Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 4

Déu n'hi do. Feia més d'un any i mig de l'última ressenya d'una lectura d'en Popeye, i si he trigat tant ha estat perquè he trigat molt a posar-me amb aquest volum, i és que vaig llegint el que em ve de gust a cada moment i, quan un volum és gran i de lectura incòmoda, és més probable que no el devori amb la mateixa gana que altres obres, malgrat que la qualitat d'aquest material sigui, com és el cas, molt alta. Sigui com sigui ja és aquí, ja puc parlar del volum 4 del Popeye d'E.C. Segar.

Amb el títol de Plunder Island, aquesta quarta entrega del material amb què l'editorial nord-americana Fantagraphics recopila tota la part de Thimble Theatre en què apareix en Popeye a les mans del seu creador, l'E.C. Segar, tenim les pàgines dominicals en color del 3 de desembre de 1933 al 7 d'abril de 1935, i les tires diàries de l'11 de desembre de 1933 al 24 de juliol de 1935.

Com ja passava al volum anterior es pot dir que en Wimpy, el boig de les hamburgueses extremadament egoista, barrut i giracamises, és el gran protagonista de les pàgines dominicals, siguin quines siguin les circumstàncies. El senyor Segar sabia que era un secundari molt potent i l'emprava tant com podia, tot i que no va tenir la mateixa sort que en Popeye (que, recordem, havia començat de la mateixa manera) i mai no va esdevenir el protagonista de Thimble Theatre, però llegint aquestes pàgines hom podria pensar el contrari. És com el típic amic a qui fotríem calbots contínuament perquè tot allò que fa ens treu de polleguera, però que tot i així considerem amic nostre.

Precisament les pàgines dominicals són les que donen nom al volum, perquè la història més llarga que hi veiem és la que s'anomena Plunder Island, que duu els personatges a una nova aventura marítima a la recerca d'un tresor, que inclou enfrontaments amb la ja clàssica Bruixa Marina (Sea Hag), que apareix a la portada del llibre. Després sabrem com es gasten els diners del tresor, veurem en Wimpy en més escenes al restaurant, assistirem al retorn del bebè Swee'pea i també a l'activitat en favor dels orfes que duu a terme en Popeye, entre altres coses com ara algun combat de boxa, típic d'aquestes pàgines que es publicaven els diumenges i que seguien línies argumentals independents de les tires diàries.

De fet aquest és un vessant d'en Popeye que ve de lluny i que aquí continuem veient, perquè com sabem és un home que no necessita gaires diners per viure ni té gaire afecte per aquest metall, però en les seves diverses aventures de tant en tant es fa ric i, immediatament, reparteix els diners entre els més necessitats. Fins i tot és capaç de donar-los la roba que duu posada.

A les tires diàries, en blanc i negre, comencem amb una saga en què en Popeye torna a treballar en un diari, però aquest cop no com a reporter, sinó com a editor. L'autor aprofita l'ocasió per retratar en to humorístic la situació dels dibuixants de còmics de l'època, però aviat passa a un altre tema, que té repercussions durant la resta del volum.

Perquè resulta que l'Olive rep una herència força generosa i fa realitat el seu somni d'entrar a formar part de les classes altes, un canvi que en corromp el caràcter i que en Popeye no està disposat a acceptar. La crisi de la "parella" creix considerablement quan, després de salvar una noia que s'ofegava, aquesta s'enamora d'en Popeye i s'identifica com la June Vanripple, una jove personalitat de l'alta societat, filla d'un dels homes més rics del planeta.

Ara que veu perillar l'amor del seu mariner borni —ha calgut l'aparició d'una rival per tal de despertar-li la gelosia—, l'Olive fa tots els possibles per trencar aquesta nova relació, però després dirigeix la seva atenció a un altre objectiu: esdevenir, gràcies als seus calés, una estrella de cinema. El fracàs en aquesta nova empresa fa que la noia adquireixi una estranya malaltia que només es pot guarir amb una fruita que creix al regne de Nazilia, l'inepte rei del qual, en Blozo, reapareix després d'haver debutat abans del volum 4.

Passada aquesta saga, que ocupa uns quants capítols i en el fons revisita velles situacions còmiques amb l'esmentat rei, els seus detractors i els salvatges que viuen a l'illa, en Popeye s'embarca en una nova aventura, aquest cop encarregada pel senyor Vanripple, el seu riquíssim aspirant a sogre.

Ha de descobrir qui està robant a les mines propietat de l'ancià, i per tal de fer-ho s'ha d'infiltrar a la Vall de la Mort, on es fa passar per una dona tot aprofitant que allà no en veuen gaires i no són capaços de descobrir l'engany. Tota una sorpresa, i una font de gags d'allò més divertits, que un home tan mascle com en Popeye no tingui cap problema amb adoptar una actitud femenina (dins els seus límits, és clar). A més, es produeix el retorn del germà de l'Olive, en Castor Oyl, reconvertit en detectiu.

A la història següent (ja em disculpareu per la captura, però aquesta no l'he trobat a internet i sorgeix d'una foto que he fet expressament) els protagonistes s'embarquen, mai més ben dit, en una nova aventura marítima, aquesta vegada a la recerca de la font de la joventut eterna, en la qual estan interessades també la Bruixa Marina i la seva germana, que n'és la propietària.

Punt interessant, perquè la germana de la bruixa té un esbirro enorme, en Toar, que se'ns presenta temible —fins i tot és capaç de trencar-li el coll al gairebé indestructible Popeye— però que en el fons és un tros de pa curt de gambals.

I no sé fins quan continuarà sortint, però a la saga següent, nascuda de la idea de bomber d'en Popeye de crear una mena d'Arca de Noè moderna per tal de descobrir un nou continent i fundar-hi un nou país. 

Una vegada més estem davant d'un molt bon còmic, que continua fent créixer els seus personatges, en presenta de nous d'allò més carismàtics i, malgrat que està dividit en sagues, les enllaça magistralment de manera que el conjunt esdevé fluïd i amè. Espero no trigar tant a llegir el cinquè i penúltim llibre del Popeye d'E.C. Segar.

32è Saló del Còmic de Barcelona

Suposo que ja us ho esperàveu, però el Saló del Còmic de 2014 ha acabat i toca parlar del meu pas per aquest esdeveniment que, des de fa força anys, és una cita imprescindible per a mi, que no vaig a trobades de cap mena, ni a concerts, ni a partits de futbol. Jo vaig als salons, i aquests són el del Còmic i el del Manga.

