Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.

Visionats: El monstre marí

Darrerament, no sé si per la pressió de les xarxes, subvencions o la famosa llei de l'audiovisual -tot i que al final era d'allò més descafeïnada-, o una mica de tot plegat, algunes plataformes d'streaming han començat a doblar al català coses noves.

Això, per excepcional, malauradament és notícia, però és una bona notícia. Perquè no es tracta únicament de recuperar doblatges existents de productes més antics, apartat on encara hi ha molta feina endarrerida, sinó també de captar públic jove, que comenci a canviar la percepció que el català és una assignatura de l'escola i una llengua dels grans. I la pel·lícula de què us parlo avui, una producció de Netflix, calia que fos doblada a la nostra llengua i la plataforma ho ha fet. I n'estan arribant més.

El monstre marí és el nom d'aquest film de Chris Williams, també coescrit per ell mateix, que narra una aventura marina amb un gir diferent de l'habitual i amb una barreja d'inspiracions que dona un molt bon resultat.

Al principi sembla que estiguem davant d'una història de pirates, tots els tòpics hi són... llevat de la part dels abordatges i els saqueigs, perquè aquí aquestes persones es dediquen a caçar monstres del mar i són aclamades com a herois dels quals els llibres parlen fins i tot mentre encara viuen.

El vaixell protagonista, l'Inevitable, el lidera el capità Crow, tota una llegenda que l'hi té jurada al monstre que el va deixar borni fa dècades, i que és la seva obsessió. Algú més hi veu Moby Dick?

La seva tripulació li és del tot fidel, incloent-hi en Jacob, un arquetip d'heroi del qual s'espera que lideri el vaixell en un futur no gaire llunyà.

Tots aquests plans, però, pateixen un daltabaix per la benintencionada intervenció de la Maisie, una nena que va perdre els pares per culpa d'una d'aquestes bèsties i que té els caçadors de monstres en un altíssim pedestal.

A partir d'aquí el film fa un gir cap a una trama més familiar, alegre i fins i tot ingènua, sobretot en la seva resolució, i val a dir que no excessivament imprevisible. 

Cosa que no treu que hi hagi diverses escenes de combats espectaculars al mar -o entre bèsties, com si fossin kaijû japonesos, moments que ens tenen amb l'ai al cor i dilemes existencials per part dels personatges. I, per als més grans, una crítica a l'obediència cega a la història oficial.

Sense voler entrar en més detalls de la història, em penso que ho deixaré aquí, i només afegiré que és una pel·lícula d'allò més amena, amb picades d'ullet a altres films i relats no sé si sempre intencionats o no, que probablement no serà recordada durant generacions, però això serà perquè malgrat que el seu director és també el de Bolt i Big Hero 6 i l'autor de la història de Vaiana, al capdavall aquesta no és una pel·lícula de Disney, Pixar ni Dreamworks, sinó de Netflix, amb un brevíssim pas per algunes sales de cinema molt concretes.

Amb uns dissenys i una animació per ordinador més que notables, i un bon doblatge al català, recomano el seu visionat a petits i grans, especialment en família.

Sèries: Bola de Drac Z Kai

Com ja sabeu, aquesta setmana ha acabat l'emissió de Bola de Drac Z Kai al canal 3XL, el primera que ha emès a l'estat espanyol aquesta revisió (això és el que vol dir "kai" en japonès) de l'etapa de l'aventura que va des de la presentació d'en Son Gohan en societat fins a la derrota d'en Cèl·lula. En altres paraules, el que es coneix com a Bola de Drac Z, però sense la saga final d'en Bu ni la posterior a aquesta, avortada per cert de mala manera.

Amb aquesta veu que recorda la d'en Quim Mandado, cantant dels retirats Sangtraït, Ànima de drac és el nom d'aquesta cançoneta d'inici que sembla que ha agradat i que mostra part de l'escàs redisseny de la sèrie. Pel que fa a la resta, com ja vaig explicar, és una simple adaptació a l'alta definició (suposo que ho notarem molt quan passin Bola de Drac Z (no-Kai) després de l'emissió de Bola de Drac que començava ahir al vespre al 3XL). 

