Cinema: Bola de Drac Z - La resurrecció d'en Freezer

Després de la decebedora La Batalla dels Déus, que se'ns presentava com el retorn de Bola de Drac al format llargmetratge després de 17 anys i amb la implicació de l'Akira Toriyama, sintagma que sempre ens fa pensar que aquest cop no serà un nyap -i sempre acaba sent-ho, com l'OVA, la mateixa La Batalla dels Déus o la sèrie Dragon Ball Super, tots ells productes que ens fan mirar Bola de Drac GT amb més bons ulls-, ens arriba una nova pel·lícula de les aventures d'en Goku.

Com a cosa positiva està molt bé que s'hagi agafat el "costum" (dues vegades potser no fan un costum, però ja m'enteneu) de portar les pel·lícules de Bola de Drac doblades al cinema (no havia passat amb cap de les que es van fer abans de la de l'any passat). Personalment no m'agrada tant que només durin 3 dies, ni que la gent se sorprengui que arribin en català (senyors, si un producte estan segurs que es vendrà més en català, podem pujar-hi de peus: ens el portaran en català. No és cap favor que ens fan...), ni que ens arribi tan tard que a la resta del món ja s'ha pogut veure i, per tant, per mètodes il·legals aquí també. Però bé, com s'acostuma a dir, val més això que un cop de pedra o un contacte fortuït d'un peu als testicles.

En teoria anomenada Bola de Drac Z: La resurrecció d'en Freezer, com podem veure en aquest cartell extret de la pàgina web de cinema en català de la Generalitat el títol del pòster seria Dragon Ball Z: La Resurrecció de "F", que ve del japonès "Fukkatsu no F", suposo que en un intent de mantenir el misteri sobre qui és aquest F que ressuscita, però se'l pot veure perfectament al mig de la imatge. Al tràiler, a més, es diu clarament el títol com l'he marcat en negreta:

Premissa teòricament absurda a banda, cal reconèixer que el tràiler fa la seva funció a la perfecció: fa venir ganes de veure la pel·lícula, i això és el que he fet, per tant ara em disposo a emetre'n el veredicte com a fan de tota la vida.

En calent, perquè quan escric això fa menys d'una hora que he deixat la sala del cinema, he de dir que m'ha agradat força. Probablement té molts punts febles, com tot el que es fa amb la franquícia últimament, però també hi ha sorpreses positives, girs originals i situacions que no m'esperava i que m'han satisfet.

A Bola de Drac la mort és quelcom transitori. Poques vegades -tot i que n'hi ha casos- un personatge roman mort. La resurrecció és el pa de cada dia i l'objectiu de gairebé totes les recol·leccions de les 7 boles de drac a partir de cert punt, però per què no es ressusciten mai els dolents? La resposta és que normalment treballen en solitari, no tenen esbirros.

Però en Freezer sí que en tenia, i encara que els ha costat molts anys han aconseguit dur a terme el pla de ressuscitar-lo gràcies a les boles de drac de la Terra, que en Pilaf i els seus, encara en la versió infantil que segurament era el més interessant de La Batalla dels Déus, havien reunit.

Per tant, després d'uns moments de "va, home, va..." que suposo que vam tenir tots quan vam conèixer l'existència d'aquesta pel·lícula, el cas és que almenys a mi el que em ve al cap és... "i per què no?". No n'hi ha per a tant.

Després pensem que tots els personatges, amb el temps que ha passat i els entrenaments que s'han vist obligats a fer per a vèncer enemics cada cop més forts, haurien d'estar per sobre d'en Freezer, a aquestes alçades, i així és, però aquest problema també es resol, encara que amb una explicació agafada pels pèls: el tirà galàctic afirma que tot el poder que tenia era innat, però que si s'entrenés podria ser molt més fort, i això és el que fa. En aquest punt he de dir, però, que em sembla ridícul que es parli d'1.300.000 unitats quan, a Namek, ja havia assolit el milió.

