Especial: Portades de capítols de Bola de Drac

Quan no tinc llest algun tema sobre el que vull parlar, en comptes de callar i deixar-vos una mica en pau m'entesto en publicar una entrada per no trencar la meva periodicitat habitual, més o menys setmanal, i Bola de Drac ha estat, és i continuarà sent una font d'idees per a aquesta mena d'entrades.

 

Avui, però, en comptes de fer la meva típica llisteta de 5 elements d'algun tema relacionat amb la llegendària obra, em proposo compartir amb vosaltres un seguit d'imatges, per ordre cronològic, que són portades de capítols del manga, és a dir aquelles il·lustracions que al principi més, i més endavant no tant, constituïen la primera pàgina de l'entrega setmanal de Bola de Drac en la seva publicació original en revista al Japó, i que aquí ens van anar arribant dins dels volums recopilatoris. 

 

 

Comencem amb la del capítol 33 del manga, una il·lustració preciosa i en color en què veiem el Follet Tortuga i un Goku fent el mico en una palmera de l'illa Papaia, amb un estil artístic plenament d'il·lustració feta expressament per a l'ocasió i que no reprodueix cap escena concreta del còmic.

Anem a la del capítol 126, i altre cop al mateix escenari, que ens mostrava en Goku i en Krilín lluitant a l'aire durant el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, un dels meus moments i combats preferits, com he dit ja prou vegades. 

M'encanta l'angle vist des de dalt, però amb els personatges col·locats d'una manera que permet veure'ls les cares a tots dos, i aquest tros de l'illa Papaia que es veu més enllà del recinte de la competició. Sens dubte, una mena de fotografia d'un moment emblemàtic de la sèrie, quan els dos millors amics es van trobar que s'haurien d'enfrontar a les semifinals i un d'ells perdria tot seguit l'oportunitat d'alçar-se amb el títol de campió del món.

A la del capítol 145 tenim un tipus de composició que apareixia amb certa freqüència, i que resumia una mica els esdeveniments que ens havíem de trobar. A la saga d'en Satanàs Cor Petit hi van passar moltes coses, i la tornarem a veure en aquesta entrada, però aquesta m'agrada especialment perquè reflecteix el moment de glòria que va tenir un Mutenrôshi que, per una vegada, no va fer el paper de bufó i va presentar batalla contra l'enemic, tot posant-se seriós i executant una tècnica espectacular.

Ja us he dit que hi tornaríem, i ho fem amb aquesta portada del capítol 160, digna de les mítiques fotocòpies de Bola de Drac, que segurament va existir. Hi veiem en Goku molt emprenyat, decidit a acabar amb l'enemic d'una vegada per totes.

Per a mi il·lustra perfectament el moment crític i, sobretot, el canvi de to que va fer l'obra a partir d'aquesta saga, marcada al seu inici per la mort d'en Krilín i després la d'alguns personatges més, i un enemic que era malvat de debò.

 

Després d'allò, ja al capítol 167, arribaria el tercer torneig que vam veure a la sèrie, quart si comptem el de la Baba la Vident, que va ser el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

 

Allà s'hi van tornar a trobar els lluitadors protagonistes de la sèrie, ja més grans, alguns havent fet una estirada més notable que altres. Una composició senzilla, però entranyable, amb tots ells mirant "a càmera". M'agrada molt.

 

 

Ja a la part que a la versió animada formava part de Bola de Drac Z, però que és el capítol 220 del manga, tenim altre cop la composició-resum que deia més amunt, i que mostra un personatge més destacat, en aquest cas un Goku que té pressa per ajudar els seus amics, que veiem amb posat de patir, a vèncer els guerrers de l'espai, a la imatge amb somriures malvats i de suficiència.

Una altra portada, la del capítol 233, carn de fotocòpia en aquella febre d'intercanvis i compres fora de la llei que vam tenir a Catalunya a principis dels anys 90, amb un Vegeta transformat en mico gegant oozaru i en Goku, petit en comparació amb ell, però preparant la genkidama, l'atac definitiu.