Ja vaig parlar de les diferències de Kai amb la Z de tota la vida, però les repetiré breument: és una revisió pensada de manera que la sèrie sigui més fidel al manga, hi hagi menys farciment (per exemple no hi surt en Garlick junior, ni els episodis en què en Goku i en Cor Petit aprenien a conduir) i, en general, es vagi més per feina.

I anar per feina sí que hi han anat, encara que els capítols de la lluita contra en Freezer es fessin tan eterns com les altres vegades que els vam veure. I de vegades es notava que el tall entre dos capítols dels antics aquí es produïa en algun punt del mateix episodi. També cridava l'atenció la maldestra restauració (redisseny barroer) d'escenes que segons la Toei corresponien a originals perduts. Però bé, hi havia ganes de Bola de Drac en català des de feia anys i l'experiència amb Kai ha estat satisfactòria tot i que molta gent n'havia renegat perquè considerava que si no estava tota feta amb el disseny que veiem a l'opening i l'ending no valia la pena.

Una altra cosa són els aspectes realment negatius, alguns dels quals també havia comentat anteriorment, com és el cas de la censura. No ha estat tan bèstia com deien que seria, però sí que hem trobat a faltar sang en ferides mortals i amb orifici d'entrada i sortida, per posar un exemple.

Un petit detall negatiu el vam veure fa poc, quan en aquesta mítica escena ens va faltar la cançó que podem sentir al vídeo original, a partir del minut 1.55 aproximadament. El 3XL no va explicar per què havia desaparegut, però almenys va tenir el gest de penjar el vídeo durant un temps. 

Això forma part dels canvis en l'apartat de traducció i doblatge. Pel que fa a la traducció el text s'ajustava més al del manga, cosa ben positiva, però la catalana en concret ha introduït formes castellanes com l'article "el" davant del nom dels personatges masculins en comptes d'"en", més nostre malgrat que més abandonat. Casos per a oblidar com un "asquerós" que li va dir en Nappa a en Xaos quan aquest se li va enganxar a l'esquena enterboleixen, per altra banda, els "cagar" que s'han pogut sentir en alguns moments, com vaig comentar. 

En l'apartat de doblatge pròpiament dit, tal com va passar amb la versió original japonesa es van redoblar tots aquests capítols per tal d'introduir els canvis en el text, i per desgràcia també hi va haver canvis causats per la mort, durant els anys que han passat, dels actors de doblatge que posaven la veu a alguns dels personatges. En el cas català s'ha trobat a faltar especialment la del Follet Tortuga (no del tot mal substituït, com se'ns explica aquí), però també la d'en Freezer o la de l'A-20 (Doctor Gero).

Les altres recordades veus principals s'han mantingut (amb en Marc Zanni, veu d'en Goku, com a nou director de doblatge però evidenciant que ha perdut el potent kamehame-ha d'abans), i hi ha hagut alguna sorpresa agradable com el fet que es mantingués fins al final la veu d'en Son Gohan, la sensual Joël Mulachs en un paper ben diferent del que fa quan dobla la Scarlett Johansson, per exemple. A Bola de Drac Z va ser substituïda per l'actriu Marta Calvó quan en Son Gohan va sortir de la Sala de l'Esperit del Temps.

En fi, ja vaig acabant: si bé trobo un error l'absència de la saga d'en Bu, perquè tot i que no és especialment bona també és entretinguda i al cap i a la fi forma part de Bola de Drac, també és cert que penso que el final d'una història èpica com aquesta amb l'heroi principal morint i essent substituït pel seu fill em sembla un final com cal. Deixant-ho així trobo que Bola de Drac s'acabava perfectament. I així ens la brinda Kai, que reserva l'últim episodi a un resum de clausura però que en DVD i Blu-ray tenia tembé un extra que era la resolució del problema del futur d'en Trunks, que ha estat finalment el nostre episodi 98.