Ens presenta, doncs, la seva nova forma, que és igual que la de la tercera transformació (per tant, igual que la de la quarta forma) però amb uns altres colors. A Bola de Drac, com a tants altres shônen, un dels ingredients principals és l'augment constant del poder de bons i dolents, i això s'ha de reflectir en l'aspecte.

Per la seva banda, en Goku i en Vegeta també presenten noves transformacions, després de la per a mi decebedora del Déu Superguerrer de l'anterior pel·lícula (o Superguerrer llegendari, o qualsevol de les diverses maneres d'anomenar el concepte japonès de Super Saiyajin God al doblatge), massa semblant a l'estat normal però amb els cabells i les pupil·les de color vermell.

Amb els mesos que han passat des de l'estrena al Japó ja no és cap spoiler mostrar aquesta imatge, al capdavall l'hem pogut veure en figures i videojocs. I el cert és que ja fa temps que s'està fent un gra massa amb els graus de superguerrer, però almenys aquest Déu Superguerrer en estat de superguerrer (Super Saiyajin God Super Saiyajin, en japonès) és més espectacular i desperta més interès.

Tot i així detecto, en totes dues pel·lícules, reticències a l'hora de mostrar els estats de superguerrer de tota la vida, els dels cabells grocs. Sembla que els personatges hagin decidit que està molt vist -i seria cert- i hagin passat pàgina en aquest sentit. En qualsevol cas, un cop heroi i enemic ens han ensenyat les noves cartes ens ofereixen un espectacular combat que, en format sèrie, es podria haver allargat durant una desena i mitja d'episodis, com aquella primera vegada a Namek, però en un film d'una hora i mitja enllesteixen més ràpid i fa la sensació que no estan tan igualats com hauria estat desitjable per al bé de l'argument.

El que m'ha agradat més de la pel·lícula, però, ha estat el canvi de to, un enfocament diferent de l'anterior i de Bola de Drac Super: penso que l'humor dels primers anys del còmic i la sèrie, tan enyorat per molts, no es va recuperar adequadament a la saga d'en Bû amb el mateix monstre i en Son Goten i en Trunks, però s'hi ha insistit en tots els productes posteriors i el cert és que són personatges que a mi em cansen.

Aquí, per una vegada, els deixen de banda i sí, tenim humor -tampoc de gaire nivell- en les figures de Lord Bills i en Whis, personatges que ja em van semblar forçats en el seu debut i que continuen sense encaixar-me a l'univers de Bola de Drac, però també tenim molta més lluita i, el que més m'ha agradat, l'ús prolongat de lluitadors secundaris que aquest cop sí que fan alguna cosa. Per sobre de tot, per què no havíem vist lluitar el Follet Tortuga des del combat contra en Satanàs Cor Petit pare?

En definitiva, trobo que Bola de Drac Z: La resurrecció d'en Freezer és un film clarament més interessant que l'anterior, amb un punt de partida inicialment absurd però que en el fons tampoc no és tan agosarat plantejar-se, i mentre no es dediquin a recuperar tots els dolents que han anat morint, mentre no n'abusin, penso que és un recurs que no ha estat gens malament.

La pel·lícula no està mancada de defectes, incoherències -per exemple, aquí no es preocupen gens per la Terra quan es posen a llançar raigs d'energia brutals amb un nivell de poder mai vist, mentre que antigament es buscaven zones desèrtiques o fins i tot se sortia de la Terra per tal de protegir-la- i alguns detalls que caldria polir més -si la Pan ha nascut vol dir que fa 5 o 6 anys del final de la saga d'en Bû, però els nens i la Bulma i en Krilín estan igual, mentre que al final del manga tant ella com ell estan molt envellits-, a més d'una animació amb alts i baixos -dissenys pobres en alguns moments i animacions per ordinador que no flueixen del tot correctament, per exemple-, però és un considerable pas endavant respecte a La Batalla dels Déus.

