Cinema: The Wild Robot

Enguany ha estat molt dolent pel que fa a freqüència de visites a les sales de cinema, per part meva, el pitjor que recordo, però de tant en tant hi ha algun film que volem veure amb la nena i que a nosaltres també ens agrada i ens treu una mica el cuquet. Després de mesos de sequera, però, aviat hi haurà una altra sessió, així que no trigaré gaire a publicar una altra entrada de cinema.

El cas és que fa poc vam veure'n una que jo, sincerament, no tenia controlada, però que vaig veure algunes persones recomanant molt i, un cop vista, em ve de gust parlar-ne una mica.

The Wild Robot és una pel·lícula escrita i dirigida per Chris Sanders (Lilo & Stitch, Com ensinistrar un drac, Els Crood...) basant-se en una novel·la de Peter Brown de 2016, i té més d'una reminiscència de l'Studio Ghibli, començant per la seva protagonista, una ginoide que recorda l'icònic robot de El castell al cel, però també pel seu missatge ecologista.

Produïda per Dreamworks, que com ja sabem tots plegats ens ha portat en les darreres dècades coses com Shrek, Madagascar o l'esmentada saga Com ensinistrar un drac, la pel·lícula mostra un estil visual diferent del que havíem vist fins ara en la companyia, amb un colorit que recorda traços de pintura i que remet, per exemple, als films animats del multivers de l'Spider-man. 

Tornant a la seva protagonista, es diu ROZZUM unitat 7134, abreujat com a "Roz", i és un robot assistent que va a parar a un bosc després de l'accident que pateix l'avió que en transportava un carregament, del qual és l'única supervivent. 

Allà, amb la informació de què disposa, intenta trobar un client que li encarregui una missió, cosa que produeix situacions divertides en tractar-se, tots els éssers vius amb què es topa, d'animals salvatges. Quan troba la manera de comunicar-s'hi, la història passa a ser una mena de faula amb tot d'animals que parlen l'idioma de l'espectador -malauradament, tot i la importància de la cinta, no s'ha doblat al català- i es relacionen entre si deixant de banda, gràcies a la suspensió de la incredulitat, les relacions de predador i presa pròpies de les respectives espècies, o si més no convertint-les en amenaces i bromes per no traumatitzar-nos amb les horribles morts dels personatges amb què connectem i que sí que es produirien al món real. 

Argumentalment està justificat amb l'efecte positiu que exerceix la Roz en els animals del bosc, tot i que, al principi, la seva arribada provoca un terrabastall i el lògic recel de les bèsties. La més afectada, però, és un pollet d'oca que perd tota la família en caure la Roz damunt del niu on la mare covava uns ous. 

Així, la protagonista se'n fa càrrec perquè una guineu, en Fink, que es volia menjar l'ou, li dona consells a contracor, tot esdevenint el típic dolent reconvertit en bo amb què es completa el trio principal de personatges.

Però, quan les coses s'estaven posant en ordre, la pel·lícula ens recorda que, al capdavall, la robot és un producte de consum i l'empresa que la va fabricar, en aquest món futur on la tecnologia ha fet possible la seva existència, la vol recuperar, i això introdueix el conflicte i la tensió en aquesta història que no és, malgrat el que podria semblar, necessàriament per al públic més jove, que com sol passar amb aquestes pel·lícules d'animació modernes no en sabrà llegir tots els missatges.

The Wild Robot és una història emotiva, divertida, dramàtica quan cal, que ens parla de la natura i els seus cicles, la lletja petjada de la humanitat al planeta, l'acceptació i la confiança en un mateix, però, sobretot, de la família i les diferents i sorprenents formes en què es pot presentar.

És una pel·lícula molt bonica en tots els sentits, i si no la podeu veure en pantalla gran us recomano que ho feu quan la distribueixin en qualsevol de les plataformes d'streaming que tots més o menys tenim, o que us la compreu en suport físic. 

Ha tingut una acollida excel·lent i acumula premis. Qui sap si s'endurà també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació a l'edició de 2025...
 

Torna l'anime en català!

En circumstàncies normals ara tocaria que us parlés d'algun llibre o còmic que he llegit, una pel·lícula que he vist o l'última temporada d'alguna sèrie que segueixo. 

El cas és que ara mateix encara no tinc del tot a punt aquest tipus d'entrada, però ha passat una cosa que justifica un escrit de tipus diferent, un d'actualitat, i és que ha tornat l'anime en català a la tele. 

A aquestes altures ja deveu saber que no em refereixo a que Sakura, la caçadora de cartes estigui en català a Netflix, ni del fet que de tant en tant surten noves edicions domèstiques de sèries que incorporen l'àudio català perquè fa anys es van doblar, sinó a la tele de debò, la de posar-la i a veure què hi fan. 

Després d'un llarguíssim abandonament criminal de la programació de qualitat i atractiva en la nostra llengua per al públic infantil i juvenil, cosa que ha tingut unes conseqüències devastadores per a la seva supervivència, Televisió de Catalunya ha rectificat i, després de mesos de promeses de millores en aquest sentit, ens ha portat el Club Super 3 refundat. 

I no és un simple relleu generacional, sinó que és una cosa nova i, com demanàvem els amants de l'animació japonesa que vam créixer amb dibuixos animats amb aquest origen i en la nostra llengua, amb una aposta forta per l'anime dins la seva oferta general. 

