Cinema: Zootròpolis 2

Més cinema a la pantalla gran, un àmbit en què aquest any hem fluixejat una mica, però també més cinema familiar, que ara amb el petit de la casa amb 3 anys i mig ja podem fer-ho i no hem de demanar tants cops favors als avis perquè se'l quedin quan anem al cine amb la gran, com per exemple va passar amb el final de Wicked, que no era apta per al nen.

Ja havíem repassat a casa la primera pel·lícula d'això que ja és una saga -la Disney que no feia seqüeles numerades per al cinema va desaparèixer amb Frozen II-, film que jo havia vist només un cop, a l'avió de camí al Japó en el meu viatge de noces l'any 2016. A casa, fa poc, la vam poder repassar en català, i els nens la van poder veure, de fet, per primera vegada, en preparació per a l'estrena d'aquesta segona part que, ara sí, hem vist en una sala de cinema i, és clar, en el nostre idioma. 

Zootròpolis 2 està dirigida per Jared Bush i Byron Howard, aquest últim ja codirector de la primera part amb Rich Moore, i s'ha estrenat al novembre d'aquest 2025 amb una recaptació espectacular, cosa que tampoc ens hauria de sorprendre. Al capdavall, és Disney. 

Disney d'animals, en aquest cas, no de "princeses", de manera que es tracta d'un film animat que, per estil i temes, podria haver signat qualsevol de les productores d'animació habituals. Però bé, centrem-nos en el que importa, que és el resultat d'aquesta pel·lícula. 

Després de la resolució d'un escàndol de corrupció gràcies a la conilla Judy i el seu improbable aliat, la guineu estafadora Nick, a la pel·li anterior, ara ell també s'ha fet policia, però com que són dos animals petits en un món dominat per animals més grans, els tenen clarament marginats dins del cos de policia de Zootròpolis.

A més, no s'acaben d'entendre i els envien a teràpia de "parella" policial, cosa que no ajuda a millorar la reputació que tenen dins del cos. Tot i així, i malgrat les ordres de ser discrets i no prendre decisions pel seu compte, la pel·lícula no existiria si obeïssin el seu desesperat cap, i tots dos es veuen embolicats en un cas de restauració de la imatge dels rèptils, foragitats de la ciutat fa molt de temps i aquí representats per un tercer personatge principal, la serp Gary, que esdevé l'enemic públic número u i que els nostres protagonistes intenten ajudar a fer justícia, cosa que els torna a posar en un bon merder, com a la primera pel·lícula.

Per tot plegat, és certament un film del gènere conegut en anglès com a buddy cop, és a dir de parelles policials en què els seus membres tenen caràcters i maneres de fer oposats, però que col·laboren en una missió que els va molt gran.

Zootròpolis 2 trasllada perfectament aquesta mena de pel·lícules que ens porten als anys 80 i 90, però amb la gràcia i els gags que esperem d'un film animat protagonitzat per animals antropomòrfics, i amb la recuperació de personatges secundaris de la primera part que contribueixen a l'humor que destil·la la història. 

Com sol passar, aquestes diferències entre els dos protagonistes es van llimant, i en aquesta segona pel·lícula en Nick i la Judy deixen de ser els aliats improbables que eren a la primera i es fan amics de debò, un procés entendridor de veure mentre avança la trama, sense abandonar les picabaralles amistoses, que romanen.

Amb tot plegat, el film, que també té molta acció i persecucions, i tots els gags relacionats amb les diverses espècies animals que ens puguem imaginar, és d'allò més entretingut i aporta coses a la franquícia -que, recordem, també té una sèrie d'animació curta-, així que no és sobrer en absolut. 

És d'aquells casos en què no era necessari fer una segona part, però que un cop presentada val la pena. Veurem què passa amb la tercera, que se'ns insinua a l'escena post-crèdits que a hores d'ara no hauria de caldre que ningú ens digui que hem d'esperar gairebé sempre, però que encara hi ha inconscients que es perden en marxar amb massa pressa de la sala.

 

Cinema: Wicked - For Good

Al gener vaig publicar la crítica d'una pel·lícula que podíem veure al cinema en la seva màxima esplendor gràcies a l'avui inusual fet que s'havia mantingut en cartellera uns mesos, i vaig dir que la seva segona part, prevista per a finals d'aquest 2025, l'aniríem a veure sense esperar gaire, i així ha estat: el primer cap de setmana.

Wicked: For Good (o Wicked Part II com es veu en pantalla) és un film dirigit altre cop per Jon M. Chu que reprèn la història intencionadament tallada -i ben fet, perquè la primera part durava 2 hores i 40 minuts- i basada, recordem-ho, en un musical, al seu torn adaptació d'una novel·la de 1995 que reinterpretava els fets de la pel·lícula El màgic d'Oz (1939), que també al seu torn adaptava un llibre de 1900.

Aquesta vegada són 2 hores i 17 minuts en què continua el drama de la història que hi ha al darrere de la conversió de l'Elphaba en la "malvada bruixa de l'Oest", que ja vam començar a veure a les acaballes de la primera part. Aquí es continua aprofundint en aquesta transformació, i veiem com tot aquell maniqueisme de tants relats clàssics, inclòs El màgic d'Oz, es basa en interpretacions interessades i malentesos, i com això pot destruir reputacions i vides.

La fastigosament bona i perfecta Glinda que vèiem a la primera pel·lícula també evoluciona en aquest film, cosa que celebro, perquè tampoc m'agradava veure una coprotagonista tan absolutament babaua i repel·lent. 

