Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Sèries: Fargo (cinquena temporada)

Ja em va passar, com vaig comentar, amb la quarta temporada, però aquesta és una de les meves sèries preferides i em sap greu no haver vist la seva història més recent a mesura que se n'anaven publicant els episodis. Val a dir, però, que he trigat menys mesos que l'última vegada.

Tampoc és que sigui cap tragèdia, perquè no cal veure res quan acaba de sortir, però m'agrada tantíssim que no puc evitar aquest sentiment. Veurem, doncs, si ha valgut la pena, sobretot per la irregularitat amb què ens l'ofereixen, aquest cop novament amb 3 anys d'espera des de l'últim cop, en realitat a causa de les vagues que hi va haver a Hollywood el 2023. 

Sigui com sigui, ja he vist la cinquena temporada de Fargo, una de les meves sèries preferides de tots els temps, i encara que tinc entès que la quarta no va agradar tant com les altres -tot i que la sèrie, en general, és tan bona que la nota mitjana d'aquells episodis ja la voldrien moltes altres produccions-, a mi sí que em va agradar força. Doncs bé, no sé si és que encara em dura l'escalfada perquè l'he acabat de veure fa molt poc, però aquesta nova història -recordem que és una sèrie antològica, amb una història diferent cada temporada, amb l'única connexió del territori de Dakota del Nord i la ciutat que dona nom a la franquícia- em sembla, possiblement, la millor de les cinc. 

Situada temporalment al 2019, ja sabem que, a petició dels supervivents, els noms han estat canviats, però per respecte als morts la resta s'explica tal com va succeir. I amb l'humor negre que caracteritza la franquícia, aquesta temporada comença amb la detenció de la seva protagonista principal per un malentès durant els aldarulls que tenen lloc en una agitada reunió de la junta escolar del centre on estudia la seva filla.

Després, quan el seu marit Wayne Lyon (David Rysdahl) la treu del calabós pagant-ne la fiança, veiem com, tot i els seus esforços de supervivent i uns paranys propis de Sol a casa, la Dorothy Lyon (Juno Temple, una actriu que sempre m'ha agradat molt i que a Ted Lasso està excel·lent, com aquí) és segrestada per uns homes misteriosos i així comença la trama criminal que ens tindrà amb l'ai al cor al llarg d'aquests 10 episodis.

El motiu del segrest, que es queda en intent després d'una llarga i espectacular seqüència del joc del gat i la rata, no el revelaré per fer el mínim d'spoilers possible, però val a dir que la Dot és un personatge tremendament ben construït, amb un passat misteriós i unes habilitats de combat i supervivència que no s'esperarien d'una típica mestressa de casa estatunidenca, que aviat veiem que és un paper que interpreta de manera estricta sense voler cridar l'atenció de ningú ni acceptar cap ajuda dels que sospiten que li'n passa alguna.

Un dels homes que intenten endur-se-la és l'Ole Munch (Sam Spruell), un grotesc i implacable assassí contractat per la part interessada en el segrest, un dels arquetips que es repeteixen a les diferents temporades de la sèrie. Un personatge estranyot, taciturn, incòmode i tremendament perillós. 

A mesura que avança la història el veurem fer aparicions cabdals, però certament la seva simple presència ens provoca malestar i tensió, i més endavant li coneixem uns orígens que donen un toc inesperadament sobrenatural al relat.

Un dels grans noms del repartiment, segurament el més important, és el de la Jennifer Jason Leigh, que fa de Lorraine Lyon, la sogra de la Dot, i per tant mare d'en Wayne. A diferència del seu fill, un home amable i profundament ingenu, la Lorraine és la freda i també implacable propietària d'una empresa de cobrament de deutes, i tot i que inicialment no amaga el seu desdeny per la dona del seu fill, de qui sospita que no és aigua clara, a mesura que avança la història va naixent dins seu, cosa rara tal com és i tracta tothom, un cert respecte envers la seva nora.