 

M'agrada l'ús de les ombres que el mestre Toriyama fa aquí, en aquesta etapa que personalment considero el cim del seu estil, abans que passés a apostar per les línies més rectes i un dibuix que destil·lava més pressa per acabar la feina, amb traços simples i poques trames. Aquí els músculs encara eren arrodonits i els dibuixos estaven plens de detalls. 

 

 

Aquesta juraria que l'havia vist en fotocòpia, però bé, ja paro d'esmentar aquells fulls de definició lamentable pels quals pagàvem diners -perquè a més d'intercanviar-se es podien comprar en alguns llocs- i amb els quals flipàvem quan vèiem que tenien imatges de fet que nosaltres encara no coneixíem.

 

A la portada del capítol 263 veiem una escena d'entrenament que prometia, almenys als meus ulls de l'època, quelcom que no es va satisfer. No es va treure gens de suc del fet que en Yamcha, en Ten Shin Han, en Chaoz i en Cor Petit s'entrenessin amb en Kaito. Però aquesta il·lustració m'agrada molt, perquè els podem veure deixant-hi la pell. 

 

 

Avancem només un capítol, perquè el 264 comença amb aquesta portada que no em faria res tenir com a quadre, penjada en una hipotètica habitació personal de l'oci, suposant que em quedés alguna paret lliure, que no és el cas. És un tipus de composició, amb els personatges mig d'esquena mirant-se alguna cosa, que em recorda algun àlbum d'en Tintín -per exemple, Objectiu: La Lluna, o L'illa negra-, i és per això que podria ser perfectament un pòster.

 

El planeta Nàmec no era gaire bonic ni variat, però hi havia una columna de roca altíssima on reposava la casa de l'Ancià de Nàmec, descansi en pau. Les vistes d'aquesta destacada ubicació des de l'aire són corprenedores, i trobo que el mestre hi va fer una gran feina.

 

Acabem tot fent un salt força gran, perquè com he dit al principi aquestes portades van deixar de sovintejar a la part final de la sèrie, i de les poques que es van veure després de l'anterior, la que més m'agrada és aquesta, la del capítol 392 del còmic. 

En plena saga d'en Cèl·lula, veiem com en Goku i en Gohan, amb l'estat de superguerrer permanent, passen uns dies de relax amb la Chichi i se'n van a fer un pícnic amb el cotxe. Una postal familiar entranyable, certament.

I a vosaltres què us semblen? En teniu alguna de preferida, tant si és entre les que he posat com entre les que he descartat? 

 

 

 

Les meves 5 indumentàries preferides de Bola de Drac

Sé que us agraden les entrades amb llistes de coses, especialment si són de Bola de Drac, em van molt bé quan encara no tinc preparada la següent entrada que tenia prevista i, no us vull enganyar, el blog fa temps que està sota mínims pel que fa a visites, així que com que vull que la cosa s'animi una mica se m'ha acudit un tema del qual encara no havia parlat.

Es tracta de les indumentàries, o els outfits que diuen ara els joves cada cop més desafectats pel que fa a la llengua, que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, és a dir que, si em permeteu el joc de paraules de pa sucat amb oli, avui parlaré de Roba de Drac.

Començarem amb un uniforme de combat emblemàtic, el de l'escola del Follet Tortuga, però concretament em refereixo al moment en què en Yamcha es va presentar al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials portant-lo com a condeixeble d'en Goku i en Krilín sota la tutela d'en Mutenroshi.

En Yamcha va dur força indumentàries i pentinats al llarg de la sèrie, però aquesta és la que més m'agrada veure-li posada.

Precisament en aquell campionat vam conèixer -bé, a l'anime els vam veure abans en un episodi de farciment- en Ten Shin Han i en Chaoz, alumnes del Follet Grua, rival d'en Mutenroshi.

