Sèries: Arrow (vuitena temporada)

La sèrie que va començar el que es coneix com a "Arrowverse", és a dir l'univers DC en versió televisiva, força ben lligat però totalment independent del DC Extended Universe cinematogràfic, ha arribat enguany al seu final, i com que he fet entrades sobre cadascuna de les seves temporades no podia deixar la seva conclusió sense un article.

Vaig voler publicar primer, però, l'entrada sobre el gran crossover de les sèries de la temporada actual, no només perquè l'encreuament era prou important com per tractar-lo de manera individual, sinó també perquè l'última temporada d'Arrow no s'entén sense ell, està condicionada pels seus esdeveniments, i parlar-ne en un altre ordre no tindria gaire sentit.

Amb 10 episodis en comptes dels 23 (22 a la setena) habituals, i per tant amb la sensació que li haurien clavat la tisorada abans, però que han allargat la història perquè pogués acabar en plena Crisis on Infinite Earths i deixant un bon regust, la vuitenta temporada d'Arrow és certament més interessant que les anteriors, o almenys que algunes de les anteriors, perquè com ja vaig comentar la setena m'havia acabat avorrint, mentre que la sisena havia representat, per al meu gust, una remuntada.

En aquesta continuen els flashforwards que ens expliquen les aventures dels fills adults de l'Oliver Queen, i continuen sense entretenir-me gaire, però per sort el pes el duu el present.

Un present excepcional en què el protagonista ha d'acceptar que morirà i ho ha de fer entendre als altres, que tot i així -i com es podia esperar- no el pensen deixar sol en les missions que li encarrega el Monitor i que el duen a situacions estranyes com ara reviure un mateix dia diverses vegades per tal que en tregui un aprenentatge o conèixer els esmentats fills del futur, portats al present pel misteriós ésser còsmic.

Al final, la temporada situa l'Oliver i els seus aliats fora de la zona de comfort, i l'excusa argumental permet que revisitin escenaris i es retrobin amb personatges del conjunt de la sèrie, en el que acaba sent un comiat que l'espectador fidel agraeix.

També se li pot agrair el to lleugerament èpic que impregna la breu temporada, si bé hi ha algunes situacions més aviat aleatòries que es justifiquen amb l'element fantàstic que forma part de la Crisi, i que aquí explica resurreccions i altres girs de guió.

Arrow, aquest cop, és probablement la sèrie més afectada pel crossover i més lligada als seus esdeveniments, i -si esteu llegint això ja no crec que puguem parlar d'spoilers- la profecia es compleix i el protagonista cau tot fent un paper heroic que el redimeix de tots els seus errors passats, tant de quan era un noi ric i despreocupat com de la seva primera i sanguinària etapa com a justicier.

El vuitè dels deu episodis és on s'acaba la connexió de la sèrie amb l'encreuament i on l'Oliver troba el seu final, i els dos capítols que queden ens mostren les conseqüències del final de la Crisi.

Tanmateix, el més important de la temporada és el sacrifici del primer superheroi de la DC televisiva unificada, i un comiat emotiu per a aquesta sèrie, la més veterana de l'Arrowverse, que ha tingut alts i baixos, però que ha acabat amb un registre satisfactori.

Sèries: Crisis on Infinite Earths

Ja fa anys que segueixo les sèries televisives basades en còmics de DC, i en vaig ressenyant les temporades a mesura que acabo de veure-les. I ja s'ha convertit en costum que en algun moment diverses d'aquestes sèries es creuin per oferir-nos l'esperat crossover anual, amb més o menys encert i interès.

Tard o d'hora, però, havia d'arribar el gran crossover, el que duu el nom del que probablement és el crossover més famós de la història dels còmics, encara que argumentalment s'hi basi d'una manera força superficial perquè les circumstàncies de les trames de cadascuna de les sèries són diferents de les versions en paper de 1985-1986. I com que ha estat més important i impactant que les altres vegades, tot i que no és una sèrie en si mateix es mereixia una entrada pròpia al blog, en comptes de l'habitual menció als articles sobre cadascuna de les temporades de les sèries.

Crisis on Infinite Earths ha marcat els inicis de les temporades d'Arrow (que ja acabava l'anterior amb una clara orientació a l'esdeveniment), The Flash i Supergirl, mentre que DC's Legends of Tomorrow bàsicament començava durant el crossover i Batwoman es troba en la seva primera temporada, de manera que abans de veure's afectada per Crisis on Infinite Earths havia pogut desenvolupar-se força.

 

Ja ens en donaven pistes a les acaballes de les respectives anteriors temporades, però el cas és que un ésser anomenat Monitor (LaMonica Garrett) arriba per avisar que la realitat és a punt de desaparèixer, i que per tal d'evitar-ho hauran de morir en Flash i en Green Arrow.

L'Oliver Queen està obligat a ajudar en Monitor, atès que precisament al crossover anterior, Elseworlds, va demanar-li ajuda perquè no morissin en Barry i la Kara (Supergirl), i a canvi el misteriós ésser li va dir que un dia li hauria de tornar el favor. Doncs bé, ha arribat el moment.

Mentrestant, en Flash pot veure milers de milions de possibles futurs i l'únic en què no desapareix la realitat és aquell en què ell mor, s'hi resigna i intenta preparar els seus éssers estimats per a aquesta certesa i per a la defensa de Central City quan ell no hi sigui.

L'onada d'antimatèria va esborrant terres del multivers i això tard o d'hora s'acaba sabent a les diferents sèries, algunes de les quals situades en universos paral·lels, amb personatges que es troben només de tant en tant, precisament als crossovers, i per tal de fer front a l'Anti-Monitor, l'ésser contrari a en Monitor, han d'unir forces els Models ("Paragons" en anglès) dels valors Coratge, Honor, Humanitat, Esperança, Destí, Veritat i Amor, que són òbviament personatges que ja coneixem, almenys en la seva majoria.

 

No cal entrar en gaires detalls més perquè no es tracta de fer un resum de tot això, que a més té una certa complexitat, però a partir d'aquí els herois i les heroïnes el que fan és seguir les directrius del Monitor, tot qüestionant allò que no els sembla bé i salvant tanta gent, sigui de l'univers que sigui, com poden.

 

 

Això, i les escenes de destrucció en els casos que no es poden evitar, dona l'oportunitat de mostrar breument terres que no s'havien vist fins ara, i esdevé un festival del fanservice que fa caure la bava a qualsevol amb un mínim coneixement de DC Comics i les seves adaptacions prèvies. 

Voleu un Superman interpretat per en Brandon Routh (que a l'Arrowverse és en Ray Palmer) com va fer a la pel·lícula Superman Returns (2006)? Aquí el trobareu. O veure quina fila fa actualment en Tom Welling, en Clark Kent de Smalville (2001-2011)? I no molaria que sortís el ja ancià Burt Ward, el Robin de la sèrie Batman de 1966, en una Terra-66? O veure, per fi, en Kevin Conroy, la veu del Batman de la sèrie animada i de molts videojocs, interpretant el personatge també amb el cos i la cara? I què us semblaria, la primera connexió oficial (ja era hora, tot i que és molt poc i massa tard) entre l'Univers DC televisiu i el cinematogràfic?

 

 

Tot això i molt més, incloent-hi cameos del guionista del còmic original, en Marv Wolfman, i d'altres personatges televisius de DC del passat i del present -perquè ara també hi ha sèries de DC que no formen part de l'Arrowverse, com per exemple Black Lightning, Titans o la futura Stargirl, és el que trobem en aquest gran encreuament de personatges, vides i universos que s'han anat formant durant anys i que ara han confluït en una gran festa televisiva basada en les creacions de la rival de Marvel. 

La història com a tal probablement té llacunes i l'execució dels efectes especials té el nivell habitual en aquestes sèries televisives que no destil·len -no ho han fet mai- qualitat cinematogràfica, però el crossover és trepidant i un plaer per als coneixedors del material amb què treballa. Es pot veure sol? Suposo que sí, però aquells que no estaven veient almenys les tres sèries principals de l'Arrowverse (Arrow, The Flash i Supergirl) es perdran coses, o no entendran per què els personatges que sí que segueixen es troben momentàniament en una trama que interromp la seva. 

