Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes relacionades amb Bola de Drac, però en vaig fer unes quantes. Concretament, de moments estranys, violents, sorprenents, millors tècniques o simplement els meus preferits. 

Per això he hagut de mirar que la d'avui no l'hagués fet anteriorment, i per fortuna no era el cas, així que avui us porto un llistat dels 5 personatges que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, que inicialment s'havia de dir "personatges secundaris", però com que, de fet, mai no he estat gaire d'en Goku i ell és l'únic protagonista, una llista de secundaris preferits de Bola de Drac en mi equival a una de personatges preferits en general. La faré, aquest cop, en ordre ascendent.

Comencem amb la Vídel, la filla d'en Satan i ja avanço que l'únic personatge femení que sortirà a la llista. I això és així perquè no me n'agrada cap altre particularment, atès que a Bola de Drac estan dissenyats amb un biaix masclista clar i acostumen a ser personatges que no contribueixen en excés a la trama a mesura que avança, i que tenen un caràcter molt fort. La Bulma, per exemple, és una inventora genial i el seu paper és imprescindible, però després passa a ser un personatge força arraconat i n'esperem els rampells de mal humor que tard o d'hora arriben.

La Vídel, en canvi, encara que al final fa com la Chichi i abandona les arts marcials per fer de mare i muller (cosa que és una llàstima en tots dos casos), comença com un personatge que veiem com s'entrena en la lluita i s'esforça per aprendre'n la part fantàstica, com ara el control de l'energia i la capacitat de volar. Qui no s'hi sent identificat, en veure com sent una simple humana ho aconsegueix després de treballar-hi molt?

A la quarta posició segurament hi hauria pogut anar, sense cap problema, la ginoide A-18, i tindríem un segon personatge femení, en aquest cas ben fet i lluitador fins al final, però... personalment m'agrada més l'androide A-17.

Més misteriós que la seva germana bessona, també perquè se'n va anar a viure discretament -encara més que en Ten Shin Han-, crec que és l'únic cosplay que he tingut mai ganes de fer, i potser l'acabaré fent algun dia, si m'ho plantejo amb temps. A més, a Bola de Drac Super el van recuperar amb encert i va ser un retorn benvingut.

Al bronze, però podria haver anat perfectament a la plata, tenim en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis reencarnat, o Cor Petit per als amics. Perquè som amics, oi? Sí, si no està enfadat ho admet.

El fill-reencarnació del primer enemic realment terrorífic de la sèrie va esdevenir poc a poc un aliat de valor incalculable en unir-se per força a en Goku per enfrontar-se a en Raditz, i quan en Goku va morir en aquell combat (tècnicament a les seves mans, compte) va decidir entrenar el seu fill Son Gohan, que es va convertir, en el procés, en una mena de fill postís seu. Allò va provocar un dels moments més lacrimògens de Bola de Drac.

Un cop convertit en un dels bons amb tots els honors, en Cor Petit ha participat en nombrosos combats, augmentant de poder o contribuint com podia en les batalles que arribaven a un nivell que ell no podia assolir. Hi ha més personatges dels quals es pot dir això, però el namequià és un dels guerrers que poden aportar el seu granet de sorra durant més temps. I la seva capa és increïble.

Molt empatat amb ell, però finalment vencedor del duel particular, tenim en Vegeta, un altre que va passar d'enemic a aliat, tot i que amb les mans més tacades de sang i amb més recança. La seva actitud respecte als altres és, almenys de cara a la galeria, d'amistat per conveniència, però poc a poc es va estovant de debò.

Protagonista, juntament amb en Goku, del meu combat preferit de la sèrie, és l'únic guerrer de l'espai que apareix en aquesta llista. Sempre fidel als seus principis, lluita per no quedar-se enrere respecte a en Goku, el seu gran rival, i en alguns moments li passa al davant, tot i que el guió s'entesta a fer que això no serveixi de res i que després sigui el seu odiat Kakarot qui resolgui els combats.

Evidentment, el número u de la llista havia de ser en Krilín, el millor amic d'en Goku, condeixeble seu a l'etapa amb el Follet Tortuga i considerat, sovint, el més fort de la Terra... entre els humans.

Un personatge entranyable, maldestre de vegades, que ens fa riure (no fotre'ns d'ell, sinó riure) i que també hem vist morir diverses vegades, cosa que ens ha trencat el cor. Però pel camí l'hem vist entrenar-se, ser agosarat en provar tècniques noves i fer molt bon paper tant en diverses edicions del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai com en batalles que sempre li anaven grans.

I fins aquí el meu Top 5 de personatges de Bola de Drac. Com sempre, s'agraeixen comentaris al respecte i les vostres propostes personals.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 25 i 26

A la ressenya anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac vam veure el primer encontre de la colla amb els androides A-17 i A-18 i la insinuació de l'arribada d'un nou enemic misteriós que agafa el protagonisme a l'etapa que comença amb els volums de què parlo avui.

El 25 és un número que m'agrada especialment, perquè com ja sabeu en Cor Petit és un dels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, i després de l'aparició dels superguerrers, coneixent en Toriyama, el podria haver abandonat perfectament com va fer ben aviat amb en Yamcha i més endavant en Ten Shin Han, però no: en Cor Petit encara té protagonisme i es podria dir que el 25 de l'edició definitiva és un volum per a lluir el personatge.

Un protagonisme que només comparteix amb el nou dolent, en Cèl·lula, que aquí veiem per primera vegada totalment desenvolupat (que no perfecte, això ja arribarà), i que és, per a mi, alhora molt atractiu i poc original, i els dos adjectius pel mateix motiu: posseeix cèl·lules de diversos personatges apareguts anteriorment i les seves tècniques més emblemàtiques (incloent-hi la molt útil capacitat regenerativa d'en Cor Petit), per tant és un dolent del tipus de l'Amazo de DC Comics, és a dir dels que estan construïts amb poders dels protagonistes. Però mola.

És clar que també és llefiscós i assassina d'una manera horrible, que és absorbint, literalment xuclant, les seves víctimes fins que només en queda la roba. 

Tornem al tema d'en Cor Petit: a la saga de Nàmec ja se'ns va insinuar que si es fusionava novament amb el Totpoderós superaria la força dels superguerrers, i això és el que fa al principi d'aquest volum per tal de poder fer front a l'amenaça d'en Cèl·lula. Ens quedem sense Déu i, de retruc, sense les boles de drac.

Efectivament el supera amb claredat, però l'enemic la sap llarga i quan s'acosten en Trancs i en Krilín emprèn la fugida tot clavant-los una mossegada del sol, cortesia d'algunes de les cèl·lules que posseeix. 

Però el lluïment d'en Cor Petit no acaba aquí, i és que com que l'objectiu d'en Cèl·lula són els androides, perquè els vol absorbir per tal d'aconseguir la perfecció del cos, és més necessari que mai acabar amb ells, que ni saben de l'existència del bioandroide ni, per tant, estan a l'aguait del que passa. 

El cas és que es produeix un dels meus combats preferits de Bola de Drac, el d'en Cor Petit contra l'A-17, mentre l'A-16 i l'A-18 s'ho miren. Això és òbviament una excusa per tal de fer lluitar, en un combat complet, l'androide que encara no havíem vist, ja que a la trobada anterior la protagonista havia estat l'A-18. I el millor és que en Cor Petit i ell estan igualats (deixant de banda el petit detall que l'A-17 no es cansa). 

Però mentre lluiten apareix en Cèl·lula, molt enfortit per les absorcions que ha estat duent a terme, i ni l'androide i el nàmec junts poden fer-li front. Quan s'hi fica l'A-16, trencant la seva rígida programació que li indica que només ha de lluitar amb en Goku, l'enemic comú aprofita una distracció per a absorbir l'A-17 i assoleix l'estat semicomplet, amb què escombra els rivals. 

Cal la intervenció sorprenent d'en Ten Shin Han i el seu nou canó d'energia per a permetre que els androides que queden fumin el camp i en Goku aparegui, amb el canvi de lloc instantani, per a endur-se un Cor Petit moribund cap al Palau de Déu o, ara que s'ha fusionat amb l'anterior inquilí, el seu. 

Precisament allà s'estaven entrenant en Vegeta i en Trancs, a la mítica Sala de l'Esperit del Temps, on un dia de la Terra es converteix en un any, i tots dos han superat la força dels superguerrers, concepte embolicat que més endavant sabem que, en realitat, només es pot aplicar a en Son Gohan, però no ens avancem als esdeveniments. Quan ells en surten, en Goku i en Son Gohan hi entren.

De moment, ja al volum 26, en Vegeta li clava una pallissa a un humiliat Cèl·lula, però el seu orgull de lluitador el traeix i, quan l'enemic li diu que si aconsegueix la perfecció serà més fort, el príncep dels guerrers de l'espai hi col·labora per tal que absorbeixi l'A-18, l'androide que li falta. Se suposa que en Krilín tenia una missió clau per tal d'evitar-ho, que era immobilitzar-la amb el comandament d'aturada d'emergència fabricat per la Bulma a imatge del que tenia el Dr. Gero i posteriorment destruir-la, però com que se'n va enamorar el dia que li va fer el petó... no n'és capaç i li perdona la vida tot destruint l'aparell.

Hi ha coses que com a lectors amb certa experiència hauríem de saber, i aquí n'hi ha dues: si en Vegeta lluita primer i en Goku s'està entrenant, per molt bé que ho faci, per molt que ens impressioni, és evident que no guanyarà. I l'altra és que des del moment que ens han esmentat l'existència d'un estat perfecte d'en Cèl·lula és clar que l'acabarem veient. 

Després de deixar que s'esforci per matar-lo amb un espectacular Final Flash i tornar a mostrar que pot regenerar qualsevol part del seu cos gràcies a les cèl·lules d'en Cor Petit, el bioandroide es desfà d'en Vegeta amb una facilitat extrema, i és el torn d'en Trancs, que teòricament ha superat el seu pare però no volia que se n'assabentés. 

I sí que sembla que l'hagi superat, però comet un error de càlcul, i és que per molt que infli el cos la seva victòria no està garantida. Sí que és més fort que en Cèl·lula, el monstre mateix ho admet, però també s'ha tornat més lent per culpa d'aquest nou cos tan pesat. 

En Goku, a la Sala de l'Esperit del Temps, també s'ha adonat d'aquesta limitació i descarta que sigui la via a seguir per tal de vèncer en Cèl·lula. Ens trobem, doncs, amb un intent fallit de lluïment d'en Trancs, que va tenir el seu únic moment de glòria quan va acabar amb en Freezer i el seu pare.

El protagonista i el seu fill, per la seva banda, acaben l'entrenament on queda com a moment històric la transformació d'en Son Gohan en superguerrer, que serà clau en el que resta de saga. I sorprenen tothom quan surten de la sala transformats però sense desprendre llengües de foc: per a ells, ara, l'estat de superguerrer és el normal.

En Cèl·lula, havent perdonat la vida a en Trancs després d'assabentar-se que en Goku l'anirà a trobar l'endemà, decideix posposar la destrucció de la Terra i anuncia un torneig de les arts marcials anomenat El Joc d'en Cèl·lula en què convida qualsevol valent a desafiar-lo.

Així doncs, el 25 i el 26 són dos nous volums trepidants de Bola de Drac i l'autor ho aconsegueix deixant en Goku en un segon pla, capacitat que el mestre Toriyama té, com es demostra aquí, però que per desgràcia no va fer servir tan sovint com al meu parer hauria calgut. Són uns volums on destaquen no ell, sinó en Cor Petit, en Cèl·lula i en Vegeta i que, per tant, agradaran als fans d'aquests personatges. Els combats, com sempre, espectaculars.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Fa temps vaig dedicar una entrada als meus 5 autors de manga preferits, i em va agradar la idea de fer més rankings d'aquests en el futur. Avui, com podeu veure al títol, el Top 5 estarà format pels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, una reflexió profunda i inamovible tenint en compte que estem davant d'una obra que he consumit diverses vegades i que ja fa molts anys que es va acabar. 

I us aviso: no hi veureu pas en Goku, en aquesta llista, perquè com ja vaig explicar quan vaig parlar d'en Tsubasa Ôzora (i ho vam discutir als comentaris amb alguns lectors fidels del bloc) no sóc gaire fan dels protagonistes i menys encara quan són totpoderosos i esdevenen els únics que poden vèncer l'enemic. M'avorreix aquest esquema.

