Especial: Portades de capítols de Bola de Drac

Quan no tinc llest algun tema sobre el que vull parlar, en comptes de callar i deixar-vos una mica en pau m'entesto en publicar una entrada per no trencar la meva periodicitat habitual, més o menys setmanal, i Bola de Drac ha estat, és i continuarà sent una font d'idees per a aquesta mena d'entrades.

 

Avui, però, en comptes de fer la meva típica llisteta de 5 elements d'algun tema relacionat amb la llegendària obra, em proposo compartir amb vosaltres un seguit d'imatges, per ordre cronològic, que són portades de capítols del manga, és a dir aquelles il·lustracions que al principi més, i més endavant no tant, constituïen la primera pàgina de l'entrega setmanal de Bola de Drac en la seva publicació original en revista al Japó, i que aquí ens van anar arribant dins dels volums recopilatoris. 

 

 

Comencem amb la del capítol 33 del manga, una il·lustració preciosa i en color en què veiem el Follet Tortuga i un Goku fent el mico en una palmera de l'illa Papaia, amb un estil artístic plenament d'il·lustració feta expressament per a l'ocasió i que no reprodueix cap escena concreta del còmic.

Anem a la del capítol 126, i altre cop al mateix escenari, que ens mostrava en Goku i en Krilín lluitant a l'aire durant el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, un dels meus moments i combats preferits, com he dit ja prou vegades. 

M'encanta l'angle vist des de dalt, però amb els personatges col·locats d'una manera que permet veure'ls les cares a tots dos, i aquest tros de l'illa Papaia que es veu més enllà del recinte de la competició. Sens dubte, una mena de fotografia d'un moment emblemàtic de la sèrie, quan els dos millors amics es van trobar que s'haurien d'enfrontar a les semifinals i un d'ells perdria tot seguit l'oportunitat d'alçar-se amb el títol de campió del món.

A la del capítol 145 tenim un tipus de composició que apareixia amb certa freqüència, i que resumia una mica els esdeveniments que ens havíem de trobar. A la saga d'en Satanàs Cor Petit hi van passar moltes coses, i la tornarem a veure en aquesta entrada, però aquesta m'agrada especialment perquè reflecteix el moment de glòria que va tenir un Mutenrôshi que, per una vegada, no va fer el paper de bufó i va presentar batalla contra l'enemic, tot posant-se seriós i executant una tècnica espectacular.

Ja us he dit que hi tornaríem, i ho fem amb aquesta portada del capítol 160, digna de les mítiques fotocòpies de Bola de Drac, que segurament va existir. Hi veiem en Goku molt emprenyat, decidit a acabar amb l'enemic d'una vegada per totes.

Per a mi il·lustra perfectament el moment crític i, sobretot, el canvi de to que va fer l'obra a partir d'aquesta saga, marcada al seu inici per la mort d'en Krilín i després la d'alguns personatges més, i un enemic que era malvat de debò.

 

Després d'allò, ja al capítol 167, arribaria el tercer torneig que vam veure a la sèrie, quart si comptem el de la Baba la Vident, que va ser el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

 

Allà s'hi van tornar a trobar els lluitadors protagonistes de la sèrie, ja més grans, alguns havent fet una estirada més notable que altres. Una composició senzilla, però entranyable, amb tots ells mirant "a càmera". M'agrada molt.

 

 

Ja a la part que a la versió animada formava part de Bola de Drac Z, però que és el capítol 220 del manga, tenim altre cop la composició-resum que deia més amunt, i que mostra un personatge més destacat, en aquest cas un Goku que té pressa per ajudar els seus amics, que veiem amb posat de patir, a vèncer els guerrers de l'espai, a la imatge amb somriures malvats i de suficiència.

Una altra portada, la del capítol 233, carn de fotocòpia en aquella febre d'intercanvis i compres fora de la llei que vam tenir a Catalunya a principis dels anys 90, amb un Vegeta transformat en mico gegant oozaru i en Goku, petit en comparació amb ell, però preparant la genkidama, l'atac definitiu.

 

M'agrada l'ús de les ombres que el mestre Toriyama fa aquí, en aquesta etapa que personalment considero el cim del seu estil, abans que passés a apostar per les línies més rectes i un dibuix que destil·lava més pressa per acabar la feina, amb traços simples i poques trames. Aquí els músculs encara eren arrodonits i els dibuixos estaven plens de detalls. 