Una de les coses que més m'interessava veure era l'exposició dedicada a en Batman, que enguany celebra el seu 75è aniversari, i el Saló del Còmic no podia deixar escapar l'ocasió de celebrar-ho a la seva manera.

He de reconèixer que a banda dels plafons d'una de les quatre parets, on es feia un ràpid repàs a la seva història tot divint els textos en aspectes com les col·leccions que ha protagonitzat, els seus aliats, els seus enemics, el seu aspecte gràfic o les seves representacions televisives i cinematogràfiques, n'esperava alguna cosa més.

Sí, hi havia originals, però crec que aprofitant l'aniversari haurien d'haver estat originals (o reproduccions) de pàgines que reflectissin l'evolució del personatge al llarg del temps i alhora homenatgessin els dibuixants i guionistes més destacats que l'han tractat. En canvi, el que hi havia era sobretot un recull de pàgines realitzades per dibuixants "espanyols" (és a dir, amb aquesta etiqueta però incloent-ne molts de catalans). El resultat em va semblar un reciclatge parcial, com a mínim en intencions, de l'exposició precisament d'aquest tema, "espanyols a DC", de fa un parell d'anys. 

També hi havia lloc per als objectes representatius del mite, una part dels quals en aquesta vitrina, però n'hi havia una més a l'altre costat.

Tant en el que he dit abans dels materials exposats com en això de les vitrines amb figures, de l'exposició d'en Wolverine, que enguany ha fet els 40, es pot dir exactament el mateix. Eren gairebé clavades. 

Menys publicitada (de fet me'n vaig assabentar quan la van esmentar de passada a la roda de premsa de presentació del Saló) va ser la d'en Popeye, personatge que va aparèixer per primera vegada a la tira diària Thimble Theatre ara fa 85 anys (el plafó estava equivocat i hi deia 75) i que té el seu origen als còmics, com ja he explicat més d'una vegada en aquest bloc, que com podeu veure té una secció dedicada a ell.

Era petita, però també hi havia figures i altres materials, i feia un bon repàs de la història del personatge i els seus dibuixants. Qualitativament trobo que era millor que les que he esmentat més amunt.

La que sí que s'havia publicitat, i molt (al cap i a la fi era el tema d'aquest Saló) era l'exposició Còmics en guerra, enorme, amb tot el palau número 1 de la Fira de Barcelona a Montjuïc dedicat a ella. Hi havia exposats també vehicles reals de guerres del segle XX, alguna tenda amb soldats de diverses èpoques, parades d'associacions relacionades amb diversos conflictes bèl·lics i també botigues, és clar.

I, com no podia ser d'una altra manera, un fotimer de plafons amb pàgines de còmics de gènere bèl·lic, que repassaven la història de les guerres des de l'edat mitjana fins a l'actualitat, amb representants de diversos països i amb diverses maneres d'enfocar el tema, des de la crítica fins al realisme documental i fins i tot l'humor.

Finalment, l'altra exposició a què vaig dedicar la meva atenció (n'hi havia alguna més, però aquestes són les que vaig mirar) va ser Pel dret a somriure, amb humor gràfic sobre el tema de la consulta del proper novembre per l'autodeterminació de Catalunya i amb reproduccions de pàgines i vinyetes d'autors que treballen per a mitjans ideològicament molt diversos.

El més divertit, però, va ser la manera com l'organització va disposar aquesta exposició, com podeu veure a la foto tot reproduint unes cabines per a vot secret.

Un altre dels motius pels quals vaig als salons és aconseguir la dedicatòria d'autors responsables de còmics que ja tinc (no hi compro mai res expressament per a aprofitar la visita de ningú), i en aquest cas l'estrella era l'Eduardo Risso, dibuixant argentí per al qual vaig aconseguir el número 5 però, com que va arribar tard, es va posar a fer una mena de classe magistral d'entintat i a sobre l'interrompien constantment mentre dedicava dibuixos als que érem a la cua, me'n vaig quedar sense quan es va decidir que per tal de poder signar a tothom no dibuixaria més després del número 3. 

Em va signar, però, la portada del número 1 de 100 Balas, on ja tenia les signatures del guionista Brian Azzarello (que també hi era aquest cop però jo ja no el necessitava) i el responsable de la portada, en Dave Johnson, des de la 29a edició del Saló, com vaig explicar aquí.

També al volum Batman: Broken City, que recopila els números 620 a 625 de Batman, i on també tenia la dedicatòria del guionista Azzarello des de 2011. El que no vaig dur-hi, per desgràcia, va ser el volum únic Jonny Double, que tenia signat per aquest últim però em faltava la dedicatòria del dibuixant argentí. Senzillament no hi vaig pensar.

Més sort vaig tenir amb la Pia Guerra, la dibuixant de Y, the last man, i és que vaig ser el primer de la cua d'una de les sessions de signatures, l'organitzada per l'estand d'El Corte Inglés, on ni donaven número ni es va aplegar tanta gent com a ECC Ediciones. Va ser qüestió d'anar-hi una hora abans.

I ara passem a les compres. Evidentment el Saló del Còmic té menys manga que el del Manga, per lògica, però no recordo cap altre Saló del Còmic amb tan poca presència del còmic japonès (en més d'una edició hi ha hagut alguna exposició on sí que en podíem veure) i, de retruc, tan poca presència de manga a bon preu a les botigues. Tot i així vaig trobar dos volums d'Asa, el ejecutor que em faltaven i ja em queda menys per a acabar-la.

De còmic nord-americà de superherois vaig trobar algunes coses interessants, com aquest totxo del Capità Amèrica dels anys 60 i el volum Los Vengadores: La guerra Kree-Skrull. El que és interessant és que la botiga que els venia tenia una oferta de còmics de segona mà a meitat de preu, de manera que el llibrot de 40 euros me'n va costar 20 i l'altre, 7,5. Això dijous. Els dies posteriors van modificar l'oferta i ja no era el 50%, sinó una de molt menys atractiva. I com que la vaig trobar de seguida i volia mirar una mica més vaig deixar escapar un altre llibrot, aquest cop dels 4 Fantàstics, que va volar.

D'en Batman també vaig trobar coses, però poc que em faltés i estigués a bon preu. En aquest cas es tracta dels volums 12 i 15 del col·leccionable El caballero oscuro que va treure Planeta en el seu moment i que ara estan descatalogats i costen força de trobar. Poc a poc vaig omplint els forats que tinc en aquesta col·lecció. No estaven excessivament barats, però tenien un 15% de descompte i són tan difícils de trobar que estic disposat fins i tot a pagar-ne el preu complet.

En una de les meves botigues habituals dels salons, Dragon Comics, vaig trobar només una cosa que m'interessava: el 4 de Clásicos DC: JSA, de manera que ja tinc seguits els 7 primers (de 10). Estava a meitat de preu, però em va decebre descobrir, després de treure-li el plàstic, que l'estat del seu llom estava prou malament com per haver-lo deixat córrer si me n'hagués adonat abans.

Finalment vaig fer una cosa que sempre penso quan vaig als salons i que no faig mai: comprar-me algun còmic de l'Astèrix, que me'n falten alguns i no m'hi poso mai seriosament. A més, sempre hi ha una parada on en tenen a bon preu. 

En aquest cas és Astèrix i els normands, i és l'edició de 2006, amb nova portada. Això fa que tingui menys valor històric i col·leccionista, però el que busco sobretot és que estiguin en bon estat, amb les pàgines blanques (jo els cuido i tot i així en tinc alguns que estan grocs), i aquest complia els requisits. Un de menys, doncs. 

I això és tot. Per primera vegada em van sobrar diners dels que tenia pensats gastar al Saló del Còmic, però també és cert que hi vaig trobar a faltar botigues habituals (n'hi havia molt poques) que altres anys nodrien els meus prestatges i on em deixava força calés, com Studio Comics o una d'uns francesos on tenien molts recopilatoris de còmic de superherois en anglès. D'altres, com Llibreria Universal, hi eren però la seva secció de segona mà o d'ofertes era molt menor del que és habitual. Una llàstima.

Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 3

Pensava que feia molt temps que havia fet la ressenya del volum 2 del Popeye d'E.C. Segar, i fixeu-vos si és així que en realitat veig que no n'havia parlat, de manera que només us puc remetre a l'anàlisi del primer d'aquests 6 volums que han format l'antologia dels últims 10 anys en què el creador de Thimble Theatre va estar a càrrec de la col·lecció que va veure néixer en Popeye. 

De tota manera, encara que ens manqui el referent del volum 2 vull deixar clar que he trigat moltíssim a llegir aquest volum (no perquè no sigui interessant, sinó perquè és de format gran i incòmode de llegir), però ara que ja els tinc tots he decidit posar-m'hi seriosament i ja puc parlar del tercer, amb el qual arribo a la meitat d'aquesta etapa.

Amb el títol de Let's you and him fight! i cobrint un període que va del 9 de juny de 1932 al 9 de desembre de 1933 en el cas de les tires diàries i del 9 d'octubre de 1932 al 26 de novembre de 1933 pel que fa a les pàgines dominicals en color, aquest tercer recopilatori l'he llegit en anglès, ja que Planeta DeAgostini, que no ha dubtat mai gaire a l'hora de cancel·lar còmics, es va adonar després del segon volum que el poc educat mercat espanyol no digereix massa bé aquestes joies de la història del còmic.

I ja vaig dir que l'edició de Planeta era pràcticament idèntica a l'original, a més d'excepcionalment ajustadíssima de preu, però que li mancava una cosa, un detallet del món de les arts gràfiques, que sí que puc veure als volums 3 a 6 i que comparteixo a la fotografia: el títol foradat o, més ben dit, una "finestra" a la portada que permet llegir el títol de la primera pàgina. 

Però evidentment si m'agrada el còmic no és per això, sinó pel seu contingut, del qual faré un breu resum tot aportant alguna imatge escanejada que ens permeti veure alguns dels seus millors moments.

El volum comença amb una aventura marítima (i que en Popeye provingui del món del mar no significa que la majoria de les seves anventures hi tinguin lloc) en què un misteriós lloro negre xinès indica el lloc on se suposa que hi ha amagat un tresor, però diverses persones volen aquest lloro (o el tresor) i en Popeye no ho tindrà gens fàcil. És en aquesta aventura on coneixem en Bluto, el seu famós enemic dels dibuixos animats que, de fet, ja vaig explicar que va ser rebatejar com a Brutus per un problema inexistent de drets i així ha quedat popularment.

I malgrat que després d'aquesta aventura no el tornem a veure en tot el volum, no ens l'hem de prendre a la lleugera perquè és un dels pocs enemics del protagonista que li poden fer mal, i l'hem vist rebre cops d'enemics ben forts i entomar un munt de bales sense immutar-se.

A continuació té lloc una llarga saga situada a la fictícia nació de Nazilia, que ja s'havia vist al segon llibre, i amb la presència de l'imprescindible Rei Blozo, un inútil que és incapaç de gestionar el seu país i que ara s'ha d'enfrontar a un cop d'estat amb l'ajuda d'en Popeye, que després d'això decideix fundar el seu propi estat, Popilania.

Aquesta part és força més divertida, perquè en Blozo és un inútil, però en Popeye, malgrat el seu bon cor i les seves bones intencions, no va rebre l'educació adequada i tampoc no és que tingui idees gaire assenyades sobre com es porta un país, i aquí ens ho demostra amb una saga més curta però més intensa que dóna lloc a escenes com la que hem vist aquí dalt, que forma part dels seus intents d'atraure població de la rival Nazilia a una illa que, de fet, està teòricament deserta.

Abandonada la seva aventura com a líder d'una nació, en Popeye torna a la vida de sempre, a terra ferma, i es fa reporter d'un diari del seu "cunyat" (germà de l'Olivia), però com que no és capaç de trobar notícies les crea ell mateix barallant-se amb gent que es troba. No és un arc argumental gaire destacat, però sí que hi té lloc un fet cabdal en la història del personatge, i és que li envien un paquet... amb un bebè dins!

Sí, és en Pesolet o Tusturró, noms en català d'un personatge que es diu en anglès Scooner Seawell Georgia Washenting Christiffer Columbia Daniel Boom, encara que en Popeye, el seu pare adoptiu, l'anomena Swee'pea.

A partir d'ara l'exmariner haurà de tenir cura del nen, que li han entregat precisament per tal que el protegeixi de la gent d'un altre país fictici que el considera l'hereu del tron i que el vol recuperar, cosa que crearà nous enemics a en Popeye, uns enemics que el deixaran a les portes de la mort.