El millor

• El combat de revenja entre en Goku i en Freezer, com a concepte
• En Krilín, en Cor Petit, en Ten Shin Han i el Follet Tortuga demostrant que encara poden fer coses
• En aquest sentit, la renovació de secundaris de la pel·lícula i l'adquisició d'un to més seriós
• El cameo d'en Jaco, el patruller galàctic. Com tots els cameos, forçadet, però simpàtic 
• Encara que ens soni estrany perquè no hi estem acostumats, que es faci servir el nom japonès dels atacs. Sempre és una cosa bona

El pitjor

• L'animació, en alguns moments, denota deixadesa, sobretot quan l'ús d'ordinadors és evident
• La facilitat amb què s'arriba a nivells inèdits de superguerrer, i que hi arribi també en Vegeta sense que se'ns expliqui com és possible
• El perill que això de ressuscitar dolents esdevingui un costum
• En Bills i en Whis, per a mi encara forçats, cosa que es nota encara més quan fan papers petits

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 15 i 16

He pres la decisió de ressenyar, a partir d'ara, els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac de dos en dos, en coherència amb l'augment de la velocitat amb què m'estic llegint la col·lecció, i és per això que avui us porto el meu resum i les meves reflexions sobre dues entregues de la sèrie.

Els números 15 i 16 de l'edició definitiva (però en català molt defectuosa en termes de traducció) de Bola de Drac contenen, a més, una de les sagues que més m'agraden de tota l'obra, i si em fessin triar seria potser la que m'agrada més.

Si fins ara el que més em feia gaudir eren els Torneigs d'Arts Marcials, a la part que gràcies a la versió televisiva coneixem com a Bola de Drac Z sens dubte el millor, per a mi, és la saga dels Guerrers de l'Espai. El volum 14, amb l'arribada d'en Raditz, n'era la introducció, però els toms 15 i 16 són el nus i el desenllaç, que trobo absolutament brillants.

Havíem deixat la història en el punt que després de derrotar en Raditz el protagonista, en Goku, era mort i entrenant-se a l'Altre Món, o més ben dit corrent pel camí de la serp a la recerca d'en Kaito, que l'havia d'entrenar mentre era mort. Per la seva banda en Son Gohan, segrestat per en Cor Petit, començava el seu propi entrenament, que de moment consistia en sobreviure en un territori d'allò més hostil.

En aquesta etapa veiem com s'entrenen tots els personatges que prendran part en l'èpica batalla, en Goku amb el mestre Kaito (i el seu mico Bombolla, però no el grill Gregori, exclusiu de l'anime) i en Son Gohan amb el mestre Cor Petit, amb un canvi espectacular en el nivell de maduresa del nano, que tot i així veurem com es caga als calçotets amb extrema facilitat quan li toca lluitar, però no avancem esdeveniments.

I arriba el dia que en Vegeta i en Nappa trepitgen la Terra i els nostres amics, que en noten l'energia, van al seu encontre. En Goku no hi és, per un error de càlcul farà tard, una situació que Akira Toriyama es treu de la màniga per donar una mica d'interès als combats i que jo aplaudeixo, perquè si hi ha una cosa que no m'agrada de Bola de Drac és que se centri tantíssim en el seu protagonista, de manera que cada cop que veig els altres personatges lluitar, esforçar-se i aportar coses m'ho passo d'allò més bé.

Els Guerrers de l'Espai, però, saben (o pensen) que aquests no són els rivals que havien vingut a buscar, i els llancen un petit exèrcit de 6 saibamen o homes-llavor (idea que es repetiria en el combat contra en Cèl·lula), que són superats amb certa facilitat per a sorpresa dels guerrers, però que ens ofereixen el primer moment dramàtic de la saga: la mort d'en Yamcha, que aquest cop i sense que serveixi de precedent no fa el ridícul, però abaixa la guàrdia i ho paga amb la vida.