Amb els seus pros i contres el cas és que he acabat mirant tots els episodis de Bola de Drac Z Kai, sèrie que pensava mirar per sobre i inicialment només el primer capítol, però que m'ha enganxat perquè jo també trobava a faltar viure aquesta aventura animada altra vegada en català. A veure què passarà amb el retorn, ara, de la Bola de Drac de sempre, la d'en Goku petit.

Posant cares als actors de doblatge

Tot i que d'un temps ençà m'he convertit en un addicte a les versions originals de les coses, entre elles les pel·lícules i les sèries, estic molt orgullós dels actors de doblatge que tenim a Catalunya, la majoria dels quals s'encarreguen també dels doblatges en castellà, i no em preocupa la immodèstia d'afirmar que sóc bastant bo reconeixent-ne les veus i recitant alguns dels seus papers. Però... quines cares tenen, en realitat? Això és el que vull veure i compartir amb vosaltres amb els vídeos que posaré.

Atenció al primer, no el poseu més enllà del minut 1.30 si no heu vist La tomba de les lluernes perquè hi ha spoilers de la mida d'un campanar, més endavant. La primera frase que sentireu, però, no ho és, perquè a la pel·lícula surt de seguida. Aquests són els germans Trifol, veus molt conegudes i pràcticament omnipresents en l'anime, tant en català com en castellà (quan està ben doblat i no posen veus desconegudes i mediocres).



M'imagino que a la versió en català, que no he vist perquè l'edició que tinc en DVD és antiga i encara no el portava, són ells mateixos els que posen les veus als germans protagonistes. Ara veurem la del meu actor de doblatge preferit, que és en Ricard Solans (Robert DeNiro, Al Pacino, Richard Gere..., tant en català com en castellà). El vídeo comença, per cert, amb una introducció del senyor Manolo García, que posa la veu a l'Steve Martin, en Bill Murray o en Robert Redford, entre altres.



El que ve ara també el reconeixereu, és una veu bastant habitual, fins i tot és la veu en off de les obres de teatre del Tricicle. És en Jordi Brau, que al mateix vídeo diu el que ha fet:



Us agradaria saber com és la veu d'en Morgan Freeman o teniu la barra de dir que no en recordeu la veu? Doncs mireu el següent vídeo:



Aquest senyor també és català, igual que la seva filla, la Núria Mediavilla, que té una veu força característica i que hem sentit, per exemple, doblant l'Uma Thurman, l'Helena Bonham Carter o la Winona Ryder:



És curiós, però hi ha força famílies ficades en això del doblatge. Hi ha qui diu que el món del doblatge és "una màfia", però si les veus són bones personalment trobo que tant li fa si els actors i actrius entren en aquesta professió endollats. Mireu també els Trifol, els del primer vídeo, que al seu torn són fills de l'Albert Trifol pare, ja desaparegut. Un altre:



Si l'heu mirat encara que sigui durant un minut ja ha quedat explicat qui ha doblat en Camilo García, una altra veu molt identificable i també catalana (va tenir fins i tot un petit paper a El Cor de la Ciutat). Sabeu quina cara fa la veu d'en Johnny Depp, en Jim Carrey o en Leonardo DiCaprio? (primer comença amb la Graciela Molina, però també val la pena escoltar-la també a ella):



Us sona, en Lluís Posada? Segurament sí, si vau veure Nissaga de Poder, perquè hi va actuar com a segrestador de l'Abril. A les sèries catalanes, ja que en parlem, hem vist moltes veus de doblatge que també són (o puntualment han fet de) actors i actrius d'interpretació, com per exemple el desaparegut Alfred Lucchetti o la Marta Barbarà (veu d'en Krilín, que va tenir un paper molt petit a la telenovel·la catalana), per dir-ne només algunes. 

Per acabar vull que mireu aquest vídeo, perquè és d'un actor de doblatge... demanant el retorn de Bola de Drac (abans que finalment es produís)!



Aquest home és un crac. De fet, no és la primera vegada que fa un vídeo d'ell mateix interpretant en Vegeta, i també ha assistit al Saló del Manga amb en Marc Zanni, la veu d'en Goku, per fer una mica el pallasso davant dels fans, cosa que s'ha d'agrair.