Sèries: Fargo (cinquena temporada)

Ja em va passar, com vaig comentar, amb la quarta temporada, però aquesta és una de les meves sèries preferides i em sap greu no haver vist la seva història més recent a mesura que se n'anaven publicant els episodis. Val a dir, però, que he trigat menys mesos que l'última vegada.

Tampoc és que sigui cap tragèdia, perquè no cal veure res quan acaba de sortir, però m'agrada tantíssim que no puc evitar aquest sentiment. Veurem, doncs, si ha valgut la pena, sobretot per la irregularitat amb què ens l'ofereixen, aquest cop novament amb 3 anys d'espera des de l'últim cop, en realitat a causa de les vagues que hi va haver a Hollywood el 2023. 

Sigui com sigui, ja he vist la cinquena temporada de Fargo, una de les meves sèries preferides de tots els temps, i encara que tinc entès que la quarta no va agradar tant com les altres -tot i que la sèrie, en general, és tan bona que la nota mitjana d'aquells episodis ja la voldrien moltes altres produccions-, a mi sí que em va agradar força. Doncs bé, no sé si és que encara em dura l'escalfada perquè l'he acabat de veure fa molt poc, però aquesta nova història -recordem que és una sèrie antològica, amb una història diferent cada temporada, amb l'única connexió del territori de Dakota del Nord i la ciutat que dona nom a la franquícia- em sembla, possiblement, la millor de les cinc. 

Situada temporalment al 2019, ja sabem que, a petició dels supervivents, els noms han estat canviats, però per respecte als morts la resta s'explica tal com va succeir. I amb l'humor negre que caracteritza la franquícia, aquesta temporada comença amb la detenció de la seva protagonista principal per un malentès durant els aldarulls que tenen lloc en una agitada reunió de la junta escolar del centre on estudia la seva filla.

Després, quan el seu marit Wayne Lyon (David Rysdahl) la treu del calabós pagant-ne la fiança, veiem com, tot i els seus esforços de supervivent i uns paranys propis de Sol a casa, la Dorothy Lyon (Juno Temple, una actriu que sempre m'ha agradat molt i que a Ted Lasso està excel·lent, com aquí) és segrestada per uns homes misteriosos i així comença la trama criminal que ens tindrà amb l'ai al cor al llarg d'aquests 10 episodis.

El motiu del segrest, que es queda en intent després d'una llarga i espectacular seqüència del joc del gat i la rata, no el revelaré per fer el mínim d'spoilers possible, però val a dir que la Dot és un personatge tremendament ben construït, amb un passat misteriós i unes habilitats de combat i supervivència que no s'esperarien d'una típica mestressa de casa estatunidenca, que aviat veiem que és un paper que interpreta de manera estricta sense voler cridar l'atenció de ningú ni acceptar cap ajuda dels que sospiten que li'n passa alguna.

Un dels homes que intenten endur-se-la és l'Ole Munch (Sam Spruell), un grotesc i implacable assassí contractat per la part interessada en el segrest, un dels arquetips que es repeteixen a les diferents temporades de la sèrie. Un personatge estranyot, taciturn, incòmode i tremendament perillós. 

A mesura que avança la història el veurem fer aparicions cabdals, però certament la seva simple presència ens provoca malestar i tensió, i més endavant li coneixem uns orígens que donen un toc inesperadament sobrenatural al relat.

Un dels grans noms del repartiment, segurament el més important, és el de la Jennifer Jason Leigh, que fa de Lorraine Lyon, la sogra de la Dot, i per tant mare d'en Wayne. A diferència del seu fill, un home amable i profundament ingenu, la Lorraine és la freda i també implacable propietària d'una empresa de cobrament de deutes, i tot i que inicialment no amaga el seu desdeny per la dona del seu fill, de qui sospita que no és aigua clara, a mesura que avança la història va naixent dins seu, cosa rara tal com és i tracta tothom, un cert respecte envers la seva nora.

A banda d'una interpretació excel·lent, hi tenim un dels personatges més poderosos, en aquest cas econòmicament, que hem vist a l'univers Fargo fins ara. No hi ha res que no pugui aconseguir, ni ningú que sigui imprescindible per a ella, que sempre està acompanyada per la seva mà dreta, l'advocat Danish Graves (Dave Foley).

L'altre personatge tremendament poderós de la temporada, en aquest cas per la influència política que té com a xèrif del comtat de Stark, és en Roy Tillman (Jon Hamm, l'inoblidable Don Draper, protagonista de Mad Men, tot i que el vam poder veure no fa gaire a The Morning Show i, pel que sembla, entre una cosa i l'altra està tornant a la televisió amb papers d'una temporada sencera). 