Si bé tots dos -i el mestre- duen uns vestits d'estil xinès, i en Chaoz l'acostuma a dur complet quan lluita -abans d'optar per anar en samarreta de tirants tot el dia-, en Ten Shin Han amb el conjunt complet i no topless és menys habitual, però m'encanta.

A partir de Bola de Drac Z, un altre uniforme de combat emblemàtic va ser el dels guerrers de l'espai, i el tenim més que vist, però a mi particularment em va encantar veure'l al cos de personatges del bàndol dels bons, primer en Krilín i en Son Gohan a la saga de Nàmec i després en Goku i en Trunks -amb en Gohan repetint- a la d'en Cèl·lula. 

Va ser una sensació similar, sobretot en el cas d'en Goku, a veure en Tsubasa i en Hyūga compartint samarreta a la selecció japonesa a  Captain Tsubasa.

En Cor Petit és un dels meus personatges preferits de Bola de Drac, i trobo que la seva roba amb capa molta moltíssim. Quan lluita se la treu, però és la seva roba "d'arreglar", perquè es presenta als llocs amb el conjunt complet.

La vam veure per primera vegada, aquesta capa, al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, amb la presentació de la versió adulta del personatge, però llavors tenia unes muscleres molt més curtes i en diagonal. Ben entrada Bola de Drac Z ja tenia l'aspecte imponent de la imatge, i anys després també veuríem en Son Gohan, deixeble seu, portant-la breument. 

I acabarem el repàs, sense ordre, per cert, amb el curiós -per com s'allunyava del seu aspecte habitual- vestit d'inspiració hindú amb què un Goku ja alt com un Sant Pau es presenta, com sempre tard i amb roba que ha arreplegat en algun dels seus viatges d'entrenament, al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Juntament amb el turbant, el paraigua que tapa aquest turbant a la imatge -em sap greu, però no n'he trobat cap de cos sencer en què se li veiés la cara-, i l'esmentada alçada, els altres personatges van trigar a reconèixer-lo, i certament va ser una de les millors reaparicions que va protagonitzar a Bola de Drac.

Soc conscient que hi ha molts altres exemples i que no he tingut en compte les pel·lícules, on hi ha indumentàries diferents, perquè les tinc molt menys vistes que la sèrie i el còmic, però aquestes són les meves preferides. Quines són les vostres?

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 15 i 16

He pres la decisió de ressenyar, a partir d'ara, els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac de dos en dos, en coherència amb l'augment de la velocitat amb què m'estic llegint la col·lecció, i és per això que avui us porto el meu resum i les meves reflexions sobre dues entregues de la sèrie.

Els números 15 i 16 de l'edició definitiva (però en català molt defectuosa en termes de traducció) de Bola de Drac contenen, a més, una de les sagues que més m'agraden de tota l'obra, i si em fessin triar seria potser la que m'agrada més.

Si fins ara el que més em feia gaudir eren els Torneigs d'Arts Marcials, a la part que gràcies a la versió televisiva coneixem com a Bola de Drac Z sens dubte el millor, per a mi, és la saga dels Guerrers de l'Espai. El volum 14, amb l'arribada d'en Raditz, n'era la introducció, però els toms 15 i 16 són el nus i el desenllaç, que trobo absolutament brillants.

Havíem deixat la història en el punt que després de derrotar en Raditz el protagonista, en Goku, era mort i entrenant-se a l'Altre Món, o més ben dit corrent pel camí de la serp a la recerca d'en Kaito, que l'havia d'entrenar mentre era mort. Per la seva banda en Son Gohan, segrestat per en Cor Petit, començava el seu propi entrenament, que de moment consistia en sobreviure en un territori d'allò més hostil.

En aquesta etapa veiem com s'entrenen tots els personatges que prendran part en l'èpica batalla, en Goku amb el mestre Kaito (i el seu mico Bombolla, però no el grill Gregori, exclusiu de l'anime) i en Son Gohan amb el mestre Cor Petit, amb un canvi espectacular en el nivell de maduresa del nano, que tot i així veurem com es caga als calçotets amb extrema facilitat quan li toca lluitar, però no avancem esdeveniments.

