Lectures: Batman - Superheavy

L'arribada de l'Scott Snyder i en Greg Capullo a Batman el 2011, en plena revolució anomenada The New 52, va ser el millor que li va passar al Cavaller Fosc en molts anys. Si més no, als còmics, perquè al cinema vivia una època dolça, també.

Aquest duet creatiu ha destacat no només per la qualitat artística de la seva feina, sinó també per les innovacions argumentals que es van treure del barret, que eren tan interessants com revolucionàries dins d'una mitologia tan estimada, i malgrat el risc que això sempre comporta els van sortir bé. Tant l'aparició d'una organització que havia mogut sempre els fils de Gotham a l'ombra com revelacions del passat d'en Bruce Wayne o l'enèsim gran atac d'en Joker, sensacional i amb un final catastròfic.

Doncs bé, amb Superheavy, que conté els números 41 a 45 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre agost i desembre de 2015, s'atreveixen amb un canvi d'identitat del nostre heroi, cosa que certament no és la primera vegada que passa, però la persona triada no ens l'hauríem imaginat mai, tot i que era difícil evitar l'spoiler i, efectivament, jo me'l vaig menjar durant els anys que vaig estar esperant trobar el recopilatori a un bon preu. 

Perquè després d'Endgame, que acabava amb el que semblava l'eliminació mútua d'en Batman i en Joker, Gotham necessita un nou Cavaller Fosc i aquest cop l'encarna en James Gordon. Sí, el mític comissari de la policia de la ciutat.

Ho fa convençut per la Geri Powers, líder d'una empresa de tecnologia que encapçala el Programa Batman per tal de dotar la ciutat d'un nou Cavaller Fosc, que considera que necessita -i també hi vol fer calés, és clar-, però amb una tecnologia diferent i de manera oficial, seguint les ordres del Departament de Policia de Gotham. O sigui que res d'anar a la seva i fer de "justicier" com fins ara.

En Jim, que pensa que volen que col·labori en la selecció del candidat, és en realitat l'escollit, i tot i que hi mostra reticències acaba acceptant, i entrenant-se durament per tal de ser aquell a qui en el passat ha perseguit, ha ajudat i amb qui ha compartit breus converses al terrat de la comissaria.

La premissa és d'allò més revolucionària, com deia, i interessantíssima, i també ens permet veure un retrat del personatge que no li coneixíem. Per exemple, ens revela que té 46 anys -no gaire ben portats, com queda clar en un divertit diàleg amb en Harvey Bullock-, i el veiem posar-se en forma i pelar-se com un Marine, i fer esforços per no fumar tant -fixem-nos en el Batman de la portada del recopilatori, més prim i amb una cigarreta a al boca-.

Té un humor sorneguer i el veiem en els seus monòlegs interiors mentre duu a terme missions, o en les converses radiofòniques amb la Julia Perry (en realitat Julia Pennyworth amb la identitat real amagada davant la policia).

És un Batman que lluita amb un estil diferent, que fa servir pistoles fins i tot, i que en realitat no té experiència en aquesta mena de lluita contra el crim, i el veiem equivocar-se i encertar segons el moment.

També amb dubtes sobre la pròpia capacitat de dur a terme la tasca i sobre les limitacions que suposa treballar com a Batman per a la policia, i aviat es planteja maneres de combatre l'enemic de manera extraoficial, i és per això que es vol posar en contacte amb en Bruce Wayne, que proporcionava la tecnologia al vell Batman, com es va anunciar fa un temps.

Aquesta trobada és d'allò més divertida, amb l'escena de la vinyeta memorable per la sorprenent situació en què es troben l'un i l'altre.

Però es deu al fet que, per motius que cal reconèixer que són una mica ridículs i que segurament són el pitjor del guió d'aquest tram de la col·lecció, en Bruce Wayne va sobreviure al combat contra en Joker, però el cervell li va quedar alterat de manera que no recorda el seu passat ni el fet d'haver estat en Batman, i al contrari que en un cas d'amnèsia normal, en principi no recuperarà els records.

Això fa, per a alegria d'un Alfred que va anar a recuperar un cadàver i es va trobar el seu amo viu però canviat, que l'antic Cavaller Fosc visqui una vida normal, amb parella i sense el trauma de l'assassinat dels seus pares ni el coneixement de la seva vida de justicier, aliè a tot això i treballant activament per als més necessitats.

Tot plegat seria un entreteniment proper al còmic realista o al culebrot, però no podia faltar un enemic potent, i en aquest cas és un de nova invenció, en Mr. Bloom, que és al darrere d'una misteriosa trama d'unes llavors que proporcionen superpoders a nous enemics.

Si això del nou Batman no acaba de convèncer perquè sembla poc seriós en comparació amb el to fosc habitual de la col·lecció, i seria respectable que algú ho veiés així, un dels còmics inclosos, el 44 de Batman, és més llarg de l'habitual i conté una història del Batman Bruce Wayne que enllaça amb el cas del nou enemic, cosa que ajuda a contextualitzar.

En fi, Batman: Superheavy és un volum amb premissa inesperada -si no ens hem menjat els spoilers, hi insisteixo- i refrescant, però és evident que en algun moment la situació tornarà a ser la que era, veurem com i quan en propers volums.

Lectures: Batgirl - Wanted

Si sovint em queixo que he trigat més del que voldria a llegir i ressenyar un nou volum d'alguna col·lecció que segueixo, aquest és un dels casos més flagrants amb què m'he enfrontat: més de 3 anys han passat des de la darrera opinió que vaig publicar sobre un volum de Batgirl.

No era conscient que havia passat tant de temps, però després de Death of the Family han anat sortint nous còmics i no ha estat fins ara que he pogut enganxar la següent entrega d'oferta. Com sempre, no decep, però ara en parlaré amb més detall. 

