Especial: Portades de capítols de Bola de Drac

Quan no tinc llest algun tema sobre el que vull parlar, en comptes de callar i deixar-vos una mica en pau m'entesto en publicar una entrada per no trencar la meva periodicitat habitual, més o menys setmanal, i Bola de Drac ha estat, és i continuarà sent una font d'idees per a aquesta mena d'entrades.

 

Avui, però, en comptes de fer la meva típica llisteta de 5 elements d'algun tema relacionat amb la llegendària obra, em proposo compartir amb vosaltres un seguit d'imatges, per ordre cronològic, que són portades de capítols del manga, és a dir aquelles il·lustracions que al principi més, i més endavant no tant, constituïen la primera pàgina de l'entrega setmanal de Bola de Drac en la seva publicació original en revista al Japó, i que aquí ens van anar arribant dins dels volums recopilatoris. 

 

 

Comencem amb la del capítol 33 del manga, una il·lustració preciosa i en color en què veiem el Follet Tortuga i un Goku fent el mico en una palmera de l'illa Papaia, amb un estil artístic plenament d'il·lustració feta expressament per a l'ocasió i que no reprodueix cap escena concreta del còmic.

Anem a la del capítol 126, i altre cop al mateix escenari, que ens mostrava en Goku i en Krilín lluitant a l'aire durant el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, un dels meus moments i combats preferits, com he dit ja prou vegades. 

M'encanta l'angle vist des de dalt, però amb els personatges col·locats d'una manera que permet veure'ls les cares a tots dos, i aquest tros de l'illa Papaia que es veu més enllà del recinte de la competició. Sens dubte, una mena de fotografia d'un moment emblemàtic de la sèrie, quan els dos millors amics es van trobar que s'haurien d'enfrontar a les semifinals i un d'ells perdria tot seguit l'oportunitat d'alçar-se amb el títol de campió del món.

A la del capítol 145 tenim un tipus de composició que apareixia amb certa freqüència, i que resumia una mica els esdeveniments que ens havíem de trobar. A la saga d'en Satanàs Cor Petit hi van passar moltes coses, i la tornarem a veure en aquesta entrada, però aquesta m'agrada especialment perquè reflecteix el moment de glòria que va tenir un Mutenrôshi que, per una vegada, no va fer el paper de bufó i va presentar batalla contra l'enemic, tot posant-se seriós i executant una tècnica espectacular.

Ja us he dit que hi tornaríem, i ho fem amb aquesta portada del capítol 160, digna de les mítiques fotocòpies de Bola de Drac, que segurament va existir. Hi veiem en Goku molt emprenyat, decidit a acabar amb l'enemic d'una vegada per totes.

Per a mi il·lustra perfectament el moment crític i, sobretot, el canvi de to que va fer l'obra a partir d'aquesta saga, marcada al seu inici per la mort d'en Krilín i després la d'alguns personatges més, i un enemic que era malvat de debò.

 

Després d'allò, ja al capítol 167, arribaria el tercer torneig que vam veure a la sèrie, quart si comptem el de la Baba la Vident, que va ser el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

 

Allà s'hi van tornar a trobar els lluitadors protagonistes de la sèrie, ja més grans, alguns havent fet una estirada més notable que altres. Una composició senzilla, però entranyable, amb tots ells mirant "a càmera". M'agrada molt.

 

 

Ja a la part que a la versió animada formava part de Bola de Drac Z, però que és el capítol 220 del manga, tenim altre cop la composició-resum que deia més amunt, i que mostra un personatge més destacat, en aquest cas un Goku que té pressa per ajudar els seus amics, que veiem amb posat de patir, a vèncer els guerrers de l'espai, a la imatge amb somriures malvats i de suficiència.

Una altra portada, la del capítol 233, carn de fotocòpia en aquella febre d'intercanvis i compres fora de la llei que vam tenir a Catalunya a principis dels anys 90, amb un Vegeta transformat en mico gegant oozaru i en Goku, petit en comparació amb ell, però preparant la genkidama, l'atac definitiu.

 

M'agrada l'ús de les ombres que el mestre Toriyama fa aquí, en aquesta etapa que personalment considero el cim del seu estil, abans que passés a apostar per les línies més rectes i un dibuix que destil·lava més pressa per acabar la feina, amb traços simples i poques trames. Aquí els músculs encara eren arrodonits i els dibuixos estaven plens de detalls. 

 

 

Aquesta juraria que l'havia vist en fotocòpia, però bé, ja paro d'esmentar aquells fulls de definició lamentable pels quals pagàvem diners -perquè a més d'intercanviar-se es podien comprar en alguns llocs- i amb els quals flipàvem quan vèiem que tenien imatges de fet que nosaltres encara no coneixíem.

 

A la portada del capítol 263 veiem una escena d'entrenament que prometia, almenys als meus ulls de l'època, quelcom que no es va satisfer. No es va treure gens de suc del fet que en Yamcha, en Ten Shin Han, en Chaoz i en Cor Petit s'entrenessin amb en Kaito. Però aquesta il·lustració m'agrada molt, perquè els podem veure deixant-hi la pell. 

 

 

Avancem només un capítol, perquè el 264 comença amb aquesta portada que no em faria res tenir com a quadre, penjada en una hipotètica habitació personal de l'oci, suposant que em quedés alguna paret lliure, que no és el cas. És un tipus de composició, amb els personatges mig d'esquena mirant-se alguna cosa, que em recorda algun àlbum d'en Tintín -per exemple, Objectiu: La Lluna, o L'illa negra-, i és per això que podria ser perfectament un pòster.

