges i un tret d'en Malone va rebotar a la capa del Cavaller Fosc amb tan mala sort que li va anar a parar al cor, provocant-li d'aquesta manera la mort. 

El respecte que tenia per ell malgrat els seus delictes va fer que en Bruce Wayne adoptés la identitat d'en "Matches" Malone per tal de dur a terme les tasques que he dit més amunt. Posats a infilitrar-se entre els delinqüents normals de Gotham (els superdolents són figues d'un altre paner), la millor manera de fer-ho és amb una camisa de ratlles, un trajo, unes ulleres fosques, un accent fingit i un bigoti postís, i evidentment jugant amb un misto o un encenedor encara que el personatge no fumi. A més, així ret un homenatge a un respectat rival.

Amb el terrabastall de Crisis on Infinite Earths, el 1986, tot l'Univers DC va recomençar i es van descartar moltes coses. En el cas concret d'en "Matches" Malone el final és més o menys el mateix, però la seva història i la seva mort van ser enormement alterades: en Batman en va trobar el cos i va adoptar la seva identitat, però anys després va conèixer l'autèntic "Matches" Malone, atès que el mort que havia trobat era el seu germà. Malgrat tot l'autèntic "Matches" també mor (les sospites de col·laborar amb en Batman, tot i que errònies, eren cada cop més grans i l'Scarface en va tenir prou) i en Bruce Wayne, que havia estat —i continuaria— utilitzant la seva identitat, com a mínim el va arribar a conèixer. 

La funció d'aquest alter ego, basat com hem dit en un personatge no inventat, és ben clara i útil i al llarg dels anys en Batman l'ha emprat ocasionalment, des de la saga on es va explicar la seva situació, entre els números 588 i 590 de Batman (2001), fins a War Games, que d'octubre de 2004 a gener de 2005 va afectar totes les col·leccions del Cavaller Fosc i els seus aliats: aquella vegada la Stephanie Brown, acabada d'acomiadar del seu paper de quarta Robin, descobria i posava en marxa un pla secret del seu exmentor per tal d'eliminar el crim organitzat de la ciutat que requeria la presència d'en "Matches", però com que en Batman no estava al corrent dels seus actes en Malone no es va presentar, tot se'n va anar en orris i va provocar una espectacular i tràgica guerra de bandes.

El 2012 en "Matches" Malone va reaparèixer a The New 52 (el més nou reset de l'Univers DC), concretament a Batman Incorporated: Demon Star, que és el que em va fer pensar en redactar aquesta entrada, i és que el seu guionista, en Grant Morrison, ha demostrat repetidament que li agrada recuperar elements del passat d'en Batman i fer-los servir tot otorgant-los oficialitat i lluitant perquè no siguin oblidats.

  

Al llarg de la seva història en Batman —o en Bruce Wayne, com vulgueu— ha emprat la seva habilitat per a disfressar-se (una de les moltes que té) en nombroses ocasions i donant vida a diversos personatges, però el més destacat de tots és aquest "Matches" Malone que fins i tot ha aparegut en algunes versions animades de les aventures del Cavaller Fosc. 

És per això que li volia dedicar una entrada, perquè malgrat que no ha sortit en gaires còmics és un personatge força interessant i la història que té al darrere no ho és menys. Al cap i a la fi aconseguir el respecte d'en Batman no és gens fàcil, encara que de retruc et costi la vida.

Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

La curiosa història de la Wendy, en Marvin i en Wonderdog

Sembla mentida el que es pot arribar a aprendre d'una samarreta. Bé, per tal de ser exactes hauríem de dir "de la curiositat que pot despertar una samarreta". Us ho explico, perquè segurament no m'enteneu gaire. 

Aquesta peça de roba la venen actualment a la cadena Inside, que no té gaires delegacions a Barcelona ciutat, tot s'ha de dir. El cas és que me la vaig comprar tres dies abans de les rebaixes d'estiu i en comprovar que havia baixat de preu vaig decidir canviar-la pel mètode de retornar-la i comprar-ne una altra, que havia de ser la mateixa però al nou preu. 