Batgirl: Wanted, el quart recopilatori del ja antic reinici anomenat The New 52, recull els números 19 a 26 de la sèrie, editats originalment de juny de 2013 a febrer de 2014, a més del número 23.1 de Batman: The Dark Knight, de novembre de 2013. 

Amb un equip format per la gran guionista Gail Simone, experta en el personatge i cohesionadora d'aquesta magnífica etapa, i els dibuixants Daniel Sampere i Fernando Pasarín, amb una menció especial -que no acostumo a fer- a les portades d'Alex Garner del 21 al 26, el recopilatori continua on havia acabat l'anterior: la Batgirl va haver de prendre una ràpida decisió que va destrossar la seva família, a més del seu cor i la seva confiança en si mateixa.

Mal moment per haver-se d'estar enfrontant a una nova enemiga, la Ventríloqua, entenc que una nova versió de l'enemic d'en Batman, molt més sanguinària i que arrossega l'odi acumulat durant anys d'infelicitat, que la manca d'èxit com a humorista acaba de fer esclatar.

Després de veure's obligada a acabar amb les activitats del psicòpata del seu germà, en James Gordon Jr., d'una manera diguem-ne "definitiva", cada cop està menys segura de si va actuar correctament -fins al punt d'arribar a abandonar l'uniforme-, i el pare de tots dos, el comissari Gordon, la busca sense saber que en realitat és la seva filla. Tot un drama.

Un drama que s'accentua quan el nostre vell amic Jim Gordon pateix en la seva lluita entre la part racional, la de veterà i honrat policia, la que segurament li diu que la Batgirl mai no mataria expressament, i la de pare destrossat que no aplica la mateixa lògica a les seves accions. I tot i així s'enfada amb en Batman per haver-li "desgraciat la vida a la Batgirl" en permetre-li entrar al seu batequip. 

D'altra banda, la Gail Simone és especialista en escriure escenes quotidianes, d'aprofundiment en la vida privada dels personatges, alternant-les amb les de la seva tasca superheroica, i és per això que també veiem com la Barbara mira de posar en ordre la seva vida i tirar endavant.

Fins i tot hi ha lloc per a l'humor i l'amor, amb aquella sensibilitat femenina amb què la guionista escriu el personatge des de fa tant de temps, i amb el que tenia experiència prèvia escrivint Birds of Prey, per exemple.

Però res no és casual a les històries de Batgirl. Allò que sembla més superflu acaba convergint amb la trama principal i ens tornem a trobar amb el drama, la tragèdia fins i tot, a què ja estem acostumats, almenys des del volum anterior.

La història queda interrompuda, per cert, per un número 25 dedicat a com va viure la Barbara Gordon, llavors adolescent -i el càlcul de l'edat tant d'ella comdel seu germà em causa problemes-, la terrible apagada durant la també terrible tempesta i el campi qui pugui de l'anomenat Zero Year de Gotham.

Un número amb cert interès, sense exagerar, però que el més important que aporta és que el segon nom de la protagonista és Joan. Per cert, aquest número l'escriu la Marguerite Bennett, i personalment noto que el guió no té la qualitat dels de la Simone. Estic malacostumat.

També trobem un homenatge a l'escena de Legends of the Dark Knight 125 en què en Batman va intentar mostrar-li la seva identitat al seu amic comissari, que llavors ho va rebutjar, igual que fa ara amb la que, sense que ell ho sàpiga, és la seva filla.

Passa en un context en què sospitosa i perseguidor han de formar un incòmode equip a causa de l'atac simultani de diversos brivalls d'aquesta etapa, comandats per la Knightfall (del segon recopilatori), i ens deixa amb ganes de més de cara al volum final del pas de la Gail Simone per la col·lecció, al cinquè volum, Deadline, que espero no trigar tant a llegir i ressenyar.

Lectures: Batman Eternal vol. 2

Fa més de 6 mesos que vaig ressenyar el primer volum d'aquesta col·lecció setmanal d'en Batman, com és habitual la culpa la tenen els preus, que allarguen la insuportable espera ja prevista, i en aquest cas el tema era més dolorós, perquè els recopilatoris han perdut gruix (dels 60 números inicials hem passat a 52, número gens casual a l'Univers DC) però es manté el preu d'aquella primera entrega de 21 números. 

El segon volum de Batman Eternal conté els números 22 a 34 de la publicació setmanal, editats originalment entre el 3 de setembre i el 26 de novembre de 2014, només 13 números pels 21 de l'anterior volum, una reducció que fa mal si no va acompanyada, com deia, d'una rebaixa en el preu. 

Sigui com sigui ja l'he llegit i, sense voler estrendre'm massa, he de dir que continua amb el bon nivell amb què ja ens delectava l'equip de guionistes i dibuixants que l'han anat fent possible primer en grapa i després, per reedició en un format de més bon conservar, en volum (no tan) gruixut. 

Batman Eternal és una espectacular aventura que recupera, ja ho havia dit a la primera ressenya, personatges que a The New 52 encara no havien sortit, a més d'aprofundir en els que sí, i el format setmanal permet als seus responsables explicar un munt d'històries en poc temps. 

És per això que gaudim del descabdellament de la conspiració per a la destrucció de Gotham i d'en Batman però també de moments de protagonisme de diversos personatges, com l'enyorada Stephanie Brown, més coneguda com a Spoiler. 

Una altra de les coses que més m'han agradat d'aquests números és la recuperació de secundaris -i quins secundaris!- dels quals feia temps que no llegia res, en aquest cas perquè no dono l'abast. Però m'ha agradat veure'ls aquí, on tenien papers molt tangencials, compartint moments i converses familiars i algun estira-i-arronsa sentimental. 