Per si no havia quedat clar llavors, i en tot cas s'havia confiat a la interpretació del públic, aquí es parla explícitament de la veritat com a relat fabricat pel discurs oficial i de com uns mateixos fets es poden veure com a virtuosos o mesquins segons el punt de vista.

Ja sabem que el màgic d'Oz no és el que diu que és, ja ho sabíem del film de 1939, però l'home té una capacitat tremenda de convèncer, i l'Elphaba no és immune a les paraules dolces. Tanmateix, som conscients que si se signés la pau no hi hauria pel·lícula, i el que veiem a partir de cert moment és una deriva inevitable cap a la guerra i un estat de les coses que conduirà -encara que l'afecte que ens pot inspirar la noia ens faci desitjar que tot plegat acabi bé- al final que li vam conèixer a El màgic d'Oz.

Quan vaig parlar de la primera part de Wicked vaig expressar les meves reserves respecte a aquesta segona: no volia que fos un remake del film clàssic. No ho és pas, per sort, però la Dorothy i els seus companys hi tenen un paper inevitablement més important, ja que els fets tenen lloc en paral·lel als d'aquella pel·lícula, i els veiem no gaire estona, si bé cadascun d'ells té un origen explicat en aquest film. Trobo que la manera de tractar la seva presència, necessària per a la trama, és prou respectuosa amb el fet que a Wicked la trama principal no és la seva. Està fet, en altres paraules, amb elegància.

La història ens enlluerna amb un disseny de producció espectacular, cançons que ens fan posar la pell de gallina i unes interpretacions memorables, i ens reserva alguna sorpresa i algun gir que fan que, per molt que en coneguem el desenllaç, el llargmetratge ens resulti interessant i es faci amè malgrat la seva durada.

Personalment he gaudit moltíssim amb aquesta història, un drama monumental sobre una amistat improbable i la seva destrucció per culpa de la manipulació d'uns tercers. És, també, la història d'un amor tràgic, i sap com deixar-nos el cor arrugat amb la mala fortuna de l'Elphaba, un personatge que no va fer res més que néixer diferent i ser marginada tota la seva vida. 

Wicked, i sobretot la seva segona part, és un relat que m'ha emocionat d'una manera especial, i he patit amb la que per a mi és la seva protagonista principal, i que durant aquest any s'ha convertit en un dels meus personatges de ficció preferits. Si vau veure la primera pel·lícula, heu de veure la segona. I feu-ho al cine, si és possible.

 

Cinema: Elio

Com he dit més d'un cop últimament, enguany estic veient molt poques pel·lícules, però molt poques. I es dona la circumstància que, quan escric això, estem a finals de juliol i només n'he vist 7, de les quals... 4 al cinema! 

Són majoria, doncs, i en part és perquè en un mateix cap de setmana en vaig veure dues, de les quals parlo també en entrades consecutives del blog, essent la primera Superman, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, i l'altra la que us porto avui, una que vam anar a veure en família i que s'estrenava alhora que l'adaptació més recent de les aventures del superheroi més famós de tots els temps a la gran pantalla. 

Elio és el nom de la darrera proposta de Pixar, que continua tan prolífica com sempre i ens estrena una pel·lícula cada any. Doncs bé, la d'aquest 2025 ens trasllada a l'espai, amb guió de Julia Cho, Mark Hammer i Mike Jones i direcció de Madeline Sharafian, Domee Shi i Adrian Molina. 

El títol d'aquest llargmetratge que, com de costum amb aquest estudi, s'ha estrenat en català, és el nom del seu protagonista, un nen que -com no podia ser d'una altra manera amb Disney posant-hi els calés- és orfe després que els seus pares morissin en circumstàncies que no ens diu el guió, i viu amb la seva tieta. 

Ella es diu Olga i és comandant a les Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica, però va haver d'abandonar el seu somni d'entrar al programa aeroespacial com a astronauta per fer-se càrrec del seu nebot.

Tanmateix, la relació amb ell no és fàcil, atès que no acaba d'entendre els seus comportaments i, sense voler-ho, el nen la fica en més d'un embolic. Malgrat els malentesos i les discussions, ens queda clar en tot moment que l'estima i que faria qualsevol cosa per ell.

Ell és un nano considerat raret pels seus companys, i és normal que sigui més aviat introvertit, atès el que va passar amb els seus pares, però un dia troba una raó per il·lusionar-se amb la vida, i és la possible existència de vida extraterrestre.

Des de llavors, viu obsessionat amb el somni que l'abdueixin i poder conèixer de primera mà aquest mite de la nostra societat. I, evidentment, perquè hi hagi pel·lícula aquests somnis s'han de fer realitat. Però si no voleu que us aixafi res més, us convido a deixar de llegir, perquè aquest cop no seré capaç de parlar del film sense fer gaires spoilers.

L'Elio, efectivament, arriba a conèixer un munt d'extraterrestres, que van trobar el disc daurat de la sonda Voyager 1 llançada el 1977 amb mostres de la cultura del nostre planeta. Però, més important que això, troba un lloc on vol estar, on se sent important i comprès.

Amb una naturalesa pròpia de la infantesa que el fa estar totalment obert a qualsevol cosa nova, l'Elio està vivint el seu somni, però també hi farà els amics que no té al seu medi natural.

Sobretot, en Glordon, una mena de llimac sense ulls que es troba en una situació similar a la seva, per circumstàncies diferents, i que ajuda la pel·lícula a tractar temes habituals dels films de Pixar, com la família, la dificultat per encaixar i l'amistat. 

Amb el seu sorprenent viatge i alguna decisió poc reflexiva -també pròpia de l'edat-, l'Elio provoca una crisi interplanetària que és el conflicte principal del film, deixant de banda el personal, però no en continuo parlant perquè trobo que ja he dit prou coses de la seva trama. 

Un cop més, Pixar no decep -almenys a mi- i ens porta una història que s'afegeix al seu ja extens i estimat recorregut, amb personatges que passen a formar part del seu univers, mai més ben dit. 

 

Cinema: Superman

Aquest any està sent un desastre pel que fa a número de pel·lícules vistes, i això que m'havia proposat el contrari, però no hi ha manera: cada cop hi ha menys temps lliure. Ja fa temps que vaig perdre el fil dels llargmetratges de Marvel, i de DC se m'acumulen també per veure a les plataformes d'streaming, però n'hi havia un que, en saber que l'anaven a estrenar -i he d'admetre que n'estava tan desconnectat que vaig conèixer la seva existència fa poc gràcies a un tràiler-, l'havia de veure al cinema.

No perquè sigui especialment fan del personatge, del que per desgràcia sé ben poc, sinó perquè té tanta importància dins dels còmics de DC, també dins dels de superherois independentment de la companyia, i a la història del còmic en general, que em feia il·lusió consumir-ne el més recent producte audiovisual en les condicions que es mereix.

Superman, amb aquest títol senzill i directe, s'ha estrenat aquest mateix 2025 i la direcció és a càrrec d'en James Gunn, que en els darrers anys ha dirigit les tres pel·lícules de la saga Guardians of the Galaxy per a Marvel Studios i, per al DC Extended Universe, es va encarregar de The Suicide Squad. 

La pel·lícula ens ha arribat com l'enèsim intent de rellançar el personatge més icònic de DC Comics a la pantalla gran, després d'uns quants anys d'estira i arronses amb la versió que vam veure a Man of Steel i que va continuar fins a Justice League. 

Com ja sabem, l'univers cinematogràfic de DC està costant molt d'arrencar, per picabaralles, actors que deixen els papers, fracassos de crítica i públic i, en la meva opinió, un entossudiment en separar les pel·lícules de les sèries de televisió, però a mi m'ha agradat tot el que s'ha presentat, he gaudit amb les històries i els crossovers i, malgrat la decepció de veure que els reboots sovintegen i impliquen que els productes anteriors és com si ho haguessin existit, aquí m'han tingut un altre cop per comprovar si, aquest cop sí, el nou Superman funciona, com també el DC Universe cinematogràfic que inaugura, i si no... almenys m'ho hauré passat bé.

Com he dit més amunt, no soc cap expert en el personatge ni el seu lore, ni de bon tros. Amb prou feines en sé les quatre coses bàsiques que sap qualsevol, però em consta que el film és ple d'ous de pasqua (cliqueu, per exemple, aquí, tot i que està en anglès i ple d'spoilers), i algun fins i tot jo he estat capaç de copsar-lo. 

Hi ha referències a la reverenciada Superman de 1978, al que serien els crèdits, amb efectes que remeten als anys 70, també ho és un dels pòsters oficials i, és clar, acords de la banda sonora directament agafats de la icònica de John Williams, però en general el film és ple de picades d'ullet més o menys subtils, personatges i situacions agafades de l'extensíssima història de l'últim fill de Krypton, tant dels còmics originals com d'adaptacions animades, d'imatge real i d'altres productes -i autors- de l'Univers DC, com ara un que no vull revelar però que obre la porta a l'arribada, tard o d'hora, d'algun crossover que continuï amb els convidats superheroics que veiem en aquest llargmetratge. De fet, aquestes referències també toquen altres còmics de la casa.

Superman no és una pel·lícula d'orígens, malgrat que neix com a reboot. I això està bé, perquè assumeix de l'espectador un bagatge i ens situa amb un Superman que ja fa temps que du a terme la seva tasca, i es limita a fer un repàs ràpid d'alguns conceptes, potser explicats de manera forçada -o aquesta és la negativa sensació inicial que vaig tenir-, però que va per feina i ens mostra el protagonista derrotat per primera vegada.

El punt més original d'aquest film protagonitzat pel per a mi desconegut David Corenswet és precisament que ens ensenya un Kal-El / Clark Kent / Superman imperfecte, que s'ha ficat en un merder diplomàtic per culpa del seu sentit de la Justícia maniqueu, i ara n'està pagant les conseqüències tant en forma de represàlies d'un poderós enemic com d'una caiguda en desgràcia de cara a l'opinió pública. 

Empenyent al darrere hi ha, com no podia ser d'una altra manera, en Lex Luthor (Nicholas Hoult, vist a X-Men: First Class), que amb el seu enorme poder econòmic i tecnològic i una demagògia de manual encapçala els detractors de l'alienígena que es fa passar pel defensor del planeta, però que segur que amaga alguna cosa.

Al capdavall, un ésser així fa quedar malament els humans normals, i això és quelcom que determinats egos no poden suportar.

Al cada cop més reduït bàndol dels aliats del protagonista tenim la Lois Lane (Rachel Brosnahan, protagonista de The Marvelous Mrs. Maisel), la implacable periodista del Daily Planet que aquí està caracteritzada com la parella d'en Superman (i d'en Clark Kent, és clar), sí, però que no dubta a mostrar una professionalitat potser extrema en qüestionar les accions del seu home, fins al punt de fer perillar la relació.

La Lois, a la pel·lícula, fa una tasca de connexió de l'alienígena protagonista amb el seu vessant humà, amb ella es mostra vulnerable, s'enfada i fins i tot s'ofèn, en una versió d'en Superman que diria -i aquí reitero que no tinc gaire experiència amb el personatge- que no és gaire habitual en les múltiples obres de ficció que se li han dedicat.  

Trobo que el director, també guionista, fa una bona feina equilibrant les escenes d'acció i les que serveixen per construir el personatge, les seves relacions i els seus dilemes, i penso que ha estat tot un encert no tornar-se a recrear en els orígens del superheroi més famós de la història, sinó posar-nos-el en una situació ja començada i confiar en què ni tan sols els nouvinguts se sentirien desplaçats tot donant la informació necessària per gaudir de la història.

Ara passarà allò que, a mesura que passen els dies -de fet, ja m'hi he trobat-, aniran sorgint detractors de la pel·lícula i al final no li agradarà a ningú, com ha succeït amb molts films de superherois, especialment de DC, però sabeu què? Se me'n fum, perquè jo n'he gaudit molt.  

 
 

Cinema: Lilo & Stitch

El cine és una cosa que, com he comentat alguna vegada darrerament, hem deixat molt abandonada a casa, l'etapa vital és la que és, i quan hi anem és bàsicament quan hi ha alguna proposta que podem anar a veure amb la nostra filla gran (i el petit, d'aquí a no gaire). 

Però no deixa de ser cinema, i també ens agraden, les pel·lícules "infantils", i com que a casa no hem estat aliens a la febre per l'Stitch que ha inundat tota mena de botigues i materials en els darrers anys, estava cantat que aniríem a veure al cinema l'enèsima adaptació a imatge real d'un clàssic de Disney. 

Lilo & Stitch, de Dean Fleischer Camp, ha arribat aquest 2025 com a remake en format d'imatge real de la pel·lícula animada del mateix nom de 2002, una de les poques que van tenir èxit en aquell període més discret de Disney durant els anys 2000. De fet, va tenir una seqüela i també una sèrie per a la televisió, i com he dit més amunt, una quantitat incalculable de marxandatge basat en el perillós però bufó alienígena que roba el protagonisme a la resta del repartiment.

De fet, encara que no fa gaire que vaig tornar a veure l'original, sense buscar-ne informació no hauria estat capaç de saber que a la proposta que ens acaba d'arribar es fan alguns petits canvis respecte al film de 2002, i fins i tot s'hi afegeixen personatges de la sèrie. Però bàsicament és una nova versió de la mateixa història, ara amb persones de debò i alienígenes animats per ordinador.

L'adaptació, doncs, és molt fidel a la història original, tot fent ús de la tecnologia actual per introduir els personatges no humans d'una manera versemblant, sense que grinyolin, en una barreja d'intèrprets de carn i ossos com la que podem trobar, per exemple, a la trilogia de pel·lícules d'en Sonic, a la qual també s'assembla en el fet que ens trobem davant d'un ésser blau i peludet d'un altre planeta perseguit per les autoritats -i altres agents- mentre els aliats humans el protegeixen i el consideren part de a família. 

Però tornem a la pel·lícula que ens ocupa, que és la de l'arribada a la Terra, per desterrament, d'un perillós i indestructible experiment biològic que és el que tots plegats anomenem Stitch, i que malgrat el seu comportament animal i destructiu és un ésser molt intel·ligent, astut i tremendament adorable.

És fàcil dir-ho des de fora, com a espectadors, però l'únic que fa és intentar divertir-se, tot i que d'una manera tan poc discreta i provocant tants desperfectes que esdevé un maldecap sobretot per a la Nani (Sydney Elizebeth Agudong), la germana gran de la Lilo (Maia Kealoha), la nena de sis anys que adopta l'Stitch tot pensant que és un gos i que immediatament el converteix en el seu millor i únic amic.

Perquè la nena, òrfena des de fa poc, té problemes amb les altres nenes de l'illa hawaiana de Kaua'i, que la troben estranyota i li fan la guitza, davant de la qual cosa la petita de vegades reacciona amb violència. Les coses a casa no van gaire bé, amb l'esmentada germana gran mirant de guanyar-se la vida com pot, deixant de banda els estudis, per mantenir-la i fer-li de mare tot i ser, ella també, òrfena i adulta des de no fa gaire.

Les trapelleries i la destrucció involuntària de l'Stitch empitjoren la imatge d'aquesta família trencada davant dels serveis socials, que amenacen amb separar les germanes, i la cosa es posa prou dramàtica per ser una pel·lícula de Disney -on, novament, com dicta la norma no escrita, falten el pare, la mare o, com en aquest cas, tots dos-, com a contraposició a la bogeria i les pallassades de l'alienígena.

Que no és l'únic, perquè també arriben empaitant-lo el seu creador, el científic boig Dr. Jumba Jookiba (Zach Galifianakis) i l'agent expert en la Terra Wendell Pleakley (Billy Magnussen, vist a Made for Love), una parella d'allò més còmica que altera la seva aparença per no cridar l'atenció, però que amb les seves maneres extraterrestres proporcionen alguns dels moments més divertits del film.