A banda d'una interpretació excel·lent, hi tenim un dels personatges més poderosos, en aquest cas econòmicament, que hem vist a l'univers Fargo fins ara. No hi ha res que no pugui aconseguir, ni ningú que sigui imprescindible per a ella, que sempre està acompanyada per la seva mà dreta, l'advocat Danish Graves (Dave Foley).

L'altre personatge tremendament poderós de la temporada, en aquest cas per la influència política que té com a xèrif del comtat de Stark, és en Roy Tillman (Jon Hamm, l'inoblidable Don Draper, protagonista de Mad Men, tot i que el vam poder veure no fa gaire a The Morning Show i, pel que sembla, entre una cosa i l'altra està tornant a la televisió amb papers d'una temporada sencera). 

Corrupte i ultradretà a la manera estatunidenca, té una idea molt clara del que vol que sigui el seu estimat país i mobilitzarà la gent i els recursos que calguin per dur-ho a terme, i prova d'això és un sentit propi de la justícia que administra al seu territori, amb xantatges i amenaces al menú de cada dia. Quan considera que alguna cosa és seva, no la deixa anar i, si ho fa, la recuperarà a qualsevol preu. 

També és conegut en Joe Keery, l'Steve de Stranger Things, que aquí fa de Gator Tillman, el fill gran d'en Roy i ajudant seu, delerós de fer sentir orgullós un home del seu estatus, però molt desafortunat i amb un gran complex d'inferioritat, agreujat pels menyspreus constants d'un pare que bàsicament el considera un inútil i una càrrega. 

La veritat és que és un autèntic imbècil, però al llarg de la història podem arribar a sentir certa llàstima per ell, ateses les seves circumstàncies. 

Acabarem el repàs de personatges amb dos dels meus preferits, de nou uns arquetips, els habituals policies honestos i treballadors que hem vist en altres temporades i la pel·lícula de Fargo. Ell és l'agent estatal Wit Farr (Lamorne Morris, vist a New Girl i, per tant, en un paper còmic al contrari d'aquest), que té un deute amb la Dot per haver-li salvat la vida durant el tiroteig posterior a la seva fugida dels segrestadors, i ella és l'agent local Indira Olmstead (Richa Moorjani), una dona cansada i frustrada per haver de mantenir el seu capriciós i immadur marit que, quan investiga la protagonista, s'adona que alguna cosa no rutlla i decideix ajudar-la.

La cinquena és una temporada, doncs, farcida de personatges interessantíssims i una història que atrapa, i que està narrada amb el ritme adequat tant pel que fa a la velocitat amb què tenen lloc els esdeveniments, amb la lentitud reservada per als moments en què cal crear tensió, com per la durada dels episodis, més benèvola que en altres ocasions. 

A més, té un to marcadament feminista en posar el focus en dones que lluiten pel que volen i no es conformen amb el que la societat masclista els vol imposar, cosa que reflecteix el petit canvi que aquesta societat està vivint a la realitat actualment. No se m'acut res dolent per dir d'aquesta temporada, però espero que la sisena, si és que la filmen, com a mínim se li acosti en qualitat, perquè llavors tindrem una altra meravella. Recomanadíssima.

Sèries: This is Us (cinquena temporada)

A diferència del que ha passat amb altres sèries, en què hi ha hagut retards importants entre que he n'han acabat temporades, les he vist i n'he parlat, en el cas d'aquesta de què parlaré avui no sé què ha passat, perquè oblidés completament que li volia dedicar una entrada a la seva temporada més recent. 

Bé, sí que sé què ha passat: la vaig anar seguint al dia, però entre que ha tingut diverses petites pauses i que l'han format 16 episodis en comptes dels habituals 18, i que la season finale tampoc no va ser una cosa que deixés l'audiència de pasta de moniato, no vaig tenir una sensació clara que hagués vist com s'acabava en el moment que s'acabava. 