 

El planeta Nàmec no era gaire bonic ni variat, però hi havia una columna de roca altíssima on reposava la casa de l'Ancià de Nàmec, descansi en pau. Les vistes d'aquesta destacada ubicació des de l'aire són corprenedores, i trobo que el mestre hi va fer una gran feina.

 

Acabem tot fent un salt força gran, perquè com he dit al principi aquestes portades van deixar de sovintejar a la part final de la sèrie, i de les poques que es van veure després de l'anterior, la que més m'agrada és aquesta, la del capítol 392 del còmic. 

En plena saga d'en Cèl·lula, veiem com en Goku i en Gohan, amb l'estat de superguerrer permanent, passen uns dies de relax amb la Chichi i se'n van a fer un pícnic amb el cotxe. Una postal familiar entranyable, certament.

I a vosaltres què us semblen? En teniu alguna de preferida, tant si és entre les que he posat com entre les que he descartat? 

 

 

 

5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes de 5 punts relacionats amb Bola de Drac, i solen tenir més visites del que és habitual -el llistó no està gaire amunt, també us ho dic-, però són entrades que em reservo per quan encara no tinc cap ressenya de cap mena prou a punt.

I ara és una d'aquelles ocasions, i he pensat que estaria bé que veiéssim 5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac, moments en què, potser ja llavors, però sobretot ara, que ja ens sabem la història de memòria, veiem i se'ns posa la pell de gallina pel que sabem que passarà a continuació.

Seguirem l'ordre cronològic per veure aquests moments que he triat, i començarem pels moments abans d'una de les imatges més impactants de l'obra, un fet amb què l'autor ens fumia una clatellada i ens avisava que s'havien acabat les ximpleries.

Arribava la primera mort d'un personatge bo, i a mans de l'assassí que s'acabava de carregar inesperadament un altre dolent. Si allò ho havia fet amb la llengua, què no podia fer amb una llança? Cada cop que veiem aquest enfrontament ens té amb l'ai al cor. Sabem com acaba, sabem que va motivar la primera resurrecció gràcies a les boles de drac de la sèrie, però no us passa, que cada cop que la veieu animeu en Bora per si aquesta vegada se'n surt?

Podria haver deixar simplement la vinyeta d'en Goku alçant el polze i segurament hauríeu identificat també el moment, però el que ve a continuació d'aquesta pàgina, sabent-ho, és un dels moments més gore de la sèrie. I havíem vist molts combats, a hores d'ara algunes morts, i no poca sang.

La tremenda perforació del pit d'en Goku amb un raig de boca d'en Cor Petit Jr. quan el protagonista era a punt de proclamar-se, per fi, per primera vegada, en la seva tercera final consecutiva, campió del Gran Torneig de les Arts Marcials, va suposar un impacte molt gran en el públic, tot i que el que després sabríem que era un guerrer de l'espai va aguantar prou per acabar el combat i guanyar-lo legítimament, de manera que tot plegat va acabar bé. 

I què me'n dieu, d'aquesta imatge? A banda de servir per a un bon pòster, ens mostra un Freezer que ja de per si impressiona com n'ha sortit, de bé, de l'impacte de la genkidama, però és que el que faria just a continuació no ho oblidaríem mai: deixaria fora de joc en Cor Petit i faria esclatar a l'aire en Krilín, cosa que provocaria la transformació d'en Goku en superguerrer, moment que va definir per sempre més la sèrie.

Doncs bé, allò passava en un moment tremendament dramàtic, amb en Krilín sumant-se al club dels morts reincidents, i cada cop que veiem el tirà galàctic sortir de l'aigua com si l'atac definitiu d'en Goku no li hagués fet ni pessigolles tremolem perquè sabem el que estem a punt de presenciar.

En Yamcha i la seva mala fortuna, de vegades acompanyada d'una excessiva seguretat en si mateix i les seves possibilitats, són un mem de Bola de Drac. L'hem vist passar-les de tots colors: dents caigudes, cops als testicles, paralització en veure la Bulma... 

Més endavant les coses no li van anar gaire millor, però almenys moria o perdia com un heroi, amb un to molt més dramàtic, fins que va deixar de presentar-se a les batalles un cop apresa la lliçó. En una d'aquestes ocasions, no va ser capaç d'identificar els androides 19 i 20 i li van fer un terrible forat al mig del pit que van solucionar novament les mongetes màgiques, però la imatge va ser també força gore. 

Trobo que restem importància a aquest moment perquè estem guarits d'espant, i sabem que al final sempre s'acaba solucionat tot, però quantes vegades un dolent de ficció ha amenaçat amb carregar-se tothom i ho ha complert? 

Sí, se li van escapar un grapat de persones, però ja m'enteneu. Ara, quan el veiem alçar el braç per fer realitat la seva amenaça, ja sabem que "hem" begut oli. A sobre, més endavant fa esclatar la Terra sencera i tot, un altre tabú trencat a Bola de Drac.

Què us han semblat, aquests moments? Quins són els que us van impactar més en el seu moment? També us passa, que els veieu ara i us situeu una mica en aquella època? Hi ha altres moments en què s'ensuma la tragèdia i no he dit? Compartiu-los als comentaris!

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Els meus 5 vehicles preferits de Bola de Drac

Al llarg dels anys he fet, de manera esporàdica, diverses llistes de preferits relacionades amb l'obra més popular del recentment desaparegut mestre Akira Toriyama, fins i tot vaig repetir tema amb una diferència de 7 anys sense adonar-me'n, i ara que encara dura el dol per la defunció d'un dels artistes de còmic més influents de la història del mitjà aprofito per escriure una altra d'aquestes llistes personals que no importen a ningú, però que espero que us semblin entretingudes.