Començaré pel primer, en comptes de fer el típic llistat de la posició més baixa a la més alta: és en Krilín, el millor amic d'en Goku, possiblement l'humà més fort que apareix a l'obra del mestre Toriyama (amb el permís d'en Ten Shin Han).

M'agrada perquè, conscient de les seves limitacions —encara que de vegades faci massa el fanfarró quan és davant d'un rival manifestament inferior—, lluita constantment per superar-se, inventa tècniques noves (d'altres les imita fins i tot abans que en Goku les pugui arribar a dominar ell també) i no dubta a l'hora d'enfrontar-se a enemics clarament superiors per tal d'aportar el seu granet de sorra, que de vegades és més decisiu del que ens podríem pensar. Va ser, també, el primer personatge important que va morir, moment al que vaig dedicar també una entrada.

En segon lloc, i confesso que molt a prop del primer, trobem en Satanàs Cor Petit Júnior, o Cor Petit com l'acaben anomenant tots els altres. Una mena de fill i alhora reencarnació del seu temible pare, va néixer amb l'objectiu d'acabar amb en Goku, però després d'aquell 23è Gran Torneig de les Arts Marcials on va quedar subcampió es va veure obligat a aliar-se amb el seu rival i es va acabar fent amic tant d'ell com de la resta de la colla.

Se'ns va guanyar el cor quan, després de fer de mestre d'en Son Gohan, se'l va acabar estimant com si fos el seu propi fill i fins i tot va arribar a donar la vida (i de retruc la de Déu i les boles de drac) per tal de protegir-lo durant l'èpica batalla contra els Guerrers de l'Espai. A banda de la part emotiva és també un guerrer decisiu durant tota la història, si bé com més avança menys aportacions hi pot fer, per culpa de l'escalada de poder i protagonisme que es produeix entre els esmentats Guerrers de l'Espai.

Un d'aquests és en Vegeta, el príncep del planeta d'origen d'en Goku, que va arribar com l'enemic més temible que havíem vist fins aquell moment i que va costar, però al final també va passar pel mateix procés que en Cor Petit: aliança amb els bons i, per què no dir-ho, també una amistat, encara que no reconeguda obertament.

M'agrada que conservés sempre una actitud esquerpa, però que alhora fos un aliat d'una vàlua incalculable, i que en els seus combats contra en Goku sempre en sortís vencedor, encara que el segon cop fos amb males arts i que el primer, en realitat, acabés en derrota d'en Vegeta gràcies a en Krilín i en Son Gohan. Les seves morts van ser memorables, en especial la primera, que també vaig destacar en aquest bloc.

Mentre pensava en les últimes dues posicions havia decidit un altre ordre, però finalment el canvio, perquè el meu quart personatge preferit és en Cèl·lula, en totes les seves formes. M'agrada la seva original manera de matar i acumular energia, el seu aspecte extravagant i la seva evolució física al llarg de la saga que protagonitza.

Que fos capaç d'executar les millors tècniques dels personatges principals de l'obra i que absorbint els androides A-17 i A-18 multipliqués la seva força fins al punt que semblava invencible el convertien, s'ha d'admetre, en un enemic que molava moltíssim. 

I acabarem amb un d'aquests androides que absorbia, l'A-17, segurament menys popular que la seva bessona A-18 però que a mi m'agradava més. Potser perquè el vam veure menys en acció, en produir-se el primer combat entre en Vegeta i l'A-18 i quedar absorbit per en Cèl·lula abans que la seva germana i, per tant, gaudir de menys presència, però el cas és que a mi m'agradava més. 

En acabar la saga d'en Cèl·lula els bons li donen l'oportunitat de continuar vivint i això és el que fa, i si bé no es converteix en aliat —a diferència de la majoria d'enemics que surten a Bola de Drac— sí que deixa d'empipar i duu una vida solitària (o això és el que sembla que ens vulguin dir), com la Lunch, que va desaparèixer de l'obra perquè Akira Toriyama se'n va oblidar, segons ha confessat algun cop. I si aquests dos...? No, no pot ser.