Immediatament en Krilín embogeix i llança una ofensiva espectacular en termes energètics i lumínics amb què es carrega uns quants d'aquests petits monstres i fa la primera mostra que, encara que sigui el personatge que menys ganes sembla que té de lluitar —perquè sap que si mor per segona vegada s'ha acabat el bròquil—, en realitat és un dels més poderosos d'entre els de segona línia.

Liquidats els saibamen, els dolents es comencen a prendre seriosament els seus enemics, però en Vegeta, el Príncep, no vessarà ni una gota de suor, encara. Qui ho farà serà en Nappa, la mola, que és de tota manera un lluitador temible i brutal.

Només començar li arrenca a en Ten Shin Han mig avantbraç d'un cop de puny, una de les escenes que més m'impacten de tota l'obra, i en qüestió de poques pàgines a la mort d'en Yamcha se sumen les d'en Xaos —que ja havia mort un cop però al contrari que en Krilín no dubta a autoimmolar-se per tal d'endur-se en Nappa amb ell, que també és un dels moments més memorables de Bola de Drac i que, en realitat, és totalment inútil— i el mateix Ten Shin Han, que llança un kikôhô amb el braç i l'energia que li queden, també sense gaire efecte.

Ara que només queden en Cor Petit, en Krilín i en Son Gohan, els dos primers fan el possible per entretenir en Nappa abans que els liquidi del tot, amb l'esperança de fer temps i que arribi en Goku, que s'afanya tant com pot, mentre en Son Gohan es queda glaçat a cada ocasió i no sap treure la força que té amagada.

En aquestes circumstàncies tornem a veure en Krilín donant el millor de si mateix i plantant cara a en Nappa, un guerrer molt superior al millor amic d'en Goku. I ara que han mort 3 personatges més l'objectiu principal és mantenir amb vida en Cor Petit, ja que en cas contrari desapareixerien les boles de drac, que en poden ressuscitar almenys 2 (en Xaos no, recordem que ja va morir contra el pare d'en Cor Petit).

Però en un altre moment mític de Bola de Drac en Cor Petit acaba donant la vida per protegir el seu deixeble, el fill del seu fins ara enemic, d'un atac d'en Nappa. A continuació una escena emotiva en què l'hereu del Gran Rei dels Dimonis vessa llàgrimes en acomiadar-se d'en Son Gohan i sí, la mort d'en Cor Petit, aixó com les de Déu i les boles de drac. S'ha acabat.

Uns moments després, sens dubte massa tard, es produeix l'arribada d'en Goku i una imatge que segur que recordareu de l'època de les fotocòpies de Bola de Drac, a pàgina sencera. Torna incomparablement més fort que abans, com sempre que s'absenta durant un temps, i amb una mirada que destil·la una confiança justificada en el seus nous poders.

El cas és que després de deixar en Nappa en ridícul i demostrar la seva enorme superioritat, quan el guerrer calb decideix posar-se seriós i intentar matar en Son Gohan i en Krilín en Goku executa un primer Atac d'en Kaito i deixa el seu rival tetraplègic, de manera que a en Vegeta ja no li serveix per a res i decideix matar-lo, fet que horroritza els testimonis d'aquest acte.

Ara és quan es produirà el combat èpic que posarà fi a la saga, el del Príncep dels Guerrers de l'Espai contra el guerrer de classe baixa que va ser enviat a la Terra quan era un bebè (res a veure amb en Superman, és clar...) per tal que la conquerís quan fos gran, però que de resultes d'un cop al cap va oblidar la seva "programació" i va esdevenir un nano honrat i l'heroi del planeta.

A l'edició original de la revista Shônen Jump, aquests primers moments del combat estan acompanyats del color, un tractament especial per a un moment especial que es recupera a l'edició definitiva, on ja se sap que aquesta mena de pàgines hi són de tant en tant i fins i tot hi ha volums sencers sense ni una en color.