Es fa, a més, d'una manera trobo que encertada: per una banda, com que es tracta que el jovent vegi atractiva una llengua que és la seva, però que està en fort i ràpid retrocés, arriben sèries noves amb les quals els més grans no tenim el mateix lligam emocional que amb aquelles que ja coneixíem, i per l'altra, precisament algunes d'aquestes sèries més nostàlgiques s'aniran reemetent dins d'aquest espai, concretament l'X3, que és el dels "nens grans", en contraposició a l'S3, el dels més menuts. I, per ara, la primera que tenim en aquest sentit és Yû Yû Hakushô.

A més, com que ja és 2022, la programació es podrà seguir a la televisió a l'horari establert però també a través de la pàgina web de l'SX3, el nou nom del Super 3, i de l'aplicació per a mòbils i tauletes durant un temps per gaudir-ne amb més comoditat. Llàstima, però, que no es puguin descarregar per veure offline i, d'aquesta manera, no consumir dades quan ho fem fora de casa.

En qualsevol cas, feia molts anys que jo no mirava anime a la televisió, més enllà d'algunes coses a les plataformes d'streaming, però en català segur que no. I m'ha motivat prou, aquesta feliç notícia, per proposar-me seguir, de moment i veient que són les que temàticament m'interessen més -però també hi ha Inazuma Eleven, i més endavant Ronja, la filla del bandoler-, Haikyû!! (a la imatge de dalt), adaptació d'un manga de voleibol masculí que ha estat un dels grans èxits dels darrers anys, i Guardians de la nit: Kimetsu no yaiba, un relat d'aventures, fantasia i to més sanguinari que també ha estat un èxit, i que en aquest cas arriba quan tot just se n'acaba de començar a publicar la versió catalana del manga. 

Perquè això també és important dir-ho, i aprofito per fer-ho: enguany hem vist l'arribada de nous mangues en català, cosa que feia molts anys que no passava, però a més ha estat en quantitats més grans (i el que encara ha d'arribar!) i amb diversitat d'editorials, que és el més destacat. Clàssics que era gairebé delicte que no hi fossin en la nostra llengua, com Dr. Slump, però també coses més modernes com My Hero Academia, Jujutsu Kaisen, Guardians de la nit o la recentment comentada, en aquesta entrada, Tokyo Revengers. 

Si es produeix una sinergia entre l'emissió en català d'un anime i la publicació del corresponent manga en la nostra llengua crec que tothom hi sortirà guanyant, i suposo i espero que ja ho estiguin tenint en compte a l'hora de prendre decisions, tant els uns com els altres. Tindrem algun altre anime en català basat en qualsevol dels esmentats mangues en català? Compto que sí. 

Visionats: El monstre marí

Darrerament, no sé si per la pressió de les xarxes, subvencions o la famosa llei de l'audiovisual -tot i que al final era d'allò més descafeïnada-, o una mica de tot plegat, algunes plataformes d'streaming han començat a doblar al català coses noves.

Això, per excepcional, malauradament és notícia, però és una bona notícia. Perquè no es tracta únicament de recuperar doblatges existents de productes més antics, apartat on encara hi ha molta feina endarrerida, sinó també de captar públic jove, que comenci a canviar la percepció que el català és una assignatura de l'escola i una llengua dels grans. I la pel·lícula de què us parlo avui, una producció de Netflix, calia que fos doblada a la nostra llengua i la plataforma ho ha fet. I n'estan arribant més.

El monstre marí és el nom d'aquest film de Chris Williams, també coescrit per ell mateix, que narra una aventura marina amb un gir diferent de l'habitual i amb una barreja d'inspiracions que dona un molt bon resultat.

Al principi sembla que estiguem davant d'una història de pirates, tots els tòpics hi són... llevat de la part dels abordatges i els saqueigs, perquè aquí aquestes persones es dediquen a caçar monstres del mar i són aclamades com a herois dels quals els llibres parlen fins i tot mentre encara viuen.

El vaixell protagonista, l'Inevitable, el lidera el capità Crow, tota una llegenda que l'hi té jurada al monstre que el va deixar borni fa dècades, i que és la seva obsessió. Algú més hi veu Moby Dick?

La seva tripulació li és del tot fidel, incloent-hi en Jacob, un arquetip d'heroi del qual s'espera que lideri el vaixell en un futur no gaire llunyà.

Tots aquests plans, però, pateixen un daltabaix per la benintencionada intervenció de la Maisie, una nena que va perdre els pares per culpa d'una d'aquestes bèsties i que té els caçadors de monstres en un altíssim pedestal.

A partir d'aquí el film fa un gir cap a una trama més familiar, alegre i fins i tot ingènua, sobretot en la seva resolució, i val a dir que no excessivament imprevisible. 

Cosa que no treu que hi hagi diverses escenes de combats espectaculars al mar -o entre bèsties, com si fossin kaijû japonesos, moments que ens tenen amb l'ai al cor i dilemes existencials per part dels personatges. I, per als més grans, una crítica a l'obediència cega a la història oficial.

Sense voler entrar en més detalls de la història, em penso que ho deixaré aquí, i només afegiré que és una pel·lícula d'allò més amena, amb picades d'ullet a altres films i relats no sé si sempre intencionats o no, que probablement no serà recordada durant generacions, però això serà perquè malgrat que el seu director és també el de Bolt i Big Hero 6 i l'autor de la història de Vaiana, al capdavall aquesta no és una pel·lícula de Disney, Pixar ni Dreamworks, sinó de Netflix, amb un brevíssim pas per algunes sales de cinema molt concretes.

Amb uns dissenys i una animació per ordinador més que notables, i un bon doblatge al català, recomano el seu visionat a petits i grans, especialment en família.