Corrupte i ultradretà a la manera estatunidenca, té una idea molt clara del que vol que sigui el seu estimat país i mobilitzarà la gent i els recursos que calguin per dur-ho a terme, i prova d'això és un sentit propi de la justícia que administra al seu territori, amb xantatges i amenaces al menú de cada dia. Quan considera que alguna cosa és seva, no la deixa anar i, si ho fa, la recuperarà a qualsevol preu. 

També és conegut en Joe Keery, l'Steve de Stranger Things, que aquí fa de Gator Tillman, el fill gran d'en Roy i ajudant seu, delerós de fer sentir orgullós un home del seu estatus, però molt desafortunat i amb un gran complex d'inferioritat, agreujat pels menyspreus constants d'un pare que bàsicament el considera un inútil i una càrrega. 

La veritat és que és un autèntic imbècil, però al llarg de la història podem arribar a sentir certa llàstima per ell, ateses les seves circumstàncies. 

Acabarem el repàs de personatges amb dos dels meus preferits, de nou uns arquetips, els habituals policies honestos i treballadors que hem vist en altres temporades i la pel·lícula de Fargo. Ell és l'agent estatal Wit Farr (Lamorne Morris, vist a New Girl i, per tant, en un paper còmic al contrari d'aquest), que té un deute amb la Dot per haver-li salvat la vida durant el tiroteig posterior a la seva fugida dels segrestadors, i ella és l'agent local Indira Olmstead (Richa Moorjani), una dona cansada i frustrada per haver de mantenir el seu capriciós i immadur marit que, quan investiga la protagonista, s'adona que alguna cosa no rutlla i decideix ajudar-la.

La cinquena és una temporada, doncs, farcida de personatges interessantíssims i una història que atrapa, i que està narrada amb el ritme adequat tant pel que fa a la velocitat amb què tenen lloc els esdeveniments, amb la lentitud reservada per als moments en què cal crear tensió, com per la durada dels episodis, més benèvola que en altres ocasions. 

A més, té un to marcadament feminista en posar el focus en dones que lluiten pel que volen i no es conformen amb el que la societat masclista els vol imposar, cosa que reflecteix el petit canvi que aquesta societat està vivint a la realitat actualment. No se m'acut res dolent per dir d'aquesta temporada, però espero que la sisena, si és que la filmen, com a mínim se li acosti en qualitat, perquè llavors tindrem una altra meravella. Recomanadíssima.

Sèries: Black Mirror

N'havia sentit coses molt bones, de Black Mirror. Entre altres, que era colpidora, i que reflexionava sobre els perills del progrés tecnològic. Però la vaig anar deixant i deixant, fins que un dia m'hi vaig posar. I sort que ho he fet, perquè és una meravella.

Creada per en Charlie Brooker, és una sèrie britànica que té com a tema central les conseqüències dels avenços tecnològics i com n'hem arribat a dependre a la societat actual. Segons el senyor Brooker, el mirall negre del títol és precisament la pantalla del televisor, del mòbil, de l'ordinador o de qualsevol aparell que ens passem tantes i tantes hores mirant cada dia, mes a mes, any rere any.

 
L'originalitat de la sèrie, però, rau en el seu format: cada temporada té pocs capítols, 3 concretament, i això no és pas nou sinó una característica de la ficció televisiva del Regne Unit, però en aquest cas cadascun dels episodis té un argument, uns personatges i una localització diferents.

És el que es coneix com a sèrie antològica, però dut fins a l'extrem, perquè si bé a American Horror Story el tema canvia cada temporada i els personatges també, però no els intèrprets, a Black Mirror es comença des de zero després de cada entrega.

El primer episodi, National Anthem, amb Rory Kinnear (Penny Dreadful), és una obra mestra que reflexiona, mitjançant una amenaça terrorista tan absurda com perfectament possible, sobre el paper dels mitjans de comunicació en la cobertura de crisis que potser per sentit comú no s'haurien de fer públiques, o si més no haurien de ser conegudes un cop s'haguessin solucionat, i sobre com el món del periodisme en general posa el seu propi interès, bàsicament els índexs d'audiència, per sobre de qualsevol altra cosa.

Però també retrata la naturalesa morbosa de l'ésser humà que, tingui l'opinió que tingui sobre qualsevol cosa, mentre tingui la possibilitat de ser-ne testimoni via televisió, internet o qualsevol altre mitjà no vol perdre l'ocasió de presenciar la Història en directe, encara que després se'n penedeixi, encara que hi hagi en joc la vida o l'honor d'una persona.

Al segon, Fifteen Million Merits, on veiem entre altres la Jessica Brown Findlay (Misfits, Downton Abbey...), tenim una metàfora —no tan exagerada com sembla— sobre com als països desenvolupats els joves vivim gairebé literalment per al món de l'espectacle (aquí concretat en un talent show), tot gràcies a —o per culpa de— la nostra dependència de la tecnologia en una societat en què cada cop més es produeix una digitalització de la vida quotidiana que en aquest episodi arriba a uns extrems que semblarien ridículs si no fos perquè, si ens aturem a pensar-hi, podrien acabar fent-se realitat, tan aviat com la tecnologia ho permeti, si no anem amb compte.