El que els uneix, el que sempre els ha unit, és naturalment en Batman, que ara els necessita perquè a Gotham estan tenint lloc tantíssims esdeveniments catastròfics que ni tan sols intenta fer veure que se'n pot encarregar tot sol. 

Però també els uneix l'Alfred, un personatge entranyable i ben estimat per qualsevol lector de còmics, que potser no ha tingut mai una gran història com a protagonista -ens podríem demanar si realment cal o seria més aviat contraproduent-, però aquí té un paper rellevant i el veiem en acció més enllà de l'esporàdica demostració de la dita "on n'hi ha hagut, sempre en queda". 

Sense deixar l'Alfred del tot, Batman Eternal ha estat l'escenari del naixement de la nova versió de la seva filla Julia, aquí una agent del S.A.S., el Servei Especial Aeri britànic, que esdevé per la necessitat una aliada d'en Batman i entra a formar part de la Batfamília. 

Les seves grans aptituds, barrejades amb un humor sarcàstic i la passió de la joventut, la converteixen en un personatge d'allò més interessant i, per a mi, un bon fitxatge per a aquest planter d'homes i dones que formen el petit exèrcit del Cavaller Fosc. Excel·lent incorporació.

És clar que a banda de tot això la trama continua endavant, i ara que ja sabem qui és el que mou els letals fils que estan destruint Gotham des de totes les bandes s'acosten els primers enfrontaments directes en una prèvia del clímax que veurem al tercer recopilatori, i que fan del segon volum de Batman Eternal quelcom molt més interessant que el típic llibre del mig d'una trilogia (vegi's per exemple El Senyor dels Anells: Les Dues Torres), que ni té l'encant dels pròlegs ni ens accelera el cor com els epílegs. No és el cas. 

Sèries: Gotham

Probablement heu llegit diverses vegades, a les meves ressenyes i crítiques, que m'agrada que l'adaptació audiovisual d'un còmic o una col·lecció de còmics es prengui llicències, sempre respectant el material original, per tal de trobar un equilibri entre el que n'esperen els fans i el que pot fer gaudir el públic general, que no té el mateix bagatge. 

He celebrat en gairebé totes les adaptacions que he vist que la tendència sigui aquesta, però de tant en tant hi ha algun producte que em decep en aquest sentit. Sé que el cas d'avui és especial, perquè conec força bé l'univers Batman i el nivell d'exigència és superior, però trobo que, malgrat aquesta consideració, es pot afirmar que amb Gotham s'ha anat més enllà de l'adaptació per a tota mena de públics i s'ha creat un producte innegablement exitós des del punt de vista comercial (aviat va renovar per a una segona temporada), però no gaire fidel al delicat material de què partia.

Quan es va començar a promoure reconec que em va agafar per sorpresa: no sabia que s'estava preparant aquesta sèrie. I si em va excitar saber que ens n'arribava una d'en Flash -que es va anunciar més o menys a la mateixa època i que repassaré aviat-, ja us podeu imaginar com em va fer sentir el primer tràiler d'una sèrie basada en la ciutat on viu i treballa el meu superheroi preferit.

El cert és que el tràiler està fet amb mala intenció, amb ganes de provocar-nos la pell de gallina més bèstia de les nostres batvides. Les expectatives que creava, doncs, eren molt altes.

La premissa era d'allò més encertada, almenys per a mi: tot i que en Batman és un dels pocs protagonistes que també són els meus personatges preferits (generalment sóc home de secundaris), Gotham és plena de personatges extremament carismàtics i em va agradar molt que la història se situés durant la infantesa d'en Bruce Wayne i donés el protagonisme a en Jim Gordon, el futur Comissari Gordon que tots coneixem i estimem.

En James Gordon (Ben McKenzie, vist a The O.C.) és, en aquesta versió i en aquest moment cronològic, un detectiu acabat d'incorporar al corruptíssim Departament de Policia de la Ciutat de Gotham (GCPD en les seves sigles en anglès) i des del principi té la intenció de depurar-lo i netejar-ne el nom, tasca que ni tan sols als còmics, amb el personatge consolidat i respectat, no hem acabat de veure mai acomplerta del tot. 

Està promès amb la Barbara Kean (Erin Richards), però aquesta Barbara Sr. és molt diferent de la versió que vam veure als còmics i que The New 52 va recuperar: no té res a veure amb la muller patidora i negligida per en Jimbo, al qual acaba abandonant de manera justificada i amb qui va tenir dos fills. Personalment no m'agrada el que han fet amb aquest personatge. Sembla poc probable, per cert, que la versió televisiva de la capitana Sarah Essen (Zabryna Guevara) esdevingui algun dia la segona dona d'en Jim.

En Harvey Bullock (Donal Logue, vist a Sons of Anarchy o Vikings) és també un dels policies més coneguts pels lectors de les col·leccions del Cavaller Fosc. Lleugerament diferent de la versió que en coneixíem, aquí és un home resignat a entrar en la dinàmica de la corrupció, però poc a poc el veurem deixar-se seduir pels ideals del seu nou company.

Dels personatges que veurem, aquest és el primer que suposa un problema de caracterització: quan en Batman és adult i a la quarantena, el detectiu Bullock deu tenir uns 10 anys més que ell a tot estirar. Aquí és més gran que en Jim (a l'inrevés que als còmics) i té unes quantes dècades més que l'hereu dels Wayne. 

El personatge que completaria la tríada principal de la sèrie és l'Oswald Cobblepot, el futur Pingüí, que aquí interpreta amb un estil propi i encertadament amanerat el senyor Robin Lord Taylor, la revelació de la sèrie i un dels papers més celebrats.

