Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Lectures: Batman Zero Year - Dark City

Fa uns quants mesos ressenyava el quart recopilatori del nou Batman, Zero Year - Secret City, i deia que era un magnífic establiment d'orígens del personatge que no contradeia el mític Year One de Frank Miller, però que aportava coses noves i esdevenia canònic al seu torn.

En realitat la versió dels inicis de la carrera del Cavaller Fosc que ens presenten l'Scott Snyder i en Greg Capullo, que continuen en estat de gràcia, no acabava llavors, sinó en el llibre que avui veurem, el final excel·lent d'aquesta saga que, com a mínim en durada, ha superat de llarg la proposta del senyor Miller.

Batman: Zero Year - Dark City recopila els números 25 a 27 i 29 a 33 (el 28, que argumentalment va apart, serà recopilat al proper volum juntament amb els números que ja s'han saltat) de Batman, publicats individualment de gener a setembre de 2014, per tant no fa gaire (i jo he trigat una mica a tenir-lo). 

Si el volum anterior presentava la versió snyderiana d'un enfrontament clàssic, contra en Red Hood, i ens deixava amb un cliffhanger protagonitzat per l'Enigma (o Edward Nygma, o Riddler), aquí naturalment veiem on va a parar tot plegat, i com acaba.

Havíem vist a Secret City que dins el flaixbac hi havia un flashforward, unes escenes que ens mostraven el futur d'aquell passat de 6 anys enrere respecte el present dels còmics, i en aquell futur dins el passat Gotham tenia un aspecte post-apocalíptic, però no se'ns havia explicat com s'havia arribat fins allà.

Doncs bé, això és el que sabem als primers números inclosos a Dark City, que comencen amb l'absoluta manca d'energia elèctrica a la metròpoli on viuen en Bruce Wayne i els seus coneguts i conciutadans, que han de fer mans i mànigues per tal de descobrir què està passant. Pel que se sap, un nou enemic anomenat Doctor Death es dedica a assassinar altres científics d'una manera esgarrifosa.

Però tot plegat no és sinó una part del pla del senyor Nygma, que inunda la ciutat, deixa que la vida salvatge hi creixi sense límits i la controla de tal manera que ningú no s'hi pot enfrontar més enllà dels concursos mortals d'endevinalles que proposa diàriament i que aparentment no pot resoldre ningú. Tot plegat recorda una mica la celebrada saga No man's land, que va convertir la ciutat en un campi qui pugui durant el 1999.

Un Batman encara principiant ha d'empescar-se-les per tal d'afrontar el repte més gran amb què s'ha trobat, no sense fracassar unes quantes vegades —veure un enemic assolir amb èxit un atac a gran escala en una ciutat no és habitual, al contrari, i només per això ja val la pena llegir aquesta història— i no sense l'ajuda de dos aliats essencials.

Perquè Zero Year - Dark City no és només el trepidant final d'una saga, ni la continuació de la formació d'un superheroi, ni l'espectacular recuperació d'un dolent que trobo que no havia estat mai gaire ben aprofitat, ni l'oportunitat de veure en Batman treballant de dia i envoltat de colors vius, sinó que també ens explica el naixement de l'amistat entre en Bruce Wayne i en James Gordon, i entre en Batman i en James Gordon (una amistat a tres bandes que en realitat en són dues, cosa que ens insinuen que el futur comissari sospita). La desconfiança mútua inicial, l'aliança forçada i la posterior amistat sincera s'expliquen aquí d'una manera gradual i més que versemblant. 

Ha de ser una referència indispensable per a qualsevol repàs històric de la relació entre aquests dos personatges. També hi veiem per primera vegada (cronològicament parlant) en Lucius Fox, i per si no hi havia prou primeres vegades també tenim l'enginyós naixement de la batsenyal, que rebla el clau d'una història d'orígens impecable. 

Lectures: Batman - Eye of the Beholder

Durant els darrers mesos han sortit uns quants volums recopilatoris amb més aventures d'en Batman i els seus aliats i enemics repartides per diverses col·leccions, però com que les dates de publicació d'aquests recopilatoris no tenen sempre gaire sentit ni estan planificades d'una manera ordenada (i, a més, m'espero fins que hi ha ofertes) ara feia temps que no ressenyava una lectura del Cavaller Fosc, però avui ho puc fer.

I parlaré de la lectura de Batman: Eye of the Beholder, que recopila els números 704 a 707 i 710 a 712 de Batman, que es van publicar individualment de gener a abril de 2011 i de juliol a setembre del mateix any. On són els dos números que falten aquí? Doncs a Gotham shall be judged, un volum que a banda d'aquests també conté el 22 de Gotham City Sirens i el 22 de Red Robin i que estic esperant que m'arribi.

No haver llegit aquests dos còmics es deu al que deia abans de les ofertes i sobretot l'ordre de publicació d'aquests llibres, però no afecta pas la lectura del present volum, on hi ha dos arcs argumentals de 4 i 3 parts respectivament i escrits i dibuixats per en Tony S. Daniel, que ja fa temps que s'encarrega de la col·lecció.

A la primera tenim la breu presència d'en Bruce Wayne, que dóna lloc a una escena entre els dos Batmans, el de Gotham (Dick Grayson) i el de sempre, en què el veterà renya el jove i li diu que controli la Catgirl, un personatge que abans es deia Kittyhawk, va debutar al 692 de Batman el desembre de 2009 (ha anat apareixent en petits papers des de llavors però confesso que no els recordo gaire a causa de la meva lamentable memòria) i respon al nom civil de Kitrina Falcone. 

És l'ajudant o sidekick de la Catwoman des que van tenir uns quants encontres, per tant és "dels bons" (entre cometes perquè ja sabem que la Selina Kyle i companyia es mouen a la frontera de la legalitat), però a cap dels dos Batmans no li fa cap gràcia que campi per la ciutat. Aquest problema és un dels pocs punts interessants del volum que he acabat de llegir recentment, perquè tant la primera història com la segona són més aviat mediocres.

A Eye of the Beholder, que dóna nom al volum, un Dick Grayson que ja fa temps que s'ha ajustat al paper de Batman (per desgràcia tot això canviaria amb el rellançament de DC de la tardor de 2011) s'ha d'enfrontar a un vell enemic, vell en tots els sentits, que busca una màscara que diuen que proporciona un poder inigualable. 

Aquesta saga presenta la Peacock, una superheroïna xinesa que va amb el seu germanastre Luki i que també vol impedir que la màscara caigui en males mans. En aquesta aventura el Cavaller Fosc s'enfronta al poderós enemic i de pas descobreix l'existència d'una antiga ordre que amaga l'esmentada màscara i amb la qual té relació un personatge de l'entorn d'en Bruce Wayne. 

Res que no hàgim vist abans, realment, i sense grans esdeveniments llevat d'un estrany petó que no s'explica gaire. Després del "salt" de dos còmics passem a Pieces, on veiem el retorn d'en Dues Cares, embogit per la desaparició de la seva estimada moneda de dues cares i víctima d'un estrany i complicat complot en què reapareix un personatge (no diré quin) del mític Batman: The Long Halloween. 

En totes dues històries, però sobretot en la segona, veiem la participació d'en Riddler (que va ser bo durant un període força llarg però que ja vam veure que es tornava a corrompre en recuperar la memòria) i la seva autoproclamada filla, anomenada Enigma, que forma part de l'Univers DC des que hi va debutar el 2006 al número 38 del volum 3 de Teen Titans. 

També hi veurem la família mafiosa de Gotham, els Falcone, que tenia força importància en l'esmentada maxisèrie d'en Jeph Loeb i en Tim Sale, i a la qual pertany precisament la Kitrina Falcone, que continua apareixent en aquests números però que curiosament no ho fa en qualitat de membre d'aquesta família, un parentesc que aquí és merament anecdòtic.

Pieces és una història que s'acaba ràpidament, que potser hauria d'haver durat més per tal d'explicar-se d'una manera més entenedora, i on en Batman pràcticament és un simple espectador i només intenta controlar el caos que provoquen dos dels seus dolents més llegendaris i la Màfia. Hi ha un parell de cops d'efecte, però en general i igual que Eye of the Beholder deixa una empremta fàcilment esborrable i crec que és el pitjor recopilatori de l'etapa d'en Tony S. Daniel a la col·lecció. Ep, no dic que sigui dolent, sinó d'aprovat alt o bé baix, res més.

Com a simpàtica curiositat, un dels còmics de capçalera sobretot per als fans d'en Dues Cares (el meu dolent preferit, per cert) és el Batman Annual 14, de 1990, que duu com a títol The Eye of the Beholder, però resulta que la història que conté aquest volum amb el mateix nom és la que no té entre els seus protagonistes en Harvey Dent. Curiós. 

Lectures: Batman - Life after Death

Tenia el bloc una mica abandonat i no hi escrivia des de feia 6 dies. Això no pot ser, però en la meva defensa he de dir que últimament he dedicat força temps als videojocs, tant pel que fa al bloc com en la vida real. La típica oscil·lació entre les meves dues grans passions, que encara que no ho sembli intento mantenir equilibrada. No hi perdem més temps. Avui toca comentar una de les meves lectures més recents. 

És el Batman: Life after Death, que recopila els números 692 a 699 (desembre 2009 - juliol 2010) de Batman i que va després del volum Long Shadows (687-681). Per tant, és el segon de la col·lecció (que no de l'Univers Batman) en narrar les aventures del nou Cavaller Fosc, i aquest cop se n'encarrega com a autor complet en Tony S. Daniel, que havia il·lustrat els guions d'en Grant Morrison a Batman R.I.P.

Però aquest volum, que novament surt molt més barat en versió original, i que a sobre és en tapa dura i amb paper de qualitat, no està format només per l'etapa que correspon a l'arc argumental que dóna nom al llibre, sinó que acaba amb una història de dues entregues, Riddle me this, on Daniel es dedica exclusivament a escriure mentre que els dibuixos els fa el mallorquí Guillem March i on, per cert, vaig trobar les referències a la cultura catalana que vaig comentar fa poc.

El primer arc continua on ho havia deixat en Judd Winick i ens porta una nova aventura d'en Dick Grayson com a Batman, en què s'ha de continuar enfrontant a la guerra entre bandes que castiga Gotham. Un nou Màscara Negra, el Pingüí i la tornada de la família Falcone li compliquen la vida a un exNoi Meravella i exNightwing que es va fent seu l'uniforme d'en Batman però que encara troba que li va gran, i és que l'ombra d'en Bruce Wayne és allargada, com suggeria el títol de l'anterior recopilatori. 

El dibuix de Daniel és més que notable i hi ha alguna escena memorable, com la de la imatge que he posat, però el guió, una mica confús probablement per reforçar la desorientació d'en Batman i per això segurament intencionat, no em va acabar d'atrapar. M'ho vaig passar bé i prou, podríem dir. No quedarà com una de les històries que més recordo, vaja. Però he de fer una mica d'advocat del Diable i dir que pot ser un problema personal, ja que l'enigma que es destapa aquí, la identitat del nou Màscara Negra, me l'havia rebentat jo mateix en una de les meves moltes exploracions d'articles de la Wikipedia que faig quan m'avorreixo. Un spoiler no volgut, un accident, la curiositat que mata el gat. 

Tot i que més curta i menys rellevant, Riddle me this em va agradar més. Hi trobem un Batman que s'enfronta a un assassí que es dedica a cometre crims temàtics basats en alguns dels enemics clàssics del justicier, i comptarà amb l'ajuda d'en Riddler (també conegut com a E. Nigma), precisament un d'aquests dolents, però que fa un parell d'anys que s'ha reformat i s'ha convertit en un aliat d'en Batman des de la seva posició de detectiu privat. 

Dues històries entretingudes que recuperen el gènere detectivesc sovint enyorat a la col·lecció d'un personatge nascut com a detectiu, i que continuen donant forma al nou Batman, que confesso que no em desagrada gens. M'agradava el to fosc d'en Bruce Wayne, però el seu cinisme de vegades és excessiu i fa venir ganes de dir-li que gaudeixi una mica de la vida, cosa que va fer excepcionalment en unes vacances d'un any que mai no se'ns han arribat a explicar del tot. En Dick Grayson també és orfe per circumstàncies terribles i també és un personatge torturat, però sap gaudir del seu temps lliure i cultivar les relacions amb els altres membres de l'Univers DC, com vèiem al petó de la imatge. 

El proper recopilatori abarcarà des del número rodó 700 fins al 703 i serà el retorn d'en Grant Morrison a la col·lecció, amb el títol global de Time and the Batman. Però el retorn del guionista no serà l'única reaparició. Espero amb candeletes la sortida d'aquest volum el proper febrer.