Els meus 5 moments de glòria preferits de Bola de Drac

Sempre dic que el principal problema de Bola de Drac, una obra amb personatges d'allò més interessants, és que és massa gokucentrista, que el protagonista sempre treu les castanyes del foc als altres, amb poques excepcions.

Avui vull repassar, en una d'aquelles llistes que faig de tant en tant sobre temes relacionats amb l'obra més popular d'Akira Toriyama, cinc moments en què personatges secundaris, i que a mesura que avançava la història anaven perdent cada cop més importància, van tenir moments de glòria. Comencem sense cap ordre particular:

En tenim, per exemple, un de molt mític d'en Yajirobai, el lluitador dropo per excel·lència, que va tenir molt poques intervencions útils a la història, una d'elles salvant la vida d'en Goku després de la pallissa que li havia clavat en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis.

Però la millor va ser, sens dubte, quan tot i la cagalera que tenia va tallar-li la cua a en Vegeta transformat en mico gegant i el va fer més assequible per als que sí que s'hi estaven enfrontant obertament. Després li va fer un tall a l'esquena a traïció, de manera que va fer un bon paper malgrat la seva covardia general.

Hem parlat d'en Satanàs Cor Petit i a la seva saga hi va haver un combat molt inusual, i és que el Follet Tortuga, amb el seu aspecte normal, sense disfresses, es va enfrontar al gran enemic que havia derrotat el seu propi mestre en un atac suïcida que va ser molt espectacular, però que va acabar en fracàs.

Va ser refrescant veure en Mutenrōshi fora del seu paper humorístic i pervertit, o fins i tot del de mestre d'arts marcials. Per una vegada va sortir a lluitar ell mateix en un combat en què el destí del planeta estava en joc. Respect. 

També ho estava quan en Krilín i altres lluitadors, mentre esperaven en Goku, van mirar de fer front als guerrers de l'espai Nappa i Vegeta, i després de la impactant mort d'un distret Yamcha en Krilín, en un atac de ràbia, va derrotar de cop diversos dels monstres companys del que havia mort el seu amic, i ho va fer amb un raig múltiple que va espantar els guerrers de l'espai i tot.

En Krilín no és un secundari qualsevol, va tenir moltes intervencions cabdals a la sèrie, però aquesta va ser, per a mi, especialment memorable.

Parlant d'en Yamcha, el pobre era l'ase dels cops de Bola de Drac, tant pel propi nivell com per la deixadesa, i de moments de glòria pròpiament dita potser no en va tenir, però opino que el combat del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials contra en Ten Shin Han va ser un dels pocs moments en què no va fer el ridícul.

El va perdre, li van trencar la cama i va tornar a quedar fora de les semifinals, com ja li havia passat i li tornaria a passar, però va oferir un bon combat i fins i tot va estrenar un sorprenent Kamehameha abans que en Krilín i tot.

I per al·lusions acabem amb en Ten Shin Han, un personatge que a partir de la saga dels androides pràcticament va desaparèixer de la història més enllà d'una providencial puntada de peu a en Bū, però la seva última gran intervenció va ser contra en Cèl·lula en la seva forma semicompleta, amb un nou Kikōho que suposava el retorn de la seva tècnica més espectacular.

No va ser tan devastadora com a la final del 22è Tenkaichi Budōkai, és cert, ni va fer gaire mal a l'enemic, però el va retenir perquè l'A-18 es pogués escapar d'ell. 

Què us han semblat, aquests moments? Com de costum, m'he centrat en escenes que es veuen al manga i l'anime, sense capítols de farciment i sense tenir en compte Bola de Drac GT, però si voleu podeu ampliar la mostra per proposar altres moments de glòria.

Yajirobai

Krilín

Yamcha

Ten Shin Han

Follet Tortuga 

Els meus 5 escenaris preferits de Bola de Drac

Com que avui no tinc encara la possibilitat de fer una entrada sobre el que pensava fer-la, se m'ha acudit fer una d'aquelles llistes de coses de Bola de Drac que sembla que us agraden, de manera que matem dos ocells d'un tret i, a més, amb una publicació que, si tot va bé, tindrà més repercussió que de costum.

Fins ara he parlat dels meus preferits de la sèrie o el manga en les categories de personatges, tècniques, moments sorprenents, moments més violents, moments d'en Krilín... però he pensat que estaria bé veure quins escenaris, localitzacions o paisatges, com en vulgueu dir, m'agraden més del gruix de l'obra magna d'Akira Toriyama. Com sempre, no estan per ordre, tampoc sabria com decidir les posicions, sinó que en parlo com se'm van acudint.