I arriba el dia que en Vegeta i en Nappa trepitgen la Terra i els nostres amics, que en noten l'energia, van al seu encontre. En Goku no hi és, per un error de càlcul farà tard, una situació que Akira Toriyama es treu de la màniga per donar una mica d'interès als combats i que jo aplaudeixo, perquè si hi ha una cosa que no m'agrada de Bola de Drac és que se centri tantíssim en el seu protagonista, de manera que cada cop que veig els altres personatges lluitar, esforçar-se i aportar coses m'ho passo d'allò més bé.

Els Guerrers de l'Espai, però, saben (o pensen) que aquests no són els rivals que havien vingut a buscar, i els llancen un petit exèrcit de 6 saibamen o homes-llavor (idea que es repetiria en el combat contra en Cèl·lula), que són superats amb certa facilitat per a sorpresa dels guerrers, però que ens ofereixen el primer moment dramàtic de la saga: la mort d'en Yamcha, que aquest cop i sense que serveixi de precedent no fa el ridícul, però abaixa la guàrdia i ho paga amb la vida.

Immediatament en Krilín embogeix i llança una ofensiva espectacular en termes energètics i lumínics amb què es carrega uns quants d'aquests petits monstres i fa la primera mostra que, encara que sigui el personatge que menys ganes sembla que té de lluitar —perquè sap que si mor per segona vegada s'ha acabat el bròquil—, en realitat és un dels més poderosos d'entre els de segona línia.

Liquidats els saibamen, els dolents es comencen a prendre seriosament els seus enemics, però en Vegeta, el Príncep, no vessarà ni una gota de suor, encara. Qui ho farà serà en Nappa, la mola, que és de tota manera un lluitador temible i brutal.

Només començar li arrenca a en Ten Shin Han mig avantbraç d'un cop de puny, una de les escenes que més m'impacten de tota l'obra, i en qüestió de poques pàgines a la mort d'en Yamcha se sumen les d'en Xaos —que ja havia mort un cop però al contrari que en Krilín no dubta a autoimmolar-se per tal d'endur-se en Nappa amb ell, que també és un dels moments més memorables de Bola de Drac i que, en realitat, és totalment inútil— i el mateix Ten Shin Han, que llança un kikôhô amb el braç i l'energia que li queden, també sense gaire efecte.

Ara que només queden en Cor Petit, en Krilín i en Son Gohan, els dos primers fan el possible per entretenir en Nappa abans que els liquidi del tot, amb l'esperança de fer temps i que arribi en Goku, que s'afanya tant com pot, mentre en Son Gohan es queda glaçat a cada ocasió i no sap treure la força que té amagada.

En aquestes circumstàncies tornem a veure en Krilín donant el millor de si mateix i plantant cara a en Nappa, un guerrer molt superior al millor amic d'en Goku. I ara que han mort 3 personatges més l'objectiu principal és mantenir amb vida en Cor Petit, ja que en cas contrari desapareixerien les boles de drac, que en poden ressuscitar almenys 2 (en Xaos no, recordem que ja va morir contra el pare d'en Cor Petit).

Però en un altre moment mític de Bola de Drac en Cor Petit acaba donant la vida per protegir el seu deixeble, el fill del seu fins ara enemic, d'un atac d'en Nappa. A continuació una escena emotiva en què l'hereu del Gran Rei dels Dimonis vessa llàgrimes en acomiadar-se d'en Son Gohan i sí, la mort d'en Cor Petit, aixó com les de Déu i les boles de drac. S'ha acabat.

Uns moments després, sens dubte massa tard, es produeix l'arribada d'en Goku i una imatge que segur que recordareu de l'època de les fotocòpies de Bola de Drac, a pàgina sencera. Torna incomparablement més fort que abans, com sempre que s'absenta durant un temps, i amb una mirada que destil·la una confiança justificada en el seus nous poders.

