Cinema: Haikyû!! - Batalla als contenidors

Aquest any ja tinc clar que, quan acabi i faci recompte del meu consum audiovisual, les pel·lícules tindran menys pes que mai, i malgrat que és quelcom que es pot atribuir fàcilment a les meves circumstàncies personals, 2024 s'està mostrant especialment pobre en aquest sentit. És que gairebé no veig pel·lícules ni a casa.

Al cinema la cosa es complica, amb un nen petit que hem de deixar amb algú tant sí com no, però de vegades hi ha excepcions, com ha estat el cas d'aquest llargmetratge d'animació que només m'interessava a mi i que va coincidir que podia veure un dia que no anava malament del tot que m'escapés una estona de les obligacions familiars. I, tal com vaig parlar de tota la sèrie a mesura que la vaig anar veient al canal X3, un film que en continua la trama era quelcom que, d'una manera o d'una altra, havia de veure.

Haikyû!! Batalla als contenidors és el nom en català d'aquesta pel·lícula estrenada al Japó al febrer d'aquest mateix 2024 i que aquí ens ha arribat el 31 de maig, molt poc temps després i sens dubte gràcies a la pressió del fandom, que volia veure com li estava anant, al Karasuno, al campionat nacional de voleibol de batxillerat, ja que amb el final de la quarta temporada de la sèrie ens havíem quedat amb el relat inacabat.

Els japonesos han hagut d'esperar des de desembre de 2020 per poder gaudir de més Haikyû!! animat, però com deia, a Catalunya la sèrie ens ha arribat tan tard que l'espera tampoc ha estat insuportable. I ja la tenim aquí, i l'hem pogut veure. 

Escrita i dirigida per Susumu Mitsunaka, i novament creada pel prestigiós estudi Production I.G, la pel·lícula, de títol original Gekijôban Haikyû!! Gomi suteba no kessen, en realitat -i no vull fer spoilers de l'argument en si, però atès que és la continuació de la sèrie s'entén que si no en sabeu res i voleu veure-la algun dia val més que us atureu aquí- no és res de l'altre món pel que fa a la trama, ni és el gran colofó final. Per a això hi haurà un segon llargmetratge (no hi compto els típics films de resum que al Japó se n'han fet, com amb tantes altres sèries).

Batalla als contenidors és el que en unes altres circumstàncies s'hauria resolt a la sèrie amb una temporada més curta, de 10 episodis, posem per cas, com ja va passar amb la tercera temporada, dedicada a un partit i més breu. Tampoc és que des del punt de vista del disseny de personatges o els estàndards de producció en general sigui res d'especial. 

Suposo que s'ha volgut portar al cinema aquesta història perquè és l'esperat enfrontament oficial entre l'equip protagonista i el rival, el Nekoma, que com que pertany a una altra regió només es podien trobar, més enllà dels amistosos que fan de tant en tant, en un campionat nacional al qual el Karasuno feia anys que no arribava.

La pel·lícula també torna a explicar el moment en què es van conèixer el protagonista, en Shôyô Hinata, i en Kenma Kozume, del Nekoma, i ens recorda l'amistosa rivalitat que mantenen i que en aquest partit tan transcendental és la relació al voltant de la qual gira la història.

Haikyû!! ens té acostumats a partits intensos i emocionants, on pot passar qualsevol cosa -encara que a aquestes altures de la història ja ens podem imaginar com acaba tot plegat-, i aquesta pel·lícula no és diferent, i manté el ritme àgil que ja havíem vist als partits de la sèrie, fins i tot més, atès que dedica metratge al passat dels personatges, cosa que els dona profunditat i que ja és costum en aquesta obra, i això fa que no ens hàgim d'empassar el desenvolupament de cadascun dels punts del partit. 

Batalla als contenidors és més Haikyû!!, és tot tal com ho recordem, amb les coses bones i les dolentes -repeteixo: bàsicament, que es presenti com a llargmetratge cinematogràfic quan es podria haver passat, i fa anys, com a una temporada més de la sèrie-, i per tant és la continuació de la història que tant de temps hem (o han) estat esperant.

Ens ha deixat un bon regust i ens ha tret a tots plegats l'espina de veure el Karasuno i el Nekoma enfrontant-se en un partit oficial, però ara necessitem saber com acaba la història, i espero que no s'estiguin gaire temps fent la que diuen que serà la pel·lícula amb què acabarà tot.

Adeu a Akira Toriyama

Fa uns dies ens llevàvem amb una de les pitjors notícies per als frikis en general, i aquesta és una categoria molt àmplia en la qual entren molts perfils diferents, en soc conscient. Però ho mantinc, perquè desapareixia una persona que n'ha influït d'una manera o una altra milions més arreu del món durant dècades, tant artistes de diversos àmbits com, és clar, consumidors.

No era una cosa inimaginable, al capdavall sabem que tothom se'n va, però segur que no ens esperàvem que tan aviat i tan de sobte se'ns anunciés la defunció del mestre Akira Toriyama, a la prematura edat de 68 anys. 

Aquesta circumstància ha impactat, per la importància de la seva obra, tantes persones arreu del món que no ha estat del tot sorprenent, però sí commovedor, veure tantes reaccions de comiat i agraïment per part de personalitats de diversos sectors, fins i tot de presidents de república o de clubs esportius, a més d'una cobertura excepcional per part dels mitjans de comunicació generalistes, amb els seus tòpics i ocasionals errors, és clar, però que no solen parlar de la mort de qualsevol mangaka.

