Els meus 5 pitjors lluitadors preferits de Bola de Drac

No fa gaire que vaig publicar una entrada d'aquestes de llistes temàtiques de Bola de Drac, però en tinc una altra, que a veure si sé explicar bé, perquè reconec que el títol pot ser una mica confús. 

A l'obra magna d'Akira Toriyama hi ha un fotimer de personatges, hi estarem d'acord, però també estarem d'acord en què la trama, al final, gira al voltant d'un grupet reduït i, com m'he queixat moltes vegades, massa centrat en en Goku, el seu protagonista. 

Quan parlo de Bola de Drac ja miro de donar importància als personatges secundaris, com vaig fer a la recent entrada sobre els meus moments de glòria preferits, però avui vull anar encara més lluny i parlar de lluitadors que a la sèrie destaquen pels seus mals resultats, però que per context sabem que no són pas fluixos, i que a mi m'agraden per algun motiu. I no, no parlaré d'en Yamcha, que seria l'elecció òbvia, però sí que l'esmentaré un parell de cops. Som-hi:

Començarem amb en Chaoz, el company diria que inseparable d'en Ten Shin Han, però més endavant deixa de dur-lo a les batalles, i és que en realitat no és un lluitador que destaqui gaire per la seva força ni la seva habilitat.

El que sí que té són poders psíquics, que fa servir per guanyar combats a la fase preliminar del Gran Torneig de les Arts Marcials o per manipular els aparellaments, però contra enemics més poderosos com en Krilín no n'hi ha prou i perd estrepitosament, malgrat un moment més seriós quan llança el dodon-pa. Al següent torneig ni tan sols arriba a la fase final, perquè el derrota el Tao-pai-pai robotitzat. A les dues grans batalles on participa, contra en Satanàs Cor Petit i contra els guerrers de l'espai, mor sense haver fet pràcticament res. Ara bé, és bufó.

El ninja Murasaki de la Torre d'Acer, per a mi la part més interessant de la saga de la Cinta Vermella, no és rival per a en Goku, però és un combat molt divertit perquè tracta amb humor tots els tòpics de combat d'aquests guerrers de l'imaginari japonès. 

El caporal Murasaki fa tot el que pot per vèncer en Goku, amb tots els paranys i enganys que se li acudeixen, però tot li surt malament i cal dir que fa força el ridícul. Ara bé, com deia més amunt, ens proporciona un divertidíssim combat que remet a un humor més propi de Dr. Slump, l'obra anterior de l'autor, i per això el vull homenatjar.

En Kiwi és un dels membres de l'immens exèrcit d'en Freezer, i l'hi té jurada a en Vegeta, però quan troba l'ocasió de pelar-lo i treure-se'n l'espina fa el descobriment fatal que el guerrer de l'espai s'ha tornat molt més fort que abans i ara el supera amb escreix.

Mor ràpidament, i si us pregunteu per què el poso en aquesta llista... bé, és que estèticament sempre m'ha agradat molt, i quan era petit i les figures de goma de Bola de Drac eren molt poques i de dubtosa qualitat -ni pensaments de les articulades, que llavors no havien arribat aquí-, jo somiava amb què en sortissin més, i com que no sortien, dibuixava els seus personatges en cartolines, els retallava i hi jugava, i recordo haver-lo fet a ell, també.

He dit que esmentaria en Yamcha, i ho faig ara, perquè el seu tercer infructuós intent de superar la primera ronda de la fase final d'un Gran Torneig de les Arts Marcials el va enfrontar al senyor Shen, que sí que és el personatge que vull destacar. 

Aquest humà normal i corrent, que després sabríem que era Déu posseint un cos, era tan poc amenaçador que el deixeble del Follet Tortuga es va confiar massa i, malgrat algun moment que va valer la pena, com la presentació del sôkidan, el cert és que va fer força el ridícul, cosa que també va fer -amb l'ajuda del teatret del Totpoderós- aquest senyor de mitjana edat i ulleres que, al final, va guanyar el combat. Entranyable.