El cas és que després de deixar en Nappa en ridícul i demostrar la seva enorme superioritat, quan el guerrer calb decideix posar-se seriós i intentar matar en Son Gohan i en Krilín en Goku executa un primer Atac d'en Kaito i deixa el seu rival tetraplègic, de manera que a en Vegeta ja no li serveix per a res i decideix matar-lo, fet que horroritza els testimonis d'aquest acte.

Ara és quan es produirà el combat èpic que posarà fi a la saga, el del Príncep dels Guerrers de l'Espai contra el guerrer de classe baixa que va ser enviat a la Terra quan era un bebè (res a veure amb en Superman, és clar...) per tal que la conquerís quan fos gran, però que de resultes d'un cop al cap va oblidar la seva "programació" i va esdevenir un nano honrat i l'heroi del planeta.

A l'edició original de la revista Shônen Jump, aquests primers moments del combat estan acompanyats del color, un tractament especial per a un moment especial que es recupera a l'edició definitiva, on ja se sap que aquesta mena de pàgines hi són de tant en tant i fins i tot hi ha volums sencers sense ni una en color.

El combat en si és espectacular, molt igualat, on en Vegeta té atacs d'energia més destructius però en Goku compta amb el recentment après Atac d'en Kaito, que li permet multiplicar la seva energia i la seva força encara que abusar-ne castiga el cos, i com que en Goku és com és forçarà més enllà del que el seu mestre li havia dit i s'anirà fent malbé l'eina de treball.

Tot i així, abans que arribi aquest punt en Goku manté en Vegeta a ratlla i ens regala moments com aquest, el del kamehame-ha contra el Garlick Cannon, també un dels més mítics d'aquesta història, un enfrontament energètic que a la televisió durava una bona estona, però que al manga es resol naturalment d'una manera més ràpida, amb en Goku aplicant-hi un Atac d'en Kaito i en Vegeta desapareixent temporalment.

Però quan torna, amb en Goku fet pols per haver abusat de la tècnica, en Vegeta es treu de la màniga una nova estratègia: a la Terra ja no hi ha Lluna, però en crea una d'artificial que li permet transformar-se en mico gegant i, a diferència d'en Goku i en Son Gohan, continuar raonant i per tant lluitant amb seny.

Fer-se tan gran no li resta agilitat, i el protagonista —que per cert s'acaba assabentant de la veritat sobre aquesta transformació i s'adona que va ser ell qui va matar el seu avi— aviat es veu superat i es troba contra les cordes, amb els ossos de tot el cos esclafats i sense res a fer. És en aquest moment que en Goku perd el combat, diguin el que diguin. En Goku va perdre el primer combat contra en Vegeta (i el segon també, ja ho veurem), i si el resultat final va ser de victòria per la mínima va ser per la intervenció dels seus companys.

Sí, perquè el combat estava tenint lloc en un paisatge desolat, lluny d'on reposaven els cossos dels morts, però en Krilín i en Son Gohan s'hi acosten en percebre que en Goku perd ràpidament l'energia i acaben col·laborant en la derrota d'en Vegeta, bàsicament amb la Genkidama, la bola d'energia que en Goku va aprendre també amb en Kaito i que reuneix energia de tots els éssers vius del planeta.

Mentre la preparava, i la tenia a punt de seguida, al contrari del que passaria després a Namek, el Vegeta gegant li havia impedit llançar-la, però al final la transmet a en Krilín i entre aquest i en Son Gohan l'envien a l'enemic, que tot i així no mor.

Per això dic que m'agrada tant aquesta saga: la quantitat de personatges que hi participen i que realment marquen la diferència és inusualment alta per a una obra tan enfocada en el seu protagonista. Fins i tot en Iajirobai, que passava per allà i que coneixem com un covard i un passota de la mida d'un campanar, fa un parell d'aportacions essencials: primer talla la cua a en Vegeta de manera que perd l'estat de mico gegant, i després, quan aquest cau del cel en rebre l'impacte de la Genkidama i llança un nou atac deixant-los tots incapaços de moure's, el samurai grassonet li fa un bon tall a l'esquena amb la mateixa katana.