A les pàgines dominicals, en color, el protagonista absolut és un secundari que ha anat guanyant força des que va arribar a la col·lecció, i és ni més ni menys que en J. Wellington Wimpy, o senzillament Wimpy, que continua mostrant una obsessió per les hamburgueses que supera la d'un servidor i que viu totalment aliè a l'odi que provoca en els altres la seva ferma intenció de menjar de franc. Pràcticament és l'únic tema de les pàgines dominicals d'aquest tercer volum, però el mestre Segar aconsegueix que no cansi gens ni mica, cosa que té molt de mèrit.

El volum acaba amb un contingut extra que en 12 històries de mitja pàgina que es van publicar als diaris durant 2 setmanes tot promocionant l'Exposició Universal de Chicago de 1933, tot un detall cap als lectors.

Acabaré recomanant la lectura d'aquest i els dos volums previs, que si arribo a saber que serien els únics en castellà els hauria comprat directament en anglès, encara més quan surten a millor preu si s'enganxa una oferta, i a més s'entenen perfectament en anglès, idioma que té l'avantatge de ser l'original i ens permet llegir com en Popeye destrossa la seva llengua, matís que com ja vaig dir es perd en la traducció. En resum, un cop més, el Popeye (en realitat Thimble Theatre) d'E. C. Segar és un imprescindible de la història del còmic.

Còmics pel meu sant

Avui no és el meu sant, però sí que ho va ser el passat dimecres, 13 de juny. I si pel meu aniversari els regals van tenir, en general, una vessant menys comiquera i més inclinada cap als videojocs, pel sant la cosa ha anat a l'inrevés i dóna per a una entrada adequada per a aquest bloc. I faig això avui perquè és avui quan he rebut els regals que faltaven. Tot i així el mateix dimecres ja en vaig rebre alguns:

La meva xicota em va regalar el volum 6 del Popeye d'E.C. Segar, que va ser protagonista d'unes quantes entrades del bloc. Amb aquest tom acabava l'etapa que Fantagraphics va recuperar i que correspon als anys en què el mestre va dibuixar les aventures d'en Popeye dins Thimble Theatre, període que va acabar amb la mort del dibuixant el 1938. Em faltaven els toms 4 i 5, però aquests sí que els havia encarregat als meus pares. Aquest no me l'esperava en absolut!

També em va regalar aquests preciosos ninotets de l'Univers Mario, que sí, són del món dels videojocs, però no els podia dedicar una entrada sencera i al cap i a la fi abans del naixement de 3 Botons i START en aquest bloc també parlava de videojocs. 

Uns dies després, per coses que tenen els enviaments per internet, arribava aquesta mini-Batsenyal lluminosa, que a més va acompanyada d'un llibret amb un resum de la història d'en Batman i els seus aliats i enemics. Una passada tot plegat, encara que ella es pensi que és una collonada. Em va encantar. 

I el que deia abans, els volums 4 i 5 del Popeye d'E.C. Segar, que juntament amb el sisè, que vaig rebre abans, completen la col·lecció de Thimble Theatre des de la primera aparició d'en Popeye, el 1928, fins l'any 1938, en què es va esdevenir la mort de l'autor. Després la sèrie va continuar, però són figues d'un altre paner i ja hi vaig dedicar una entrada sencera. Han estat un regal dels meus pares.

Aquests formen part d'una llista de desitjos que vaig fer (i que em van demanar), per tant no és que no me'ls esperés gens, però tant podrien haver estat aquests com els 3 que em falten d'Inu-yasha per a acabar-me la col·lecció. Són els volums 12 a 18 de Cinturó Negre, amb els quals arribo a tot el que s'ha editat fins ara en català (i ara que és semestral no tinc excusa per no posar-me al dia jo solet, sense l'ajuda dels pares ni de ningú). I també és el hora de començar a llegir-la seriosament, que tinc uns quants volums seguits i ja toca. Els quatre primers han estat regal dels meus pares i els tres últims de la meva germana.

Acabem amb els números 15 a 19 de Wonder Woman de l'etapa en grapa de Planeta, que contenen els números 215 a 226 del volum 2 nord-americà, publicats originalment d'abril de 2005 a gener de 2006. Els números 219 i 220, però, no són aquí, sinó al volum Superman: Sacrificio. I també és hora que em llegeixi seguit tot el que tinc... En fi, aquests han estat un regal de la meva àvia.

Popeye contra el càncer de mama

Ahir es commemorava el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, i qui més qui menys hi ha volgut participar donant-hi suport. Encara que sigui el tipus de càncer més conegut i amb més èxit en termes mèdics, no deixa de ser un càncer i si no s'agafa en l'estadi inicial pot ser mortal, de manera que no s'ha d'abaixar la guàrdia. 

Dit això, vull fer-me ressò d'una iniciativa de les tires còmiques de la King Features (entre les quals Popeye, Daniel el Trapella, Flash Gordon, Prince Valiant o The Phantom, per dir les més conegudes aquí), que el dia 10 es van publicar en color rosa i/o tenien la presència del llaç del mateix color que representa la lluita contra aquest tipus de càncer. Es diu Cartoonists Care: The Sunday Funnies Pink Project, i a banda de la publicació de les tires hi ha la subhasta d'una il·lustració original del dibuixant Dan Piraro (autor de la tira Bizarro), amb els beneficis, naturalment, per a diverses organitzacions de lluita contra la malaltia dels Estats Units. 

Aquesta és la il·lustració, en què el dibuixant reuneix en una imatge diversos dels protagonistes de les tires esmentades. I si voleu veure aquestes entregues especials, les podeu veure, juntament amb l'enllaç per a la subhasta-donació, aquí.

I com que aquí en Popeye ens l'estimem molt i ja li vam dedicar uns quants articles, en una ocasió com aquesta he pensat que es mereixia una menció especial i us enganxo la seva contribució aquí per si us fa mandra anar-la a mirar a l'enllaç que he donat. 

Popeye i la publicitat

Ara sí, després de diverses pauses acaba el Cicle Popeye, sense perjudici del fet que pugui comentar, quan l'acabi, la lectura del segon volum de l'etapa clàssica d'E.C. Segar, i ho fa amb un tema que ja he tocat altres vegades, però amb diferents universos: la publicitat. Perquè sí, en Popeye i els seus amics són indubtablement icones culturals i, com a tals, han protagonitzat anuncis, amb llicència o no. 

