Menú

dissabte, 28 de novembre del 2009

Lectures: Touch

Ja havia comentat els primers volums d'aquesta col·lecció, però vaig deixar de fer-ho i em vaig concentrar en acabar de llegir-me-la, tenint al cap la idea de fer una ressenya de tota l'obra quan me l'acabés, i això és el que faré ara amb el que —ja ho puc dir un cop arribat al final— és el meu manga preferit. És Touch, de Mitsuru Adachi, per a mi el millor mangaka viu.


Molts dels milers de lectors que em seguiu habitualment ja deveu conèixer l'obra, la versió animada de la qual es va emetre en castellà a Telecinco fa segles sota el nom de Bateadores, però la publicació del manga (almenys de forma completa) en castellà és bastant recent. I jo, que no veia la sèrie de petit, tot i que coneixia un fet cabdal i tràgic que hi succeeix gràcies a la poca vista que té tothom qui escriu una sinopsi del còmic, l'he gaudit a través de la versió en paper, que és l'original.

Com que vull parlar meravellosament bé d'aquest manga, abans de continuar m'aturaré en l'únic punt negatiu que té, que en realitat no se li pot retreure com a obra: l'edició en castellà per part d'Otakuland és absolutament lamentable. S'eleva el nom del traductor fins al punt que surt en portada, una cosa que no fa ningú més, però és que la seva feina no és tampoc per celebrar, ni molt menys. Una traducció dolenta, sincerament, amb molts diàlegs que no s'acaben d'entendre, faltes d'ortografia, gramaticals, sintàctiques, localismes andalusos, conyes de Chiquito de la Calzada (amb tots els respectes pel mestre, però trobo que estan fora de lloc perquè aquestes coses sempre acaben passant de moda, i quan es va traduir Touch ja havia passat de moda aquest senyor), llatinades mal emprades ("al ipso facto", per exemple)... A l'edició li falta com a mínim una revisió, que no trobem tampoc en els textos d'acompanyament que surten tant al primer volum com a l'últim.

Si mirem la feina pròpiament dita de l'editorial la cosa no millora: el disseny de portada és senzillíssim, la retolació horrorosa (lletra poc professional, paraules tallades de qualsevol manera, paraules que han quedat juntes perquè, un cop més, falta una revisió...), tot són escanejos i en alguns moments es nota més del que és normal... i bé, 11 megavolums en comptes dels 26 normals originals són una bona idea, i el preu, 12 euros per llibre, hauria estat bé si l'edició fos bona. Afortunadament la segona meitat de la col·lecció me la vaig acabar quan la FNAC liquidava els manga d'Otakuland, ja descatalogats, i els de Touch els tenia a 6,90 cadascun. Jo ja me l'havia començat i era millor això que res, però trobo recomanable fer-se amb l'edició francesa o la italiana, i qui sàpiga japonès, evidentment, amb la japonesa.


Aquesta és la portada del volum 1, on veiem que l'editorial va optar per deixar el títol amb què es coneixia l'anime. Em sembla un error (un més), perquè després de tants anys la gent que volia veure-la publicada ja sabia que originalment es deia Touch, i de tota manera (i per sort) a l'interior els personatges tenen els noms originals. Es podria haver optat senzillament per posar "Touch" en gran i "Bateadores" en petit, contràriament al que van fer. A més, els protagonistes del còmic, tot i que també els toca el torn de bateig, com a tots els jugadors d'un equip de beisbol, són estrelles des del monticle, són "Lanzadores". En fi, una edició molt amateur per a una obra grandíssima. Desconec, però, com era l'edició de Norma, de molts anys abans, que va quedar inacabada després de 12 entregues que cobrien el material dels 3 primers volums originals.

Entrant ja en matèria, Touch és l'obra mestra per excel·lència de Mitsuru Adachi, un mestre de la narració d'històries quotidianes i gran coneixedor del beisbol i la vida als instituts japonesos. Es va publicar a la revista Shônen Sunday entre 1981 i 1986, recopilant-se en 26 volums. Més endavant es reeditaria en 11 toms gruixuts (que és d'on parteix, almenys pel que fa a divisió, l'edició que he llegit jo) i l'última ha estat la kanzenban o edició perfecta, de 12 toms amb algunes pàgines en color. El manga va ser un èxit total i va guanyar el 1983 el Premi Shôgakukan en la categoria de shônen, empatant amb Miyuki, també d'en Mitsuru Adachi!



La sèrie d'animació que, com és lògic, se'n va fer, va durar 101 capítols entre 1985 i 1987, i va ser una de les apostes de Telecinco traduïda com a Bateadores en aquells gloriosos primers anys de la cadena, en què arribava molt d'anime, i molt mític. Touch també va veure el naixement de 3 pel·lícules d'animació, dos especials televisius (i totes cinc peces han estat publicades per Jonu Media i actualment es poden trobar en un pack, juntes) i una pel·lícula d'imatge real, aquesta el 2005.