Per un error humà la samarreta que em vaig endur (i no ho vaig veure fins que ja era a casa) va ser aquesta, que el dia que vaig comprar la primera vaig descartar. Per què?

Doncs per aquests tres personatges que no pertanyen (o no pertanyien) a l'Univers DC. S'ha de dir, però, que el disseny de la samarreta en si era millor que el de la primera, encara que aquella tingués una plantilla més espectacular i farcida de personatges que m'estimo. 

I un cop la tenia vaig decidir quedar-me amb aquesta, perquè vaig investigar qui era aquest trio format per una noia, un noi i un gos, i els vaig agafar afecte. Mireu el següent vídeo:

Resulta que aquests personatges que semblaven tant d'Scooby Doo eren en realitat de la Hanna-Barbera, productora amb què DC Comics es va associar abans de ser propietat de la Warner Bros. L'associació va donar com a fruit diversos productes que barrejaven elements d'una companyia i l'altra, entre els quals la sèrie Super Amics (Super Friends en anglès), que va durar 109 episodis entre 1973 i 1986 i que posava els superherois més coneguts de la DC en aventures d'un to molt més infantil i naïf, acompanyats de personatges que no eren dels còmics, com és el cas de la Wendy Harris, en Marvin White i en Wonderdog. 

Aquí els tenim duent a terme el seu paper, que era el d'ajudants dels superherois, detectius com a màxim, però sense superpoders que els col·loquessin en la mateixa categoria que els personatges més coneguts. En altres paraules, tots tres estaven ficats amb calçador en aquella sèrie, i és que abans s'estilava aquest tipus de personatge que feia que els joves telespectadors (o lectors) s'hi indentifiquessin i poguessin somiar amb compartir aventures amb els superherois. 

Super Friends tindria diverses encarnacions i títols al llarg dels anys, i principalment els seus episodis es van emetre entre 1977 i 1986, però els personatges que avui ens ocupen van aparèixer en una primera sèrie de 16 episodis que es va emetre de 1973 a 1974. 

El trio no va tornar a aparèixer en cap de les posteriors temporades de la sèrie, però sí que va protagonitzar un còmic que es va publicar entre 1976 i 1981, la portada del primer número del qual és la base de la meva samarreta. 

Tot plegat era fruit d'unes dècades dolentes que van començar amb la caça de bruixes que als anys 50 va introduir, per culpa de l'infame Fredric Wertham i el seu atac al Novè Art amb el seu llibre Seduction of the innocent de 1954, la censura i posteriorment l'autocensura dels còmics nord-americans. La raó per la qual, per exemple, no sentirem dir a en Batman un "fuck" ni veurem els mugrons de la Wonder Woman per més justificat que estigui. 

Però encara que aquella època de candidesa, aventures marcades per la ciència-ficció barata i el poc realisme s'observi ara amb menyspreu, diversos autors han volgut recuperar personatges d'aquells anys i donar-los un nou origen adaptat als nous temps. En Marvin, la Wendy i en Wonderdog no en van ser pas cap excepció. 

Els vèiem a la portada del número 62 del volum 3 de Teen Titans, de 2008, que era la primera aparició del nou Wonderdog, però els humans tornaven al número 34, de 2006. Aquest cop eren germans i s'encarregaven de tenir cura de la torre dels Titans i altres tasques d'assistència als joves superherois gràcies a la seva intel·ligència, un paper que ben mirat tampoc no és tan diferent del que feien per a la Lliga de la Justícia dècades abans. 

Ara no és el moment de fer gaires spoilers d'aquests dos personatges que no arriben a la categoria de secundaris, però sí que vull destacar que últimament (o almenys abans del rellançament de DC Comics de la tardor de 2011) la Wendy s'havia convertit en col·laboradora de l'Oracle, amb el nom de Proxy, com es pot veure a Batgirl: Rising i en general a l'etapa de l'Stephanie Brown com a Batgirl. 