Aviso que la gran majoria dels exemples seran de l'etapa de Bola de Drac en què en Goku era petit. No soc dels que pensen -o diuen que pensen, perquè també fa ferum de postureig, de vegades- que aquella època va ser la millor de la sèrie, i a sobre amb diferència. 

Però sí que és veritat que tenia un component aventurer molt marcat i la recerca de les boles de drac feia que els protagonistes viatgessin i passessin per llocs d'allò més diversos, abans que a l'autor li anés millor, i alguna vegada ho ha reconegut i tot, fer que els combats es desenvolupessin en escenaris deserts, amb l'excusa que així no es posava en perill la població "civil". 

D'aquella primera cerca de les boles podríem dir que em van agradar tots els escenaris, però un que em ve al cap amb facilitat és el poble dels bolets on en Goku i companyia s'enfronten a la Banda del Conill. Amb una ambientació d'aroma aràbiga, el lloc destaca per la seva flora, formada per bolets de diferents alçades, amb troncs durs -o això sembla- en el cas dels espècimens més alts. Em recorda algunes pantalles del Super Mario Bros.  

La cova pirata, a la saga de la Cinta Vermella, m'encanta. Amb paranys que recorden Indiana Jones: A la recerca de l'arca perduda, l'inoblidable robot pirata, la troballa de tresors, el combat contra el General Blue, i l'escapada al límit de l'esfrondrament de la cova mantenen l'emoció i la tensió durant tota aquesta part. 

Però és clar, potser aquí m'estic deixant endur més per l'aventura en si que per l'escenari. Tot i així, em va agradar molt que hi hagués una construcció d'aquesta mida sota el mar i que fos, gairebé, una ciutat secreta. 

La saga de la Cinta Vermella en general, però, de petit la trobava avorridota. No m'agradava gaire el caràcter militar de l'enemic, tot i que amb els anys he après a apreciar-la com també aprecio, cada cop més, la saga de Nàmec. 

La part que sí que m'agradava molt, juntament amb la de la cova dels pirates, era la de la Torre d'Acer, potser també perquè el seu interior contenia coses que des de fora eren inimaginables, com en el cas de la cova submarina. 

En aquest cas, la diversitat dels escenaris i enemics que en Goku s'hi trobava li donava molta vida, i la seva estructura de videojoc -el mateix Akira Toriyama cita com a influència per a aquest arc el joc Kung Fu Master, en què també cal anar pujant per un edifici a mesura que es derroten enemics- suposo que va acabar de fer-la atractiva per al meu jo d'aleshores.

Una de les parts que més m'agraden de tota Bola de Drac és una saga que, si no sabéssim que també és a l'obra original, podríem pensar que és de farciment, ja que se situa entre la saga de la Cinta Vermella i l'inici del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, però sigui com sigui a mi m'agrada moltíssim.

I en part és perquè el torneig de la Baba la Vident té lloc en uns rings fora de l'habitual, entre els que estan envoltats d'aigua i el vàter del diable, amb aquelles dues escultures traient la llengua i l'àcid al fons. Els combats en si, llevat dels últims, van ser una mica poca-soltes, però l'arquitectura de ca la Baba em va fascinar. 

Després d'això sí que vam poder veure en Goku visitar pobles en alguns capítols de farciment abans del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, i després, però a partir de llavors Bola de Drac es va enfocar d'una manera força ràpida en els combats, cada cop més violents, i com deia més amunt, l'autor va deixar els escenaris reduïts a la mínima expressió. 

Per tant, no n'hi ha cap més que recordi que m'agradés en excés, potser com a màxim el futur post-apocalíptic d'en Trunks, però hi va haver un episodi de farciment, exclusiu de l'anime, en què en Krilín lluitava contra la primera forma d'en Cèl·lula en un aeroport i arribava un moment que lluitaven sobre l'ala d'un avió en marxa, cosa que em va cridar l'atenció -és possible que en part sigui perquè en Krilín és el meu personatge preferit i em va agradar que li donessin una mica de protagonisme contra un enemic que estava molt per sobre d'ell, ho reconec- i, per això, l'he volgut posar a la llista. 

I a vosaltres? Quins dels escenaris o llocs que van visitar en Goku i els seus amics us agraden més?

Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 27 i 28

Últimament he fet tantes entrades que m'he vist obligat a programar-les amb una antelació tan gran que, al final, la ració mensual de les ressenyes de Bola de Drac s'ha perdut, però no passa res, perquè ens acostem al final. 

Avui, el clímax i el final de la batalla contra en Cèl·lula que és, de fet, el final de la saga dels androides, entesa com un tot, i en definitiva la fi d'un cicle. 

Són els volums 27 i 28 de l'edició definitiva de Bola de Drac, que per a mi —ho desenvolupo al final— constitueixen el que podria haver estat el tancament perfecte d'aquesta obra mestra, però que com ja sabeu va esdevenir només la penúltima saga.

Al primer dels volums que ressenyo avui tenim, sobretot a la primera meitat, xerrameca. En Goku i en Son Gohan han sortit de la Sala de l'Esperit i el Temps, el jove guerrer de l'espai ja és superguerrer i el pla del seu pare consisteix en fer vida normal, només que en aquest estat de manera permanent. I descansar. 

Recordo que a l'anime en aquests dies de descans ens presentaven una història inèdita, que era la recerca de les boles de drac, i amb l'excusa feia una reaparició l'enyorat (?) Tao Pai-Pai, però al manga les esferes màgiques només apareixen pel fet que a en Goku se li acut que, atès que s'acosta una batalla que probablement provocarà morts, i com que la Terra va deixar de tenir un déu en el moment que aquest es va fusionar amb en Cor Petit, cal que algú prengui el relleu.

I aquest algú és en Dende, de manera que es produeix un retrobament inesperat (a la ficció, com a la vida real, allò de "fins una altra" és més aviat retòric i no esperem que succeeixi). Sabíem que en Dende tenia poders màgics, que no era un nàmec de tipus guerrer, però la facilitat amb què reactiva les boles de drac i les modifica (ara poden concedir dos desitjos, tot i que no ressuscitar algú que ja havia mort) és extraordinària.

Ara bé, el que ens interessa d'aquest 27è volum de l'edició definitiva (però lluny de ser perfecta, com demostren els incansables errors ortogràfics que s'arrosseguen de l'edició antiga en grapa) és l'inici del Joc d'en Cèl·lula, el torneig d'arts marcials que es treu de la màniga i que al mestre Toriyama li permet enfrontar els protagonistes a l'enemic un per un, sense el tots contra un que seria el normal en cas d'un enemic comú.

Evidentment cal destacar el debut del personatge d'en Satan, el campió del món d'arts marcials, en haver-se fet (ho sabrem més endavant) amb el títol a la 24a edició del torneig, en què no va participar cap dels "guerrers Z" i que no va sortir al manga. Un autèntic pallasso que s'enfronta a en Cèl·lula i n'és tan indigne que aquest es limita a treure'l del ring, sense matar-lo. Val a dir que el seu paper, totalment humorístic, mostrava un cop més les ganes de l'autor de prendre's les coses en conya, i el seu patètic paper al principi ens provoca rebuig, però amb el temps, sobretot a la saga posterior (i final), aprenem a estimar-lo.

El plat fort és el que sorprenentment ens ofereixen en primer lloc (no comptem el d'en Satan): el que fa pujar a la tarima en Goku, el protagonista del còmic, el que sempre apareix al final per a treure les castanyes del foc als altres. Després sabem que el guerrer té un pla, però primer ens ofereix un bon espectacle en forma de combat aparentment igualat i amb "jugades" espectaculars, però que acaba sobtadament amb l'encara més sorprenent anunci de l'abandonament d'en Goku.

Si ens aturem a pensar-hi, implica la segona derrota consecutiva del personatge, que amb tot allò de la malaltia coronària no havíem vist lluitar des de l'A-20, on també va perdre, si bé aquell cop no de manera intencionada. Això vol dir que no el vèiem guanyar des d'en Freezer (i no el tornarem a veure guanyar fins que lluita amb en Bu a la saga següent). 

Acceptant la superioritat d'en Cèl·lula, en Goku passa el testimoni al seu fill, que considera que en amagar la seva força real podrà guanyar l'enemic. El problema és que a en Son Gohan no li agrada gaire lluitar, sempre ho ha dit, i no hi ha manera de fer-lo enrabiar. 

