Sèries: DC's Legends of Tomorrow (setena temporada)

A diferència de la darrera vegada, aquest cop puc escriure l'entrada sobre el final d'una temporada d'aquesta sèrie pràcticament de seguida que s'hagi emès/distribuït. No se me n'han acumulat episodis, l'he dut força al dia i, per què enganyar-nos, ara mateix tampoc no tinc res més de què parlar-vos, aquí a Cementiri de Pneumàtics, de manera que som-hi.

S'ha acabat la setena temporada de DC's Legends of Tomorrow, que és fàcil de dir, però ni jo mateix esperava, quan es va estrenar, que duraria tant. I, després de veure com les altres sèries de l'Arrowverse (recordem: Arrow, The Flash i Supergirl, la primera i la tercera ja finalitzades) perdien força i mostraven clars senyals d'esgotament, em mantinc en l'afirmació que aquesta és la millor de les quatre, i és que a més de ser molt divertida, no ha perdut el nivell, no ha afluixat, en cap moment. Ho dic cada any i m'alegro de poder tornar-ho a dir havent-ne vist la setena tongada d'episodis.

Si vau llegir l'entrada sobre la sisena temporada, o si senzillament us en recordeu, la cosa havia acabat amb un casament molt esperat, però amb les llegendes de demà encallades a l'any 1925, sense Waverider per poder continuar la seva tasca de defensors de la línia temporal.

Després d'uns primers intents de reconstruir la seva nau del temps, com ens podem imaginar infructuosos, la colla s'adona que haurà de buscar una altra manera de fer viatges temporals, i amb uns mitjans molt limitats, sobretot per a una gent que, com nosaltres, està massa acostumada a les comoditats modernes, emprèn una odissea per trobar-se amb en Gwyn Davies, el creador dels viatges en el temps. 

Pel camí, com no podia ser d'una altra manera, som testimonis de delirants trobades amb gàngsters de la Chicago dels anys 20, en J. Edgar Hoover o en Thomas Edison, però també, per circumstàncies de la trama, acaben visitant llocs i moments com Sarajevo l'any 1914, inici de la Primera Guerra Mundial, o el desastre nuclear de Txernòbil de 1986. 

Com sempre, però, Legends of Tomorrow també ens reserva alguns moments més seriosos, emotius i fins i tot dramàtics, i en aquest sentit hi juga un paper important l'esmentat Gwyn Davies, que interpreta precisament en Matt Ryan, l'actor que feia del desaparegut Constantine. No s'esmenta explícitament que s'assembli a ell, però com que els espectadors no som idiotes, vull pensar que hi ha alguna raó darrere d'això i que la coneixerem a la vuitena temporada.

El cas és que ell va inventar la màquina del temps per intentar salvar un soldat de qui estava enamorat, i tant la seva mort com la pròpia homosexualitat són coses que el torturen. Parlant de temes sentimentals, els altres membres de la colla també tenen moments de protagonisme en aquest sentit: en Nate i la Zari hacker han de descobrir com s'ho faran per estar junts sense setmanes senceres de separació, dos membres del grup que no vull esmentar s'adonen dels sentiments que han nascut entre ells a les darreries de la temporada, i la Sara i l'Ava continuen, com sempre, amb una relació sana i sòlida.

Hi ha altres menes d'amor, evidentment, i ho pot dir la Spooner, que en la seva segona temporada continua donant força joc i veu néixer una bonica amistat amb l'Astra, també de les últimes incorporacions i dolenta reconvertida -fórmula que sempre m'ha encantat-, i aquesta, al seu torn, crea amb la seva màgia, tot i que sense voler, una versió humana de la Gideon, la intel·ligència artificial de la Waverider interpretada per l'Amy Louise Pemberton. De fet, totes tres acaben formant un grup entranyable, cosa que no està renyida amb la possibilitat que, a més a més, protagonitzin històries d'amor romàntic amb altres personatges.

Entrar en més detalls sobre la trama de la temporada no té gaire sentit, encara que la sèrie ja fa temps que no segueix tant la fórmula de missió setmanal i en teoria seria més fàcil fer-ho, perquè al final tot plegat són intents fallits, atès el to humorístic de la sèrie, d'assolir un objectiu simple que es complica tant pels errors propis com pels entrebancs que els posen els enemics.

Només em queda dir que, altre cop, els nous episodis de DC's Legends of Tomorrow aproven amb bona nota amb el seu humor i un repartiment excel·lent que fa que estimem els seus personatges fins al punt que lamentem quan marxen -per defunció o per decisió pròpia-, però fins ara els relleus que hi ha hagut han estat tan bons que confesso que almenys a mi les llàgrimes se m'han eixugat molt ràpidament.