Avui vull repassar quins són els vehicles -no mitjans de transport en general, perquè si no hi entrarien l'excel·lent núvol Kinton, la catifa de Mr. Popo o la columna d'en Tao Pai Pai- que més m'agraden de Bola de Drac, atès que com a gran fan de cotxes, motos, avions i altres aparells per desplaçar-se, el mestre Toriyama en va dibuixar moltíssims, i amb un estil inconfusible que fa que de vegades ens aturem a contemplar aquests dissenys una estona abans de passar la pàgina.

Repassant els vehicles de Bola de Drac val a dir que la immensa majoria són fascinants, encantadors, i he pensat que parlaria d'un de cada tipus. Començo amb la categoria de vehicles amb rodes, i aquí trio, sense cap mena de dubte, l'autocaravana de l'Oolong.

Es tracta d'un vehicle que recorda també els autobusos mítics de Londres, i que jo no m'enduria a un ral·li, però que per estar-hi a dins, tranquil·lament, pernoctant, és molt millor que una autocaravana clàssica. Aquí també hi va tenir lloc una escena que en Yamcha recordarà tota la vida. 

Menció especial: la moto amb coberta de la Bulma. Ja sabeu quina.

A la categoria de cotxes voladors, he de dir que el concepte en si sempre em va flipar, i desitjava que algun dia existissin. Sembla poc probable, per començar perquè seria un merder per al trànsit, si amb prou feines sabem comportar-nos amb els cotxes i les motos que toquen a terra, però sempre ens quedarà la ficció.

En general m'agraden tots, els que surten a la sèrie, però potser el disseny que més m'agrada, pel seu color verd militar -al capdavall, és un vehicle de combat- és el del cotxe del rei Gyûma, que el futur sogre d'en Goku els va deixar a ell i el seu grup perquè poguessin continuar el seu viatge a la recerca de les boles de drac després d'ajudar-lo a apagar l'incendi del mont Frypan.

Menció especial: el que va fer servir en Goku amb la família en els dies de descans que es va agafar abans del Joc d'en Cèl·lula, i que conduïa ell mateix. Té aspecte de cotxe antic, i també pot anar per terra si s'escau.

La categoria d'aeronaus m'ha costat més. Totes m'agraden molt. Però trio la base aèria d'en Pilaf, que es va poder veure per primer i últim cop a la saga d'en Satanàs Cor Petit, quan les coses es van posar serioses a Bola de Drac, i en Pilaf i la seva colla representaven pràcticament l'única contrapartida humorística.

Però és que la nau és espectacular, amb una coberta enorme i un radar de boles de drac incorporat. Quan va aconseguir el que volia, en Satanàs Cor Petit va fúmer fora el seu propietari i els seus acòlits i se la va quedar per continuar buscant les boles.

Menció especial: l'avió de la càpsula 576, que va servir per evacuar en Goku quan estava malalt i el buscaven els androides.  

Les embarcacions també són totes força xules, però em quedo amb la de la càpsula 82, la que el Follet Tortuga va deixar a en Goku, la Bulma i en Krilín perquè anessin a buscar una bola de drac que es trobava a la cova submarina d'uns pirates durant la saga de la Cinta Vermella. 

Mola perquè pot sobrevolar el mar i, quan cal, submergir-se a l'aigua, de manera que és un dels aparells més pràctics que hi ha. El submarí dels pirates amb què s'escapen quan s'acaba aquesta aventura també m'agrada, i hi va tenir lloc un espectacular kamehameha propulsor d'en Goku, però a mi el que més m'agrada és aquest vehicle convertible.

Menció especial: l'aerolliscador amb què el Follet Tortuga s'endú en Goku, en Krilín i la Lunch a una illa més gran per començar l'entrenament dels nanos.

I acabarem amb l'apartat de naus espacials, amb la nau d'en Freezer com a subcampiona amb el seu disseny circular de paparra gegant i un passadís circular que conté coses com un magatzem d'armadures per als membres de l'exèrcit del tirà galàctic o una màquina de curar on en Goku s'hi va passar molt més temps del que ens van dir, però la guanyadora és la nau amb què el Totpoderós va venir a la Terra des de Nàmec.

Sembla un insecte espacial i el disseny dels acabats suggereix uns materials molt primitius (se sap que és una argila de Nàmec) combinats amb una tecnologia avançadíssima, i el seu sistema d'obertura és inoblidable alhora que ridícul per culpa de la decisió que es va prendre a la traducció francesa (i a la catalana per herència) del personatge d'en Cor Petit. "A Júpiter en un segon", hauria de ser el seu eslògan.

Menció especial: com que ja n'he fet una de la nau d'en Freezer, toca parlar de les mítiques naus esfèriques individuals dels guerrers de l'espai, probablement les més emblemàtiques de Bola de Drac.

Amb això acabo el repàs dels meus vehicles preferits de l'obra d'Akira Toriyama. M'agradaria saber quins són els vostres!

Adeu a Akira Toriyama

Fa uns dies ens llevàvem amb una de les pitjors notícies per als frikis en general, i aquesta és una categoria molt àmplia en la qual entren molts perfils diferents, en soc conscient. Però ho mantinc, perquè desapareixia una persona que n'ha influït d'una manera o una altra milions més arreu del món durant dècades, tant artistes de diversos àmbits com, és clar, consumidors.

No era una cosa inimaginable, al capdavall sabem que tothom se'n va, però segur que no ens esperàvem que tan aviat i tan de sobte se'ns anunciés la defunció del mestre Akira Toriyama, a la prematura edat de 68 anys. 

Aquesta circumstància ha impactat, per la importància de la seva obra, tantes persones arreu del món que no ha estat del tot sorprenent, però sí commovedor, veure tantes reaccions de comiat i agraïment per part de personalitats de diversos sectors, fins i tot de presidents de república o de clubs esportius, a més d'una cobertura excepcional per part dels mitjans de comunicació generalistes, amb els seus tòpics i ocasionals errors, és clar, però que no solen parlar de la mort de qualsevol mangaka.

El que vull fer aquí és, des de la modèstia infinita d'aquest blog, dedicar-li una entrada, com acostumo a fer en aquests casos, i en el seu no podia ser menys. No repassaré fil per randa la seva vida ni la seva trajectòria, és prou coneguda, però sí que en faré pinzellades, començant per dir que Toriyama va néixer el 1955 al llavors poble (i ara ciutat) de Kiyosu, a la prefectura japonesa de Aichi, i s'hi va mantenir fins al seu últim dia.

Gran amant de les maquetes de vehicles, i el nivell de detall que els conferia a les seves obres encara que fos amb un filtre de "bufoneria" ho demostra, aquests i els animals van ser els primers protagonistes dels dibuixos que feia de petit, però l'interès per esdevenir autor de manga li va venir en veure, segons la Wikipedia, la impressionant col·lecció del germà d'un amic, i citava Astroboy, del mestre Osamu Tezuka, com la influència definitiva per escollir aquesta professió.

Tot això passava quan anava a primària, però a la secundària, si bé es va allunyar una mica del manga, va gaudir amb les sèries televisives de superherois tokusatsu, com Ultraman, i amb les pel·lícules de monstres gegants kaijû, com Godzilla, elements que podem veure reflectits en les seves obres en forma de cameos divertits, especialment a Dr. Slump. El batxillerat el va fer en un institut especialitzat en disseny, i va decidir que es dedicaria a això i no aniria a la universitat, malgrat l'opinió dels seus pares. 

Quan es va graduar, va entrar a treballar en una agència de publicitat, dibuixant-hi pòsters, però aviat es va veure el vessant mandrós del mestre, que l'acompanyaria durant tota la seva carrera, i tenia el vici d'arribar tard i el costum de vestir-se, sembla ser, de manera massa informal. Al final, als 23 anys va deixar la feina. 

Va ser llavors quan va decidir ser dibuixant de manga, tot i que no n'era un consumidor habitual des que l'havia abandonat una mica en entrar a secundària, i va provar sort enviant, l'any 1978, Nazo no Rain Jack, una obra al concurs mensual per a nous talents de la revista Shônen Jump. Que fos una paròdia d'Star Wars va fer que no passés el tall, però un editor de la revista, un tal Torishima, el va animar a continuar-ho intentant.

La seva primera obra publicada a la revista va ser Wonder Island, del mateix 1978, però no va agradar als lectors, que la van votar última a les habituals enquestes de la revista. Tanmateix, hi va continuar insistint amb històries curtes que no van donar més de si, fins que l'editor li va recomanar que ho provés amb protagonistes femenins i això va desembocar en la creació de la comèdia absurda i escatològica Dr. Slump, el seu primer gran èxit, que es publicaria entre 1980 i 1984, quan la va acabar per començar Bola de Drac (1984-1995), una història de lluita amb humor i també drama inspirada pel seu amor per les pel·lícules de kungfu d'actors com en Jackie -cof, cof- Chan i per una història curta dibuixada per ell mateix sobre un nen artista marcial anomenada Dragon Boy, que en va ser el germen. La resta, com se sol dir, és història.

Amb adaptacions a anime i, sobretot en el cas de Bola de Drac, amb una explosió sense precedents pel que fa a popularitat i obres derivades (marxandatge de tota mena, videojocs...), Akira Toriyama es va convertir en una llegenda del còmic, i va compaginar l'exigent serialització de les seves dues obres llargues amb la creació d'altres de més curtes, però també amb encàrrecs de dissenys de personatges per a videojocs (en parlo en aquesta entrada de 3 Botons i START que vaig publicar ahir, perquè es mereix un tractament propi) i productes d'animació, començant respectivament per la saga Dragon Quest (des de 1986 i fins ara) i l'OVA de dos episodis de 1988 Kôsuke-sama, Rikimaru-sama: Konpeitô no Ryû, on també va coescriure el guió sobre una història també de la seva creació.

Va continuar acceptant encàrrecs de dissenys de tota mena, fins i tot d'un cotxe elèctric anomenat QVOLT, a més de participar en les pel·lícules de Bola de Drac amb la creació de les premisses i el disseny dels personatges originals sobre els quals treballarien els equips d'animació, però ja no tornaria a dibuixar cap sèrie llarga, i després de la seva obra més popular es va limitar, en l'àmbit del manga, a relats més breus i recopilats en un sol volum a tot estirar.

En marxa tenim Bola de Drac Super, no dibuixada ni guionitzada per ell, però en la qual feia de supervisor, i enguany s'ha d'estrenar la sèrie animada Bola de Drac Daima, per a la qual va escriure conceptes argumentals i va dissenyar els personatges. 

Tan popular i influent com tímid, Akira Toriyama s'estimava més no ser vist en públic i és per això que s'acostumava a dibuixar a si mateix a les seves obres amb mascareta i posteriorment com un robot molt emblemàtic, i l'última foto que se'n coneix és aquesta, de 2017.