 

 

Aquesta juraria que l'havia vist en fotocòpia, però bé, ja paro d'esmentar aquells fulls de definició lamentable pels quals pagàvem diners -perquè a més d'intercanviar-se es podien comprar en alguns llocs- i amb els quals flipàvem quan vèiem que tenien imatges de fet que nosaltres encara no coneixíem.

 

A la portada del capítol 263 veiem una escena d'entrenament que prometia, almenys als meus ulls de l'època, quelcom que no es va satisfer. No es va treure gens de suc del fet que en Yamcha, en Ten Shin Han, en Chaoz i en Cor Petit s'entrenessin amb en Kaito. Però aquesta il·lustració m'agrada molt, perquè els podem veure deixant-hi la pell. 

 

 

Avancem només un capítol, perquè el 264 comença amb aquesta portada que no em faria res tenir com a quadre, penjada en una hipotètica habitació personal de l'oci, suposant que em quedés alguna paret lliure, que no és el cas. És un tipus de composició, amb els personatges mig d'esquena mirant-se alguna cosa, que em recorda algun àlbum d'en Tintín -per exemple, Objectiu: La Lluna, o L'illa negra-, i és per això que podria ser perfectament un pòster.

 

El planeta Nàmec no era gaire bonic ni variat, però hi havia una columna de roca altíssima on reposava la casa de l'Ancià de Nàmec, descansi en pau. Les vistes d'aquesta destacada ubicació des de l'aire són corprenedores, i trobo que el mestre hi va fer una gran feina.

 

Acabem tot fent un salt força gran, perquè com he dit al principi aquestes portades van deixar de sovintejar a la part final de la sèrie, i de les poques que es van veure després de l'anterior, la que més m'agrada és aquesta, la del capítol 392 del còmic. 

En plena saga d'en Cèl·lula, veiem com en Goku i en Gohan, amb l'estat de superguerrer permanent, passen uns dies de relax amb la Chichi i se'n van a fer un pícnic amb el cotxe. Una postal familiar entranyable, certament.

I a vosaltres què us semblen? En teniu alguna de preferida, tant si és entre les que he posat com entre les que he descartat? 

 

 

 

Els meus 5 moments de glòria preferits de Bola de Drac

Sempre dic que el principal problema de Bola de Drac, una obra amb personatges d'allò més interessants, és que és massa gokucentrista, que el protagonista sempre treu les castanyes del foc als altres, amb poques excepcions.

Avui vull repassar, en una d'aquelles llistes que faig de tant en tant sobre temes relacionats amb l'obra més popular d'Akira Toriyama, cinc moments en què personatges secundaris, i que a mesura que avançava la història anaven perdent cada cop més importància, van tenir moments de glòria. Comencem sense cap ordre particular:

En tenim, per exemple, un de molt mític d'en Yajirobai, el lluitador dropo per excel·lència, que va tenir molt poques intervencions útils a la història, una d'elles salvant la vida d'en Goku després de la pallissa que li havia clavat en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis.

Però la millor va ser, sens dubte, quan tot i la cagalera que tenia va tallar-li la cua a en Vegeta transformat en mico gegant i el va fer més assequible per als que sí que s'hi estaven enfrontant obertament. Després li va fer un tall a l'esquena a traïció, de manera que va fer un bon paper malgrat la seva covardia general.

Hem parlat d'en Satanàs Cor Petit i a la seva saga hi va haver un combat molt inusual, i és que el Follet Tortuga, amb el seu aspecte normal, sense disfresses, es va enfrontar al gran enemic que havia derrotat el seu propi mestre en un atac suïcida que va ser molt espectacular, però que va acabar en fracàs.

Va ser refrescant veure en Mutenrōshi fora del seu paper humorístic i pervertit, o fins i tot del de mestre d'arts marcials. Per una vegada va sortir a lluitar ell mateix en un combat en què el destí del planeta estava en joc. Respect. 

També ho estava quan en Krilín i altres lluitadors, mentre esperaven en Goku, van mirar de fer front als guerrers de l'espai Nappa i Vegeta, i després de la impactant mort d'un distret Yamcha en Krilín, en un atac de ràbia, va derrotar de cop diversos dels monstres companys del que havia mort el seu amic, i ho va fer amb un raig múltiple que va espantar els guerrers de l'espai i tot.

En Krilín no és un secundari qualsevol, va tenir moltes intervencions cabdals a la sèrie, però aquesta va ser, per a mi, especialment memorable.