No sé quantes temporades més durarà aquesta sèrie, com a mínim n'hauria de ser una més, ja que aquesta ha acabat també amb un cliffhanger, però si els personatges són tan interessants, i les trames tan esbojarrades, mentre no em toquin el nucli de tot plegat, que és la Sara Lance, que arribin tants episodis com vulguin.

 

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (sisena temporada)

Sembla mentida, però aquella sèrie que semblava que estaria protagonitzada per una mena de Lliga de la Justícia de marca blanca, amb les desferres de l'Univers DC (i que certament es presentava com a tal), i amb tota la fila de no haver de durar més d'una temporada, ha completat la seva sisena part amb una salut tremendament bona, i probablement havent-se convertit ja en la millor sèrie de l'Arrowverse. 

No sé si és un sentiment generalitzat, però si m'ho pregunten a mi no em costaria gaire fer aquesta afirmació sense el "probablement". Amb la desaparició d'Arrow, els clars símptomes de cansament de The Flash i una Supergirl que té alts i baixos, amb Batwoman bé -però encara jove- i sense haver començat a veure Superman & Lois, el que sí que puc dir és que Legends of Tomorrow és la sèrie, de totes aquestes, amb la qual m'ho passo millor. 

Amb un to desacomplexadament humorístic i fregant la sèrie B, ens continua presentant històries que sí, que tenen algun moment dramàtic i subtrames, però que sobretot estan pensades per mantenir-nos amb un somriure a la cara, i des que els seus responsables van descobrir aquest potencial i van deslligar-la de la pretesa seriositat de les altres sèries, encara que s'hagin barrejat en diversos crossovers, la sèrie ha anat cap amunt i, de moment, no n'ha baixat.

En fi, avui toca repassar la seva sisena temporada, emesa originalment entre maig i setembre de 2021, amb una pausa de gairebé un any respecte a la cinquena per qüestions relacionades amb la pandèmia de COVID-19, però queda compensat perquè aquest cop només caldrà esperar un mes per a la setena tongada d'episodis.

No hi ha dubte que la Sara Lance és la capitana i protagonista principal d'una sèrie que, tot i així, és força coral, però la seva abducció per part d'uns alienígenes al final de la temporada anterior ha permès que aquesta nova etapa donés més rellevància als altres personatges, que s'havien d'espavilar sense ella a l'hora de dur a terme les seves missions mentre ho compaginaven amb la cerca de la seva líder.

Un cop trobada, però, les repercussions de la seva abducció arriben fins al final dels seus 15 episodis. Per exemple, amb un gir radical que fa la vida d'en Mick Rory en conèixer bíblicament una alienígena.

D'aquella trobada en plena aventura de rescatar la Sara, en Mick en surt embarassat, una de les idees més boges que ha tingut mai la sèrie, i tot i així amb un sentiment maternal (paternal?) inesperat en ell, encara que, com ja sabem, en un dels viatges temporals que va fer amb els seus companys va engendrar una filla que, al present, és major d'edat i tot. 

Aquesta alienígena amb qui s'aparella, la Kayla (Aliyah O'Brien), és qui s'havia encarregat de segrestar la Sara, però ho feia a les ordres d'algú altre que es descobreix més tard. Es tracta d'en Bishop (Raffi Barsoumian), un geni científic. 

El seu motiu per segrestar la Sara, i altres personalitats de la història de la humanitat, era fer servir el seu ADN per crear una nova raça humana després d'eliminar l'actual, que com ja sabem -i en això estem d'acord- és perjudicial, per dir-ho finament, per a l'univers. 

Especialista en clonació, és també el responsable de la creació de les AVA, un dels clons de les quals és l'Ava que coneixem, i que sabíem que era un clon, però no qui l'havia creat. I ara també ho és la Sara, el cos original de la qual ha mort i ha estat substituït amb els records reimplantats i algunes interessants habilitats extra. Així, doncs, és la seva segona mort, perquè recordem que ja havia traspassat i ressuscitat a Arrow. 

Es tracta d'un enemic que anirem veient sobretot cap al final de la temporada, però abans de tot això la Sara per fi es retroba amb els seus companys i, en la seva missió general de seguiment del rastre d'activitats alienígenes al llarg de la història, amb ella o sense veiem els Legends treballant a la llavor de la cadena Big Belly Burger als anys 50, en un concurs de talents el 2045, en plena Crisi dels Míssils de Cuba el 1962, al Salvatge Oest a finals del segle XIX, a una sitcom de 2023, en una bitllera espacial o a l'Albacete de 1939. 

L'excusa és la dels alienígenes, sí, però al final ens permet veure'ls viatjar endavant i enrere en el temps i viure situacions d'allò més delirants, que és el punt fort de la sèrie, mentre reforcen lligams i les relacions evolucionen.

En aquest àmbit m'ha agradat molt veure com la Zari original tornava, després que acordés amb la seva substituta un alternança periòdica entre el tòtem i la dimensió dels altres personatges, cosa que permet que la seva relació amb en Nate continuï, encara que sigui a batzegades, i és que era una parella que m'agradava particularment, però que havia tingut un comiat força trist en manifestar-se impossible que la Zari Tomaz i la Zari Tarazi coexistissin si volien mantenir viu en Behrad, que d'altra banda s'ha revelat com una incorporació molt interessant i divertida en aquestes últimes dues temporades.

En el capítol de les incorporacions, i després d'estires i arronses que vam veure a la cinquena temporada, l'Astra, antiga enemiga, ja és un membre més dels Legends, però ara sense poders, i per això demana a en Constantine que li ensenyi màgia.

No tenen la millor relació de professor i alumna, i en una de les picabaralles tots dos perden els poders que tenien, cosa que marca bona part de la resta de la temporada perquè ell considera que és inútil sense la màgia, i des de llavors dedica tots els seus esforços, de manera força egoista, a recuperar-la, i fins i tot recorrerà a un beuratge de l'infern, és a dir la droga, per fer drecera en aquest objectiu.

És un trist desenvolupament de les circumstàncies d'un personatge que sempre havia anat força a la seva, però que havia aconseguit una bonica relació sentimental amb la Zari pija i el respecte de la resta de Legends. Malauradament, al final d'aquesta temporada, manipulat pel ja esmentat Bishop, troba el seu tràgic final. 

A la seva dreta, a la imatge de dalt, veiem una altra nova incorporació, que és l'Esperanza "Spooner" Cruz (Lisseth Chávez), una noia que viu atrinxerada i que assegura que va ser abduïda pels extraterrestres de petita i que pot comunicar-s'hi gràcies a -per a ella "per culpa de"- uns poders mentals que va adquirir presumptament amb aquella abducció, d'allò més útils per a les missions de la temporada.

Al final les coses es van reconduint, i malgrat tot el patiment i l'esmentada pèrdua d'en Constantine, la Sara i l'Ava per fi poden celebrar el seu esperat casament, que queda interromput pel cliffhanger de la temporada: la nau Waverider és destruïda per una altra Waverider, i l'equip es queda embarrancat a l'any 1925 sense aparent manera de sortir d'allà. 

Veurem què ens espera a la setena temporada, però aquesta sisena ha estat divertidíssima, delirant i amb uns personatges prou atractius, com sempre, de manera que sense que gairebé ens n'adonem continua el cicle d'altes i baixes que ha caracteritzat la sèrie des del principi. Si algú segueix o ha seguit alguna vegada alguna de les altres sèries de l'Univers DC televisiu, però pel que sigui no ha fet cas d'aquesta, hi insisteixo: s'està equivocant. 

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (cinquena temporada)

Després de veure una temporada més de la sèrie que cada cop més gent reconeix com la més divertida de les de l'anomenat Arrowverse ja no li puc continuar posant aquella etiqueta de "sèrie revelació".

Això es diu quan algú o alguna cosa sorprèn positivament quan no s'ho esperava ningú, però DC's Legends of Tomorrow ja comença a ser veterana, de fet ho és tant com Supergirl, i no sorprèn, però perquè sabem el que ens pot oferir i ens ho continua oferint amb frescor temporada rere temporada.

La quarta temporada acabava amb l'enemic derrotat, però també amb una modificació de la línia temporal que feia desaparèixer la Zari i la substituïa pel seu germà difunt, en Behrad (Shayan Sobhian), atès que els tràgics esdeveniments de 2042 en què moria ja no tenien lloc, de manera que sobrevivia i esdevenia el portador del tòtem de l'aire en comptes de la seva germana gran.

L'existència de la Zari s'esborra dels records dels altres personatges, fins i tot d'en Nate, amb qui feia poc que havia iniciat una relació, però això no vol dir que ella, en si, hagi desaparegut.

La coneixen més endavant a can Behrad com a Zari Tarazi -ja no és "Tomaz", perquè no ha hagut de fugir de la malvada A.R.G.U.S. del futur i no s'ha hagut de crear una nova identitat-, una senyoreta esnob amb milions de seguidors a les xarxes socials perquè, de petita, va domar un drac a Heyworld, el parc temàtic d'animals fantàstics que precisament, en crear-se, va alterar la seva línia temporal.