Visionats: La família Mitchell contra les màquines

Com ja és ben sabut per qualsevol que tingui una mica d'interès en el tema, el català està en hores molt baixes, ja no per prohibicions dictatorials, sinó per l'abandonament del seu ús per part de la població jove, causat per la minsa presència d'aquesta llengua als continguts de les plataformes de streaming -mentre que en el passat els continguts de referència eren abundants i atractius i contribuïen enormement a la normalització lingüística-, amb la connivència de les autoritats polítiques, que tenen coses més urgents per gestionar, aparentment. 

Per això, per desgràcia, és notícia la rara aparició d'un contingut amb àudio en català a Netflix i companyia, i aprofitant que n'havia sentit parlar bé i que teníem la nena desperta a una hora poc habitual, vam decidir veure amb ella aquest film produït per la mateixa plataforma. 

Bé, parlem de coses més alegres, de la pel·lícula en si, que es diu La família Mitchell contra les màquines, s'ha estrenat aquest mateix 2021 a Netflix i la dirigeix Mike Rianda, que també la coescriu amb Jeff Rowe i fa la veu del fill de la família, l'Aaron.

El film té com a protagonista una família típica estatunidenca -almenys des del punt de vista audiovisual- formada per un pare (Rick Mitchell, amb veu de Danny McBride), una mare (Linda Mitchell, interpretada per Maya Rudolph), l'esmentat nano Aaron i la seva germana gran, la Katie (Abbi Jacobson), que és l'autèntica protagonista de la història. 

Ah, i en Monchi, el gos, els lladrucs i sorolls del qual són una "feina" d'en Doug the Pug, un gos seguit per milions de persones a la vida real, i que jo no coneixia.

He dit que era una família típica, però no he dit pas que fos ideal, de portada de revista, i és que, com totes les famílies, té defectes i problemes. El que se'ns presenta al principi, amb un to humorístic -que és el to de pràcticament tot el film-, és el que tants de nosaltres vivim: l'addicció a les pantalles, sobretot des de la generalització i l'evolució dels smartphones, i qui ho pateix més és el pare, un amant de la natura que passa de la tecnologia, amb la qual és, de fet, força sapastre. 

La història comença quan la família es prepara perquè la Katie, aspirant a cineasta des de fa temps, marxi a estudiar en una escola de cinema de Califòrnia. Ja ho té tot preparat, però son pare li ha preparat una sorpresa: en comptes d'anar-hi amb avió, faran un viatge en família amb el cotxe. 

A ella això no li agrada gaire, però després d'una tremenda discussió el viatge comença i esdevé una trepidant aventura quan la presentació d'uns robots domèstics per part d'un jove empresari rei de les xarxes socials (de nom Mark, ehem...) surt malament i la humanitat en ple pateix l'atac d'unes màquines reprogramades per capturar-la.

Com que és una pel·lícula d'humor per a tota la família -encara que, com és habitual a l'animació moderna, amb picades d'ullet també per als adults-, aquesta invasió no té res a veure amb la de la saga Terminator, és una cosa molt més asèptica, però dona lloc a un escenari apocalíptic en què sembla que els únics a l'altura de la situació són els Mitchell, que empesos per la valenta Katie decideixen no fugir, sinó enfrontar-se als invasors. 

Sense entrar en més detalls de la trama, La família Mitchell contra les màquines és una pel·lícula molt divertida, exagerada en alguns moments i amb un humor particular, amb un intel·ligent ús de memes i recursos visuals (que inclouen imatge real) i uns dissenys molt característics que barregen elements de 2D i 3D amb colorit d'estil aquarel·la.  

Malgrat els seus moments més esbojarrats, que acostumen a ser molt curtets i no saturen gens, el film conté també una bonica història de reforç dels vincles familiars durant el viatge en cotxe i la mateixa aventura de salvar el món, sobretot pel que fa a la noia i el seu pare, que s'han anat distanciant i estan en plena crisi paternofilial. 

A més, sense convertir-ho en un tema de conversa dins del guió, normalitza les persones LGBTQ amb petits detalls i frases casuals amb tant d'encert i naturalitat que em sap greu fins i tot esmentar-ho, però és important que això es faci en pel·lícules d'èxit. En fi, no us la perdeu, és d'allò més recomanable.

Sèries: Card Captor Sakura - Clear Card

Fa uns anys vaig poder, per fi, llegir la col·lecció completa del manga Sakura, la caçadora de cartes, una història que ja m'havia captivat quan n'havia vist la sèrie animada que es va emetre en català a partir de l'any 2000. 

Ha passat el temps i les autores del manga, les CLAMP, n'estan dibuixant una seqüela, de la qual ja hi ha sèrie animada, la primera temporada de la qual ja he vist gràcies a l'emissió simultània amb el Japó, format de moda a l'anime, i en què he treballat com a ajustador en el procés que ha fet possible aquesta rapidesa a l'hora de portar la sèrie.

Card Captor Sakura: Clear Card va començar com a manga el 2016 i la primera part de l'anime s'ha emès durant aquesta primera meitat de 2018 en 22 episodis, i com que la versió original en paper encara duu pocs volums (4 quan escric aquestes línies, 1 d'ells ja editat en castellà -per desgràcia no en català, ja que Norma no és la desapareguda Glénat-) ja s'ha hagut d'inventar algunes coses perquè havia superat el punt en què s'havia quedat la versió en paper.

No hi fa res, però. Produïda, igual que la sèrie de 2000, per Madhouse, la nova sèrie és una delícia visual i sonora, amb una qualitat d'animació potser ara més estàndard i no tan sorprenent com la de la primera sèrie, però en tot cas digna del que esperaríem d'uns dibuixos animats de la Sakura. Curiosament, però, en aquest cas s'han fet servir uns tons més pastel.