El que vull fer aquí és, des de la modèstia infinita d'aquest blog, dedicar-li una entrada, com acostumo a fer en aquests casos, i en el seu no podia ser menys. No repassaré fil per randa la seva vida ni la seva trajectòria, és prou coneguda, però sí que en faré pinzellades, començant per dir que Toriyama va néixer el 1955 al llavors poble (i ara ciutat) de Kiyosu, a la prefectura japonesa de Aichi, i s'hi va mantenir fins al seu últim dia.

Gran amant de les maquetes de vehicles, i el nivell de detall que els conferia a les seves obres encara que fos amb un filtre de "bufoneria" ho demostra, aquests i els animals van ser els primers protagonistes dels dibuixos que feia de petit, però l'interès per esdevenir autor de manga li va venir en veure, segons la Wikipedia, la impressionant col·lecció del germà d'un amic, i citava Astroboy, del mestre Osamu Tezuka, com la influència definitiva per escollir aquesta professió.

Tot això passava quan anava a primària, però a la secundària, si bé es va allunyar una mica del manga, va gaudir amb les sèries televisives de superherois tokusatsu, com Ultraman, i amb les pel·lícules de monstres gegants kaijû, com Godzilla, elements que podem veure reflectits en les seves obres en forma de cameos divertits, especialment a Dr. Slump. El batxillerat el va fer en un institut especialitzat en disseny, i va decidir que es dedicaria a això i no aniria a la universitat, malgrat l'opinió dels seus pares. 

Quan es va graduar, va entrar a treballar en una agència de publicitat, dibuixant-hi pòsters, però aviat es va veure el vessant mandrós del mestre, que l'acompanyaria durant tota la seva carrera, i tenia el vici d'arribar tard i el costum de vestir-se, sembla ser, de manera massa informal. Al final, als 23 anys va deixar la feina. 

Va ser llavors quan va decidir ser dibuixant de manga, tot i que no n'era un consumidor habitual des que l'havia abandonat una mica en entrar a secundària, i va provar sort enviant, l'any 1978, Nazo no Rain Jack, una obra al concurs mensual per a nous talents de la revista Shônen Jump. Que fos una paròdia d'Star Wars va fer que no passés el tall, però un editor de la revista, un tal Torishima, el va animar a continuar-ho intentant.

La seva primera obra publicada a la revista va ser Wonder Island, del mateix 1978, però no va agradar als lectors, que la van votar última a les habituals enquestes de la revista. Tanmateix, hi va continuar insistint amb històries curtes que no van donar més de si, fins que l'editor li va recomanar que ho provés amb protagonistes femenins i això va desembocar en la creació de la comèdia absurda i escatològica Dr. Slump, el seu primer gran èxit, que es publicaria entre 1980 i 1984, quan la va acabar per començar Bola de Drac (1984-1995), una història de lluita amb humor i també drama inspirada pel seu amor per les pel·lícules de kungfu d'actors com en Jackie -cof, cof- Chan i per una història curta dibuixada per ell mateix sobre un nen artista marcial anomenada Dragon Boy, que en va ser el germen. La resta, com se sol dir, és història.

Amb adaptacions a anime i, sobretot en el cas de Bola de Drac, amb una explosió sense precedents pel que fa a popularitat i obres derivades (marxandatge de tota mena, videojocs...), Akira Toriyama es va convertir en una llegenda del còmic, i va compaginar l'exigent serialització de les seves dues obres llargues amb la creació d'altres de més curtes, però també amb encàrrecs de dissenys de personatges per a videojocs (en parlo en aquesta entrada de 3 Botons i START que vaig publicar ahir, perquè es mereix un tractament propi) i productes d'animació, començant respectivament per la saga Dragon Quest (des de 1986 i fins ara) i l'OVA de dos episodis de 1988 Kôsuke-sama, Rikimaru-sama: Konpeitô no Ryû, on també va coescriure el guió sobre una història també de la seva creació.

Va continuar acceptant encàrrecs de dissenys de tota mena, fins i tot d'un cotxe elèctric anomenat QVOLT, a més de participar en les pel·lícules de Bola de Drac amb la creació de les premisses i el disseny dels personatges originals sobre els quals treballarien els equips d'animació, però ja no tornaria a dibuixar cap sèrie llarga, i després de la seva obra més popular es va limitar, en l'àmbit del manga, a relats més breus i recopilats en un sol volum a tot estirar.

En marxa tenim Bola de Drac Super, no dibuixada ni guionitzada per ell, però en la qual feia de supervisor, i enguany s'ha d'estrenar la sèrie animada Bola de Drac Daima, per a la qual va escriure conceptes argumentals i va dissenyar els personatges. 

Tan popular i influent com tímid, Akira Toriyama s'estimava més no ser vist en públic i és per això que s'acostumava a dibuixar a si mateix a les seves obres amb mascareta i posteriorment com un robot molt emblemàtic, i l'última foto que se'n coneix és aquesta, de 2017.

Sempre disposat a admetre que no li agradava gaire treballar, com reconeixia sovint en entrevistes i textos en lloar les tècniques de dibuix que li estalviaven feina -cosa que es nota en la pèrdua de qualitat del traç a mesura que repassem les seves obres cronològicament-, fins i tot això resultava entranyable i serà enyorat, perquè el que és innegable és que potser hi ha autors i autores de manga que han dibuixat moltes més pàgines que ell, i potser l'impacte econòmic i cultural de Bola de Drac ha estat rellevat pel de One Piece o Naruto, però sense Bola de Drac molts artistes no s'haurien dedicat al que es dediquen, ni molts de nosaltres llegiríem còmics ni miraríem anime a hores d'ara. De fet, la febre per la seva obra va ser cabdal per a la recuperació de l'ús del català gràcies a les versions animades que es van emetre a TV3 i també a la publicació del manga de Bola de Drac. 

