El Follet Tortuga, el gran pervertit

El manga, i per extensió l'anime, és ple de personatges pervertits. Als japonesos ja els agrada, ésser oficialment reprimits però en el fons tenir un ric i imaginatiu món sexual interior. Una de les maneres d'expressar aquests fetitxos i aquestes fantasies que tenen és fer aparèixer personatges sortits als seus productes de ficció, i el representant més gran d'això que dic és, almenys per a nosaltres, el Follet Tortuga. És per això que volia repassar algunes de les seves millors escenes en aquest sentit.

Aquesta escena, particularment, no la recordo. Em sona vagament que podria pertànyer a la saga del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials. Ens mostra una faceta d'aquest home ple de fetitxos que seria la de col·leccionar roba interior femenina... i a sobre posar-se-la. O no? Perquè... la noia li clava un mastegot i sembla que no tingui gaire sentit. Posar-me a buscar ara l'original japonès quan no sé de quin capítol es tracta podria ser massa complicat, però assumeixo que és un error de traducció i el que li diu és que se les emprovi ella, les calces. 

Parlant de calces, aquesta és ben cèlebre. De fet, una mica forteta sí que és, per això en emissions posteriors es va censurar i aquest vídeo s'ha muntat amb l'original, subtitulat. Va tenir sort, aquest dia, el vell Mutenrôshi, però inicialment el que volia era veure unes calces, a canvi d'entregar un objecte que semblava estimar-se força. N'hi ha que es conformen amb ben poc.

La vessant voyeurística del mestre tampoc no ens és desconeguda, aquí el teníem fent servir un invent de la Bulma per fer-se petit, que seria l'equivalent gairebé a fer-se invisible, i què faríem tots els homes (diuen) si ens hi poguéssim tornar? De vegades, però, fracassava:

Coses que passen. El veurem també duent a terme una de les activitats característiques dels pervertits: els tocaments no sol·licitats.

L'hi feia a la Maron, personatge exclusiu de l'anime, però en d'altres ocasions s'ha arriscat molt més: 

"On és el respecte per la gent gran?", diu el tio. S'ha de tenir barra. Però el que té aquest senyor també és un gran valor, perquè si la Bulma té mala llet... imagineu-vos els pebrots que cal per intentar-ho amb aquesta altra:

La mateixa A-18, que té una força molt superior a la de qualsevol altra dona a qui ha intentat grapejar. Com deia, s'ha de tenir molt de valor. I l'home, a sobre, continua tocant mentre li estan clavant una pallissa. Està clarament disposat a morir "feliç". I parlant de morir, ni la mort no calma els seus desitjos:

Aquesta estava completament subtitulada, m'imagino que l'escena sencera es va censurar en les reemissions més recents de la sèrie. Veurem què passa ara que la tornaran a fer, però bé, l'interès d'aquest vídeo rau en què en Yamcha acaba de morir i el Follet Tortuga continua amb les seves malifetes. S'han de tenir molt ben posats. I molt poca vergonya.

Petons als Simpson

De vegades Els Simpson sorprèn amb alguna escena que es desmarca del to habitual de la sèrie. No són sorpreses, que al cap i a la fi són l'essència de l'humor per tal que aquest funcioni, sinó coses que no t'esperes però que no tenen a veure directament amb l'humor. Aquesta escena la vaig trobar al capítol 15 de la 20a temporada de la sèrie, la vaig retallar i ara la vull compartir amb vosaltres.

En aquest capítol en Bart aconseguia xicota, no és la primera vegada malgrat que sempre s'ha mostrat poc interessat en el tema. El cas és que la respiració boca a boca servia d'excusa per col·locar aquesta bonica reproducció (i en alguns casos paròdia) animada de cèlebres petons de la història del cinema, amb l'afegit del tema de Cinema Paradiso, de l'Ennio Morricone, com a banda sonora. Senzillament espectacular. El gag final, però, no podia faltar.