Pel que fa a l'argument, Clear Card ens situa dos anys després del final de la història original, amb una Sakura de 12 anys que comença secundària i es retroba amb les seves amigues, però també amb el retorn d'en Syaoran -ara es veu que s'escriu així-. 

Veurem moltes cares conegudes i aparicions de personatges secundaris que ja no viuen al Japó, però com que només amb això ens estancaríem també tenim l'arribada d'algun personatge nou, com l'Akiho Shinomoto o el seu misteriós majordom Yuna D. Kaito. 

L'Akiho és una noia dolça que s'ha criat a l'estranger, té dificultats per parlar el japonès amb naturalitat -empra un registre formal- i està obsessionada amb uns llibres, però a banda d'això és entranyable i de seguida ens cau tan bé com a la Sakura. 

Però, evidentment, la seva aparició no té res de casual, i representa l'element misteriós de la nova trama, que arrenca amb la transformació de les cartes de la Sakura en unes cartes totalment blanques i uns somnis inquietants que té la protagonista. Quina deu ser la seva connexió amb la nova alumna de l'institut de Tomoeda?

Seguint una estructura autoconclusiva que ja havíem vist a la sèrie original, d'enemic per episodi, la Sakura i els seus aliats s'enfronten a unes noves cartes, aquestes transparents, i fa l'efecte que tot plegat és repetitiu i que no innova -les característiques de les cartes són les mateixes que les de la primera sèrie, però per alguna raó, segurament per la mestria amb què es dosifica l'element misteriós, Clear Card no es fa gens pesada, de la mateixa manera que el seu ensucrament extrem ens molesta tan poc com ens molestava a l'obra original, encara que en aquest cas tot plegat té un to més fosc i segurament hi ajuda.

Per tant, estem parlant d'una sèrie animada -i d'un manga- que no decebrà cap fan de la Sakura, i espero que, quan acabi, puguem recordar amb el mateix afecte amb què recordem els 70 episodis originals. De moment sembla que va pel bon camí.

Visionats: La tortue rouge

Se'ns ha venut com una nova pel·lícula de l'Studio Ghibli. Estratègies comercials. No ho és. La companyia del mestre retirat Hayao Miyazaki és una de les que la coprodueixen, però això és tot. 

Destacava també, per altra banda, perquè era una pel·lícula d'animació "muda", adjectiu que és incorrecte perquè un film mut no té cap mena de so i se li afegeix música en directe. El que tots ens imaginem quan ens parlen de cinema mut, vaja. Però no, aquesta pel·lícula simplement no té diàlegs, que no vol dir que no tingui banda sonora i efectes de so.

Sigui com sigui La tortue rouge, o La tortuga roja, o The Red Turtle, o Red Turtle: Aru shima no monogatari és una pel·lícula l'existència de la qual vaig conèixer en visitar una exposició dedicada a l'Studio Ghibli a Roppongi Hills, a Tòquio, l'estiu passat, i després la van estrenar aquí, però per diverses circumstàncies no la vaig anar a veure al cinema, sinó que la vaig acabar veient a casa, el dia abans de la cerimònia d'entrega dels Oscars, premis on participava amb una candidatura a millor pel·lícula d'animació. Que no va guanyar, és clar. Només una pel·lícula animada no estatunidenca ha guanyat l'estatueta, i va ser El viatge de Chihiro.

I veure-la va ser una decisió encertada, perquè el film de l'holandès Michaël Dudok de Wit, una coproducció japofrancobelga, és una bellíssima història que demostra que no ens ha de fer por enfrontar-nos a un llargmetratge sense diàlegs, no és pas avorrit per això, i ens recorda que es pot explicar una història perfectament comprensible sense ni una línia de text.

Però de què va? Doncs en el fons l'argument és ben senzill: un home naufraga i es desperta en una illa deserta. Allà aprofita els recursos de la natura per sobreviure mentre pensa com marxar i tornar a la civilització, però una gran tortuga vermella l'hi impedeix un cop rere l'altre.

Això, sumat a un esdeveniment una mica surrealista, fa que es replantegi la situació i la seva vida canviï completament. Sense voler entrar en més detalls per tal de no aixafar la trama, La tortue rouge és una obra d'art, amb un aspecte visual que recorda -amb raó- el còmic francobelga i un ús magistral dels colors apagats que no per això resta força als bellíssims paisatges que ens mostra, tot plegat amanit amb una animació exquisida. 

La música, el ritme i el desenvolupament de la història, sumats als aspectes visuals ja esmentats, fan que aquesta pel·lícula ens expliqui un relat senzill amb una sensibilitat captivadora, i és per això que no només em va agradar molt, sinó que per a mi, sense treure mèrits a les altres pel·lícules nominades (i la guanyadora Zootopia), hauria d'haver estat la vencedora.

Així que si us cridava poc l'atenció perquè era "muda", reconsidereu-ho i, quan pugueu, mireu-la perquè val la pena. I també recomano que no en mireu el tràiler. Ho explica gairebé tot.

Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.

Cinema: Buscant la Dory

Normalment faig les crítiques de pel·lícules quan les acabo de veure, prop del dia de l'estrena, però aquest cas és diferent per diversos motius: no tenia pensat fer-la i, a més, la redacto i la publico setmanes després, en part perquè, com que últimament no he pogut llegir gaire i per tant no tinc gaires ressenyes de lectures previstes, no vull que totes les entrades siguin de sèries de televisió. 

El cas és que, com que de tota manera em va sorprendre positivament, vull transmetre les meves impressions de la seqüela/spin-off d'un clàssic de Disney Pixar com és Buscant en Nemo, una pel·lícula que sens dubte busca treure tot el suc possible de l'èxit d'una altra, tendència cada cop més exagerada al cinema, però que aquesta vegada trobo tot un encert.