Sempre disposat a admetre que no li agradava gaire treballar, com reconeixia sovint en entrevistes i textos en lloar les tècniques de dibuix que li estalviaven feina -cosa que es nota en la pèrdua de qualitat del traç a mesura que repassem les seves obres cronològicament-, fins i tot això resultava entranyable i serà enyorat, perquè el que és innegable és que potser hi ha autors i autores de manga que han dibuixat moltes més pàgines que ell, i potser l'impacte econòmic i cultural de Bola de Drac ha estat rellevat pel de One Piece o Naruto, però sense Bola de Drac molts artistes no s'haurien dedicat al que es dediquen, ni molts de nosaltres llegiríem còmics ni miraríem anime a hores d'ara. De fet, la febre per la seva obra va ser cabdal per a la recuperació de l'ús del català gràcies a les versions animades que es van emetre a TV3 i també a la publicació del manga de Bola de Drac. 

Així que se n'ha anat un personatge molt més important del que podria semblar a primera vista, i qualsevol homenatge que se li faci es quedarà curt. Ens queda la seva obra, publicada gairebé en la seva totalitat al nostre mercat, tant de manga (amb Bola de Drac, Dr. Slump i Jaco en català), incloent-hi els volums autoconclusius i els reculls d'històries curtes, com llibres d'il·lustracions i uns quants dels videojocs en què d'una manera o una altra va participar. Adeu, mestre!
 

Els meus 5 pitjors lluitadors preferits de Bola de Drac

No fa gaire que vaig publicar una entrada d'aquestes de llistes temàtiques de Bola de Drac, però en tinc una altra, que a veure si sé explicar bé, perquè reconec que el títol pot ser una mica confús. 

A l'obra magna d'Akira Toriyama hi ha un fotimer de personatges, hi estarem d'acord, però també estarem d'acord en què la trama, al final, gira al voltant d'un grupet reduït i, com m'he queixat moltes vegades, massa centrat en en Goku, el seu protagonista. 

Quan parlo de Bola de Drac ja miro de donar importància als personatges secundaris, com vaig fer a la recent entrada sobre els meus moments de glòria preferits, però avui vull anar encara més lluny i parlar de lluitadors que a la sèrie destaquen pels seus mals resultats, però que per context sabem que no són pas fluixos, i que a mi m'agraden per algun motiu. I no, no parlaré d'en Yamcha, que seria l'elecció òbvia, però sí que l'esmentaré un parell de cops. Som-hi:

Començarem amb en Chaoz, el company diria que inseparable d'en Ten Shin Han, però més endavant deixa de dur-lo a les batalles, i és que en realitat no és un lluitador que destaqui gaire per la seva força ni la seva habilitat.

El que sí que té són poders psíquics, que fa servir per guanyar combats a la fase preliminar del Gran Torneig de les Arts Marcials o per manipular els aparellaments, però contra enemics més poderosos com en Krilín no n'hi ha prou i perd estrepitosament, malgrat un moment més seriós quan llança el dodon-pa. Al següent torneig ni tan sols arriba a la fase final, perquè el derrota el Tao-pai-pai robotitzat. A les dues grans batalles on participa, contra en Satanàs Cor Petit i contra els guerrers de l'espai, mor sense haver fet pràcticament res. Ara bé, és bufó.

El ninja Murasaki de la Torre d'Acer, per a mi la part més interessant de la saga de la Cinta Vermella, no és rival per a en Goku, però és un combat molt divertit perquè tracta amb humor tots els tòpics de combat d'aquests guerrers de l'imaginari japonès. 

El caporal Murasaki fa tot el que pot per vèncer en Goku, amb tots els paranys i enganys que se li acudeixen, però tot li surt malament i cal dir que fa força el ridícul. Ara bé, com deia més amunt, ens proporciona un divertidíssim combat que remet a un humor més propi de Dr. Slump, l'obra anterior de l'autor, i per això el vull homenatjar.

En Kiwi és un dels membres de l'immens exèrcit d'en Freezer, i l'hi té jurada a en Vegeta, però quan troba l'ocasió de pelar-lo i treure-se'n l'espina fa el descobriment fatal que el guerrer de l'espai s'ha tornat molt més fort que abans i ara el supera amb escreix.

Mor ràpidament, i si us pregunteu per què el poso en aquesta llista... bé, és que estèticament sempre m'ha agradat molt, i quan era petit i les figures de goma de Bola de Drac eren molt poques i de dubtosa qualitat -ni pensaments de les articulades, que llavors no havien arribat aquí-, jo somiava amb què en sortissin més, i com que no sortien, dibuixava els seus personatges en cartolines, els retallava i hi jugava, i recordo haver-lo fet a ell, també.

He dit que esmentaria en Yamcha, i ho faig ara, perquè el seu tercer infructuós intent de superar la primera ronda de la fase final d'un Gran Torneig de les Arts Marcials el va enfrontar al senyor Shen, que sí que és el personatge que vull destacar. 

Aquest humà normal i corrent, que després sabríem que era Déu posseint un cos, era tan poc amenaçador que el deixeble del Follet Tortuga es va confiar massa i, malgrat algun moment que va valer la pena, com la presentació del sôkidan, el cert és que va fer força el ridícul, cosa que també va fer -amb l'ajuda del teatret del Totpoderós- aquest senyor de mitjana edat i ulleres que, al final, va guanyar el combat. Entranyable.

Acabo amb l'A-20, l'androide que en realitat era el seu mateix creador -i creador de tots els altres androides-, el doctor Gero, el responsable de la saga dels androides i en Cèl·lula, que com que s'havia modificat a si mateix ara era un lluitador aparentment temible.

I potser sí, però l'única escena en què ho va demostrar va ser aquella en què va perforar el pit d'en Yamcha -ja l'he tornat a esmentar-, que va sobreviure gràcies a les mongetes màgiques. I potser quan va xuclar l'energia d'en Cor Petit atacant-lo per l'esquena. Fora d'això, i de matar civils innocents, sobretot es va dedicar a fugir de la colla protagonista i els combats els va lliurar el seu acòlit, l'A-19. Va morir miserablement traït per l'atac de l'A-17, que no el volia continuar obeint. 

Tot i així, va ser seleccionat per formar part del reduït repartiment de personatges del primer videojoc de lluita 1 contra 1 de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Super Butôden (a Europa senzillament Dragon Ball Z) de la Super Nintendo (1993), cosa força curiosa.

I fins aquí els meus estimats perdedors. Quins són els vostres?

Adeu a Jordi Vila i Matthew Perry

Avui he de fer una altra entrada de comiat a persones que pels meus interessos culturals han estat importants i ens han deixat en els darrers dies, i justament el passat diumenge 29 d'octubre ens despertàvem amb dues defuncions que em saben particularment greu.

Una d'elles era la d'en Jordi Vila, actor de doblatge que també havia cantat algunes cançons de dibuixos animats molt emblemàtiques, com l'opening de Bola de Drac, el de Musculman, el de Ranma 1/2 o les dues cançons de Conan, el nen del futur, i fora de l'anime el recordo també per la cançó d'entrada de Garfield i els seus amics, sèrie que m'agradava molt, i Les fabuloses Tortugues Ninja, una de les meves sèries preferides fora de les japoneses. 

La seva característica i inconfusible veu la tenim gravada al cervell els que vam créixer amb Bola de Drac gràcies a la seva cançó d'obertura, des de les paraules "anem-la a buscar...", però també venen al cap fragments d'altres cançons com ara "no és només un, sempre en són dos...", "els tens quan els necessites, i fins i tot quan no els vols..." o "per què el cor tremola així i els braços van cap al cel?". 

I no només es dedicava a cantar cançons de sèries que ens van marcar, sinó que també doblava personatges, des del mateix protagonista de Musculman -i en Garfield- fins al monstre Bû de Bola de Drac, el vell Myôga d'Inu-yasha o diversos papers més petits en múltiples produccions, com ara pel·lícules de Bola de Drac, Doraemon o Shin-chan. 

Ens ha deixat als 76 anys, però el seu llegat és innegable, i va tenir un gran moment quan es va celebrar a l'Auditori Fòrum un concert de música de Bola de Drac per part de l'Orquestra Simfònica del Vallès, amb la presència tant del cantant original japonès, Hiroki Takahashi, l'any 2019:

Com he dit al principi, però, no és l'única mort d'un famós dins de l'ampli àmbit del frikisme que hem hagut de lamentar, i és que també ens deixava, a l'encara més prematura edat de 54 anys, en Matthew Perry. 

L'actor, conegudíssim sobretot, i amb molta diferència, pel seu paper de Chandler Bing a la coral i aclamada (i llegendària, i inoblidable, i tots els apel·latius positius que se li puguin dedicar) sitcom Friends, va començar bàsicament als anys 80, però va ser amb l'arribada dels 90 que va obtenir els seus primers papers importants, com ara a la comèdia Sydney (1990) o protagonitzant Home Free (1993). 

Als 24 anys, però, i després que no tirés endavant el pilot d'una sèrie que s'havia de dir LAX 2194, va poder participar en el d'una altra sèrie anomenada Six for One, que després es va rebatejar com a Friends, on era el membre més jove del repartiment. Sobre aquesta llegenda de la televisió estatunidenca ja en vaig parlar en una entrada fa temps, concretament una dècada. Vegem-ne alguns grans moments del sarcàstic personatge interpretat per en Matthew Perry:

Després d'allò, que va durar fins al 2004 i va ser el seu èxit més gran, va continuar fent algunes pel·lícules i sèries, sense ni tan sols acostar-se a la fortuna que havia fet Friends, però en podem destacar igualment Studio 60 on the Sunset Strip (2006-2007), Mr. Sunshine (2011), Go On (2012-2013), The Odd Couple (2015-2017) o l'episodi especial Friends: The Reunion (2021), que no era ben bé una sèrie, sinó més aviat una celebració nostàlgica.

Les addiccions a l'alcohol i els calmants van marcar la seva carrera -va arribar a dir que no suportava veure's a Friends perquè els seus canvis notables de pes reflectien en quin tipus d'addicció es trobava en cada moment- i les seves relacions personals, a més de la seva salut. Quan escric aquesta entrada encara no s'han esclarit les causes de la seva mort, que va ser a casa seva, però tenint en compte el seu malaurat historial la cosa no pinta gaire bé. Sigui com sigui, que descansi en pau i gràcies per haver-nos fet riure tantíssimes vegades. 

 

Els meus 5 moments de glòria preferits de Bola de Drac

Sempre dic que el principal problema de Bola de Drac, una obra amb personatges d'allò més interessants, és que és massa gokucentrista, que el protagonista sempre treu les castanyes del foc als altres, amb poques excepcions.

Avui vull repassar, en una d'aquelles llistes que faig de tant en tant sobre temes relacionats amb l'obra més popular d'Akira Toriyama, cinc moments en què personatges secundaris, i que a mesura que avançava la història anaven perdent cada cop més importància, van tenir moments de glòria. Comencem sense cap ordre particular:

En tenim, per exemple, un de molt mític d'en Yajirobai, el lluitador dropo per excel·lència, que va tenir molt poques intervencions útils a la història, una d'elles salvant la vida d'en Goku després de la pallissa que li havia clavat en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis.

Però la millor va ser, sens dubte, quan tot i la cagalera que tenia va tallar-li la cua a en Vegeta transformat en mico gegant i el va fer més assequible per als que sí que s'hi estaven enfrontant obertament. Després li va fer un tall a l'esquena a traïció, de manera que va fer un bon paper malgrat la seva covardia general.