Així que se n'ha anat un personatge molt més important del que podria semblar a primera vista, i qualsevol homenatge que se li faci es quedarà curt. Ens queda la seva obra, publicada gairebé en la seva totalitat al nostre mercat, tant de manga (amb Bola de Drac, Dr. Slump i Jaco en català), incloent-hi els volums autoconclusius i els reculls d'històries curtes, com llibres d'il·lustracions i uns quants dels videojocs en què d'una manera o una altra va participar. Adeu, mestre!
 

Sèries: Atac als Titans

Abans de començar, deixeu-me dir que a mi originalment aquesta obra no em deia res. Quan en vaig veure el primer volum en un llunyà Saló del Manga no em va agradar el seu dibuix, i no vaig arribar mai a llegir-ne ni un capítol, de manera que tampoc n'he estat mai fan, tot i que he estat conscient del boom que va suposar aquesta sèrie. Al capdavall, al llarg dels anys he vist desenes i desenes de persones fent cosplay dels seus personatges precisament a la fira del còmic japonès per excel·lència al nostre país. 

Tanmateix, per motius de feina em va tocar revisar-ne la traducció de la versió animada... tot i que a partir de la segona temporada, així que independentment del meu interès en el seu univers m'hi vaig haver d'endinsar, i a poc a poc -perquè em faltava lore en no haver-ne vist la primera temporada- li vaig anar agafant el gust i, fins i tot quan ja no la revisava perquè va anar a parar a unes altres mans, el cas és que he acabat veient-ne l'anime -el principal, de 94 episodis en total- al meu temps lliure i, ara que ja ha acabat d'adaptar l'obra original després d'una llarga agonia de "temporades finals" que no ho eren -un mal dels nostres temps, però exagerat en aquest cas-, és el moment que en parli.

Publicada originalment a la revista japonesa Bessatsu Shônen Magazine entre 2009 i 2021, amb un total de 34 volums recopilatoris i havent generat spin-offs, videojocs i adaptacions en forma d'imatge real i evidentment animades, Atac als titans -i en podem dir així sense complexos perquè tot just se n'acaba de començar a publicar aquí l'edició en català- és una obra de Hajime Isayama ambientada en un país fictici però d'inspiració marcadament germànica i amb un nivell de civilització que ens permet situar-la en un període que podria correspondre a grans trets amb els inicis del segle XX.

En aquesta versió alternativa de la història, bona part del que queda de la humanitat, fortament delmada, viu reclosa en ciutats emmurallades i concèntriques per protegir-se dels éssers que han provocat que estigui en vies d'extinció, els titans del títol.

Els protagonistes de la trama són una colla de cadets que s'estan formant com a membres del Cos d'Exploració, una unitat de l'exèrcit que expedició rere expedició lluita per intentar aturar l'avanç dels temibles monstres humanoides que es mengen i esclafen persones a cabassos quan en tenen l'oportunitat, i en cadascuna d'aquestes sortides es perden innombrables vides, cosa que els converteix en herois o, senzillament, folls.

La sèrie comença sense clemència, ben aviat hi veiem escenes terrorífiques, mort i desmembraments fins i tot de personatges que hem pogut conèixer una mica. Transmet la sensació d'angoixa constant d'una raça humana que viu amb el miserable objectiu de veure sortir el sol un dia més, perquè cada dia és un regal.

La lluita dels membres del Cos d'Exploració es du a terme amb un equip de maniobres tridimensionals, nom amb què es designa un conjunt d'estris que permeten als exploradors desplaçar-se a gran altura i velocitat per acostar-se al clatell dels titans, que és el seu únic punt feble, i destrossar-los-el per tal d'assegurar-se que no revifen. 

Aquests titans són sempre gegants, però no tots són de la mateixa mida ni mena, i n'hi ha alguns que són absurdament enormes, a més que també en trobarem alguns d'especials, identificables i amb propietats que els fan molt més difícils de combatre. A mesura que avança la història anirem coneixent les característiques dels titans, el seu origen i la seva autèntica identitat, que és l'element original i més interessant d'aquest relat.

No és necessàriament menys interessant la vida dels humans fora dels combats contra els titans, amb la política com a element destacat i tots els problemes derivats del control de la població per part dels de dalt, amb la manipulació de les masses mitjançant falsedats o ocultació d'informació cabdal.

Si hi ha una cosa a Atac als titans, a més de violència i desesperació, són revelacions colpidores, canvis de perspectiva i un degoteig gairebé constant d'informació amb la qual anem omplint els forats que segurament se'ns generaran en les nostres teories mentals sobre el perquè de tot plegat.

Ja veieu que parlo molt en general, sense revelar detalls de la trama tot i que segurament soc l'últim interessat en aquesta sèrie que l'ha acabat de veure. Potser per això tampoc trobo necessari parlar, com sí que faig altres vegades, dels personatges més importants de l'obra, però he de dir que tot i el meu desinterès inicial me'ls he acabat estimant i he patit amb les seves desventures.

El mateix puc dir de la sèrie en si: potser perquè no vaig veure les seves primeres temporades en l'ordre que tocava, però em va costar entrar-hi. Tot i així, i malgrat les interrupcions provocades per uns períodes d'espera excessius entre temporada i temporada, que a mi em fan perdre el fil, i encara més en una història tan rica i complexa, he de dir que la meva impressió final ha estat d'allò més positiva, i els últims dos especials amb què s'ha acabat d'adaptar l'obra del mestre Isayama s'han fet esperar moltíssim -i han fet que la temporada "final", dividida en quatre parts, s'hagi allargat tres anys-, però han valgut la pena perquè són sublims. 

Si per alguna raó llegiu això sense haver entrat mai al món d'Atac als titans, us la recomano si us criden l'atenció les històries amb personatges ben construïts, èpica i una mena d'història que s'allunya dels tòpics del manga i l'anime. 

Crònica del 29 Manga Barcelona

Qui ho havia de dir... Han passat 4 anys des del meu últim Manga Barcelona, l'últim abans de la forçada interrupció de 2020 i de circumstàncies personals que complicaven l'assistència en edicions posteriors. Però per fi hi vam tornar, gràcies a l'acreditació que aquest blog va rebre al temps afegit a la categoria "Social Media", i tot i que novament va ser una cosa familiar i d'un sol dia -ara que se celebra al pont de desembre hi ha altres compromisos i plans que tampoc faciliten anar-hi gaire més d'una vegada-, en vull fer la tradicional crònica.

Amb aquest pòster ben representatiu del públic mitjà que va a l'esdeveniment, i entre el 7 i el 10 de desembre d'aquest 2023, tenia lloc el 29 Manga Barcelona, que per a mi és el primer a la nova ubicació, la Fira Barcelona Gran Via, molt més adequada per a l'assistència de tantíssima gent, si voleu saber la meva opinió. 

Ignoro què hi ha al darrere de la decisió d'un canvi de lloc d'un esdeveniment amb tanta tradició, de vegades ens pensem que s'han adonat que un espai era massa petit i en realitat potser és una qüestió de contractes expirats o problemes de calendari, però el cas és que, malgrat que el transport resulta més complicat i llarg, són unes instal·lacions molt àmplies i ben aprofitades que, de fet, personalment coneixia de l'edició de 2019 de RetroBarcelona.

És cert que el dia que hi vam poder anar va ser dijous, el teòric dia "fluix", però en realitat només és l'últim per al qual s'exhaureixen les entrades. No s'hi estava malament perquè, senzillament, la gent s'hi podia moure millor que a Montjuïc i, evidentment, que a La Farga. 

Pels diversos pavellons es repartien zones de fanzines, botigues de marxandatge, restauració -i, a més, hi havia la zona exterior de food trucks-, parades de còmics tant de primera com de segona mà, estands de les editorials, escenaris, sales de conferències, exposicions i activitats per a nens i adolescents, tant de l'àmbit de les manualitats com de l'esport, a més de la clàssica zona de Nintendo amb diversos jocs de moda per a la Switch. 

Allà ens vam fer una foto de família sortint d'una canyeria de Super Mario i també vam provar, la meva filla i jo, el Sonic Superstars. És amb aquestes coses, i en iniciatives culturals com les de la Nihongo Experience organitzada per Daruma Serveis Lingüístics, on treballo -però no aquells dies-, que el públic més petit s'ho passa d'allò més bé, i així ho vam poder comprovar després que, en arribar, la nena s'avorrís una mica de la zona editorial, especialment quan no coneix gaires coses del món del manga i l'anime. 

Un cop a la zona d'activitats i també meravellada per la del marxandatge i imitant les coreografies de la gent que ballava K-Pop, la tarda va canviar del tot per a ella, i és aquest el record que li va quedar d'una fira que des que va néixer a nosaltres ens ha tocat viure d'una altra manera, i que ella no recorda pas de l'última vegada perquè, llavors, tenia 2 anyets. A l'entrada corresponent ja vaig explicar que va ser la protagonista amb la seva disfressa de Son Gohan, que aquest cop ha portat el seu germanet d'un any i mig. 

També ens vam fer la tradicional foto davant de l'estand de Selecta Visión, perquè va ser davant de l'equivalent de 2011 on ens vam conèixer els pares d'aquests dos menuts. 

Però per a nosaltres ja no és una fira per estar-nos-hi des que obre fins que ens en fan fora, ni per anar-hi amb amics i amb calma. Ara fem una ullada a les edicions d'alguns còmics que ens interessen, busquem algun número endarrerit, observem les tendències actuals i la gent fent cosplay, saludem algun conegut amb qui ens topem, jo particularment visito alguna exposició -aquest any m'ha cridat l'atenció una de dedicada al 35è aniversari de El meu veí Totoro, amb il·lustracions d'homenatge per part de diversos dibuixants-, i admirem les figuretes de tota mena de personatges. 

Teníem dubtes sobre com anirien les coses amb dos nens petits i que donen força feina, l'un perquè és massa petit i l'altra perquè té massa energia, però malgrat les incomoditats el balanç és positiu i, si podem, l'any vinent repetirem perquè, al capdavall, s'ho passen bé i és una molt bona opció per passar un pont de desembre.

Els meus 5 pitjors lluitadors preferits de Bola de Drac

No fa gaire que vaig publicar una entrada d'aquestes de llistes temàtiques de Bola de Drac, però en tinc una altra, que a veure si sé explicar bé, perquè reconec que el títol pot ser una mica confús. 