13 anys després de Buscant en Nemo, un dels films de més èxit de la productora Pixar, ens arribava Buscant la Dory, dirigida per Andrew Stanton, com l'original, i no se'ns pot retreure gaire el fet que sentíssim pudor de seqüela/spin-off innecessària. Al cap i a la fi la primera pel·lícula funcionava sola i no hi havia cap necessitat d'allargar aquell microcosmos amb la típica història en solitari del típic secundari pesat. 

Però no podem retreure tampoc a Pixar que hagi volgut fer el que han fet tantes altres companyies, i el resultat és sorprenentment bo. Per començar, jo la Dory no la suportava gaire com a secundària de Buscant en Nemo, amb la seva brevíssima memòria com a gag recurrent, però en solitari -i amb en Nemo i en Marlin de secundaris aquest cop- m'ha agradat molt.

Ja no podem donar-ho per fet, encara hi ha algunes excepcions sonades, però en general el cinema d'animació es pot anar a veure en català -sens dubte amb l'immortal estigma que fa que a la sala siguem 4 gats-, i tal com es va poder fer amb la primera pel·lícula -que després en DVD va tenir una edició especial amb àudio en català, castellà i anglès i portada catalana, però en canvi a la versió amb caràtula castellana no duia el català entre els idiomes doblats-, Buscant la Dory s'ha pogut, i quan escric això encara es pot, veure en la llengua en què escric els meus blogs.

En fi, la pel·lícula ens explica el periple del peix cirurgià blau indopacífic femella a la recerca dels seus pares, dels quals es va separar de ben petita per culpa del seu problema amb la memòria. És l'excusa per a què emprengui un viatge en què retrobarem vells amics, però també en farem de nous i molt interessants.

Destaca entre ells el pop Hank, un pop vermell del Pacífic oriental, rondinaire (a la versió original amb veu de l'Ed O'Neill, el Jay Pritchett de Modern Family, sèrie en què també veiem en Ty Burrell, que fa de Phil Dunphy i aquí posa veu a una beluga que també col·labora en l'aventura) però bon jan en el fons, combinació sempre entranyable i que a més, aquí, ofereix alguns dels moments més divertits de la pel·lícula.

Com he dit abans, en Nemo i el seu pare Marlin també hi surten, i no només en forma de cameo o enllaç amb Buscant en Nemo, sinó fent de secundaris al llarg de tot el film. A més, no ho vaig trobar forçat, sinó una magistral conversió de protagonistes a secundaris, i viceversa, intercanviant-se els papers amb la Dory respecte a la primera entrega.

Buscant la Dory no ens presenta un món de peixos i altres animals marins de comportament humà, bufons, divertits i amb enginyoses analogies amb la manera de viure que tenim les persones. Tot això ja ho coneixíem de Buscant en Nemo i per tant no es pot dir que sigui un producte del tot original, però en aprofundir en un personatge secundari i donar-li tanta vida, a més de mostrar moments per a les rialles, la tensió i la tristesa en una aventura molt entretinguda, penso que és un afegit encertat i li dono la benvinguda sense cap mena de dubte.

A favor:

-Interessant per si mateixa i independent de la pel·lícula de la qual és seqüela i alhora spin-off

-Entretinguda, divertida i emotiva

-La Dory de petita és adorable, i de secundària potser una mica pesada al primer film passa a protagonista entranyable en aquest

-El personatge d'en Hank i la transformació de secundaris en protagonistes i viceversa

En contra:

-Malgrat la qualitat de l'animació i la producció, sempre es valorarà en relació amb Buscant en Nemo

-El risc que els passi pel cap fer un spin-off d'en Hank i, ara sí, la vessin

Cinema: Inside Out (Del revés)

Fa uns mesos vam anar a l'exposició de Pixar que van fer al CaixaFòrum, una exposició dedicada al 25è aniversari d'aquesta factoria de pel·lícules (llargmetratges i curtmetratges) d'animació generada per ordinador que ha revolucionat el món dels dibuixos animats i que ha obligat la mateixa Disney, amb la qual té un acord de col·laboració, a rendir-se a l'evidència i presentar també els seus films no només amb aquesta tecnologia, sinó també amb el mateix estil narratiu, com hem pogut veure en èxits com ara En Ralph el destructor, Frozen, el regne del gel i Big Hero 6.

En aquella exposició, ja una mica obsoleta perquè cobria fins el 2011, no es parlava de Brave ni de Monsters University, però encara menys de la llavors inèdita Inside Out, que sense fer gaire soroll ha arribat aquest 2015 a les pantalles d'arreu del món amb direcció de Pete Docter, membre de Pixar però que no dirigia des d'Up (2009).

Amb el títol català Del revés, que no m'acaba de convèncer perquè no reflecteix del tot la idea de la pel·lícula, però que suposo que és una decisió heretada de la versió castellana, proposa una premissa que enganya força: els protagonistes són uns personatges menuts, de colors, que viuen al cervell d'una nena i que controlen les emocions bàsiques que representen cadascun d'ells. 

D'aspecte infantil i amb moltes coloraines, en realitat és una de les pel·lícules més adultes de Pixar, companyia que és experta en crear llargmetratges animats per a tots els públics però que emocionen especialment els adults i, després d'uns anys de diverses seqüeles -no excessivament bones- i un any de descans durant el 2014, ara ens arriba aquesta obra mestra indiscutible.