I, després, sí, me n'havia oblidat completament. Bé, tampoc és que hagi d'afectar gaire al nombre de visites, perquè quan parlo de sèries solc obtenir els pitjors resultats del blog, però si he parlat individualment de les quatre anteriors temporades de This is Us, no deixaré la cinquena sense article. I encara menys quan es tracta d'una sèrie que m'agrada tant.

Després d'advertir, com sempre faig en aquests casos, que hi haurà spoilers, i si algú que no ha vist la sèrie o aquesta temporada llegeix l'entrada sense haver vist aquests episodis no em faig responsable de rebentar-li res, cal dir que una de les coses més impactants, en aquesta i d'altres sèries no ambientades en mons de fantasia, ha estat veure que la pandèmia de la COVID-19 hi apareixia i hi tenia força protagonisme.

Al capdavall, la sèrie és de ficció però retrata un món possible dins d'un context real i contemporani a la nostra realitat, així que va ser una de les primeres sèries en què es van poder veure mascaretes sanitàries, quarantenes i mesures de precaució davant la pandèmia. 

En fi, comencem, ja que n'he posat la foto, amb la Kate i en Toby, que en aquesta cinquena temporada han emprès l'aventura de ser pares per segon cop, en aquest cas per gestació subrogada atès que l'embaràs del seu primer fill, per l'edat i sobretot el pes d'ella, van suposar un calvari pel qual no han volgut tornar a passar. Han patit davant de la incertesa d'aquesta mena de pactes, perquè al capdavall, la mare biològica pot canviar d'opinió en qualsevol moment, però per sort la cosa ha acabat bé. Per al matrimoni, però, tenim reservada una sorpresa final, un gir argumental inesperat, al final de la temporada.

Per la seva banda, en Kevin, el tarambana que sempre ha volgut una relació romàntica de pel·lícula, com a actor que és, sembla que va posant seny i es fa càrrec de la família que involuntàriament ha començat a crear en deixar embarassada la Madison, i el que al principi era més una qüestió de responsabilitat poc a poc es va convertint en convenciment.

Per desgràcia, les inseguretats i la mena de vida que duu un actor fan que la Madison no les acabi de tenir totes, no acaba de confiar en què tot anirà bé, però l'embaràs dels bessons continua endavant. Veurem, al final de la temporada, com uns flashforwards relacionats amb ell acaben d'una manera inesperada, també.

Tot i que This is Us és una sèrie molt coral, no hi ha dubte que la cinquena temporada ha estat, sobretot, de protagonisme per a en Randall. Sí, hem vist avançar la vida de la Kate i algun detall més de la seva adolescència, així com tancar una ferida del passat, hem vist com en Kevin es transformava poc a poc i hem conegut traumes esportius de la seva infantesa, però amb en Randall hi ha hagut dues trames argumentals força importants. I relacionades.

Per una banda, així com la sèrie ha reflectit la pandèmia, també s'hi ha parlat del cas de l'assassinat racista d'en George Floyd per part d'un policia, que va tenir lloc al maig de l'any passat. A la sèrie es parla d'allò i de les repercussions que va tenir per a la societat estatunidenca, sobretot la de raça negra. 

És el cas dels Pearson afroamericans, i a en Kevin l'afecta especialment en la seva recerca dels propis orígens, que el condueixen per la providencial trucada d'un desconegut a descobrir que, malgrat que el seu pare biològic va fugir de casa seva després de la mort per sobredosi de la seva parella, la mare d'en Randall, resulta que aquesta va ser reanimada pels paramèdics i va viure molts anys sense que en William ho sabés, fins que va morir l'any 2015. Una informació devastadora que, tot i així, permet al seu fill tenir una llarga conversa amb l'home amb qui ella va compartir els últims anys, i conèixer moltes coses de la seva mare biològica que no sabia, a més d'heretar una casa a Nova Orleans. 

Per acabar amb aquest nucli familiar, també veiem créixer, sobretot, les filles adolescents, i enfrontar-se als drames propis d'aquesta etapa, com són les relacions sentimentals, en el cas de la Tess amb la dificultat afegida que es tracta d'una d'homosexual i, en el de la Deja el fet que el seu xicot tingui una filla -cosa que ja se sabia- i les dificultats que això afegeix a qualsevol relació, especialment en aquestes edats.