Parlant d'en Yamcha, el pobre era l'ase dels cops de Bola de Drac, tant pel propi nivell com per la deixadesa, i de moments de glòria pròpiament dita potser no en va tenir, però opino que el combat del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials contra en Ten Shin Han va ser un dels pocs moments en què no va fer el ridícul.

El va perdre, li van trencar la cama i va tornar a quedar fora de les semifinals, com ja li havia passat i li tornaria a passar, però va oferir un bon combat i fins i tot va estrenar un sorprenent Kamehameha abans que en Krilín i tot.

I per al·lusions acabem amb en Ten Shin Han, un personatge que a partir de la saga dels androides pràcticament va desaparèixer de la història més enllà d'una providencial puntada de peu a en Bū, però la seva última gran intervenció va ser contra en Cèl·lula en la seva forma semicompleta, amb un nou Kikōho que suposava el retorn de la seva tècnica més espectacular.

No va ser tan devastadora com a la final del 22è Tenkaichi Budōkai, és cert, ni va fer gaire mal a l'enemic, però el va retenir perquè l'A-18 es pogués escapar d'ell. 

Què us han semblat, aquests moments? Com de costum, m'he centrat en escenes que es veuen al manga i l'anime, sense capítols de farciment i sense tenir en compte Bola de Drac GT, però si voleu podeu ampliar la mostra per proposar altres moments de glòria.

Yajirobai

Krilín

Yamcha

Ten Shin Han

Follet Tortuga 

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes relacionades amb Bola de Drac, però en vaig fer unes quantes. Concretament, de moments estranys, violents, sorprenents, millors tècniques o simplement els meus preferits. 

Per això he hagut de mirar que la d'avui no l'hagués fet anteriorment, i per fortuna no era el cas, així que avui us porto un llistat dels 5 personatges que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, que inicialment s'havia de dir "personatges secundaris", però com que, de fet, mai no he estat gaire d'en Goku i ell és l'únic protagonista, una llista de secundaris preferits de Bola de Drac en mi equival a una de personatges preferits en general. La faré, aquest cop, en ordre ascendent.

Comencem amb la Vídel, la filla d'en Satan i ja avanço que l'únic personatge femení que sortirà a la llista. I això és així perquè no me n'agrada cap altre particularment, atès que a Bola de Drac estan dissenyats amb un biaix masclista clar i acostumen a ser personatges que no contribueixen en excés a la trama a mesura que avança, i que tenen un caràcter molt fort. La Bulma, per exemple, és una inventora genial i el seu paper és imprescindible, però després passa a ser un personatge força arraconat i n'esperem els rampells de mal humor que tard o d'hora arriben.

La Vídel, en canvi, encara que al final fa com la Chichi i abandona les arts marcials per fer de mare i muller (cosa que és una llàstima en tots dos casos), comença com un personatge que veiem com s'entrena en la lluita i s'esforça per aprendre'n la part fantàstica, com ara el control de l'energia i la capacitat de volar. Qui no s'hi sent identificat, en veure com sent una simple humana ho aconsegueix després de treballar-hi molt?

A la quarta posició segurament hi hauria pogut anar, sense cap problema, la ginoide A-18, i tindríem un segon personatge femení, en aquest cas ben fet i lluitador fins al final, però... personalment m'agrada més l'androide A-17.

Més misteriós que la seva germana bessona, també perquè se'n va anar a viure discretament -encara més que en Ten Shin Han-, crec que és l'únic cosplay que he tingut mai ganes de fer, i potser l'acabaré fent algun dia, si m'ho plantejo amb temps. A més, a Bola de Drac Super el van recuperar amb encert i va ser un retorn benvingut.

Al bronze, però podria haver anat perfectament a la plata, tenim en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis reencarnat, o Cor Petit per als amics. Perquè som amics, oi? Sí, si no està enfadat ho admet.

El fill-reencarnació del primer enemic realment terrorífic de la sèrie va esdevenir poc a poc un aliat de valor incalculable en unir-se per força a en Goku per enfrontar-se a en Raditz, i quan en Goku va morir en aquell combat (tècnicament a les seves mans, compte) va decidir entrenar el seu fill Son Gohan, que es va convertir, en el procés, en una mena de fill postís seu. Allò va provocar un dels moments més lacrimògens de Bola de Drac.