En Sonic a Breaking Bad

No és la meva intenció fer cap spoiler de la sèrie Breaking Bad, una de les més interessants del panorama actual, però a l'últim capítol emès als Estats Units, el quart de la quarta temporada, hi he trobat una escena que m'ha fet gràcia i que volia compartir amb vosaltres. 

En Jesse arriba a casa, on hi té permanentment instal·lats una colla de dropos que són per allà perquè el nano, emocionalment destrossat, es gasta el munt de diners que ha aconseguit en una festa constant, i agafa una noia i se l'endú a l'habitació. Per què? Doncs per jugar al Sonic & Sega All-stars Racing with Banjo & Kazooie, i naturalment (en Banjo i en Kazooie només surten en aquesta versió) per a la Xbox 360, la preferida (fins ara) als Estats Units. A més, pel que sembla el tenia en pausa des de feia hores, pel que podem deduir.

Això sí que és saber-se'ls gastar i gaudir d'una bona vida. Un altre dia, segurament quan acabi aquesta quarta temporada, parlaré amb profunditat d'aquesta sèrie dramàtica, argumentalment força original, que qualsevol amant de la televisió ben feta hauria de veure, sobretot aquells que busquin arguments realistes, actuacions memorables i debats morals. 

Hi ha coses que davant d'una dona no es poden fer

Ni s'han de fer. En la meva opinió. Però no tothom pensa igual, i és per això que escenes com la que ara veurem, de la sèrie Freaks and Geeks (molt bona, per cert, que aviat acabaré de veure i comentaré), van molt bé i conviden a la reflexió i al debat.

Com he dit, la meva opinió coincideix amb la d'en Sam. Crec en la igualtat de sexes, de fet em considero feminista, però allò de "la confiança fa fàstic" crec que té uns límits i no és necessari tirar-se pets davant de la teva parella. Que hi ha dones que ho fan, que hi ha dones que fins i tot van de ventre, però la majoria d'elles es queixa que els nòvios i marits, quan agafen confiança, es tiren pets com qui no vol la cosa. I per aquí no passo. Jo no ho faig. 

Això no treu, però, que també trobi sentit en les opinions d'en Bill, que defensa poder-ho fer argumentant que té a veure amb la confiança, i d'en Neal, que ho enfoca des d'un punt de vista pràctic. En fi, aquest bloc és sobre entreteniment i no sobre les meves reflexions personals, però aquest cop he volgut fer-ne una com a comentari de l'escena que hem vist, que trobo que és una de les millors d'aquesta curta però magnífica sèrie. 

Momentassos a Grey's Anatomy

Ja fa molt temps que miro la sèrie Grey's Anatomy. Sé que la sèrie de metges que té prestigi és House, però jo miro aquesta. M'agrada molt, mentre que la del metge supercrack, coix i antipàtic mai no m'ha arribat a enganxar. Reconec que Grey's Anatomy més aviat és com un culebrot on l'ambient hospitalari es podria canviar per qualsevol altre, però seria capaç de devorar una temporada sencera tota seguida fent pauses per menjar i dormir, o sigui que sí, m'agrada molt. 

Hi ha uns quants personatges que em cauen molt bé, si més no molt més que la protagonista, que trobo que és el gran punt feble de la sèrie i a qui odio des del principi, però ahir vaig veure el capítol 17 de la sisena temporada i per fi vaig saber qui era el meu personatge preferit:

La doctora Miranda Bailey, que començava la sèrie amb el sobrenom de "nazi" però que de seguida es guanyava l'afecte dels espectadors. És entranyable i és d'aquells personatges que no suportes veure patir. I en aquesta escena, que tal com l'he retallat no fa cap spoiler, fa una declaració de principis amb la qual estic d'acord i que sempre he defensat, perquè em sembla que és un tema que s'ha convertit en una esclavitud per a les dones, i de la pitjor mena, ja que ha arribat un punt que no sé si la majoria, però sí moltes, el defensen com si fos l'única opció acceptable. Molt bé, Miranda. Digues que sí. 

I aquest és l'altre, el que ha quedat segon. El doctor Mark Sloan, que començava la sèrie en el paper poc simpàtic de causant del divorci del seu ex millor amic, el doctor Derek Shepherd. Després se'ns començaria a guanyar amb el seu caràcter trapella però amb bon cor en el fons, i al final hem acabat oblidant el que va fer en el passat. Ara s'ha reformat i vol una vida normal, s'ha acabat fer el baliga-balaga. I tampoc no he rebentat gaire la història, perquè al vídeo no se sap a qui l'hi està dient. 

Un altre momentàs Tom-Lynette (alerta d'spoiler!)

Si seguiu la gran Desperate Housewives a un ritme que no sigui l'americà, us recomano que deixeu de llegir (bé, que no mireu el vídeo), però volia compartir amb tots aquells a qui no es pugui aplicar aquest advertiment una escena memorable que protagonitzen en Tom i la Lynette Scavo a l'episodi 9 de la 7a temporada, tal com vaig fer fa temps amb una altra escena. Aquesta vegada, el vídeo està en anglès (és com miro ara la sèrie, que no està mal doblada, però que com sempre guanya molt en versió original), i a sota hi posaré la traducció per si hi ha algú que no el pot seguir. 

M'encanta. I ara, la traducció (de no professional, però intentant fer que quedi natural i no calcada de l'anglès):

TOM: Oh, ets bona. Això t'ho reconec.

LYNETTE: Això parla per si sol.

TOM: Quan em pensava que no podies trobar més maneres d'avergonyir-me, vas i et superes. Ben fet, trenca-nous!

LYNETTE: Espera, espera. Alto. Estàvem discutint sobre el futur de la nostra comunitat i tu m'has atacat i ho has convertit en un referèndum sobre la teva masculinitat.

TOM: Saps què? M'agradaria no haver-ho de fer, però estic cansat que els nostres amics es pensin que només sóc un pallasso.

LYNETTE: Un pallasso? Ets boig? Totes les dones del carrer em diuen contínuament que tinc el marit perfecte.

TOM: Au, va.

LYNETTE: I tant que sí. La Gaby diu que desitjaria que en Carlos fos tan atent com tu, la Susan voldria que en Mike tingués el teu sentit de l'humor, i la Bree diu que no ha vist mai cap pare millor que tu.

TOM: I per què sembla que et molesti, això?

LYNETTE: Quanta gent et diu a tu que tens la dona perfecta?

TOM: ...

LYNETTE: Pren-te el teu temps.

TOM: Bé... molta.

LYNETTE: T'equivoques. Sé com ens veuen els nostres amics. Tu ets el tio agradable i treballador i jo sóc la bruixa. Sóc la que emascula el seu marit contínuament, la que no pot esperar per separar-se dels seus fills i tornar a la feina...

TOM: No, la gent no ho diu, això.

LYNETTE: Ho veus? Ets tan maco que ni tan sols em pots dir la veritat. Durant gairebé vint anys l'únic que he sentit és que sóc increïblement afortunada de tenir un tio com tu. Així que si no em passo el dia gallejant de com n'ets de genial és perquè no vull recordar que no et mereixo.

TOM: Saps què? Jo sóc el que hauria d'estar gallejant davant dels veïns. Dir-los la sort que tinc d'estar casat amb una dona que encara és tan atractiva com ningú, que em fa riure, que té un cor tan gran que després de pujar cinc criatures encara plora quan s'ha de desfer del bodi de l'última.

LYNETTE: No plorava. D'acord, potser alguna llàgrima sí que ha caigut.

TOM: Saps què em ve de gust, ara?