Però la cosa no s'acaba aquí, senyores i senyors. Gairebé, però no. Al següent volum encara hi haurà uns quants intercanvis més, perquè el 16 s'acaba amb en Son Gohan transformant-se en créixer-li altre cop la cua i veure, al cel, la lluna artificial d'en Vegeta.

El que hem vist en aquests dos volums ha estat un Toriyama en estat de gràcia —que per cert és aquí on consuma el canvi dels traços arrodonits pels rectangulars que més endavant s'exagerarien encara més i caracteritzarien per sempre més el seu estil—, però també hem tingut algunes revelacions curioses: els Guerrers de l'Espai identifiquen en Cor Petit com un extraterrestre, un namek, i és clar, dedueixen que si ell (Déu en realitat) ha creat les boles de drac segurament és perquè a Namek també n'hi deu haver (i per tant ja sabem com ressuscitaran els morts). Lògic, oi?

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 14

El volum anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac tancava l'etapa que televisivament es coneixia com a "Bola de Drac", en contraposició amb "Bola de Drac Z", i al que veurem avui ja hi ha material que després serviria per a iniciar aquella segona sèrie de televisió. 

Hi comença, també, la saga dels Guerrers de l'Espai, una de les meves preferides (per no dir la meva preferida), però encara que no sigui més que un pròleg es tracta d'un volum ple de cops d'efecte que repassarem a continuació.

Per començar ens diuen que han passat 5 anys des del final del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, però encara que estiguem en una època de pau no triguem a veure una violenta escena en què un paio disfressat amb una estranya armadura i amb grenyes fins als bessons arriba del cel amb una nau rodona i petita i mata un pagès tot tornant-li amb el dit una de les bales que aquest, espantat, li dispara.

El paio duu un dispositiu que permet calcular l'energia dels éssers vius i de seguida se'n va cap al més fort que troba, que és en Cor Petit, pel que sembla tranquil des de la derrota que va patir a mans d'en Goku 5 anys abans. Per tal de fer-nos una idea de la força d'aquest nou personatge el mestre Toriyama ens mostra la impassibilitat amb què entoma un atac del que fins ara era el personatge més temible que havia sortit a l'obra.

Mentrestant, en Goku va de visita a cal Follet Tortuga i els presenta, tant a ell com a la Bulma i en Krilín, el seu fill de 4 anys, en Son Gohan. Sí, el primer impacte i un motiu de reflexió: aquesta gent són molt amics, però no s'han visitat en 5 anys ni sembla que sàpiguen el que és un telèfon.

El cert és que quan això ho vam veure a la televisió, perquè a Catalunya va arribar primer en versió animada, no ens va sorprendre en excés, ja que les fotocòpies de Bola de Drac i altres productes de marxandatge relacionats amb l'obra ja havien circulat, de manera que els que estàvem atents sabíem que en Goku tindria un fill, però almenys a la meva escola es deia que s'anomenaria "Goku Jr.", cosa que com ja sabeu no va ser així.

Els impactes no acabarien aquí, i després d'un de bo arribaria el de la trobada del personatge misteriós i en Goku: es tracta d'en Radits, que assegura que és el germà gran d'en Goku i que el nostre heroi és, en realitat, un extraterrestre, un Guerrer de l'Espai, raça en vies d'extinció que es dedica a conquistar planetes.

Això explica la força sobrehumana d'en Goku i la cua (que en Radits i en Son Gohan també tenen), però em pregunto si l'incongruent d'en Toriyama ho tenia pensat des del principi. Si no és així, i m'inclino a pensar que no perquè cometia errors de guió força sovint, com ja hem vist diverses vegades, he d'aplaudir que es tragués del barret aquest gir en els esdeveniments de Bola de Drac. Molt ben trobat.