El tràiler també enganya: és clar que és una pel·lícula d'aventures, amb gags humorístics i tot plegat, però insisteixo en què la millor lectura la faran els adults. No ho sé, es veu d'una altra manera, i hi ha seqüències que, com vaig poder constatar a la sala del cinema -gairebé buida perquè eren les quatre de la tarda d'un dimarts i, a sobre, en català-, no desperten gaire interès als nens i nenes gaire petits, i en canvi poden emocionar els adults.

Presentem, però, els personatges principals de la pel·lícula: d'esquerra a dreta tenim la Tristesa, l'Ira, en Por (al darrere), la Fàstic i la Joia, aquesta última amb més protagonisme que els altres. Des que la Riley va néixer s'han amoïnat per ella i li han permès, tot controlant les seves emocions, tirar endavant sense sobresalts considerables, tot i que la Joia, amb el seu caràcter extremament optimista, és la que mana i això ha fet que la Riley hagi tingut una vida força feliç.

El problema és que ara la nena ha fet 11 anys, s'acosta a l'adolescència i comencen els canvis -interns i del seu entorn- que fan que perdi el control sobre les emocions, aquestes es barregin i la seva propietària passi mals moments com tots nosaltres en aquesta etapa tan única de la vida.

Un tema que s'ha tocat moltes vegades en diversos formats de la ficció, però que Inside Out (Del revés) retrata d'una manera magistral a través d'aquests personatges de colors i formes estranyes i tot un sistema intel·ligent i visualment preciós que serveix per a explicar, amb un estil propi i entenedor, el funcionament de les emocions i els records del cervell humà. Si més no, és una versió de com podria ser que funcionessin.

Aquest filtre segurament està pensat per al públic més jove, però si ho és massa el més probable és que no l'acabi d'entendre, al capdavall li falten referències i coneixements que anirà adquirint al llarg de la vida. Pensem que la pel·lícula gira al voltant de l'adolescència i apel·la als que l'hem passat i als que l'estan passant, però el públic que està per sota d'aquesta etapa trobo que no seria el públic objectiu del film, desprenguin el que desprenguin tant el pòster com el tràiler.

Al marge d'aquesta petita feblesa -que els pares han de conèixer abans d'endur-se nens i nenes massa petits al cinema, perquè pot ser que s'avorreixin i molestin els altres espectadors amb comentaris en veu alta al respecte-, considero que és una de les millors produccions de Pixar, que enganya amb una presentació colorida i dissenys arrodonits però que, més enllà de l'aventura i els gags, convida a reflexionar, emociona i deixa amb un regust agredolç, entre la tristesa i la satisfacció -no oblidem que les emocions es poden combinar- els espectadors i les espectadores que hi connecten. 

De moment està sent tot un èxit de públic i de crítica, i estigui on estigui entre les pel·lícules de Pixar, el que és segur és que es troba al nivell de les millors i demostra la recuperació d'una empresa que ens ha acostumat a l'excel·lència però que, de vegades, s'ha quedat en el notable. No és aquest, el cas.

A favor:

-Una de les millors pel·lícules de Pixar es miri com es miri

-De les més adultes, és el públic major d'edat el que en gaudirà més

-Original i intel·ligent en la manera de tractar una qüestió molt gastada

En contra:

-El públic més jove la pot veure enganyat i quedar-ne decebut

-Segons com la llegim ens en podem anar força tristos i nostàlgics

-No és culpa de la pel·lícula, però el curt que ens presenten abans, Lava, és dels més fluixos de Pixar (i la melodia s'enganxa de mala manera)

Cinema: Kaze Tachinu

Ha estat remarcable la cobertura que s'ha fet de la darrera pel·lícula de l'Studio Ghibli estrenada a l'estat espanyol. De fet, el film anterior de la productora d'animació més famosa d'Orient, Kokuriko-zaka kara (2011), no ha arribat a les nostres pantalles de cinema i no sembla que, a aquestes alçades, hagi d'arribar. 

Però és clar, la que ressenyo avui és l'última pel·lícula dirigida (i escrita) per en Hayao Miyazaki, que va anunciar l'any passat la seva retirada com a director, si bé continuarà duent a terme tasques importants a l'empresa que va cofundar i amb la qual ens ha donat tants llargmetratges memorables, com Nausicaä de la Vall del Vent (tècnicament abans que es fundés Ghibli com a tal), Laputa: el castell al cel, El meu veí Totoro, Nicky l'aprenent de bruixa, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro o l'última que havia dirigit el mestre Miyazaki, La Ponyo al penya-segat, el 2008, 5 anys abans de la que avui ens ocupa.

Totes aquestes circumstàncies ja eren suficients com per cridar l'atenció dels responsables de decidir si una pel·li d'anime ens arriba a través del cinema o directament en format domèstic, però que rebés premis i nominacions (entre altres coses per la banda sonora de l'admirat Joe Hisaishi) i competís als darrers premis Oscar en la categoria de Millor Pel·lícula Animada i fos vençuda només —d'altra banda com era d'esperar— perquè una de les altres nominades era Frozen, permetia pràcticament assegurar que l'acabaríem veient en pantalla gran, i així ha estat.

La qüestió és que fins i tot la publicitat d'alguns autobusos ens ha fet saber que Kaze tachinu, en castellà El viento se levanta (esperem que quan surti en DVD i Blu-ray inclogui l'àudio català), arribava, i evidentment la vaig anar a veure i en vaig sortir prou satisfet.

Nascuda com a manga, format gens habitual en Miyazaki (destaca, en aquest sentit, l'esmentada Nausicaä), i al seu torn parcialment basada en una novel·la de finals dels anys 30 del segle XX escrita per Tatsuo Hori, Kaze Tachinu és la biografia en gran part fictícia d'en Jirô Horikoshi (1903-1982), dissenyador d'aclamats avions de guerra que es van fer servir a la II Guerra Mundial, concretament el Mitsubishi A5M i el Mitsubishi A6M Zero.