Un estrany anunci que no sé si realment tenia els permisos adequats, aquest de Síria que anuncia una beguda. El següent segur que sí, ja que era dels Estats Units i més fàcil de localitzar. A més, era d'una marca molt coneguda. 

No crec que us sorprengui saber que, com és habitual en aquell país, hi va haver gent que va veure-hi insinuacions d'homosexualitat entre en Popeye i en Bluto, que simplement representa que estan de bon humor després de prendre's el Minute Maid i es porten millor del que és habitual. En fi... al següent anunci els veiem com sempre:

També n'hi havia, però, que feien servir la seva poderosa imatge per tal de transmetre missatges sense afany de lucre, sinó més aviat de servei públic:

Això sí, els espinacs que no faltin, i ja vam veure que aquest element de l'univers Popeye va tenir les seves repercussions econòmiques. 

Aquest amb àudio llatí és de la cadena Popeye's Chicken & Seafood, que si té els drets del nom del personatge m'imagino que també els d'imatge, però als que he trobat en anglès no hi sortia el mariner. I acabem amb un d'una beguda energètica, una cosa que jo sempre m'he preguntat si es podria considerar dopatge...

Una qualitat d'imatge lamentable, però al cap i a la fi és història de la publicitat i d'en Popeye. I aquí acaben les mostres, que són bàsicament les que he trobat, per tocar la faceta que em quedava de les que havia planejat en concebre aquest cicle. Moltes gràcies per la vostra atenció, i a partir de demà comencem una nova etapa en què a cada entrega el tema podria ser qualsevol cosa.

La música de Popeye

L'últim aspecte del Popeye pròpiament dit que volia comentar (però no l'últim article, que serà el proper) és el de la música, la cèlebre cançoneta que tothom ha sentit alguna vegada. 

A les versions traduïdes la cançó també s'adaptava, però originalment es diu I'm Popeye, the sailor man, i la va crear el 1933, per al primer curt animat, Sammy Lerner. És una melodia que des de sempre s'ha associat al mariner de dibuixos animats (i de còmic, esclar) més conegut del món, però en realitat s'inspira en una cançó de l'opereta de 1879 The Pirates of Penzance (poseu el vídeo al minut 0:50 aproximadament)

Una melodia que és per ella mateixa una icona cultural ha de tenir, per força, moltes versions (i també paròdies pujades de to que arriben a totes les escoles), però una d'oficial és la que forma part de l'àlbum homenatge Saturday Morning: Cartoon's Greatest Hits, de 1995:

Aquí en veurem una de no oficial:

Doncs ja està, aquesta era la música de Popeye, una mítica cançó que tothom ha sentit, segur, alguna vegada. I la propera entrada del cicle serà la darrera i passarem a altres coses, però no patiu, que quan l'ocasió ho demani tornaré a parlar d'aquest gran personatge.

Popeye, la pel·lícula d'imatge real

Estimades lectores, estimats lectors, ha arribat el moment de parlar de l'única pel·lícula d'imatge real d'en Popeye, una gran desconeguda que, per altra banda, té un protagonista molt i molt conegut i un director de molt prestigi i que no fa gaire va passar a millor vida. El film, de 1980, tenia el pòster que veurem a continuació:

Feu-lo gran, i intenteu reconèixer a la cara d'en Popeye el nom de l'actor que l'interpreta. Jo no en tenia ni idea! Ara en veurem un fragment, en versió original. També es pot trobar en castellà, però m'he estimat més veure com en Robin Williams imitava l'única versió animada que es coneixia fins aquell moment, que era la dels dibuixos.

I trobo que ho fa molt bé. Fins i tot en la manera de caminar, molt graciosa i establerta ja en els primers curts cinematogràfics. Aquest musical de Robert Altman va ser, per cert, la primera pel·lícula en què va sortir el ja llegendari Williams, tot i que no sembla que n'estigui gaire orgullós.

Un altra curiositat per a la història: la pel·lícula era una coproducció de la Paramount i la Disney, que era la productora de dibuixos animats rival de la Paramount a l'època dels curts cinematogràfics dels seus inicis. 

Pel que sembla, el guió es basa bastant fidelment en les tires de Segar, les dels anys 30, i a la pel·lícula hi apareixen tot de personatges secundaris, especialment destacables en Castor Oyl i breument en Ham Gravy, que als dibuixos animats no sortien i que en format còmic no van sobreviure als anys 30. L'únic que es desmarca d'aquesta fidelitat es veu que és el tema dels espinacs: al film no li agraden pas, a en Popeye.

No l'he vist pas, però sembla que va obtenir uns importants beneficis, i el fet que sigui fidel al còmic original em fa venir ganes de veure-la, però no patiu, que si ho faig us en parlaré aquí, ja fora del cicle Popeye.

 

Els dibuixos animats d'en Popeye

I arriba per fi l'entrada en què parlaré del que va donar a en Popeye la popularitat a nivell mundial que té des de fa dècades i encara ara, tot i que em fa la impressió que es va desinflant en no haver-hi noves produccions destacables i que les noves generacions ja no el consideren un referent. Estem parlant dels dibuixos animats protagonitzats per la colla de Thimble Theatre, que al contrari que el còmic va prendre el nom del mariner des del principi.

Ja el vaig posar l'altre dia, aquest vídeo, en parlar dels espinacs, però volia tornar-lo a posar perquè és el primer curt animat, per als cinemes, en què surt en Popeye. És de 1933 i hi fa un cameo la Betty Boop, de la Paramount. De fet, tot i que hi surt molt poc, el títol del curt, Popeye the Sailor, està encapçalat per "A Betty Boop Cartoon". 

Hi podem apreciar les bases del que serien els dibuixos d'en Popeye des de llavors, i una entranyable animació antiga, amb les seves deficiències, però amb un humor clàssic i directe que encara ara fa gràcia. També és la primera vegada que surt la famosíssima cançó I'm Popeye the Sailorman, mítica. Doncs bé, se'n van fer 231, de curts per al cinema, que es poden dividir en dues etapes segons si els produïen els Fleischer Studios (1933-1942) o els Famous Studios (1942-1957). Ara veurem alguns exemples de cada etapa:

Aquest és Popeye the Sailor with Little Swee'Pea, de 1936, primera aparició del bebè, tot i que se sobreentén que en Popeye ja el coneixia. I ara un altre de l'etapa Fleischer, però en aquest cas un especial en color:

Amb el títol Popeye the Sailor meets Sindbad the Sailor, també de 1936, dura 16 minuts en comptes dels 7 habituals, i és un dels clàssics més recordats pel públic. El 1942 seria l'any de l'últim capítol dels estudis Fleischer, i hi debutaven els nebots d'en Popeye, que donaven també el títol a l'episodi, Pip-Eye, Pup-Eye, Poop-Eye an' Peep-Eye:



 A partir de 1942, com he dit abans, els dibuixos els faria Famous Studios, i com no podia ser d'una altra manera, la II Guerra Mundial també va influir en les històries animades del famós mariner guerxo, de manera que aquí va una mostra del canvi de mans:



Bé, no podem dir-li res, els còmics de superherois feien el mateix... Passem al 1948, per posar un exemple de curt d'una època en què tots començaven a ser en color.



Es tracta de l'episodi anomenat Olive Oyl for President, que és una mena de remake d'un curt de 1932 de la Betty Boop. Curiosament, la dona que posava la inoblidable i estrident veu tant a l'Olive com a la Betty era la mateixa, Mae Questel. Per acabar amb aquesta etapa, aquí tenim l'últim curt per a cinema, de 1957, amb el nom de Spooky Swabs:



És curiós, per cert, que cap al final del curt en Popeye digui que no existeixen els fantasmes, quan als còmics diu que és l'única cosa que li fa por. De 1960 a 1962 hi va haver la sèrie de televisió pròpiament dita d'en Popeye (els curts cinematogràfics també es van emetre per televisió anys després, acolorits i pel que fa a l'animació empobrits), i no la duia la Paramount, sinó la companyia que tenia els drets del còmic, King Features.

Aquest detall aparentment sense importància va ser l'origen del malentès amb el nom de l'enemic més famós del nostre protagonista, en Bluto, que com que King Features es pensava que tenia registrat la Paramount va canviar per Brutus, i així es va quedar durant dos anys als Estats Units, però per sempre als països hispanoparlants.



Muskels Shmuskels va ser el primer dels 220 episodis, creats per diversos estudis, que van conformar aquella primera sèrie de televisió. També és cert que duraven poc més de 5 minuts i suposo que, tal com passava aquí, els emetien de tres en tres. Cal destacar que, tot i que continuava tenint uns arguments adaptats al gran públic, per a aquesta sèrie es van recuperar personatges de la tira Thimble Theatre que no havien estat animats fins llavors, com la Bruixa Maregassa, per exemple.

No se'n va tornar a saber res, del Popeye animat, fins el període 1978-1981, en què va tenir lloc la segona sèrie, anomenada The All-New Popeye Hour, i que va consistir entregues d'una hora cadascuna. Aquest cop la portaven la King Features i la mítica Hanna-Barbera.



Només en puc posar l'opening, perquè no he trobat cap capítol sencer. A partir de 1981 la sèrie va ser remodelada (passaria de capítols d'una hora a entregues de mitja hora) i se li va canviar el nom pel de The Popeye & Olive Comedy Show, que va durar fins el 1983.

Uns anys després, el 1987, arribaria Popeye & Son, una curta sèrie de 13 episodis de dues històries cadascun en què la franquícia s'allunyaria més que mai del còmic, amb la presència d'en Popeye Jr., el fill d'en Popeye i l'Olive, personatge exclusiu d'aquesta sèrie. Per la seva banda, en Bluto també és casat i té un fill anomenat Tank.



La qualitat del vídeo no és gaire bona, però aquí el tenim. És un dels últims episodis animats que es van fer basat en les aventures d'en Popeye. Tan prolífiques que eren les seves aparicions durant les primeres dècades, i després es van anar espaiant, reflex indubtable de la pèrduda de popularitat del personatge. Una llàstima...

Per acabar, la darrera versió animada seria la pel·lícula d'animació per ordinador Popeye's Voyage: The Quest for Pappy, de 2004, coincidint amb el 75è aniversari de la primera aparició de Popeye a Thimble Theatre:

Sí, és una imatge, una foto. Només n'he trobat un vídeo, a Youtube, i l'autora no el comparteix... El posa allà però no el comparteix, s'ha de ser idiota. En fi...

I aquí s'acaba el repàs a les versions animades de les aventures del mariner més famós del món, alguns episodis de les quals jo veia de petit per TV3, i que van donar a en Popeye la immensa popularitat que va adquirir i que encara, tot i que en decadència, conserva. No és estrany, perquè acostuma a passar, que la profunditat psicològica que es desprenia dels còmics, especialment els primers, els d'E.C. Segar, desaparegués dels dibuixos animats i que els arguments de vegades anessin massa lluny respecte a la versió original, però és el que hi ha, i ho volia compartir amb tots i totes vosaltres.

Popeye després de Segar

Abans de parlar de les versions animades de les aventures d'en Popeye encara queda parlar una mica més dels còmics, que van continuar malgrat la mort del seu creador, el senyor Segar, en forma de tira diària fins el 1994 i des de llavors únicament amb aparicions dominicals. Com sempre, els clàssics es consideren quelcom insuperable i és molt difícil competir-hi.  Però potser Segar, si hagués viscut més temps, hauria acabat perdent força i la seva última etapa hauria tacat l'extraordinària feina feta fins llavors, com els ha passat a tants altres. 

Això ja no ho sabrem mai, perquè va morir el 1938 i des de llavors diversos dibuixants i guionistes es van fer càrrec del seu llegat, amb més o menys fortuna, però el cas és que Thimble Theatre (i després Popeye) va continuar i va esdevenir el que és avui: una de les tires còmiques més longeves de la història.

 

Amb la mort de Segar van ser el guionista Tom Sims i els dibuixants Doc Winner (que havia estat assistent de Segar) i després Bela (o Bill) Zaboly els qui es van fer càrrec de la tira, i al mateix temps Sims va crear Popeye the Sailorman com a tira paral·lela o spin-off, tot i que en Popeye ja tenia un protagonisme enorme a Thimble Theatre. Això seria fins el 1955, any en què Sims va morir i va cedir per tant el seu lloc com a guionista a Ralph Stein, que va continuar amb Bela Zaboly com a dibuixant i junts van tirar endavant el còmic fins el 1959.

Aquella etapa es caracteritzava per una simplificació argumental que fugia de la ironia dels còmics dibuixats per Segar, i no va ser fins el 1959 que tot allò va tornar (dins el que cap), amb l'arribada de Bud Sagendorf, un altre assistent de Segar, diuen que el millor, que des de la mort del seu mestre va ser assignat a la pàgina dominical i després de més de 20 anys assumia la sèrie principal.

 

Sagendorf, que també s'havia encarregat de dibuixar alguns dels còmics no oficials d'en Popeye en format comic book en comptes de tira diària, tenia un estil de dibuix clarament diferent del de Segar, però molt semblant en la part dels guions. La seva etapa va ser molt llarga, de 1959 a 1986, any en què va decidir fer només la pàgina dels diumenges i descansar una mica, i el seu lloc a la sèrie diària el va agafar Bobby London, que s'hi va estar només fins el 1992 perquè el van acomiadar per una història que presumptament feia broma sobre l'avortament.

 

Feu-la gran, perquè és aquesta, i llegiu-la. Sí, hi ha un malentès amb el tema de l'avortament i com que el còmic, al cap i a la fi, és humorístic, va ferir massa sensibilitats. Abans d'això, però, la feina de London va rebre el favor del públic, ja que respectava l'esperit de Segar alhora que traslladava els personatges de l'univers Popeye a situacions pròpies d'aquella època, de finals dels vuitanta a principis dels noranta.

I després de l'acomiadament de London la tira diària va desaparèixer, segons com es miri, perquè des de llavors es nodreix de material antic de Sagendorf, que per cert va continuar a la pàgina dels diumenges fins que va morir el 1994.

M'ha costat una mica de trobar, però per fi tinc una mostra del Popeye actual, el de Hy Eisman, que dibuixa només els diumenges i que es publica en diversos diaris, entre ells el New York Daily News, i que podreu llegir cada diumenge si voleu.

Ha estat casualitat, però la pàgina d'avui dia 7 de febrer està bastant bé per ensenyar-la aquí. No té una complexitat argumental com per caure de cul, i a més és inevitable veure l'última vinyeta abans de llegir la història, però bé, què hi farem... 

Popeye continua i encara pot fer-ho durant vés a saber quants anys, hi ha còmics fins i tot més longeus que aquest. De fet, el mateix Eisman és qui s'encarrega actualment de The Katzenjammer Kids, tira que va començar el 1897. Però, com sempre, el regust clàssic només el poden tenir els clàssics, i només el temps dirà si aquest llegendari còmic remunta i recupera el prestigi que havia tingut.

Popeye i els espinacs

Tornem al cicle temàtic d'en Popeye i avui ho farem amb un article espero que no tan llarg com els de les darreres entregues. Serà sobre els espinacs, la font de la força del mariner més famós del món, i d'on va sorgir la idea.

Aquesta, Allen Canning, és una de les marques d'espinacs que han fet ús de la imatge inoblidable d'en Popeye per tal de promocionar-se. Però d'on ve tot això?

Aquest és el primer curt d'en Popeye, de 1933, en què per cert hi ha un crossover amb la Betty Boop, i us el poso perquè, tot i que avui no és encara el dia en què parlaré de les versions animades del personatge, aquesta és la primera aparició dels espinacs a l'univers creat originalment al còmic d'E.C. Segar. 

És una invenció o afegit, doncs, dels curts animats, ja des del primer. Posteriorment van aparèixer també a la tira, perquè van tenir un èxit inesperat que aniria més enllà de l'àmbit dels afeccionats als còmics i l'animació i que travessaria fins i tot fronteres. Qui no ha sentit dir que menjar espinacs dóna força? Qui no associa immediatament els espinacs a en Popeye?

La popularitat del vegetal va esdevenir tan gran que les seves vendes es van disparar des de llavors, i més d'una empresa sentirà un etern agraïment pels dibuixos animats que la van fer créixer. Com a exemple d'això, el cas d'una ciutat que es dedicava al cultiu dels espinacs, Crystal City (Texas), que fins i tot va erigir al mariner una estàtua:

 

A la placa es pot llegir que es va fer el 1937, i hi diu "cortesia E.C. Segar" però, com ja he dit, el creador d'en Popeye no va ser el creador de la idea dels espinacs, tot i que l'afegís a la seva tira, anomenada com ja sabeu Thimble Theatre. 

I ara us parlaré de l'origen de tot això: un estudi de 1870 del científic E. von Wolf, ens diu la Wikipedia. En aquest estudi s'afirmava que la quantitat de ferro que contenien els espinacs era 10 vegades superior al que contenen en realitat, i tot per un error d'impremta. Es veu que això es va descobrir el 1937 (l'any de l'estàtua, precisament), però no es va fer públic fins el 1981. Curiós, què hauria estat de les aventures d'en Popeye si s'hagués sabut la veritat abans? 

Els personatges de Popeye

He dubtat a l'hora de decidir el títol de l'entrada d'avui, perquè no sabia si posar "Els personatges de Thimble Theatre", que és el nom original del còmic, o el que he acabat posant. I m'he decidit per al segona opció per diversos motius: atraurà més lectors (no em direu que no sóc honest i honrat), actualment la tira es diu així i els dibuixos animats, que són la versió més coneguda arreu del món, també es diuen així, Popeye.

Dit això, avui parlaré dels personatges més significatius de l'univers Popeye, nascuts sense cap garantia de supervivència en el seu moment, en un còmic on el repartiment va començar a variar des de l'aparició del personatge que el faria famós, l'esmentat mariner guerxo i forçut.

 

Si us sembla bé comencem amb en Popeye, el secundari que va esdevenir protagonista absolut i indiscutible i que va canviar el nom del còmic que el va veure néixer. Forçut, especialment quan menja espinacs (afegit dels dibuixos animats que després es va traslladar a la tira diària), és un gran amant de les baralles, però per sobre de tot és un home honrat, honest i que vol que el deixin viure a la seva manera, sense imposar-li normes. 

Olive Oyl, o Olivia (i en algunes versions en castellà fins i tot Rosario), és la noia d'en Popeye. Té un caràcter esbojarrat i sempre intenta posar-lo gelós quedant amb altres homes. 

 

Aquí la tenim amb una de les seves conquistes. De fet, va canviar el seu antic xicot per en Popeye. Abans de tot això, quan era la noia d'en Ham Gravy, era fidel i molt gelosa. Per cert, la seva imatge, coneguda arreu del món, també va inspirar el disseny del perfum Cheap & Chic de Moschino:

No m'ho invento pas jo, fins i tot en algun cofre que he vist, d'aquells que també porten cremes i coses d'aquestes, hi havia imatges de l'autèntica Olive.