A l'obra magna d'Akira Toriyama hi ha un fotimer de personatges, hi estarem d'acord, però també estarem d'acord en què la trama, al final, gira al voltant d'un grupet reduït i, com m'he queixat moltes vegades, massa centrat en en Goku, el seu protagonista. 

Quan parlo de Bola de Drac ja miro de donar importància als personatges secundaris, com vaig fer a la recent entrada sobre els meus moments de glòria preferits, però avui vull anar encara més lluny i parlar de lluitadors que a la sèrie destaquen pels seus mals resultats, però que per context sabem que no són pas fluixos, i que a mi m'agraden per algun motiu. I no, no parlaré d'en Yamcha, que seria l'elecció òbvia, però sí que l'esmentaré un parell de cops. Som-hi:

Començarem amb en Chaoz, el company diria que inseparable d'en Ten Shin Han, però més endavant deixa de dur-lo a les batalles, i és que en realitat no és un lluitador que destaqui gaire per la seva força ni la seva habilitat.

El que sí que té són poders psíquics, que fa servir per guanyar combats a la fase preliminar del Gran Torneig de les Arts Marcials o per manipular els aparellaments, però contra enemics més poderosos com en Krilín no n'hi ha prou i perd estrepitosament, malgrat un moment més seriós quan llança el dodon-pa. Al següent torneig ni tan sols arriba a la fase final, perquè el derrota el Tao-pai-pai robotitzat. A les dues grans batalles on participa, contra en Satanàs Cor Petit i contra els guerrers de l'espai, mor sense haver fet pràcticament res. Ara bé, és bufó.

El ninja Murasaki de la Torre d'Acer, per a mi la part més interessant de la saga de la Cinta Vermella, no és rival per a en Goku, però és un combat molt divertit perquè tracta amb humor tots els tòpics de combat d'aquests guerrers de l'imaginari japonès. 

El caporal Murasaki fa tot el que pot per vèncer en Goku, amb tots els paranys i enganys que se li acudeixen, però tot li surt malament i cal dir que fa força el ridícul. Ara bé, com deia més amunt, ens proporciona un divertidíssim combat que remet a un humor més propi de Dr. Slump, l'obra anterior de l'autor, i per això el vull homenatjar.

En Kiwi és un dels membres de l'immens exèrcit d'en Freezer, i l'hi té jurada a en Vegeta, però quan troba l'ocasió de pelar-lo i treure-se'n l'espina fa el descobriment fatal que el guerrer de l'espai s'ha tornat molt més fort que abans i ara el supera amb escreix.

Mor ràpidament, i si us pregunteu per què el poso en aquesta llista... bé, és que estèticament sempre m'ha agradat molt, i quan era petit i les figures de goma de Bola de Drac eren molt poques i de dubtosa qualitat -ni pensaments de les articulades, que llavors no havien arribat aquí-, jo somiava amb què en sortissin més, i com que no sortien, dibuixava els seus personatges en cartolines, els retallava i hi jugava, i recordo haver-lo fet a ell, també.

He dit que esmentaria en Yamcha, i ho faig ara, perquè el seu tercer infructuós intent de superar la primera ronda de la fase final d'un Gran Torneig de les Arts Marcials el va enfrontar al senyor Shen, que sí que és el personatge que vull destacar. 

Aquest humà normal i corrent, que després sabríem que era Déu posseint un cos, era tan poc amenaçador que el deixeble del Follet Tortuga es va confiar massa i, malgrat algun moment que va valer la pena, com la presentació del sôkidan, el cert és que va fer força el ridícul, cosa que també va fer -amb l'ajuda del teatret del Totpoderós- aquest senyor de mitjana edat i ulleres que, al final, va guanyar el combat. Entranyable.

Acabo amb l'A-20, l'androide que en realitat era el seu mateix creador -i creador de tots els altres androides-, el doctor Gero, el responsable de la saga dels androides i en Cèl·lula, que com que s'havia modificat a si mateix ara era un lluitador aparentment temible.

I potser sí, però l'única escena en què ho va demostrar va ser aquella en què va perforar el pit d'en Yamcha -ja l'he tornat a esmentar-, que va sobreviure gràcies a les mongetes màgiques. I potser quan va xuclar l'energia d'en Cor Petit atacant-lo per l'esquena. Fora d'això, i de matar civils innocents, sobretot es va dedicar a fugir de la colla protagonista i els combats els va lliurar el seu acòlit, l'A-19. Va morir miserablement traït per l'atac de l'A-17, que no el volia continuar obeint. 

Tot i així, va ser seleccionat per formar part del reduït repartiment de personatges del primer videojoc de lluita 1 contra 1 de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Super Butôden (a Europa senzillament Dragon Ball Z) de la Super Nintendo (1993), cosa força curiosa.

I fins aquí els meus estimats perdedors. Quins són els vostres?

Els meus 5 moments de glòria preferits de Bola de Drac

Sempre dic que el principal problema de Bola de Drac, una obra amb personatges d'allò més interessants, és que és massa gokucentrista, que el protagonista sempre treu les castanyes del foc als altres, amb poques excepcions.

Avui vull repassar, en una d'aquelles llistes que faig de tant en tant sobre temes relacionats amb l'obra més popular d'Akira Toriyama, cinc moments en què personatges secundaris, i que a mesura que avançava la història anaven perdent cada cop més importància, van tenir moments de glòria. Comencem sense cap ordre particular:

En tenim, per exemple, un de molt mític d'en Yajirobai, el lluitador dropo per excel·lència, que va tenir molt poques intervencions útils a la història, una d'elles salvant la vida d'en Goku després de la pallissa que li havia clavat en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis.