En Cèl·lula ho prova de diferents maneres: la pallissa que li clava no serveix de res, però què passa si ataca els seus amics? Ho fa amb la creació dels Cèl·luletes, que anomena fills seus i que a més de tenir gairebé tanta força com ell ens recorden, inevitablement, els soldats de llavor que van emprar en Vegeta i en Nappa quan van arribar a la Terra.

El que fa emprenyar en Son Gohan i assolir el que després ens diuen que és l'autèntic segon nivell de superguerrer, però, no és això, sinó la manera com en Cèl·lula esclafa el cap de l'A-16 després que aquest s'hagi intentat autoimmolar per endur-se l'enemic amb ell, cosa que no surt bé perquè quan el van reparar a la Corporació Càpsula li van treure la bomba que duia dins. Per cert, és dels pocs personatges que veiem morir i no tornar mai més.

I en Son Gohan esclata, per primera vegada es posa per sobre de tots els altres en força i estomaca de valent el bioandroide després d'eliminar amb una facilitat extrema els seus fills. Malauradament, la seva arrogància li impedeix matar l'enemic quan en té l'oportunitat i aquest, acorralat i havent vomitat l'A-18, s'autodestrueix amb la intenció d'acabar amb tots els altres i la Terra. En Goku ho evita enduent-se'l al planeta d'en Kaito amb el canvi de lloc instantani, però és clar, ell mateix hi perd la vida i se suposa que no podrà tornar a ressuscitar.

No hi ha gaire temps per a lamentar-se'n, perquè en un tremend deus ex machina en Cèl·lula es regenera —es veu que no havia estat destruït del tot— i, de regal, aprèn el canvi de lloc instantani i manté la forma perfecta encara que no tingui l'A-18 dins. Un immens "WTF!?", però l'autor encara tenia coses a dir pel que fa a aquell combat.

Certament, deixant això de banda, el clímax que ve a continuació és espectacular, èpic i llegendari. Un immens kamehameha per part dels dos lluitadors (en Son Gohan el fa dos cops en aquest combat, on l'empra per primera vegada), amb el fill d'en Goku ferit en un braç i executant-lo amb una sola mà i l'ajuda, per dir-ho d'alguna manera, del seu pare a l'Altre Món. Al final, victòria per a en Son Gohan i la Terra salvada altre cop.

Després, naturalment, les conseqüències de la batalla: bàsicament ressuscitar tots aquells que han mort per culpa d'en Cèl·lula, i com que sobra un desig (en Goku no pot ressuscitar i tal com els comunica a través de la ment tampoc no ho vol, ja que s'adona que és ell qui atrau els dolents) aquest és el de treure la bomba que duen dins l'A-17 i l'A-18, que sense adonar-nos-en han passat a formar part, per dir-ho d'alguna manera, dels bons.

Els personatges s'acomiaden i, si m'ho pregunteu a mi, la història podria haver acabat aquí. Acaba bé, acaba de manera lògica, amb un relleu generacional (aquest cop ha estat en Son Gohan qui ha salvat el món) i la destrucció de l'enemic més temible amb qui s'havien enfrontat mai. 

Per a acabar-ho de rematar, el volum 28 ens obsequia amb unes pàgines on en Trunks pren el protagonisme tornant al seu futur per tal de vèncer amb facilitat, gràcies a l'entrenament dut a terme al passat, els androides (allà realment dolents, però ens impacta igualment veure'ls morir) i en Cèl·lula, el que se suposa que acabem de veure morir perquè el de la "nostra" època era el que venia del futur després de robar-li la màquina del temps a un Trunks que pretenia anar al passat a comunicar la victòria sobre els androides. 

Una paradoxa temporal, vaja, però que s'explica en certa manera amb l'aparició de múltiples línies temporals per culpa dels mateixos viatges en el temps. Val més que no hi pensem gaire perquè altrament agafarem mal de cap. Ho podríem debatre durant hores i dies, de fet.

Per tot plegat, per la manera com acaba la saga, per l'afegit d'en Trunks —que en les anteriors aparicions no havia tingut un paper gaire lluït i aquí, per fi, el veiem brillar—, pel "canvi de protagonista", per la sensació de tancament que ofereix, crec que aquest era el final perfecte per a Bola de Drac. El problema va ser allargar-ho una mica més i haver de recuperar en Goku perquè el Son Gohan adolescent no era el mateix. Ja ho anirem veient.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 25 i 26

A la ressenya anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac vam veure el primer encontre de la colla amb els androides A-17 i A-18 i la insinuació de l'arribada d'un nou enemic misteriós que agafa el protagonisme a l'etapa que comença amb els volums de què parlo avui.

