Lectures: Batman - Epilogue

Per fi puc fer una nova entrada de lectures, i de la mateixa col·lecció, al cap de poc de fer l'anterior. No sé quants anys feia que no passava, o si havia passat mai, de fet. En fi, tornem amb en Batman, i ho fem amb un volum especial, que és l'últim de l'enèsim rellançament de DC, l'anomenat The New 52, perquè se'n va produir un altre, Rebirth, en el qual ja veurem si entraré, per molt que m'agradi el Cavaller Fosc, per motius d'espai.

Batman: Epilogue, com diu el títol, és un epíleg, i ho és perquè conclou l'etapa del celebradíssim duet format pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo al capdavant de Batman, però també pel tipus d'històries que hi trobem.

Conté els números 51 i 52 de Batman, publicats originalment el juny i juliol de 2016, però també el Batman Annual 4 d'aquest volum 2, de novembre de 2015, el Batman: Futures End, de novembre de 2014, i el Batman Rebirth, d'agost de 2016.

Als dos números que conclourien la col·lecció principal trobem, en primer lloc, una història anomenada Gotham is, en què un Bruce Wayne que fa poc que ha recordat que és en Batman surt, més fort i recuperat que mai gràcies als esdeveniments que li van alterar la ment però també li van reparar totalment el cos, a voltar amb el Batmòbil.

De pas, investiga una apagada elèctrica general per tal d'esbrinar quin dels seus múltiples enemics l'ha provocat i amb quin objectiu, en el que acaba sent una excusa per ensenyar-nos-en uns quants i que el protagonista els tingui controlats després de tant de temps absent.

En realitat era el comiat de l'esmentat duet creatiu, perquè el número 52, amb una història anomenada The List, és responsabilitat del guionista James Tynion IV i el dibuixant Riley Rossmo.

Si l'altre era un relat per al meu gust una mica fluix, tot i que no del tot innecessari, en aquest cas ens trobem amb una interessant història que parla de l'època immediatament posterior a la pèrdua dels pares del protagonista, i com l'Alfred i la doctora Thompkins intenten ajudar-lo a tirar endavant, proposant-li que elabori una llista de coses que ha de fer per superar-ho tot plegat, tasca que té ressonàncies al present.

Després, amb guió de Ray Fawkes i Scott Snyder i dibuix d'ACO, tenim el tie-in de Batman al gran crossover Futures End -on no em vaig voler endinsar en el seu moment-, i encara que sigui material de novembre de 2014, és a dir molt anterior a la resta de continguts del volum, hi encaixa, perquè té a veure amb el projecte de preservació de la figura d'en Batman de la que ens havien estat parlant al recopilatori anterior, i que podem veure que ja es tocava fa temps.

La història en si, com la resta de còmics de la minisèrie que va durar 11 mesos, se situa diversos anys en el futur, i ens presenta un Bruce Wayne fet pols, que s'aguanta de peu gràcies a la tecnologia de la seva armadura, i que insisteix en perfeccionar el seu pla d'autoclonació, amb l'oposició d'un Alfred que defensa que el llegat d'en Batman es pot continuar perfectament en la figura dels seus deixebles. La resolució, però, no em sembla gaire notable.

Al número 4 del segon volum de Batman: Annual tenim una història anomenada Madhouse, escrita per en James Tynion IV i dibuixada per en Roge Antonio, i explica com la mansió Wayne ha de tornar a mans del seu legítim propietari després que la ciutat de Gotham la fes servir com a seu de l'asil Arkham quan, per culpa dels esdeveniments de Batman Eternal, la companyia del protagonista es va perdre l'accés als seus béns.

La gràcia del relat és que, mentre s'hi passeja amb la seva xicota i l'Alfred, alguns interns llegendaris del sanatori per a criminals mentalment inestables resulta que s'hi havien amagat i persegueixen en Bruce Wayne i els altres. És prou entretinguda, si bé no memorable.

I, amb tota la mala bava comercial del món, el recopilatori acaba amb el número 1 de la següent etapa de la col·lecció, el volum 3, un Batman: Rebirth en què col·laboren el guionista anterior, el senyor Snyder, i el de la nova etapa, un Tom King acompanyat en el dibuix per Mikel Janín.

Aquí veiem en Batman, ja amb la fortuna recuperada gràcies a en Lucius Fox, combatent en Calendar Man, un enemic clàssic però de segona o tercera que personalment feia molt de temps que no veia en un còmic. L'ajuda el nou Robin, en Duke Thomas.

No és un còmic especialment remarcable, malgrat el potent duet de guionistes, i es podria dir fins i tot que el dibuix és el millor, en aquest cas. Però bé, no em crida prou l'atenció, aquest número de la nova etapa, com perquè per ell sol justifiqui embolicar-me en uns quants recopilatoris més, que no em caben a casa i que contenen una col·lecció que, per acabar-ho d'adobar, va passar a ser bimensual, així que el ritme de creació i publicació de materials va accelerar notablement. Per ell sol. Potser ho acabo fent com a fan d'en Batman i prou.

En fi, Batman: Epilogue és el típic volum que conté històries que no eren necessàries, que no ens quedaran a la memòria, però que com bé diu el seu nom tanca una etapa, i tampoc no és que ens sobrin. 

Lectures: Batman - Superheavy

L'arribada de l'Scott Snyder i en Greg Capullo a Batman el 2011, en plena revolució anomenada The New 52, va ser el millor que li va passar al Cavaller Fosc en molts anys. Si més no, als còmics, perquè al cinema vivia una època dolça, també.

Aquest duet creatiu ha destacat no només per la qualitat artística de la seva feina, sinó també per les innovacions argumentals que es van treure del barret, que eren tan interessants com revolucionàries dins d'una mitologia tan estimada, i malgrat el risc que això sempre comporta els van sortir bé. Tant l'aparició d'una organització que havia mogut sempre els fils de Gotham a l'ombra com revelacions del passat d'en Bruce Wayne o l'enèsim gran atac d'en Joker, sensacional i amb un final catastròfic.

Doncs bé, amb Superheavy, que conté els números 41 a 45 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre agost i desembre de 2015, s'atreveixen amb un canvi d'identitat del nostre heroi, cosa que certament no és la primera vegada que passa, però la persona triada no ens l'hauríem imaginat mai, tot i que era difícil evitar l'spoiler i, efectivament, jo me'l vaig menjar durant els anys que vaig estar esperant trobar el recopilatori a un bon preu. 

