Visionats: Nicky, la aprendiz de bruja

Fa uns quants dies vaig parlar dels regals que vaig rebre pel meu aniversari, i entre ells hi havia tres pel·lícules de l'Studio Ghibli. Intento comprar-me-les totes, i les que encara han de reeditar, perquè tot el que fa aquesta gent m'encanta. Com em passa amb tota la ficció, el que més m'agrada són els drames, i no és el cas de Nicky, la aprendiz de bruja (Kiki's Delivery Service com a títol internacional i Majo no takkyûbin en japonès), però això no vol dir que no m'agradin també les alegres. 

Majo no takkyûbin (el servei de missatgeria de la bruixa) és un llargmetrage dirigit per Hayao Miyazaki el 1989 i esdevenia el quart film des que l'Studio Ghibli existia com a tal, però ja sabem que tenien una llarga carrera prèvia amb coses com Heidi, De los Apeninos a los Andes (Marco per als amics), Lupin III o Conan, el nen del futur.

La cinta es basa lliurement en una novel·la del mateix nom de l'autora japonesa Eiko Kadono, de fet tan lliurement que l'autora va estar a punt de fer que s'aturés la producció de la pel·lícula, però al final la van convèncer. En fi, deixem les curiositats de banda un moment i parlem de l'argument de la pel·lícula: la Kiki (és comprensible la censura en aquest sentit en la versió en castellà) és una bruixeta de 13 anys i, com mana la tradició, ha de marxar de casa i viure sola (bé, amb el seu gat negre, que parla) durant aproximadament un any mentre acaba la seva formació, un esdeveniment cabdal que les famílies tenen molt assumit i que no provoca comiats lacrimògens ni res d'això.

Com deia abans, no és pas un drama, però sí que es mostra durant tota la pel·lícula que independitzar-se no és fàcil, ni tan sols en un món de fantasia o en un film com aquest, on no hi ha cap personatge dolent. La Kiki descobrirà el que costa guanyar-se les garrofes, sobretot si no tens cap habilitat especial a banda de volar, que en les bruixes és el mínim exigible, també haurà de lluitar per guanyar-se l'afecte de la gent i se les empescarà creant un servei de repartiments a domicili que en alguns moments estarà a punt de morir d'èxit. 

Al seu voltant veurem un petit nombre d'entranyables personatges, tan típics de l'Studio Ghibli, i uns paisatges encantadors. La ciutat on s'instal·la la petita aprenent de bruixa conté elements marcadament occidentals, com és també habitual en les produccions de l'estudi d'animació japonès més famós, i si ens hi fixem podrem llegir cartells en italià i alemany, cosa que pot ser casualitat o, essent molt rebuscats, ens podria fer pensar en el nord d'Itàlia, on hi ha uns quants pobles bilingües. Però no.

És casualitat. El que no és casualitat és l'aspecte de la ciutat, que es basa en aquesta, Visby (Suècia), i la fa més gran. Pel que fa a la situació temporal, un tema al qual vaig donar voltes durant tota la pel·lícula (i no només jo, pel que he vist a la Wikipedia), no sé si Ghibli juga a despistar o la seva fascinació per Occident li juga una mala passada i fa que barregi conceptes que a nosaltres ens semblen xocants (que tot i així em semblen menys greus que quan un occidental fica al mateix sac japonesos i xinesos o paquistanesos i marroquins). 

El cas és que hi veiem vehicles dels anys 20-30, televisors (que no es van fer d'ús popular fins força més tard) i el petit transistor de piles de la Kiki, amb el qual escolta la ràdio, la seva afició preferida, que té un estil dels cinquanta. Això sense esmentar un model d'avió que es va retirar el 1941.

Què en diu, de tot això, el senyor Miyazaki? Doncs es renta les mans de la manera més fàcil i diu que és una dècada dels cinquanta d'un univers paral·lel on no hi ha hagut mai cap guerra mundial. Doncs mira, això de les guerres mundials no ho havia pensat, però sí que podia ser un univers paral·lel. Sigui com sigui és una història bonica, tendra, marca de la casa que, sense ser una de les seves tres millors produccions, per posar un número, no crec que pugui decebre cap seguidor del que fan aquests mags dels dibuixos animats. 

Una darrera curiositat i ja no us empipo més: la paraula japonesa "takkyûbin" (que vindria a significar alguna cosa així com "correu ràpid a domicili") en realitat és una marca registrada de l'empresa japonesa Yamato Transport, que no va tenir cap problema amb l'ús de la paraula per a la pel·lícula i fins i tot la va patrocinar. El seu logo actualment és aquest:

El que s'aprèn a la Wikipedia, eh? Quin bon rotllo, també. M'agraden, aquestes coses, sobretot si vénen dels japonesos, que amb segons quines coses es posen molt tontos i has de censurar pertot arreu, encara que es tracti de publicitat beneficiosa.

Per acabar (sí que empipo una mica més) volia comentar breument l'edició en DVD, la més nova, vaja, per part d'Aurum. Pel que fa a extres, com és habitual amb les pel·lícules de l'Studio Ghibli no en vénen gaires, el típic storyboard animat i uns tràilers originals. No en sé gaire, dels aspectes tècnics, però la imatge està prou bé, i el so també tenint en compte que és un film de fa 21 anys.

El que no està tan bé és el tema del subtitolat, perquè hi ha 3 ocasions en què la frase apareix en pantalla menys d'un segon i no s'arriba a llegir. I si al contrari que jo sou partidaris de veure la versió doblada, ens trobem davant l'enèsim cas de doblatge en castellà insípid, que afecta pel que veig no només a les sèries, sinó a produccions de més pressupost i prestigi. Estic segur que en català no hauria estat així, i ho podré comprovar en els comptats títols de Ghibli que en aquesta nova edició incorporen o incorporaran l'àudio en la nostra llengua per cessió de Televisió de Catalunya.