Acabo amb l'A-20, l'androide que en realitat era el seu mateix creador -i creador de tots els altres androides-, el doctor Gero, el responsable de la saga dels androides i en Cèl·lula, que com que s'havia modificat a si mateix ara era un lluitador aparentment temible.

I potser sí, però l'única escena en què ho va demostrar va ser aquella en què va perforar el pit d'en Yamcha -ja l'he tornat a esmentar-, que va sobreviure gràcies a les mongetes màgiques. I potser quan va xuclar l'energia d'en Cor Petit atacant-lo per l'esquena. Fora d'això, i de matar civils innocents, sobretot es va dedicar a fugir de la colla protagonista i els combats els va lliurar el seu acòlit, l'A-19. Va morir miserablement traït per l'atac de l'A-17, que no el volia continuar obeint. 

Tot i així, va ser seleccionat per formar part del reduït repartiment de personatges del primer videojoc de lluita 1 contra 1 de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Super Butôden (a Europa senzillament Dragon Ball Z) de la Super Nintendo (1993), cosa força curiosa.

I fins aquí els meus estimats perdedors. Quins són els vostres?

Els meus 5 escenaris preferits de Bola de Drac

Com que avui no tinc encara la possibilitat de fer una entrada sobre el que pensava fer-la, se m'ha acudit fer una d'aquelles llistes de coses de Bola de Drac que sembla que us agraden, de manera que matem dos ocells d'un tret i, a més, amb una publicació que, si tot va bé, tindrà més repercussió que de costum.

Fins ara he parlat dels meus preferits de la sèrie o el manga en les categories de personatges, tècniques, moments sorprenents, moments més violents, moments d'en Krilín... però he pensat que estaria bé veure quins escenaris, localitzacions o paisatges, com en vulgueu dir, m'agraden més del gruix de l'obra magna d'Akira Toriyama. Com sempre, no estan per ordre, tampoc sabria com decidir les posicions, sinó que en parlo com se'm van acudint.

Aviso que la gran majoria dels exemples seran de l'etapa de Bola de Drac en què en Goku era petit. No soc dels que pensen -o diuen que pensen, perquè també fa ferum de postureig, de vegades- que aquella època va ser la millor de la sèrie, i a sobre amb diferència. 

Però sí que és veritat que tenia un component aventurer molt marcat i la recerca de les boles de drac feia que els protagonistes viatgessin i passessin per llocs d'allò més diversos, abans que a l'autor li anés millor, i alguna vegada ho ha reconegut i tot, fer que els combats es desenvolupessin en escenaris deserts, amb l'excusa que així no es posava en perill la població "civil". 

D'aquella primera cerca de les boles podríem dir que em van agradar tots els escenaris, però un que em ve al cap amb facilitat és el poble dels bolets on en Goku i companyia s'enfronten a la Banda del Conill. Amb una ambientació d'aroma aràbiga, el lloc destaca per la seva flora, formada per bolets de diferents alçades, amb troncs durs -o això sembla- en el cas dels espècimens més alts. Em recorda algunes pantalles del Super Mario Bros.  

La cova pirata, a la saga de la Cinta Vermella, m'encanta. Amb paranys que recorden Indiana Jones: A la recerca de l'arca perduda, l'inoblidable robot pirata, la troballa de tresors, el combat contra el General Blue, i l'escapada al límit de l'esfrondrament de la cova mantenen l'emoció i la tensió durant tota aquesta part. 

Però és clar, potser aquí m'estic deixant endur més per l'aventura en si que per l'escenari. Tot i així, em va agradar molt que hi hagués una construcció d'aquesta mida sota el mar i que fos, gairebé, una ciutat secreta. 

La saga de la Cinta Vermella en general, però, de petit la trobava avorridota. No m'agradava gaire el caràcter militar de l'enemic, tot i que amb els anys he après a apreciar-la com també aprecio, cada cop més, la saga de Nàmec. 

La part que sí que m'agradava molt, juntament amb la de la cova dels pirates, era la de la Torre d'Acer, potser també perquè el seu interior contenia coses que des de fora eren inimaginables, com en el cas de la cova submarina. 

En aquest cas, la diversitat dels escenaris i enemics que en Goku s'hi trobava li donava molta vida, i la seva estructura de videojoc -el mateix Akira Toriyama cita com a influència per a aquest arc el joc Kung Fu Master, en què també cal anar pujant per un edifici a mesura que es derroten enemics- suposo que va acabar de fer-la atractiva per al meu jo d'aleshores.

Una de les parts que més m'agraden de tota Bola de Drac és una saga que, si no sabéssim que també és a l'obra original, podríem pensar que és de farciment, ja que se situa entre la saga de la Cinta Vermella i l'inici del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, però sigui com sigui a mi m'agrada moltíssim.

I en part és perquè el torneig de la Baba la Vident té lloc en uns rings fora de l'habitual, entre els que estan envoltats d'aigua i el vàter del diable, amb aquelles dues escultures traient la llengua i l'àcid al fons. Els combats en si, llevat dels últims, van ser una mica poca-soltes, però l'arquitectura de ca la Baba em va fascinar. 

Després d'això sí que vam poder veure en Goku visitar pobles en alguns capítols de farciment abans del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, i després, però a partir de llavors Bola de Drac es va enfocar d'una manera força ràpida en els combats, cada cop més violents, i com deia més amunt, l'autor va deixar els escenaris reduïts a la mínima expressió. 

Per tant, no n'hi ha cap més que recordi que m'agradés en excés, potser com a màxim el futur post-apocalíptic d'en Trunks, però hi va haver un episodi de farciment, exclusiu de l'anime, en què en Krilín lluitava contra la primera forma d'en Cèl·lula en un aeroport i arribava un moment que lluitaven sobre l'ala d'un avió en marxa, cosa que em va cridar l'atenció -és possible que en part sigui perquè en Krilín és el meu personatge preferit i em va agradar que li donessin una mica de protagonisme contra un enemic que estava molt per sobre d'ell, ho reconec- i, per això, l'he volgut posar a la llista. 

I a vosaltres? Quins dels escenaris o llocs que van visitar en Goku i els seus amics us agraden més?

Cinema: Bola de Drac Super - El superheroi

Ara feia temps que no escrivia cap entrada d'aquesta secció, i la raó és ben senzilla d'entendre: només hi parlo de pel·lícules que veig al cinema -les altres entren a la secció Visionats-, i com que vaig tenir un fill al mes de maig, no he tornat a anar a cap sala de projeccions...

...Però m'han permès fer una excepció, aprofitant que per horaris i circumstàncies extraescolars havia aparegut un forat, i que es tractava del cas especial d'un film de Bola de Drac, de manera que he fet una incursió inesperada al cinema i ara us en parlaré.

Bola de Drac: El superheroi ha arribat als cinemes en català després d'una campanya de pressió a Twitter per la por que, en tenir-ne els drets la cada cop més gran Crunchyroll en comptes de l'habitual Selecta Visión, només arribés en castellà.

No sé fins a quin punt ha estat la campanya o si l'empresa ja ho tenia previst i vam estar excessivament a la defensiva, seria una imprudència estrenar només en castellà res de Bola de Drac a Catalunya, però el cas és que quan es va saber que s'estrenaria al Japó jo recordo que es va criticar molt l'estil d'animació per ordinador i que la sensació general era que seria una bajanada. Ho és? Parlem-ne.

Dirigida per en Tetsurô Kodama, i amb la implicació de l'autor del manga original de Bola de Drac, l'Akira Toriyama, pel que fa al concepte general i el disseny dels nous personatges, la pel·lícula segueix la tradició dels llargmetrages basats en aquest univers de no encaixar clarament en la cronologia de la història canònica, però presenta una trama que barreja elements nostàlgics amb altres de més refrescants.

Sense voler entrar en gaires detalls, el xiclet de la Cinta Vermella es torna a estirar amb la nova generació tant del seu comandament com del departament científic, i de pas coneixem alguns detalls personals del Dr. Gero, que fan canònic un personatge recent dels videojocs. 

El cas és que l'Exèrcit de la Cinta Vermella es prepara per tornar i ha creat un parell d'androides d'allò més forts, cosa que fa que en Cor Petit, podríem dir que el protagonista d'aquesta pel·lícula, s'infiltri a les seves instal·lacions per saber-ne més.

Dit així pot semblar una premissa poca-solta, però acaba donant lloc a una sèrie de combats nascuts d'una motivació justificada, i el que és més important, amb les dosis d'acció, espectacularitat i humor a què ens té acostumats Bola de Drac.

Com deia més amunt, un tema que es va discutir en el seu moment va ser el de l'estil d'animació, que aquesta vegada ha optat per l'animació per ordinador o CGI, tot fent un efecte com de videojoc amb gràfics cel shading, dels quals la franquícia ha tingut uns quants exemples. 

Per part meva, he de dir que passats els minuts inicials va deixar de distreure'm i fins i tot vaig reconèixer que algunes coses tenien un molt bon acabat, com ara un grau més alt d'animació en els moviments dels personatges.

Anant al més important, que és la història, Bola de Drac Super: El superheroi és divertida i, tal com feia La resurrecció d'en Freezer, dona protagonisme a personatges que normalment no en tenen, tot i que aquesta vegada són de més entitat que el Follet Tortuga i en Ten Shin Han. 

En Goku i en Vegeta hi apareixen, és clar, però no participen en la batalla i això permet que els que llueixen siguin sobretot en Cor Petit i posteriorment en Son Gohan, amb la col·laboració d'altres personatges. Això no fa que la història sigui menys atractiva, per a mi fins i tot és al contrari, perquè és refrescant, ni que es deixin de banda les noves transformacions, que no són un tema exclusiu d'en Kakarot i el príncep dels Guerrers de l'Espai (em nego a anomenar-los "saiyans" per més que els últims productes animats de Bola de Drac en català hagin incorporat el terme). 

Malgrat que la pel·lícula sigui, en teoria, de Bola de Drac Super, no cal en absolut seguir aquesta nova sèrie ni en la seva forma animada ni en la de paper per poder-la entendre, i com a màxim qui no conegui Super no sabrà qui són 3 o 4 personatges que no tenen gaire rellevància aquesta vegada.

Però la nova sèrie de Bola de Drac presenta problemes de congruència respecte a l'obra original, perquè se situa durant els 10 anys que van passar entre la derrota d'en Bû i aquell torneig de les arts marcials que va quedar interromput quan en Goku se'n va anar volant i Bola de Drac s'acabava abruptament, i tot i així no queda clar en quin punt passa tot plegat, sobretot quan comencem a pensar en les edats d'en Goten i en Trunks respecte al naixement i els primers anys de la Pan. Aquesta pel·lícula, però, ens mostra la neta d'en Goku amb 3 anys i escaig, de manera que passaria molt poc abans de l'esmentat torneig que marca el final de l'obra original, on es va dir que en tenia 4.

A banda d'això, també hi ha situacions una mica poca-soltes, com els desitjos que demana la Bulma per evitar que les boles de drac estiguin gaire temps a l'abast de la gent, o el que es demana al drac Shenron en aquesta pel·lícula, que sembla un deus ex machina. I, no ho oblidem, el que anomeno "nostàlgia" no deixa de ser un reciclatge d'idees.