Més impactes: en Goku és fàcilment derrotat pel seu germà, que segresta en Son Gohan i imposa al que ell anomena Kakarot la condició de matar 100 persones en un dia si vol recuperar el seu fill. Atent a tota la conversa, en Cor Petit ofereix al seu enemic mortal un pacte: lluitaran junts per vèncer en Radits. Com diu el Follet Tortuga, almenys a la versió televisiva, serà "el combat del segle".

No es pot negar que en aquest punt el volum 14 de l'edició definitiva de Bola de Drac és una entrega plena d'emocions, i no s'acabarien aquí, perquè lògicament encara hem de veure què passa a l'esperat combat.

Durant el combat, que és més dur del que els dos defensors de la Terra es pensaven, tenim una altra sorpresa: el ploramiques d'en Son Gohan s'enrabia tot augmentant la seva força, surt de la nau on el seu oncle l'havia tancat, i l'ataca tot provocant-li una ferida al pit i una reducció de l'avantatge, que sens dubte serà crucial per al desenvolupament de la resta del combat.

En Cor Petit ha preparat una nova tècnica, el Canó de Llum Diabòlica Destructiva (Makankôsappô en japonès). No s'ha limitat a estar-se 5 anys assegut en un d'aquests paisatges erms que facilitaven tant la feina de l'autor, i tot i que la reservava per a vèncer en Goku es veu obligat a fer-la servir ara d'una manera que, de fet, li permet matar dos ocells d'un tret.

Sí, una de les escenes més impactants de la història de Bola de Drac. Al volum anterior havíem vist en Goku amb un pulmó perforat per un raig d'en Cor Petit, però aquí el nou atac el travessa pel mig del tronc mentre immobilitza el seu germà gran, i tots dos moren. En Goku mor.

Allò va ser extremament demolidor, perquè ja ens estàvem acostumant a veure morir i ressuscitar personatges, però en Goku era en Goku. Semblava que no havia de passar mai i, de fet, ni tan sols ens havia passat mai pel cap.

A partir d'aquí el cadàver d'en Goku desapareix perquè Déu se l'ha endut per tal d'oferir-li un entrenament especial a l'Altre Món abans que el ressuscitin, però per la seva banda en Cor Petit, que ha estat atent als actes d'en Son Gohan, se l'endú per tal d'entrenar-lo, en el que seria l'inici de la relació entre un dolent i el fill del seu enemic principal, més endavant mestre i deixeble i bons amics, però ja hi arribarem quan toqui.

Tot això ho ha fet perquè en Radits, abans de morir, avisa els supervivents que en aproximadament un any els seus altres dos companys arribaran a la Terra i contra ells no podran fer res, perquè són molt més forts que no pas ell.

Així, tant en Goku a l'Altre Món com la resta d'herois de Bola de Drac en el pla dels vius comencen a entrenar-se amb l'objectiu de fer front a l'amenaça, però en Cor Petit s'endurà alguna sorpresa mentre entrena aquest "cadell" de Guerrer de l'Espai: com que té cua també es transforma en goril·la gegant les nits de lluna plena, aparentment amb més habilitats que no tenia en Goku quan es transformava de petit. Així acaba un volum ple de girs inesperats, revelacions i emocions que, tot i així, només és el pròleg del que ha de venir.

Moments inoblidables: la mort d'en Cor Petit

El vídeo que veieu a continuació és d'un dels moments més tristos de Bola de Drac Z, un dels més inoblidables de la història dels dibuixos animats al nostre país, és una escena que la nostra generació no oblidarà mai.

La mort d'en Satanàs Cor Petit Jr. ens semblava impossible quan la vam veure la primera vegada, perquè si ell la dinyava desapareixia Déu i de pas les boles de drac, de manera que no es podia fer res per ressuscitar cap dels morts en el combat contra els guerrers de l'espai. Després vam veure com se solucionava el problema, però sigui com sigui aquest és un moment lacrimògen dels que marquen per sempre.