Un cop convertit en un dels bons amb tots els honors, en Cor Petit ha participat en nombrosos combats, augmentant de poder o contribuint com podia en les batalles que arribaven a un nivell que ell no podia assolir. Hi ha més personatges dels quals es pot dir això, però el namequià és un dels guerrers que poden aportar el seu granet de sorra durant més temps. I la seva capa és increïble.

Molt empatat amb ell, però finalment vencedor del duel particular, tenim en Vegeta, un altre que va passar d'enemic a aliat, tot i que amb les mans més tacades de sang i amb més recança. La seva actitud respecte als altres és, almenys de cara a la galeria, d'amistat per conveniència, però poc a poc es va estovant de debò.

Protagonista, juntament amb en Goku, del meu combat preferit de la sèrie, és l'únic guerrer de l'espai que apareix en aquesta llista. Sempre fidel als seus principis, lluita per no quedar-se enrere respecte a en Goku, el seu gran rival, i en alguns moments li passa al davant, tot i que el guió s'entesta a fer que això no serveixi de res i que després sigui el seu odiat Kakarot qui resolgui els combats.

Evidentment, el número u de la llista havia de ser en Krilín, el millor amic d'en Goku, condeixeble seu a l'etapa amb el Follet Tortuga i considerat, sovint, el més fort de la Terra... entre els humans.

Un personatge entranyable, maldestre de vegades, que ens fa riure (no fotre'ns d'ell, sinó riure) i que també hem vist morir diverses vegades, cosa que ens ha trencat el cor. Però pel camí l'hem vist entrenar-se, ser agosarat en provar tècniques noves i fer molt bon paper tant en diverses edicions del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai com en batalles que sempre li anaven grans.

I fins aquí el meu Top 5 de personatges de Bola de Drac. Com sempre, s'agraeixen comentaris al respecte i les vostres propostes personals.

Lectures: Bola de Drac - Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha

Confesso que, quan vaig saber que existia això -i suposo que li ha passat i li passarà a molta gent-, vaig pensar que era una collonada, i probablement no me l'hauria comprat ni l'hauria llegit si no hagués estat perquè a la feina vaig ser l'encarregat de fer-ne la revisió. 

I va ser tota una sorpresa, un còmic autoconclusiu que, evidentment, s'aprofita de l'èxit d'una saga tremendament popular, llegendària fins i tot, però oficial i amb el tractament que es mereixeria qualsevol altre manga.

Bola de Drac Spin-off: Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha, és un volum únic de 144 pàgines (i un preu d'acord amb aquest gruix que no arriba al d'un tom japonès estàndard) que recopila material publicat originalment a la revista V-Jump de Shûeisha entre desembre de 2016 i agost de 2017, i que fa poc ens ha arribat en català de la mà de Planeta Cómic.

A la portada ja veiem que d'aquesta història se n'encarrega Dragongarow Lee -tot i que ens hi posen "dibuix" i citen el mestre Akira Toriyama com a responsable de la història original, cap mentida, però en atribuir aparentment només la part gràfica al senyor Lee pot conduir a confusió-, i queda clar que és una paròdia abans que en llegim la primera pàgina.

La història té una premissa d'allò més poca-solta: un adolescent japonès, fan de Bola de Drac, mor d'una manera estúpida caient per unes escales per veure de prop una noia i es reencarna en un altre món -això dels isekai que està tan de moda-, i resulta que aquest món és l'ideat per l'Akira Toriyama.

Ho fa en el cos d'en Yamcha, el personatge més maltractat de l'obra, com hem d'admetre tots els que l'hem seguit. Un lluitador amb una tremenda mala sort i, per tant, gairebé l'últim personatge en què ningú es podria voler reencarnar.

Però el protagonista té un gran avantatge, i és que coneix la història de Bola de Drac a la perfecció, de manera que aprofita la informació que té -i que els altres personatges desconeixen- per prendre decisions més encertades, entrenar-se com a Yamcha, tornar-se un lluitador respectable i canviar moments clau de la seva història, com ara la famosa mort en l'explosió suïcida d'un saibaiman a la saga dels Guerrers de l'Espai. 

És en aquest punt que la premissa ja no sembla tan idiota, o si més no, quan comença a semblar interessant, i certament ho és. 

Perquè ens permet veure com hauria pogut ser la història d'aquest humà que des de pràcticament el principi del manga i l'anime vam veure que no sortia ben parat de cap situació, i posa en pràctica unes conjectures que podrien haver-li passat pel cap a qualsevol fan de l'obra original en un d'aquells debats tan típics dels lectors de còmics.