En general, però, trobo que les coses bones pesen més que les dolentes en aquest film, i és que amb mostres de la vida quotidiana dels nostres estimats personatges, combats frenètics, enemics amb grisos, picades d'ullet (alguna fins i tot a una altra obra del mestre Toriyama), l'esmentat protagonisme de personatges fins ara secundaris i, en tot cas, el retorn de Bola de Drac a la gran pantalla, per força m'havia d'agradar. 

 

Bola de Drac i la cultura popular occidental

No és pas nou que Bola de Drac va néixer com una adaptació molt lliure del clàssic relat xinès Viatge a l'Oest, del segle XVI, i que en Son Goku no és un personatge totalment original de l'Akira Toriyama. Tampoc ens hauria de sorprendre que, malgrat l'ambientació en un món i un univers ficticis, a l'obra hi puguem veure algunes referències culturals japoneses i del seu folklore (o de l'Orient en general), com ara la manera de reflectir l'Altre Món, la llegenda del conill a la Lluna o els ninges.

Aquesta entrada, però, no estarà dedicada a això, sinó a les referències a la cultura popular, o com la vulgueu anomenar, d'Occident, que també podem trobar escampades per Bola de Drac. Perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens fascina allò exòtic, que ens queda culturalment més lluny, a l'altra banda també es viu, aquest fenomen, i per això els autors de manga acostumen a citar artistes i obres occidentals com a referents i influències. 

Comencem amb una inspiració que podem considerar doble, i és que la transformació d'en Goku -i més endavant qualsevol guerrer de l'espai amb cua- en mico gegant oozaru recorda tant el goril·la gegant King Kong, nascut a la pel·lícula del mateix nom de 1933, com el mite dels homes llop, amb orígens que es remunten segles i segles, en produir-se aquesta transformació en nits de lluna plena. 

És una deliciosa barreja que, sens dubte, respon al fet que en Goku, o almenys la seva inspiració principal, com deia, és la del protagonista de Viatge a l'Oest, en Sun Wukong, un noi mico que també es coneix com a Rei Mico.

Els homes llop més clàssics els veiem referenciats d'una manera més evident quan n'apareix un al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, tot i que en aquest cas l'autor li va donar un gir humorístic en fer que es tractés d'un llop home, que era un llop antropomòrfic que en veure la lluna plena es transformava en home, curiosament més lleig que en la seva forma de llop. 

Una de les referències més evidents és la de l'androide número 8, és a dir l'A-8 (com el podem anomenar en retrospectiva), clarament inspirat, no en la seva construcció a base de trossos de cadàvers -que no és el cas-, sinó en el seu aspecte, en el monstre del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o El Prometeu modern, de Mary Shelley (1818). 

Al torneig de la Baba la Vident tenim un festival de referències al terror occidental clàssic, com és el cas del lluitador Dràcula, versió del personatge clàssic de la novel·la del mateix nom de Bram Stoker de 1897 -tot i que el mite dels vampirs és més antic-.

Del mateix any va ser la novel·la L'home invisible, de H. G. Wells, i a Bola de Drac el seu protagonista hi és referenciat amb un personatge que lluita contra els protagonistes aprofitant la seva invisibilitat, i el combat el solucionen, ja que encara no sabien lluitar sentint la presència dels rivals, d'una manera d'allò més curiosa, amb sang involucrada. 

Acabem el torneig de la Baba la Vident amb la tercera referència al terror clàssic, La Mòmia, mite iniciat el 1932 amb la pel·lícula protagonitzada pel llegendari Boris Karloff. A Bola de Drac és un lluitador molt fort que empra també les benes que l'emboliquen per immobilitzar els rivals.

Una referència difícilment més occidental des del punt de vista geogràfic, però també per la seva representació típica i tòpica en incomptables productes audiovisuals, és la dels indis (nord-americans) que viuen a la Terra Sagrada d'en Karín, els entranyables Upa i Bora. No hi apareixen, però, cowboys, però sí que són víctimes del setge de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. 

Aquesta referència no és visual, però es remunta a l'any 1950, quan Disney va estrenar La Ventafocs, gran clàssic de la companyia, la cançó més popular de la qual es diu Bibbidi-Bobbidi-Boo, sons que es reprodueixen a la lletra en si i que Akira Toriyama va fer servir per batejar els mags Bibidí i Babidí i el monstre Bû. 

Ens n'anem una mica més endavant en el segle XX, perquè tractant-se d'una sèrie d'arts marcials és normal que hi apareguin diverses disciplines de lluita, i també que hi hagi referències a dos populars artistes -en els dos sentits: com a lluitadors i com a actors de cinema- com són en Bruce Lee, que va aparèixer (en versió boladedraquiana, és clar) dos cops, en papers molt petits, i en Jackie Chan, que en aquest cas no s'hi assemblava gens, però sí que era molt semblant, canviant una única lletra, al nom que feia servir el Follet Tortuga per participar als torneigs d'arts marcials disfressat.

Val la pena aturar-se una mica en aquest punt per comentar que l'autor era molt fan de les pel·lícules d'arts marcials hongkongueses, el veiem a la foto amb en Jackie Chan, i que afirma que va crear la història curta Dragon Boy, llavor de la futura Bola de Drac, precisament per homenatjar aquell món que el fascinava tant. 

Una referència que a mi se m'havia escapat fins ara, perquè com he dit en més d'una ocasió no soc, ni de bon tros, especialista en la saga Star Wars, és aquesta ciutat dels núvols que a Bola de Drac és el cim de la Torre Sagrada d'en Karín, i que a L'Imperi contraataca (1980) es mostrava amb un aspecte que no podem negar que va inspirar aquesta construcció emblemàtica de l'obra de Toriyama. 

El 1984 començava el manga de Bola de Drac, i també va ser l'any de l'estrena de The Terminator, la primera de la mítica saga iniciada per James Cameron i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, amb un androide assassí que ja és Història del Cinema per dret propi i que va aparèixer a la Torre d'Acer, a la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, sense gaires intents de dissimular d'on venia la inspiració, en gran part gràcies a una cosa tan ximple com les ulleres de sol del personatge. 

I què me'n dieu, de l'uniforme que la Bulma ha de dur quan no té roba de recanvi i ha d'acceptar aquesta que li deixa el porc de l'Oolong? No hi ha dubte que es tracta d'una referència al de les conilletes de la Playboy, la revista iniciada el 1953, que al seu torn va generar un imperi audiovisual d'entreteniment per a adults conegut arreu del món. 

Acabo amb una de no tan evident des del punt de vista estètic o argumental, però el cas és que en Goku, com se'ns explica quan ja ha estrenat la paternitat, és un extraterrestre que van salvar els seus pares tot introduint-lo, quan era només un nadó, en una càpsula que van fer volar des d'un planeta que estava a punt d'esclatar. 

Us sona? Naturalment, la inspiració l'hem de trobar en els còmics d'uns tals Jerry Siegel i Joe Shuster, concretament al número 1 d'Action Comics, de 1938, en què es presentava al món en Superman, el superheroi més important de la història del còmic. 

Aquest és un recull de curiositats que segurament són prou conegudes per totes aquelles persones que puguin llegir l'entrada, però em feia gràcia escriure-la de tota manera. En sabeu més? Quines se'm poden haver escapat? Comenteu-me-les!

Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 7

Ja fa temps que no publicava cap entrada sobre la lectura d'un volum de l'edició definitiva de Bola de Drac, ja tocava, i aquí teniu la de la setena entrega, on acaba la saga de la Cinta Vermella i comença el que jo anomeno "petita saga" del Torneig de la Baba la Vident.

