Estrelles de cine que se'n van a la tele

Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.

Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomy a col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzar sèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.

De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.

Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent. 

Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.

Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.

El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.

Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.

La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.

Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.

El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.

Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.

Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.

A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.

Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).

Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.

La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.

O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.

També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.

Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.

També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.

Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.

L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant. 

Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més. 

Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.

No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.

En Kevin Conroy, la veu d'en Batman

Fa temps que estic seguint la sèrie animada d'en Batman dels anys noranta, aclamada per crítica i públic (que bé que queda aquesta frase, eh?) com gairebé tots els productes relacionats amb aquest personatge tan estimat per mi. Si més no, es considera la millor sèrie animada que s'ha fet mai basada en un superheroi. En fi, de la sèrie ja en parlaré quan l'hagi vist tota, però avui el protagonista és en Kevin Conroy.

Aquest senyor va venir al món el 1955 i es va fer actor de teatre als anys vuitanta, en què també va fer papers en sèries de televisió no gaire conegudes, almenys aquí. Però és conegut sobretot perquè és la veu del Batman animat des de la sèrie que esmentava abans, que va durar de 1992 a 1995. 

"I am vengeance... I am the night... I am Batman!", frase cèlebre de la sèrie que ens ha servit per sentir la veu d'aquest home, que a més va ser qui va proposar que en Bruce Wayne i en Batman tinguessin tons de veu diferents. Després d'aquella sèrie van venir més dibuixos animats on apareixia el Cavaller Fosc, i el senyor Conroy se'n va fer càrrec gairebé sense excepció: The New Batman Adventures, Batman Beyond, Justice League, Justice League Unlimited, i les pel·lícules Mask of the Phantasm, Batman & Mr. Freeze: SubZero, Batman Beyond: Return of the Joker i Mystery of the Batwoman. Més endavant també li posaria la veu a Batman: Gotham Knight, Superman/Batman: Public Enemies i Superman/Batman: Apocalypse. I he dit "gairebé sense excepció" perquè sí que n'hi ha una, la de la pel·lícula Under the Red Hood, on el personatge va tenir la veu d'en Bruce Greenwood.

Això és una curiositat: a la pel·lícula Batman de 1989, dirigida per en Tim Burton i responsable del boom d'en Batman des de llavors, es va descartar l'aparició d'en Robin, però a l'edició especial en DVD, de 2005, es va incloure aquest storyboard animat d'una seqüència on el Noi Meravella havia d'aparèixer, i es van fer servir les veus d'en Mark Hamill (en Luke Skywalker i veu habitual del Joker animat) i en Kevin Conroy. Canviem de mitjà:

Aneu al minut 2 aproximadament. Aquest és el grandíssim joc Batman: Arkham Asylum, de 2009, on en Kevin Conroy posava la veu altre cop a en Batman, igual que en Mark Hamill ho feia amb en Joker. Trobo, però, que en Conroy està força canviat, aquí. Suposo que tots ens fem grans.

No era el primer videojoc on feia de Batman, però, ja que abans ho va fer a The Adventures of Batman & Robin (en versió Mega-CD, que conté escenes animades), Batman Vengeance i Batman: Rise of Sun Tzu. A més, repetirà a la seqüela de l'Arkham Asylum, anomenada Arkham City, a partir del proper octubre. El voleu veure fent d'actor? 

Era a la sèrie Murphy Brown, emesa de 1988 a 1998, on hi tenia aquest petit paper el 1991, en un sol capítol. Un registre completament diferent del seriós i torturat Bruce Wayne / Batman. Sigui com sigui, està clar que amb comptades excepcions, el Batman animat és seu (també quan surt en d'altres sèries com la d'en Superman). I quan no ho és, com en el cas de Batman: The Brave and the Bold, hi fa alguna aparició, en aquest cas fent del Batman de Zur-en-Arrh. La imatge d'en Batman per a molts serà l'Adam West, en Michael Keaton, en Val Kilmer, en George Clooney o en Christian Bale, però la veu... és la d'en Kevin Conroy.

El creador de Popeye, E.C. Segar

Després de parlar de l'origen d'en Popeye i comentar la lectura dels inicis del còmic que el va veure néixer, he pensat que estaria molt bé conèixer el seu creador, Elzie Crisler Segar. Un home que va morir prematurament i que va aportar al Novè Art un personatge que tindria molt més èxit del que ell esperava quan el va dibuixar per primer cop amb la intenció que fos un secundari. 

 

És superantic, oi? Certament, ja que el pobre home va morir el 1938 a l'edat de 43 anys. Nascut el 1894 a Chester (Illinois), va tenir uns inicis en què el més semblant a la creació de còmics que va fer va ser ajudar el seu pare a pintar parets i empaperar-les. A més, es veu que tocava bé el timbal i posava música als teatres de la zona, on de vegades feia de projector de pel·lícules, cosa que el va fer decidir a crear dibuixos animats.

Però no tenia formació relacionada amb aquesta professió, de manera que es va apuntar a un curs de dibuix per correspondència, després va conèixer Outcault, el creador de la tira diària The Yellow Kid, un dels primers còmics de la història, i va anar aconseguint contactes que el van portar a crear les seves primeres tires, Charlie Chaplin's Comedy Papers (1916) i Looping the Loop (1918).

Aquí tenim una de les primeres entregues de Thimble Theatre, la tira a què es va dedicar la resta de la seva vida i que va debutar el 1919 al The New York Journal, a més de ser el còmic on va néixer en Popeye. 

El 1920 va començar també la tira The Five-Fifteen, que el 1926 canviar el nom per Sappo, i la va compaginar amb Thimble Theatre. Però bé, aquesta última es va convertir no només en l'obra de la seva vida, sinó també en una de les tires més llegendàries de la història que, com vaig dir (i en tornaré a parlar properament), encara es publica.

 

Aquesta pàgina, de 1920, és la de la primera aparició de Castor Oyl, el tercer personatge del trio que protagonitzaria la tira sense canvis fins l'arribada d'en Popeye el 1929. L'aspecte gràfic dels personatges havia de canviar molt, i per si no es reconeixen, que segur que no, es tracta d'en Ham Gravy, l'Olivia Oyl i el seu germà Castor Oyl, que és el que està pescant i que uns anys després seria caracteritzat com un home molt baixet, res a veure amb el de la primera aparició.

Una curiositat sobre el seu cognom: es pronuncia "sígar", amb la primera síl·laba tònica, i en aquella època es veu que era la manera de pronunciar també la paraula "cigar" (que s'escriu igual en català i en anglès), i és per això que a banda del seu nom signava amb un dibuix d'un havà:

No és que es vegi gaire, però si amplieu la imatge ho podreu apreciar: al costat de "Segar" hi ha un cigar dibuixat. Després la paraula va passar a accentuar-se a la segona síl·laba, de manera que ara es pronuncia "sigár", però en aquella època tenia conya. 

E.C. Segar va morir d'una llarga malaltia relacionada amb el fetge i el seu testimoni va ser recollit per altres dibuixants. Irònicament, a nivell mundial la seva obra mestra es va conèixer sobretot pels dibuixos animats, que era al que ell es volia dedicar quan va començar el curs de dibuix. Però la continuació de Thimble Theatre després de la mort del seu creador és un tema que tocaré en un proper article. 

 

Però tot i el canvi de mans de les aventures d'en Popeye per motius inevitables, com hem vist, afortunadament sempre s'ha reconegut l'aportació de Segar al món dels còmics i de retruc dels dibuixos animats, i ja el 1971 es va instaurar un premi amb el seu nom que servia percisament per a això, per tal de premiar les contribucions més especials, essent en Charles Schultz un dels guardonats abans que el premi es deixés de donar després de 1999.

El 1977 el poble natal de Segar, Chester (Illinois) el va nomenar posant-li el seu nom a un parc, on trobem una estàtua d'en Popeye. Però la cosa no s'acaba aquí: a partir de 1980, cada any hi ha l'anomenat Popeye Picnic, en què tenen lloc tota mena d'activitats relacionades amb el seu univers, i des de 2006 s'instal·la una estàtua de cadascun dels personatges en diferents punts de la ciutat, prèvia presentació precisament el cap de setmana del Popeye Picnic. 

De moment s'han fet una d'en Wimpy, una de l'Olivia amb en Pesolet i l'Eugene the Jeep, una d'en Brutus i una d'en Castor Oyl amb la gallina Whiffle. Està previst que la resta dels personatges més destacats, amb un bust de Segar com a convidat, també tinguin estàtua de manera que l'última es faci el 2019, que serà el 125è aniversari del naixement del creador de tots ells. Tot això en una ciutat on més d'una botiga té nom de personatge de Thimble Theatre. Impressionant, ja tinc ganes d'anar-hi.