La seva mare adoptiva, la Rebecca, no ha tingut un pes gaire marcat en aquesta temporada. Sabem que té Alzheimer i que vol passar els seus últims anys bons de la millor manera possible, i els seus tres fills, i el seu actual marit, s'esforcen perquè aquest desig es faci realitat. Un comiat lent i agredolç.

Tampoc en Nicky, un secundari que m'agrada especialment, i que aquí també fa esforços, en el seu cas per anar entrant poc a poc a la família que ell mateix s'havia negat tenir. Per acabar de perfilar-lo com a personatge víctima de totes les desgràcies, veiem un altre cas de relació, en aquest cas sentimental, a què va renunciar quan era jove també per motius nobles, però sobretot perquè és un tossut que s'estima més no resoldre els malentesos. Els germans que sí que els resolen són en Kevin i en Randall, que després de la duríssima baralla que vam veure a la quarta temporada tenen una necessària i llarga conversa sobre tot plegat.

En fi, una temporada més de This is Us, una sèrie que continua tenint elements i ingredients de soap opera, de culebrot, però amb un bon gust, duent-nos a límit de l'ensucrament sense sobrepassar-lo, que la converteix en un producte de qualitat que, almenys per a mi, és de les coses més interessants que es fan a la televisió dels Estats Units actualment.

 

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (cinquena temporada)

Després de veure una temporada més de la sèrie que cada cop més gent reconeix com la més divertida de les de l'anomenat Arrowverse ja no li puc continuar posant aquella etiqueta de "sèrie revelació".

Això es diu quan algú o alguna cosa sorprèn positivament quan no s'ho esperava ningú, però DC's Legends of Tomorrow ja comença a ser veterana, de fet ho és tant com Supergirl, i no sorprèn, però perquè sabem el que ens pot oferir i ens ho continua oferint amb frescor temporada rere temporada.

La quarta temporada acabava amb l'enemic derrotat, però també amb una modificació de la línia temporal que feia desaparèixer la Zari i la substituïa pel seu germà difunt, en Behrad (Shayan Sobhian), atès que els tràgics esdeveniments de 2042 en què moria ja no tenien lloc, de manera que sobrevivia i esdevenia el portador del tòtem de l'aire en comptes de la seva germana gran.

L'existència de la Zari s'esborra dels records dels altres personatges, fins i tot d'en Nate, amb qui feia poc que havia iniciat una relació, però això no vol dir que ella, en si, hagi desaparegut.

La coneixen més endavant a can Behrad com a Zari Tarazi -ja no és "Tomaz", perquè no ha hagut de fugir de la malvada A.R.G.U.S. del futur i no s'ha hagut de crear una nova identitat-, una senyoreta esnob amb milions de seguidors a les xarxes socials perquè, de petita, va domar un drac a Heyworld, el parc temàtic d'animals fantàstics que precisament, en crear-se, va alterar la seva línia temporal.

Es troba a faltar -o almenys jo, perquè era el meu personatge preferit- la Zari de sempre, amb un passat tràgic i una personalitat més escèptica, seriosa i que tocava de peus a terra, però és interessant veure la nova Zari evolucionar i fer-se més empàtica i esforçar-se a mesura que avancen els episodis.

El tema de la temporada, però, és la resurrecció, o més ben dit l'alliberament de l'infern, d'una sèrie de personatges històrics que reapareixen al món dels vius i que no es poden matar fàcilment. Això dona als personatges l'excusa per visitar les èpoques de personalitats com en Rasputin, la Maria Antonieta o en Genghis Khan, que en aquest cas ressorgeix l'any 1990.

Tot plegat està tractat amb l'humor i la teatralitat pròpies de la sèrie, que fins i tot es permet posar en el paper de la reina de França l'actriu Courtney Ford, que normalment fa de Nora Darhk, en aquesta temporada es troba atrapada a la feina de Fada Padrina, element que dona cert joc a la trama...