Com sabem, en el futur esdevé el senyor del crim a la ciutat i un dels enemics emblemàtics d'en Batman, que la balla magra perquè l'home és hàbil a l'hora d'amagar les proves dels seus delictes, com correspon a un bon mafiós.

Parlant de mafiosos, abans de l'auge del Pingüí sabem, per còmics emblemàtics com The Long Halloween, que el crim organitzat estava dominat bàsicament per dos homes, que són en Salvatore "Sal" Maroni (a l'esquerra, interpretat per en David Zayas, vist a Dexter) i en Carmine Falcone (John Doman, vist a The Wire i The Affair). 

Aquí, aquests senyors que també són una mica massa grans respecte a en Bruce Wayne, i que interpreten criminals italoamericans sense que cap dels dos actors tingui aquest origen ni aconsegueixi imitar-ne l'accent, tenen un paper molt important, perquè amb la seva guerra de bandes, en realitat obra del Pingüí, fan anar de corcoll la policia.

I si aquestes dues eren les cares més conegudes del repartiment, hi podem comptar també la de la Jada Pinkett Smith, la senyora d'en Will Smith, que interpreta el personatge original de la María Mercedes "Fish" Mooney, aspirant a liderar una família mafiosa de Gotham. 

És un personatge que no m'agrada gens, no perquè no surti als còmics, sinó per la interpretació teatral (i en aquest cas no en un sentit positiu com el de l'Oswald) i exagerada que en fa la intèrpret. Representa que ha de ser temible, però a mi no em desperta cap emoció. 

No sorprendrà ningú, més aviat és una picada d'ullet, la presència d'un forense de la GCPD anomenat Edward Nygma (Cory Michael Smith), que amb uns mínims coneixements de l'univers Batman sabrem que esdevindrà l'Enigma o Riddler. Aquí el retraten, lligams inventats amb la policia a banda, com un home extremament intel·ligent i addicte a les endevinalles, més o menys el que havíem vist a les versions anteriors del personatge.

Havia deixat més aviat per al final, expressament, en Bruce Wayne (David Mazouz, el nen de Touch, no l'anime basat en el manga de Mitsuru Adachi, sinó la sèrie fallida d'en Kiefer Sutherland després de la vuitena temporada de 24).

Ens han explicat l'assassinat dels seus pares en un carreró tot sortint del teatre o el cinema (segons la versió) centenars de vegades, i això com a mínim es respecta a Gotham, on en comptes de tenir uns 8 anys en té 12 (l'actor en té 14, però sembla més petit), i la seva formació com a detectiu comença abans d'hora, tot i que per sort encara no fa peses. En algunes ressenyes inicials algú el va considerar el més gran problema de la sèrie, i en part hi estic d'acord: no n'és el protagonista, però com menys surti, millor. No és el moment. 

I si hi ha un Bruce Wayne hi ha d'haver un Alfred Pennyworth, el lleial majordom, que aquí, un cop més i per no trencar la tradició, no té un aspecte ni de bon tros semblant al dels còmics. Cap de les versions d'imatge real no se li acosta, a "l'autèntic". 

En aquest cas l'interpreta en Sean Pertwee, un londinenc de dilatada carrera que segurament quedarà en el record del públic nord-americà (i el d'aquí) per aquest paper. El seu Alfred potencia més el vessant d'exmilitar (esmentat de tant en tant als còmics) i oblida el de iaieta de davantal i safata amb te i pastes, però tampoc no és un problema gaire greu. Senzillament, per una qüestió de gustos personals, m'hauria agradat veure un Alfred més proper al dels còmics. 

 

I ja per acabar el repàs de personatges amb imatge, tenim la Selina Kyle, la futura Catwoman, interpretada per la ballarina Camren Bicondova (no m'he equivocat, és Camren), que és un xic més gran que en Bruce. No em desagrada la idea que es coneguin de petits, honestament, i el personatge és prou fidel a la personalitat que li coneixíem. 

També coneixerem altres personatges, en papers més petits, com en Victor Zsasz (Anthony Carrigan), l'ajudant del Fiscal del Districte Harvey Dent (Nicholas d'Agosto) —una gran cagada pel que fa a l'edat, ja que hauria de ser de la generació d'en Bruce—, els mítics Crispus Allen (Andrew Stewart-Jones) i Renee Montoya (Victoria Cartagena) o la Leslie Thompkins (Morena Baccarin, vista a Homeland, Stargate: SG-1, Firefly...), que és la caracterització que menys m'agrada, perquè s'inventen una relació sentimental inexistent als còmics que m'indigna sobretot perquè representa que és de la generació de l'Alfred, però aquí és jove i pertany a una altra. 

En papers encara més petits, apareixent sovint en un o dos episodis a tot estirar, tenim altres noms que estimulen els coneixedors del material original, de vegades amb nous orígens, o amb referències a fills que sabem que de grans seran enemics d'en Batman. 

No em fa res que s'inventin nous orígens, ho he dit moltes vegades, però en alguns casos Gotham fa alteracions molt grans del cànon i trobo que el motiu pel qual es fan, que és tenir una excusa per a emprar determinats noms, està injustificat. Per tal de recuperar un exemple esmentat més amunt, si la Leslie Thompkins no ha de ser la senyora que feia de mare postissa d'en Bruce com a contrapartida femenina de l'Alfred, per a mi no calia que sortís. 

Deixant de banda aquests problemes, Gotham és una sèrie entretinguda i amena, que pot satisfer perfectament els amants del gènere policial amb elements gairebé fantàstics i una fotografia fosca rematada per uns escenaris, sobretot en plans de la ciutat sencera, més falsos que una moneda amb la cara d'en Popeye. Per als fans d'en Batman amb un cert bagatge, les referències són un estímul i tot plegat és un al·licient.

Les interpretacions són bones en general, però hi ha alguns casos innecessàriament sobreactuats, i la sèrie té idees originals que, encara que de vegades contradiguin la cronologia oficial, tampoc no em fan empipar. Ara bé, si amb la tolerància que tinc —no entenc la gent que va a veure pel·lícules de superherois i en surt indignada perquè no li han fet una adaptació exacta dels còmics— hi ha coses que m'han tret de polleguera, és senyal que Gotham va una mica massa lluny pel que fa a llicències artístiques. 

A veure què passa amb la segona temporada, i sé que no em faran cas, però m'estimaria més que en Bruce Wayne i l'ombra d'en Batman fossin referències esporàdiques i indirectes i que la sèrie se centrés en els seus autèntics protagonistes en aquest moment històric: la policia de Gotham i els delinqüents, alguns dels quals, de fet, tampoc no haurien de començar a aparèixer perquè, com opina una bona part de la població gothamita, és precisament l'home disfressat de ratpenat gegant qui atrau aquesta mena d'enemics, i aquí encara no existeix.

En definitiva, Gotham no és pas una mala sèrie si l'entenem com una adaptació molt lliure del llegat que han deixat desenes i desenes de dibuixants i guionistes al llarg de més de 75 anys, però com a versió televisiva d'un còmic he vist coses millors. Fins i tot la sèrie d'imatge real d'en Batman dels anys 60, malgrat l'estètica camp i el to humorístic, gens fidels al producte original, era més "Batman".

Lectures: Batman Zero Year - Dark City

Fa uns quants mesos ressenyava el quart recopilatori del nou Batman, Zero Year - Secret City, i deia que era un magnífic establiment d'orígens del personatge que no contradeia el mític Year One de Frank Miller, però que aportava coses noves i esdevenia canònic al seu torn.

En realitat la versió dels inicis de la carrera del Cavaller Fosc que ens presenten l'Scott Snyder i en Greg Capullo, que continuen en estat de gràcia, no acabava llavors, sinó en el llibre que avui veurem, el final excel·lent d'aquesta saga que, com a mínim en durada, ha superat de llarg la proposta del senyor Miller.

Batman: Zero Year - Dark City recopila els números 25 a 27 i 29 a 33 (el 28, que argumentalment va apart, serà recopilat al proper volum juntament amb els números que ja s'han saltat) de Batman, publicats individualment de gener a setembre de 2014, per tant no fa gaire (i jo he trigat una mica a tenir-lo). 

Si el volum anterior presentava la versió snyderiana d'un enfrontament clàssic, contra en Red Hood, i ens deixava amb un cliffhanger protagonitzat per l'Enigma (o Edward Nygma, o Riddler), aquí naturalment veiem on va a parar tot plegat, i com acaba.

Havíem vist a Secret City que dins el flaixbac hi havia un flashforward, unes escenes que ens mostraven el futur d'aquell passat de 6 anys enrere respecte el present dels còmics, i en aquell futur dins el passat Gotham tenia un aspecte post-apocalíptic, però no se'ns havia explicat com s'havia arribat fins allà.

Doncs bé, això és el que sabem als primers números inclosos a Dark City, que comencen amb l'absoluta manca d'energia elèctrica a la metròpoli on viuen en Bruce Wayne i els seus coneguts i conciutadans, que han de fer mans i mànigues per tal de descobrir què està passant. Pel que se sap, un nou enemic anomenat Doctor Death es dedica a assassinar altres científics d'una manera esgarrifosa.

Però tot plegat no és sinó una part del pla del senyor Nygma, que inunda la ciutat, deixa que la vida salvatge hi creixi sense límits i la controla de tal manera que ningú no s'hi pot enfrontar més enllà dels concursos mortals d'endevinalles que proposa diàriament i que aparentment no pot resoldre ningú. Tot plegat recorda una mica la celebrada saga No man's land, que va convertir la ciutat en un campi qui pugui durant el 1999.

Un Batman encara principiant ha d'empescar-se-les per tal d'afrontar el repte més gran amb què s'ha trobat, no sense fracassar unes quantes vegades —veure un enemic assolir amb èxit un atac a gran escala en una ciutat no és habitual, al contrari, i només per això ja val la pena llegir aquesta història— i no sense l'ajuda de dos aliats essencials.

Perquè Zero Year - Dark City no és només el trepidant final d'una saga, ni la continuació de la formació d'un superheroi, ni l'espectacular recuperació d'un dolent que trobo que no havia estat mai gaire ben aprofitat, ni l'oportunitat de veure en Batman treballant de dia i envoltat de colors vius, sinó que també ens explica el naixement de l'amistat entre en Bruce Wayne i en James Gordon, i entre en Batman i en James Gordon (una amistat a tres bandes que en realitat en són dues, cosa que ens insinuen que el futur comissari sospita). La desconfiança mútua inicial, l'aliança forçada i la posterior amistat sincera s'expliquen aquí d'una manera gradual i més que versemblant. 

Ha de ser una referència indispensable per a qualsevol repàs històric de la relació entre aquests dos personatges. També hi veiem per primera vegada (cronològicament parlant) en Lucius Fox, i per si no hi havia prou primeres vegades també tenim l'enginyós naixement de la batsenyal, que rebla el clau d'una història d'orígens impecable. 

Lectures: Batman - Death of the Family

Arribo per fi a la ressenya del tercer recopilatori de Batman des que es va iniciar The New 52, o dit d'una altra manera, el rellançament de l'Univers DC amb el reset numèric de totes les seves col·leccions, si bé argumentalment parlant algunes van respectar la història prèvia i, per sort, és el cas de les protagonitzades pel Cavaller Fosc.