Es troba a faltar -o almenys jo, perquè era el meu personatge preferit- la Zari de sempre, amb un passat tràgic i una personalitat més escèptica, seriosa i que tocava de peus a terra, però és interessant veure la nova Zari evolucionar i fer-se més empàtica i esforçar-se a mesura que avancen els episodis.

El tema de la temporada, però, és la resurrecció, o més ben dit l'alliberament de l'infern, d'una sèrie de personatges històrics que reapareixen al món dels vius i que no es poden matar fàcilment. Això dona als personatges l'excusa per visitar les èpoques de personalitats com en Rasputin, la Maria Antonieta o en Genghis Khan, que en aquest cas ressorgeix l'any 1990.

Tot plegat està tractat amb l'humor i la teatralitat pròpies de la sèrie, que fins i tot es permet posar en el paper de la reina de França l'actriu Courtney Ford, que normalment fa de Nora Darhk, en aquesta temporada es troba atrapada a la feina de Fada Padrina, element que dona cert joc a la trama...

...I que també condueix a què la veiem casar-se amb en Ray, de bracet del seu pare, un altre personatge ressuscitat, en Damien Darhk, el temible enemic al qual s'havien enfrontat i que també havia fet estralls a Arrow, en un divertit episodi d'embolics i equívocs i final emotiu, incloent-hi el comiat dels noucasats perquè, seguint el consell-advertiment del temible sogre, l'Atom deixa la colla per fer vida civil a la Terra i que la seva dona pugui continuar la seva tasca amb normalitat.

Ella era una dolenta reconvertida per la tenacitat amorosa d'en Ray, i també va ser breument membre dels Legends. El mateix passa amb qui va posar en marxa tot això de les resurreccions.

Es tracta de l'Astra Logue (Olivia Swann), que ha passat anys de la seva vida a l'infern, territori que pretén governar, i ha ordit una venjança contra en John Constantine, l'home que segons ella és la causa de tots els seus mals, quan en realitat tot ve d'un exorcisme que va sortir malament i que va aparèixer -jo no me'n recordava- breument a la quarta temporada, quan ella era petita.

El bruixot de la gavardina es dedicarà en cos i ànima a reparar aquell error i a convèncer-la perquè passi al bàndol dels bons, en un estira i arronsa interessant que beu d'ingredients del còmic Hellblazer.

Tot això va passant alhora que es descabdella una subtrama que a la segona meitat de la sèrie -i aquest cop aquestes meitats no tenen res a veure amb Crisis on Infinite Earths, perquè com de costum aquesta sèrie començava més tard que les altres, i la seva intervenció al crossover va arribar abans del primer episodi- pren tot el protagonisme.

Parlo de la qüestió del Teler del Destí, que les moires de la mitologia grega feien servir per decidir el destí de les persones. La Charlie era una d'elles i va decidir trencar-lo i escampar-ne les peces, i ara les altres dues el volen reconstruir i tornar a prendre les decisions, i persegueixen la que elles anomenen Clotho per obligar-la a posar el teler en marxa.

Això, tot i que és perillós i dramàtic en si mateix, provoca en un parell d'episodis una divertida reescriptura de la realitat en què veiem els Legends formar part de paròdies de sèries de televisió, una de les quals la que podem veure a la foto i que s'anomena Ultimate Buds, una clara referència semàntica i visual a certa sitcom llegendària.

En aquest context torna breument la Zari original, que estava atrapada dins de l'amulet del seu germà, i que coexisteix durant uns episodis amb la nova i pot passar uns moments amb en Nate, però les circumstàncies l'obliguen a tornar a marxar i es produeix un nou i emotiu comiat, no sabem si definitiu, però podria ser perquè el resultat és el desitjable també per a ella, amb son germà viu i, així, la reparació d'allò que sempre l'havia traumatitzat.

Vaig acabant: pel que fa a relacions familiars també tenim la divertida situació que es produeix quan, en visitar l'any 2004, en Mick s'embolica durant una reunió d'exalumnes amb una noia que li havia agradat quan anava a l'institut i conceben, sense que ell ho sàpiga, la seva filla, la Lita (Mina Sundwall), per la qual s'esforça tant com pot, lluitant contra la seva personalitat esquerpa i delictiva, amb la intenció de ser un bon exemple i fer-li de pare. Una relació divertida i alhora bonica.