El volum, com he dit més amunt, és més curt del que és habitual i la història ens deixa amb ganes de més, en esdevenir un més que notable "What if...?" de Bola de Drac, tot plegat acompanyat d'un dibuix que imita el del mestre Toriyama -a les escenes de la seva obra, però no pas a les del món real de l'adolescent- no de manera gairebé indistingible com és el cas d'en Toyotarô a Bola de Drac Super, però sí prou satisfactòriament, i amb el detall que l'estil de l'autor original que recrea és el de l'època que cobreix aquest spin-off  (ja sabem que va evolucionar al llarg dels 11 anys de publicació setmanal al Japó). 

Així doncs, Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha m'ha semblat un títol sorprenentment bo -no espereu cap meravella, però descartar-lo pels prejudicis seria un greu error-, i és el més semblant a una reparació de la figura d'en Yamcha que veurem mai. 

Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

Els meus 5 moments preferits de Bola de Drac

Bola de Drac segurament no és el meu manga preferit. Bé, ja us ho dic ara: no ho és. Però sí que és un dels que més m'agraden, o si més no un dels que he llegit més vegades (l'última de les quals em va servir per a fer les ressenyes publicades en aquest blog dels 34 volums de la seva edició "definitiva"), i també n'he vist diverses vegades l'adaptació animada i n'he consumit molts productes derivats. 

Puc dir, deixant a part la modèstia, que conec força bé aquest univers creat per l'Akira Toriyama, i de tantes vegades que he acompanyat en Goku i companyia en les seves aventures me les sé de memòria, cosa que m'ha permès entre altres coses tenir uns moments preferits, que ara faig l'esforç de reduir a només 5 i que us presentaré, tot i que sense cap pretensió de posar-hi ordre.  

He dit que no les posaria en ordre, pensava fer-ho tal com em vinguessin al cap, i continuo amb aquesta idea, però si el que més m'agrada de Bola de Drac són els tornejos de les arts marcials Tenkaichi Budôkai i el meu personatge preferit és en Krilín, òbviament el meu moment preferit havia de ser el del combat del lluitador rapat i sense nas contra el seu millor amic i protagonista de l'obra, en Goku.

No serà la primera vegada que ho digui, però sóc home de personatges secundaris, especialment quan els protagonistes són megacracs que tot ho fan bé i que sempre treuen les castanyes del foc als altres, de manera que no m'agrada gens el gokucentrisme de Bola de Drac. En aquest combat, que igual que en Krilín no m'esperava tot i que el disseny de les eliminatòries hi conduïa inexorablement, vam poder veure com lluitaven per primer cop de manera oficial, malgrat que en Goku va donar força peixet a l'esforçat Krilín i això em va fer una mica de ràbia.

M'arrisco a ser monotemàtic perquè un altre dels 5 moments que més m'agraden de tota l'obra és el del combat d'en Krilín contra en Cor Petit (Júnior) al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, l'edició que va després de la que he esmentat abans. 

Per primer cop el personatge quedava eliminat abans de semifinals, però va oferir un combat espectacular tenint en compte les circumstàncies. Aquest cop la diferència amb el rival era molt més gran que quan s'havia enfrontat a en Goku, però es nota que és un combat dissenyat per a fer un homenatge a la força de voluntat i els progressos d'en Krilín, segurament l'humà més fort de Bola de Drac. 

Sense allunyar-nos gaire d'ell -perquè aquell va ser el combat de la seva vida, juntament amb el de Nàmec contra en Freezer-, i tornant al que deia dels personatges secundaris, la batalla contra els Guerrers de l'Espai, abans que arribés en Goku, amb tots els seus companys fent el que van poder contra els invasors, en molts casos donant literalment la vida, és una de les més èpiques i emocionants de Bola de Drac. 

Hi va haver moments terrorífics, perquè ja havíem vist morir personatges a la saga d'en Cor Petit, però aquí en morien molts i molt seguits: alguns per primer cop, com en Yamcha i en Ten Shin Han, però hi perdia la vida també el nou aliat, en Cor Petit fill, en un dels moments més emotius de l'obra, i en Chaoz trobaria la segona de les seves tres morts. 

Això que els secundaris aguantessin com podien perquè després arribés en Goku a salvar-los i derrotar l'enemic seria una constant a Bola de Drac, però passava per primera vegada en aquesta saga. 