És cert que val més tard que mai, però he trigat molt a comprar aquest volum i a sobre el van posar d'oferta quan ja l'havia comprat, resignat, a un preu superior als que hi havia abans a The Book Depository, problema de què ja m'he queixat algun altre cop, però en fi, li tenia ganes i n'he gaudit, així que parlem-ne.

En un primer cop d'ull a Batman: Death of the Family, que reuneix els números 13 a 17 de la col·lecció, publicats individualment de desembre de 2012 a abril de 2013, el disseny de la portada sobta per com s'allunya del que havíem vist fins ara, però sobta encara més que tingui una camisa transparent... que té tot el sentit del món, atès que posa la pell d'en Joker sobre la carn del seu crani, i és que tal com vam veure al final del número 1 de Detective Comics (inclòs a Faces of Death) l'enemic del Cavaller Fosc per antonomàsia s'havia quedat sense cara des de la seva darrera fugida.

M'està agradant molt el que s'està fent amb en Batman des de fa anys, però també des de The New 52, i tenia moltes ganes de veure com seria aquesta primera gran història d'en Joker del nou Univers DC. El resultat, per a mi, una dels millors relats que s'han explicat mai sobre el Príncep Pallasso del Crim, que torna més letal, més ben preparat i més retorçat que mai. I, naturalment, amb el seu amor per les posades en escena tan en forma com sempre.

En parlar del volum anterior, The Court of Owls, vaig dir que no havia vist mai en Batman tan acorralat com llavors, però Death of the Family hi rivalitza en aquest sentit, tot i que aquí, més que físicament, el protagonista es veu superat per la incertesa que li provoca el seu enemic més conegut.

Representa que en Joker ha estat absent des que va fugir d'Arkham fa un any, i que en aquest temps ha estat preparant un pla detalladíssim amb el qual sorprenentment no vol derrotar en Batman, sinó fer-lo més fort per tal que el seu "joc" particular recuperi l'interès que, per al pallasso, tenia al principi i ha anat perdent amb el temps.

I per tal d'aconseguir-ho el seu pla és senzill d'entendre, però retorçat com ell sol: si elimina els aliats del seu enemic aquest en sortirà enfortit perquè ja no tindrà punts febles. És per aquest motiu que Death of the Family és el títol que tenen tots els tercers volums tant de Batman com d'altres capçaleres protagonitzades pels seus aliats (i que ressenyaré en el seu moment), per tant som davant d'un crossover dins la família Batman.

Un crossover que no és pas gratuït, ja que com he dit la premissa de la història principal té molta relació amb en Robin, en Red Robin, en Nightwing, la Batgirl i en Red Hood, però que després de llegir els còmics concrets que tenen a veure amb aquesta història puc afirmar que no tots els que ens recomanen llegir en els típics ordres de lectura (jo he seguit aquest) són igual d'importants —en alguns casos Death of the Family hi té una relació molt tangencial—, ni igual d'interessants. Però ja en parlarem.

La qüestió és que en Joker s'ha marcat aquests aliats d'en Batman (i d'altres, com en James Gordon) com a objectius i això, naturalment, fa perdre els nervis al Cavaller Fosc, que el va perseguint per diverses de les localitzacions on van tenir lloc els primers encontres entre tots dos, en una macabra celebració dels inicis d'aquesta història d'odi que va començar el 1940.

En Joker, paradigma de la bogeria, sempre ha estat molt més fort i intel·ligent del que es podria pensar fent-hi una ullada, però a Death of the Family està pletòric i arriba a uns límits potser una mica exagerats, demostrant un accés absolut a tota mena de recursos. Tant li fa que dugui la pell de la cara, arrencada fa un any, enganxada al cap barroerament. És capaç de reduir superherois de reconegut prestigi i historial i posar contra les cordes en Batman com no ho havia fet mai. 

Coneixent en Joker sabem de què és capaç, al capdavall ja hem vist que és un assassí sense escrúpols i per molt que els superherois acostumin a salvar la vida no seria el primer cop que aquest paio mata o deixa en cadira de rodes un aliat d'en Batman, així que patim per ells i la tensió i l'angoixa creixen a mesura que avancen els números.

A més de tot plegat (o en paral·lel, ja que hi podria tenir molta relació) un dubte plana per sobre de tots aquests personatges: és possible que en Joker, tenint en compte les seves accions en aquesta saga i les seves paraules, conegui la identitat civil d'en Batman i companyia? El dubte és, en si mateix, una arma que posa en perill la confiança dels pupils del Cavaller Fosc en el seu mentor, perquè podria ser que fos un dubte que en Batman ja tenia des de feia temps. Per si no en teníem prou.

Independentment del que passi al clímax de Death of the Family, que és espectacular, en Joker ha anat massa lluny, aquest cop, i ha demostrat que cap d'ells no està segur, ni tan sols dins la batcova o la mansió Wayne. Potser és l'hora que en Batman faci una excepció i trenqui el seu vot de no matar mai els seus enemics, oi? En serà capaç?

El guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo ho han tornat a fer: un altre imprescindible i memorable arc argumental, que es podria llegir sol, sí, tot i que no està malament complementar-lo amb les altres col·leccions afectades, a càrrec d'altres equips creatius. Per cert, cadascun dels números inclosos al recopilatori, llevat del 17, té unes pàgines extra (per sort respectades aquí) amb guió del mateix Snyder fent equip amb en James Tynion IV i dibuix d'en Jock, on veiem en Joker conspirant amb altres dolents clàssics per tal que l'ajudin a dur a terme el seu pla. No són imprescindibles, però ajuden a contextualitzar.