El combat en si és espectacular, molt igualat, on en Vegeta té atacs d'energia més destructius però en Goku compta amb el recentment après Atac d'en Kaito, que li permet multiplicar la seva energia i la seva força encara que abusar-ne castiga el cos, i com que en Goku és com és forçarà més enllà del que el seu mestre li havia dit i s'anirà fent malbé l'eina de treball.

Tot i així, abans que arribi aquest punt en Goku manté en Vegeta a ratlla i ens regala moments com aquest, el del kamehame-ha contra el Garlick Cannon, també un dels més mítics d'aquesta història, un enfrontament energètic que a la televisió durava una bona estona, però que al manga es resol naturalment d'una manera més ràpida, amb en Goku aplicant-hi un Atac d'en Kaito i en Vegeta desapareixent temporalment.

Però quan torna, amb en Goku fet pols per haver abusat de la tècnica, en Vegeta es treu de la màniga una nova estratègia: a la Terra ja no hi ha Lluna, però en crea una d'artificial que li permet transformar-se en mico gegant i, a diferència d'en Goku i en Son Gohan, continuar raonant i per tant lluitant amb seny.

Fer-se tan gran no li resta agilitat, i el protagonista —que per cert s'acaba assabentant de la veritat sobre aquesta transformació i s'adona que va ser ell qui va matar el seu avi— aviat es veu superat i es troba contra les cordes, amb els ossos de tot el cos esclafats i sense res a fer. És en aquest moment que en Goku perd el combat, diguin el que diguin. En Goku va perdre el primer combat contra en Vegeta (i el segon també, ja ho veurem), i si el resultat final va ser de victòria per la mínima va ser per la intervenció dels seus companys.

Sí, perquè el combat estava tenint lloc en un paisatge desolat, lluny d'on reposaven els cossos dels morts, però en Krilín i en Son Gohan s'hi acosten en percebre que en Goku perd ràpidament l'energia i acaben col·laborant en la derrota d'en Vegeta, bàsicament amb la Genkidama, la bola d'energia que en Goku va aprendre també amb en Kaito i que reuneix energia de tots els éssers vius del planeta.

Mentre la preparava, i la tenia a punt de seguida, al contrari del que passaria després a Namek, el Vegeta gegant li havia impedit llançar-la, però al final la transmet a en Krilín i entre aquest i en Son Gohan l'envien a l'enemic, que tot i així no mor.

Per això dic que m'agrada tant aquesta saga: la quantitat de personatges que hi participen i que realment marquen la diferència és inusualment alta per a una obra tan enfocada en el seu protagonista. Fins i tot en Iajirobai, que passava per allà i que coneixem com un covard i un passota de la mida d'un campanar, fa un parell d'aportacions essencials: primer talla la cua a en Vegeta de manera que perd l'estat de mico gegant, i després, quan aquest cau del cel en rebre l'impacte de la Genkidama i llança un nou atac deixant-los tots incapaços de moure's, el samurai grassonet li fa un bon tall a l'esquena amb la mateixa katana.

Però la cosa no s'acaba aquí, senyores i senyors. Gairebé, però no. Al següent volum encara hi haurà uns quants intercanvis més, perquè el 16 s'acaba amb en Son Gohan transformant-se en créixer-li altre cop la cua i veure, al cel, la lluna artificial d'en Vegeta.

El que hem vist en aquests dos volums ha estat un Toriyama en estat de gràcia —que per cert és aquí on consuma el canvi dels traços arrodonits pels rectangulars que més endavant s'exagerarien encara més i caracteritzarien per sempre més el seu estil—, però també hem tingut algunes revelacions curioses: els Guerrers de l'Espai identifiquen en Cor Petit com un extraterrestre, un namek, i és clar, dedueixen que si ell (Déu en realitat) ha creat les boles de drac segurament és perquè a Namek també n'hi deu haver (i per tant ja sabem com ressuscitaran els morts). Lògic, oi?