Hem parlat d'en Satanàs Cor Petit i a la seva saga hi va haver un combat molt inusual, i és que el Follet Tortuga, amb el seu aspecte normal, sense disfresses, es va enfrontar al gran enemic que havia derrotat el seu propi mestre en un atac suïcida que va ser molt espectacular, però que va acabar en fracàs.

Va ser refrescant veure en Mutenrōshi fora del seu paper humorístic i pervertit, o fins i tot del de mestre d'arts marcials. Per una vegada va sortir a lluitar ell mateix en un combat en què el destí del planeta estava en joc. Respect. 

També ho estava quan en Krilín i altres lluitadors, mentre esperaven en Goku, van mirar de fer front als guerrers de l'espai Nappa i Vegeta, i després de la impactant mort d'un distret Yamcha en Krilín, en un atac de ràbia, va derrotar de cop diversos dels monstres companys del que havia mort el seu amic, i ho va fer amb un raig múltiple que va espantar els guerrers de l'espai i tot.

En Krilín no és un secundari qualsevol, va tenir moltes intervencions cabdals a la sèrie, però aquesta va ser, per a mi, especialment memorable.

Parlant d'en Yamcha, el pobre era l'ase dels cops de Bola de Drac, tant pel propi nivell com per la deixadesa, i de moments de glòria pròpiament dita potser no en va tenir, però opino que el combat del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials contra en Ten Shin Han va ser un dels pocs moments en què no va fer el ridícul.

El va perdre, li van trencar la cama i va tornar a quedar fora de les semifinals, com ja li havia passat i li tornaria a passar, però va oferir un bon combat i fins i tot va estrenar un sorprenent Kamehameha abans que en Krilín i tot.

I per al·lusions acabem amb en Ten Shin Han, un personatge que a partir de la saga dels androides pràcticament va desaparèixer de la història més enllà d'una providencial puntada de peu a en Bū, però la seva última gran intervenció va ser contra en Cèl·lula en la seva forma semicompleta, amb un nou Kikōho que suposava el retorn de la seva tècnica més espectacular.

No va ser tan devastadora com a la final del 22è Tenkaichi Budōkai, és cert, ni va fer gaire mal a l'enemic, però el va retenir perquè l'A-18 es pogués escapar d'ell. 

Què us han semblat, aquests moments? Com de costum, m'he centrat en escenes que es veuen al manga i l'anime, sense capítols de farciment i sense tenir en compte Bola de Drac GT, però si voleu podeu ampliar la mostra per proposar altres moments de glòria.

Yajirobai

Krilín

Yamcha

Ten Shin Han

Follet Tortuga 

Les meves 5 indumentàries preferides de Bola de Drac

Sé que us agraden les entrades amb llistes de coses, especialment si són de Bola de Drac, em van molt bé quan encara no tinc preparada la següent entrada que tenia prevista i, no us vull enganyar, el blog fa temps que està sota mínims pel que fa a visites, així que com que vull que la cosa s'animi una mica se m'ha acudit un tema del qual encara no havia parlat.

Es tracta de les indumentàries, o els outfits que diuen ara els joves cada cop més desafectats pel que fa a la llengua, que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, és a dir que, si em permeteu el joc de paraules de pa sucat amb oli, avui parlaré de Roba de Drac.

Començarem amb un uniforme de combat emblemàtic, el de l'escola del Follet Tortuga, però concretament em refereixo al moment en què en Yamcha es va presentar al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials portant-lo com a condeixeble d'en Goku i en Krilín sota la tutela d'en Mutenroshi.

En Yamcha va dur força indumentàries i pentinats al llarg de la sèrie, però aquesta és la que més m'agrada veure-li posada.

Precisament en aquell campionat vam conèixer -bé, a l'anime els vam veure abans en un episodi de farciment- en Ten Shin Han i en Chaoz, alumnes del Follet Grua, rival d'en Mutenroshi.

Si bé tots dos -i el mestre- duen uns vestits d'estil xinès, i en Chaoz l'acostuma a dur complet quan lluita -abans d'optar per anar en samarreta de tirants tot el dia-, en Ten Shin Han amb el conjunt complet i no topless és menys habitual, però m'encanta.

A partir de Bola de Drac Z, un altre uniforme de combat emblemàtic va ser el dels guerrers de l'espai, i el tenim més que vist, però a mi particularment em va encantar veure'l al cos de personatges del bàndol dels bons, primer en Krilín i en Son Gohan a la saga de Nàmec i després en Goku i en Trunks -amb en Gohan repetint- a la d'en Cèl·lula. 

Va ser una sensació similar, sobretot en el cas d'en Goku, a veure en Tsubasa i en Hyūga compartint samarreta a la selecció japonesa a  Captain Tsubasa.

En Cor Petit és un dels meus personatges preferits de Bola de Drac, i trobo que la seva roba amb capa molta moltíssim. Quan lluita se la treu, però és la seva roba "d'arreglar", perquè es presenta als llocs amb el conjunt complet.

La vam veure per primera vegada, aquesta capa, al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, amb la presentació de la versió adulta del personatge, però llavors tenia unes muscleres molt més curtes i en diagonal. Ben entrada Bola de Drac Z ja tenia l'aspecte imponent de la imatge, i anys després també veuríem en Son Gohan, deixeble seu, portant-la breument. 