En resum, no us perdeu tampoc aquest Batman: Death of the Family, que demostra un cop més que la col·lecció està en una ratxa excel·lent, sobretot des que va reiniciar la seva numeració. Li poso un "però", tot i que en realitat no és culpa del llibre: per una banda tenim la premissa d'en Joker decidit a acabar amb els aliats d'en Batman, i per l'altra un spoiler que em vaig menjar de manera inevitable (en aquests casos és impossible no assabentar-se'n) i que feia referència a una mort. Evidentment, amb aquests dos ingredients, esperava trobar-me la fatídica escena aquí, però no és el cas. Ni pertany a Death of the Family ni en Joker hi té res a veure. Em tocarà esperar.

 

Lectures: La ley de James Gordon

Fa un parell de Salons del Còmic vaig adquirir, a un preu molt reduït, un volum que feia temps que m'interessava i que Planeta DeAgostini va comercialitzar, amb molt d'encert, sota la línia Gotham Central. 

No formava part de la imprescindible i malaurada col·lecció, però les històries que conté van ser el seu embrió, i a més contenia material que no s'ha recopilat als Estats Units ni s'havia publicat de cap altra manera, abans, a l'estat espanyol. Per tant, un volum que havia de tenir fos com fos.

Estem parlant de Gotham Central Presenta: La Ley de James Gordon, un llibre de tapa tova però amb 13 números cabdals al seu interior, que repassarem dividint-lo per parts, ben diferenciadaes però amb el denominador comú de parlar de la vida de la policia de Gotham, amb en Batman en un pla molt secundari, pràcticament inexistent en alguns casos.

A Batman:Year One, imprescindible obra de Frank Miller i David Mazzucchelli, vam saber que el llegendari i entranyable James Gordon arribava a Gotham després que la seva carrera policial a Chicago acabés malament, i als 4 números de Batman: Gordon of Gotham (de juny a setembre de 1998) tastarà per primera vegada la frustració que sent qualsevol policia honest i íntegre en un entorn de corrupció, gràcies a una parella llegendària formada pel guionista Denny O'Neil i el dibuixant Dick Giordano.

Després, encara que aquesta altra minisèrie de 4 números es va publicar originalment abans (de desembre de 1996 a març de 1997), tenim Batman: Gordon's Law, que dóna nom al volum i que duu a terme un altre duet de llegendes com són en Chuck Dixon com a guionista i en Klaus Janson (amb un dibuix que no m'agrada gaire però que reconec que sempre he trobat efectiu) com a dibuixant.

En aquest cas el ja comissari de Gotham no estarà sol, però sí que liderarà una perillosa operació per tal de descobrir els responsables de l'atracament a un banc, amb policies implicats i tot.

   
El que va despertar el meu interès en aquest volum, però, va ser una altra minisèrie de 4 números, Batman: GCPD, de 1996, que va escriure en Chuck Dixon amb dibuixos del mític Jim Aparo i tinta d'una altra superestrella, en Bill Sienkiewicz.

En saber de la seva existència (desconeixia les altres minisèries de la policia de Gotham) vaig descobrir també que no havia estat recopilada als Estats Units, i finalment vaig tenir l'oportunitat de llegir-la, juntament amb les altres, gràcies a aquest volum. I potser és la que més s'assembla a Gotham Central, perquè aquest cop ens presenta diverses històries paral·leles protagonitzades per agents que en alguns casos ja coneixíem, com la Renée Montoya, en Harvey Bullock o en Mackenzie Bock.

El volum acaba, molt encertadament, amb l'Annual número 2 de Legends of the Dark Knight, de 1992, que conté la història Vows, on el guionista Chuck Dixon i el dibuixant Michael Netzer ens parlen del casament d'en James Gordon i la Sarah Essen, el dos personatges en què més ha aprofundit aquest Gotham Central Presenta: La Ley de James Gordon.

La reaparició del corrupte Flass i de l'infant (ja no bebè) James Gordon Jr. són referències, també, a l'esmentat clàssic Batman: Year One, i en el cas del segon és, com ja vaig explicar, una de les poques reaparicions del fill del comissari que hi havia hagut fins que DC l'ha recuperat. Ja és casualitat que me l'hagi trobat dos cops en tan poc temps, tot llegint còmics que es van publicar amb tants anys de distància.

Una lectura imprescindible si us va agradar Gotham Central, però també si sou seguidors dels còmics d'en Batman, la policia de Gotham o simplement el personatge d'en James Gordon, un secundari que aquí esdevé protagonista.

Visionats: The Dark Knight Returns

Fa una mica més de dos anys vaig fer la ressenya d'un dels còmics més coneguts d'en Batman, The Dark Knight Returns, una història alternativa, no canònica, que el famós Frank Miller va escriure i dibuixar l'any 1986 i que ha estat sempre reverenciada, en molts casos com el millor còmic que s'ha fet mai sobre el Cavaller Fosc.

A la meva ressenya, i alguns dels comentaris que va rebre també ho afirmaven, vaig dir que segurament havia envellit malament i que considerava que hi havia històries millors, però no deixa de ser un enfocament força interessant que qualsevol lector dels còmics d'en Batman hauria de llegir, i com no podia ser d'una altra manera vaig voler adquirir la versió animada dirigida per Jay Oliva que es va llançar en dues parts entre setembre de 2012 i gener de 2013.

Si no sabeu de què va aquell còmic podeu llegir l'esmentada ressenya, però sigui com sigui cal que refresqui una mica l'argument perquè, si no, aquesta entrada seria una mica ridícula. 

Com podeu veure a la imatge, en Bruce Wayne és un home ben conservat però gran i l'Alfred un majordom ancià, i és que a The Dark Knight Returns som 15 anys endavant en el temps i en Batman duu una dècada fora dels carrers, però el món ha continuat la seva decadència i l'augment dels crims i la seva crueltat obliguen el Cavaller Fosc a donar ús a l'entrenament que potser ha suavitzat, però no ha deixat al llarg d'aquests anys. 