No em vull estendre més, ja he fet una entrada prou llarga, així que acabaré dient que la cinquena temporada de DC's Legends of Tomorrow és divertida, intel·ligent, amb aventures autoconclusives que responen a una mateixa trama i que transformen els seus personatges, com hem vist de manera metafòrica però, de vegades, també literal.

Declaro sense cap mena de dubte ni vergonya que s'ha convertit en la meva sèrie preferida de l'Univers DC televisiu, tant per demèrit de les altres, que van perdent frescor, com per mèrits propis, ja que aquesta n'ha estat sempre, de divertida.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (quarta temporada)

Després d'un parell d'interrupcions cinematogràfiques, que no negaré que han anat bé perquè no hi hagués tantíssimes entrades seguides sobre sèries de televisió, arriba la meva opinió sobre la quarta producció televisiva de l'Arrowverse en la seva quarta entrega.

Com he estat dient fins ara, cada any, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie que feia tota la pinta que sortiria malament, que seria una poca-soltada i que la cancel·larien ben ràpidament, però al final resulta que va esdevenir -o almenys jo ho veig així- la sèrie revelació entre les que formen part de la DC televisiva actual, i ara ja podem dir que és una obra de ple dret, que gaudeix de salut i amb un futur que no perilla pas.

Aquest cop els Legends fan front a l'amenaça subjacent d'un dimoni amb qui en John Constantine, ara ja personatge regular de la sèrie, tenia afers pendents des de feia temps, un relat que se'ns explica i que és certament tràgic.

Però abans que es produeixi l'enfrontament final gaudim d'històries autoconclusives, característica de la sèrie, en què veurem, és clar, altres èpoques de la Història -Woodstock, l'Edat Mitjana, els Estats Units de Nixon, els feliços anys 20 a París...-, com de costum, però aquest cop amb l'excusa de la persecució d'éssers màgics, com ara leprechauns, kaupes o fades padrines, fugitius escampats pel Temps com a conseqüència dels fets de la tercera temporada.

Pel camí es produeixen subtrames que tenen a veure amb la construcció dels personatges i les seves relacions, i en aquest sentit és força protagonista en Nate, que reconnecta amb el seu pare Hank (Thomas F. Wilson), que resulta que és el cap de l'Oficina del Temps, en un interessant estira i arronsa amb girs de guió interessants.

Però no només això, sinó que havent superat la separació forçada amb l'Amaya -a qui en aquesta temporada haurà de continuar "veient" perquè un ésser canviaformes n'ha adoptat l'aspecte i acompanya els Legends com a presoner i alhora col·laborador- comença a tenir una relació cada cop més propera amb la Zari, una de les subtrames que més m'han agradat pel que fa aquest apartat, en part també perquè ella és, ja ho vaig dir, el meu personatge preferit juntament amb la Sara, i ves que no li hagi passat ja al davant.

Malgrat l'humor que destil·la aquesta sèrie -i en aquests episodis el continuem veient, de vegades amb escenes una mica esbojarrades-, les històries d'amor no acostumen a acabar bé, i si no que l'hi diguin a la Mona (Ramona Young), empleada de l'Oficina del Temps que esdevé un secundari divertit, però que acaba esdevenint tràgic.

També tenim l'odissea amorosa d'en Ray, encaparrat a convertir la Nora Darhk en una més de la colla, malgrat que és la filla del per fi desaparegut Damien Darhk, perquè n'està enamorat, i una relació una mica més antiga, la de la Sara i l'Ava, passa per alts i baixos en aquesta quarta temporada.

Si ens aturem a pensar-hi, certament el component romàntic d'aquests capítols és elevat en comparació amb les temporades anteriors, però no es perd de vista el gènere superheroic de la sèrie, ni l'estil i el format a què ens té acostumats, igual com tampoc no deceben les històries que ens explica.

No tinc res més a dir, DC's Legends of Tomorrow continua agradant-me molt, tot i que em temo que els prejudicis la van condemnar a ser la "petita" de les quatre sèries originals de l'Arrowverse i d'aquí no en sortirà. Espero que algun dia se li faci justícia, però sigui com sigui, de moment tindrà cinquena temporada.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (tercera temporada)

Del que es coneix com a Arrowverse, que són les sèries Arrow, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, ha quedat més o menys clar que la més popular és la d'en Barry Allen, seguida per la també aplaudida de la cosina d'en Superman, i a més distància la de l'Arquer Maragda, que té un estil diferent i no per a tots els gustos, i que sospito que agrada força si s'és fan del personatge -molt diferent als còmics, per altra banda-, com és el meu cas, però no tant si no s'hi combrega.

Però la quarta sèrie no té correspondència amb cap còmic, i la protagonitzen literalment personatges secundaris i terciaris que ja no tenien lloc a les sèries originals. Descartats i repescats, vaja. Ja havia explicat a l'entrada sobre la segona temporada que el que tenia pinta de carn de cancel·lació s'havia salvat i havia ofert una sòlida nova entrega, i ara he d'explicar que la cosa continua igual de bé.

Perquè, com qualsevol sèrie que tingui la intenció de sobreviure a les inclements decisions dels directius televisius, DC's Legends of Tomorrow presenta novetats a cada temporada, tant argumentals com de repartiment, sense perdre la seva essència i un objectiu general que dona sentit a tot plegat.

En aquesta tercera temporada el grup ha estat desmantellat i qui s'encarrega de vetllar pel Temps és la nova Oficina del Temps, creada pel seu exlíder, en Rip Hunter, amb l'objectiu de reparar els anacronismes provocats pels viatges en el temps de la colla protagonista i la seva manera de fer maldestra.

Com que són una mica desastre -cal admetre-ho- els Legends estan apartats d'aquestes missions, però poc a poc demostren que poden ser útils i, de vegades en solitari i de vegades en col·laboració amb l'esmentada oficina, a cada episodi viatgen a una època diferent per tal de reparar aquests anacronismes, cosa que, com és habitual, serveix d'excusa per a mostrar-nos els personatges en diversos escenaris de la Història, amb l'inevitable punt còmic.

Tanmateix, aquesta estructura autoconclusiva està acompanyada per una subtrama que és el fil de tota la temporada, i es tracta de la imminent amenaça del dimoni Mallus, empresonat fa temps, que s'aprofita de les disrupcions temporals per anar-se alliberant poc a poc.

Aquest element màgic i sobrenatural permet recuperar el personatge d'en John Constantine (Matt Ryan), l'exorcista-bruixot expert en dimonis que va tenir sèrie pròpia i va ser cancel·lada, però que després d'haver sortit en alguns episodis d'Arrow fa una estada llarga però esporàdica a DC's Legends of Tomorrow, i atesa la naturalesa de l'enemic hi encaixa força bé.

També hi encaixa, però és cert que sempre troben la manera de justificar-nos la seva potser ja pesada presència, en Damien Darhk, que és partidari de posar-los pals a les rodes i provocar més anacronismes per tal de despertar el dimoni.

En el capítol de les novetats del repartiment, però aquest cop protagonista, tenim la Zari Tomaz (Tala Ashe), una musulmana de la Seattle de 2042 -on estan prohibides tant la religió com els metahumans-, hacktivista i amant dels videojocs, que vol venjar la mort del seu germà a mans de la dictatorial A.R.G.U.S. del futur, i que posseeix un dels tòtems que han de servir per a enfrontar-se a en Mallus. Als còmics, per cert, té una identitat molt diferent com a la deessa egípcia Isis.

És un personatge que entra al grup a contracor, i que m'agrada molt -no sé si fins i tot més que la Sara- pel seu caràcter més aviat esquerp, escèptic i menys còmic que el dels altres personatges, però que a poc a poc s'obre i esdevé un membre més dels Legends. I ja he dit que li agraden els videojocs?

La tercera temporada de la sèrie també ens presenta el personatge de l'Ava Sharpe, la directora de l'Oficina del Temps, que al principi col·labora sense gaires ganes amb el grup, però que després, sobretot gràcies a la seva relació personal amb la Sara, esdevé una valuosa aliada.

La trama d'aquesta tongada de 18 episodis, de caire sobrenatural, com ja he dit més amunt, dona protagonisme als tòtems i a la màgia, perquè tenen una relació directa amb en Mallus, i és per això que el personatge de l'Amaya adquireix importància.

I, és clar, la seva relació amb en Nate, que agafa un to més melodramàtic per un seguit de circumstàncies que no revelaré, com tampoc no estic revelant detalls gaire importants de les altres coses.

Com a personatge ella no m'agrada gaire, ni el seu rerefons ni la interpretació, però m'agrada la seva història d'amor amb en Nate, i crec que a la tercera temporada és quan es justifica el seu personatge i fa allò pel que l'havien introduït al repartiment.

No podia faltar, és clar, el crossover amb les altres tres sèries, una altra festa del fanservice que, aquest cop uneix els personatges de les quatre produccions per fer front als seus dobles, provinents de Terra-X, on els nazis van guanyar la II Guerra Mundial.