L'atenció al detall d'aquesta adaptació va més enllà de la recreació estètica dels dissenys de l'animació, i s'hi recuperen unes quantes de les veus de l'original, aportant aquí també la cara, en alguns casos en personatges diferents, com la Tia Carrere, la senyora Kekoa del servei socials, que a la de 2002 i a la seva seqüela va posar la veu a la Nani, o l'Amy Hill, que aquí fa de Tūtū, la veïna de la Lilo i la Nani, i que al film de 2002 i a la sèrie feia un altre personatge. 

Hi ha més casos així, però el més destacat és el d'en Chris Sanders, que a més d'escriure i dirigir el llargmetratge original, també hi feia la veu de l'Stitch, rol que ha repetit aquest 2025. 

En definitiva, la nova Lilo & Stitch és una magnífica adaptació a imatge real del material original, en un moment en què la tecnologia permet fer-ho com cal, i que a més de ser una aventura amb molt d'humor, té com a tema principal la família, ohana, en totes les seves formes. La família de sang, la d'acollida, la que es pot arribar a formar amb amics i veïns...

Val a dir, però, que a diferència de l'original, aquesta versió no ha tingut doblatge català, cosa que és una llàstima i una oportunitat perduda.

Diuen que aquestes adaptacions de Disney a imatge real no estan funcionant gaire bé, però aquesta de moment ja ha fet molts calés, i a banda d'això trobo que és un producte molt sòlid que no decebrà els fans de la franquícia. Si us en considereu, no us la perdeu.

 

 

 

 

 

Cinema: Wicked

En uns temps en què les pel·lícules duren poques setmanes al cinema i apareixen a la corresponent plataforma d'streaming que en tingui els drets, és estrany poder veure'n una en pantalla gran quan ja fa més d'un mes que es va estrenar, però vam aconseguir-ho amb aquesta que, per les seves característiques, val la pena veure almenys una vegada en aquestes condicions.

I és que es tracta d'un musical, molt llarg i ja sabem que dividit en dues parts, la segona de les quals pensada per a finals d'aquest any, per la qual cosa el so i la posada en escena contribueixen a l'experiència.

Wicked, que a la pantalla té el nom de Wicked: Part I, és un film de Jon M. Chu i escrit per Winnie Holzman i Dana Fox basat en el musical de 2003, escrit per la mateixa Holzman i Stephen Schwartz, al seu torn basant-se en un llibre de 1995 sobre la vida de la malvada de El màgic d'Oz, film de 1939, que també al seu torn venia d'una saga que es va iniciar l'any 1900.

Aquest seguit de referències forma un univers que s'explora en aquesta història que dona per fet el coneixement per part del públic almenys del film de 1939, i que personalment vaig voler veure (no diré "repassar" perquè no recordo si l'havia vist mai), i ben sorprès de trobar-me-la amb doblatge català a Max, per preparar-me per al llargmetratge que avui ens ocupa, perquè tot plegat és una preqüela ficada dins d'una petita seqüela, en començar la història just després de la mort de la Malvada Bruixa de l'Oest.

Ho fa amb un número musical protagonitzat per la fada Glinda (Ariana Grande), en plena celebració per la defunció de la malvada de la llegendària pel·lícula, però quan acaba li pregunten si és cert que havien estat amigues, i és aquí on comença la història que ens ocupa.

Perquè resulta que tothom té un origen, i tant el paradigma de la bondat com el de la maldat en aquest univers van ser joves i van anar a la universitat de Shiz, i en aquest moment el protagonisme passa a l'Elphaba Thropp (Cynthia Erivo), marcada des del seu naixement per l'estigma de tenir la pell verda i uns poders màgics que no pot controlar del tot, i marginada per un pare que la fa responsable de la paraplègia de naixement de la seva germana petita.

Acostumada a tenir un paper més aviat discret per no decebre el seu entorn, malgrat la dificultat inevitable causada pel seu aspecte, l'Elphaba passa uns primers dies força durs a la universitat, marginada i temuda per la resta d'estudiants, enamorats de la Galinda -així es diu al principi-, una futura fada amb una autoestima estratosfèrica i una empatia nul·la a qui la resta de l'alumnat fa la gara-gara, tot empoderant-la encara més.

Les coses, però, evolucionen, i a poc a poc s'estableix un estrany i improbable vincle entre aquestes companyes d'habitació obligades a ser-ho. L'Elphaba, un personatge tràgic i absolutament entranyable, que hauria de rebre la simpatia i commiseració del públic, només vol tenir una vida normal i, alhora, fer alguna cosa útil amb la seva màgia.

Quan les coses es tranquil·litzen, ara que és més tolerada gràcies a la influència de la Glinda, es relaxa i intenta dur una vida d'estudiant normal, tot permetent-se fins i tot enamorar-se, malgrat les reticències inicials d'una vida a la defensiva, del príncep Fiyero (Jonathan Bailey, l'Anthony de Bridgerton), que tothom assumeix que fa la parella ideal amb la Glinda, afectats inclosos, però això és un tema que queda més aviat com una subtrama que ja veurem com es desenvolupa, si és que ho fa, a la segona pel·lícula.

Però Wicked va de la transformació d'una bona noia en la malvada bruixa de l'arquetip clàssic d'Oz, i això es comença a gestar quan les coses van mal dades.

L'interès de la degana Madame Morrible (Michelle Yeoh) en l'Elphaba, que se sent especial gràcies a aquest acostament, amaga una motivació oculta que té a veure amb el secret del propi Màgic d'Oz (Jeff Goldblum), que ja sabem de la pel·lícula original que no és el que sembla.

I és que a Wicked es parla de racisme, tant envers la protagonista com els animals amb capacitat de raonar i parlar com els humans que hi ha en aquest regne de fantasia, i tot plegat agafa un to fosc allunyat de l'aparença de perfecció, luxe i bon gust que semblava en els primers compassos del film. 

El film ens deixa amb un final obert, tot i que sabem que tindrà continuació, que ens fa qüestionar-nos el relat oficial, perquè com en tants altres aspectes de la vida, la Història l'escriuen els vencedors, i fins i tot quan algú ha comès actes reprovables hem de conèixer les circumstàncies que hi han conduït abans d'emetre els nostres judicis.

Tinc ganes de saber com continua la història, si bé em fa una mica de por que la segona part sigui més aviat un remake del film de 1939. Podria sortir de dubtes llegint l'argument del musical de 2003, és cert, però m'estimo més que em sorprenguin, i aquesta vegada no ens arriscarem a perdre'ns l'oportunitat de gaudir-ne com cal, al cinema.

Cinema: Mufasa

Vivim una època de revivals de tota mena, al món del cinema (i el de la televisió), i Disney ja fa temps que s'ha apuntat a aquesta moda, tant en forma d'en altres temps impensables seqüeles cinematogràfiques de les seves obres com en noves versions d'imatge real dels seus films més celebrats.

La pel·lícula de què vull parlar avui és d'aquest tipus, però a més fa de seqüela-preqüela d'un dels seus grans èxits, tot donant el protagonisme a un personatge que vam conèixer en una història on feia de secundari.

Mufasa, pel·lícula de 2024 dirigida per Barry Jenkins i escrita per Jeff Nathanson, és, com diu el nom, la història del difunt pare d'en Simba. Com deia més amunt, fa de preqüela i de seqüela de The Lion King, però concretament de l'adaptació d'imatge real -bé, CGI- de 2019.

Això és possible perquè el punt de partida és el moment en què la Kiara, la filla d'en Simba i la Nala, es queda a càrrec d'en Rafiki, en Pumba i en Timón quan els seus pares es preparen per al naixement del seu germanet. Però el 90% llarg de la trama correspon a la llegenda del seu avi Mufasa, que li explica el savi mandril i conforma el gruix de la pel·lícula.

Hi coneixem la infantesa del protagonista, que arrel d'una catàstrofe natural queda apartat de la seva família i n'ha de fer una de nova, on destaca el seu nou germà Taka, i el veiem convertir-se en el jove lleó que després seria rei de la seva bandada i de tots els animals de l'entorn, tot adquirint la noblesa que el caracteritzava.

En tractar-se d'una preqüela hi ha coses que, evidentment, no ens poden sorprendre, com ara la seva supervivència davant de qualsevol dels perills que el veiem afrontar, el més destacat dels quals l'atac d'uns lleons blancs que desfermen una guerra territorial, o l'establiment de relacions amb altres personatges que coneixem d'haver-los vist de grans.

No obstant això, aquesta és la gràcia de les preqüeles: veure d'on ve tot allò que coneixem, i trobo que Mufasa fa una excel·lent feina de configuració del món i les circumstàncies que el públic ja porta a la motxilla cultural, amb picades d'ullet incloses, tant visuals com sonores, a més d'un component tràgic en l'evolució de cert personatge, no menys dolorós per conegut.

Com a punts potser negatius, si n'hem de trobar algun, podríem esmentar uns temes musicals que no tenien cap possibilitat ni d'acostar-se als mítics del film de 1994 (i la seva adaptació de 2019) i uns trencaments de la quarta paret per part d'en Timón i en Pumba que, si bé entenc que formen part del seu paper còmic, penso que desentonen una mica en aquest relat dramàtic.

Una història, en definitiva, d'aquelles que ningú havia demanat, que no són en absolut necessàries, però que suposa -almenys per a mi- una aposta encertada que contribueix al lore d'una de les pel·lícules més llegendàries de la companyia, i una de les meves preferides. Explica els orígens d'uns personatges que al film original de 1994 tenien un paper important, però no protagonista, i dota de contingut el missatge de la importància del llegat dels ancestres que ens transmetia aquella producció. Si us va agradar i encara us agrada, no us perdeu Mufasa.

Cinema: Vaiana 2

Després de perdre-li la por amb Frozen II, Disney continua fent seqüeles numerades per al cinema de les seves pel·lícules, i aquest cop li ha tocat a una de les més populars dels últims anys, que arriba després de força expectació i que ja s'ha pogut veure -i en escriure aquestes línies encara es pot veure- als cinemes i en la nostra llengua.

Vaiana 2 arriba 8 anys després de la primera part, sembla mentida que hagin passat tants anys, amb un equip de direcció totalment canviat i format per David Derrick Jr., Jason Hand i Dana Ledoux Miller, tot i que en tasques de guió repeteix Jared Bush, aquest cop acompanyat de la codirectora esmentada més amunt.

Llegeixo que originalment havia de ser una sèrie de televisió que faria de seqüela de l'exitosa pel·lícula que ens va presentar els personatges, però després va evolucionar en un altre llargmetratge que és el que ens ha arribat ara, i ha estat una sort, perquè així ha obtingut la notorietat que es mereix.

Després de l'aventura de la primera part, en què la seva rebel·lia li va permetre arribar més lluny que cap altre habitant de l'illa de Motunui, la Vaiana és, tres anys després, una ídol a casa seva, respectada i gairebé venerada pels adults, imitada pels infants i adorada per la seva germana petita, nou membre de la família a Vaiana 2.

Va fent excursions per tal d'explorar el món, però la pau no podia durar gaire, o no hi hauria pel·lícula, i en una visió un dels seus ancestres li dona la clau per trobar altres pobles, que és alhora el somni de la protagonista i un esdeveniment necessari, diu, per a la supervivència de Motunui.

Haurà de salpar, doncs, ara en una missió concreta, i per mantenir les coses fresques, atès que una segona part d'una història no pot sorprendre, ja, pel que fa a personatges i ambientació, aquesta vegada ho farà acompanyada d'alguns dels seus veïns, que aporten la força, la producció alimentària i l'enginyeria naval necessàries -segons el criteri de la Vaiana- per dur a terme l'aventura amb un mínim de garanties.

Però no serà pas una aventura alegre i feliç, malgrat els moments d'humor -torna a brillar especialment el gall Heihei, mascota disneiana ja inoblidable- i les cançons que esquitxen l'enèsim musical de la companyia, sinó que les coses s'enredaran, i d'una manera que va més enllà de les típiques complicacions que fan que una història tingui interès.

Serà necessària -i gens sorprenent, donada la importància del personatge- la participació d'en Maui per poder dur a terme la missió, tot i que al principi es mostra reticent a tornar-se a creuar a la vida de la Vaiana, almenys davant de la perillosa amenaça actual.

La pel·lícula ens ofereix aventures, humor, cançons -el temps ho acabarà de confirmar, però em temo que no són tan memorables com les de la primera part, tal com li va passar a Frozen II- i també una mica de drama i tensió.

És un film divertit, força amè i no es fa gens llarg, i sempre és agradable tornar-se a trobar personatges dels quals només coneixíem una història, de manera que els veiem evolucionar i aprofundim en la seva caracterització, però si li hem de trobar algun defecte, a aquesta segona part, jo crec que seria la superficialitat amb què es descriuen els secundaris i uns enemics que podrien haver donat més de si, però que malauradament es queden en un estat massa abstracte en el cas del principal, en Nalo, i massa ambigu en el del secundari, la Matangi.

Veurem si això canvia a la possible tercera part que se'ns insinua al final d'aquesta, però per a això encara han de passar uns anys. De moment, gaudim d'aquestes dues entregues de les aventures de la Vaiana.

Cinema: The Wild Robot

Enguany ha estat molt dolent pel que fa a freqüència de visites a les sales de cinema, per part meva, el pitjor que recordo, però de tant en tant hi ha algun film que volem veure amb la nena i que a nosaltres també ens agrada i ens treu una mica el cuquet. Després de mesos de sequera, però, aviat hi haurà una altra sessió, així que no trigaré gaire a publicar una altra entrada de cinema.

El cas és que fa poc vam veure'n una que jo, sincerament, no tenia controlada, però que vaig veure algunes persones recomanant molt i, un cop vista, em ve de gust parlar-ne una mica.

The Wild Robot és una pel·lícula escrita i dirigida per Chris Sanders (Lilo & Stitch, Com ensinistrar un drac, Els Crood...) basant-se en una novel·la de Peter Brown de 2016, i té més d'una reminiscència de l'Studio Ghibli, començant per la seva protagonista, una ginoide que recorda l'icònic robot de El castell al cel, però també pel seu missatge ecologista.

Produïda per Dreamworks, que com ja sabem tots plegats ens ha portat en les darreres dècades coses com Shrek, Madagascar o l'esmentada saga Com ensinistrar un drac, la pel·lícula mostra un estil visual diferent del que havíem vist fins ara en la companyia, amb un colorit que recorda traços de pintura i que remet, per exemple, als films animats del multivers de l'Spider-man. 

Tornant a la seva protagonista, es diu ROZZUM unitat 7134, abreujat com a "Roz", i és un robot assistent que va a parar a un bosc després de l'accident que pateix l'avió que en transportava un carregament, del qual és l'única supervivent. 

Allà, amb la informació de què disposa, intenta trobar un client que li encarregui una missió, cosa que produeix situacions divertides en tractar-se, tots els éssers vius amb què es topa, d'animals salvatges. Quan troba la manera de comunicar-s'hi, la història passa a ser una mena de faula amb tot d'animals que parlen l'idioma de l'espectador -malauradament, tot i la importància de la cinta, no s'ha doblat al català- i es relacionen entre si deixant de banda, gràcies a la suspensió de la incredulitat, les relacions de predador i presa pròpies de les respectives espècies, o si més no convertint-les en amenaces i bromes per no traumatitzar-nos amb les horribles morts dels personatges amb què connectem i que sí que es produirien al món real. 

Argumentalment està justificat amb l'efecte positiu que exerceix la Roz en els animals del bosc, tot i que, al principi, la seva arribada provoca un terrabastall i el lògic recel de les bèsties. La més afectada, però, és un pollet d'oca que perd tota la família en caure la Roz damunt del niu on la mare covava uns ous. 

Així, la protagonista se'n fa càrrec perquè una guineu, en Fink, que es volia menjar l'ou, li dona consells a contracor, tot esdevenint el típic dolent reconvertit en bo amb què es completa el trio principal de personatges.