El 25 és un número que m'agrada especialment, perquè com ja sabeu en Cor Petit és un dels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, i després de l'aparició dels superguerrers, coneixent en Toriyama, el podria haver abandonat perfectament com va fer ben aviat amb en Yamcha i més endavant en Ten Shin Han, però no: en Cor Petit encara té protagonisme i es podria dir que el 25 de l'edició definitiva és un volum per a lluir el personatge.

Un protagonisme que només comparteix amb el nou dolent, en Cèl·lula, que aquí veiem per primera vegada totalment desenvolupat (que no perfecte, això ja arribarà), i que és, per a mi, alhora molt atractiu i poc original, i els dos adjectius pel mateix motiu: posseeix cèl·lules de diversos personatges apareguts anteriorment i les seves tècniques més emblemàtiques (incloent-hi la molt útil capacitat regenerativa d'en Cor Petit), per tant és un dolent del tipus de l'Amazo de DC Comics, és a dir dels que estan construïts amb poders dels protagonistes. Però mola.

És clar que també és llefiscós i assassina d'una manera horrible, que és absorbint, literalment xuclant, les seves víctimes fins que només en queda la roba. 

Tornem al tema d'en Cor Petit: a la saga de Nàmec ja se'ns va insinuar que si es fusionava novament amb el Totpoderós superaria la força dels superguerrers, i això és el que fa al principi d'aquest volum per tal de poder fer front a l'amenaça d'en Cèl·lula. Ens quedem sense Déu i, de retruc, sense les boles de drac.

Efectivament el supera amb claredat, però l'enemic la sap llarga i quan s'acosten en Trancs i en Krilín emprèn la fugida tot clavant-los una mossegada del sol, cortesia d'algunes de les cèl·lules que posseeix. 

Però el lluïment d'en Cor Petit no acaba aquí, i és que com que l'objectiu d'en Cèl·lula són els androides, perquè els vol absorbir per tal d'aconseguir la perfecció del cos, és més necessari que mai acabar amb ells, que ni saben de l'existència del bioandroide ni, per tant, estan a l'aguait del que passa. 

El cas és que es produeix un dels meus combats preferits de Bola de Drac, el d'en Cor Petit contra l'A-17, mentre l'A-16 i l'A-18 s'ho miren. Això és òbviament una excusa per tal de fer lluitar, en un combat complet, l'androide que encara no havíem vist, ja que a la trobada anterior la protagonista havia estat l'A-18. I el millor és que en Cor Petit i ell estan igualats (deixant de banda el petit detall que l'A-17 no es cansa). 

Però mentre lluiten apareix en Cèl·lula, molt enfortit per les absorcions que ha estat duent a terme, i ni l'androide i el nàmec junts poden fer-li front. Quan s'hi fica l'A-16, trencant la seva rígida programació que li indica que només ha de lluitar amb en Goku, l'enemic comú aprofita una distracció per a absorbir l'A-17 i assoleix l'estat semicomplet, amb què escombra els rivals. 

Cal la intervenció sorprenent d'en Ten Shin Han i el seu nou canó d'energia per a permetre que els androides que queden fumin el camp i en Goku aparegui, amb el canvi de lloc instantani, per a endur-se un Cor Petit moribund cap al Palau de Déu o, ara que s'ha fusionat amb l'anterior inquilí, el seu. 

Precisament allà s'estaven entrenant en Vegeta i en Trancs, a la mítica Sala de l'Esperit del Temps, on un dia de la Terra es converteix en un any, i tots dos han superat la força dels superguerrers, concepte embolicat que més endavant sabem que, en realitat, només es pot aplicar a en Son Gohan, però no ens avancem als esdeveniments. Quan ells en surten, en Goku i en Son Gohan hi entren.

De moment, ja al volum 26, en Vegeta li clava una pallissa a un humiliat Cèl·lula, però el seu orgull de lluitador el traeix i, quan l'enemic li diu que si aconsegueix la perfecció serà més fort, el príncep dels guerrers de l'espai hi col·labora per tal que absorbeixi l'A-18, l'androide que li falta. Se suposa que en Krilín tenia una missió clau per tal d'evitar-ho, que era immobilitzar-la amb el comandament d'aturada d'emergència fabricat per la Bulma a imatge del que tenia el Dr. Gero i posteriorment destruir-la, però com que se'n va enamorar el dia que li va fer el petó... no n'és capaç i li perdona la vida tot destruint l'aparell.