És una interrupció de la trama que dona un descans i fa gaudir els fans de tot aquest univers, però no té més conseqüències en una temporada prou sòlida, amb noves incorporacions i algunes baixes, i que presenta prou novetats com per assegurar-ne, de moment, l'èxit i la supervivència. Ja l'han renovat per a una quarta temporada.

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (segona temporada)

Quan fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre aquesta sèrie nascuda de la recuperació més aviat forçada de secundaris d'Arrow i The Flash vaig dir que m'havia agradat, però que era lleugera i una mica poca-solta. No és que em preocupés, però trobava que era carn de cancel·lació.

Va acabar aquella primera temporada, la segona es va estrenar pocs mesos després i ja se sap que hi haurà tercera tongada d'episodis. Per tant, ha funcionat i va agafant força. Així doncs, continuo amb aquesta entrada en què ja no presentaré els personatges ni la premissa -per a això cal llegir l'article de la primera temporada-, sinó que em centro en l'evolució d'aquestes persones que no es consideren herois, sinó llegendes.

Si a la primera temporada la gran amenaça per al teixit del temps era en Vandal Savage, que amb al recolzament dels Mestres del Temps pretenia dominar el món, per a la segona no han trobat cap altre enemic més poderós i han buscat una altra fórmula, igualment interessant, que és la del grup de dolents amb un altre objectiu: en Damien Darhk (Neal McDonough), en Malcolm Merlyn (John Barrowman) i l'Eobard Thawne (Matt Letscher) -tant se val si algun d'ells representa que era mort o atrapat fora del temps, estem parlant d'una sèrie sobre viatges temporals!- s'han unit per aconseguir la Llança del Destí, que permet configurar la realitat al gust de l'usuari.

Mentrestant, els Legends han de retrobar-se després que en Rip Hunter els salvés de la mort escampant-los pel temps. A més, com que la plantilla es va reduir a la primera temporada lògicament hi ha noves incorporacions.

La primera és l'Amaya Jiwe (Maisie Richardson-Sellers), la Vixen dels anys 40, que pertany a la JSA i és l'àvia de la Vixen que ja havíem vist a l'Arrowverse al present.

El seu poder és en realitat la capacitat d'invocar habilitats de tota mena d'animals, gràcies al tòtem que duu al coll. A mesura que passen els capítols -no goso dir "el temps"- s'adapta al xoc cultural que representaria per a qualsevol persona interactuar amb gent de 75 anys en el futur.

I la segona és en Nathan Heywood (Nick Zano, vist a 2 Broke Girls), un historiador -sempre van bé a les històries sobre viatges en el temps- que resulta que és nét del Comandant Steel de la JSA, al seu torn company de l'Amaya.

És el hipster del grup, però també manifesta una transformació metàl·lica (com la del Colossus dels X-Men) que li proporciona molta força i una barrera defensiva impenetrable. A més, contribueix als diàlegs humorístics amb en Ray Palmer.

El cas és que aquesta temporada de DC's Legends of Tomorrow mostra com els seus protagonistes intenten evitar que l'anomenada Legion of Doom aconsegueixi els fragments de la Llança del Destí i refaci la realitat de maneres inimaginables, i amb aquesta excusa els tornem a veure viatjant per diversos llocs i èpoques, com per exemple l'Oest, el Japó feudal o Camelot -capítol en què, per cert, un altre segment correspon a l'any 3000 i per tant s'anomena, en una autorreferència de DC, Camelot/3000-.

Els moments històrics són prou nombrosos com per garantir la diversitat dels escenaris i les situacions, ho saben també els responsables de la sèrie Timeless, però curiosament totes dues sèries en toquen alguns, de vegades, molt similars.

La solidesa adquirida per la sèrie s'ha demostrat també en la seva completa integració en l'Arrowverse, i ho veiem en un notable crossover a quatre bandes amb Arrow, The Flash i Supergirl que és una enorme festa del fanservice.

I es nota que els actors i les actrius s'ho passen bé treballant junts, perquè sovint es fan selfies divertides que comparteixen amb els agraïts fans. A banda de tot això, DC's Legends of Tomorrow continua amb salut i aprofundint en els seus personatges, que originalment eren repescats d'altres sèries. Crec que als seus intèrprets no els hauria pogut passar res millor, perquè amb aquella aposta arriscada ara són protagonistes d'aquesta producció que va creixent en importància i interès.

El personatge de la Sara (Caity Lotz), per exemple, cada cop és més entranyable i ja s'ha convertit en un dels meus preferits de la televisió. De fet, la meva filla es dirà així.