Però, quan les coses s'estaven posant en ordre, la pel·lícula ens recorda que, al capdavall, la robot és un producte de consum i l'empresa que la va fabricar, en aquest món futur on la tecnologia ha fet possible la seva existència, la vol recuperar, i això introdueix el conflicte i la tensió en aquesta història que no és, malgrat el que podria semblar, necessàriament per al públic més jove, que com sol passar amb aquestes pel·lícules d'animació modernes no en sabrà llegir tots els missatges.

The Wild Robot és una història emotiva, divertida, dramàtica quan cal, que ens parla de la natura i els seus cicles, la lletja petjada de la humanitat al planeta, l'acceptació i la confiança en un mateix, però, sobretot, de la família i les diferents i sorprenents formes en què es pot presentar.

És una pel·lícula molt bonica en tots els sentits, i si no la podeu veure en pantalla gran us recomano que ho feu quan la distribueixin en qualsevol de les plataformes d'streaming que tots més o menys tenim, o que us la compreu en suport físic. 

Ha tingut una acollida excel·lent i acumula premis. Qui sap si s'endurà també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació a l'edició de 2025...
 

Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.

Cinema: Haikyû!! - Batalla als contenidors

Aquest any ja tinc clar que, quan acabi i faci recompte del meu consum audiovisual, les pel·lícules tindran menys pes que mai, i malgrat que és quelcom que es pot atribuir fàcilment a les meves circumstàncies personals, 2024 s'està mostrant especialment pobre en aquest sentit. És que gairebé no veig pel·lícules ni a casa.

Al cinema la cosa es complica, amb un nen petit que hem de deixar amb algú tant sí com no, però de vegades hi ha excepcions, com ha estat el cas d'aquest llargmetratge d'animació que només m'interessava a mi i que va coincidir que podia veure un dia que no anava malament del tot que m'escapés una estona de les obligacions familiars. I, tal com vaig parlar de tota la sèrie a mesura que la vaig anar veient al canal X3, un film que en continua la trama era quelcom que, d'una manera o d'una altra, havia de veure.

Haikyû!! Batalla als contenidors és el nom en català d'aquesta pel·lícula estrenada al Japó al febrer d'aquest mateix 2024 i que aquí ens ha arribat el 31 de maig, molt poc temps després i sens dubte gràcies a la pressió del fandom, que volia veure com li estava anant, al Karasuno, al campionat nacional de voleibol de batxillerat, ja que amb el final de la quarta temporada de la sèrie ens havíem quedat amb el relat inacabat.

Els japonesos han hagut d'esperar des de desembre de 2020 per poder gaudir de més Haikyû!! animat, però com deia, a Catalunya la sèrie ens ha arribat tan tard que l'espera tampoc ha estat insuportable. I ja la tenim aquí, i l'hem pogut veure. 

Escrita i dirigida per Susumu Mitsunaka, i novament creada pel prestigiós estudi Production I.G, la pel·lícula, de títol original Gekijôban Haikyû!! Gomi suteba no kessen, en realitat -i no vull fer spoilers de l'argument en si, però atès que és la continuació de la sèrie s'entén que si no en sabeu res i voleu veure-la algun dia val més que us atureu aquí- no és res de l'altre món pel que fa a la trama, ni és el gran colofó final. Per a això hi haurà un segon llargmetratge (no hi compto els típics films de resum que al Japó se n'han fet, com amb tantes altres sèries).

Batalla als contenidors és el que en unes altres circumstàncies s'hauria resolt a la sèrie amb una temporada més curta, de 10 episodis, posem per cas, com ja va passar amb la tercera temporada, dedicada a un partit i més breu. Tampoc és que des del punt de vista del disseny de personatges o els estàndards de producció en general sigui res d'especial. 

Suposo que s'ha volgut portar al cinema aquesta història perquè és l'esperat enfrontament oficial entre l'equip protagonista i el rival, el Nekoma, que com que pertany a una altra regió només es podien trobar, més enllà dels amistosos que fan de tant en tant, en un campionat nacional al qual el Karasuno feia anys que no arribava.

La pel·lícula també torna a explicar el moment en què es van conèixer el protagonista, en Shôyô Hinata, i en Kenma Kozume, del Nekoma, i ens recorda l'amistosa rivalitat que mantenen i que en aquest partit tan transcendental és la relació al voltant de la qual gira la història.

Haikyû!! ens té acostumats a partits intensos i emocionants, on pot passar qualsevol cosa -encara que a aquestes altures de la història ja ens podem imaginar com acaba tot plegat-, i aquesta pel·lícula no és diferent, i manté el ritme àgil que ja havíem vist als partits de la sèrie, fins i tot més, atès que dedica metratge al passat dels personatges, cosa que els dona profunditat i que ja és costum en aquesta obra, i això fa que no ens hàgim d'empassar el desenvolupament de cadascun dels punts del partit. 

Batalla als contenidors és més Haikyû!!, és tot tal com ho recordem, amb les coses bones i les dolentes -repeteixo: bàsicament, que es presenti com a llargmetratge cinematogràfic quan es podria haver passat, i fa anys, com a una temporada més de la sèrie-, i per tant és la continuació de la història que tant de temps hem (o han) estat esperant.

Ens ha deixat un bon regust i ens ha tret a tots plegats l'espina de veure el Karasuno i el Nekoma enfrontant-se en un partit oficial, però ara necessitem saber com acaba la història, i espero que no s'estiguin gaire temps fent la que diuen que serà la pel·lícula amb què acabarà tot.