L'opening de la sèrie de dibuixos. Doncs bé, tot això ve d'un manga magnífic, el que tot just vaig acabar de llegir ahir. El mestre Adachi demostra el que deia fa un moment, que és un autèntic mestre de les històries quotidianes, i sap trobar l'equilibri perfecte entre els elements romàntics, els esportius, l'humor i el drama. Tan aviat trobem vinyetes sense text com diàlegs colpidors, i si en algun moment pensem que Touch és un altre manga en què el beisbol està en segon pla mentre el més important és l'amor, Adachi ens sorprèn amb una bona colla de capítols seguits on pràcticament només veiem aquest per a mi apassionant esport que malauradament a casa nostra no té gaire tirada.


Aquí tenim un moment de drama, després d'un esdeveniment terrible. I això Adachi t'ho deixa anar per sorpresa (poca sorpresa, d'altra banda, quan tothom t'ha explicat de què va Touch sense gaire tacte, però la primera vegada que els japonesos ho van llegir els devia impactar moltíssim) després d'escenes humorístiques de l'estil de les tires còmiques diàries com Peanuts, còmic en què sovint penso llegint les obres d'Adachi-sensei.

I què puc dir del dibuix? Els traços em recorden els de la mestra Rumiko Takahashi, amb qui per cert va col·laborar fa poc, però té una manera de dibuixar les cares molt característica. On m'encanta i em deixa bocabadat, però, és en els paisatges urbans: carrerons, racons de l'institut, semàfors, rius... tot. Vinyetes sense personatges que serveixen de transició entre diferents accions. Els personatges són absolutament rodons, tenen molta personalitat i, per més malvats que puguin arribar a semblar alguns, sempre hi ha alguna cosa que justifica el seu comportament i ens acaben caient simpàtics.


Aquest és un exemple del que deia. Eijiro Kashiwaba, entrenador substitut de l'equip del Meisei, un autèntic fill de puta que m'ha acabat caient bastant bé. Per cert, és el doble de Risto Mejide, no només pel seu aspecte.

I de què va Touch, al cap i a la fi? Si encara queda algun lector que no conegui la sèrie, a més d'animar-lo a llegir-la, li diré que és una preciosa història d'amor i de beisbol, amb la mateixa importància. I per si de cas en faré una sinopsi diferent de la que es fa habitualment, evitant certs spoilers: en Kazuya i en Tatsuya són dos germans bessons, estudiants de batxillerat, i la seva millor amiga és la veïna Minami, que coneixen des que van néixer. Tots dos estan enamorats d'ella, i tothom dóna per fet que en Kazuya, el noi perfecte (popular, educat i estrella de l'equip de beisbol de l'institut), serà l'elegit per la Minami, que per altra banda tampoc no ajuda a pensar el contrari perquè sempre està renyant (i s'ho mereix) en Tatsuya, que només s'assembla al seu germà físicament: no practica cap esport i és un gandul i un pervertit.

En Kazuya és l'esperança de l'Institut Meisei d'arribar per primera vegada a la seva història al Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat del Japó, un objectiu complicat com ell sol, però que al cap i a la fi és com classificar-se per a la Champions sense pretensions de guanyar-la. Sembla que això és el somni de tots els japonesos, perquè és un tema habitual als manga, i cada edició és televisada i seguida per tota la població del País del Sol Naixent. Com dic, el somni no és guanyar el torneig, sinó arribar-hi.


Una imatge de l'estadi Kôshien, seu dels Hanshin Tigers de la lliga japonesa de beisbol i alhora de la fase final del campionat nacional de batxillerat.

El drama, en forma de tragèdia devastadora, afegirà dificultat al ja complicat objectiu, però la vida continua i els personatges hauran de superar els obstacles propis de l'adolescència i l'esport en una història apassionant i entendridora que recomano a tothom.


Us deixo amb aquesta bonica escena de la part final del manga. Serveix d'alguna cosa demanar desitjos als estels fugaços?

2 comentaris:

  1. Que sàpigues que ets el culpable de tot! Ahir vaig arreplegar de la biblioteca el primer de "Touch!", per curiositat. Avui l'he llegit i he anat a buscar el segon i el tercer que tot just he acabat fa deu minuts. No sé si és bo o dolent, però no puc parar. L'Adachi aquest és un cabronàs... i dels bons, dels que saben fer històries tristes com a mi m'agraden.
    Deixaré passar uns dies, sinó els bibliotecaris em miraran de manera estranya...ehem ;P !
    Ja et dic: te'n declaro culpable!!!

    ResponElimina
  2. Ahir vaig acabar de llegir Touch. M'ha agradat i m'ha tingut enganxat. Gràcies.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails