Visionats: La Ponyo al penya-segat

I torno a veure un llargmetratge de l'Studio Ghibli, en aquest cas el més recent dels que ha fet la productora japonesa responsable, entre altres, d'imprescindibles obres com Kaze no tani no Nausicaä, Majo no takkyûbin, Gedo Senki, Tenkû no shiro Lapyuta, Porco Rosso, El meu veí Totoro o El viatge de Chihiro. 

Com és habitual, la tenia precintada des que me la van regalar fa una pila de mesos, pel sant. Tinc casos pitjors als meus prestatges, tant de pel·lícules com de còmics, creieu-me. Doncs bé, l'altre dia vaig veure, per fi, La Ponyo al penya-segat, títol català de Gake no ue no Ponyo, que es va estrenar als cinemes en la nostra llengua i que, seguint la lògica (tot i que no sempre és així), inclou l'àudio en català a les versions domèstiques de DVD i Blu-ray. 

Estrenada el 2008 al Japó, va ser un autèntic èxit de crítica i públic. El film és responsabilitat d'en Hayao Miyazaki, que el va dirigir però també el va escriure, inspirant-se lleugerament en el clàssic conte de La Sireneta d'Andersen. Una altra influència que es nota és l'òpera de Wagner La Valquíria, musicalment però també en algunes coses de l'argument (com ara l'autèntic nom de la Ponyo), malgrat que he de reconèixer les limitacions de la meva cultura i admetre que només em vaig adonar de la part musical i, tot i així, l'únic que vaig pensar va ser que "semblava" Wagner. 

Ja que parlem de l'argument, Ponyo ens explica la història d'un nen, en Sôsuke, que viu amb la seva mare (el seu pare és mariner i para poc per casa) en una casa dalt de tot d'un poble de la costa i que un dia es troba un petit ésser marí amb cara humana. Gràcies a la màgia de la factoria Ghibli el nen, lluny d'espantar-se, decideix adoptar-la instantàniament i l'anomena "Ponyo", que és una onomatopeia que representa el soroll que fan les coses petites i tovetes. En conèixer en Sôsuke, la Ponyo decideix que vol deixar el món marí on viu i convertir-se en humana per poder estar sempre amb el nen.

A partir d'aquí comença una senzilla història de to bastant més infantil del que és habitual en les obres de l'estudi (sí, sempre són de dibuixos, però per a petits i grans, mentre que aquesta és directament una pel·lícula infantil), amb un argument sense extremades complicacions, sense grans reflexions ni denúncia de problemes socials, deixant de banda el tema de la contaminació del mar, que es toca de passada. 

No diria que és una de les meves preferides, però tot i així la trobo molt bona. És una bonica història d'amor infantil amb el toc Ghibli que sempre és garantia de qualitat. M'agraden més, ja ho sabeu, els relats dramàtics o que et fan patir durant molta estona, però de tant en tant ja m'està bé que una pel·lícula em deixi amb un somriure. És el cas de Ponyo, perquè un cop t'adones que és diferent del que estàs acostumat a veure en els films d'en Miyazaki i companyia ja no li demanes el que li demanaries a Nausicaä o d'altres de to més dur, i fet aquest canvi de xip en gaudeixes. 

Naturalment, l'argument no seria interessant si no hi hagués dificultats per resoldre, i n'hi ha, però saps que no és La tomba de les lluernes, per entendre'ns. Mentrestant, ens passa per davant una pel·lícula plena de colors, personatges entranyables (això no falta mai, amb Ghibli, i aquí el que sembla "el dolent" ni tan sols ho és) i un disseny que també és una mica diferent de l'habitual, més senzill (els escenaris semblen com dibuixats amb llapissos de colors, per exemple) i més artesanal, aspecte que el director, que va dibuixar personalment les onades del mar, volia potenciar. 

La banda sonora és a càrrec del gran Joe Hisaishi, com de costum, i hi fa una bona feina, tot i que no una de les més enganxadisses. El que sí que s'enganxa, i molt, és la cançó Gake no ue no Ponyo, que fins i tot ve en versió karaoke (en castellà i en japonès, no pas en català) a l'edició "especial" del DVD editat per Aurum. Entre cometes perquè, per desgràcia, es tracta d'un nou cas en què des del Japó no s'ha volgut compartir material extra amb les edicions europees i ens trobem amb la típica edició de dos discs amb estoig metàl·lic que, en realitat, surt més cara que la senzilla però no porta gairebé res. 

Una pel·lícula que s'ha de veure, com tot el que ha fet i farà l'Studio Ghibli. Són joies de l'animació que no poden faltar als prestatges de cap amant dels dibuixos animats i del bon cinema en general. Us recomano també que llegiu l'entrada que n'ha fet l'Eli, que va veure amb mi la pel·lícula.