LYNETTE: Tinc una idea. Ha fet de tot menys picar-me a l'espatlla.*

*Referència al tema de l'episodi, que és el bon "equip" que té en Tom.

Aquesta gran sèrie, de la que parlaré algun dia perquè estic a punt d'atrapar el ritme dels Estats Units, és plena d'escenes memorables, la majoria molt emotives i dramàtiques, però també té dosis d'humor i moments senzillament tendres com el que acabem de veure. Definitivament, en Tom i la Lynette són el meu matrimoni preferit, amb diferència.

Paròdia tendra a The Simpsons

Avui faig una entrada breu per compartir amb vosaltres una escena corresponent al 8è capítol de la 18a temporada d'Els Simpson, on en Bart es troba cultivant una amistat amb en Nelson en contra de la seva voluntat. Tot i les reticències inicials, aviat veurà els avantatges de tenir-lo com a aliat, però aquesta estranya parella (el capítol es diu La pareja ja ja en castellà, i en anglès The Haw-Hawed Couple, en una hàbil referència que barreja el títol de la pel·lícula The Odd Couple (L'estranya parella) i la característica manera de riure d'en Nelson Muntz) no podia durar gaire. El capítol acaba així (és, doncs, un spoiler):

Una escena que passa hàbilment de fer una conya gai a parodiar amb molt de respecte una bonica història d'amor d'una pel·lícula que va aixecar molta polseguera quan es va estrenar i que val la pena veure almenys una vegada, que és Brokeback Mountain, per si quedava cap despistat.

Green Arrow contra la sida

Avui és el Dia Mundial de la Sida, o el Memorial Internacional contra la Sida, o com es vulgui anomenar. Com cada any, l'1 de desembre recordem que hi ha aquesta terrible malaltia pel món,  i que està acabant amb les vides de milions de persones des dels anys vuitanta. I malgrat tots els esforços la situació no millora gaire. S'ha de lluitar en diversos fronts, perquè se n'ha de trobar la cura, sí, però mentre no és així el que podem fer és minimitzar-ne els efectes i, per tal de tallar el mal de soca-rel, parlar-ne i prevenir. 

És precisament en aquest àmbit, o almenys dins una de les seves branques, on correspon l'entrada d'avui. Comencem pel principi: l'excel·lent guionista de còmics Judd Winick, que és un dels meus preferits, va guanyar el 1994 als Estats Units un reality show de l'estil de Big Brother, i allà hi va conèixer el que seria el seu millor amic, en Pedro Zamora, que era seropositiu. Allò el va conscienciar sobre el tema i des de llavors aporta el seu gra de sorra en la lluita contra l'estigmatització de les persones amb el VIH, que és el que fa que moltes d'elles, per por de ser marginades (una por fonamentada), no vulguin fer-se les proves tot i tenir sospites d'estar infectades, decisió errònia i fatal, perquè al final s'acaba detectant igualment però en un estat massa avançat com per intentar pal·liar-ne els efectes.

Una de les coses que ha fet el guionista, a més de publicar un còmic autobiogràfic, multipremiat  i lloat, amb el títol de Pedro and me (editat també no fa gaire per Astiberri en castellà com a Pedro y yo), és tocar el tema en els seus còmics de més influència, com és el cas de la seva llarga i imprescindible etapa a Green Arrow. 

Hi vam conèixer la Mia Dearden, l'adolescent que l'Oliver Queen (en Green Arrow) acolliria després de rescatar-la del món de la prostitució de menors i que convertiria en la seva nova aliada en la lluita contra el crim sota el nom de Speedy, identitat superheroica que antigament havia pertangut a en Roy Harper, d'adult Arsenal i més endavant Red Arrow.