Perquè després d'Endgame, que acabava amb el que semblava l'eliminació mútua d'en Batman i en Joker, Gotham necessita un nou Cavaller Fosc i aquest cop l'encarna en James Gordon. Sí, el mític comissari de la policia de la ciutat.

Ho fa convençut per la Geri Powers, líder d'una empresa de tecnologia que encapçala el Programa Batman per tal de dotar la ciutat d'un nou Cavaller Fosc, que considera que necessita -i també hi vol fer calés, és clar-, però amb una tecnologia diferent i de manera oficial, seguint les ordres del Departament de Policia de Gotham. O sigui que res d'anar a la seva i fer de "justicier" com fins ara.

En Jim, que pensa que volen que col·labori en la selecció del candidat, és en realitat l'escollit, i tot i que hi mostra reticències acaba acceptant, i entrenant-se durament per tal de ser aquell a qui en el passat ha perseguit, ha ajudat i amb qui ha compartit breus converses al terrat de la comissaria.

La premissa és d'allò més revolucionària, com deia, i interessantíssima, i també ens permet veure un retrat del personatge que no li coneixíem. Per exemple, ens revela que té 46 anys -no gaire ben portats, com queda clar en un divertit diàleg amb en Harvey Bullock-, i el veiem posar-se en forma i pelar-se com un Marine, i fer esforços per no fumar tant -fixem-nos en el Batman de la portada del recopilatori, més prim i amb una cigarreta a al boca-.

Té un humor sorneguer i el veiem en els seus monòlegs interiors mentre duu a terme missions, o en les converses radiofòniques amb la Julia Perry (en realitat Julia Pennyworth amb la identitat real amagada davant la policia).

És un Batman que lluita amb un estil diferent, que fa servir pistoles fins i tot, i que en realitat no té experiència en aquesta mena de lluita contra el crim, i el veiem equivocar-se i encertar segons el moment.

També amb dubtes sobre la pròpia capacitat de dur a terme la tasca i sobre les limitacions que suposa treballar com a Batman per a la policia, i aviat es planteja maneres de combatre l'enemic de manera extraoficial, i és per això que es vol posar en contacte amb en Bruce Wayne, que proporcionava la tecnologia al vell Batman, com es va anunciar fa un temps.

Aquesta trobada és d'allò més divertida, amb l'escena de la vinyeta memorable per la sorprenent situació en què es troben l'un i l'altre.

Però es deu al fet que, per motius que cal reconèixer que són una mica ridículs i que segurament són el pitjor del guió d'aquest tram de la col·lecció, en Bruce Wayne va sobreviure al combat contra en Joker, però el cervell li va quedar alterat de manera que no recorda el seu passat ni el fet d'haver estat en Batman, i al contrari que en un cas d'amnèsia normal, en principi no recuperarà els records.

Això fa, per a alegria d'un Alfred que va anar a recuperar un cadàver i es va trobar el seu amo viu però canviat, que l'antic Cavaller Fosc visqui una vida normal, amb parella i sense el trauma de l'assassinat dels seus pares ni el coneixement de la seva vida de justicier, aliè a tot això i treballant activament per als més necessitats.

Tot plegat seria un entreteniment proper al còmic realista o al culebrot, però no podia faltar un enemic potent, i en aquest cas és un de nova invenció, en Mr. Bloom, que és al darrere d'una misteriosa trama d'unes llavors que proporcionen superpoders a nous enemics.

Si això del nou Batman no acaba de convèncer perquè sembla poc seriós en comparació amb el to fosc habitual de la col·lecció, i seria respectable que algú ho veiés així, un dels còmics inclosos, el 44 de Batman, és més llarg de l'habitual i conté una història del Batman Bruce Wayne que enllaça amb el cas del nou enemic, cosa que ajuda a contextualitzar.

En fi, Batman: Superheavy és un volum amb premissa inesperada -si no ens hem menjat els spoilers, hi insisteixo- i refrescant, però és evident que en algun moment la situació tornarà a ser la que era, veurem com i quan en propers volums.

Lectures: Detective Comics - Wrath

Feia més d'un any i mig que no ressenyava cap volum de Detective Comics. Com ja he dit en més d'una ocasió, vaig comprant els còmics quan puc, quan enganxo ofertes, i per alguna raó cada cop costa més. Decidit a deixar de fer-me algunes d'elles, les d'en Batman per a mi -de moment- són irrenunciables, però, i les aniré seguint com pugui.

Ja vaig dir a la ressenya del tercer recopilatori, Emperor Penguin, que em passava això, i ara s'ha agreujat, amb uns quants volums de retard. Però bé, al que renuncio és a anar al dia. I això no m'impedeix gaudir de la boníssima feina que està fent el tàndem John Layman (guió) i Jason Fabok (dibuix) amb la que en realitat és la col·lecció original del Cavaller Fosc.

Detective Comics: Wrath recopila els números 19 a 24 de la sèrie, publicats originalment entre juny i desembre de 2013, a més de l'anual número 2 d'aquesta etapa, de setembre del mateix any. I llegint-lo m'ha passat una cosa que no m'acostuma a passar: cada cop m'agradava més i m'adonava que tot tenia sentit, tot estava lligat i res no hi sobrava.

La caiguda de l'Oswald Cobblepot del volum anterior per culpa del complot de l'Ignatius Ogilvy, que ara es fa dir Emperor Penguin i li ha pres al Pingüí clàssic tot el que tenia, és una trama que acaba en aquest volum que duu el nom d'un nou enemic. 

Potser d'una manera poc espectacular i bastant previsible, però tot i així interessant encara que sigui perquè hi entren en joc elements de la "història complementària" que sempre hi ha als còmics i que, per sort, fa temps que ens inclouen als recopilatoris, en aquest cas segurament perquè en relacionar-se amb les trames principals gairebé hi estaven obligats.

Es tracta del nou origen d'en Man-Bat, o com el coneixem en la seva forma humana, en Kirk Langstrom, la part gràfica de la qual és a càrrec de l'Andy Clarke. De fet també apareix a la trama principal, però de manera tangencial, tot i que decisiva. El que passa és que, quan en desapareix, tot allò que ens quedem amb ganes de saber se'ns explica a les darreres pàgines de cada còmic, i almenys a mi m'ha fet interessar per un personatge que, evidentment, ja coneixia, però que mai no havia trobat gaire atractiu. 

Al segon anual de Detective Comics des de The New 52 coneixem un nou enemic capaç de mimetitzar persones pel que fa a aspecte, veu i comportament. Una premissa una mica innocent, tot s'ha de dir, però que dóna protagonisme al sergent Bullock, un secundari clàssic de l'Univers Batman, i aprofundeix en la seva caracterització d'una manera que no recordo haver vist en cap dels còmics on surt que he llegit. 

Però el nom del recopilatori ve d'un altre nou enemic -en realitat anterior a The New 52, ara renovat-, i aquest és possible que algun dia torni a aparèixer. En Wrath posa contra les cordes en Batman amb els assassinats de policies de Gotham que fan anar de corcoll el protagonista i el comissari Gordon. 

Ho fa amb un equipament tan sofisticat i poderós, de nivell militar, que rivalitza amb el d'en Batman i provoca uns enfrontaments espectaculars, com també ho són les destrosses i les persecucions que tenen lloc en aquesta història de venjança. 

Com ja havia demostrat al tercer volum, i en aquest quart ho fa encara més i millor, el guionista enllaça trames que s'acaben amb d'altres que comencen, té en compte les històries complementàries i tot plegat ho fa fluir amb tanta suavitat que el llibre no fa la sensació, malauradament trobada en moltes altres ocasions, de ser un seguit d'històries curtes encaixades de qualsevol manera. 

Les trames se solapen correctament, la sensació és d'unitat tot i la quantitat de personatges i fets que se'ns presenten, i fins i tot el número anual, que queda més separat de la resta, provoca unes conseqüències a les quals es fa esment a la sèrie principal. Molt recomanable. 

 

Lectures: Batman - Endgame

No sé quantes vegades he dit, aquí al blog i parlant amb diverses persones interessades pel Cavaller Fosc, que l'etapa que tenim en marxa des de la tardor de 2011 a la col·lecció Batman, amb el rellançament de tot l'Univers DC conegut com a The New 52, és de les millors que ha viscut mai el personatge, i com a mínim la més llarga amb tanta qualitat. 

El que ha fet el tàndem format pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo és senzillament espectacular. Aquests dos senyors han sabut renovar en Bruce Wayne i la seva identitat superheroica alhora que respectaven els trets més importants i interessants de l'etapa prèvia al rellançament i ens presentaven històries narrades i dibuixades de manera excel·lent, tot fent agosarades però reeixides aportacions als orígens del personatge, amb sorprenents revelacions sobre relacions familiars incloses. 

Amb el setè recopilatori de la col·lecció, Endgame, que conté els números 35 a 40 de Batman, publicats originalment de desembre de 2014 a juny de 2015, tornem a l'actualitat narrativa després dels dos volums Zero Year, que ens narraven els inicis de la carrera justiciera d'en Bruce Wayne, i un altre, Graveyard Shift, que recopilava números que no encaixaven enlloc més. 

Aleshores, la pregunta ha de ser "on ens havíem quedat?", i l'última aventura que havíem llegit situada a l'actualitat del personatge era... Death of the Family, una espectacular trama, la primera en què els autors tocaven en Joker, en què el Príncep Pallasso del Crim posava el Cavaller Fosc contra les cordes amb una intensitat inèdita. Per a mi entrava a la llista de les millors històries explicades sobre en Joker sense cap mena de dubte.

Doncs bé, aquest cop no m'estendré gaire sobre l'argument concret dels números que ressenyo, però si amb l'última aparició d'en Joker em va fer la sensació que no es podia explicar una història més pertorbadora d'aquest personatge, o que com a mínim costaria molt, m'equivocava: Endgame fa tornar un dels dolents més narrativament potents de la història del còmic amb uns plans encara més retorçats, però sobretot amb una facilitat per a dur-los a terme que ens inquieta durant tot el relat.

Ja s'ha cansat de voler "estimular" la seva nèmesi amb atacs de tota mena i ha decidit que vol eliminar en Batman, de manera que posa tota la carn a la graella i crea un nou gas tòxic que no hi ha manera de contrarestar i que fa anar el protagonista de corcoll, amb escenes en alguns moments una mica confuses que en alguns casos són al·lucionacions i en d'altres, la realitat.

Poques vegades hem vist el Cavaller Fosc tan superat, tan indefens, i això fa que alguns dels seus aliats en pateixin les conseqüències. Però aquesta és una de les característiques que defineixen en Joker: és tan dolent, tan irracionalment terrorífic i imprevisible, que més que patir pel protagonista estem pendents de què passarà a continuació.

I el que passa, sense entrar en spoilers, és que es va acostant el clímax del que el senyor Snyder i el senyor Capullo ens han d'explicar sobre l'enemic número u d'en Batman, i el tenim a l'últim número recopilat en aquest volum. Un combat èpic, brutal, sagnant, amb revelacions devastadores -ja se'ns insinuava a Death of the Family, però en Joker sap moltes més coses de les que hauria de saber-, que es tanca d'una manera que podria ser perfectament el final de la història d'en Batman. Es podria acabar aquí la col·lecció i no passaria res.

Òbviament això no passarà, i de fet ni tan sols s'acaba l'etapa Snyder-Capullo, amb el número 40: ja està disponible un nou recopilatori -sóc jo, que vaig tard-, però per les opinions que n'he llegit sembla que no ha sortit tan bé, aquests senyors no són déus, i per tant pot ser que tingui raó: la cosa es podria acabar aquí perfectament. 

Si us interessa en Batman i no teniu còmics d'aquesta etapa, llegiu-los. Si ja us esteu fent la col·lecció però la voleu deixar pel motiu que sigui, compreu aquest setè volum i deixeu-la llavors. Al capdavall també és una de les millors històries del Príncep Pallasso del Crim que s'han escrit i dibuixat mai. 

Lectures: Detective Comics - Emperor Penguin

Ha passat gairebé un any des que vaig ressenyar el segon volum de la ja no tan nova Detective Comics, problema que puc atribuir a diversos factors: és una col·lecció que he anat deixant més de banda que no pas la "bona", Batman, perquè m'ha costat més trobar-ne volums a bon preu, i això ha fet que les lectures de la que va ser la primera col·lecció del Cavaller Fosc les tingui més endarrerides, com ja deia a la ressenya anterior. A més, he fet entrades de moltíssimes altres coses que ho han retardat tot plegat.

Però també hi ha influït la percepció general que en termes de guió el còmic no acabés d'alçar el vol, consideració que no puc compartir del tot, perquè com ja vaig dir el segon recopilatori m'havia sorprès positivament. La cosa canvia, però, a partir del tercer, amb l'equip format per en John Layman (guió) i en Jason Fabok (dibuix), que substitueixen en Tony S. Daniel, que havia fet d'autor complet, i han convençut el públic amb la seva proposta.

Detective Comics: Emperor Penguin, que conté els números 13 a 18 de la col·lecció, publicats originalment entre desembre de 2012 i maig de 2013 —ja ho deia, que anava molt endarrerit—, prometia ser la primera gran trama amb l'Oswald Cobblepot implicat (al rellançament The New 52 ja n'han tingut en Joker amb Death of the Family, o l'Enigma amb Zero Year - Dark City), i... no ha estat ben bé així, però no ha estat un problema.

Perquè la història que ens expliquen els senyors Layman i Fabok és d'allò més interessant, i el protagonista és el Pingüí, sí, però no el que coneixem des de la seva primera aparició, al número 58 de Detective Comics, el 1941.

La trama comença amb l'Oswald Cobblepot atacant en Batman allà on més mal li fa: intentant netejar la seva imatge i potenciant la de ciutadà modèlic tot fent ombra a en Bruce Wayne, però els esdeveniments de Death of the Family, encara que tangencialment, afecten aquesta col·lecció i obliguen el Pingüí a deixar els negocis en mans del seu número dos de manera temporal.

O això és el que es pensa, perquè l'Ignatius Ogilvy, que ha anat ascendint dins l'organització des que no gaires anys enrere el senyor Cobblepot el va treure del carrer, té un pla per tal de fer-se de manera definitiva amb el seu lloc, i per tal de deixar clar que el seu pingüí és una versió millorada del de tota la vida es "tuneja" el sobrenom i es fa anomenar Pingüí Emperador (Emperor Penguin), que és la raça més gran que existeix d'aquestes entranyables aus.

Però aquesta trama cedeix el protagonisme, més d'una vegada durant el recopilatori, a d'altres que hi estan, de fet, relacionades, com la dels atacs de la Poison Ivy a les empreses del Pingüí, el seu sorprenent matrimoni amb en Clayface, la invasió de Gotham per part dels fanàtics del Joker i altres problemes que donen lloc als combats a què s'enfronta el Cavaller Fosc durant aquests números alhora que investiga —al cap i a la fi se suposa que Detective Comics és la capçalera on es fomenta més aquesta vessant del personatge— què està passant en realitat.

Probablement el millor d'aquest Detective Comics: Emperor Penguin és que l'atenció se centra en el que el guionista creu que és més important en cada moment, i allò que hi té relació i/o enriqueix la història es deixa per a les pàgines de complement —dibuixades per l'Andy Clarke— que, tot i que normalment no arriben a aquests volums, aquí afortunadament sí.

Per tant, quan el que importa són les repercussions de Death of the Family, el senyor Ogilvy apareix a la història de complement, per posar un exemple. Sovint aquests complements que els completistes enyorem es deixen fora perquè potser no són rellevants, però els dels números 13 a 18 de la col·lecció aporten coses i val la pena llegir-los.

No em vull allargar més: Emperor Penguin és una molt bona història del Pingüí, on el veurem enfonsat i trepitjat després que precisament les coses comencessin a anar-li bé, però és una història que cedeix el protagonisme indirecte a en Joker quan per exigències de l'editorial ho ha de fer, i ho fa amb suavitat i coherència, cosa que no és gens fàcil, com hem pogut veure en algunes de les altres col·leccions de la Batfamília, en què les trames quedaven interrompudes abruptament pel mateix motiu.

Ja vaig dir que la proposta d'en Tony S. Daniel no em desagradava, però sóc capaç de veure que era una mica confusa i que el relleu de responsables ha estat bo per a la col·lecció i convencerà aquells que se n'havien desencantat.

Ara bé, la diversió no acaba aquí, perquè aquest canvi d'statu quo d'un dels enemics més emblemàtics d'en Batman es podrà continuar veient al quart volum, Wrath, que espero tenir, llegir i ressenyar com més aviat millor.

Lectures: Batman Zero Year - Dark City

Fa uns quants mesos ressenyava el quart recopilatori del nou Batman, Zero Year - Secret City, i deia que era un magnífic establiment d'orígens del personatge que no contradeia el mític Year One de Frank Miller, però que aportava coses noves i esdevenia canònic al seu torn.

En realitat la versió dels inicis de la carrera del Cavaller Fosc que ens presenten l'Scott Snyder i en Greg Capullo, que continuen en estat de gràcia, no acabava llavors, sinó en el llibre que avui veurem, el final excel·lent d'aquesta saga que, com a mínim en durada, ha superat de llarg la proposta del senyor Miller.

Batman: Zero Year - Dark City recopila els números 25 a 27 i 29 a 33 (el 28, que argumentalment va apart, serà recopilat al proper volum juntament amb els números que ja s'han saltat) de Batman, publicats individualment de gener a setembre de 2014, per tant no fa gaire (i jo he trigat una mica a tenir-lo). 

Si el volum anterior presentava la versió snyderiana d'un enfrontament clàssic, contra en Red Hood, i ens deixava amb un cliffhanger protagonitzat per l'Enigma (o Edward Nygma, o Riddler), aquí naturalment veiem on va a parar tot plegat, i com acaba.

Havíem vist a Secret City que dins el flaixbac hi havia un flashforward, unes escenes que ens mostraven el futur d'aquell passat de 6 anys enrere respecte el present dels còmics, i en aquell futur dins el passat Gotham tenia un aspecte post-apocalíptic, però no se'ns havia explicat com s'havia arribat fins allà.

Doncs bé, això és el que sabem als primers números inclosos a Dark City, que comencen amb l'absoluta manca d'energia elèctrica a la metròpoli on viuen en Bruce Wayne i els seus coneguts i conciutadans, que han de fer mans i mànigues per tal de descobrir què està passant. Pel que se sap, un nou enemic anomenat Doctor Death es dedica a assassinar altres científics d'una manera esgarrifosa.

Però tot plegat no és sinó una part del pla del senyor Nygma, que inunda la ciutat, deixa que la vida salvatge hi creixi sense límits i la controla de tal manera que ningú no s'hi pot enfrontar més enllà dels concursos mortals d'endevinalles que proposa diàriament i que aparentment no pot resoldre ningú. Tot plegat recorda una mica la celebrada saga No man's land, que va convertir la ciutat en un campi qui pugui durant el 1999.

Un Batman encara principiant ha d'empescar-se-les per tal d'afrontar el repte més gran amb què s'ha trobat, no sense fracassar unes quantes vegades —veure un enemic assolir amb èxit un atac a gran escala en una ciutat no és habitual, al contrari, i només per això ja val la pena llegir aquesta història— i no sense l'ajuda de dos aliats essencials.

Perquè Zero Year - Dark City no és només el trepidant final d'una saga, ni la continuació de la formació d'un superheroi, ni l'espectacular recuperació d'un dolent que trobo que no havia estat mai gaire ben aprofitat, ni l'oportunitat de veure en Batman treballant de dia i envoltat de colors vius, sinó que també ens explica el naixement de l'amistat entre en Bruce Wayne i en James Gordon, i entre en Batman i en James Gordon (una amistat a tres bandes que en realitat en són dues, cosa que ens insinuen que el futur comissari sospita). La desconfiança mútua inicial, l'aliança forçada i la posterior amistat sincera s'expliquen aquí d'una manera gradual i més que versemblant. 

Ha de ser una referència indispensable per a qualsevol repàs històric de la relació entre aquests dos personatges. També hi veiem per primera vegada (cronològicament parlant) en Lucius Fox, i per si no hi havia prou primeres vegades també tenim l'enginyós naixement de la batsenyal, que rebla el clau d'una història d'orígens impecable. 

Lectures: Green Arrow - The Kill Machine

A l'última ressenya que vaig fer del Green Arrow modern ja vaig dir que es començava a apreciar una lleugera millora després de literalment anys de decadència. Uns anys (tampoc no gaires, eh? Potser dos o tres) en què no he gaudit llegint les aventures del que és el meu segon personatge preferit del còmic de superherois (després d'en Batman) i en què l'he vist ficar-se en sagues que no aportaven res a la seva història.

El reinici de l'Univers DC conegut com a The New 52 tampoc no li va fer cap favor: els còmics eren insípids, caòtics i poc memorables, i els nous personatges no permetien oblidar, ni de bon tros, el repartiment que havia format part de l'entorn de l'Arquer Maragda, tant en el bàndol dels bons com en el dels dolents, durant anys i panys.

Doncs bé, tot això canvia amb l'arribada del quart volum, Green Arrow: The Kill Machine, que conté els números 17 a 24 de la col·lecció, editats individualment d'abril a desembre de 2013, a més del 23.1, un especial de l'esdeveniment que DC Comics va dur a terme amb el nom de "Villains Month", o Mes dels Dolents, on cedia el protagonisme a un dels brivalls de cada col·lecció afectada.

N'havia llegit coses bones, sabia que en aquesta quarta entrega era on començava el bon Green Arrow, però m'ha agradat encara més del que m'esperava. Hi ha un canvi total d'equip, entra el tàndem format per en Jeff Lemire (guió) i l'Andrea Sorrentino (dibuix) i el resultat és el millor Green Arrow en molts anys. 

I és així per diversos motius. Per una banda, i ja que és el primer que crida l'atenció veient-ne una mostra, l'aspecte visual: l'estil realista i gairebé fotogràfic del dibuixant italià, la composició de pàgina i l'ús de les ombres que aplica ell mateix com a entintador és senzillament espectacular, tant que no hi fa res que treballi amb paletes de colors molt reduïdes, al contrari. És una delícia per a la vista.

Pel que fa al guió, després de diverses arrencades en fals el que aconsegueix el nou responsable de la part escrita és una mena de reinici en què es queda el mínim imprescindible d'elements dels tres recopilatoris anteriors, agafant allò que li agrada i eliminant, mitjançant el guió, el que li sobra. I la premissa que proposa és el que crec que hauria d'haver estat el número 1 de la col·lecció, no el 17. 

Al seu Green Arrow li acaben de prendre el que ja estava perdent, poc a poc, en els últims mesos: l'empresa, el finançament de la seva tasca justiciera, el que li restava d'estil de vida i fins i tot el que ell creia que era la història de la seva família. 

També li passen coses bones: obligat per les circumstàncies, i havent-se de reinventar sense el suport econòmic de Queen Industries i la seva divisió tecnològica Q-Core, es crea l'anomenat Team Green Arrow, format per ell i dos assistents tècnics (un de l'etapa anterior i un de nou, exemple dels ajustaments que deia abans que hi fa Lemire). A The Kill Machine tot canvia, en definitiva, incloent-hi els detalls de l'origen del personatge. 

Ho fa amb l'aparició de dos nous i potents personatges, en Magus i en Komodo, una aparició que al principi ens desorienta tant com a l'Oliver Queen, però que a mesura que anem llegint els còmics entendrem sense problemes. I no són potents només pel seu carisma, que també, sinó perquè involucren el protagonista en una odissea a la recerca d'una relíquia anomenada The Green Arrow, que és una de les que busca un grup anomenat The Outsiders (res a veure amb la formació superheroica pre-The New 52 que es deia aixi).

Una aventura no volguda en què l'Arquer Maragda segueix a contracor les indicacions d'en Magus i troba en l'anomenat Komodo un rival que possiblement està un pèl per sobre d'ell, però les ramificacions d'aquesta saga el duen més enllà i és llavors quan els fans del personatge, que en aquest punt estem gaudint amb la història, veiem que assoleix una nova fita: la saga no només és bona, sinó que recupera personatges de l'era anterior a The New 52, amb un origen nou, sí, però excel·lent de totes maneres. 