Però la millor va ser, sens dubte, quan tot i la cagalera que tenia va tallar-li la cua a en Vegeta transformat en mico gegant i el va fer més assequible per als que sí que s'hi estaven enfrontant obertament. Després li va fer un tall a l'esquena a traïció, de manera que va fer un bon paper malgrat la seva covardia general.

Hem parlat d'en Satanàs Cor Petit i a la seva saga hi va haver un combat molt inusual, i és que el Follet Tortuga, amb el seu aspecte normal, sense disfresses, es va enfrontar al gran enemic que havia derrotat el seu propi mestre en un atac suïcida que va ser molt espectacular, però que va acabar en fracàs.

Va ser refrescant veure en Mutenrōshi fora del seu paper humorístic i pervertit, o fins i tot del de mestre d'arts marcials. Per una vegada va sortir a lluitar ell mateix en un combat en què el destí del planeta estava en joc. Respect. 

També ho estava quan en Krilín i altres lluitadors, mentre esperaven en Goku, van mirar de fer front als guerrers de l'espai Nappa i Vegeta, i després de la impactant mort d'un distret Yamcha en Krilín, en un atac de ràbia, va derrotar de cop diversos dels monstres companys del que havia mort el seu amic, i ho va fer amb un raig múltiple que va espantar els guerrers de l'espai i tot.

En Krilín no és un secundari qualsevol, va tenir moltes intervencions cabdals a la sèrie, però aquesta va ser, per a mi, especialment memorable.

Parlant d'en Yamcha, el pobre era l'ase dels cops de Bola de Drac, tant pel propi nivell com per la deixadesa, i de moments de glòria pròpiament dita potser no en va tenir, però opino que el combat del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials contra en Ten Shin Han va ser un dels pocs moments en què no va fer el ridícul.

El va perdre, li van trencar la cama i va tornar a quedar fora de les semifinals, com ja li havia passat i li tornaria a passar, però va oferir un bon combat i fins i tot va estrenar un sorprenent Kamehameha abans que en Krilín i tot.

I per al·lusions acabem amb en Ten Shin Han, un personatge que a partir de la saga dels androides pràcticament va desaparèixer de la història més enllà d'una providencial puntada de peu a en Bū, però la seva última gran intervenció va ser contra en Cèl·lula en la seva forma semicompleta, amb un nou Kikōho que suposava el retorn de la seva tècnica més espectacular.

No va ser tan devastadora com a la final del 22è Tenkaichi Budōkai, és cert, ni va fer gaire mal a l'enemic, però el va retenir perquè l'A-18 es pogués escapar d'ell. 

Què us han semblat, aquests moments? Com de costum, m'he centrat en escenes que es veuen al manga i l'anime, sense capítols de farciment i sense tenir en compte Bola de Drac GT, però si voleu podeu ampliar la mostra per proposar altres moments de glòria.

Yajirobai

Krilín

Yamcha

Ten Shin Han

Follet Tortuga 

Sèries: Haikyû!! (segona temporada)

Després de la primera part d'una sèrie de la qual coneixia l'existència, però que no em va interessar seguir fins que es va anunciar que formaria part de l'oferta del ressuscitat anime en català al nou SX3, ha estat el torn de veure'n la segona i, un cop acabada, és clar, toca parlar-ne, tal com vaig fer amb la primera temporada. 

No m'hi estendré gaire, aquest cop no cal parlar ni d'on ve tot plegat, ni de la traducció, ni del doblatge, així com tampoc de la premissa de l'obra. 

La segona temporada de Haikyū!! consta de 25 episodis, com la primera, i cal admetre que li costa arrencar.

Un dels grans punts forts de la sèrie és la manera de mostrar-nos l'evolució de l'equip protagonista i els seus integrants, que parteixen d'una situació de sequera esportiva i a la primera temporada aconsegueixen, amb esforç, construir un equip que comença a tenir cara i ulls. 

Però sense grans miracles, com sí que passa en altres mangues i animes del gènere spokon, i bona part de la segona temporada està dedicada als entrenaments, on també tenen lloc partits, és clar, però d'entrenament. És interessant i li dona realisme al plantejament, però és cert que amb això s'abaixa el ritme i pot arribar a resultar una mica pesat, si bé la construcció d'alguns personatges secundaris ho fa més amè tot plegat. 

En aquest punt he d'esmentar la Hitoka, la nova mànager assistent del club de vòlei, que en el futur ha de rellevar la Kiyoko en aquesta tradicional i masclista tasca, atès que la segona acabarà el batxillerat en uns mesos. La Hitoka és tímida i insegura, i quan entra al club no té ni idea de voleibol, però és bona noia i s'entén molt bé amb l'altre novell amb més voluntat que coneixements, en Shōyō.

També acabaran aviat el cicle acadèmic els jugadors de tercer curs, que excepcionalment han decidit quedar-se a l'equip per tornar a intentar arribar al campionat nacional en comptes de concentrar-se en els exàmens d'accés a la universitat com és costum als equips esportius de batxillerat al Japó, de manera que el relleu generacional encara no es produirà del tot.