Que aquest fos el seu protagonista ja va provocar prou polèmica, perquè està força mal vist que qualsevol japonès s'enorgulleixi d'aquella època, però a sobre el personatge fuma, i per tot plegat el director va rebre pals per totes bandes. Ara bé —i en això estic totalment amb ell—, la pel·lícula explica la història d'un nen que sempre ha somiat amb dissenyar avions bells i ràpids, independentment de l'ús que el govern els acabés donant.

No és cap secret que al senyor Miyazaki l'apassiona el món de l'aviació, ho vam veure per exemple a Porco Rosso (pel·lícula de la qual Ghibli continua pensant fer una seqüela, però ja no la dirigirà ell), i a Kaze tachinu es deixa anar i ens en parla a bastament, segurament identificant-se amb el protagonista.

Aquest cop, però, es tracta d'una pel·lícula d'estil realista, i si la voleu veure perquè és d'en Miyazaki però el que més us agrada d'ell són els mons de fantasia i els éssers estranys i màgics, canvieu el xip o deixeu-ho córrer, perquè en sortiríeu decebuts (ja he llegit més d'un comentari negatiu en aquest sentit).

Aquí l'únic que s'assembla al món oníric habitual als films de Miyazaki és precisament això: els somnis que en Jirô té de manera recurrent i on conversa amb el dissenyador italià que admira, en Giovanni Battista Caproni, i amb qui es va trobant, també en somnis, a mesura que es va fent gran.

Precisament en aquests somnis s'adona que, com que duu ulleres, no podrà pilotar mai avions, però en canvi sí que els pot dissenyar, i decideix dedicar-se a aquesta feina que l'absorbirà i li permetrà ben poques distraccions.

L'única que té, a banda del tabac i algunes escenes de contemplació i converses amb entranyables personatges en els seus viatges, gairebé sempre relacionats amb la feina, és la Naoko (curiosament als subtítols de la versió original estrenada, "Nahoko"), una noia que coneix per casualitat en un tren el dia del gran terratrèmol de la regió de Kantô del 1923 i que més endavant retroba, de manera que s'introdueix una refrescant història d'amor que dóna força a un film que, per molt que ens arribi a interessar el tema del disseny d'avions, i per molt que ens convencem que és un biopic en dibuixos animats, necessitava aquest contrapunt per tal de no esdevenir avorrit.

Una història d'amor molt bonica que és la part fictícia de la biografia, perquè això no va passar mai, i que Miyazaki extreu del llibre de Tatsuo Hori. De fet, l'amor no és un tema absent en les pel·lícules d'aquest home, però segurament a Kaze tachinu és on el tracta més, i d'una manera més adulta i punyent, sense que ens sobrin (ans al contrari) les escenes d'enjogassament on el vent del títol té un paper fonamental. 

Kaze tachinu és la història d'un home que viu per a dissenyar bons avions, que ho fa perquè li agrada, no per ajudar el país ni per acabar amb l'enemic, i de pas resulta que li permet guanyar-se la vida. Però no és que no pensi en les repercussions mortals que té la seva aportació a la guerra, de fet és quelcom que el tortura en somnis, especialment quan els anys de la II Guerra Mundial han passat, però també en els anys previs en què el Japó va estar fent maleses per les seves rodalies. De manera que, en realitat, una part de crítica amb la política del país sí que hi ha, encara que no tanta, ni tan detallada, com un sector del públic hauria volgut.

És una pel·lícula seriosa, en alguns moments lenta i centrada en un tema molt específic, i això pot desagradar els que s'hi acostin pensant en les produccions esmentades més amunt i en aquella agradable combinació d'animació adreçada tant als menuts com als adults, però si es deixa de banda aquesta idea preconcebuda som davant d'un tipus d'història, i una manera de narrar-la, que hem vist sense queixar-nos, diverses vegades, al cinema d'imatge real (per exemple, sí, L'aviador de Martin Scorsese). La diferència és que s'ha fet en dibuixos animats i això pot confondre. 

Visionats: The Dark Knight Returns

Fa una mica més de dos anys vaig fer la ressenya d'un dels còmics més coneguts d'en Batman, The Dark Knight Returns, una història alternativa, no canònica, que el famós Frank Miller va escriure i dibuixar l'any 1986 i que ha estat sempre reverenciada, en molts casos com el millor còmic que s'ha fet mai sobre el Cavaller Fosc.

A la meva ressenya, i alguns dels comentaris que va rebre també ho afirmaven, vaig dir que segurament havia envellit malament i que considerava que hi havia històries millors, però no deixa de ser un enfocament força interessant que qualsevol lector dels còmics d'en Batman hauria de llegir, i com no podia ser d'una altra manera vaig voler adquirir la versió animada dirigida per Jay Oliva que es va llançar en dues parts entre setembre de 2012 i gener de 2013.

Si no sabeu de què va aquell còmic podeu llegir l'esmentada ressenya, però sigui com sigui cal que refresqui una mica l'argument perquè, si no, aquesta entrada seria una mica ridícula. 

Com podeu veure a la imatge, en Bruce Wayne és un home ben conservat però gran i l'Alfred un majordom ancià, i és que a The Dark Knight Returns som 15 anys endavant en el temps i en Batman duu una dècada fora dels carrers, però el món ha continuat la seva decadència i l'augment dels crims i la seva crueltat obliguen el Cavaller Fosc a donar ús a l'entrenament que potser ha suavitzat, però no ha deixat al llarg d'aquests anys. 