Al número 43 del volum 3 de la col·lecció Green Arrow, de desembre de 2004, la Mia descobria que era seropositiva, a causa del seu passat en la prostitució. La notícia, naturalment, queia com una galleda d'aigua freda sobre el seu mentor i la resta de la "família" Arrow, però tot i que no va restar importància ni gravetat a la qüestió, en Winick va donar des del principi un missatge de tranquil·litat: la Mia volia continuar amb el seu paper de superheroïna, tot respectant la medicació que havia de prendre i duent una vida tan normal com li fos possible. 

En el seu cas, com que se li va detectar a temps, pot conviure amb la malaltia i fer una vida no només normal, sinó fins i tot més sacrificada que una persona normal, entenent "normal" com a "no lluitadora contra el crim". 

Ella mateixa es pren la seva desafortunada situació com una oportunitat de fer un servei a la societat i en parla obertament al seu institut, on fa una xerrada sobre el tema. Però la sensació d'haver deixat de ser una persona "normal", "neta" i "desitjable" no l'abandona, com es pot veure a la pàgina que hi ha just a sobre, en què en parla amb en Connor Hawke, en Green Arrow fill. 

La resposta del noi és la que veiem aquí. Després, ella fa broma i li pregunta si a partir d'ara estan junts, que és el que a ella li agradaria, i ell li respon que no, perquè ho ha fet per demostrar-li que no ha de tenir por, que si algú l'estima no li farà angúnia tocar-la. 

Quan llegia aquests números (a la col·lecció Green Arrow Especial de l'edició de Planeta) em va commoure com el guionista tracta el tema. El normalitza, no pretén donar lliçons morals, ens diu què és la sida i què no és, què comporta però també què és el que no té per què canviar (sempre que s'agafi a temps, la persona només sigui portadora del virus i no hagi desenvolupat la malaltia), i anys després la noia continua sent conscient que té això dins, però ja no té tants dubtes i ho viu amb molta normalitat. El millor és que, tot i la càrrega educativa d'aquesta subtrama, en Winick la integra perfectament en les històries de l'Arquer Maragda, que no oblidem que al cap i a la fi són del gènere superheroic. 

Revolució a la Comissaria de Gotham

Ja he parlat alguna vegada de Gotham Central i de com m'agrada aquest còmic i ara no tornaré a dir de què va, però vull recordar que els seus personatges són policies de carn i ossos, sense poders especials (almenys no tots), que saben que en Batman és necessari a la ciutat però al mateix temps volen resoldre els casos sense la seva ajuda. 

Però resulta que en un dels casos, en una saga que va del número 33 al 36 de la col·lecció, apareix el presumpte cadàver d'en Robin, de manera que la investigació ha de passar, per força, per interrogar superherois. I en aquestes circumstàncies té lloc aquesta divertida escena dins d'un còmic que, en general, té un to molt seriós i dramàtic. 

Feu la imatge gran i llegiu tota l'escena. Es nota que qui va penjar això ho va fer a partir d'una traducció d'afeccionat i clarament calcada de l'anglès, però s'entén perfectament. 

Un moment que s'allunya del to habitual de la sèrie, però que és perfectament coherent amb coses que se'ns han explicat sobre els personatges, i que a mi em va arrencar un somriure, per què no dir-ho? 

Una gran veritat

L'article d'avui és curtet i senzill, però em venia de gust. No em considero un filòsof, ni crec que tingui idees especialment originals, però quan vaig veure la següent escena al número 156 de Robin (gener de 2007) em va agradar veure que algú més deia el que dic jo sempre.

El context d'aquest fragment de conversa és el d'un noi que es vol suïcidar perquè té uns problemes que ell mateix reconeix que no són d'importància mundial, i en Robin li diu el que dic jo sempre a la gent que està deprimida, que vindria a ser una cosa així: els teus problemes són els teus. Hi ha gent amb problemes més greus, però si a tu el que et fa mal és un tema sentimental, per exemple, és normal que la fam i la pobresa no siguin la teva prioritat en aquest moment. 

M'agrada veure que no sóc l'únic que pensa d'aquesta manera. No és que ho penses, però amb aquesta vinyeta n'he aconseguit una prova, i em fa sentir menys egoista. De tota manera, tots tenim dret a concentrar-nos en nosaltres mateixos de tant en tant, perquè al cap i a la fi som el més important que tenim.

Tintín ahir i avui

Feia uns dies que tenia el bloc abandonat. Em sap greu. I avui havia pensat compartir amb vosaltres una pàgina del primer còmic d'en Tintín que vaig tenir, El Cranc de les Pinces d'Or, una en què el Capità Haddock pateix una al·lucinació per culpa de la calor del desert. No he trobat la pàgina, ja ho faré, però sí que m'he topat amb una escena en dues traduccions diferents a la llengua de Ramon Llull. 

La primera vinyeta...

...I la segona.

Aquesta és la versió que jo tinc, la del català gairebé literari (podríem treure-li el "gairebé"), l'antiga. El llenguatge és més artificial, més allunyat de la manera de parlar de la gent, ja ho era a l'època en què es va fer aquella traducció. Però després es va modernitzar i la mateixa escena va quedar així:

 

Com podeu veure, van canviar la cançó i ara és la del "Joan petit quan balla". Potser després n'han fet noves traduccions, però no deixa de ser curiós. És normal, ho entenc, calia fer una versió menys encarcarada, però la carrinclona que tinc jo és la de la meva infantesa, la que em provoca nostàlgia, i la que em va ensenyar moltes de les expressions en català que faig servir i alhora va ajudar-me molt a aprendre a llegir i escriure bé, sense gairebé faltes. 

Escenes: momentàs a Batman

Doncs sí, ahir vaig dir que ajornava una entrada sobre lectures per fer-la avui, però em temo que he de tornar a ajornar-la perquè fa unes hores he llegit una de les millors històries de Batman que s'han escrit mai. Es descrivia així a l'article introductori del volum 6 del segon col·leccionable de Planeta i no exagerava pas. D'allà n'extrec una escena per al record.

Aquesta història, inclosa al número 125 de Legends of the Dark Knight (gener de 2000) forma part encara de la macrosaga No Man's Land, i a banda d'aquesta espectacular pàgina és molt bona en tota la resta. És una conversa entre en Batman i el Comissari Gordon on es reconcilien després de molts anys, des que en Bane va trencar l'esquena d'en Batman i es va haver de retirar temporalment, cedint l'uniforme al Jean-Paul Valley primer i al Dick Grayson després, amb tots els problemes que va comportar.

Aquí per fi fan les paus en un moment en què Gotham els necessita més que mai, i es produeix aquest moment súmmament emotiu en què en Batman vol ensenyar-li al comissari, com a mostra de confiança, qui hi ha sota la màscara, però en Jim Gordon no ho vol i es tomba. Genial. Si s'és seguidor de les aventures del millor detectiu del món, aquesta història i aquesta vinyeta a tota pàgina en concret posen la pell de gallina. Inoblidable.

Escenes: les coses s'han de fer com cal

L'Alfred Pennyworth és el majordom d'en Bruce Wayne, la identitat real d'en Batman, però també és el seu amic i la figura més semblant a un pare que el nostre heroi té des que va perdre els seus progenitors quan era petit en les circumstàncies que tantíssimes vegades se'ns han explicat. A més a més, és un mestre de la ironia fina com a bon britànic que és, i sempre té alguna frase sàvia per dir. Aquí en tenim un exemple que vaig trobar l'altre dia llegint el 733 de Detective Comics de 1999, de la història "Shades of Grey" dins la macrosaga "No Man's Land".

Feu-la gran, si no es veu. No sé, em va agradar molt i la vaig voler escanejar i posar aquí. De pas, inauguro secció i aniré posant escenes que m'agradin especialment. Aquesta és potser una mica massa teatral... però és que l'Alfred, a més, havia fet d'actor quan era jove!