La cosa s'anima, esportivament parlant, al segon tram, on s'han de veure els fruits de l'entrenament que ens han ensenyat d'una manera tan detallada, i sabrem si el Karasuno fa un paper millor que el del darrer torneig prefectural en què va participar i si aquest cop derrota els seus grans rivals de camí al campionat nacional.

Una segona temporada, doncs, més tècnica, de cocció més lenta, però trobo que està més que justificat i, a més, possibilita argumentalment una segona meitat, ara sí, d'allò més emocionant.

De moment em continua tenint enganxat i en tornaré a parlar ben aviat, perquè la tercera temporada és una cosa estranya de només 10 episodis que ja he començat a veure quan escric aquestes línies.

Sèries: Guardians de la nit (primera temporada)

A la meva última entrada vaig parlar de la primera temporada d'una de les sèries amb què s'ha estrenat el nou Super 3, l'SX3, que és Haikyû!!, un anime de voleibol que m'està agradant molt i que encara té un llarg recorregut per endavant.

Avui, en canvi, és el torn de la primera temporada de l'altra sèrie que he decidit seguir, una que vaig començar més per donar suport que perquè el tema m'interessés gaire. Sabia que venia d'un manga de molt d'èxit i que en aquest cas sí que s'està publicant en català, però ja fa anys que els shônen que van sortint no em desperten l'interès, l'últim que ho va aconseguir va ser Naruto.

Parlem de Guardians de la nit (en japonès Kimetsu no yaiba, literalment "espasa destrueixdimonis"), sèrie basada en el manga homònim de Koyoharu Gotouge que es va serialitzar a la Shônen Jump japonesa entre 2016 i 2020 amb un total de 23 volums recopilatoris.

La sèrie que l'adapta a l'animació va començar el 2019 i de moment té 44 episodis, a més d'una pel·lícula, però sembla que a l'X3 només se n'haurà emès la primera, i properament el film, que es va arribar a estrenar als cinemes en català en un moviment sorprenent perquè en aquell moment no hi havia traduïts ni la sèrie ni el manga, mentre que la segona temporada, a causa de la cruesa del tema, s'haurà d'emetre d'alguna manera encara no anunciada.

De què va, doncs, aquesta sèrie? El seu protagonista és en Tanjirô Kamado, un nano que viu a la muntanya amb la seva família i que duu el pa a casa des que el seu pare va morir de malaltia. Un dia, però, quan hi torna descobreix que el que li quedava de família ha estat assassinada, amb l'excepció de la seva germana Nezuko, que tot i així s'ha convertit en un dimoni que, curiosament, pot controlar les seves ànsies assassines.

En Tanjirô, encara sense haver pogut pair la tragèdia, s'assabenta de l'existència del Cos dels Caçadimonis, una organització secreta que es dedica, a l'era Taishô japonesa (1912-1926), a perseguir i matar dimonis, que anteriorment eren humans i en algun moment es van convertir en aquests éssers assedegats de sang i amb habilitats diverses.  

Per tal de venjar la seva família i descobrir com poder fer tornar la Nezuko a la normalitat, el protagonista accepta la proposta d'un d'aquests caçadors de dimonis, el que li explica l'existència de l'organització, d'anar-se a entrenar en l'art de l'espasa amb un mestre.

És així com, després d'un duríssim entrenament, en Tanjirô aprèn a fer servir tècniques especials de respiració que confereixen als caçadimonis força i resistència sobrehumanes amb les quals s'enfrontarà a diversos dimonis.

Aquests dimonis, com deia, abans eren humans, i això és interessant perquè, siguin quines siguin les seves habilitats i el seu aspecte, i malgrat la crueltat de què facin gala -i en aquest sentit Guardians de la nit és extremament violenta-, quan en coneixem la història, normalment quan són a punt de morir, de vegades no podem evitar sentir certa llàstima per ells, i és que la sèrie, quan vol, es pot posar molt dramàtica.

Al darrere d'aquests dimonis hi ha en Muzan Kibutsuji, el dimoni que amb la seva sang pot transformar les persones en altres dimonis de diferent entitat, i queda clar que serà el gran enemic que caldrà batre en algun moment, però pel camí en Tanjirô haurà de fer front a reptes cada cop més difícils.

No ho farà sol, encara que els aliats triguen una mica en començar a aparèixer: un d'ells és l'Inosuke, un paio que va amb dues espases serrades i una màscara (?) de senglar, probablement el meu personatge preferit perquè, a més d'estar una mica sonat i ser violent, és molt malparlat i m'ha fet sentir per primer cop en un anime en català, o gairebé per primer cop, perquè abans no s'estilava, renecs com "collons" i "hòstia". 

És un personatge que em fa riure, de vegades en veu alta, també amb la seva incapacitat, o mania, de dir malament els noms dels altres. Però no és l'únic.

També tenim en Zenitsu (segons l'Inosuke, en "Cent Ictus"), un nano que també es va entrenar com a caçadimonis, però que ho va fer obligat per pagar uns deutes i que és extremament poruc -està obsessionat amb què morirà cada dos per tres- i només es posa a lluitar quan està adormit o inconscient. Curiosament, quan hi ha una noia pel mig es transforma i adopta una actitud ridículament seductora.

És sens dubte, juntament amb l'Inosuke, el personatge que posa el contrapunt humorístic a la sèrie, i tots dos tenen força més carisma que el protagonista, cosa que sé que no soc l'únic que pensa.