Hi ha coses que com a lectors amb certa experiència hauríem de saber, i aquí n'hi ha dues: si en Vegeta lluita primer i en Goku s'està entrenant, per molt bé que ho faci, per molt que ens impressioni, és evident que no guanyarà. I l'altra és que des del moment que ens han esmentat l'existència d'un estat perfecte d'en Cèl·lula és clar que l'acabarem veient. 

Després de deixar que s'esforci per matar-lo amb un espectacular Final Flash i tornar a mostrar que pot regenerar qualsevol part del seu cos gràcies a les cèl·lules d'en Cor Petit, el bioandroide es desfà d'en Vegeta amb una facilitat extrema, i és el torn d'en Trancs, que teòricament ha superat el seu pare però no volia que se n'assabentés. 

I sí que sembla que l'hagi superat, però comet un error de càlcul, i és que per molt que infli el cos la seva victòria no està garantida. Sí que és més fort que en Cèl·lula, el monstre mateix ho admet, però també s'ha tornat més lent per culpa d'aquest nou cos tan pesat. 

En Goku, a la Sala de l'Esperit del Temps, també s'ha adonat d'aquesta limitació i descarta que sigui la via a seguir per tal de vèncer en Cèl·lula. Ens trobem, doncs, amb un intent fallit de lluïment d'en Trancs, que va tenir el seu únic moment de glòria quan va acabar amb en Freezer i el seu pare.

El protagonista i el seu fill, per la seva banda, acaben l'entrenament on queda com a moment històric la transformació d'en Son Gohan en superguerrer, que serà clau en el que resta de saga. I sorprenen tothom quan surten de la sala transformats però sense desprendre llengües de foc: per a ells, ara, l'estat de superguerrer és el normal.

En Cèl·lula, havent perdonat la vida a en Trancs després d'assabentar-se que en Goku l'anirà a trobar l'endemà, decideix posposar la destrucció de la Terra i anuncia un torneig de les arts marcials anomenat El Joc d'en Cèl·lula en què convida qualsevol valent a desafiar-lo.

Així doncs, el 25 i el 26 són dos nous volums trepidants de Bola de Drac i l'autor ho aconsegueix deixant en Goku en un segon pla, capacitat que el mestre Toriyama té, com es demostra aquí, però que per desgràcia no va fer servir tan sovint com al meu parer hauria calgut. Són uns volums on destaquen no ell, sinó en Cor Petit, en Cèl·lula i en Vegeta i que, per tant, agradaran als fans d'aquests personatges. Els combats, com sempre, espectaculars.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Fa temps vaig dedicar una entrada als meus 5 autors de manga preferits, i em va agradar la idea de fer més rankings d'aquests en el futur. Avui, com podeu veure al títol, el Top 5 estarà format pels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, una reflexió profunda i inamovible tenint en compte que estem davant d'una obra que he consumit diverses vegades i que ja fa molts anys que es va acabar. 

I us aviso: no hi veureu pas en Goku, en aquesta llista, perquè com ja vaig explicar quan vaig parlar d'en Tsubasa Ôzora (i ho vam discutir als comentaris amb alguns lectors fidels del bloc) no sóc gaire fan dels protagonistes i menys encara quan són totpoderosos i esdevenen els únics que poden vèncer l'enemic. M'avorreix aquest esquema.

Començaré pel primer, en comptes de fer el típic llistat de la posició més baixa a la més alta: és en Krilín, el millor amic d'en Goku, possiblement l'humà més fort que apareix a l'obra del mestre Toriyama (amb el permís d'en Ten Shin Han).

M'agrada perquè, conscient de les seves limitacions —encara que de vegades faci massa el fanfarró quan és davant d'un rival manifestament inferior—, lluita constantment per superar-se, inventa tècniques noves (d'altres les imita fins i tot abans que en Goku les pugui arribar a dominar ell també) i no dubta a l'hora d'enfrontar-se a enemics clarament superiors per tal d'aportar el seu granet de sorra, que de vegades és més decisiu del que ens podríem pensar. Va ser, també, el primer personatge important que va morir, moment al que vaig dedicar també una entrada.