El de la dreta és en Ham Gravy (inicialment Harold Hamgravy), el primer xicot de l'Olive, que va ser eliminat de Thimble Theatre després de 10 anys (era un dels tres protagonistes fundadors, juntament amb l'Olive i en Castor Oyl) amb l'arribada d'en Popeye. Una injustícia de la que ja vaig parlar en algun dels articles anteriors sobre aquest còmic. S'ha de dir, però, que pel que sembla, abans de l'arribada del mariner en Ham tenia les seves històries amb altres dones i a més era un  impresentable. Va fer alguna aparició esporàdica després de la mort de Segar, però ja no va tornar a ser el mateix. I també surt breument a la pel·lícula d'imatge real de 1980.

 

En Castor Oyl (sí, tota la família de l'Olive té nom d'olis, alguns amb conya i tot), el germà de l'Olive, que completa el trio protagonista inicial. És el primer amic d'en Popeye, i sovint intenta aprofitar-se de la seva força, com quan el converteix en boxador, però en el fons se l'estima i el respecta tot i els insults que li dedica cada cop que perd la paciència amb ell. Amb el temps també acabarà marxant de l'obra, deixant la seva funció al següent personatge:

 

 

En J. Wellington Wimpy, que jo recordo dels dibuixos animats però que encara no he conegut als còmics que m'estic llegint. M'hi identifico perquè es passa el dia endrapant hamburgueses, una cosa que jo voldria fer però que no pot ser. Es veu que el seu nom s'inspira en el d'un professor que havia tingut E. C. Segar i la seva personalitat en la del director de l'orquestra on havia treballat l'autor. "Wimpy" també va esdevenir el sobrenom del bombarder de la II Guerra Mundial Vickers Wellington i va donar lloc a una cadena d'hamburgueseries.

Pel que fa al personatge en sí, en Wimpy és un amic d'en Popeye (encara no sé com es coneixen), i malgrat que és un dropo i es passa el dia menjant hamburgueses, fa la funció de contenir en la mesura del possible els rampells forassenyats del seu amic.

I aquí tenim en Pesolet (o Tusturró, o Cocoliso en castellà), anomenat Swee'Pea en anglès. Al contrari del que es pensa la gent, no és el fill d'en Popeye i l'Olive, que de fet no estan casats oficialment, sinó un bebè que en Popeye es troba i del qual es fa responsable des de llavors. La seva versió animada, curiosament, ofereix diverses explicacions segons el moment: ha estat des de nadó abandonat fins a nebot de l'Olive o d'en Popeye. 

En Bluto. Sí, no "Brutus". El coneixem pel nom de Brutus perquè així es va quedar als països de parla hispana (i suposo que a la versió catalana també), però en realitat sempre s'havia dit Bluto fins que durant un període de dos anys, de 1960 a 1962, per un problema de drets que en realitat no existia se li va canviar el nom. Curiosament també la personalitat: en Brutus era el típic dolent que sempre feia la vida impossible a en Popeye, mentre que en Bluto és un mariner com ell, que simplement està enamorat de l'Olive i que sí, és violent i desagradable, però que de vegades també demostra que té bon cor.

En alguns dibuixos animats fins i tot és amic d'en Popeye i només es barallen per l'Olive o bé pel gust de combatre. És el rival més temible a nivell de força que té el nostre mariner, que ha de recórrer als espinacs per guanyar-lo. I per què no menja espinacs també en Bluto i així torna a posar-se per sobre d'en Popeye? Ah, senyores i senyors, un truc de guió: els odia.

Us presento Eugene el Jeep, un ésser que sembla una barreja d'un gos i un ós de peluix i que ve de la quarta dimensió. Als còmics és un regal de l'oncle Ben, qui va regalar la gallina whiffle de la sort a en Castor, a l'Olive. Té l'habilitat de caminar per on sigui i de teletransportar-se. Aquesta versatilitat, juntament amb la popularitat que va adquirir, segons la llegenda hauria motivat el nom del vehicle que tots coneixem i que associem a la paraula "jeep".

I aquest senyor de la dreta és en Poopdeck Pappy, el pare d'en Popeye, de 99 anys tot i que el seu fill en té 40 aproximadament. És un faldiller irredempt i va abandonar el nostre protagonista de seguida de néixer. Ja ens podem imaginar la relació que tenen a partir de la seva retrobada, i més encara quan, fidel al seu caràcter, el iaio (que és en plena forma malgrat l'edat) intenta conquistar l'Olive fent-se passar pel seu propi fill. La diversió està assegurada.

Aquesta és la Bruixa Maregassa, nom en català de la Sea Hag. És un personatge creat precisament durant la primera aventura d'en Popeye després de debutar a Thimble Theatre, i se sap que té uns poders màgics temibles, però habitualment se serveix dels seus goons, uns éssers molt alts i gruixuts amb una gran força física.

 

Alice the Goon, la goon més famosa de la Bruixa Maregassa, que va evolucionar i malgrat el seu desagradable aspecte es va convertir en un personatge bo, fins al punt que és coneguda per ser la mainadera d'en Pesolet. Com a anècdota, hi va haver queixes en el seu moment per part del públic, perquè el seu aspecte espantava els nens i això la feia inadequada per a la seva feina, de manera que amb el temps va acabar portant barret i un vestit de flors, per tal de suavitzar-se una mica.

A banda d'aquests personatges, n'hi ha més que tenen certa importància, però he preferit agafar els més representatius de tots. Per a les versions animades també es van crear, però, alguns personatges, que són els que tancaran l'article, com ara la Diesel Oyl (neboda de l'Olive que és idèntica a ella però encara més repel·lent, i que per cert no sé de qui pot ser filla si no ho és d'en Castor), en Popeye Jr. (fill d'en Popeye i l'Olive a la sèrie dels anys vuitanta Popeye & Son) o els nebots d'en Popeye, anomenats Pipeye, Peepeye, Poopeye i Pupeye.

Un recurs habitual en els dibuixos animats, el d'un protagonista que té parella però no fills, i que té nebots per tal de compensar aquesta manca de canalla. I si no, que l'hi preguntin a l'ànec Donald. Doncs bé, ja estan presentats els personatges més importants de Thimble Theatre (o Popeye), una obra on desfilaven tota mena de persones i animals, alguns dels quals, els que hem vist avui, han esdevingut icones de la història del còmic i els dibuixos animats.