A la primera part de la història (s'ha dividit en 2 pel·lícules de 73 minuts perquè aquesta és la durada habitual en les pel·lícules animades de DC i, per què no dir-ho, per tal de fer més caixa) el vell Batman s'enfronta, amb les seves habilitats afectades pel pas del temps, un augment de la brutalitat i una reducció dels escrúpols, a una banda coneguda com Els Mutants, la principal amenaça de Gotham, i en segon pla a un Dues Cares que enganya tothom fent veure que s'ha recuperat però que en munta una de les seves.

En Bruce Wayne comptarà amb l'ajuda de la Carrie Kelley, una adolescent que es deu haver estat entrenant pel seu compte perquè es posa la disfressa de Robin, ajuda en Batman en un mal moment i de seguida es guanya un lloc al seu costat, cosa que pràcticament tots els que han estat Robin saben que és extremament difícil.

Mentrestant, els mitjans de comunicació se sorprenen de la tornada del Cavaller Fosc i s'afanyen a criminalitzar-lo pels seus mètodes, més que mai, mentre algun professional aïllat, com la Lana Lang dels còmics d'en Superman, el defensa.

A la segona part es produeix l'enfrontament definitiu entre en Batman i un Joker que ha sortit del seu estat catatònic i ha fugit d'Arkham esperonat pel retorn del seu etern enemic. Un enfrontament on el veiem més perillós que mai, amb final també definitiu inclòs. 

Són moments de molta tensió perquè en Joker acaba d'assassinar en directe tots els presents en un plató de televisió on l'entrevistaven i la policia treballa en la captura d'en Batman, que lògicament s'hi ha d'enfrontar físicament, liderada per la nova comissarària de Gotham, Ellen Yindel, que no comparteix el punt de vista del seu predecessor.

Que és, naturalment, en James Gordon, el mític i estimat comissari. No ha canviat gens, només ens diuen que fa 70 anys i que es retira, però és el de sempre: un policia honest, honrat i lluitador, que ara coneix la identitat civil d'en Batman (o si més no ens ho diuen obertament per primer cop). 

Pel que fa a la seva vida privada, i aquí trobem una de les poques llicències que es pren aquesta adaptació animada, veiem la Sarah Essen, la seva segona dona, personatge inventat per en Frank Miller i que va sortir per primer cop a Batman: Year One, de 1987, mentre que al còmic The Dark Knight Returns, de 1986, només era esmentada. Doncs bé, aquí hi apareix físicament. I no li fa res que a casa hi hagi fotos del seu marit amb la seva exdona i el seu fill, on a més no veiem la Barbara Gordon, la seva filla, que Miller va intentar eliminar sense èxit de la continuïtat dels còmics d'en Batman. 

A més, una altra de les coses que fan no canònica aquesta història és la manca d'encert en la predicció dels esdeveniments futurs per part del guionista (que potser tampoc no pretenia que respectessin el que havia establert): encerta que el segon Robin, en Jason Todd, mor (passaria 2 anys després i també s'explica en una altra pel·lícula animada), però no es parla dels Robins que el van succeir, i a més la Sarah Essen també va morir, en el seu cas l'any 2000, i en canvi aquí hi apareix. És clar, són coses que l'autor no podia saber, però que fan aquesta trama desfasada.

Superat el repte d'en Joker, el Cavaller Fosc encara és un criminal buscat per tothom, un home que el President dels Estats Units ha ordenat aturar sobretot quan, a causa d'un atac nuclear de la Unió Soviètica (també desfasat des del nostre punt de vista més de 25 anys després), ha lluitat contra el caos i els saquejadors amb l'ajuda dels Fills d'en Batman (membres dels Mutants que va derrotar a la primera part i que es van fer seguidors seus) i ha deixat en evidència aquells que el perseguien.

Per tal de vèncer-lo envia un gens envellit Superman, confiat en què si les paraules no funcionen (i el senyor Clark Kent ho intenta parlant primer amb el seu amic) la lluita serà desigual, però no ho és tant com es pensava: un Batman poderosament equipat amb el millor de la seva tecnologia, i amb el vell Oliver Queen com a aliat, s'enfronta a un Superman afeblit per la manca de rajos solars i ens ofereix un combat èpic que esdevé el clímax de tot aquest relat. 

Una bona història, molt bona (no la millor, per a mi), que havia de ser adaptada a l'animació i s'ha fet més que correctament i amb un alt grau de fidelitat. A l'apartat tècnic destaquen les veus de Peter Weller (el mític Robocop!) com a Batman, l'Ariel Winter (Alex a Modern Family) com a Robin i Michael Emerson (Benjamin Linus a Lost) com a Joker, que fan una gran feina, però lamento que a cada pel·lícula animada d'en Batman es canviï el repartiment. No hi ha una continuïtat en aquest sentit. 

Pel que fa a l'edició, s'ha llançat tant en DVD com en Blu-ray, i per desgràcia com que jo no tinc lector de Blu-ray m'he hagut de comprar les dues parts en DVD, cosa que no és tant un problema de qualitat d'imatge (que quan es tracta d'animació ja es veu perfectament en DVD) com de contingut extra: d'un temps ençà pràcticament tots els extres van al Blu-ray, i també ha estat així en aquest cas. 

D'acord, tenim alguns petits bonus, entre els quals destaquen capítols emblemàtics de la sèrie animada dels anys 90 (2 capítols a la primera part i 3 a la segona), però no justifiquen l'edició en 2 discs. Si teniu lector de Blu-ray feu-vos amb l'edició en aquest format i tindreu interessants i prou extensos documentals.