I per acabar, aquest homenatge en commemoració del 115è aniversari del naixement d'E.C. Segar, però per part de Google, el 8 de desembre de 2009. És bonic que se'l recordi amb tant d'afecte i que per molt que morís fa tants i tants anys encara se li facin homenatges. I és normal, perquè la seva obra el va sobreviure i sobreviurà tots els que han fet, cadascú amb les seves habilitats, que en Popeye i els seus amics tiressin endavant. 

Bill Finger, el gran oblidat

Avui començaré una secció nova dins el bloc, un apartat que s'actualitzarà de manera irregular i que pretén parlar de persones dins el món dels còmics, de vegades per fer una mica d'història i d'altres vegades per rescatar de l'oblit alguns noms, com és el cas de l'article inaugural. El protagonista d'avui és el senyor Bill Finger (1914-1974), l'injustíssimament oblidat guionista co-creador d'en Batman juntament amb el dibuixant Bob Kane, que és l'únic que se sol esmentar quan es parla de l'autoria d'aquest personatge cabdal en la història del Novè Art. 

Aquesta és l'única foto fiable (i d'una mínima nitidesa) que he trobat sobre el guionista que va escriure les històries d'en Batman durant les primeres dues dècades i que va modificar substancialment la idea inicial que en Bob Kane tenia sobre el personatge (per tant, la idea original és de Kane, però Finger el va retocar per tal de distingir-lo més d'en Superman).

 

Així l'havia pensat en Bob Kane, com un superheroi pla i guaperes. El típic superheroi, vaja. Finger li va canviar l'uniforme, li va donar la identitat civil que tots coneixem i va co-crear la majoria de la cèlebre galeria de dolents de l'Univers Batman, a més del seu fidel Robin, l'origen tràgic del qual és una invenció totalment seva. De fet, el senyor Finger va dir que el Noi Meravella va néixer de la necessitat de dotar en Batman, una mena de Sherlock Holmes, del seu propi Watson per tal de poder-li explicar les seves reflexions en veu alta. Abans d'això ja havia treballat amb en Bob Kane en altres còmics, però no va ser fins a l'arribada del Croat Emmascarat que van obtenir l'impressionant èxit que faria de la col·lecció una rentabilíssima franquícia.

El número 27 de Detective Comics, la primera història d'en Batman, de maig de 1939. Sembla que era força lent entregant els guions, cosa que va fer que de tant en tant el substituissin altres guionistes, però també va ser el co-creador d'en Green Lantern el 1940, al número 16 d'All-American Comics. Allà sí que sortia acreditat com a co-creador, juntament amb en Martin Nodell, però quan la col·lecció va tancar i més tard es va "resetejar" el seu nom va desaparèixer per art de màgia.

Va dur a terme altres feines menors, i també va escriure algunes pel·lícules força desconegudes, més aviat de sèrie Z, a més d'un arc argumental de dos capítols a la segona temporada de la sèrie d'imatge real d'en Batman, sí, aquella que era més aviat d'humor.

 

Mira, aquí el tenim en una altra foto, practicant el golf. Per què va tenir tan mala sort, que les poques vegades que se l'acreditava durava ben poc? Devia ser massa bona persona. En Bob Kane, en canvi, sembla que no ho era tant. Primer, perquè va cedir els drets del personatge a la DC a canvi de sortir sempre acreditat als títols de qualsevol col·lecció d'en Batman fins i tot quan se'n retirés, però no ho va demanar en canvi per al seu company (sí que passa amb en Superman, que tothom sap que va néixer del talent d'en Jerry Siegel i en Joe Shuster). I després, perquè no va ser fins a la seva vellesa, molts anys després de la prematura mort d'en Finger, que en Bob Kane va reconèixer el paper cabdal del seu primer guionista. 

El cas és que en Bob Kane va viure còmodament gràcies al "seu" personatge més famós i va morir de vell, l'any 1998, mentre que en Bill Finger va morir als 59 anys, pobre i sense reconeixement en vida. Després (com sempre, després), el 1994, va ser inclòs a la Jack Kirby Hall of Fame, i el 1999 a la Will Eisner Award Hall of Fame.

 

Aquest és un obituari, il·legible a aquesta mida, en ocasió de la defunció del co-creador d'en Batman. i aparegut al número 1 de l'Amazing World of DC Comics, de 1974. Com a homenatge al senyor Finger, i d'una manera molt significativa, a partir de 2005 la Comic-Con, el saló del còmic més important dels Estats Units, concedeix un premi a la carrera d'aquells guionistes que no han rebut el reconeixement que es mereixien, i aquest premi es diu, com no podia ser d'una altra manera, Bill Finger Award. Un detall reivindicatiu molt maco, tant per als premiats com pel simbolisme que té.