Nova entrada sobre una pel·lícula de l'òrbita Disney, aquest cop una de Pixar que no ha provocat cap polèmica: es va decidir que als països on hi hagués Disney+ no s'estrenaria als cinemes, sinó directament a la plataforma de streaming, i a més inclosa a la subscripció, sense pagar més, de manera que l'única conseqüència d'això, i per a nosaltres no és poca cosa, és que no té versió catalana, que s'acostumen a fer pensant en la projecció als cinemes i després ja costa més que apareguin en aquestes plataformes de distribució digital.
Últimament la companyia del ratolí ha estat afegint l'àudio català a unes quantes de les pel·lícules que té al catàleg, val més tard que mai, i sembla que la pressió exercida pel públic ha donat fruits, però que es fes un doblatge al català directament per veure a la televisió ja no es veu ni a TV3, gairebé, així que estava cantat que el film més recent dels creadors de Toy Story, Cars i altres grans llargmetratges animats seria sense versió catalana. Sospito que Soul, que també es va estrenar directament a Disney+, es devia doblar pensant en la pantalla gran, però al final la pandèmia va fer que es canviessin els plans. Si no és així, llavors no entenc per què la d'avui no té versió catalana, però sigui com sigui me'n lamento.
Luca és una pel·lícula d'aquest mateix 2021, dirigida per Enrico Casarosa, artista de storyboards a Pixar des de Cars (2006) que curiosament en aquest film assumeix les tasques de director, creador de la història original i fins i tot posa la veu a un personatge menor, però no fa els guions gràfics.
Sí que havia estat, però, director i guionista del curt La Luna, de 2011, i aquí presenta una història ambientada a la Riviera italiana, propera a la Gènova on va néixer el director, i amb elements extrets tant de la seva infantesa com del folklore local.
El seu protagonista és en Luca, un nen d'una raça de monstres marins amb comportaments que reflecteixen els dels humans que sent una profunda curiositat pel món exterior i arreplega tot el que pot d'allà, però sempre esperant que s'enfonsi al mar.
Un dia coneix l'Alberto, un altre monstre marí, que li explica que viu a la superfície, on els pares d'en Luca no el deixen anar per por que els humans el cacin, i que un cop fora de l'aigua la seva raça adquireix aspecte humà.
Gràcies a l'Alberto, en Luca descobreix com és realment la superfície que sempre l'ha fascinat tant, com a nano àvid de coneixements que és, i oposant-se als desitjos dels seus pares s'escapa i vol passar l'estiu el poble de Portorosso.
Allà tots dos coneixen la Giulia, una humana que hi viu, i es fan amics d'ella, però mantenen en secret el seu autèntic origen perquè saben que els monstres marins allà no són benvinguts. De fet, el seu pare, entranyable però imponent pescador, es dedica a caçar-ne.
El somni dels dos nanos és veure món, i per això volen aconseguir una Vespa, i el mitjà per aconseguir-ho sembla que és guanyar una particular triatló que se celebra al poble, i que aporta l'element de rivalitat i perill (atesa la importància de l'aigua en una competició així) a la pel·lícula.
Luca és una història sobre el descobriment del món, els estius de la infantesa, l'amistat temporal que sorgeix en situacions així, però també sobre la discriminació d'aquells que són diferents per pur desconeixement. I té un regust italià que agradarà als amants d'aquell país i la seva cultura. També en la banda sonora, que originalment s'havia volgut que composés el desaparegut Ennio Morricone, però el mestre va morir abans que es pogués posar en marxa tot plegat.
El director cita com a influències les animacions stop-motion d'Aardman (mirant els dissenys dels personatges és inevitable pensar en aquelles obres mestres de plastilina) o l'obra de Hayao Miyazaki, cosa que a més d'alguna referència com la semblança entre el nom del poble i cert aviador porcí, es nota en el realisme màgic de la història, la manera de moure's i actuar dels nens, i si volem filar prim, aquells bigotis dels homes adults. Començant pel del pare d'en Luca en versió humana, que és el senyor que hi ha al costat de l'Ada Colau (sí, s'ha comentat molt a les xarxes, però hi estic d'acord).
Personalment trobo que Luca és la Ponyo de Pixar: a més de la qüestió d'un ésser marí que es transforma en humà, és més senzilla tant artística com argumentalment, i orientada a un públic més jove de l'habitual en les produccions de l'estudi. I no passa res. De tant en tant ja va bé que es facin films per a tots els públics, perquè alguns dels últims de Pixar tenen poc interès per als infants (l'esmentada Soul, sense anar més lluny), o el seu missatge principal senzillament no els arriba perquè no els pot arribar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada