Sèries: Arrow (segona temporada)

Fa un any, en acabar la primera temporada de la sèrie, ja us vaig parlar de les meves impressions sobre l'actual versió en carn i ossos d'un dels meus superherois preferits (recordem que també sortia a les últimes temporades de Smallville, sèrie que jo no seguia), i ara que ha acabat la segona temporada tinc noves coses a dir, de manera que li dedicaré una altra entrada. 

Entenc, per cert, que us interessa perquè ja heu vist la primera i, per tant, no evitaré expressament possibles spoilers sobre aquella tongada d'episodis que puguin sorgir de les meves paraules.

Ja vaig dir l'any passat que Arrow era una versió diferent del personatge que estem acostumats a veure als còmics, i que la sèrie estava dissenyada per a agradar tant els que coneixen l'Oliver Queen del món de la vinyeta com els que el veuen per primer cop ara, a la televisió, i això no ha deixat de ser així durant la segona temporada.

De fet, si la primera era una introducció ben sòlida al seu univers, amb tota la collita pròpia i tots els canvis que, per a mi, exigeix qualsevol bona adaptació a un mitjà més per a tots els públics, la segona temporada continua en aquesta línia i, a més, ho millora tot plegat. 

A la primera temporada l'enemic del justicier era la corrupció a la ciutat d'Starling City (recordem que als còmics és Star City) i, en menor mesura, en Merlyn, però a la segona la trama és més interessant i obliga el protagonista i els seus aliats a enfrontar-se a la venjança d'un ressentit Slade Wilson (Manu Bennet), també conegut com a Deathstroke, que ja sortia a la primera temporada però que aquí agafa un protagonisme especial i sense dubte ha donat a conèixer el personatge al gran públic, que sense llegir còmics podria citar amb prou feines 3 o 4 grans dolents dels còmics de DC.

Però no només s'ha d'enfrontar al ressentiment mal entès d'aquest home que el va acompanyar durant gairebé tota la seva estada a l'illa deserta, sinó que també hi ha la droga Mirakuru (la transcripció japonesa de la paraula "miracle", pronunciada com ho fan els anglosaxons), que dóna una força i una resistència diverses vegades superiors al que s'esperaria d'un ésser humà.

El salt qualitatiu en el nivell dels enemics també implica, per força, l'arribada de nous aliats, i si la vam trobar a faltar a la primera temporada (només aquells que sabem de què va el tema, és clar, ja que per a l'espectador no lector tot són sorpreses) aquí per fi tenim la Black Canary, que no és altra que la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, presumptament morta durant els fets de l'illa. 

Això els guionistes s'ho han tret de la màniga: se suposa que la Laurel, en realitat Dinah Laurel, havia de ser la justiciera vestida de negre i amb perruca rossa, l'amor de la vida de l'Oliver Queen, però aquí han separat la identitat civil de la superheroica i han creat un personatge del no-res. Ja m'està bé, de fet. Em va sorprendre i agradar alhora. 

L'aparició de més personatges que els lectors de còmics coneixem, encara que sigui només de nom, ha augmentat força durant aquesta segona temporada, així com les picades d'ullet amb noms de carrers i altres referències a l'Univers DC. 

Passa per exemple amb l'agència governamental A.R.G.U.S., dirigida per l'Amanda Waller (Cynthia Addai-Robinson), i personatges de l'Esquadró Suïcida —delinqüents forçats a dur a terme missions— com en Bronze Tiger. També tenim la Sin (Bex Taylor-Klaus, vista a The Killing), la noia de qui la Black Canary es va fer tutora, en Sebastian Blood (Kevin Alejandro), la Nyssa (Katrina Law), filla d'en Ra's al Ghul i mitja germana de la Talia, o un personatge com la Isabel Rochev (Summer Glau, vista a Les cròniques de Sarah Connor), que va sortir en només uns quants còmics de Green Arrow i a més no especialment memorables.

Esment apart mereix en Roy Harper (Colton Haynes), que veiem com en ésser-li injectada la droga Mirakuru en contra de la seva voluntat es retarda l'esperada conversió en el superheroi aliat d'en Green Arrow que els fans coneixem. 

De fet, és una conversió molt subtil i per a mi excessivament lenta. A l'entrada sobre la primera temporada preveia que el veuríem com és realment a la segona, però sembla que ens haurem d'esperar a la tercera, confirmada des del febrer. L'excusa del Mirakuru té un cert sentit, però li ha robat el pes que s'esperava d'ell, i només ens fa feliços a l'últim episodi de la temporada, amb la imatge que veiem més amunt.

 

Per altra banda tenim els secundaris habituals, que llevat del cas de la Felicity —amb cada cop més presència fins i tot en àmbits argumentals on no caldria veure-la, i sobretot amb molt més paper del que es podria esperar d'un personatge tan poc important a l'Univers DC— perden força protagonisme en aquesta segona temporada. Ho veiem especialment en el detectiu Quentin Lance, degradat després dels esdeveniments del final de la temporada anterior, i la seva filla Laurel, que a la segona temporada i sobretot amb l'arribada de la seva germana veu enormement reduït el seu pes a la sèrie.

Sigui com sigui Arrow ha fet un pas endavant cap a la maduresa, ha millorat el que ja era força bo a la primera temporada i ha continuat satisfent tant els neòfits com els seguidors de sempre, amb la introducció de trames més interessants i molts més personatges i referències als còmics que, repeteixo, són igualment digeribles per part dels que no en llegeixen. 

I no ha tremolat a l'hora de desfer-se d'alguns personatges de manera definitiva. Al cap i a la fi s'ha de fer lloc, perquè no hi cap tothom. Així doncs, la segona temporada de la sèrie ha estat molt satisfactòria i, a sobre, ens quedem amb ganes de saber què passarà a la tercera en haver quedat oberts prou fronts com per enganxar els espectadors, tant els d'un tipus com els de l'altre.

Si teniu 5 minuts (espero que sí) feu el favor de mirar el vídeo, que a més té subtítols. Com segurament ja sabeu, i si no ja us ho dic ara, l'aparició d'en Barry Allen (Grant Gustin) en algun capítol d'aquesta temporada no ha estat casual. Es tractava d'introduir el personatge, que a partir de la propera tardor tindrà la seva pròpia sèrie perquè no és sinó la identitat civil d'en Flash, un dels superherois més mítics de DC i de la història del còmic en general.

Ja se'n va fer una sèrie entre 1990 i 1991, però d'aquesta se n'encarreguen Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els creadors d'Arrow, amb l'ajuda de l'aclamat guionista de còmics Geoff Johns, precisament responsable entre altres coses d'una de les etapes més celebrades del personatge. Certament té molt bona pinta i que es creï en el mateix univers de ficció que Arrow és una gran idea de cara a anar reforçant el concepte audiovisual d'Univers DC. 

Ara només cal que funcioni la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice, prevista per al 2016, i com que també hi sortirà la Wonder Woman, si hi afegim en Green Arrow i en Flash de les versions televisives tindríem la base per a una futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia que, de moment, no hi ha hagut manera de fer. Posats a demanar, que es recuperi un Green Lantern cinematogràfic (a mi ja em va agradar aquella criticada pel·lícula). En qualsevol cas continuaré parlant d'Arrow i veuré amb delit The Flash quan s'estreni.