En segon lloc, i confesso que molt a prop del primer, trobem en Satanàs Cor Petit Júnior, o Cor Petit com l'acaben anomenant tots els altres. Una mena de fill i alhora reencarnació del seu temible pare, va néixer amb l'objectiu d'acabar amb en Goku, però després d'aquell 23è Gran Torneig de les Arts Marcials on va quedar subcampió es va veure obligat a aliar-se amb el seu rival i es va acabar fent amic tant d'ell com de la resta de la colla.

Se'ns va guanyar el cor quan, després de fer de mestre d'en Son Gohan, se'l va acabar estimant com si fos el seu propi fill i fins i tot va arribar a donar la vida (i de retruc la de Déu i les boles de drac) per tal de protegir-lo durant l'èpica batalla contra els Guerrers de l'Espai. A banda de la part emotiva és també un guerrer decisiu durant tota la història, si bé com més avança menys aportacions hi pot fer, per culpa de l'escalada de poder i protagonisme que es produeix entre els esmentats Guerrers de l'Espai.

Un d'aquests és en Vegeta, el príncep del planeta d'origen d'en Goku, que va arribar com l'enemic més temible que havíem vist fins aquell moment i que va costar, però al final també va passar pel mateix procés que en Cor Petit: aliança amb els bons i, per què no dir-ho, també una amistat, encara que no reconeguda obertament.

M'agrada que conservés sempre una actitud esquerpa, però que alhora fos un aliat d'una vàlua incalculable, i que en els seus combats contra en Goku sempre en sortís vencedor, encara que el segon cop fos amb males arts i que el primer, en realitat, acabés en derrota d'en Vegeta gràcies a en Krilín i en Son Gohan. Les seves morts van ser memorables, en especial la primera, que també vaig destacar en aquest bloc.

Mentre pensava en les últimes dues posicions havia decidit un altre ordre, però finalment el canvio, perquè el meu quart personatge preferit és en Cèl·lula, en totes les seves formes. M'agrada la seva original manera de matar i acumular energia, el seu aspecte extravagant i la seva evolució física al llarg de la saga que protagonitza.

Que fos capaç d'executar les millors tècniques dels personatges principals de l'obra i que absorbint els androides A-17 i A-18 multipliqués la seva força fins al punt que semblava invencible el convertien, s'ha d'admetre, en un enemic que molava moltíssim. 

I acabarem amb un d'aquests androides que absorbia, l'A-17, segurament menys popular que la seva bessona A-18 però que a mi m'agradava més. Potser perquè el vam veure menys en acció, en produir-se el primer combat entre en Vegeta i l'A-18 i quedar absorbit per en Cèl·lula abans que la seva germana i, per tant, gaudir de menys presència, però el cas és que a mi m'agradava més. 

En acabar la saga d'en Cèl·lula els bons li donen l'oportunitat de continuar vivint i això és el que fa, i si bé no es converteix en aliat —a diferència de la majoria d'enemics que surten a Bola de Drac— sí que deixa d'empipar i duu una vida solitària (o això és el que sembla que ens vulguin dir), com la Lunch, que va desaparèixer de l'obra perquè Akira Toriyama se'n va oblidar, segons ha confessat algun cop. I si aquests dos...? No, no pot ser.

 

 

En Son Gohan s'emprenya

En Son Gohan és un personatge de Bola de Drac que mai no m'ha arribat a agradar massa. El potencial que tenia com a personatge quan ens el van presentar trobo que es va malbaratar, i és precisament per l'únic defecte que trobo en aquesta obra cabdal de la història del còmic: tot gira al voltant del seu protagonista, i els secundaris tenen poca influència en el desenvolupament dels esdeveniments, i si arriben a tenir-ne gaire la van perdent amb el temps.

Però en Son Gohan va tenir un moment de glòria, va vèncer personalment un dels grans enemics de la sèrie. Ara, li va costar fer bullir la sang de superguerrer que du a les venes:

Aquest és un vídeo emotiu del moment en què assoleix el que alguns (o molts) vam pensar que era el tercer grau dels superguerrers, i que al final va resultar ser una mena de nivell 2,5 que, de fet, no va tornar a aparèixer. És destacable també la cançoneta, cantada com sempre pel senyor que cantava les cançons d'aquesta i d'altres sèries, tant els openings, o molts d'ells, com les cançons esporàdiques de dins, cosa que ja hem vist altres vegades, quan he posat vídeos de Musculman.