 

 

Així, Crisis on Infinite Earths és un premi a la fidelitat dels seguidors d'aquestes sèries, i si se'n veuen d'altres i es coneixen coses que faciliten el reconeixement dels convidats i les picades d'ullet, encara millor. Exactament com quan hi ha encreuaments als còmics.

Sèries: Arrow (setena temporada)

Tornem a tenir, a finals de primavera o principis de l'estiu, com cada any, una nova ronda d'entrades sobre temporades de sèries de superherois, i aquest cop la començarem amb la setena d'Arrow, la que ho va començar tot pel que fa a DC Comics a la televisió. 

Comento això també perquè ja se n'albira el final: està previst que hi hagi una vuitena temporada que serà l'última i que tindrà menys episodis del que és habitual, 10 en comptes dels 22-23 de sempre. Però no ens avancem als esdeveniments, no fem flashforwards com els que han poblat la temporada, i concentrem-nos en el que s'ha vist fins ara.

En parlar de la sisena temporada vaig dir que em semblava una de les millors de la sèrie, per la seva ambientació urbana, per un enemic potent que venia dels còmics (com en el cas d'en Prometheus la temporada anterior) i per, en general, oferir una imatge del mite d'en Green Arrow més propera als còmics.

Acabava amb la revelació que el protagonista acceptava complir condemna a canvi que l'FBI deixés estar els seus companys, un sacrifici immens que ens el situa entre reixes al començament de la nova temporada.

Des d'allà poca cosa pot fer per combatre el mal, concretament un Ricardo Díaz que encara belluga i que amenaça la integritat física de la seva família, a més de fer-li la guitza a l'Oliver a través dels contactes que té a la presó. Però ell, allà dins, amb molta paciència i enfrontant-se diàriament a enemics que sovint va contribuir a col·locar allà ell mateix quan no en compartia l'estatus jurídic, aguanta com pot.

La resta del Team Arrow, sense el seu líder, tampoc no s'està de braços plegats i mira de fer caure en Díaz, un home tan poderós que gairebé no hi ha ningú a Star City que no tingui en nòmina.

En forma part a partir de cert punt un vell conegut, en Roy, que havia deixat la sèrie i a la sisena temporada hi havia aparegut com a convidat. Aquest cop apareix en uns quants episodis, tant del present com dels flashforwards dels quals parlaré més avall, i cobreix així una mica l'absència de la Thea, que com ja vaig explicar va marxar a la temporada anterior.

La trama d'en Díaz i la de l'Oliver a la presó ocupen bona part de la temporada, però el protagonista no triga gaires episodis a sortir de la presó fent un tracte amb l'FBI per ajudar la policia federal a acabar amb l'enemic, i fins i tot el veiem, juntament amb els seus companys superherois, treballar oficialment per a la policia per tal d'evitar la llei antivigilants que els impedeix actuar amb llibertat, cosa que al final resulta que més o menys poden continuar fent.

Però la subtrama de tota la temporada és la de la nova Green Arrow, que actua misteriosament quan el titular de la identitat està empresonat, i que després acaben descobrint que és l'Emiko Queen, personatge nascut als còmics de l'etapa The New 52 i que és germana de l'Oliver per part de pare.

Ha arribat a Star City amb la intenció de venjar-se de la família del pare, que les va abandonar tant a ella com a la seva mare després de dur una doble vida durant un temps, i tot i que en alguns moments sembla que s'hagi d'aliar amb els herois, s'acaba mostrant com una temible enemiga, deixeble d'un nou i misteriós enemic anomenat Dante, i lidera un grup terrorista, el Novè Cercle, que, com en Díaz i com sembla que tants altres, té la intenció de destruir la ciutat.

El seu problema és que aquesta venjança retorçada i sense gaire lògica, molt visceral, l'encega i, tot i que posa contra les cordes el seu germà i els seus aliats amb molta habilitat, tot embrutant-ne la imatge pública amb muntatges -com si no tinguessin prou problemes de percepció-, la manca de concentració en els objectius de l'organització provoca tensions amb la resta dels seus membres.

Els flashforwards són, aquest cop, la manera de mostrar-nos dues històries paral·leles, característica d'Arrow des que va començar, i en aquesta ocasió ensenyen una Star City dictatorial l'any 2040 en què queden pocs dels membres del Team Arrow, envellits (no gaire bé, segurament per temes de pressupost i agenda, com sol passar a la televisió), i es dona pas a una nova generació d'herois i heroïnes, joves però adults, entre els quals en William, fill de l'Oliver, la Mia, també filla d'ell i en aquest cas amb la Felicity aportant l'altre 50% -i l'embaràs de la qual és una de les novetats de la temporada al present-, i la Zoe, filla d'en Rene, entre altres.

És una trama confusa, ambientada en una angoixant zona emmurallada i molt basada en la tecnologia, que personalment m'ha avorrit i no m'ha arribat a interessar gaire en cap moment. No és el primer cop que això passa, però. Sempre m'ha agradat més veure el que passava a la història principal.

Una història principal, la de la setena temporada, que també he de reconèixer que m'ha acabat avorrint una mica, tot i que començava bé. Crec que no serà pas una cosa dolenta, que la sèrie s'acabi, perquè es nota la manca d'idees, i aquesta setena tongada d'episodis sembla que vulgui explicar massa coses, que vulgui fer massa girs de guió, i els flashforwards només distreuen l'atenció, a més de ser innecessaris.

Però també hi ha hagut lloc per a episodis curiosos, com un que està fet en format documental, i el ja clàssic crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, en aquest cas anomenat Elseworlds, com la línia d'històries de DC en què se'ns ensenyen universos alternatius o històries no canòniques. Aquesta vegada els herois han de recuperar un poderós llibre amb què s'ha reescrit la realitat, amb el curiós efecte que l'Oliver Queen i en Barry Allen s'han intercanviat els papers, o més ben dit els cossos. De pas, es presenta la versió televisiva de la Batwoman, que tindrà sèrie pròpia.

En fi, la setena temporada d'Arrow m'ha agradat menys que la sisena, tot i que no trobo que hagi estat cap desastre, i acaba en clau força emotiva i dramàtica, amb uns esdeveniments que enllacen amb el crossover de la propera temporada, el de Crisis on Infinite Earths, una referència al crossover més famós de la història de DC Comics.

Sèries: Arrow (sisena temporada)

Un any més d'Arrow i torna a tocar fer la ressenya de la nova temporada, que ja és la sisena, i que faig quan l'he acabat de veure, més tard del que tocaria per circumstàncies personals, i ja aviso que aquesta serà la tònica habitual. 

Després d'una cinquena temporada de retorn a la foscor i un cert realisme urbà més adequat per a l'univers d'en Green Arrow que no pas els enemics amb poders màgics, la sisena entrega es mou en el mateix àmbit i sense canviar el to, i ens ofereix el que penso que ha d'oferir la versió televisiva del personatge, assumides les diferències amb la versió original en paper de l'Arquer Maragda.

La cinquena va acabar amb un cliffhanger i les conseqüències són d'allò més importants a la vida del protagonista, que ara es fa càrrec del seu fill, ja granadet, en haver perdut la mare a l'explosió de Lian Yu provocada pel ja desaparegut Prometheus, un formidable enemic.

Durant els primers episodis de la sisena part veurem com l'Oliver deixa de banda el seu paper de Green Arrow i se centra en fer de pare i d'alcalde, mentre un nou Team Arrow, recordem que format per en Mr. Terrific, en Wild Dog, la nova Black Canary i un John Diggle sota la màscara i l'uniforme del seu soci semiretirat, lluita contra el mal. 

En Cayden James, un llegendari hacker interpretat per en Michael Emerson, que havia tingut un paper petitíssim a la temporada anterior, és el causant dels maldecaps de l'Oliver i companyia -en revelar que és la identitat civil de l'Arquer Maragda- durant aproximadament la primera meitat d'aquesta temporada, juntament amb la Black Siren, la versió malvada i de Terra 2 de la Laurel Lance.

Però abans que hi hagi un gir de guió que marcarà la resta de la temporada tenim el ja esperat crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, que són The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. En aquest cas es diu Crisis on Earth-X.

Resulta que en Barry i l'Iris es casen, cosa que és l'excusa per a la trobada entre les quatre sèries que formen part d'aquest univers televisiu, ben bé com passa als còmics quan hi ha un casament. Però és clar, s'hi havia de posar emoció, i aquí la posa un atac per part de personatges de Terra X, dominada pels nazis.

Típic i tòpic, i segurament aquest no ha estat el crossover més interessant dels que hi ha hagut fins ara, però en la seva quarta part ens ofereix l'esperat casament, en unes altres circumstàncies, on s'apunten també a última hora l'Oliver i la Felicity, ara marit i muller.

Passat aquest parèntesi, a Star City continuen els problemes, i es multipliquen, perquè el hacker Cayden James intensifica la seva ofensiva i a més d'haver-se de defensar de la investigació per part de l'FBI sobre la seva identitat de Green Arrow, l'alcalde Queen viu les hores més baixes de la seva credibilitat com a polític. 

Deia més amunt que hi havia un gir inesperat, i és que aproximadament a la meitat de la temporada un dels membres de l'exèrcit d'en James esdevé, de sobte, el brivall principal.

És en Ricardo "The Dragon" Díaz (interpretat per un Kirk Acevedo que s'ha convertit en un secundari habitual en moltes sèries, com 12 Monkeys o Kingdom), la versió renovada d'un enemic clàssic dels còmics d'en Green Arrow que, amb les seves extraordinàries habilitats com a artista marcial i el seu poder de mafiós que sap el que és començar des de baix, va conquistant la ciutat a tots els nivells.

Igual que en Prometheus a la temporada anterior, posa contra les cordes els protagonistes amb el nivell de corrupció a què aboca la ciutat, i permet que la sèrie mantingui aquesta ambientació urbana i el to relativament realista -no és Daredevil, però suposo que ja se m'entén- que penso que no hauria d'haver abandonat mai.  

Enemics interessants, consolidació de l'essència de la història, sorpreses, drames, grandíssimes dificultats, comiats com el de la Thea, que se'n va amb en Roy, que fa una visita especial després d'haver deixat la sèrie fa anys per problemes de salut, i també alguna tragèdia, perquè ens deixa l'entranyable Quentin Lance a l'últim episodi. Per tot plegat considero que la sisena és una de les millors temporades, per al meu gust, d'Arrow. 

Acaba amb un cliffhanger, també, per no perdre el costum. La setena ja està programada i hi veurem el protagonista començar amb uniforme taronja, que és com acaba la sisena en fer un sacrifici personal per tal de protegir el seu equip. Perquè per més egoista que sembli de vegades, per més solitari que vulgui fer veure que és, l'Oliver Queen és un líder com cal, i ha acceptat carregar amb tota la responsabilitat. 

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (segona temporada)

Quan fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre aquesta sèrie nascuda de la recuperació més aviat forçada de secundaris d'Arrow i The Flash vaig dir que m'havia agradat, però que era lleugera i una mica poca-solta. No és que em preocupés, però trobava que era carn de cancel·lació.

Va acabar aquella primera temporada, la segona es va estrenar pocs mesos després i ja se sap que hi haurà tercera tongada d'episodis. Per tant, ha funcionat i va agafant força. Així doncs, continuo amb aquesta entrada en què ja no presentaré els personatges ni la premissa -per a això cal llegir l'article de la primera temporada-, sinó que em centro en l'evolució d'aquestes persones que no es consideren herois, sinó llegendes.

Si a la primera temporada la gran amenaça per al teixit del temps era en Vandal Savage, que amb al recolzament dels Mestres del Temps pretenia dominar el món, per a la segona no han trobat cap altre enemic més poderós i han buscat una altra fórmula, igualment interessant, que és la del grup de dolents amb un altre objectiu: en Damien Darhk (Neal McDonough), en Malcolm Merlyn (John Barrowman) i l'Eobard Thawne (Matt Letscher) -tant se val si algun d'ells representa que era mort o atrapat fora del temps, estem parlant d'una sèrie sobre viatges temporals!- s'han unit per aconseguir la Llança del Destí, que permet configurar la realitat al gust de l'usuari.

