Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

Lectures: Tokyo Babylon

He explicat més d'un cop que tinc moltes coses per llegir, però potser no havia dit mai que n'hi ha que he començat a llegir diverses vegades i que encara no he gaudit al 100%. Bé, potser només m'ha passat amb una col·lecció, i aquesta és Tokyo Babylon, un clàssic de les CLAMP que fins i tot tenint-lo sencer en la seva edició en 7 volums de Planeta DeAgostini, ara superada (pel que em diuen només pel sentit de lectura oriental) per la de Norma, no acabava de llegir mai... fins ara.

Publicada originalment al Japó entre 1990 i 1993 (sí, se solapa amb X, que va començar el 1992) a la revista Wings i considerada un shôjo, Tokyo Babylon és segurament un dels millors títols del quartet (llavors eren més membres, però) que coneixem com a CLAMP, autores entre moltes altres coses de Sakura la caçadora de cartes, Chobits o l'actual Gate 7. 

Es va recopilar en un total de 7 volums més prims del que és habitual i en els quals es basa l'edició que tinc i he llegit, per desgràcia encara de l'època del sentit de lectura occidental, que per cert era una reedició, per fi fins al final, del material que Planeta havia publicat parcialment en l'equivocadíssim format grapa de 40 pàgines uns anys abans.

Pel que fa a l'argument de l'obra, ens trobem amb només tres personatges principals, que repassarem ràpidament: el primer és en Subaru Sumeragi, un noi de 16 anys que resulta que és el 13è líder del Clan Sumeragi, una família dedicada des de fa generacions a l'ocultisme. 

En Subaru es dedica a l'exorcisme i sovint li encarreguen que es desfaci d'esperits de tota mena que provoquen angoixa en les persones d'aquest món, i és molt bo en la feina que fa, però és un noi tímid i extremadament sensible al qual afecten totes i cadascuna de les experiències que viu quan s'enfronta a un nou cas.

La Hokuto Sumeragi és la seva germana bessona (per tant té la mateixa edat que ell) i va rebre una formació bàsica pel que fa a l'onmyôji, però no s'hi dedica i no té, ni de lluny, els poders del seu germà. Al contrari que ell és cridanera, extrovertida i impulsiva, i hàbil a la cuina. 

Ella és qui va introduir a la vida d'en Subaru el següent personatge, amb la intenció que son germà s'obrís i fos feliç, perquè està convençuda que tots dos han d'acabar formant parella.

Es tracta del veterinari Seishirô Sakurazuka, un home més gran que passa molt de temps amb els germans Sumeragi i que també prové d'una família de mestres de l'onmyôji, els Sakurazukamori, coneguts pels seus assassinats.

Ell fuig d'aquesta imatge i sempre el trobem ajudant els altres dos personatges, a més de tirar-li la canya a en Subaru contínuament, cosa que escandalitza el pobre nano, que en el fons sent el mateix. L'actitud d'en Seishirô és misteriosa i poc a poc anirem descobrint secrets del seu present i el seu passat.

Mentre la història avança veiem històries autoconclusives de gran càrrega dramàtica en què en Subaru resol problemes causats per esperits que tenen temes per tancar al món dels vius, una mica com a la sèrie de televisió Ghost Whisperer, salvant les distàncies temporals i de format, però amb la diferència que el protagonista d'aquest manga té poders que l'ajuden a fer que aquests éssers venjatius escampin la boira. 

Són éssers que faran molt de mal, però que també estan profundament ferits per la manera com van deixar aquest món, i a mida que anem coneixent les seves històries ens adonem de la seriositat d'aquesta obra, que a més llança un missatge d'allò més crític contra la decadència de la societat. És un dels punts forts de Tokyo Babylon, que només amb la descripció dels personatges podria haver semblat un xic poca-solta, però us recomano que us tragueu aquesta idea del cap.

Cap al final de l'obra s'acaba el format de relats autoconclusius, la trama avança ràpidament i la història dels personatges assoleix el clímax, que evidentment no puc ni insinuar. Només diré que m'ha deixat una gran sensació, aquest manga. No n'esperava tant, sincerament, i per tant us el recomano. La traducció no és especialment bona i, pel que m'han dit, l'edició de Norma, d'uns quants anys després, tampoc no l'ha millorat, però val la pena.

Això sí, Tokyo Babylon, que per cert té una OVA de dos episodis llançats entre 1992 i 1994 i una pel·lícula d'imatge real de 1993, té dos grans problemes: en primer lloc el seu final autèntic és a X, un còmic magnífic però que està en pausa des de 2002, teòricament a 3 volums d'acabar. En segon lloc, i molt relacionat amb això, si heu llegit X abans que Tokyo Babylon us haureu menjat un spoiler monumental sobre el final d'aquesta obra. Per tant, llegiu primer Tokyo Babylon, que ja tindreu temps de llegir X.