I acabarem el repàs, sense ordre, per cert, amb el curiós -per com s'allunyava del seu aspecte habitual- vestit d'inspiració hindú amb què un Goku ja alt com un Sant Pau es presenta, com sempre tard i amb roba que ha arreplegat en algun dels seus viatges d'entrenament, al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Juntament amb el turbant, el paraigua que tapa aquest turbant a la imatge -em sap greu, però no n'he trobat cap de cos sencer en què se li veiés la cara-, i l'esmentada alçada, els altres personatges van trigar a reconèixer-lo, i certament va ser una de les millors reaparicions que va protagonitzar a Bola de Drac.

Soc conscient que hi ha molts altres exemples i que no he tingut en compte les pel·lícules, on hi ha indumentàries diferents, perquè les tinc molt menys vistes que la sèrie i el còmic, però aquestes són les meves preferides. Quines són les vostres?

Els meus 5 escenaris preferits de Bola de Drac

Com que avui no tinc encara la possibilitat de fer una entrada sobre el que pensava fer-la, se m'ha acudit fer una d'aquelles llistes de coses de Bola de Drac que sembla que us agraden, de manera que matem dos ocells d'un tret i, a més, amb una publicació que, si tot va bé, tindrà més repercussió que de costum.

Fins ara he parlat dels meus preferits de la sèrie o el manga en les categories de personatges, tècniques, moments sorprenents, moments més violents, moments d'en Krilín... però he pensat que estaria bé veure quins escenaris, localitzacions o paisatges, com en vulgueu dir, m'agraden més del gruix de l'obra magna d'Akira Toriyama. Com sempre, no estan per ordre, tampoc sabria com decidir les posicions, sinó que en parlo com se'm van acudint.

Aviso que la gran majoria dels exemples seran de l'etapa de Bola de Drac en què en Goku era petit. No soc dels que pensen -o diuen que pensen, perquè també fa ferum de postureig, de vegades- que aquella època va ser la millor de la sèrie, i a sobre amb diferència. 

Però sí que és veritat que tenia un component aventurer molt marcat i la recerca de les boles de drac feia que els protagonistes viatgessin i passessin per llocs d'allò més diversos, abans que a l'autor li anés millor, i alguna vegada ho ha reconegut i tot, fer que els combats es desenvolupessin en escenaris deserts, amb l'excusa que així no es posava en perill la població "civil". 

D'aquella primera cerca de les boles podríem dir que em van agradar tots els escenaris, però un que em ve al cap amb facilitat és el poble dels bolets on en Goku i companyia s'enfronten a la Banda del Conill. Amb una ambientació d'aroma aràbiga, el lloc destaca per la seva flora, formada per bolets de diferents alçades, amb troncs durs -o això sembla- en el cas dels espècimens més alts. Em recorda algunes pantalles del Super Mario Bros.  

La cova pirata, a la saga de la Cinta Vermella, m'encanta. Amb paranys que recorden Indiana Jones: A la recerca de l'arca perduda, l'inoblidable robot pirata, la troballa de tresors, el combat contra el General Blue, i l'escapada al límit de l'esfrondrament de la cova mantenen l'emoció i la tensió durant tota aquesta part. 

Però és clar, potser aquí m'estic deixant endur més per l'aventura en si que per l'escenari. Tot i així, em va agradar molt que hi hagués una construcció d'aquesta mida sota el mar i que fos, gairebé, una ciutat secreta. 

La saga de la Cinta Vermella en general, però, de petit la trobava avorridota. No m'agradava gaire el caràcter militar de l'enemic, tot i que amb els anys he après a apreciar-la com també aprecio, cada cop més, la saga de Nàmec. 

La part que sí que m'agradava molt, juntament amb la de la cova dels pirates, era la de la Torre d'Acer, potser també perquè el seu interior contenia coses que des de fora eren inimaginables, com en el cas de la cova submarina. 

En aquest cas, la diversitat dels escenaris i enemics que en Goku s'hi trobava li donava molta vida, i la seva estructura de videojoc -el mateix Akira Toriyama cita com a influència per a aquest arc el joc Kung Fu Master, en què també cal anar pujant per un edifici a mesura que es derroten enemics- suposo que va acabar de fer-la atractiva per al meu jo d'aleshores.

Una de les parts que més m'agraden de tota Bola de Drac és una saga que, si no sabéssim que també és a l'obra original, podríem pensar que és de farciment, ja que se situa entre la saga de la Cinta Vermella i l'inici del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, però sigui com sigui a mi m'agrada moltíssim.

I en part és perquè el torneig de la Baba la Vident té lloc en uns rings fora de l'habitual, entre els que estan envoltats d'aigua i el vàter del diable, amb aquelles dues escultures traient la llengua i l'àcid al fons. Els combats en si, llevat dels últims, van ser una mica poca-soltes, però l'arquitectura de ca la Baba em va fascinar. 

Després d'això sí que vam poder veure en Goku visitar pobles en alguns capítols de farciment abans del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, i després, però a partir de llavors Bola de Drac es va enfocar d'una manera força ràpida en els combats, cada cop més violents, i com deia més amunt, l'autor va deixar els escenaris reduïts a la mínima expressió. 

Per tant, no n'hi ha cap més que recordi que m'agradés en excés, potser com a màxim el futur post-apocalíptic d'en Trunks, però hi va haver un episodi de farciment, exclusiu de l'anime, en què en Krilín lluitava contra la primera forma d'en Cèl·lula en un aeroport i arribava un moment que lluitaven sobre l'ala d'un avió en marxa, cosa que em va cridar l'atenció -és possible que en part sigui perquè en Krilín és el meu personatge preferit i em va agradar que li donessin una mica de protagonisme contra un enemic que estava molt per sobre d'ell, ho reconec- i, per això, l'he volgut posar a la llista. 

I a vosaltres? Quins dels escenaris o llocs que van visitar en Goku i els seus amics us agraden més?