En la mateixa línia, i també per sorpresa però aquest cop totalment justificada perquè a tothom li devia passar el mateix en veure aquesta escena per primera vegada a la televisió i sense tenir-ne encara la versió en còmic, quan en Vegeta es va transformar en superguerrer l'impacte va ser brutal.

Havíem vist en Goku i havíem vist en Trunks, que venia del futur i sabíem que era fill d'en Vegeta, i també sabíem que el príncep dels Guerrers de l'Espai feia molt que s'entrenava per a assolir aquest estat, però veure-ho fet realitat va ser apoteòsic. Era la recompensa a l'esforç del personatge, sí, però també es feia justícia perquè ja n'hi havia prou, d'estar sempre una mica per sota d'en Kakarot. 

Va, i perquè no sigui dit que no tinc cap moment preferit en què en Goku sigui el clar protagonista us poso una pàgina del que probablement és el meu combat no competitiu preferit d'aquest manga d'aventures, però sobretot de lluita, que és el que van disputar en Goku i en Vegeta, a continuació de la batalla èpica que deia més amunt.

Em va agradar en bona part perquè, diguin el que diguin els llagoters d'en Goku, és un combat que va perdre. Van haver de ser els seus aliats els que deixessin en Vegeta fet un nyap i l'obliguessin a fugir, perquè sense la intervenció d'en Krilín, en Son Gohan i en Yajirobee en Goku hauria mort. Però al marge d'aquest final de combat força original per als estàndards de Bola de Drac, el cas és que va ser una lluita igualadíssima i espectacular en cadascuna de les seves etapes -la part en què en Vegeta és un mico gegant oozaru ja no és igualada, però és que considero que llavors ja s'havia acabat el combat estrictament Goku vs. Vegeta-, i m'imagino que també és el combat preferit de molts altres seguidors.

Aquests són, doncs, els meus 5 moments preferits de la llegendària, influent i immensament popular història de Bola de Drac, però m'agradaria saber quins són els vostres, encara que no en siguin 5. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 31 i 32

Abans intentava fer entrades ressenyant els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac intentant que en sortissin com a màxim una al mes, per tant dosificant-les, però en els darrers mesos havia tingut tantes idees i havia redactat tantes coses que al final, entre una entrega i l'altra, passa molt més temps. 

El cas és que també el ritme de lectura d'aquesta obra ha disminuït i és per això que fins ara, quasi 6 mesos després de l'anterior, no publico la penúltima ressenya, la dels volums 31 i 32. Intentaré que per a la propera i final no hagueu d'esperar tant, que sé que se us fa difícil viure sense llegir el que jo penso de l'obra més coneguda de l'Akira Toriyama.

Havíem vist com l'inicialment (molt inicialment) prometedor 25è Gran Torneig de les Arts Marcials se n'anava a can Pistraus perquè era interromput per una nova amenaça, cop d'efecte interessant però que en el fons era una manera de no resoldre un campionat que, atesa la força dels personatges principals de l'obra, ja no tenia gaire sentit. 

Quan gairebé tots els lluitadors n'han marxat, només queda determinar el vencedor entre els participants que queden, i tot plegat acaba en una battle royale entre l'Emmascarat (en realitat en Son Goten i en Trunks disfressats), l'A-18 i un Satan que s'ho mira sense acabar-s'ho de creure. 

Però pel bé de l'humor que l'autor volia imprimir en aquesta saga les coses li tornen a sortir bé al campió vigent, que revalida, de miracle, el títol i l'afecte del públic. 

Però mentre en Son Gohan se les heu amb en Dabra, en un combat força igualat, en Vegeta es deixa dominar per en Babidí per tal de treure tota la força que té dins i superar, per fi, en Goku. 

Per tal de provocar el combat que està esperant des de fa tants anys, des que va acabar aquell en què hi havia en joc el destí de la Terra i que en Goku va perdre però des de fora va semblar un empat, el príncep dels Guerrers de l'Espai duu a terme una malèvola acció que ens impacta, perquè ja no l'esperàvem, per més que digués que ell tenia els objectius de sempre, després de veure'l alineat amb els bons de la sèrie durant anys.

No té gaire sentit a aquestes alçades, però el cas és que veiem el "combat de tornada" d'aquell moment tan èpic de Bola de Drac, aquesta vegada sense l'assistència d'en Son Gohan, en Krilín i en Iajirobai. Ara els dos guerrers de l'espai són superguerrers, i de segon nivell, però el resultat és el mateix: guanya en Vegeta. Amb males arts, sí, però guanya en Vegeta. 0-2.

El cas és que entre aquest combat i el d'en Son Gohan contra en Dabra s'allibera una quantitat d'energia suficient per a despertar el temible i misteriós monstre Bû, que per fi veiem al volum 31 d'aquesta edició.

Un monstre d'aspecte còmic i gens intimidatori, que potser per això fa encara més por quan ens adonem que pot vèncer tant en Dabra com en Son Gohan amb un parell de moviments devastadors. Té una facilitat extrema per a fer qualsevol cosa, regenerar-se i executar qualsevol tècnica que acabi de veure. És, en el fons, un mag, igual que els seus creadors. 

El 31 de l'edició definitiva és un volum de lluïment d'en Vegeta, cosa que com a fan del personatge celebro, perquè no només el veiem vèncer en Goku un altre cop, sinó que després es redimeix assegurant que ha acceptat ser dominat per en Babidí per tal d'utilitzar-lo i lluitant de manera valenta contra en Bû i sacrificant-hi la vida en un altre moment d'allò més èpic, especialitat del personatge.

En Goku, quan recupera el coneixement, s'adona que contra en Bû, que està aterrint el planeta amb les seves matances indiscriminades, que considera un joc, no podran guanyar amb mètodes convencionals com ara entrenar més, i se li acut una estratègia.

Mentrestant, per tal de guanyar una mica de temps i provar-se a si mateix, s'enfronta al monstre i presenta l'espectacular tercer nivell de superguerrer, clarament reconeixible gràcies al creixement notable dels cabells i la desaparició de les celles. 

El combat contra en Bû és d'allò més entretingut, però la transformació d'en Goku consumeix massa energia i, com que és mort, això li redueix dràsticament el permís d'un dia al món dels vius, de manera que abandona (què t'està passant, Goku? Dos abandonaments i una derrota en pocs còmics!) i, un cop s'assegura que el seu pla es durà a terme, torna a l'Altre Món.

Allà coincideix amb en Son Gohan, que no és mort, encara que tothom s'ho pensi, sinó que s'entrena d'una manera força inesperada amb el Déu Kaitoxin, en Kiwito i l'entranyable Déu Kaitoxin de fa 15 generacions, que se suposa que li despertarà la força oculta (sembla que l'Ancià de Nàmek no l'hi va acabar de treure tota). 

Veurem com evoluciona aquest tema, però de moment fa l'efecte que el mestre Toriyama, després de decebre tothom amb el Son Gohan quasi adult, no sap què fer amb el personatge.

Mentre va passant tot això, en Bû continua matant i al món, que ha abandonat l'esperança davant d'un ésser que fa quedar en Cèl·lula en ridícul, només li queda l'opció d'en Satan, inconscient com sempre però encara més preocupat per la seva imatge. 

S'empesca els ardits més ridículs per tal d'acabar amb en Bû, però sorprenentment en descobreix un vessant benèvol que li roba el cor, i també a nosaltres els lectors. Ara bé, la tranquil·litat dura ben poc...

Perquè després d'una sèrie de tragèdies d'un to que no té res a veure amb el que duia la saga fins en aquest moment, en Bû es deixa dominar per la ira i del seu interior sorgeix un altre Bû, escarransit, de pura maldat, que venç el rodanxó amb extrema facilitat i se'l menja. Aquesta nova unió, però, té un altre aspecte, que és el del Bû musculat, que a la propera entrega veurem com n'és, de terrible.

L'esperança l'hem de posar en el pla d'en Goku, que és la fusió d'en Trunks i en Son Goten, amb el nom de Gotrancs en aquesta edició però probablement Gotenks quan es tradueixi per a Bola de Drac Color emprant un nou criteri. 

Els nanos, indisciplinats, aconsegueixen crear aquest poderosíssim personatge després de diversos intents infructuosos, i el veurem combatre al proper volum. Ara ja hem oblidat els vacil·lants inicis d'aquesta saga, i la comèdia del Gran Torneig de les Arts Marcials. Ja som de ple en una guerra contra un nou enemic, amb els protagonistes esforçant-se al màxim i superant-se mútuament, cadascun pels seus motius, però amb resultats esperançadors per al bé comú.