No em cansaré de dir-ho: la part de la Cinta Vermella és la que menys m'agrada de tota l'obra del mestre Toriyama, però tot i així té coses bones que han quedat a la memòria dels fans del còmic i la sèrie animada, com ara en Tao Pai Pai, que aquí s'enfronta per segona vegada a en Goku amb resultats totalment diferents dels obtinguts a la primera "ronda", gràcies al pas del protagonista per la Torre Sagrada.

No ho recordava, però en Tao Pai Pai pujant a la torre per tal d'augmentar la seva força i baixant-ne amb un núvol Kinton blau... és quelcom exclusiu de l'anime, ja que al manga simplement rep una pallissa d'en Goku, que se'l ventila en poques pàgines. 

Després d'això, i com que li falten 3 boles de drac per a ressuscitar el pare de l'Upah, en Goku se'n va cap on el radar li diu que n'hi ha dues, que és el Quarter General de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, on té lloc el combat final entre el protagonista i aquesta organització armada il·legal contra qui, en paraules d'alguns personatges, "ni la policia pot fer res". 

Tot plegat em resulta força avorrit, però queda la imatge impactant del líder, el Capità General Red (o Vermell), mort per una bala al front que li dispara el seu número dos (que passa a ser l'u després d'aquesta acció), en Black, que "curiosament" és aquell personatge de raça negra. De fet, en aquesta traducció se l'anomena directament "Negre". Lleig... 

El cas és que l'Oficial Negre o Black es carrega el seu superior en descobrir, perquè l'altre ho diu en veu alta quan s'adona que en Goku els està vencent, que només volia les boles de drac per tal de demanar al Drac Sheron que el fes més alt.

La ira de l'oficial està més que justificada, però la seva primera tasca és enfrontar-se directament a en Goku, no sense oferir-li abans, com a bon dolent de manual, una aliança, que naturalment el protagonista refusa.

I ni tan sols amb l'ajuda d'un mecha dels típics que vénen en càpsules (per cert, s'hauria d'analitzar l'ètica de la Corporació Càpsula, perquè proporciona molt d'armament al llarg de Bola de Drac) pot fer res contra en Goku, que "assaja" amb el robot un moviment que faria servir altre cop més endavant, el de travessar l'enemic, i el fa explotar a l'aire.

Amb tot això es posa fi a la saga de la Cinta Vermella, molt gokucentrista tot i l'aparició esporàdica dels seus amics, que en aquest tram final intenten ajudar-lo debades, ja que el protagonista s'ha encarregat de tot. 

Ara, després d'aquest final tenim una saga més curta que a mi m'agrada particularment, potser perquè s'assembla a un Gran Torneig de les Arts Marcials, que com he dit més d'una vegada són les parts que més m'agraden de Bola de Drac, però també perquè m'ajuda a digerir el pesat àpat de la Cinta Vermella tot fent-li d'epíleg i, a més, dóna protagonisme a la colla d'en Goku, que durant els darrers volums ja ha xuclat prou càmera. 

Parlo, com he dit abans, de la saga del Torneig de la Baba la Vident, la germana del Follet Tortuga, que ha de dir als nostres amics on és la bola que falta i que el radar no detecta, i com que no tenen diners per a pagar-li els ofereix participar en un torneig de lluita en comptes d'afluixar la mosca. 

Allà veurem com en Krilín fa un ridícul espantós per culpa d'un excés de confiança i en Yamcha passa a la següent ronda a empentes i rodolons i deixant-s'hi la pell, com si s'haguessin invertit els papers habituals d'aquests dos personatges. Però també veurem en Puar i l'Upah lluitant, l'ús de mètodes poc ortodoxos per part de la colla protagonista i, com sempre, en Goku agafant les regnes i ventilant-se un enemic rere l'altre quan tots els altres han perdut i li toca sortir a ell. 

El volum acaba amb el quart combat i només en queda un, que es disputarà al ring rodó que s'assembla als del Gran Torneig de les Arts Marcials i on en Goku s'enfrontarà, en un combat magnífic, a un vell (literalment) conegut.