Mentrestant, els Legends han de retrobar-se després que en Rip Hunter els salvés de la mort escampant-los pel temps. A més, com que la plantilla es va reduir a la primera temporada lògicament hi ha noves incorporacions.

La primera és l'Amaya Jiwe (Maisie Richardson-Sellers), la Vixen dels anys 40, que pertany a la JSA i és l'àvia de la Vixen que ja havíem vist a l'Arrowverse al present.

El seu poder és en realitat la capacitat d'invocar habilitats de tota mena d'animals, gràcies al tòtem que duu al coll. A mesura que passen els capítols -no goso dir "el temps"- s'adapta al xoc cultural que representaria per a qualsevol persona interactuar amb gent de 75 anys en el futur.

I la segona és en Nathan Heywood (Nick Zano, vist a 2 Broke Girls), un historiador -sempre van bé a les històries sobre viatges en el temps- que resulta que és nét del Comandant Steel de la JSA, al seu torn company de l'Amaya.

És el hipster del grup, però també manifesta una transformació metàl·lica (com la del Colossus dels X-Men) que li proporciona molta força i una barrera defensiva impenetrable. A més, contribueix als diàlegs humorístics amb en Ray Palmer.

El cas és que aquesta temporada de DC's Legends of Tomorrow mostra com els seus protagonistes intenten evitar que l'anomenada Legion of Doom aconsegueixi els fragments de la Llança del Destí i refaci la realitat de maneres inimaginables, i amb aquesta excusa els tornem a veure viatjant per diversos llocs i èpoques, com per exemple l'Oest, el Japó feudal o Camelot -capítol en què, per cert, un altre segment correspon a l'any 3000 i per tant s'anomena, en una autorreferència de DC, Camelot/3000-.

Els moments històrics són prou nombrosos com per garantir la diversitat dels escenaris i les situacions, ho saben també els responsables de la sèrie Timeless, però curiosament totes dues sèries en toquen alguns, de vegades, molt similars.

La solidesa adquirida per la sèrie s'ha demostrat també en la seva completa integració en l'Arrowverse, i ho veiem en un notable crossover a quatre bandes amb Arrow, The Flash i Supergirl que és una enorme festa del fanservice.

I es nota que els actors i les actrius s'ho passen bé treballant junts, perquè sovint es fan selfies divertides que comparteixen amb els agraïts fans. A banda de tot això, DC's Legends of Tomorrow continua amb salut i aprofundint en els seus personatges, que originalment eren repescats d'altres sèries. Crec que als seus intèrprets no els hauria pogut passar res millor, perquè amb aquella aposta arriscada ara són protagonistes d'aquesta producció que va creixent en importància i interès.

El personatge de la Sara (Caity Lotz), per exemple, cada cop és més entranyable i ja s'ha convertit en un dels meus preferits de la televisió. De fet, la meva filla es dirà així.

I en Rory (Dominic Purcell) té un sorprenent carisma que fa que en aquesta sèrie, a diferència de Prison Break, faci ombra a en Wentworth Miller, i és un dels personatges més divertits. En un dels episodis ell és el narrador del "previously", i és per pixar-se de riure.

Sèries: Arrow (quarta temporada)

Continuo amb les entrades sobre temporades d'Arrow i, havent arribat a aquest punt, amb la presentació de personatges ben enrere en el passat i les característiques pròpies de la sèrie ja superades i conegudes, faré un breu repàs del que ha estat aquesta quarta temporada d'una sèrie que sens dubte ha incrementat la popularitat i el coneixement del públic no habituat als còmics d'un personatge veteraníssim de DC.

Deia a l'entrada sobre la tercera temporada que se suposava que la quarta havia de tenir un to menys fosc. Bé, el primer episodi sí que sembla sortit de Desperate Housewives, amb un to gairebé paròdic d'aquesta sèrie i de la mateixa Arrow, però després la cosa afortunadament canvia, i molt. 