A Guardians de la nit veurem més personatges, com els Pilars, que són els caçadimonis més forts, però de moment, a la primera temporada, hem pogut saber poques coses d'ells. Un dels temes que els divideixen, això sí, és què s'ha de fer amb la Nezuko, perquè mai no s'havien trobat amb un dimoni que tingués "bona actitud".

Són personatges misteriosos que no sé si l'obra arriba a explorar amb més profunditat, però de moment el que he vist de la trama m'ha anat agradant cada cop més -li costa una mica arrencar, tot s'ha de dir- i, pel que fa al doblatge, com ja he apuntat alguna vegada a Twitter m'ha xocat la insistència en fer gairebé tots els noms esdrúixols, no sé si per assemblar-se més al japonès, idioma on no està gaire clar on és la síl·laba tònica, però sí que és un canvi notable respecte a la tendència de l'animació japonesa en català "de tota la vida", i en alguns casos crec que patina en exagerar-ho. 

M'han agradat les veus, tot i que sobta veure alguns personatges que són nens, i es diu que són nens, tenir veus greus, d'adult, i la traducció en general també, si bé no soc gaire partidari de la forma simple dels pronoms febles, sobretot quan hi ha verbs en què no presentaven cap problema i fer-ho així fa de "vells", com ara en casos com "aparteu-se".

Tornaré a parlar de Guardians de la nit quan s'emeti a televisió la pel·lícula que esmentava més amunt, que adapta la trama per a la qual l'episodi final de la primera temporada fa de pròleg. Ja veurem, doncs, quan podrem gaudir, i com, de la segona temporada, però de moment això és el que tindrem.

 

Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.

Sèries: De yakuza a mestre de casa

Estic convençut que alguna vegada us ha passat que no havíeu fet cas d'alguna sèrie fins que un bon dia, per avorriment, la proveu i us agrada. De vegades ja passa, això. Que alguna cosa no ens crida l'atenció quan està de moda, però després sí.

Va ser el cas d'una sèrie d'anime que té pocs episodis, però que he anat veient en estones mortes i el cert és que li he acabat agafant el gust. Avui parlaré de la seva primera temporada, i al gener, que se n'estrena la segona, potser també li dedicaré una entrada.

Gokushufudô és un manga de Kousuke Oono que es publica a la revista japonesa Kurage Brunch des de 2018 i que duu 10 volums recopilatoris. Al nostre mercat el publica en castellà Ivrea amb el nom de Gokushufudô: Yakuza amo de casa.

El manga va tenir una adaptació a sèrie d'imatge real, un dorama com en diuen al Japó, de 10 episodis l'any 2020, fa uns mesos se'n va estrenar una pel·lícula també live action i, pel mig i encara en marxa, tenim la sèrie animada de Netflix també de 10 capítols que, com deia al principi, el 2023 torna amb més episodis.

De què va, però, aquesta història? Doncs es tracta d'un relat realista i quotidià, un slice of life, que segueix les aventures quotidianes d'un exmembre de la yakuza, el crim organitzat japonès, que ara és mestre de casa, no sabem ben bé per què -almenys no s'explica a l'anime-, i que ho viu amb la mateixa passió amb què exercia la seva tasca anterior. 

L'home, anomenat Tatsu ("Tatsu l'Immortal", li deien), és un autèntic crac de tot allò que té a veure amb la cura de la llar i la gestió dels recursos, un mestre de la cuina, la neteja i les compres, mentre que la seva dona, la Miku, una otaku, treballa en una oficina.

Aquesta subversió dels rols tradicionals, al contrari del que es podria pensar, no és la gràcia de la sèrie, i ni tan sols se'n fa cap gag. És una situació normalitzada en el context de Gokushufudô, mentre que l'humor rau en l'estranyesa de veure un excriminal d'aspecte perillós en un escenari tan pacífic i duent a terme les seves tasques amb devoció. 

Però només des d'un punt de vista estètic, sinó també per la seva manera de parlar i moure's, tan amenaçadora malgrat ell mateix, que fa que algunes persones amb les que interactua li tinguin por sense saber que és un tros de pa, però aquí entren en joc els prejudicis, els malentesos -estic segur que es perden jocs de paraules de l'original- i les situacions que no són el que semblen, com ara, per posar un exemple, quan algú es troba en Tatsu tacat de sang i n'extreu conclusions precipitades.   

Alguns gags també tenen a veure amb les trobades del protagonista amb altres membres de la yakuza, tant del seu clan com dels rivals, i les situacions absurdes, en tant que extremament quotidianes, en què acaben tots plegats. 

No sé si al manga o en propers episodis s'arribarà a explicar com va passar d'un extrem a l'altre, l'entranyable Tatsu, però la seva història m'ha recordat una mica la de Saint Oniisan, el manga sobre la vida de Jesús i Buda al Japó contemporani. En aquell cas vaig deixar de seguir-lo perquè em semblava que era un humor avorrit de tan blanc que era. Aquesta obra, però, sí que m'agrada, i fins i tot el seu estil d'animació mínima, criticat per a alguns perquè sembla que sigui un còmic animat -fins i tot hi apareixen onomatopeies escrites!-, el trobo atractiu.

I cal dir que és un relat amè, perquè en cada episodi veiem diverses històries curtes, així que no n'hi ha cap que s'acabi fent pesada, i és que abans que això pugui passar -i, evidentment, hi haurà premisses que ens agradaran més que altres-, ja s'ha acabat i se'ns explica una altra anècdota. Crec que no hi perdreu res si en mireu 3 o 4 episodis per provar-la. A més, no són gens llargs.