A la primera part de la història (s'ha dividit en 2 pel·lícules de 73 minuts perquè aquesta és la durada habitual en les pel·lícules animades de DC i, per què no dir-ho, per tal de fer més caixa) el vell Batman s'enfronta, amb les seves habilitats afectades pel pas del temps, un augment de la brutalitat i una reducció dels escrúpols, a una banda coneguda com Els Mutants, la principal amenaça de Gotham, i en segon pla a un Dues Cares que enganya tothom fent veure que s'ha recuperat però que en munta una de les seves.

En Bruce Wayne comptarà amb l'ajuda de la Carrie Kelley, una adolescent que es deu haver estat entrenant pel seu compte perquè es posa la disfressa de Robin, ajuda en Batman en un mal moment i de seguida es guanya un lloc al seu costat, cosa que pràcticament tots els que han estat Robin saben que és extremament difícil.

Mentrestant, els mitjans de comunicació se sorprenen de la tornada del Cavaller Fosc i s'afanyen a criminalitzar-lo pels seus mètodes, més que mai, mentre algun professional aïllat, com la Lana Lang dels còmics d'en Superman, el defensa.

A la segona part es produeix l'enfrontament definitiu entre en Batman i un Joker que ha sortit del seu estat catatònic i ha fugit d'Arkham esperonat pel retorn del seu etern enemic. Un enfrontament on el veiem més perillós que mai, amb final també definitiu inclòs. 

Són moments de molta tensió perquè en Joker acaba d'assassinar en directe tots els presents en un plató de televisió on l'entrevistaven i la policia treballa en la captura d'en Batman, que lògicament s'hi ha d'enfrontar físicament, liderada per la nova comissarària de Gotham, Ellen Yindel, que no comparteix el punt de vista del seu predecessor.

Que és, naturalment, en James Gordon, el mític i estimat comissari. No ha canviat gens, només ens diuen que fa 70 anys i que es retira, però és el de sempre: un policia honest, honrat i lluitador, que ara coneix la identitat civil d'en Batman (o si més no ens ho diuen obertament per primer cop). 

Pel que fa a la seva vida privada, i aquí trobem una de les poques llicències que es pren aquesta adaptació animada, veiem la Sarah Essen, la seva segona dona, personatge inventat per en Frank Miller i que va sortir per primer cop a Batman: Year One, de 1987, mentre que al còmic The Dark Knight Returns, de 1986, només era esmentada. Doncs bé, aquí hi apareix físicament. I no li fa res que a casa hi hagi fotos del seu marit amb la seva exdona i el seu fill, on a més no veiem la Barbara Gordon, la seva filla, que Miller va intentar eliminar sense èxit de la continuïtat dels còmics d'en Batman. 

A més, una altra de les coses que fan no canònica aquesta història és la manca d'encert en la predicció dels esdeveniments futurs per part del guionista (que potser tampoc no pretenia que respectessin el que havia establert): encerta que el segon Robin, en Jason Todd, mor (passaria 2 anys després i també s'explica en una altra pel·lícula animada), però no es parla dels Robins que el van succeir, i a més la Sarah Essen també va morir, en el seu cas l'any 2000, i en canvi aquí hi apareix. És clar, són coses que l'autor no podia saber, però que fan aquesta trama desfasada.

Superat el repte d'en Joker, el Cavaller Fosc encara és un criminal buscat per tothom, un home que el President dels Estats Units ha ordenat aturar sobretot quan, a causa d'un atac nuclear de la Unió Soviètica (també desfasat des del nostre punt de vista més de 25 anys després), ha lluitat contra el caos i els saquejadors amb l'ajuda dels Fills d'en Batman (membres dels Mutants que va derrotar a la primera part i que es van fer seguidors seus) i ha deixat en evidència aquells que el perseguien.

Per tal de vèncer-lo envia un gens envellit Superman, confiat en què si les paraules no funcionen (i el senyor Clark Kent ho intenta parlant primer amb el seu amic) la lluita serà desigual, però no ho és tant com es pensava: un Batman poderosament equipat amb el millor de la seva tecnologia, i amb el vell Oliver Queen com a aliat, s'enfronta a un Superman afeblit per la manca de rajos solars i ens ofereix un combat èpic que esdevé el clímax de tot aquest relat. 

Una bona història, molt bona (no la millor, per a mi), que havia de ser adaptada a l'animació i s'ha fet més que correctament i amb un alt grau de fidelitat. A l'apartat tècnic destaquen les veus de Peter Weller (el mític Robocop!) com a Batman, l'Ariel Winter (Alex a Modern Family) com a Robin i Michael Emerson (Benjamin Linus a Lost) com a Joker, que fan una gran feina, però lamento que a cada pel·lícula animada d'en Batman es canviï el repartiment. No hi ha una continuïtat en aquest sentit. 

Pel que fa a l'edició, s'ha llançat tant en DVD com en Blu-ray, i per desgràcia com que jo no tinc lector de Blu-ray m'he hagut de comprar les dues parts en DVD, cosa que no és tant un problema de qualitat d'imatge (que quan es tracta d'animació ja es veu perfectament en DVD) com de contingut extra: d'un temps ençà pràcticament tots els extres van al Blu-ray, i també ha estat així en aquest cas. 

D'acord, tenim alguns petits bonus, entre els quals destaquen capítols emblemàtics de la sèrie animada dels anys 90 (2 capítols a la primera part i 3 a la segona), però no justifiquen l'edició en 2 discs. Si teniu lector de Blu-ray feu-vos amb l'edició en aquest format i tindreu interessants i prou extensos documentals.