Oi que estaria bé, poder enregistrar tot allò que veiem i sentim, tots els nostres records, i poder-hi accedir en qualsevol moment? Seria quelcom força útil, però què passaria si les autoritats o la gent que ha de decidir si ens dóna una feina hi poden accedir, també? Què passaria si poguéssim fer servir aquests records per a resoldre una discussió? Seria positiu? O potser hi ha veritats que val més no conèixer?

Aquest és el tema de The Entire History of You, el tercer episodi i l'últim de la primera temporada, si és que té sentit anomenar temporada un conjunt de capítols que no comparteixen argument ni personatges. I ens fa pensar, com tots els episodis. En aquest cas, el que pensem és que no estem tan lluny del que ens planteja aquest producte de ciència-ficció, atesa la nostra dèria de compartir a Internet tota mena de detalls de les nostres vides. Que les coses vagin com en aquest capítol és només qüestió de polir tecnologies i projectes que ja existeixen i perdre la poca vergonya que encara ens queda.


S'havia emès a finals de 2011, i la segona no arribaria fins a principis de 2013, quelcom també típic de les sèries de televisió britàniques, no aptes per a impacients, que acostumen a tenir un format que garanteix als seus creadors el control sobre el desenvolupament de les produccions, de manera que la gent implicada en tots els episodis sigui la mateixa i hi hagi la màxima coherència estilística.

I Black Mirror no deixa de ser Black Mirror a la segona temporada, que comença amb Be Right Back, una emotiva reflexió sobre la pervivència de les persones més enllà de la mort gràcies a la tecnologia, un fenomen que, altre cop, no ens queda tan lluny pel que fa a possibilitats tecnològiques, i que proposa un debat sobre la necessitat que això es faci o no realitat. Ens conformaríem amb la versió virtual d'un ésser estimat que ha mort?

Ens ho expliquen la Hayley Atwell (la Peggy Carter de les pel·lícules del Capità Amèrica i la sèrie Marvel's Agent Carter, a més de la Lady Aliena de The Pillars of the Earth) i en Domhnall Gleeson (About Time, i en Billy Weasley de les dues parts de Harry Potter i les Relíquies de la Mort).

A White Bear ens plantegen una angoixant situació i no ens en donen gaire informació d'entrada, de manera que fem les nostres conjectures i quan ens pensem que aquesta vegada l'hem vist venir, que hem estat prou intel·ligents, ens trobem que el matís ens canvia la idea inicial.

Tanmateix, sense voler dir-vos res que rebenti la sorpresa —i en aquest cas això em deixa amb molt poques opcions—, aprofita per a criticar el voyeurisme mediàtic del públic i ho fa amb una mena de versió retorçada de The Truman Show que ens fa reflexionar aquest cop sobre temes que van més enllà dels mitjans de comunicació i la tecnologia. 

Finalment, la segona temporada es tancaria amb The Waldo Moment, més fluix i decididament menys impactant que tots els anteriors, en què es toca un tema gens de ciència-ficció com és la frivolització de la política a través d'un personatge de ficció irreverent que presenta la seva candidatura tot recollint el vot de protesta, en el que és en realitat una manera de promocionar un nou programa televisiu.

Així, és una nova crítica a les possibilitats més perverses dels mitjans de comunicació, encara que l'episodi, com deia, no té tanta força com els cinc anteriors. Ens hauríem d'esperar dos anys més per tal de veure la tercera temporada de Black Mirror, que ja està confirmada?

Potser sí, però abans, el desembre de 2014, hi va haver l'especial White Christmas, amb en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, i també dues actrius de Game of Thrones, Oona Chaplin i Natalia Tena. Més experimental, perquè aquest cop entrellaça diverses històries, torna a ser un dels bons i en el fons funciona com un episodi més, però de durada superior.

En aquesta entrega, com no podia ser d'una altra manera, es tornen a mostrar els dos vessants de la tecnologia, que ens pot fer molt més còmoda la vida i té el potencial de crear noves professions o facilitar el desenvolupament de les que ja existeixen, però a un preu —no econòmic— altíssim.

El tema és més o menys el de sempre, sí, però concretament reflexiona sobre els perills de possibles tecnologies que emmagatzemen les dades del nostre cervell. Quan permetem a una altra persona, o a un programa, tenir tota la nostra informació i saber exactament el que pensem, on s'acaba la comoditat i comença el malson? Pot arribar la tecnologia a un nivell de desenvolupament que que no sapiguem que som esclaus d'allò que pensàvem que estava al nostre servei? Segur que sí.