Ho fa amb l'arribada d'en Damien Darhk, interpretat pel sempre calmadament terrorífic Neal McDonough, un personatge que ja s'havia esmentat a la tercera temporada i que, tot i que als còmics té un altre origen i una altra història -de fet, no és ni de Green Arrow-, representa que havia estat rival d'en Ra's al Ghul -un altre que pertany a uns còmics diferents- pel lloc de... Ra's al Ghul.

El cas és que té poders màgics mentals com la telecinesi o una certa invulnerabilitat, i fa anar de corcoll els protagonistes, més ben preparats, entrenats i experimentats que mai però també més superats que no els havíem vist en cap moment de la sèrie per culpa de la naturalesa desconeguda d'un enemic que, amb els seus poders, la seva intel·ligència i un exèrcit de soldats anomenats "Fantasmes", manipula tota la ciutat amb aires, objectius i recursos de superdolent conquistador del món.

Durant la sèrie, però, encara hi ha certes connexions amb tot allò que té a veure amb en Ra's al Ghul, i una d'elles és la utilització, en benefici dels protagonistes, d'un dels pous de Llàtzer amb què el dolent rejoveneix i allarga la vida durant segles. En aquest cas fan tornar a la vida la Sara, tot i que la principal utilitat argumental d'aquesta "correcció d'una correcció" és que pugui ser un dels personatges d'un altre spin-off, del qual ja parlaré, anomenat DC's Legends of Tomorrow.

No és l'única "correcció", però. Amb la presumpta mort d'en Ray Palmer (Atom), la ciutat de Starling City es canvia el nom, cosa que havia suggerit ell, pel de Star City, com als còmics, i si la Felicity sempre havia fet un paper molt semblant al de la Barbara Gordon des que es va haver de retirar forçadament del seu paper de Batgirl, en aquesta temporada ja no intenten ni dissimular-ho: es queda en cadira de rodes i li posen un sobrenom, Overwatch, després de descartar el d'Oracle perquè "ja està agafat".

Tanmateix, aquí també fan, tot i que de manera parcial, una "correcció de la correcció", un gir exageradament optimista que contrasta, però, amb el declivi de la relació entre l'Oliver i la superhacker, que jo no m'havia arribat a creure mai.

Les referències a l'Univers DC en general, de les quals ja hem esmentat una, continuen, així com els crossovers amb The Flash i la nova DC's Legends of Tomorrow, i hi veiem noves i breus aparicions de personatges d'altres còmics, amb versions particulars, com The Calculator, la Vixen o en Mr. Terrific, aquí (encara?) civil.

Però a la quarta temporada d'Arrow també hi ha lloc per a la tragèdia. Des del final del primer episodi ens fan un teaser amb una escena de cementiri que es resoldrà més endavant i que ens tindrà amb l'ai al cor, però al final sorpresa: mor la Laurel i amb això es carreguen del tot la "correcció" que havien fet eliminant la Sara i posant sota la disfressa de Black Canary la seva legítima propietària. Un cop d'efecte brutal, però.

La meva sensació durant tota la temporada és que el superenemic únic d'aquesta tongada d'episodis substitueix, sí, el monotema de l'esmentat Ra's al Ghul, que va ocupar la tercera, per construir-ne un altre. A més, introdueix l'element màgic en un microunivers que no hi està preparat, cosa que per una banda està bé, perquè descol·loca els herois i els posa en dificultats desconegudes i els fa desesperar-se com mai, però per l'altra fa que Arrow perdi l'encant del subgènere urbà i relativament realista de superherois que tenia fins ara.

I és l'excusa per a uns flashbacks més pesats, molestos i avorrits que mai, perquè l'Oliver torna a a Lian Yu per enèsima vegada i casualment veiem com hi va entrar en contacte amb la màgia. Parlant de màgia, gràcies a això també s'ha pogut fer un petit crossover amb el personatge d'en Constantine, que va veure cancel·lada la seva sèrie molt abans d'acomiadar-se del públic en aquesta.

Veurem què ens ofereix la cinquena temporada després que els protagonistes hagin hagut de fer front a uns desafiaments inèdits i hagin perdut molt més del que estaven disposats a aguantar. De moment, el "Team Arrow" acaba la quarta temporada desmembrant-se. Hi haurà neteja? Tornarà tothom o només alguns?




 

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.