Això passava després d'afegir uns quants elements dramàtics i tràgics a la seva història i la del seu germà, que resulta que són fills d'en Calculator, un dels dolents més intel·ligents de l'Univers DC. I en tota aquesta tragèdia que esmento i no explico per tal de no fer spoilers hi juga un paper molt important en Wonderdog, però no puc dir res més.

És per tot això que vaig decidir quedar-me la samarreta, perquè em recorda la curiosa història de tres personatges que dècades després del seu pas efímer per la televisió i el còmic han tornat amb papers petits, però més interessants i estables.

Personatges LGBT als còmics

Avui és el dia de l'Orgull LGBT (Lesbià, Gai, Bisexual i Transsexual), i donada la naturalesa d'aquest bloc podria fer una entrada sobre els personatges d'aquest col·lectiu que apareixen en sèries i/o pel·lícules (per als videojocs, aquí), però m'estimo més fer-ho sobre còmics. De fet, no seria la primera vegada que en parlo, perquè ho vaig fer per comentar una escena de Gotham Central (on l'entrada de la Starfire esvalotava el galliner de la comissaria, amb la Renée Montoya i la Capitana Maggie Sawyer incloses) i també per desmentir la gastadíssima conya de la relació entre en Batman i en Robin.

Ja sabeu que sóc més de DC que de Marvel, i hi ha exemples de personatges homosexuals a totes dues editorials, però em centraré més en la que prefereixo. Parlo concretament dels personatges de l'esmentada Renée Montoya i la Kate Kane, ara The Question i Batwoman respectivament en les seves identitats superheroiques. 

El cas de la Renée el coneixem d'abans, perquè es va destapar a Gotham Central en una premiada línia argumental escrita per en Greg Rucka, el mateix guionista que després faria sortir de l'armari la Batwoman. Bé, en realitat aquesta és lesbiana des que el personatge es va recuperar per a l'Univers DC, mentre que la Renée es va estar uns quants anys dins l'armari. Totes dues havien tingut una relació en el passat i la tornen a tenir breument a la molt recomanable 52. M'agrada, aquesta relació, perquè tots dos personatges em cauen molt bé, i perquè és presentada amb realisme, tacte i sense morbositat innecessària.

Altres personatges els vaig descobrir en aquesta web que recopila la presència del col·lectiu LGBT als còmics. Tenim per exemple les amazones de Wonder Woman, que han viscut sempre en un ambient únicament femení. O aquest exemple que m'agrada especialment:

En Terry Berg, amic d'en Kyle Rayner de l'època en què aquest era l'únic Green Lantern, a l'etapa escrita per en Judd Winick, especialista en tocar de manera realista i respectuosa temes que habitualment no es toquen als còmics, com el VIH o l'homosexualitat, per la qual ha rebut alguns premis de la GLAAD. En aquest cas, en Terry està penjat d'en Kyle, que quan se n'assabenta hi reacciona d'una manera exemplar, fent conya com podem veure a la imatge, on en Terry li diu que el seu cul no és gran cosa i en Kyle li diu que se sent ferit i que, al contrari, té un darrere magnífic. A més, l'ajuda a acceptar la seva situació convencent-lo que no hi ha res de dolent. Per desgràcia, no tothom ho veu de la mateixa manera i el personatge serà, al cap d'un temps, víctima d'una brutal pallissa homòfoba.

Per part de Marvel tenim la Black Cat, enemiga-amant d'en Peter Parker (Spider-man), que representa que és bisexual, o en Colossus, un clàssic dels X-Men que en la seva versió Ultimate és gai, mentre que a la de sempre ha tingut diverses relacions amb noies, entre les quals la més coneguda la que va tenir amb la Kitty Pride, complicada per la diferència d'edat que hi havia entre ells. Tot i així, a la versió Ultimate la seva orientació no és ben rebuda pel seu amic Nightcrawler (a la imatge, on ho descobreix quan en Colossus li diu que anirà a un ball amb el personatge Northstar, també gai i pel que sembla el primer que va sortir de l'armari als còmics de superherois, als anys 80, però només de manera insinuada perquè llavors la censura no ho permetia) i els altres li acostumen a fer conyes.