Hi ha alguna lleugera referència als aliats, de fet només una, en forma d'esment a en Roy Harper —una relació que, en el que duem de nou Univers DC, encara no s'ha explicat massa—, però el que aquí recuperem són 3 enemics clàssics com són la Shado, en Richard Dragon i en Count Vertigo.

 

Precisament aquest últim és el gran protagonista de la segona meitat del recopilatori, i on més brilla l'art de l'Andrea Sorrentino en plasmar en la col·locació i la forma de les vinyetes l'efecte vertiginós dels poders del personatge. 

De fet, l'especial 23.1 que esmentava al principi està protagonitzat per aquest enemic de tota la vida d'en Green Arrow, un número que explica el seu nou origen i que, tanmateix, lliga perfectament amb la resta del volum i és, en el fons, part de la mateixa història.

Green Arrow: The Kill Machine està tan ben fet, enganxa tant, arregla tants problemes que arrossegava la capçalera, que gairebé no ens adonem que la trama queda inacabada i que haurem d'esperar uns mesos per tal de veure com es tanca (o continua) aquesta història que promet noves emocions en el futur, i que en aquest llibre acaba amb l'aparició d'un personatge creat a la sèrie de televisió. L'espera, a mi, se'm farà llarga.

Lectures: Batman Zero Year - Secret City

Des de 1987 es considera que l'origen canònic dels còmics d'en Batman és a l'arc argumental Year One, escrit per en Frank Miller i dibuixat per en David Mazzucchelli als números 404 a 407 de Batman. Molts còmics posteriors també considerats imprescindibles han establert les seves premisses basant-se en el que va dir Miller o, si més no, evitant contradir-ho. 

Això no obstant, ara que el Batman posterior a The New 52 està essent definit pel tàndem Scott Snyder / Greg Capullo, ha arribat el moment de donar una altra versió del seu origen, que tampoc no és que trenqui del tot amb Year One.

És això el que començarem a trobar al quart volum del nou Batman, Zero Year - Secret City, que conté els números 21 a 24 del vol. 2 de Batman, publicats originalment de manera individual entre agost i desembre de 2013.

Si us hi heu fixat, respecte el recopilatori anterior hi ha un salt de tres números (del 18 al 20) que, pel que sembla, es quedaran sense recopilar i em faran la punyeta perquè els hauré de buscar. En fi, és un recopilatori de només 4 números, però que conté el guió sencer del número 21 com a extra i algunes coses més que comento més avall.

Zero Year - Secret City comença amb un flashforward dins el flaixbac (curiós concepte) en què trobem en Batman observant una Gotham de regust gairebé post-apocalíptic, que és el que es troba quan torna a la seva ciutat natal després d'uns anys d'absència.

Una escena que anirem veient com evoluciona, perquè l'acció, que en general té lloc 6 anys abans dels fets que havíem seguit fins ara, gira al voltant de l'enfrontament entre el Cavaller Fosc, encara en formació i sense l'uniforme de ratpenat humà, i el primer gran dolent que aterreix Gotham.

Aquest no és altre que en Red Hood, l'original, no pas en Jason Todd ressuscitat, i si coneixem una mica la història d'en Batman sabem qui hi ha, en realitat, sota la caputxa. O, més ben dit, sabem en què es convertirà l'home que hi ha sota la caputxa, i de qui mai no arribem a veure l'autèntic rostre.

La croada personal d'en Bruce Wayne contra el crim —repeteixo: encara no Batman— té un primer rival molt potent, i és que es tracta més aviat d'una secta liderada per un paio que té tots els seus membres dominats mitjançant el xantatge. Per tal de fer-los front, el protagonista empra tota mena de màscares i la tecnologia més avançada, a més de l'assistència del fidel majordom Alfred.

El llegendari i estimat personatge secundari, que l'ha esperat durant tants anys, és la veu de la seva consciència i li aconsella que deixi estar el seu esbojarrat somni de fer de justicier, tot i que la tossuderia de l'hereu dels Wayne és superior i l'ancià no té altre remei que ajudar-lo en tot allò que pugui, cosa que el duu a patir com un descosit cada cop que master Bruce fa una sortida. 

En aquestes converses el senyor Snyder estableix, a més de la relació amb el seu majordom, les motivacions del que, durant les pàgines d'aquest volum, esdevindrà el Cavaller Fosc. I, de regal, crea un personatge inèdit que és en Philip Kane, l'oncle d'en Bruce per part de mare, que s'ha fet càrrec de Wayne Enterprises en aquests anys d'absència del seu legítim hereu. No és el primer cop que el guionista es treu de la màniga un parent nou d'en Batman, i malgrat els diversos graus d'impacte de les sorpreses he de dir que és un recurs que m'ha agradat, tal com l'ha executat.

Aquest primer tram de Zero Year - Secret City dóna un nou origen al titular de la col·lecció, un nou origen que altres còmics van explicar al número 1, o al 0, amb l'arribada de The New 52, i que aquí ha esperat un parell d'anys. Era més important mantenir la sensació de continuïtat amb l'etapa prèvia i explicar històries noves com la del Tribunal dels Mussols o les Òlibes i la del retorn d'en Joker. 

Ara que ja s'ha fet, Scott Snyder es permet narrar la seva versió de com va començar la carrera justiciera d'en Batman, sense trencar amb el que es va establir fa dècades, però explicant-ho a la seva manera, fascinant com sempre i amb un ritme narratiu excel·lent, i recollint conceptes que va proposar al número 0, que per cert no tinc perquè no ha estat recopilat. 

Algunes escenes d'aquest Zero Year - Secret City són evidents homenatges a altres autors, com podem veure a la portada original del número 24, sens dubte inspirada en el 27 de Detective Comics, de 1939, que és on va néixer el personatge gràcies a la col·laboració del guionista Bill Finger i el dibuixant Bob Kane. 

També trobarem el remake de les mítiques escenes del petit Bruce Wayne caient a la cova i del ratpenat trencant la finestra (directament de Batman: Year One), amb què la sensació de continuïtat, de validesa de tot allò que hem vist anteriorment —que s'acostuma a perdre cada cop que es fa un reinici—, és encara més gran. Tot això, gràcies a la mestria amb què es fa, permet també que el nou origen, el proposat pel guionista actual, esdevingui canònic al seu torn i presenti un Batman que al principi treballa de dia, amb vinyetes de colors clars, en contraposició als orígens que ens l'acostumen a presentar en l'eterna foscor.

Naturalment aquests números també mostren les primeres aparicions de personatges, aliats i enemics, que aniran apareixent en el futur, com ara en James Gordon o l'Edward Nygma, també conegut com a Enigma (Riddler en anglès), que és el protagonista del cliffhanger amb què acaba el llibre que ressenyo.

He dit al principi que Batman: Zero Year - Secret City era un recopilatori de només 4 còmics, i és cert, però han tingut el "detall" d'incloure-hi les històries secundàries (no sempre les podem veure) escrites per l'Scott Snyder i en James Tynion IV i dibuixades per en Rafael Albuquerque, on ens presenten altres aspectes de la formació del protagonista. A més, el número 24 és molt més gruixut del que és habitual, o sigui que entre una cosa i l'altra no ens deixa amb gust de poc.

Que no vol dir que no ens quedem amb moltes ganes de saber què passa a continuació, però caldrà tenir molta paciència.

Lectures: Green Arrow - Harrow

Fa un any (ja sé que vaig amb retard, però he explicat algun cop que la meva economia no em va permetre comprar durant 2013 al mateix ritme que altres anys) que vaig ressenyar l'anterior recopilatori del nou Green Arrow, i ara per fi arriben les meves impressions del tercer, que per sort mostra una lleugera millora respecte a la tendència a la baixa a què ens havien acostumat no només en aquesta nova etapa de The New 52 i la renovació total del personatge, sinó també als últims còmics d'abans del reset.

No n'esperava res, tenia entès que era dolent com l'anterior i que fins el proper, el quart recopilatori, la cosa no es començaria a animar, però potser per això, o potser perquè aquest Green Arrow: Harrow no és un despropòsit caòtic i sense interès com el tom que el precedeix, el cas és que m'ha agradat relativament.

Conté els números 14 a 16 de la col·lecció, publicats individualment de gener a març de 2013, a més del número 0 (novembre de 2012), el 8 de l'actual Justice League (juny de 2012), unes pàgines del 13 de la mateixa col·lecció (desembre de 2012) i el 14 de The Savage Hawkman (gener de 2013).

Precisament amb aquest últim personatge es relaciona l'Oliver Queen al 14 de la seva col·lecció, en què l'ha d'ajudar a protegir-se dels atacs del que sembla una conspiració per a encolomar-li un assassinat que no ha comès i que duu en Green Arrow a un terreny que no domina, el de la lluita a l'aire.

Però la història, que tot i la trobada dels dos personatges al tom anterior (que ni recordava de tant temps que ha passat) ens arriba començada perquè s'enceta al 13 de The Savage Hawkman, continua al 14 d'aquesta, que sí que s'inclou a Green Arrow: Harrow. El cas és que no té gaire sentit perquè és una saga formada per 4 números, dos dels quals no inclosos, i notem que falten coses. Dit això, no està malament veure, per fi, com el nou Arquer Maragda interactua amb un altre superheroi.

A continuació, ja al 15 i el 16 de Green Arrow, el protagonista es crea un enemic en interceptar un carregament d'armes, cosa que motiva el traficant de les mateixes, el Harrow del títol, a posar preu al seu cap, però no és una aventura que li provoqui gaires dificultats, deixant de banda que, ja des del volum anterior, pateix una notable escassetat de recursos després que l'empresa li fos arrabassada.

Sense ser una trama especialment interessant, com a mínim no és confusa com les que vam veure a Green Arrow: Triple Threat i es deixa llegir perfectament. El més interessant, però, queda reservat per a la resta del recopilatori.

Es tracta del 8 de Justice League, on el pobre es passa tot l'episodi intentant ser acceptat per una Lliga de la Justícia que encara està lluny dels nivells d'obertura a què ens tenia acostumats abans de The New 52. Tant li fa el que aconsegueixi, la gran majoria dels seus reduïts membres s'oposa a l'entrada d'en Green Arrow al club i el considera més aviat una molèstia.

És un capítol divertit, i ens permet veure el bo i millor dels superherois de DC, que sempre està bé. Després tenim unes pàgines de la història secundària del 13, que té relació amb tot això, però aquestes interaccions ens deixen amb les ganes de saber exactament què passa, perquè sembla que els intents d'en Green Arrow de ser admès a la Lliga de la Justícia tenen a veure amb A.R.G.U.S., l'agència governamental que fa d'enllaç amb el grup de superherois i que, com és habitual, està interessada en tenir algú de confiança (és a dir, manipulable) a la JLA. Però no en traiem l'entrellat perquè ens deixen amb la mel als llavis per tal que comprem Justice League. 

Finalment el número 0 serveix, tal com van ser concebuts aquests números, per a tornar-nos a explicar l'origen del personatge, però ens l'han explicat tantíssimes vegades que aquí l'aclamat guionista Judd Winick el canvia i sí, ens situa l'Oliver Queen en un vaixell que naufragarà sense que ens sorprengui especialment, però aquest cop en realitat és una refineria de petroli on el protagonista se suposa que treballa (en tasques administratives, no fos cas que s'embrutés). 

Allà l'Ollie munta una festa i mentre fanfarroneja de les seves habilitats com a arquer (representa que n'està fent classes) l'estructura és atacada per uns pirates i la imprudència heroica del futur Green Arrow acaba en tragèdia. És un nou punt de vista curiós i interessant, i introdueix la figura, creada a la sèrie televisiva Arrow, d'en Tommy Merlyn, que ens prometen que tornarà a sortir. També hi apareix, breument, en Roy Harper, que a The New 52 fins ara no s'havia relacionat gaire amb el personatge que el va donar a conèixer fa dècades, o més ben dit se'ns havia explicat que treballaven junts i que havien partit peres, però sense entrar en detalls. 

De tota manera aquest número 0 tampoc no és especialment memorable, i cap al final vol lligar amb l'actualitat del personatge d'una manera una mica massa precipitada.

Mancances a banda, Green Arrow: Harrow m'ha semblat entretingut, millor que no em pensava, però lluny de ser imprescindible o ni tan sols notable. Els seus punts forts: una trama més centrada i amb sentit i una unitat artística (guions d'Ann Nocenti i dibuixos de Freddie Williams II, que també il·lustra el número 0) només trencada, lògicament, pels còmics que no corresponen a la col·lecció però que s'han inclòs al recopilatori de totes maneres.

Els febles, els de sempre: la renovació total del personatge i la ruptura amb la seva història prèvia fan enyorar moltíssim els personatges amb què sempre l'havíem relacionat, tant els dolents com sobretot els aliats (que existeixen al nou Univers DC, però no tenen relació amb l'Oliver Queen), i la manca de trames memorables no ajuda a superar aquest buit, de manera que molts seguidors de tota la vida ja fa temps que han deixat la col·lecció, i no els jutjo pas. Ja ho vaig dir: no s'entén gaire què és el que han volgut fer amb aquest personatge, perquè no s'assembla ni al de tota la vida ni al de la sèrie de televisió, opció que em sorprèn que no triessin perquè comercialment hauria estat tot un encert i, tot i les seves llicències, és molt més fidel a la identitat d'en Green Arrow que el que estem veient (i patint) als seus còmics des de 2011.

Lectures: Batgirl - Death of the Family

Continuem amb les ressenyes de còmics i concretament de l'esdeveniment Death of the Family, que va sacsejar la Batfamília durant uns mesos de 2013 i el nucli principal del qual es troba a Batman: Death of the Family, que vaig ressenyar l'última vegada.

Allà vaig dir que el crossover afectava diverses de les col·leccions protagonitzades pels aliats del Cavaller Fosc, però també que no en tots els casos els números eren igual d'importants o interessants. Doncs bé, el d'avui és un cas excepcional perquè es tracta d'un recopilatori molt i molt bo.

Batgirl: Death of the Family és el tercer recopilatori des que es va reiniciar la sèrie, ara amb una Barbara Gordon que torna a caminar, i continua la bona ratxa que duia amb els dos primers volums, dels quals ja havia parlat fa temps.

En aquest cas s'inclouen els números 14 a 19 de la col·lecció, publicats originalment de gener a juny de 2013, així com el primer Annual de la nova etapa (desembre de 2012), les pàgines corresponents del Young Romance 1 (per Sant Valentí de 2013) i el 17 de Batman, ja que és on té lloc el clímax de la història.

Comencem amb l'Annual, que cronològicament va abans i també ens posen en primer lloc en aquest llibre: els especials anuals normalment són números dedicats a explicar una història especial en un gruix de pàgines força superior a l'habitual, i en el cas de Batgirl la guionista Gail Simone aprofita per a recuperar la Nit dels Mussols o les Òlibes —que en la part que afectava la Babs vam veure al volum anterior— i alhora ens presenta la primera col·laboració o team-up entre la protagonista i la Catwoman.

Després trobarem també el segment que afecta la Barbara Gordon de l'especial de Sant Valentí, Young Romance, on s'inicia el que sembla que serà la seva relació sentimental civil amb un personatge conegut al volum anterior. No especialment memorable, però ja està bé que la pobra noia tingui també alguna alegria i una mica de vida privada.

Però anem a la història principal. Per si no voleu llegir la ressenya de l'esmentat Batman: Death of the Family, o només us interessa la Batgirl, el cas és que aquesta saga ens presenta un Joker desfermat i més poderós que mai que acorrala els aliats d'en Batman i els ataca allà on els fa més mal, amb l'objectiu de destruir-los i que en Batman perdi el que el malvat considera els seus punts febles i, amb això, els seus encontres esdevinguin més "interessants". 

I com que li agraden tant les posades en escena, en Joker recrea alguns dels seus actes més sonats, i en el cas de la Batgirl això es concreta en una colla d'esbirros que es presenten a casa seva amb la intenció de tornar-la a deixar paraplègica d'un tret a l'espinada, però aquesta vegada la Babs està més ben preparada i no se surten amb la seva.

Tant li fa, perquè en Joker té una altra sorpresa reservada per a la pèl-roja més famosa dels còmics de DC, amb el permís de la Starfire: una altra pèl-roja, la Barbara Gordon Sr., que havien recuperat en aquesta nova etapa després de passar-se dècades limitant-se a existir perquè a en Frank Miller li va venir de gust inventar-se-la a Batman: Year One, esdevé ostatge del Príncep Pallasso del Crim.

Amb aquesta situació s'aconsegueixen moments d'absoluta desesperació per a aquesta heroïna que ja havia superat les seves pors i els seus dubtes i estava en plena forma, preparada per a enfrontar-se al seu pitjor malson si mai se li tornava a presentar, com passa en aquest volum.

Però és clar, si en Joker té tants recursos com en aquesta saga poca cosa s'hi pot fer, i a més se li acut la bogeria de casar-se amb la noia, que l'ha d'obeir si no vol que aquest infinitament temible personatge es carregui la seva recentment retrobada mare.

Les coses es compliquen quan un altre personatge inventat al llegendari Batman: Year One, en James Gordon Jr. (que, recordem, es va recuperar magníficament reconvertit en psicòpata a Batman: The Black Mirror després de gairebé 20 anys sense aparèixer en cap còmic), es descobreix que ha estat fent la punyeta a la seva germana —de qui coneix la identitat superheroica i no ho amaga— i, per tal de fer-ho, també ha col·laborat amb en Joker.

Però després dels números que corresponen a Death of the Family aquesta línia continua en un tram final de recopilatori d'allò més tens en què, metafòricament (o no), el nom del volum continua sent vàlid perquè els Gordon viuen el seu pitjor moment com a família. En James Jr., fora de si, obliga la Batgirl a prendre una decisió molt complicada, a triar entre dues persones que estima i que són de la seva sang, encara que una d'elles estigui demanant a crits que l'enviïn a fer punyetes. I el final, també memorable, ens convida a no perdre'ns el següent llibre, Wanted, on veurem les conseqüències d'aquests números.

Així doncs, Batgirl: Death of the Family és un altre tom imprescindible del personatge en aquesta gloriosa nova etapa que es va iniciar amb The New 52 la tardor de 2011 i que continua combinant el nou origen amb el respecte al passat anterior al reinici. També agraeixo la coherència creativa amb la senyora Simone fent-se càrrec dels guions de gairebé tots els números (llevat d'un parell cap al final, d'en Ray Fawkes) i el barceloní Daniel Sampere dels llapissos, amb la col·laboració ocasional del mític Ed Benes.