Sèries: The Flash (vuitena temporada)

Ja fa un temps que, en publicar entrades sobre les últimes temporades d'aquesta sèrie, dic que mostra símptomes d'esgotament, que ja no em diverteix, etc. 

Tanmateix, no deu ser aquesta l'opinió de l'audiència ni de la cadena The CW, que la mantenen viva i fins i tot l'han renovat per a una novena temporada mentre s'han carregat sèries que a mi m'agradaven més, i a sobre totes juntes, com Batwoman i, de manera molt dolorosa per a mi, Legends of Tomorrow. Amb la finalització natural, fa temps, d'Arrow i la més recent, però ben tancada, de Supergirl, ara del famós Arrowverse només ens queda The Flash, i com és habitual procedeixo a comentar la seva vuitena temporada.

La vuitena temporada de The Flash no m'ha semblat pas un desastre, vull que això quedi clar. El que passa és que les pauses constants, cada cop més aleatòries -almenys per a l'espectador- que es fan en l'emissió de les sèries estatunidenques provoquen que la trama d'aquella mateixa temporada em vagi quedant molt lluny i la percepció global que en tinc estigui marcada pel tram més recent.

Dic això perquè, repassant a la Wikipedia quines han estat les trames i subtrames de la temporada he recordat que hi va haver coses que em van agradar, i m'adono que la temporada en si m'ha cansat una mica -o m'ha continuat cansant com l'últim parell d'anys-, però seria més just considerar que té alts i baixos.

La temporada s'ha dividit en diversos arcs argumentals i el primer comença fortet, almenys a mi em va semblar una innegable millora respecte al que feia temps que s'arrossegava. Es tracta de la saga Armageddon, en què un ésser arribat del futur assegura a en Barry Allen que serà el causant de la fi del món i que ve per eliminar-lo.

Tot plegat té a veure amb una reescriptura de la línia temporal que provoca uns canvis molt específics dels quals només és conscient l'angoixat protagonista, que s'ha convertit, de cop, en un home odiat i el responsable d'una mort important a la família.

Després d'un breu interludi de dos episodis, la nova saga, anomenada Death Revisited, gira al voltant d'una sèrie d'assassinats en què les víctimes apareixen totalment carbonitzades, i té el Team Flash desorientadíssim respecte a les seves motivacions.

En un gir de guió, sembla que el responsable d'aquestes morts és un vell conegut de la sèrie, però el més important de tot plegat és que, després del que és una saga no especialment interessant, tenim, ara sí, una mort a la família.

Ens hem passat uns anys veient créixer una sèrie de personatges i coneixent-los i estimant-los cada cop més, i ara hi ha hagut una mena de relleu amb la marxa d'en Cisco i l'arribada dels interessants, però clarament de menys categoria, Chester i Allegra, que val a dir que la vuitena teKillermporada s'encarrega de caracteritzar i no cauen en absolut malament.

Però jo en Cisco i la Caitlin els duc al cor, i aquesta última en realitat ara ja era la "germana de". La Killer Frost, darrerament Frost a seques, és un d'aquells casos d'enemiga reconvertida en aliada, i s'havia fet estimar moltíssim, però aquesta temporada ens ha deixat, i ara ho dic com a eufemisme de dinyar-la. La qüestió és... per quant de temps?

Després d'un segon interludi en què destaca més que res un episodi en què el cos d'en Barry envelleix a mesura que utilitza la força de la velocitat per culpa de l'artilugi d'un enemic, l'últim arc argumental de la temporada es diu It's All Negative i és, en la meva opinió, molt avorrit i, sobretot, complex, cosa que no hi ajuda.

Les sagues no se succeeixen de manera brusca, sempre hi ha elements que es planten i es van desenvolupant fins que passen al primer pla, i en aquest cas havíem vist l'Iris agafant una misteriosa malaltia temporal -no que duri un temps i prou, sinó que té a veure amb el Temps-. El cas és que arriba un moment que desapareix i es revela que la culpa la tenen les Forces que vam conèixer a la temporada anterior, tot i que en versió negativa i duent a terme un pla de reestructuració dels equilibris després que en Flash prengués a l'Eobard Thawne la seva Força de la Velocitat negativa durant la saga Armageddon. 

Veig que només són 4 episodis, però a mi aquesta saga se m'ha fet massa llarga, i difícil de comprendre i digerir. 

Tot acaba més o menys bé, però de cara a la novena temporada a mi el que em crida l'atenció és si se sabrà l'efecte que ha tingut a la línia temporal l'accidentada i registrada visita que van fer al present els fills d'en Barry i l'Iris. 

Pel que fa la resta, no tinc un interès especial en veure com evolucionen els poders de la Cecile, que en aquesta temporada els ha vist augmentar, ni en el futur d'en Chester i l'Allegra, però demano als guionistes que sàpiguen trobar enemics interessants, que no siguin més del mateix. Aquesta temporada ha sigut, com la setena, un intent d'això, amb diverses trames i no un sol enemic desesperantment invencible com va passar amb alguns de temporades anteriors, però trobo que no han acabat de tenir un interès gaire elevat. Hi ha marge per millorar.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (segona temporada)

Quan fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre aquesta sèrie nascuda de la recuperació més aviat forçada de secundaris d'Arrow i The Flash vaig dir que m'havia agradat, però que era lleugera i una mica poca-solta. No és que em preocupés, però trobava que era carn de cancel·lació.

Va acabar aquella primera temporada, la segona es va estrenar pocs mesos després i ja se sap que hi haurà tercera tongada d'episodis. Per tant, ha funcionat i va agafant força. Així doncs, continuo amb aquesta entrada en què ja no presentaré els personatges ni la premissa -per a això cal llegir l'article de la primera temporada-, sinó que em centro en l'evolució d'aquestes persones que no es consideren herois, sinó llegendes.

Si a la primera temporada la gran amenaça per al teixit del temps era en Vandal Savage, que amb al recolzament dels Mestres del Temps pretenia dominar el món, per a la segona no han trobat cap altre enemic més poderós i han buscat una altra fórmula, igualment interessant, que és la del grup de dolents amb un altre objectiu: en Damien Darhk (Neal McDonough), en Malcolm Merlyn (John Barrowman) i l'Eobard Thawne (Matt Letscher) -tant se val si algun d'ells representa que era mort o atrapat fora del temps, estem parlant d'una sèrie sobre viatges temporals!- s'han unit per aconseguir la Llança del Destí, que permet configurar la realitat al gust de l'usuari.

Mentrestant, els Legends han de retrobar-se després que en Rip Hunter els salvés de la mort escampant-los pel temps. A més, com que la plantilla es va reduir a la primera temporada lògicament hi ha noves incorporacions.

La primera és l'Amaya Jiwe (Maisie Richardson-Sellers), la Vixen dels anys 40, que pertany a la JSA i és l'àvia de la Vixen que ja havíem vist a l'Arrowverse al present.

El seu poder és en realitat la capacitat d'invocar habilitats de tota mena d'animals, gràcies al tòtem que duu al coll. A mesura que passen els capítols -no goso dir "el temps"- s'adapta al xoc cultural que representaria per a qualsevol persona interactuar amb gent de 75 anys en el futur.

I la segona és en Nathan Heywood (Nick Zano, vist a 2 Broke Girls), un historiador -sempre van bé a les històries sobre viatges en el temps- que resulta que és nét del Comandant Steel de la JSA, al seu torn company de l'Amaya.

És el hipster del grup, però també manifesta una transformació metàl·lica (com la del Colossus dels X-Men) que li proporciona molta força i una barrera defensiva impenetrable. A més, contribueix als diàlegs humorístics amb en Ray Palmer.

El cas és que aquesta temporada de DC's Legends of Tomorrow mostra com els seus protagonistes intenten evitar que l'anomenada Legion of Doom aconsegueixi els fragments de la Llança del Destí i refaci la realitat de maneres inimaginables, i amb aquesta excusa els tornem a veure viatjant per diversos llocs i èpoques, com per exemple l'Oest, el Japó feudal o Camelot -capítol en què, per cert, un altre segment correspon a l'any 3000 i per tant s'anomena, en una autorreferència de DC, Camelot/3000-.

Els moments històrics són prou nombrosos com per garantir la diversitat dels escenaris i les situacions, ho saben també els responsables de la sèrie Timeless, però curiosament totes dues sèries en toquen alguns, de vegades, molt similars.

La solidesa adquirida per la sèrie s'ha demostrat també en la seva completa integració en l'Arrowverse, i ho veiem en un notable crossover a quatre bandes amb Arrow, The Flash i Supergirl que és una enorme festa del fanservice.

I es nota que els actors i les actrius s'ho passen bé treballant junts, perquè sovint es fan selfies divertides que comparteixen amb els agraïts fans. A banda de tot això, DC's Legends of Tomorrow continua amb salut i aprofundint en els seus personatges, que originalment eren repescats d'altres sèries. Crec que als seus intèrprets no els hauria pogut passar res millor, perquè amb aquella aposta arriscada ara són protagonistes d'aquesta producció que va creixent en importància i interès.

El personatge de la Sara (Caity Lotz), per exemple, cada cop és més entranyable i ja s'ha convertit en un dels meus preferits de la televisió. De fet, la meva filla es dirà així.

I en Rory (Dominic Purcell) té un sorprenent carisma que fa que en aquesta sèrie, a diferència de Prison Break, faci ombra a en Wentworth Miller, i és un dels personatges més divertits. En un dels episodis ell és el narrador del "previously", i és per pixar-se de riure.