Una altra parella gai de Marvel la tenim amb en Hulkling i en Wiccan, dels Young Avengers, que queda més que evident al diàleg que tenen a la imatge. De fet, llegeixo a la Wikipedia que en Wiccan, abans de dir-se així, es deia Asgardian, però la Hawkeye li va suggerir que se'l canviés per tal d'evitar brometes i sobrenoms que no diré aquí però que podeu deduir. També llegeixo que als còmics hi va haver problemes amb la premsa quan es va saber, però crec que els va anar millor que no pas al Colossus.

Tornem a l'univers DC perquè el personatge de la Holly Robinson, que després va substituir la Selina Kyle temporalment com a Catwoman quan aquesta va ser mare, té una relació amb una dona.

Per la seva banda, el protagonista de Hellblazer, en John Constantine, ha tingut diverses relacions amb homes i es declara bisexual. També ho és la Mística de Marvel. I fem el salt novament a DC, perquè el personatge de l'Obsidian, fill de l'Alan Scott, el primer Green Lantern, també és gai, tot i que va trigar a acceptar-ho. I va tenir (no sé si encara la té) una relació duradora amb en Damon Matthews, fiscal federal.

Altre cop a Marvel, a la realitat alternativa Exiles la Mary Jane és l'Spider-woman i té una relació amb la Sunfire. Hi ha molts més exemples, tant a Marvel com a DC, passant també per altres editorials més independents o segells com Vertigo, on per exemple hi ha The Sandman, amb uns quants personatges homosexuals, però no acabaríem mai i volia destacar els més coneguts i/o rellevants.

Pel que fa al manga, també hi ha personatges LGBT, però generalment es poden dividir entre els gais ridiculitzats o tractats de manera humorística i exagerada (el General Blue de Bola de Drac), sovint transvestits (la Nuriko de Fushigi Yûgi), i els gais estilitzats i andrògins que són caracteritzats d'una manera més seriosa i respectuosa però que tot i així són poc realistes i estan enfocats a atraure un públic bàsicament femení. Seria el cas d'en Subaru i en Seishirô de Tokyo Babylon i X, confirmats, o d'altres de fortament insinuats com en Tôya i en Yukito de Sakura, la caçadora de cartes, on també s'insinua que la Tomoyo és lesbiana perquè està aparentment enamorada de la Sakura.

Pel que fa a les lesbianes, tampoc no en trobem massa casos, però un que sí que és conegut és el de les Sailors Neptú i Urà, parella oficial a Sailor Moon. Tot i així, estan una mica estereotipades i la Sailor Urà, quan no duu l'uniforme, va vestida com un noi.

Parlo de personatges LGBT que apareixen al manga general, però també hi ha el manga de gènere homosexual amb totes les seves variants, tan diverses com passa amb la resta de gèneres del còmic japonès, entre les quals les més conegudes són el yaoi (relacions entre nois) i el yuri (relacions entre noies). I aquestes que són més conegudes són precisament les que mostren relacions idealitzades on tot va bé i, a més, molts personatges no accepten la seva homosexualitat i consideren les seves experiències com a "relliscades". També hi ha manga obertament gai i més realista, fet per i per a gais, per exemple, el que es coneix com a bara, però ja estem parlant d'un gènere molt específic.

En general, doncs, podem dir que la presència del col·lectiu LGBT als còmics ha anat creixent durant les últimes dècades, que sobretot als còmics de superherois cada cop es mostren més obertament i amb més realisme (els problemes que tenen per ser el que són no deixen de ser un reflex de la realitat), i que contribueixen a caracteritzar els personatges en les seves vides privades, cosa que no influeix en les seves tasques com a superherois. Encara queda camí per recórrer, sobretot al manga, però a mi em sembla que no pinta gens malament.