I en Rory (Dominic Purcell) té un sorprenent carisma que fa que en aquesta sèrie, a diferència de Prison Break, faci ombra a en Wentworth Miller, i és un dels personatges més divertits. En un dels episodis ell és el narrador del "previously", i és per pixar-se de riure.

Sèries: DC's Legends of Tomorrow

El que ja fa temps que es coneix com a Arrowverse ja ha incorporat, de fet, la seva quarta sèrie amb Supergirl, però abans que això passés, i d'una manera molt més evident, va arribar la tercera, i és que els seus personatges principals procedien, gairebé exclusivament, d'Arrow i The Flash. 

DC's Legends of Tomorrow fa una proposta que als còmics s'ha vist sovint, i és encertat que en un univers televisiu de ficció basat en còmics també es faci, però no em consta cap precedent en aquest sentit: agafa personatges secundaris de les esmentades Arrow i The Flash i els dóna una sèrie, com a equip, en què encaixen i poden desplegar el carisma que com a personatges de menor importància a les sèries que els van veure néixer no podien mostrar amb tants minuts de metratge i tant de protagonisme.

Els recluta en Rip Hunter (Arthur Davill), un viatger del temps que s'ha rebel·lat contra els seus amos i col·legues per tal de canviar una Història en què la seva dona i el seu fill moren assassinats en un any 2166 apocalíptic a mans del dictador immortal Vandal Savage. 

Un personatge interpretat per en Casper Crump, és un personatge que, de fet, ja havia donat problemes a Arrow i The Flash en un magnífic crossover, però que aquí és el principal enemic de la sèrie i el motiu pel qual els personatges viatgen en el temps.

Com deia més amunt, en Rip Hunter recluta els protagonistes, casualment secundaris de les altres sèries o directament personatges desapareguts però convenientment recuperats. Una selecció forçada on hi ha, per exemple, la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, que ja havia sortit a Arrow com a Black Canary però que, després de cedir aquella identitat a la seva germana, aquí fa de White Canary i busca el seu lloc al món. 

Un altre conegut d'Arrow és en Ray Palmer (Brandon Routh), l'Atom, que també tenia potencial però el seu paper va quedar molt reduït a la sèrie en què va debutar. A DC's Legends of Tomorrow, però, fa un paper una mica babau i és l'ase dels cops, en contraposició amb el galant que vèiem a Arrow.

El professor Martin Stein (Victor Garber) i en Jefferson Jackson (Franz Drameh), que junts donen vida al superheroi conegut com a Firestorm, s'havien estrenat a The Flash, i aquí continuen la seva entranyable dinàmica d'estira i arronsa generacional.

Dolents a The Flash, representa que en Rip Hunter tria per a l'equip també en Leonard Snart o Captain Cold (Wentworth Miller) i en Mick Rory o Heat Wave (Dominic Purcell), uns brivalls simpàtics que aquí mostren la seva faceta més humana, tot i que a contracor.

No se li va escapar a ningú que aquests dos actors eren la parella protagonista de Prison Break, i aquí hi fan més d'una referència, fins i tot una de directa: hi ha un moment que l'Snart diu "this isn't my first prison break" ("No és la meva primera fuga de la presó"). Discret? No, però m'encanta. 

L'equip queda complet amb la parella formada per en Carter Hall o Hawkman (Falk Hentschel) i la Kendra Saunders o Hawkgirl, també de The Flash però vells coneguts de l'Univers DC, destinats a estar junts però a també a morir i reencarnar-se una vegada rere l'altra per culpa d'en Vandal Savage.

Són els únics que el poden matar definitivament, però no és gens fàcil, i la seva motivació per a formar part d'un equip que té com a missió acabar amb ell no podria ser més alta.

El cas és que tots plegats viatjaran a bord de la Waverider per diversos moments de la Història per tal d'intentar acabar amb els plans d'en Vandal Savage i canviar el curs dels esdeveniments. Com ens han explicat en un fotimer de relats de ciència-ficció dedicats als viatges en el temps, tot això provoca una sèrie de paradoxes, a més que els fets sempre troben la manera d'acabar passant.

Per tant, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie farcida de moments en què les explicacions teòriques ens faran rodar el cap, però també n'hi ha d'humor, de drama i d'acció pura. Això no és Daredevil, i podríem considerar-la de "sèrie B" dins les adaptacions televisives dels còmics de superherois, però tot i els moments poca-soltes i el to lleuger en general, és un producte entretingut que dóna vida de manera intel·ligent a secundaris que pràcticament havien desaparegut i que ens ofereix les sempre interessants visites a èpoques pretèrites i futures, que provoquen més d'un moment divertit dins una obra en principi dramàtica.