...I que també condueix a què la veiem casar-se amb en Ray, de bracet del seu pare, un altre personatge ressuscitat, en Damien Darhk, el temible enemic al qual s'havien enfrontat i que també havia fet estralls a Arrow, en un divertit episodi d'embolics i equívocs i final emotiu, incloent-hi el comiat dels noucasats perquè, seguint el consell-advertiment del temible sogre, l'Atom deixa la colla per fer vida civil a la Terra i que la seva dona pugui continuar la seva tasca amb normalitat.

Ella era una dolenta reconvertida per la tenacitat amorosa d'en Ray, i també va ser breument membre dels Legends. El mateix passa amb qui va posar en marxa tot això de les resurreccions.

Es tracta de l'Astra Logue (Olivia Swann), que ha passat anys de la seva vida a l'infern, territori que pretén governar, i ha ordit una venjança contra en John Constantine, l'home que segons ella és la causa de tots els seus mals, quan en realitat tot ve d'un exorcisme que va sortir malament i que va aparèixer -jo no me'n recordava- breument a la quarta temporada, quan ella era petita.

El bruixot de la gavardina es dedicarà en cos i ànima a reparar aquell error i a convèncer-la perquè passi al bàndol dels bons, en un estira i arronsa interessant que beu d'ingredients del còmic Hellblazer.

Tot això va passant alhora que es descabdella una subtrama que a la segona meitat de la sèrie -i aquest cop aquestes meitats no tenen res a veure amb Crisis on Infinite Earths, perquè com de costum aquesta sèrie començava més tard que les altres, i la seva intervenció al crossover va arribar abans del primer episodi- pren tot el protagonisme.

Parlo de la qüestió del Teler del Destí, que les moires de la mitologia grega feien servir per decidir el destí de les persones. La Charlie era una d'elles i va decidir trencar-lo i escampar-ne les peces, i ara les altres dues el volen reconstruir i tornar a prendre les decisions, i persegueixen la que elles anomenen Clotho per obligar-la a posar el teler en marxa.

Això, tot i que és perillós i dramàtic en si mateix, provoca en un parell d'episodis una divertida reescriptura de la realitat en què veiem els Legends formar part de paròdies de sèries de televisió, una de les quals la que podem veure a la foto i que s'anomena Ultimate Buds, una clara referència semàntica i visual a certa sitcom llegendària.

En aquest context torna breument la Zari original, que estava atrapada dins de l'amulet del seu germà, i que coexisteix durant uns episodis amb la nova i pot passar uns moments amb en Nate, però les circumstàncies l'obliguen a tornar a marxar i es produeix un nou i emotiu comiat, no sabem si definitiu, però podria ser perquè el resultat és el desitjable també per a ella, amb son germà viu i, així, la reparació d'allò que sempre l'havia traumatitzat.

Vaig acabant: pel que fa a relacions familiars també tenim la divertida situació que es produeix quan, en visitar l'any 2004, en Mick s'embolica durant una reunió d'exalumnes amb una noia que li havia agradat quan anava a l'institut i conceben, sense que ell ho sàpiga, la seva filla, la Lita (Mina Sundwall), per la qual s'esforça tant com pot, lluitant contra la seva personalitat esquerpa i delictiva, amb la intenció de ser un bon exemple i fer-li de pare. Una relació divertida i alhora bonica.

No em vull estendre més, ja he fet una entrada prou llarga, així que acabaré dient que la cinquena temporada de DC's Legends of Tomorrow és divertida, intel·ligent, amb aventures autoconclusives que responen a una mateixa trama i que transformen els seus personatges, com hem vist de manera metafòrica però, de vegades, també literal.

Declaro sense cap mena de dubte ni vergonya que s'ha convertit en la meva sèrie preferida de l'Univers DC televisiu, tant per demèrit de les altres, que van perdent frescor, com per mèrits propis, ja que aquesta n'ha estat sempre, de divertida.

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.